Gestió de l’aigua per al regadiu a Catalunya. Presentació de propostes

maig 21, 2026

L’onze  de maig d’enguany es va celebrar, a la seu del Institut d’Estudis Catalans, la jornada  dedicada a la gestió de l’aigua per al regadiu a Catalunya. La inauguració de la Jornada la va fer en Jordi Sala, President de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA).

En Ramón Lletjós, gerent de l’Associació Catalana de Comunitats de Regants (ACATCOR), va presentar la seva ponència sobre la gestió de l’aigua pel regadiu al nostre país. Desprès de preguntar-se  si Catalunya pot garantir l’aigua pel regadiu i exposar els reptes que ha d’encarar l’agricultura, va parlar de la gestió del recurs aigua, gestió que no pot ser sectorial sinó única  (“una sola aigua-un sol sistema”). Finalment va donar a conèixer una sèrie de propostes que, en relació a la planificació del quart cicle hidrològic de les conques internes de Catalunya, ha fet ACATCOR. Presentació

La Lourdes Viladomiu va presentar l’informe “Els efectes socioeconòmics de la introducció de sistemes de reg de suport en els territoris” fet per la Karen Hoberg (Alimenting i ICEA), en Jordi Rosell (UAB i ICEA) i ella mateixa (UAB i ICEA). L’informe aborda el concepte de reg de suport i, a partir de tres casos d’estudi, analitza els impacte i problemàtiques mitjançant recollida de dades, entrevistes en profunditat i establiment d’indicadores proxy. Presentació

Finalment es va obrir un debat amb el públic assistent a on, entre altres temàtiques, es va parla de la problemàtica de la qualitat de l’aigua.

Entrevista a Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya

maig 21, 2026

Francesc Reguant, economista especialitzat en temes agraris, amb una llarga trajectòria professional en què destaca com a antic membre de l’equip directiu de l’IRTA i com a antic cap del Gabinet Tècnic del DARP. Membre de la ICEA, institució de la qual va ser vicepresident. És autor de diversos llibres, i acaba de presentar la seva última obra Dos agriculturas, las dos necesarias en el Col·legi d’Economistes de Catalunya, on presideix la Comissió d’Economia Agroalimentària.

1. Senyor Reguant, per què ara aquest nou llibre?

El llibre és un encàrrec de Cajamar arran de la meva participació en la Plataforma Tierra, un espai digital per a l’agroalimentació d’aquest grup cooperatiu. Allí disposo d’un blog que precisament es titula Dos agriculturas, las dos necesarias. Cajamar em va demanar que desenvolupés aquesta idea i la vinculés a les estratègies de producció d’aliments enfront del repte de la sostenibilitat global.

El model explicatiu de «dues agricultures» és una proposta que ja vaig plantejar el 2011 en el llibre Entendre l’agricultura. Així mateix, s’ha recollit en el llibre Cuits pel clima del 2025, del qual soc coautor amb la periodista Lorena Farràs. A partir d’aquest model, s’entén millor la realitat agrària i es facilita el disseny d’estratègies diferenciades molt més operatives alhora que possibles.

2. Al llibre, hi assenyaleu diversos mites que s’han anat repetint en els últims anys sobre l’agricultura i els agricultors, molts dels quals són erronis. Si n’haguéssiu de destacar un com el més perjudicial per al sector, quin seria i per què?

Potser el més important és la falsa imatge del sector agroalimentari com a endarrerit, envellit, econòmicament insignificant, contaminant i gran culpable del canvi climàtic. Costa d’entendre la gran distància cultural del món urbà respecte al sector que li produeix els aliments que menja cada dia. Darrere d’aquest desconeixement neixen posicions de menyspreu i assetjament que, a més d’injustes, desorienten les polítiques necessàries.

Alhora, ha estat clarament disfuncional la manera d’adjudicar la titularitat de la PAC. Aquesta titularitat no es basa en la figura de l’agricultor actiu (ocupat agrari) sinó, principalment, en la propietat de les terres. Aquest fet ha portat a mostrar una falsa edat envellida dels pagesos, cosa que afecta la imatge de l’agricultura, però, alhora, és un fre important al relleu generacional i a la innovació.

3. També hi feu molta referència a la protesta dels agricultors, anomenada «revuelta campesina». Com valoreu les respostes que des de les administracions (CE, MAPA, DARP) s’han donat a les reivindicacions pageses?

Sens dubte, les protestes han sorprès, en bona part; han obert un ampli diàleg o reflexió i han impactat en les estratègies de les diferents administracions. Un dels resultats més clars ha estat la consciència que calia donar una resposta nova a una realitat que es va transformant ràpidament. En aquest sentit, s’ha pres consciència que hi ha diferents realitats i que cal ajustar els recursos a les diferents necessitats. És a dir, les realitats diferenciades exigeixen, també, respostes diferents. S’ha parlat, com a titular periodístic, d’una «PAC a la carta». De fet, com a probable resultat de les protestes, hi haurà una reformulació molt important de les bases de la PAC, la qual cosa ja és manifesta i comença a debatre’s a partir de la proposta del Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034, publicat el 16 de juliol de 2025.

4. Catalunya arrossega un retard important en la modernització del regadiu. Quins consells donaríeu al Departament d’Agricultura i a les comunitats de regants per a iniciar un procés d’adequació? Quins haurien de ser els primers passos?

Aquest retard en la modernització dels regadius, sobretot als canals d’Urgell, està comportant uns alts consums d’aigua innecessaris. Ja que podrien ser molt més baixos, si s’utilitzessin noves tècniques de regadiu, les quals obririen el camí de l’agricultura de precisió. Des d’un punt de vista mediambiental i de resiliència hídrica en un país mediterrani com Catalunya, la modernització és necessària o, millor dit, imprescindible.

Tant l’Administració de l’Estat com de la Generalitat han fet un gran esforç d’apropament a les reivindicacions dels agricultors dels canals d’Urgell i han ofert uns nivells de suport financer extraordinaris, per sobre d’altres regadius. Tanmateix, l’elevada edat de molts propietaris no estimula la innovació, malgrat que la modernització suposa un increment important del valor patrimonial de la finca. Fins i tot, organitzacions tals com Unió de Pagesos reclamen l’absoluta gratuïtat.

Des del DARP es proposa una modernització a la carta, per aquelles àrees en què els agricultors acceptin la modernització. És a dir, una modernització a clapes del terreny. Però aquest procediment és tècnicament irracional i molt més car.

Què aconsellaria al DARP sobre això? En primer lloc, seduir amb una informació tècnica, financera, patrimonial i estratègica detallada. Alhora, aprofitar al màxim tots els espais racionals de negociació. Però, finalment, utilitzar les capacitats legals de l’Administració pública per a realitzar la totalitat de la modernització segons un projecte global que situés la boca de reg a pressió a totes les finques. La pròxima sequera i el canvi climàtic no poden esperar més. La Generalitat hauria de poder oferir resultats ràpids en aquest tema i tota la societat entendria una actuació positiva per a tots (societat, regants i propietaris), malgrat el disgust d’alguns.

5. Moltes organitzacions, crítiques amb l’agricultura més industrial, consideren necessari un canvi en el model de consum per a assolir la sostenibilitat del sistema. Creieu que les administracions poden impulsar aquest canvi amb èxit, o hi ha altres fórmules que podrien ser més efectives?

Aquest canvi ja s’està produint. La informació científica sobre dietètica i sostenibilitat mediambiental que s’està difonent està aconseguint canvis significatius i ben orientats en els patrons de consum, per exemple, reducció de les begudes alcohòliques i ensucrades, increment de les lleguminoses, etc. Alhora, tal com ja es fa, cal controlar i intervenir en consums clarament perillosos.

6. Com imagineu el futur de les cooperatives agràries a Catalunya? Quines accions considereu que caldria impulsar per a adaptar-les als nous reptes?

Les empreses agràries catalanes necessiten sumar i guanyar dimensió. Les cooperatives són una opció especialment indicada per a aquesta finalitat. Caldria, però, tenir en compte alguns aspectes que li garanteixin la bona i eficient gestió en un entorn competitiu. En aquest sentit, alguns dels aspectes que cal tenir en compte són: en primer lloc, les dotacions de reserves suficients que li permetin una certa i adequada capacitat d’autofinançament. En aquest sentit, les cooperatives han de prevenir-se estatutàriament de la preferència pel present dels socis. Les cooperatives han de tenir sempre una mirada vers el futur. En segon lloc, estar atents als indicadors del mercat competitiu, especialment pel que fa als preus dels productes. En tercer lloc, les decisions comercials del dia a dia en un món competitiu no es poden prendre en una assemblea. Una empresa mercantil és més eficient en aquest aspecte. És una bona estratègia gestionar l’activitat comercial a través d’una empresa mercantil, la qual pot disposar també de participacions externes, mantenint sempre el control de la mateixa cooperativa. En quart lloc, la disciplina enfront del mercat. La cooperativa no pot trobar en competència al mateix mercat un soci de la cooperativa. En cinquè lloc, diferenciar per unir, qualitats diferents han de tenir preus diferents. L’homogeneïtat en el pagament dels productes dels socis acaba expulsant els millors productors. En conjunt, són un conjunt de reformes que mereixerien alguns canvis legals després d’un rigorós procés de reflexió i anàlisi.

7. A les propostes per a la reforma de la PAC (post 2028) es fa esment de la necessitat de focalitzar els ajuts directes «en els agricultors que més ho necessitin». Teniu una aproximació de qui són els «agricultors que necessiten» els ajuts al nostre país? Hi ha agricultors que ara reben ajuts i que no són els que més ho necessiten?

Sens dubte, s’han de reforçar les polítiques (no només de suport financer) per a acompanyar els joves pagesos. Alhora, s’ha de garantir la plena igualtat en relació amb la dona pagesa amb un suport efectiu en la seva activitat.

Més enllà d’aquests dos aspectes, s’ha d’oferir un suport singular a l’agricultura en dificultat física. Segons la meva opinió, aquí rau la clau per a gestionar adequadament els fons de la nova PAC. Necessitem la viabilitat d’empreses agràries ubicades en entorns (muntanya, secà àrid, etc.) de dificultat física. Necessitem la seva presència activa al territori i, per aconseguir-ho, calen estratègies diferenciades i ajuts que compensin la dificultat. En realitat, aquest és un aspecte clau del model de dues agricultures, les dues necessàries.

8. Just fa uns dies s’ha publicat l’Informe Fènix, quina és la vostra opinió sobre el contingut de l’Informe i les seves propostes?

Una mica abans de la seva publicació, m’havien informat d’alguns continguts de l’informe, fet que ja va motivar la meva publicació fa una setmana a Via Empresa de l’article «Confondre valor i preu, el gran error amb l’agricultura catalana». Aquest article ja volia ser una resposta parcial a l’Informe, el qual considero que fa un ús inadequat d’alguns indicadors, tals com el PIB o el VAB.

L’Informe es va publicar fa dos dies i no l’he pogut llegir en deteniment, per això, que solament puc oferir una primera impressió. En primer lloc, el coordinador, els redactors i l’equip assessor es mereixen tot el respecte professional, raó que accentua la meva sorpresa.

Certament, formular unes propostes altament destructives sobre la primera indústria del país és, si més no, molt agosarat. Però culpabilitzar els treballadors amb pitjors sous de no aportar suficient en relació amb els serveis que reben és, a parer meu, no entendre els camins de la desigualtat, de la injusta desigualtat.

Algunes interpretacions de les dades no guarden relació amb la realitat. En tots els sectors, part de la plantilla (pels treballs més simples) cobren el sou mínim. Si obviem l’existència d’aquests treballadors, el sector no funciona. Això és així a tots els sectors, no només al sector carni o al turisme. La millora de les condicions laborals i la reducció de la desigualtat són objectius de justícia social a defensar dins del complex marc d’una realitat competitiva, però això no sembla ser la intenció dels redactors de l’Informe Fènix.

Per al sector turisme, jo proposaria incrementar l’impost turístic, la qual cosa reduiria la quantitat de turistes, afavoriria un turisme més qualificat i més capaç de cobrir els costos d’ús de les nostres infraestructures.

Quant a la indústria càrnia, s’usen dades generalitzables per a la majoria dels sectors per a criminalitzar-ne un de concret. Sembla que hi hagi un biaix cultural a partir de prejudicis sobre aquest sector, quelcom molt inserit a l’imaginari col·lectiu català.

En fi… potser quan en faci una lectura aprofundida modificaré la meva opinió i reduiré la meva sorpresa.

Entrevista a Pere Costa i Batllori, doctor en veterinària, exdegà del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona i excatedràtic de l’Escola d’Agricultura

abr. 23, 2026

President d’honor de la Acadèmia de Ciències Veterinàries i membre de la Reial Acadèmia Europea de Doctors.

Avui parlem amb Pere Costa i Batllori, doctor en veterinària, President d’honor de la Acadèmia de Ciències Veterinàries, membre de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i soci de la ICEA. Tot un referent en l’alimentació animal.

Doctor Costa, a la vostra família no hi havia cap antecedent que es dediqués a la veterinària. Què us va impulsar a escollir aquesta carrera?

Potser són petits detalls. Vaig néixer a Barcelona el 1933. A conseqüència de les penúries de la Guerra Civil i de la postguerra, els meus pares em deixaren amb els avis a Peralada (Alt Empordà) i, posteriorment, ells també varen decidir seguir el mateix camí en fer-se càrrec el meu pare de la Biblioteca del Castell de Peralada. La vida era tranquil·la i un xic monòtona. Vaig cursar l’ensenyança primària, molt primària, a l’escola del poble i el batxillerat, a l’Institut de Figueres. M’agradava aquella vida, possiblement, perquè no en coneixia cap altra. M’agradava el camp i els animals. Era amic del veterinari, a qui acompanyava sovint en les seves visites. Un parent de l’àvia materna havia sigut també veterinari del poble. Quan va arribar el moment de triar la carrera, els meus pares no volgueren influir en la meva decisió que crec els va sorprendre. Jo m’imaginava substituint el veterinari Ferran trescant per l’Empordà. La realitat va ser després molt distinta, però la decisió presa sempre m’ha omplert de satisfacció.

Quan es va llicenciar, en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quines eren les principals preocupacions del sector?

La situació era decebedora, molt decebedora. Moltes mancances en tots els sentits, una forta plètora professional, una ramaderia precària i rural que no produïa llocs de treball, les indústries sectorials tenien poca capacitat econòmica, algunes empreses estrangeres començaven a interessar-se pel sector, però bàsicament oferien treballs comercials, els coneixements que la facultat ens havia ofert no estaven actualitzats en molts casos, disposàvem d’una formació professional desfasada i el sector estava poc capitalitzat. La sortida professional més a la mà era el funcionariat, opositar al Cuerpo de Veterinarios Titulares per bàsicament fer la clínica rural i el control d’aliments per a la població i el Cuerpo Nacional per a càrrecs de direcció estatal, però no encaixava en la manera de ser d’una gran majoria. La clínica d’animals de companyia estava en una fase inicial. Es va fer imprescindible obrir l’exercici professional lliure i recórrer a les publicacions tècniques gairebé sempre franceses que era la llengua més coneguda, o nord-americanes encara que els coneixements de l’anglès eren generalment rudimentaris. Calia posar-se al dia de cara al futur i no era fàcil…

Heu vist com es passava de les explotacions ramaderes en petites granges, a passar a convertir-se en el principal subsector de l’agricultura catalana, i pal de paller d’una potent indústria exportadora. Com ha estat possible?

Treballant en l’autoafirmació dels veterinaris com a imprescindibles i fonamentals per a la salut dels animals i dels humans, per a facilitar l’oferta d’aliments d’origen animal amb plena seguretat sanitària i per al control alimentari en general. Es va treballar per a donar suport a l’empresariat nacional i estranger per a invertir en granges més grans i més professionalitzades, fàbriques de pinsos, laboratoris de medicaments i vacunes… I entre altres accions, es va aconseguir el fet de poder importar matèries primeres que no es produeixen en el país, assenyalant la soja com a producte paradigmàtic i recomanant races animals més productives per a millorar les autòctones. Tampoc no es pot oblidar l’important paper de les facultats de Veterinària de Catalunya que figuren entre les millors facultats europees.

Sou considerat un referent en tot allò relacionat amb l’alimentació animal, en l’àmbit nacional, però també com a assessor fora d’Espanya. En què van consistir aquests canvis?

Cal definir diferents camps d’activitat a millorar: la genètica dels animals quant a un creixement més ràpid amb menor consum d’un aliment equilibrat i l’estudi de les necessitats que l’animal precisa per a aquest creixement més ràpid.

M’afalaga si em considereu un referent. Va haver-hi molts referents que varen intervenir en el canvi de les estructures ramaderes que podríem denominar casolanes a la realitat actual. Cal referir-nos a les facultats de Veterinària, al capital nacional i estranger que va invertir en granges, laboratoris, tecnologies, a la facilitat de l’intercanvi de coneixements amb països més desenvolupats i també als genetistes, als nutricionistes, als químics, als comercials que varen treballar a fons. La millora en l’alimentació i en la salut animal eren imprescindibles per a aconseguir una millora en l’alimentació i la salut humana. Cal destacar el gran paper de les noves vacunes en la sanitat animal i el gran paper d’una alimentació equilibrada del bestiar en l’obtenció d’una carn, llet, ous en més quantitat, millora de preu i millora del valor nutricional. Es va aconseguir la producció industrial de porcs, aus, llet, carn de vedella, xais i conills en òptimes característiques de qualitat, sanitat i valor alimentari.

Una de les controvèrsies, i ara amb el tractat de Mercosur tornen a estar d’actualitat, és la utilització de determinades substàncies per a afavorir l’engreix ràpid dels animals. Com està actualment aquest tema?

Seria lògic que els productes importats estiguessin sotmesos a les mateixes normes de producció que té la Unió Europea i també s’hauria de fer una revisió de les citades normes europees, perquè és possible que siguin excessives per a alguns tipus de productes. És un tema delicat, però necessari en el qual haurien d’intervenir no sols els polítics i economistes, sinó també els tècnics sensats i experts coneixedors del tema.

Un dels aspectes que actualment preocupen són les malalties en el bestiar i la possibilitat que saltin entre espècies inclosa l’espècie humana. Creieu que hi ha perill d’una crisi sanitària global?

El perill sempre existeix, però és evident que si s’apliquen les normes correctament, podem viure tranquils.

La Xina està fent granges de porcs verticals de molts pisos, amb estrictes mesures de bioseguretat i residus pràcticament zero. Aquest és el model de futur?

La cria de porc en edificis verticals presenta greus problemes sanitaris per als mateixos porcs, de manera que la mortalitat existent és extraordinària. Per ara, creiem que és una experiència no viable de portar a la pràctica.

Des de la perspectiva que li donen els noranta-tres anys, com veieu el futur de la ramaderia en un món cada cop més tecnificat. Els drons seran els nous pastors i ramaders, i els veterinaris seran substituïts per IA, o ni tan sols això. Tota la carn serà de laboratori?

La carn de laboratori no es pot denominar carn. Sempre serà un producte diferent que caldrà diferenciar, com la llet d’origen vegetal que ja s’utilitza de manera molt generalitzada i que no s’hauria de denominar llet. Estem parlant de productes que, nutricionalment, no són comparables. El futur sembla que estarà en les grans indústries que explotaran granges de gran capacitat sempre limitades a un cert nombre de caps, amb els diferents estadis de producció separats o sigui granges de reproducció, granges de garrins i granges d’engreix sempre aïllades. Tot sembla indicar que aniran desapareixent, com ja està passant, els petits productors.

Què opineu de les noves tendències alimentàries que tendeixen a demonitzar el consum de carn? Hi ha una base científica o són modes?

La proteïna animal té un elevadíssim valor nutricional i està totalment ajustada per al desenvolupament normal de la humanitat. Ha estat un procés evolutiu al llarg de molts anys que ens ha portat fins aquí. És possible que en algunes societats sigui possible reduir el seu consum per motius ambientals discutibles, però sembla clar que els nivells òptims d’ingesta de proteïna animal contribueixen, en gran manera, al correcte desenvolupament d’una vida sana.

I quina és la vostra opinió sobre el futur consum d’insectes, ja que s’estan preparant granges per a la seva producció?

Personalment, espero no haver de recórrer al seu consum, però no és cap novetat el consum de formigues, per exemple, i altres insectes propis de civilitzacions alienes. Crec que cal estar oberts a aquestes possibilitats especialment per a l’alimentació animal si s’aconsegueix una combinació correcta per a cobrir les seves necessitats en aminoàcids, calories i absència de toxicitat. Personalment, crec que, arribat el cas, m’abstindré del seu consum, perquè la carn constitueix un aliment bàsic (juntament amb el peix) en l’alimentació humana i en la nostra gastronomia, i consumir-la és un plaer al qual cal intentar no renunciar.

Entrevista a Pablo Vilanova, director general de Mercabarna

febr. 23, 2026

Pablo Vilanova, enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, i un MBA per ESADE.

La seva carrera professional es desenvolupa els primers anys dins de l’àmbit d’assessorament i serveis d’enginyeria.

Posteriorment, el 2008, entra a formar part de l’empresa Mercados de Abastecimientos de Barcelona, S.A. (Mercabarna), on ocupa diverses posicions de responsabilitat i, des de 2023, el càrrec de director general.

Des de Mercabarna i conjuntament amb les empreses operadores del sector agroalimentari, impulsa la competitivitat, la sostenibilitat, la innovació i la transformació digital en els mercats centrals de Barcelona.

1. Com definiries en aquests moments Mercabarna?

Mercabarna és un dels principals mercats majoristes d’Europa, tant pel volum i la varietat de productes que s’hi comercialitzen —més de 2,5 milions de tones d’aliments—, com per l’abast de la seva influència —10 milions de persones—, superant els límits geogràfics de Catalunya per arribar a molts punts d’Espanya i a tot Europa.

En aquest sentit, és un motor econòmic del sector agroalimentari català i espanyol molt important, amb 550 empreses majoristes que donen feina a uns 7.500 treballadors, facturen uns 5.500 M € anuals i exporten entre un 30 % i un 40 % sobre el total d’aliments comercialitzats a Mercabarna.

A més, Mercabarna garanteix l’aprovisionament del petit i mitjà comerç d’arreu de Catalunya, gràcies al qual els consumidors tenim una gran oferta i varietat de productes frescos i més vida comercial als barris, més competència comercial i, per tant, una millor qualitat-preu d’aliments saludables.

1. Relació de Mercabarna amb el sector primari:

— Fruites i verdures. Quina presència tenen els productors en el Mercat?

Mercabarna comercialitza la meitat de la fruita i hortalissa catalanes destinades al mercat intern —unes 352.000 tones— a través de les empreses majoristes —algunes d’aquestes també productores— i dels petits productors locals que venen directament les fruites i hortalisses que conreen en aquest gran mercat.

Un dels punts en què es troba una concentració elevada de producte de proximitat és l’Àrea de la Pagesia, una zona al centre del Mercat Central de Fruites i Hortalisses per a la venda directa dels petits productors locals, on operen una trentena d’agricultors d’arreu de Catalunya, i també a la Zona de Cooperatives Agràries, on n’hi ha vuit, sobretot del Baix Llobregat i el Maresme.

— Peix i marisc. S’ha plantejat mai que els pescadors puguin venir a vendre directament el seu producte al Mercat Central?

Fins ara, els pescadors han preferit vendre el peix a través de les llotges locals o directament als majoristes de Mercabarna i, així, poder dedicar-se exclusivament a les tasques de la pesca. No obstant això, no descartem que en el futur alguna confraria de pescadors vulgui tenir presència també a Mercabarna mitjançant altres modalitats, donades les sinergies que es generen al Mercat Central.

— Plantes i flors. Com porta el sector que hi hagi dos mercats tan a prop l’un de l’altre?

En aquests moments, tenen segments de clients diferenciats. Mercabarna-flor ven sobretot als floristes de Barcelona i el Baix Llobregat, i també a dissenyadors i decoradors florals del sector de l’hostaleria, els esdeveniments, etc. Aquesta tipologia d’empreses estan agafant molta força darrerament a Mercabarna, on troben l’espai idoni per a abastir-se dels productes més adequats per als seus treballs i composicions, inclús algunes d’aquestes s’estan ubicant al mateix Mercat per a potenciar encara més aquestes sinergies amb les empreses majoristes.

— Escorxador. Per què es va tancar?

Des del seu trasllat a Mercabarna l’any 1979, provinent de l’antic escorxador de Barcelona, situat a l’actual Parc Joan Miró, l’escorxador sempre havia estat deficitari, i en els últims deu anys havia generat pèrdues acumulades per valor de 22 milions d’euros. Es va tancar per decisió unànime del Consell d’Administració de Mercabarna, el setembre de 2020, perquè aquestes pèrdues ja no estaven justificades, ja que en aquell moment la instal·lació donava servei de matança principalment només a dues empreses càrnies ubicades dins de Mercabarna, les quals tenien altres escorxadors propers que podien oferir-los aquest servei. I resulta que, en els últims anys, el sector carni ha evolucionat molt i la majoria d’empreses càrnies estan molt integrades al llarg de tota la seva cadena de valor amb escorxadors i sales de desfer que formen part de la seva pròpia estructura empresarial.

2. Els mercats centrals i la importància en la formació de preus

Els mercats centrals són crucials en la formació i la regulació dels preus dels aliments frescos perquè concentren, en un únic espai i moment, l’oferta dels agricultors, i ofereixen un volum i varietat de productes, la competència entre les més de 160 empreses majoristes que distribueixen el gènere dels productors i la demanda dels compradors detallistes. Aquesta concentració ajuda a regular els preus, aporta transparència respecte als mateixos, assegura el proveïment diari i afavoreix als ciutadans l’accés a productes frescos i saludables amb la millor relació qualitat-preu.

3. Qui és el responsable dels controls sanitaris i com es desenvolupen?

L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) vetlla per garantir la seguretat alimentària dins de Mercabarna, i afavoreix els controls higiènics sanitaris dels aliments que es comercialitzen al seu recinte. L’ASPB té onze persones permanentment a Mercabarna, entre veterinaris i auxiliars, que controlen tant la salubritat dels aliments com el correcte estat de les instal·lacions dels mercats centrals i de les empreses situades a la Zona d’Activitats Complementàries.

4. El fort creixement, aquests darrers anys, de les grans superfícies i els supermercats pot posar en perill el futur dels mercats centrals, potser més pensats per als petits i mitjans detallistes?

La quota de mercat de distribució de les grans superfícies i els supermercats és majoritària i la tendència és creixent. Però això no és incompatible amb els mercats centrals de Mercabarna, que són molt dinàmics i evolucionen també per adaptar-se a les noves necessitats de tota mena de compradors. Tot això, sense deixar també de treballar per donar un millor servei i ajudar a evolucionar el sector detallista tradicional que ha de transformar-se i donar més valor afegit per continuar sent competitiu i atractiu per al consumidor. A més, l’abast geogràfic, cada vegada més gran de distribució des de Mercabarna, fa possible que el volum de venda del Mercat Central de Fruita i Hortalissa estigui creixent.

5. Què és la Zona d’Activitats Complementàries (ZAC)? Com es va desenvolupar i quin sentit té?

És el lloc on es desenvolupen les activitats associades als Mercats Centrals de Mercabarna i ocupa, aproximadament, dues terceres parts de l’espai de Mercabarna. Es va començar a desenvolupar a finals dels anys vuitanta, promoguda per la Direcció de Mercabarna entre els majoristes dels mercats centrals, els quals van anar responent molt positivament.

A la ZAC, s’hi van instal·lar empreses que aporten valor afegit als aliments i servei als clients, i afavoreixen que els majoristes tradicionals dels mercats centrals s’hagin pogut adaptar a les noves formes de comerç i consum.

La ZAC ha estat clau en l’evolució de Mercabarna i és un dels fets diferenciadors d’aquest polígon alimentari respecte a la major part dels mercats majoristes del món. A la ZAC hi ha elaboradors de quartes gammes (amanides netes i tallades; fruites pelades; peix escatat, eviscerat i tallat; brotxetes de carn i verdures, etc.); empreses especialitzades a proveir el sector de la restauració, els petits i mitjans supermercats o les grans empreses de distribució; empreses dedicades a la importació i exportació d’aliments; maduradors de fruita; grans frigorífics d’ús públic; companyies de logística i transport; centrals de compra de les empreses de la distribució regional, etc.

La ZAC i els mercats centrals de Mercabarna es complementen, ja que la ZAC ha permès que les empreses dels mercats diversifiquessin la seva oferta per donar servei a tota classe de clients. D’aquesta manera, es poden trobar majoristes especialitzats que proveeixen els petits i mitjans detallistes, les cadenes de supermercats, els clients de la restauració o els compradors internacionals, etc.

6. Fa poc temps la superfície de Mercabarna ha crescut, amb un acord amb el Consorci de la Zona Franca. Creieu que està resol el tema del creixement a mitjà termini?

Efectivament, a finals del 2021, Mercabarna va adquirir una parcel·la 173.194 m² adjacent al polígon alimentari, que era propietat del Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), coneguda com a 22Al. Aquest fet va permetre a Mercabarna incrementar un 22 % la seva superfície. La parcel·la es va comprar amb empreses instal·lades d’altres sectors, de manera que Mercabarna està respectant els contractes d’arrendament que van adquirir amb el CZFB. De manera progressiva i a mesura vagin acabant els contractes actuals d’empreses d’activitat no alimentàries encara ubicades, s’aniran implantant noves empreses del sector agroalimentari que millorin el mix empresarial de Mercabarna per encara sumar més sinergies i innovació al conjunt de la Unitat Alimentària.

També cal tenir en compte que el tancament i enderroc de l’escorxador va alliberar molts m². De manera que entre els espais que es vagin alliberant del 22Al en els pròxims anys, els de l’antic l’escorxador que ja s’estan urbanitzant i alguna altra parcel·la lliure que hi ha al recinte, es pot garantir el creixement del polígon alimentari a mitjà i llarg termini.

7. Aquests darrers anys hi ha hagut una forta concentració d’operadors majoristes. Penseu que és suficient o encara cal disminuir la xifra actual? Podria arribar, si es concentra molt, a acostar-se a un monopoli?

Des de la posada en marxa de Mercabarna el 1971, amb el trasllat de l’antic Mercat del Born a les seves instal·lacions i, posteriorment, el de la resta de mercats majoristes (peix i flor), hi ha hagut una forta concentració d’empreses, sobretot al Mercat Central de Fruites i Hortalisses.

Això ha estat positiu, perquè ha permès que el conjunt d’empreses del Mercat pogués adaptar-se als canvis que s’han anat produint en el comerç i el consum, ja que la major part dels seus proveïdors i clients també ha anat creixent i concentrant-se, i han sorgit nous segments de mercat, noves oportunitats de negoci, que requerien unes dimensions més grans. D’aquesta manera, actualment hi ha empreses grans, mitjanes i petites que poden donar servei a diferents tipologies de clients.

Actualment, al Mercat Central de Fruites i Hortalisses hi ha 126 empreses majoristes i s’observa l’entrada de noves empreses de dimensions petites i mitjanes amb una oferta diferenciada. Per tant, el mercat s’ha anat regulant i no s’acosta ni s’acostarà a cap situació de monopoli.

8. Parlem de la sostenibilitat del recinte en tant el nombre d’empreses i la superfície el fan diferencial. Com ho tenen plantejat?

La sostenibilitat és un fonament clau, que forma part de la missió de Mercabarna, empresa pública l’objectiu de la qual és garantir el funcionament eficient i responsable de la cadena de proveïment d’aliments frescos en la baula majorista, amb criteris de sostenibilitat social, mediambiental, de bon govern i econòmica, i transparència.

Dins d’aquest marc, Mercabarna ha anat identificant els principals impactes que pot tenir l’activitat empresarial en l’entorn, i desenvolupa un pla d’acció molt ben traçat per a minimitzar-los. Aquest pla inclou molts projectes de diferents àmbits, perquè entenem la sostenibilitat des d’una perspectiva 360, és a dir, social, ambiental i econòmica.

— Temes energètics, en la mesura que hi ha un fort consum per la important quantitat de fred que precisen les instal·lacions per la classe de producte.

Quant a projectes energètics, el més destacable fins ara és REPowerMercabarna-Energia, posat en marxa el 2022, dins del pla de descarbonització i millora de l’eficiència energètica de Mercabarna, a través de l’ús d’energia fotovoltaica. Aquest projecte, al qual es van sumar pràcticament la totalitat de les 550 empreses majoristes ubicades al polígon alimentari, consisteix en la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les cobertes de tots els edificis de Mercabarna per a crear un sistema d’autoconsum que cobreix el 25 % de les necessitats energètiques d’aquest gran mercat.

Actualment, ja estan instal·lades el 100 % de les plaques fotovoltaiques en els edificis que són propietat de Mercabarna i ja s’està comercialitzant aquesta energia entre les empreses de la Unitat Alimentària en modalitat d’autoconsum compartit. A més, el 70 % de les empreses situades a la ZAC han instal·lat també plaques en els seus edificis. Així, Mercabarna compta amb la planta fotovoltaica d’autoconsum en coberta més gran de la península Ibèrica. Es tracta d’una superfície de 360.000 m² (entre edificis públics de Mercabarna i edificis privats de les empreses) i una potència total instal·lada de 18 MWp. Això suposa un estalvi d’aproximadament unes 6.000 tones de CO₂ anuals a l’atmosfera i una inversió publicoprivada de 12 milions d’euros.

— Temes de residus, en la mesura que es genera una gran quantitat de deixalles. Com ho resolen?

L’activitat de les empreses ubicades en aquest polígon alimentari genera unes 25.000 tones de residus (incloent-hi envasos i embalatges) anuals, de les quals se’n valora el 75 %, gràcies al Pla de gestió de residus de Mercabarna, basat en la recollida selectiva.

El Pla de residus es gestiona fonamentalment a través de tres infraestructures: el Punt Verd, creat el 2001 específicament per a l’activitat del polígon alimentari i recentment modernitzat; els contenidors digitalitzats de diferents materials distribuïts pels mercats centrals i la ZAC; i el Foodback o centre d’aprofitament alimentari, posat en marxa el 2022 per evitar el malbaratament alimentari, on van a parar les fruites i hortalisses excedentàries aprofitables per al consum humà, però que ja no són comercialitzables. El 2024, al Foodback es van recuperar 837 tones d’aquests productes, aportades per 92 empreses majoristes, que es van distribuir entre 116.077 persones vulnerables, a través de 305 associacions socials.

— Temes de consum d’aigua

A Mercabarna es consumeix uns 30.000 m³ d’aigua anualment, sobretot per a la neteja diària dels mercats centrals i la resta del recinte alimentari. Amb el Pla de consum responsable, posat en marxa el 2022, tot i el creixement empresarial, ja s’ha aconseguit un estalvi global del 4 %, i el que és més important, s’ha reduït un 2 % el consum d’aigua de xarxa en favor de la freàtica per a les tasques de neteja del polígon alimentari. I continuarem avançant en aquesta línia.

9. Aquests sectors tenen els seus representants amb els gremis, que entenem són els seus interlocutors. Com van les relacions?

Les relacions amb les associacions empresarials que operen a Mercabarna són bones, sobretot perquè estan basades en el diàleg i la cooperació. Aquesta bona entesa funciona a Mercabarna des de fa més de quaranta anys, ja que les diferents direccions del polígon alimentari han cregut que és impossible gestionar bé un recinte en què conflueixen moltes empreses privades diferents i de sectors diversos, sense comptar amb aquestes. I els representants de les diferents associacions majoristes han afavorit aquest diàleg.

10. Quin futur li veu a aquesta ciutat alimentària i quins són els grans objectius dels pròxims anys?

Des dels seus orígens, Mercabarna evoluciona contínuament per a adaptar-se en cada moment als canvis socioeconòmics, per tant, li auguro un bon futur.

Els grans eixos estratègics de Mercabarna per als pròxims anys són continuar avançant en la sostenibilitat 360 de l’ecosistema Mercabarna (tant de l’empresa Mercabarna com de les empreses de recinte), la transformació digital i el creixement del teixit empresarial, per convertir el polígon alimentari en un pol generador de talent i d’innovació.

Entrevista a Anna Gras Moreu, enginyera agrònoma, directora de l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (2015-2023)

gen. 22, 2026

Anna Gras Moreu és enginyera agrònoma, professora i investigadora de producció vegetal al Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Imparteix la seva docència a l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (EEABB). Té una sòlida trajectòria en l’àmbit docent universitari, iniciada l’any 1986, alhora que durant vuit anys va ser directora de l’esmentada escola. Des d’abril del 2025, és la delegada del Rector de la UPC al CER Agrotech-UPC (Centre de Recerca de Tecnologia Agroalimentària), on exerceix el càrrec de directora i també és directora científica de la xarxa X_Agritech. Actualment, col·labora en projectes de recerca basats en temes d’agrovoltaisme i espais de dades per a la generació de models d’intel·ligència artificial, així com en el projecte Agrixels.

Què ha representat la creació del CER Agrotech-UPC en el camp de la recerca i en la transferència de tecnologia agroalimentària i dins de la mateixa UPC? Quins són els principals eixos de treball d’aquest centre?

El Centre de recerca Agrotech-UPC neix en el si de l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona de la UPC, com a necessitat de donar resposta des de la Universitat a les empreses. Les empreses s’adreçaven a la direcció de l’escola amb demandes diferent,  algunes relatives a trobar solucions als seus reptes i també en la recerca de talent. El 2022, des de l’equip rectoral de la UPC, es va fer una aposta ferma per tal que es constituís el CER Agrotech-UPC, dotant-lo de recursos i poder posicionar la UPC en el sector agroalimentari.

Actualment, Agrotech-UPC és la principal via d’accés per la qual es transmeten les demandes agroalimentàries d’agents externs a la Universitat, se centralitzen i, posteriorment, es canalitzen cap als investigadors. Per aquest motiu, les estratègies de comunicació tant en sentit intern com extern són fonamentals per tal d’assolir l’objectiu.

Agrotech-UPC té per objectiu promoure la recerca i transferència de coneixement de la UPC en el camp de la tecnificació del sector agrícola, generar coneixement, desenvolupar equips adaptats a les instal·lacions productives i promoure l’adopció de les tecnologies pels agents del sector, contribuint així a la producció d’aliments amb baixa petjada de carboni hídrica i tendir cap a productes d’alt valor afegit lligats al territori.

Avui, el CER Agrotech-UPC té la capacitat de col·laborar amb empreses i crear projectes en l’àmbit autonòmic, nacional o internacional en els diferents pilars del sistema agroalimentari per a fomentar la sostenibilitat del mateix i la bioeconomia. Així, els eixos en els quals estem organitzats són: producció vegetal, indústria alimentaria, valorització de subproductes, digitalització i agricultura de precisió.

Quina creieu que serà la vostra principal aportació com a directora d’aquest nou centre de recerca?

La Universitat Politècnica de Catalunya és la universitat més tecnològica de Catalunya, això representava un repte i a la vegada una gran oportunitat. Des del primer moment, vaig veure clar que una de les meves aportacions havia de ser mostrar als investigadors de la UPC, que fins aleshores aplicaven la seva recerca en altres sectors productius, que el sector agroalimentari, sovint poc visible en entorns tecnològics, tenia moltes necessitats i oportunitats.

Amb aquesta visió compartida, als inicis vam ser quaranta-dos professors i investigadors de disciplines molt diverses —des de l’agronomia i la biotecnologia fins a les telecomunicacions, la robòtica, la sensòrica o la intel·ligència artificial— que vàrem creure fermament que el futur demanava treballar plegats i amb un objectiu comú, contribuir en la tecnificació, digitalització i sostenibilitat del sector agrari. L’estratègia era clara: crear equips multidisciplinaris capaços d’abordar els reptes del sector des d’una mirada àmplia del sistema i treballar de manera interdisciplinària. Actualment, som més de vuitanta investigadors que formem part d’Agrotech-UPC i el 2025, juntament amb investigadors d’altres CER i grups de recerca de la UPC, hem assolit l’acreditació TECNIO, així que avui podem considerar que estem plenament consolidats.

Una aportació important ha estat fer visible les capacitats i el coneixement generat a la UPC a tots els agents del sector agrícola, al Govern autonòmic, a les administracions públiques i als municipis on desenvolupem la nostra activitat. Tenim la voluntat de ser un element essencial que contribueixi a la transformació i l’evolució dels sistemes agroalimentaris a través de les aportacions tecnològiques, així com participar en els principals esdeveniments, i formar part de manera activa en l’ecosistema d’R+D+I.

Avui, a través dels projectes autonòmics, nacionals i europeus, estem molt ben posicionats en tot el que fa referència a la millora genètica, digitalització i agricultura de precisió, tractament i ús d’aigües residuals, valorització de subproductes agraris, sensòrica, robòtica, entre altres.

Al llarg dels anys que heu estat directora de l’EEABB, quin ha estat el fet o projecte que més satisfacció us ha donat i per què?

La meva etapa com a directora de l’EEABB va ser, sens dubte, una de les més boniques de la meva vida professional a la universitat. Van ser anys d’intensos aprenentatges, tant en l’àmbit laboral com, sobretot, en el personal. Vaig aprendre molt, però el millor, sens dubte, va ser formar part i liderar un equip de persones compromeses i motivades per la feina, treballar plegats amb l’objectiu de fer créixer l’escola, de posicionar-la dins el mapa universitari en l’àmbit agroalimentari i en el sector, va ser un repte compartit molt engrescador. Treballar amb persones amb qui construeixes projectes, comparteixes inquietuds i celebres petits èxits col·lectius és un privilegi.

El trasllat de l’ESAB —nom històric de l’actual EEABB— de l’Escola Industrial al campus de Castelldefels l’any 2005, la plena integració a la UPC el 2008 i la implantació dels nous graus el 2009 van marcar un canvi profund, un nou paradigma universitari. Aquesta deslocalització del centre de Barcelona, sumada a una davallada generalitzada de les vocacions en l’àmbit de l’agronomia, va comportar una pèrdua significativa de matrícules que hem anat recuperant de manera progressiva al llarg dels anys. Avui, amb la direcció del professor Xavier Fàbregas, aquesta tendència s’ha consolidat amb fermesa, i la demanda per cursar estudis agroalimentaris torna a mostrar una evolució positiva i, avui, gaudim de tenir una molt bona demanda.

En aquest procés han estat clau projectes acadèmics compartits com el grau en Paisatgisme, el doble grau en Enologia i Ciències Agronòmiques, o el doble grau en Enginyeria de Sistemes Biològics i Enginyeria Alimentària. Són iniciatives que obren noves oportunitats als estudiants, aporten flexibilitat als currículums acadèmics i responen millor a les demandes i expectatives de les noves generacions.

Al llarg dels vuit anys del meu mandat es va fer un esforç molt intens per projectar l’escola cap a les institucions i per explicar que la UPC també pivotava en el sector agroalimentari, en què exerceix un paper rellevant tant en la formació de talent com en la recerca. Aquest treball sostingut de visibilització i posicionament ha tingut un retorn clar, que avui es reflecteix en la consolidació i projecció del CER Agrotech-UPC.

Fa uns cinc anys l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona va canviar el seu nom pel d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona. Per quina raó es va decidir aquest canvi de nom? Ha estat positiu aquest canvi per a la mateixa escola?

L’ESAB (Escola Superior d’Agricultura de Barcelona) va iniciar la seva activitat universitària el 1912 amb ensenyances en l’àmbit agrícola per a aportar coneixement al camp català i promoure la producció d’aliments en uns moments de molta carestia. L’escola al llarg dels anys ha anat evolucionant i ha passat per diferents etapes i també ha rebut diferents noms segons les administracions i l’organització universitària de cada moment. El 1976 esdevé una escola adscrita a la UPC i es denominà «Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Barcelona» (EUETAB). Així va començar un llarg procés d’integració a la universitat pública catalana i el 1980 la Diputació de Barcelona aprova la recuperació del nom històric de l’escola i es torna a denominar Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB).

En la Junta d’Escola del 24 de gener, es va aprovar per majoria absoluta el nom d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i Biosistemes DE BARCELONA (EEABB). Aquest canvi va respondre, principalment, a la voluntat de representar millor tots els graus que s’estaven impartint i impulsant, tant en l’àmbit de l’agronomia, l’alimentació, ciències ambientals, el paisatgisme o marí. Així doncs, la projecció de l’Escola va més enllà de l’agricultura i, en conseqüència, era recomanable que tant estudiants com professors se sentissin ben representats per al nom de l’escola. De manera que aquest canvi va respondre a la voluntat de sumar sensibilitats i on tots estiguem representats i que el nom ens identifiqui.  Amb tot això no oblidarem ni la nostra història ni els nostres orígens. Molts dels professors ens hem format a l’ESAB i hi estem treballant. Per la qual cosa, mantindrem el nom històric durant un temps com a símbol d’Escola centenària que és i on s’han format la major part d’agrònoms del país.

Fa pocs mesos s’ha posat en marxa el projecte SYMBIOSYST, que ha representat la implantació per primera vegada d’una planta fotovoltaica sobre cultius hortícoles a les instal·lacions Parc UPC-Agròpolis a Viladecans, formada per 150 panells solars amb una potència de 25 a 50 kW. Com va néixer aquest projecte i quina problemàtica es buscava resoldre?

Aquest projecte va ser el primer projecte finançat per la Unió Europea que es va promoure des d’Agrotech-UPC. És un exemple clar de com sumant diferents experteses es pot crear un projecte complet. Aquest projecte neix de la necessitat de contribuir en la transició energètica cap a fonts renovables i la simbiosi que es crea amb les instal·lacions agrivoltaiques semblen una bona opció si tenim en compte que a Catalunya s’hauria de cobrir l’1 % de la superfície agrària per tal de ser autosuficients. La relació simbiòtica entre la producció d’energia i la d’aliments es basa en la col·localització de plaques solars i cultius, tot evitant que terres de cultiu s’abandonin per instal·lar plaques solars. A més, en el benefici mutu, les plaques solars generen energia neta i, alhora, proporcionen ombra que protegeix els cultius de l’estrès tèrmic i l’evaporació d’aigua en excés. Per la seva banda, l’activitat agrícola permet l’ús productiu del sòl sota els panells, i la transpiració de les plantes podria fins i tot ajudar a refrigerar lleugerament els mòduls fotovoltaics, millorant-ne l’eficiència.

En què se centra aquest projecte i quins són els seus objectius principals?

L’objectiu és desenvolupar solucions tecnològiques innovadores, combinant mòduls fotovoltaics d’última generació, estructures de muntatge i eines de suport a la presa de decisions, que permetin combinar la producció d’energia solar amb l’agricultura de manera eficient, competitiva i també respectuosa amb el paisatge i la biodiversitat.

El pilot situat a l’Agropolis és el primer pilot totalment monitorat i dissenyat per donar resposta sobre el comportament dels cultius d’horta i la millor gestió de les plaques.  Un dels objectius del projecte és valorar el comportament de diferents cultius quan creixen sota uns panells fotovoltaics de dos nivells de transparència del 5 % i del 40 %.  També el fet d’estar totalment monitorat i estar transferint dades sobre les variables climàtiques i de sòl, sota les plaques i a l’aire lliure permet poder crear bessons digitals que facilitin la millor gestió de les plaques (la seva orientació).

Mirant vers el futur i tenint en compte els resultats preliminars que esteu obtenint en aquest projecte, com incideixen les plaques fotovoltaiques sobre el rendiment del cultiu? Creieu que aquest tipus d’instal·lacions energètiques seran acceptades pel sector hortícola de proximitat? Creieu que es podrien obtenir resultats similars en altres tipus de cultius?

Els resultats que tenim encara són preliminars, i requereixen ser contrastats en futures campanyes. Sí que sembla que, per exemple, a l’enciam en campanya de primavera-estiu les diferències són poques. No obstant això, en la campanya hivernal, quan la llum és un factor limitant sí que s’observa un endarreriment en la collita i alguna malformació en alguna varietat. En el cas dels bròcolis, en cultiu d’hivern, inicialment semblen de molt bona qualitat i sí que s’observa un lleuger endarreriment en la collita.

S’haurà d’anar fent assajos per als diferents cultius i varietats i estació de l’any per a valorar la incidència que pot tenir la reducció lumínica en el cultiu, tant en rendiment com en qualitat de producte.

Quin impacte us agradaria que tinguessin els resultats del projecte en l’àmbit productiu en zones periurbanes? I en l’àmbit administratiu?

El principal objectiu seria adquirir un coneixement ampli i rigorós sobre quins cultius presenten millors característiques per a beneficiar-se de la reducció de la radiació lumínica i de la millora d’altres condicions ambientals quan es cultiven sota plaques fotovoltaiques. Aquest coneixement hauria de permetre establir pautes clares, contrastades i aplicables que puguin ser transferides directament als agricultors, facilitant així la presa de decisions i la correcta implantació d’aquest tipus de sistemes en les explotacions agràries.

Considero que aquest tipus d’instal·lacions, especialment en zones periurbanes amb una elevada demanda energètica i una forta pressió sobre el sòl, poden representar una oportunitat estratègica per a diversificar els ingressos de les explotacions. La producció d’energia renovable pot esdevenir una font d’ingressos complementària, ja sigui a través de la venda d’energia, d’acords amb operadors energètics o mitjançant la participació en comunitats energètiques locals. Aquestes comunitats permetrien als agricultors reduir els costos energètics associats a la seva activitat —com ara els sistemes de fred, la climatització d’hivernacles o altres instal·lacions productives—, millorant la viabilitat econòmica.

Finalment, és imprescindible reforçar el respecte pel concepte d’agrivoltaica, entès com una integració real i equilibrada entre la producció agrícola i la producció energètica, on l’activitat agrària continuï sent l’ús principal del sòl. El desplegament d’aquestes instal·lacions hauria de fer-se de manera ordenada, planificada i adaptada a les característiques de cada territori, incorporant criteris d’integració paisatgística, qualitat ambiental i compatibilitat amb altres usos. Cal tenir present que els espais periurbans són espais multifuncionals, amb valors productius, ambientals, socials i paisatgístics, i que l’agrivoltaica pot contribuir positivament a aquesta multifuncionalitat si s’implementa amb criteris clars i rigorosos.

En aquest context, és clau que els resultats d’aquests estudis es comparteixin tant amb el sector agrari com amb l’Administració pública, especialment amb aquells òrgans que tenen competències en matèria de planificació i regulació. La transferència de coneixement al sector facilita l’aplicació pràctica de les recomanacions tècniques, mentre que la seva difusió cap a l’Administració permet que el desenvolupament normatiu es basi en evidències reals obtingudes a partir de projectes pilot i pilots demostratius. D’aquesta manera, es poden evitar contradiccions entre la normativa i les recomanacions tècniques, afavorint un marc regulador coherent que impulsi un desenvolupament viable, sostenible i alineat amb la realitat del territori.

Tot i que el futur està ple d’incerteses, com veieu el sector agrícola català en relació amb la digitalització i biotecnologia que ben probable ja són unes eines necessàries per a la sostenibilitat d’aquest sector productiu?

En relació amb la digitalització, actualment estem desenvolupant un projecte d’àmbit nacional centrat en els espais de dades compartides en el sector agroalimentari. Fa aproximadament un any que treballem en el desenvolupament de diferents elements clau del projecte, com ara el demostrador **UPCxels**, l’espai de dades **UPC-DataSpace** i el cas d’ús **Agrixels**.

Aquest projecte s’emmarca en l’estratègia europea de promoció dels espais de dades com a eina clau per a impulsar la transformació digital del sector agroalimentari. L’objectiu és facilitar la compartició de dades de manera segura, sota un marc clar de governança, mitjançant l’estandardització de formats i processos, i fomentar la col·laboració entre els diferents agents de la cadena de valor. Aquest enfocament ha de permetre generar innovació i desenvolupar nous serveis digitals, especialment aquells basats en la intel·ligència artificial.

En el projecte d’Agrixels estem col·laborant amb més de quaranta empreses i entitats del sector —cooperatives, fundacions, clústers, pimes i altres actors rellevants— amb l’objectiu que formin part activa d’aquest ecosistema d’espais de dades. A l’inici del projecte la percepció nostra era d’un cert desconeixement sobre què són els espais de dades i quin valor poden aportar als agricultors i al sistema. Tanmateix, a mesura que el projecte ha anat avançant i s’han compartit els resultats i els avenços assolits, l’interès del sector ha crescut de manera molt significativa, evidenciant una clara oportunitat per a accelerar l’adopció d’aquests models col·laboratius.

Actualment, la digitalització ja no és només una opció, sinó que és pràcticament obligada, especialment per a qüestions relacionades amb la traçabilitat dels processos al llarg de tota la cadena alimentària, la seguretat alimentària i el compliment normatiu. En aquest sentit, cal tenir en compte que ben aviat serà obligatori disposar del quadern digital de camp, fet que reforça encara més la necessitat de disposar de sistemes digitals adequats.

Finalment, l’aplicació de la intel·ligència artificial permet desenvolupar models de predicció i d’optimització de recursos, així com eines que faciliten la presa de decisions basada en dades objectives i no únicament en percepcions o experiència prèvia. En definitiva, la digitalització ha de ser una palanca clau per a millorar l’eficiència, la competitivitat i la sostenibilitat del sector agroalimentari.

I per acabar, que és la xarxa X_Agritech?

La xarxa X_Agritech és la primera xarxa catalana per a la valorització la transferència de resultats de la recerca al sector agroramader. Es defineix com a finalitat principal de X_AgriTech la de contribuir a fer progressar la innovació desenvolupada en el si de les seves entitats cap a nivells de maduresa més avançats i orientar els seus nous projectes per a obtenir un major impacte social, facilitant l’adopció de les tecnologies desenvolupades pel sector productiu. En la segona edició de la xarxa, que ha començat aquest gener, hi formem part investigadors de tretze institucions del país que treballen en el sector agrari (CRAG, UAB, UB, UPC, Agrotecnio, IRTA, UdL, UdG, CREAF, URV, Eurecat, Beta, CTFC). En el si de la xarxa s’organitzen activitats orientades a la transferència, a l’emprenedoria, a promoure la innovació tecnològica en els principals pilars de coneixement de la xarxa (ramaderia, agricultura, sostenibilitat, digitalització millora genètica…) a la vegada que és un espai per a conèixer i compartir el coneixement generat en els diferents centres i crear realment una xarxa de coneixement del sector agroalimentari.

Quaderns Agraris núm. 56-57

des. 12, 2025

La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 56-57.

El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació: Núm. 56-57: desembre 2025

Sumari

Presentació. Comitè Editorial

La realitat climàtica i agrícola en el segle XXI en el Mediterrani de la península Ibèrica. Robert Savé Monserrat

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes i la gestió sostenible dels recursos naturals. Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya. Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià. Mireia Gòdia-Martí

Jutjament i qualificació: ens cal una formació tècnica específica per a la valoració de les races domèstiques catalanes. Pere-Miquel Parés i Casanova

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya: consideracions pràctiques i resultats disponibles. Adriano Raddi

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini. Lluc Serrat Alemany

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic. Josep Maria Montserrat

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció. Luis Amela Valverde

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi. Chiara Romano

Agrofòrum

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 – Lleida, 2023). Jaume Boixadera Llobet

En memòria de Jordi Cartañà i Pinén (1954-2024). Montse Rivero-Matas

En record de Josep Maria Vives de Quadras (1937-2025). Jordi Giné

Ressenya del llibre Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos, d’Andreu Peix. Lourdes Viladomiu

Ressenya del llibre Pas a pas, d’Assumpta Serra i Clota. Lourdes Viladomiu

«La revolta dels pagesos europeus, què hi ha al darrere?». Reflexions sobre la tertúlia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris del 8 de febrer de 2024. Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

La sanitat, un factor estratègic

nov. 18, 2025

Aquest mes hem rebut la desagradable notícia que la dermatitis nodular, ja present en diversos països de la Unió Europea —entre ells França—, ha travessat els Pirineus i ha arribat a casa nostra. Tot i que no comporta risc de contagi per als humans, les conseqüències per als ramaders afectats són importants, i algunes explotacions podrien no recuperar-se d’aquesta crisi sanitària i haurien de tancar, o veure com la seva tasca de millora genètica duta a terme durant molts anys, ara se’n va en orris.

Amb aquest escrit volem posar en relleu la importància de la sanitat en tots els àmbits, i la necessitat d’afrontar-la d’una manera transversal.

Fa uns dies, vam organitzar una jornada amb el títol Una nova pandèmia és possible? El primer ponent —en l’entrevista que també publiquem en aquest número— responia: «La pregunta no és si és possible, sinó quan».

Vivim en un context de comerç globalitzat, mobilitat creixent i canvi climàtic, factors que afavoreixen la propagació i mutació dels virus. Tot i que gairebé mai salten d’espècie, aquesta realitat ens obliga a adoptar una visió global.

Sovint sentim notícies sobre la grip aviària, la llengua blava o, ara, la dermatitis nodular en el món animal, però també podem citar la flavescència daurada o el foc bacterià en el món vegetal.

Potser, com que no afecten directament les persones, no els donem prou importància, però cada vegada tenen més rellevància social a causa de les pèrdues econòmiques que provoquen.

A més, també tenen efectes sobre la població en general. Per exemple, als Estats Units, la grip aviària el 2022, i encara no superada, ha obligat a sacrificar milions de gallines i ha tingut conseqüències inflacionistes arreu del món, també a casa nostra. Actualment, a l’Estat espanyol s’estan detectant diferents focus de grip aviària que fan incrementar encara més els preus dels ous i de l’aviram.

Una situació similar s’ha donat amb el mercat americà de futurs de bestiar viu, que en cinc anys ha registrat un increment proper al 80 %, un augment que progressivament es trasllada a la cistella de la compra, i que afecta sobretot les economies més febles. Això, al seu torn, ha estat un dels factors que han portat la Reserva Federal nord-americana a mantenir els tipus d’interès elevats durant més temps.

A escala internacional, cal recordar que l’ONU va declarar el 2020 Any Internacional de la Sanitat Vegetal, tot recordant que les plantes proporcionen el 80 % dels aliments que consumim, i que les malalties i plagues malmeten entre un 20 % i un 40 % del potencial alimentari mundial. Fomentar la sanitat vegetal contribueix, doncs, a reduir la fam al món, disminuir les tensions socials, afavorir el desenvolupament econòmic i protegir el medi ambient.

En un escenari de mobilitat tan intensa com l’actual, sembla aconsellable modernitzar els sistemes de previsió, coordinació i control, incorporar tecnologies més adequades i reforçar totes les àrees de coneixement relacionades amb aquestes matèries.

És cert que sovint es reacciona amb rapidesa i eficàcia quan es detecta un problema i s’hi destinen recursos. Ara bé, una de les claus de l’èxit és disposar de bons professionals, ben formats, capaços d’aplicar polítiques preventives. Aquesta, però, és una baula cada vegada més feble de la cadena, ja que molts veterans es jubilen, els joves que s’hi incorporen són pocs, i moltes matèries fonamentals estan perdent pes en els plans d’estudi.

Actualment, a la ICEA estem coordinant un grup de treball amb docents de diverses universitats catalanes per a analitzar la situació actual, proposar possibles alternatives i aportar el nostre gra de sorra a una qüestió de fons que comença a ser preocupant.

Editorial butlletí ICEA #166 – Octubre 2025

Imatge: By Pavanaja – Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=128829297