Aquests dies hem tingut a Catalunya dues notícies relacionades amb el món forestal aparentment desconnectades, però crec que mereixen una reflexió conjunta.
D’una banda, hem patit un incendi que podia haver estat de grans dimensions, però que l’esforç dels equips d’emergència i de la població ha aconseguit que, tot i el mal produït, no arribés a la magnitud potencial prevista (unes 20.000 ha).
De l’altra, el Tribunal Suprem, a conseqüència de la demanda d’un grup ecologista, ha tombat el Pla General de Política Forestal, al·legant la manca d’adaptació a algunes directives europees i la no convalidació de la metodologia del procés de participació dels diversos agents socials.
La política forestal ha estat sempre la ventafocs de les polítiques sectorials, no perquè no sigui un tema importat —estem parlant del 60 % del territori català—, sinó perquè sempre s’ha mogut en un escenari confús en què es barregen des de paràmetres ideològics fins a aspiracions personals, però sense reflexions de fons i, per tant, sense polítiques conseqüents al respecte ni amb pressupostos adequats.
D’entrada, podem dir que encara és vigent aquella visió imperant en els inicis de la Generalitat recuperada i que podia tenir tot el sentit si es tenia present la història dels anys anteriors, durant els quals s’havia desfermat una autèntica febre per a conquerir noves terres agrícoles, esgarrapant-les de masses forestals o d’indrets que no s’haurien d’haver malmès mai.
Així, el principi dominant va ser la protecció del bosc com a element prioritari. Això va comportar que, en el cas del disseny de noves infraestructures o necessitats de sòls, sempre s’optés per afectar terrenys agrícoles —normalment més plans i, per tant, fàcils de treballar—, però sobretot amb moltes més facilitats legals, davant el blindatge a què quedava sotmès tot terreny forestal real o potencial.
La mecanització del camp va tornar moltes coses al seu lloc (per exemple, feu abandonar feixes arrabassades a la natura), però la decadència de la demografia rural també ha deixat ermes moltes terres agrícoles, que s’han emboscat ràpidament i això ha creat uns continus forestals que són avui el motiu de preocupació dels responsables de la prevenció i la lluita contra els incendis. Altres elements com plagues, el canvi climàtic i la debilitat de la població local són elements potenciadors d’aquesta preocupació.
El Pla General de Política Forestal volia bàsicament atacar dos problemes fonamentals: la manca de rendibilitat dels nostres boscos i la qualitat de la fusta que produeixen, perquè són dos vectors que podien ajudar a crear un sector productiu més autosuficient i que comportés una gestió efectiva d’aquest ampli territori arbrat. Aquest pla, però, com dèiem, ha estat rebutjat pels tribunals perquè no tenia prou en compte altres condicionants.
Sobre aquests aspectes, hi ha hagut dos posicionaments públics que considero força interessants i que marquen una possible via de treball per a revertir aquesta situació, fins ara recurrent, però que aparentment no ens deixa avançar i ens duu a un camí sense sortida.
En primer lloc, el responsable del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), el servei d’intervenció ràpida en incendis forestals, en una entrevista televisiva,[1] va venir a dir que el problema és que tot se centra en la defensa del bosc que tenim, que no deixa de ser fruit de l’activitat humana i d’un context determinat. Així és com esmercem els recursos, quan el millor seria plantejar-nos quin bosc de futur volem i podem tenir en funció dels nous condicionants, i planificar una sèrie de polítiques per a fer-lo realitat. És a dir, no hauríem d’emmirallar-nos en el passat, sinó que hauríem de ser proactius i crear el futur.
En segon lloc, en un article a La Vanguardia,[2] el conseller Josep Miró i Ardèvol, responsable del disseny del que es considera el primer pla antiincendis global de Catalunya, el Foc Verd, apunta dues accions a dur a terme: rectificar «l’errònia separació del medi natural de la Conselleria d’Agricultura», perquè això crea una fragmentació de competències en un tema que requereix tractaments globals, i «potenciar no només el cos d’agents rurals, sinó també les agrupacions de defensa vegetal, restituir els voluntaris forestals i adoptar noves tecnologies».
Crec que ambdues postures defineixen el que podrien ser eixos vertebradors d’un problema fins ara no resolt a casa nostra. Manca, però, un debat de quin model de paisatge volem: ho deixem tot en mans de la natura o bé l’ajudem a crear uns mosaics que ens permetin gestionar millor el territori i ajudar la biodiversitat?
Això darrer seria una actuació conseqüent, sobretot després de grans incendis. Volem que es torni a recuperar tot el terreny cremat segons el model anterior?, o ja dissenyem de bell antuvi ajuts per als tallafocs existents (com rius, autopistes, etc.)? Per a fer-ho, es podrien afavorir espècies diferents de les dominants (moltes vegades introduïdes artificialment) o crear discontinus agrícoles, és a dir, el que es coneix amb el nom de polígons de seguretat forestal, que són àrees controlables en cas d’incendi.
Cal una unitat de gestió i de visió àmplia del territori, que seria extensible a totes les polítiques sectorials de tots els àmbits. I, en aquest cas concret, implicaria una revisió de la legislació que fa pràcticament impossible qualsevol actuació en territori forestal. És necessària també una major participació de diferents agents socials, que consensuïn quines actuacions són prioritàries en indrets tan diversos com els que té el nostre país. S’han d’adoptar mesures efectives per a fer productius els nostres boscos, tenint present la dispersió de la propietat i la multifunció que realitzen.
En definitiva, cal aprofitar l’oportunitat que representa haver de retocar el Pla General de Política Forestal per a fer-nos més pares del futur en lloc de continuar sent només fills del passat.
Jordi Sala, president de la ICEA
[1]. Entrevista a Marc Castellnou (GRAF) en el programa FAQS, de TV3, emès el dia 29 de juny de 2019 (https://www.youtube.com/watch?v=eDP-hEJBSrM).
[2]. Josep Miró i Ardèvol (2019), «Arde Catalunya», La Vanguardia (en línia) (5 juliol 2019), <https://www.lavanguardia.com/opinion/20190705/463292099114/arde-catalunya.html>
Imatge: Bombers