febr. 12, 2021
James Walvin (2020) Histoire du sucre, histoire du monde. Editorial: La decouverte. 283 pàg.
Versió anglesa (2019) How the sugar corrupted the World. From Slavery to obesity. Editorial: Robinson.
Valoració
El títol en anglès reflecteix molt més apropiadament el contingut del llibre. L’obra vol deixar clar que es tracta d’una aproximació als mals que ha produït el sucre en el món. Els principals són d’índole social (migracions, esclavisme), ambiental (desforestació, monoconreu), i de salut (càries i obesitat). És un llibre fet de capítols independents i tendència a repetir-se, però és un bon text per seguir la història del món partint d’un producte alimentari clau.
Resum
El sucre es popularitza a partir de la revolució industrial. Abans era un producte de luxe destinat a les classes altes, que té en les escultures de sucre un referent de les monarquies absolutistes. La canya de sucre prové de l’orient i els musulmans la van expandir per la conca mediterrània. La seva producció va exigir canvis importants en els sistemes de producció, de regadiu, i transformació, així com una més gran capacitat financera de les explotacions agràries. La seva utilització es va anar ampliant, considerant-se un remei per moltes malalties i un complement per a tota mena d’aliments desagradables al gust.
Aviat el sucre, i tot allò dolç, va ser identificat amb valors d’estimació, bellesa i bon caràcter, és a dir, en valors molt positius. Les religions, tant la musulmana com la cristiana, van contribuir a donar-li un caràcter de celebració i moltes congregacions van començar a produir dolços.
Quan la demanda de sucre va anar en augment, el conreu de canya es desplaçà a zones més càlides. Les Canàries, com moltes de les illes africanes, van ser importants centres productors. Però l’augment important en la producció es va donar quan es va introduir al Brasil i a les illes del Carib amb l’ús dels esclaus africans com a mà d’obra. Es popularitzà un model de plantacions monoconreu, que obligava a desplaçaments importants dels nadius, impulsades per homes de negocis amb importants competències tècniques, capacitat financera i obertura a grans mercats. Per al treball es va recórrer a esclaus provinents de zones llunyanes. El sucre va baixar de preu i així es va incorporar a la dieta bàsica del proletariat industrial, aportant energia. Londres i Amsterdam es convertiren en els principals mercats i centres de refinament del producte. Cuba va arribar a ser un dels principals productors mundials de canya de sucre, després de passar a control dels Estats Units.
El consum de sucre va fer un salt quan el té, el cafè i la xocolata es van popularitzar a Europa i als Estats Units. Tots tres productes en els seus llocs d’origen es consumien sols, però el sabor amarg no va triomfar fins que es va complementar amb el sucre. El té va imposar-se a Gran Bretanya, potenciat per la companyia de les Índies Orientals, mentre que a gairebé tots els països de l’Europa continental ho va fer el cafè. Així, les pauses per al cafè o el té en l’àmbit laboral es van generalitzar.
En la independència dels Estats Units van tenir un paper important els conflictes generats pels impostos sobre el consum de productes alimentaris, com la llei de la melassa (1733), la llei del sucre (1760) i la del te (1773). L’impost sobre el sucre va generar un sentiment antianglès entre la població americana. La melassa de la canya de sucre proporcionava el rom, una beguda alcohòlica que també molt popular entre les classes treballadores.
A més de l’ús d’esclaus es van contractar treballadors, molts d’ells originaris de l’Índia i la Xina. Com a conseqüència les plantacions van generar importantíssims moviments migratoris arreu del món.
Durant tot el segle XIX el consum de sucre va anar augmentant impulsat per al creixement de la població i uns preus cada vegada més baixos. Els comerciants mundials i les empreses de refinament eren cada vegada més grans, aprofitant les economies d’escala que possibilitaven les innovacions tecnològiques. El sector es concentrava sota fórmules de trust i cartel, confirmant un cohesionat lobby sucrer que comercialitzava sota diverses marques, però que actuava com un cos únic que impulsava investigacions que assenyalessin els grans avantatges del consum de sucre, incidint, així, en les decisions governamentals. El sucre va entrar dins el grup de productes estratègics en tots els països més rics i va ser el producte més regulat i intervingut a les polítiques agràries de moltes zones del món.
L’arribada del segle XX donà un nou impuls ràpid al consum amb les begudes gasoses i la pastisseria industrial. La Cola-cola (fundada el 1886) és el referent principal d’aquesta nova onada de consum de sucre, que es globalitza amb les guerres mundials.
Si la història del sucre de canya segueix perfectament l’avenç del colonialisme del segle XIX, el sucre provinent de la remolatxa il·lustra les mancances de la divisió internacional del treball. La manca d’importants colònies d’Alemanya va despertar l’interès per altres formes de producció diferents de la canya. Al segle XVIII, investigadors prussians aconseguiren cristall de sucre de la remolatxa i posteriorment es desenvolupà el seu conreu i processament a Alemanya, Bèlgica i Rússia. La manca de subministrament i l’intent d’acabar amb la supremacia anglesa en el comerç mundial de sucre va impulsar Napoleó a obligar al conreu de remolatxa a França i va fer construir plantes de tractament, però la fi de les guerres napoleòniques el 1815 va precipitar la seva fallida. Posteriorment, aquest conreu s’anirà desenvolupant a moltes zones d’Europa.
El efectes negatius del consum de sucre sobre les dents són coneguts des d’abans la revolució industrial, però es consideraven resolts amb l’ús de la dentadura postissa. Però la incidència del sucre en les malalties derivades de l’obesitat és un fet recent. Durant les últimes dècades molts dels països més desenvolupats han iniciat una croada per aconseguir limitar el consum de sucre, amb un conjunt de mesures que contemplen l’establiment d’un impost específic, l’augment de l’IVA, la prohibició del consum i venda de begudes gasoses a les escoles i, fins i tot, l’intent de prohibir el seu consum en llocs públics. Per a alguns el sucre ha de seguir la mateixa trajectòria que el tabac. La indústria ha respost aquestes mesures amb la introducció de diversos edulcorants, fonamentalment artificials, oferint molts productes sense sucre, però dolços.
Comentari personal
La Política Agrària Comunitària (PAC) del sucre és una de les més complexes i completes de totes les intervencions de la política agrària. També als Estats Units, la intervenció sobre el sector ha estat increïblement generosa. Aquest fet sempre l’havia interpretat per la importància del lobby. Recordo, i crec que va ser a principis dels anys vuitanta, que va caure un avió en el qual van morir tots els ocupants que es dirigia a un “resort” de luxe. Eren els representants mundials del lobby del sucre. Un lobby global molt potent, unit i limitat en nombre. I anaven tots junts en un petit avió.
El llibre m’ha fet descobrir la importància estratègica del sucre, que mai havia considerat. Un producte alimentari que va generar energia i acceptació a les dures condicions de vida dels obrers i soldats. Un producte sotmès al racionament en molts països durant llargs períodes i que va estar a l’agenda d’indústries per nacionalitzar perquè garantir-ne el consum es considerava fonamental. Un producte que va mobilitzar importants protestes independentistes a les colònies i que va revolucionar la indústria alimentària facilitant la conservació els aliments. Un producte que va fer feliços a nens i adults, i entre moltes altres coses, un producte que va contribuir a mantenir congregacions religioses i pobles a la ruralia.
El llibre aporta informació de la condemna internacional del sucre. Actualment les xarxes socials són plenes de notícies denunciant que es tracta d’una droga que produeix addicció. Els nostres fills tracten el producte com un dimoni, mentre que els nets el veuen com una joia molt preuada ara que està prohibida.
Els pròxims anys hi haurà una lluita ferotge per controlar l’obesitat, que té un cost terrible. La factura sanitària és molt elevada i actualment, amb la COVID-19, veiem que virus i sobrepès donen resultats esgarrifosos.
Indubtablement, aquestes últimes dècades hem viscut excessos en molts àmbits i cal fer les coses millor. Però crec que no estic disposada a renunciar als aparadors de les pastisseries. La filla d’una d’aquestes nenes catalanes que van enviar a Rússia, durant la Guerra civil, i no van tornar, va explicar que quan als anys seixanta va venir a Barcelona per primera vegada, per a conèixer els avis, no la podien treure dels aparadors de les pastisseries. Li semblava que eren el paradís.
Lourdes Viladomiu
des. 16, 2019
Sortida del 23 de novembre. Secció d’Estudis Rurals.
Visita a la Cooperativa d’Ivars d’Urgell. Xerrada i debat amb Antoni Pané, el seu director general.
Dinar i visita al celler Castell del Remei.
Resum de Lourdes Viladomiu.
Presentació general de la Cooperativa
Cooperativa d’Ivars (Centre de Torregrossa)
La Cooperativa d’Ivars d’Urgell és una de les principals cooperatives de Catalunya. Es va constituir l’any 1915 i, a finals del 2018, tenia 2.300 socis actius, una facturació de 174 milions i uns cent treballadors.
La Cooperativa s’orienta a la producció de pinsos i la comercialització ramadera. Més de la meitat dels pinsos es dediquen a la producció porcina, i un 34 %, a la bovina. La producció de bestiar és de 570.000 porcs, 1,2 milions de pollastres i 35.200 caps de boví. A més, gestiona 364 ha arrendades a socis i la finca Prat de Boldú (de 110 ha), que és propietat de la Generalitat de Catalunya. També subministra un gran nombre de serveis als socis, entre els quals hi ha una secció de crèdit.
En els últims anys ha aconseguit incrementar el grau d’autoabastament de cereals per als pinsos fins al 28 %. Aquest increment es deu, en part, a la doble collita que es practica en algunes finques i a l’ús de blat de moro pastone (blat de moro fermentat).
A les instal·lacions de la Cooperativa a Torregrossa hi ha un mural, anomenat Els tres gegants, i a la rotonda d’entrada a Ivars d’Urgell hi ha un monument als cent anys de la Cooperativa. La Cooperativa duu a terme el manteniment d’una important actuació en benefici de la comunitat local i amb esperit cooperatiu.
Els resultats de la cooperativa són bons, està sanejada i la secció de crèdit, com que es tracta d’una cooperativa diversificada, assumeix menys riscos que les típiques cooperatives monoproducte. Trobareu més informació al seu web.
A continuació recollim algunes de les preocupacions d’índole general sobre el món rural que expressa Antoni Pané.
— Es produeix una caiguda demogràfica, ràpida i que entra en cercles viciosos als pobles: es perden nens, es tanca l’escola, tanca el forn, no hi ha sucursals bancàries (ni caixers), les cases s’abandonen en morir una població envellida… Com es pot evitar? El sector públic ha fet coses, però no són suficients. Potser caldria una reducció de l’impost de la renda per a aquelles persones que visquessin en el món rural. Potser els pagaments de la política agrària comuna (PAC) només s’haurien de poder pagar i gastar en el territori, i no s’haurien de fer pagaments directes a beneficiaris residents a les ciutats.
— L’activitat del sector agropecuari ha anat decreixent en aquestes dècades, ja que treballar en el sector ha perdut atractiu. Després d’uns períodes de dinamització i canvi associats a la ramaderia intensiva i la fruita dolça, hi ha una sensació d’estancament.
— Els marges de les produccions cada cop són més petits. S’ha de produir més i millor per tal de ser rendibles en un mercat globalitzat en què algú produirà més barat que tu. Cal buscar alternatives.
— La recerca no es transfereix bé al sector. No hi ha canals apropiats de transferència que comuniquin investigadors amb agricultors. Manquen actuacions de demostració properes als agricultors.
Les preocupacions d’Antoni Pané relatives a la comarca i als socis de la Cooperativa són les que recollim tot seguit.
— El sistema de reg per inundació/gravetat i per torns és absolutament ineficient i limita les alternatives de producció a la zona. La modernització del sistema de reg és fonamental per a aconseguir un sector més competitiu i més diversificat. Explica les dificultats que van tenir en la plantació de bròquil per la manca d’aigua just després d’haver-lo plantat com a resultat de les limitacions que té el sistema tradicional de reg. Canviar el sistema de reg és una prioritat i la modernització del reg al canal d’Urgell comportarà molts beneficis (estalvi d’aigua, ampliacions d’opcions productives, reducció de la càrrega de treball i més gran qualitat de vida per als treballadors…), però les reticències són fortes. Des de la Cooperativa estan treballant en dues actuacions: la primera consisteix a finançar projectes de millora a les finques dels socis, i la segona, a utilitzar els sistemes de reg instal·lats a la finca Prat de Boldú amb finalitats de demostració i experimentació.
— La distància als principals mercats limita les opcions de producció a aquells conreus que puguin ser comercialitzats per al seu processament. Vendre producte fresc no és fàcil, però si es ven a una indústria conservera de Navarra per a congelar, els marges poden ser reduïts. Continuen provant amb el bròquil en la campanya actual.
— Combinar producció agrícola amb granges ramaderes va ser molt important en el passat per a mantenir el nombre d’explotacions agràries a la zona i els seus habitants, però avui aquesta estratègia ha tocat sostre. D’una banda, cada vegada és necessària una quantitat més gran de terra per a fer viable una explotació (de 10 ha s’ha passat a 50 ha) i la terra és la que hi ha. De l’altra, les granges no tenen més recorregut, ja que no es pot incrementar el nombre de caps de bestiar ni es poden construir més granges. El sector ramader intensiu està estancat a la zona.
— La manca de relleu generacional i la resistència de vendre les terres augmenta els arrendaments, però l’arrendament de terres a tercers no és solució. L’arrendament, tal com funciona ara (informals, a curt termini…), és un factor de degradació de l’activitat agrària: l’arrendament comporta que no es fan inversions, ja que el llogater veu que els contractes són a curt —o curtíssim— termini, cosa que impossibilita amortitzar-los, i els propietaris no tenen gens d’interès a invertir.
— En el marc de l’economia circular, es treballa per a aconseguir un més gran autoabastament local dels components dels pinsos. Destaca i detalla la doble collita, amb producció de pastone, per a rendibilitzar la utilització de blat de moro d’elevat grau d’humitat. Per a veure’n més detalls, consulteu aquest enllaç.
A continuació, destaquem alguns dels temes tractats en el debat
— Hi ha una manca de polítiques transversals per a afrontar el despoblament. La Generalitat de Catalunya actua com un conjunt de conselleries independents que, amb els seus índexs, generen efectes poc apropiats per a mantenir el dinamisme de les zones rurals. Per exemple, quan no s’arriba al nombre mínim de nens es tanca l’escola sense considerar l’impacte que això té en els pobles, etc.
— Cal atorgar més valor afegit a la producció agrària i ramadera: és l’única via, ja que els preus dels productes commodities estan fixats pels mercats mundials i sotmesos a la inestabilitat en un món globalitzat i convuls.
— L’especialització dels diferents territoris agraris catalans fa pensar que no és fàcil que es pugui ampliar d’una manera rendible la cadena productiva local. Per exemple: Lleida sap engreixar porcs, que són sacrificats i elaborats a Girona; per tant, els projectes d’escorxadors a Lleida han fracassat.
— La formació de la mà d’obra és un element fonamental. Continuen existint dèficits importants que actuen com a barreres per a incorporar innovacions (com ara els drons al sector agrari).
— El despoblament dels petits municipis potser no es pot considerar dramàtic si la població es concentra en els centres comarcals que concentren serveis.
— En la transformació, potser s’ha de pensar més en la quarta i la cinquena gamma que en conserves de llaunes i congelats.
— Quan s’estudia el sector agrari català es posa massa èmfasi en el discurs dels agricultors professionals tradicionals i es coneix poc el que passa en les empreses grans (i en els nous arribats).
— El canvi climàtic condicionarà el futur i cal reflexionar sobre l’adequació dels criteris que els gestors de l’aigua i, especialment, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) estan fent servir.
Per acabar, amb el president de la Cooperativa, Josep Coll, vam fer una visita a les seves instal·lacions.
Dinar i visita al celler Castell del Remei
Després es va dinar —i esplèndidament— al restaurant del Castell del Remei (Penelles) i es va fer una visita a les instal·lacions del celler. La finca Castell del Remei consta d’un conjunt d’edificis històrics que reflecteixen els seus antics orígens, lligats a la importància del clergat, i del protagonisme de les grans famílies que van contribuir a la modernització agrària de Lleida, com els Girona, i la nova emergència d’empresaris d’altres sectors a la producció vitivinícola catalana.
Per últim, destaquem el compromís de la ICEA i del seu president d’obrir una col·laboració més estreta amb la cooperativa d’Ivars d’Urgell. S’ha pensat que es podria fer alguna de les conferències debat a les instal·lacions de la Cooperativa. Qualsevol iniciativa per part dels socis de la ICEA en aquesta direcció serà ben rebuda.
La nostra visita al web de la Cooperativa d’Ivars.
oct. 2, 2019
Prada de Conflent, divendres 23 d’agost de 2019
Donà la benvinguda als assistents la vicepresidenta de la ICEA, Ester Torres.
Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, va fer una panoràmica general de la producció mundial del tomàquet, fresc i processat. Va destacar els elements següents com a característiques generals de la producció i el comerç: a) el tomàquet ocupa el lloc número dotze dins dels sectors agraris pel valor de la seva producció en l’àmbit mundial; b) la Xina és el primer productor, amb quasi un 50 % de la producció mundial i amb un desenvolupament recent; c) Espanya ocupa un dels primers llocs en producció i exportació de tomàquet fresc, mentre que Itàlia té un paper més destacat quant al tomàquet processat; d) Catalunya ha anat reduint de manera molt significativa la producció de tomàquet, el 2005 era de 8,5 Mt i el 2018 va ser de 4,3 Mt, i ara n’és un importador net (el 2018, a Mercabarna només un 7,3 % del tomàquet tenia com a lloc d’origen Catalunya), i e) els preus són molt volàtils i molt diferents segons la qualitat i les varietats.
Des d’un plantejament més analític, Reguant va assenyalar que, en les últimes dècades, Catalunya ha menyspreat l’horta en benefici de la producció ramadera intensiva i que, de cara al futur, cal una reconsideració ràpida a causa dels canvis que patirà la producció de carn per les noves formes d’obtenció a partir de cèl·lules mare sense la necessitat de bestiar. A més a més, el tomàquet és el producte «ideal» tenint en compte el consum d’aigua que requereix i les característiques mediterrànies de l’agricultura catalana. Va indicar, però, que les seves exigències pel que fa al treball requerit avui són un entrebanc per al desenvolupament de l’activitat. (presentació)
Lourdes Viladomiu, del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, va explicar que, si aquesta jornada es dedicava al tomàquet, era, en part, per l’interès que va despertar el llibre del periodista francès Jean-Baptiste Malet El imperio del oro rojo (Península, 2018) i aquest reportatge.
El tomàquet permet apreciar com actua la globalització en un producte concret i molt especialment en el cas del tomàquet industrial. El seu consum avui arriba pràcticament a tots els països del món i va tenir un gran impuls des de la cuina italiana (salsa per a pasta i pizza) i des d’empreses com Heinz (quètxup i sopes). La producció del tomàquet enfronta actualment tres grans zones productores amb models productius diferents: Califòrnia, amb un model tecnològicament molt eficient en el qual destaca l’empresa The Morning Star Company; la Xina, amb un desenvolupament molt particular protagonitzat per dues empreses públiques (Chalkis i Cofco Tunhe, l’una de l’Exèrcit Roig i l’altra d’un gran hòlding agroalimentari estatal) i la regió autònoma de Xinjiang, i Itàlia i altres regions mediterrànies, que aposten per un futur basat en la diferenciació i la qualitat.
El boom xinès de la producció de tomàquet va arrencar en els anys noranta i va arribar a uns màxims històrics fa uns deu anys. És una producció orientada totalment a l’exportació i que actualment aposta amb força per Àfrica, amb un creixement rapidíssim del consum i amb una important crisi de la producció autòctona tradicional. (presentació)
Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar, va fer la ponència titulada «Reptes de la producció de tomàquets a Catalunya». Durant aquesta intervenció va assenyalar que, davant de la caiguda de la producció dels darrers anys, han sorgit iniciatives des de les associacions de defensa vegetal (ADV) que obren noves possibilitats. Per exemple, Selmar, una federació d’ADV, treballa en tècniques de control biològic per a donar resposta als seus 136 associats, es finança amb les seves quotes i dona resposta a les plagues que els afecten. Fa cria de Macrolophus pygmaeus, que subministra als seus associats. Com a reptes, en el moment actual, indica que cal treballar per a garantir la qualitat ambiental, que inclou una gestió integrada de plagues i malalties que incorpori una adequació legislativa, recerca, transferència i assessorament. El model comporta el desenvolupament de marges amb flors entre la producció i requereix un coneixement més ampli per part dels consumidors. En aquest sentit, cal fer un treball important de coneixement del contingut de la producció integrada. (presentació)
José Pío Beltrán, professor d’investigació del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC – Universitat Politècnica de València), va ressaltar el potencial de l’edició genòmica per a la millora de la producció de tomàquet. Va iniciar la seva presentació explicant en què consistia l’edició genòmica i com es diferenciava de la producció transgènica. Va indicar la importància que té la tècnica CRISPR-Cas9 perquè generalitza l’ús de l’edició genòmica amb un cost molt reduït. També va reivindicar que en el descobriment d’aquesta tècnica va tenir un gran protagonisme Francisco Juan Martínez Mojica, de la Universitat d’Alacant.
El tomàquet és un conreu que es deixa transformar genèticament d’una manera senzilla i ha estat objecte d’una recerca permanent per a adequar el producte al consum. Inicialment, l’objectiu principal era el creixement del producte i es desenvolupaven híbrids domesticats. El coneixement, des del 1953, del DNA i, des del 1978, del tall de gens, ha permès entrar en l’època del new plant breeding technique, que permet el disseny de plantes. Es tracta de mutacions controlades (edicions) amb talls que utilitzen diferents tisores. Aquesta tècnica permet una gran varietat d’opcions, com ara la producció de tomàquets sense llavors, que són molt adients per al processament de tomàquet industrial.
A Europa aquesta tècnica està sotmesa a restriccions legals i no es poden comercialitzar productes sotmesos a aquesta mutació (l’edició genòmica s’identifica amb els transgènics). Si no s’aixeca aquesta restricció legislativa a Europa, Beltrán creu que la gran vencedora serà la Xina, que està treballant intensament en aquest camp.(presentació)
El matí va finalitzar amb un breu torn de preguntes. José Pío Beltrán va assenyalar algunes raons que expliquen el pànic a les mutacions genètiques, com ara el fet que, en l’opinió pública, continua molt present la intervenció del nazisme a Alemanya en aquest àmbit.
A la tarda, la primera presentació va ser a càrrec de Joan Vila, d’Hortícola Vila – Casa Flix, a Bigues i Riells. L’empresa produeix un tomàquet tradicional (Montserrat, pometa, Riells), des de la llavor fins a la comercialització. Vila assenyala que, per a mantenir una empresa hortícola, s’han de dur a terme diferents tipus de conreu que permetin activitat tot l’any, ja que el problema de la mà d’obra temporera és molt difícil de resoldre. A l’empresa tenen un banc de llavors, venen planter, la producció està sotmesa a control integrat i utilitzen vibració de les flors dos cops per setmana per a garantir la pol·linització. Comercialitzen gairebé la totalitat de la producció amb Bon Preu, amb qui tenen un acord que els obliga a complir uns estàndards i una millora de les llavors. Cada un dels tomàquets porta una etiqueta per a diferenciar el producte, ja que actualment les vendes es realitzen en caixes de lloguer que no porten el distintiu de l’empresa. La comercialització a través de cadenes de supermercats proporciona una certa garantia a l’empresa i té prioritat perquè és un producte de proximitat i de temporada (d’abril a setembre). Els preus són correctes i paguen puntualment. (presentació)
Joan Casals, investigador de la Fundació Miquel Agustí i professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya, explica que des de la Fundació estan fent un treball de recuperació de varietats tradicionals de tomàquet. Dona compte breument la història del tomàquet i dels cinc-cents anys d’evolució i millora. Entenen que les varietats tradicionals són clau en la diversitat gastronòmica i que tenen interès com a herència cultural. Amb tot, reconeix que les varietats tradicionals no són necessàriament les que millor s’adapten al territori i sovint són poc eficients en comparació amb les noves varietats més adaptades al canvi climàtic i a altres elements ambientals. Quant a les perspectives de futur, assenyala la feina que realitzen en conservació (com a banc de germoplasma), la millora genètica amb la col·laboració de productors i consumidors, i les millores orientades a reduir l’impacte ambiental. En concret, esmenta un projecte en curs per a reduir el consum d’aigua en el conreu del tomàquet de penjar.
Joaquim Ros, membre de la Junta permanent ICEA, explica la història del tomàquet de conserva a Catalunya a partir de l’experiència viscuda en primera persona a la Finca Migjorn. Era una explotació de 650 hectàrees al delta de l’Ebre, que es dedicava a l’exportació (escarola, pastanagues…), a produir pel mercat nacional (síndries, melons, patates, carxofes…) i a la producció per a la conservera Orlando (pèsols, mongetes i tomàquet), amb instal·lacions entre l’Aragó i La Rioja, que buscava àrees primarenques de producció. Va utilitzar la primera màquina de collir tomàquet a Europa, importada dels Estats Units. Aviat va topar amb seriosos problemes (climatologia i sòl) que no eren fàcilment resolubles. Els tractaments de l’arròs de finques properes amb herbicides subministrats per avionetes va ser el punt final d’una experiència que va anar de 1979 a 1999. (presentació)
Pere Georgi, pagès de la zona, corresponent a la Catalunya del Nord, assenyala que el tomàquet s’està introduint en algunes explotacions com a forma de diversificar la producció, excessivament centrada en el vi. En el seu cas, els resultats econòmics que ha obtingut fins ara de la producció de tomàquet són desfavorables.
Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia, va coordinar la taula rodona i el debat. Va explicar la seva experiència a l’empresa Nestlé quan va comprar Solis, la gran productora de salses de tomàquet. El debat va ser ric en participació dels assistents i es va fer un torn d’intervencions sobre el futur del tomàquet a Catalunya. Francesc Reguant va afirmar que cal més horta i posar fi a la ramaderia intensiva; Lourdes Viladomiu va indicar que cal aconseguir més productes gourmet amb menys barreres d’entrada per als joves; Jordi Ariño va concloure que hi ha dificultats per a trobar la inversió necessària per a un canvi de model més sostenible; Joan Vila va assegurar que cal programar les produccions; José Pío Beltran va ressaltar que s’obren moltes noves opcions amb una recerca aplicada i orientada a les necessitats dels productors; Joaquim Ros va fer notar que, en el Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna, el tomàquet marca la pauta de totes les hortalisses, i Joan Casals va explicar que cal un model participatiu consumidors-productors.
jul. 19, 2019
Universitat Catalana d’Estiu
Cultiu i comercialització del tomàquet: proximitat versus globalització
Liceu Renouvier de Prada (Conflent), divendres 23 d’agost de 2019.
Organització: Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) – Col·laboració: Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans
PROGRAMA
9.30-10:00 h. Obertura de la jornada, a càrrec d’Ester Torres, vice-presidenta de la ICEA
10:00-10:30 h. «El cultiu del tomàquet a nivell mundial», a càrrec de Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya).
10.30-11:00 h. «Una cadena de valor globalitzada: el tomàquet industrial», a càrrec de Lourdes Viladomiu (Departament d’Economia Aplicada, UAB)
11:00-11:15 h. Pausa cafè
11:15-11:24 h. «Reptes que te la producció de tomàquet a Catalunya», a càrrec de Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar.
11:45-12,30 h. «El potencial de l’edició genòmica per a la millora del tomàquet», a càrrec de José Pío Beltrán, professor del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-Universitat Politècnica de València).
12:30-13:00 h. Debat
15:00-15:30 h. «Produint tomàquets al Vallès, de la llavor a la comercialització, » a càrrec de Joan Vila (Hortícola Vila, Casa Flix).
15:30 -16:00 h. «Les varietats tradicionals de tomàquet en el context de l’agricultura moderna: la seva història i les perspectives de futura», a càrrec de Joan Casals Missio, investigador de la Fundació Miquel Agustí i professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
16:00 -16:30 h. «El tomàquet de conserva a Catalunya: aproximació històrica», a càrrec de Joaquim Ros (ICEA).
16:30- 17:00 h. Experiència de la producció a la Catalunya Nord.
17:00-17:45 h. Taula rodona i debat amb tots els participants. Modera: Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia.
17:45 h. Balanç de la jornada i cloenda
Hashtag: #UCEtomaquet
Més informació: web de la Universitat Catalana d’Estiu
Cartell de Marc Jesús
febr. 4, 2019
Dimarts, 12 de febrer de 2019, a les 20.00h.
Organitza: Secció d’Estudis Rurals
Tertúlia al Restaurant l’Antic Forn (c/Pintor Fortuny, 28 – Barcelona)
La proteïna animal, la soja i els cereals han estat i són la base de la dieta alimentària de la major part de la població mundial i, alhora, la manifestació de relacions de poder econòmic i control social.
Iniciem el cicle de tertúlies del 2019, el dia 12 de febrer, amb la ponència “Els cereals i el pa en els països de llengua catalana a la Baixa Edat mitjana” títol del llibre escrit pel professor Antoni Riera i Melis.
Vegeu la ressenya del llibre aquí.
El professor Riera és doctor en Història per la Universitat de Barcelona i va ser Catedràtic del Departament d’Història Medieval. Una part de la seva tasca investigadora versa sobre l’alimentació en els segles XII i XIII, entesa des de la perspectiva d’un mecanisme de poder. També ha participat en l’obra europea més ambiciosa en el camp de l’alimentació, la Histoire de l’alimentation (1996), publicada en cinc llengües, representant a la historiografia catalana.
Juntament amb el professor Jesús Contreras, va crear el Centre d’Estudis Alimentaris a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’IEC entre d’altres institucions.
La tertúlia es realitzarà al Restaurant l’Antic Forn, C/Pintor Fortuny, 28 a les 20h. del dimarts 12 de febrer de 2019.
Si us plau confirmeu la vostra assistència a icea@iec.cat per tal de fer la reserva
set. 21, 2018
El sector vitivinícola a la Catalunya Nord i el Principat
Dissabte, 18 d’agost de 2018. Liceu Renouvier de Prada (Conflent)
Enguany, la XXXIII Jornada d’Agricultura a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, el dissabte 18 d’agost, es va dedicar al sector vitivinícola de la Catalunya del Nord i el Principat.
Seguint l’esquema dels últims anys, les presentacions del matí van ser més generals: la història de la vinya, l’organització del sector i les denominacions d’origen (DO). A la tarda es van presentar una sèrie d’experiències de bodegues privades i cooperatives, i es va fer un llarg debat amb la participació de tots els ponents. Durant el dinar es va fer un tast de vins. La participació va ser superior als últims anys, i va superar en tot moment els quaranta participants.
Josep M. Puiggròs, responsable de la Secció de Viticultura de la ICEA, va assenyalar que l’aparició del vi es produeix fa uns set mil o vuit mil anys i, segons la informació actual, ho fa a Armènia. Des de França arriba a la Font de la Canya (Empordà) i es dispersa a tota la península Ibèrica. Els romans van donar al vi un contingut alimentari. Amb els musulmans hi va haver una regressió, però el conreu de la vinya no va desaparèixer i els ordes monàstics s’encarregaren posteriorment de recuperar-la. Amb la fil·loxera es va produir una selecció de varietats. L’any 1907 es pot considerar com un moment de gran revolució en la producció. (presentació)
La intervenció de Puiggròs va incloure també la part que va preparar Pierre Torres, de la Catalunya del Nord. Destaquem la importància de la producció dels vins dolços naturals i la reducció d’hectàrees de cultiu, de 66.000 en el passat a 22.000 avui. (presentació)
Fabrice Rieu, vicepresident del Comitè Interprofessional dels Vins del Rosselló, va fer una fotografia dels vins del Rosselló. Representen només el 2% de la producció de vi de França, però són el 80% del vi dolç. Es tracta de vinyes d’alçada, produït quasi tot sota una denominació d’origen i amb vint-i-quatre varietats. Les cooperatives (vint-i-cinc, en total) aporten entre el 70 i el 75% de la producció. Un 43% de la producció es dedica a la venda directa. L’exportació de vi dolç és molt petita per qüestions fiscals, ja que fora de França, i perquè té un contingut superior a 15°, es grava amb una taxa molt elevada. Els preus en les últimes campanyes han estat elevats. En Fabrice explica també la complexa organització del sector liderada pel Comitè Interprofessional dels Vins del Rosselló (CIVR), del qual ell és vicepresident i disposa d’importants recursos econòmics, gràcies, entre d’altres, a aportacions com la cotització voluntària obligatòria (CVO) que paguen els productors i que es destina a la recerca, promoció, control i seguretat. (presentació)
Salvador Puig, director general de l’INCAVI, va remarcar el paper fonamental del cava dins la producció i exportació vitivinícola catalana, l’existència de tretze denominacions d’origen (incloent-hi la del cava), la possibilitat de coexistència de diverses denominacions d’origen dins una mateixa finca, el creixement de la comercialització sota el paraigua d’alguna denominació de qualitat i embotellat. Va indicar que els vins catalans proporcionen només el 35% del consum de vi a Catalunya i que les cadenes de comercialització tenen un pes creixent. També va fer una explicació comparativa del model organitzatiu del sector, i va assenyalar el paper de l’INCAVI com a vertebrador del sector. (presentació)
Xavier Pié, president del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Catalunya, va fer una reflexió de la necessitat d’una millor coordinació per a la promoció dels vins en què participin les diferents organitzacions de promoció del turisme, les diputacions, els consells comarcals, etc. D’altra banda, va indicar que el model català ha volgut copiar el de Bordeus, i va assenyalar que el mercat de vi és un mercat global, un mercat a escala internacional, i que el preu del vi amb denominació d’origen Catalunya ha pujat en els últims anys, amb l’excepció de Barcelona, on es realitzen les promocions. (presentació)
Xavier Albertí, president del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Empordà, va explicar les peculiaritats d’uns vins de la tramuntana, on els rendiments són baixos, no es destinen al cava, el mercat local és fonamental i no cal vendre fora de Catalunya. Es tracta d’una denominació d’origen petita.
Jean-Louis Salies, president de la IGP Côtes Catalanes, va explicar que la IGP opera com un paraigua que ha funcionat molt bé per a la recuperació i promoció dels vins de la zona. Va fer referència especialment als vins rancis i a l’enoturisme.
Després del dinar, amb tast de vins i amb gran aportació de vins locals francesos, es va iniciar la sessió de la tarda.
Jordi Bota, president de la Societat Gastronòmica del Pirineu, va explicar una experiència molt particular com és la recuperació de la vinya a la Cerdanya per part d’un grup de consumidors i restauradors. (presentació)
Xavier Farré, president executiu del Centre Vinícola del Penedès (CEVIPE), va explicar l’experiència d’una cooperativa de segon grau que agrupa tretze cooperatives i que tradicionalment s’ha orientat a comercialitzar vi a granel per a fer cava. Té 2.200 socis, 6.300 hectàrees de vinya i una facturació de més de trenta milions d’euros, i actualment elabora entre un 10 i un 12% de la producció. Va explicar que treballa en cinc denominacions d’origen i va assenyalar el paper fonamental del cava en la producció de vi a Catalunya. (presentació)
Anna Espelt, de l’empresa Espelt Viticultors de l’Empordà, va explicar els quatre elements que han permès l’èxit d’una finca productora de cent vuitanta-cinc hectàrees. Una combinació apropiada del tipus de sòl, del clima, del tipus de ceps i de qui cultiva són les claus.
Jaume Martí, soci i directiu d’Agrícola Sant Josep de Bot, va explicar l’experiència d’una cooperativa de la Terra Alta creada el 1962. En els últims sis anys han passat de vendre la totalitat de la producció, principalment a Torres, a elaborar amb marca pròpia el 60% de la producció amb set marques diferents (potser la més coneguda és Llàgrimes de tardor). Aquesta multiplicitat de marques és conseqüència d’una estratègia d’oferir productes tenint en consideració la segmentació del mercat. Tenen un vi nou que comercialitzen amb el nom de Laquarta. Estan fent un esforç per a aconseguir una forta identificació territorial del vi, que aquest sigui un element de la seva producció i que acompanyi altres productes i elements patrimonials.
Montserrat Molla, pubilla del Mas Molla de Calonge, va explicar l’estratègia del Mas, on treballen un vi de pagès, comercialitzat directament a la finca i al mercat de Palamós i on realitzen visites i explicacions dels processos. Per a ells la relació directa, un preu adient i poc seguiment de les modes són elements fonamentals d’una estratègia d’autenticitat. (presentació)
El debat sobre perspectives de futur del sector va ser molt ampli. Assenyalem solament alguns punts:
- Les raons explicatives de la caiguda tan pronunciada del consum de vi per càpita en comparació amb altres productors mediterranis. Es van assenyalar el preu, la competència de la cervesa, les pautes de consum dels joves, la propaganda…, molts factors i finalment una explicació no satisfactòria.
- El futur del cava: les notícies de canvi de propietaris de dos dels tres grans del sector, la guerra de preus d’aquests anys, l’entrada de nous productors, la peculiaritat de la denominació d’origen cava, l’oferta mal segmentada, el consum de vi espumós per a cada dia, la creació de Corpinnat, etc.
- Les possibilitats del vi rosat, que està funcionant molt bé a França.
- La rendibilitat de la producció de vi i la viabilitat de les explotacions.
- El relleu generacional.
Resum le la Jornada en format pdf
