+00 34 932 701 180 icea@iec.cat

Classe magistral del Dr. Jaume Porta a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida

El passat 5 de maig, el Dr. Jaume Porta va impartir una classe magistral titulada «Perspectives professionals en ciències del sòl». La dissertació es va desenvolupar en el marc del Màster Interuniversitari de Gestió de Sòls i Aigües de la Universitat de Lleida (UdL). Fou un acte en format mixt, presencial i en línia, a la sala d’actes de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (ETSEA) de Lleida, en el Campus Agroalimentari de la UdL. La conferència va ser presentada pel Dr. Ramon Batalla, del Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl (DMACS) de la UdL. A causa de les restriccions sanitàries, es van limitar el nombre d’assistents i la durada de l’acte, però hi havia la possibilitat de connectar-s’hi remotament. L’exposició fou seguida per més de cent persones (entre assistents presencials i virtuals): estudiants, col·laboradors i col·legues professionals del Dr. Jaume Porta, tant a Espanya com a Llatinoamèrica, especialment.

El Dr. Jaume Porta realitzà un repàs molt interessant de les funcions del sòl; per a cada funció, va esmentar la necessitat de conèixer-la i, també, la perspectiva de les demandes de professionals. En definitiva, feu èmfasi en la necessitat d’aprofundir en l’estudi del sòl i d’implementar solucions i desenvolupaments d’acord amb criteris científics, tecnològics i de sostenibilitat. Foren abundants els exemples fotogràfics amb les seves acotacions, que van mostrar l’experiència professional del Dr. Jaume Porta al llarg de la seva vida professional com a edafòleg i la seva trajectòria de més de quaranta anys com a professor de l’ETSEA, un centre on s’han format nombroses generacions de professionals de l’agronomia i al qual ell ha contribuït amb els coneixements aprofundits sobre la ciència del sòl. Amb la valoració del llarg recorregut realitzat i el progrés científic associat, va deixar entreveure la importància de la ruta que queda per traçar tenint en compte els reptes de la seguretat alimentària, els riscos que afronta el manteniment dels sòls i la rellevància dels seus serveis —ara revalorats—, com el manteniment de la biodiversitat o la mitigació del canvi climàtic. Va animar especialment els estudiants del màster que seguien la conferència a treballar en la seva vocació científica en relació amb l’estudi dels sòls, així com a investigar les grans possibilitats que encara es poden desenvolupar.

Finalitzada la classe va tenir lloc un acte de reconeixement de la tasca docent del Dr. Porta a la UdL. El director del DMACS, Dr. José Antonio Martínez, va tenir paraules de reconeixement de la gran influència del Dr. Porta en la seva carrera professional i també en la de molts professors del Departament presents a la sala. Va destacar el seu caràcter de treballador incansable i de científic amb una passió intensa pels sòls i l’estudi de camp (especialment, pel que fa a les descripcions de perfils en camp, de les quals ha estat sempre un gran impulsor).

L’actual rector de la UdL, Dr. Jaume Puy, va recordar la figura del Dr. Jaume Porta en el seu període com a rector. Des d’aquest càrrec va dur a terme un intens ritme de canvis d’estructura i també arquitectònics, que han deixat una pregona petjada urbanística a la ciutat de Lleida. Va destacar la seva passió pels llibres i les seves publicacions, fent referència al fet que la singular biblioteca principal de la UdL duu el nom de Jaume Porta.

La Dra. Rosa M. Poch va completar la sessió amb una visió d’altres treballs científics del Dr. Porta i va llegir unes paraules de felicitació escrites pel president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Dr. Joandomènec Ros. També va fer referència a la seva activitat a la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’IEC, amb aportacions rellevants a l’estudi dels sòls i diverses anècdotes (com la de la defensa del manteniment de l’accent diacrític del mot sòl).

Finalment, l’actual director de l’ETSEA, Dr. Jordi Graell, va aprofitar per a recordar el suport a la formació acadèmica de rigor en la qual ha insistit sempre el Dr. Porta, amb la recerca d’aquelles entitats que poguessin aportar una educació científica sòlida per a incorporar nous coneixements i enfocaments. Va comentar el seu cas personal com a exemple.

La cerimònia va acabar amb el lliurament al Dr. Jaume Porta d’un llibre d’homenatge, titulat Medi ambient i ciències del sòl. Miscel·lània homenatge a Jaume Porta, editat per membres del DMACS i publicat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), entitat de la Diputació de Lleida. És una obra que recull treballs científics, ressenyes i anècdotes de col·laboradors del Dr. Jaume Porta en el decurs dels seus anys de docència i recerca a la UdL i que és accessible en obert.

Miquel Aran
ICEA. Secció de Sòls

Jardins i Jardiners – Deu anys

L’any 2020 va ser el desè aniversari del grup Jardins i Jardiners, adscrit a la Secció de Jardineria i Paisatgisme de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA). Ho vam voler commemorar amb un seguit d’actes acadèmics al voltant del patrimoni jardiner, però la maleïda pandèmia no ens va permetre dur-los a terme. Aquest any, però, hem decidit organitzar aquests actes adaptant-los a les noves circumstàncies.

El grup Jardins i Jardiners es va constituir arran de l’exposició sobre els jardins i els jardiners catalans que vam organitzar amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu dels setanta-cinc anys de l’Escola de Jardineria de Barcelona i els deu anys del Centre de Formació del Laberint d’Horta. Els comissaris d’aquella exposició vam crear un primer nucli per reflexionar sobre el gran desconeixement que hi havia sobre la història de la jardineria al nostre país i la necessitat de fer-ne recerca i divulgar-la a la societat. A més, vam constatar que era imprescindible vetllar pel patrimoni jardiner, que es trobava permanentment en perill de desaparèixer.

Amb aquests objectius es va crear, en el marc de la ICEA, un grup pluridisciplinari de persones interessades en la història de la jardineria. Dins l’equip de Jardins i Jardiners hi ha enginyers agrònoms i agrícoles, biòlegs, jardiners, historiadors, historiadors de l’art, llicenciats en belles arts, historiadors de la ciència, geògrafs i totes aquelles persones interessades a tirar endavant un projecte força engrescador centrat en la recerca i vetlla del nostre patrimoni.

Al llarg d’aquests deu anys hem portat a terme nombroses activitats, encaminades a aquestes finalitats. Un dels objectius inicials per a fomentar la divulgació era elaborar un web especialitzat en el qual s’aboqués tota la informació disponible. Cal reconèixer, però, que, per raons tècniques i econòmiques, el projecte no va reeixir i fa uns quants anys que està aturat. Per sort, justament aquest any, amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), sembla que és possible recuperar aquest projecte. També volem esmentar les diverses edicions de la Tarda de Jardins i Jardiners, que organitzem anualment i que aquest 2021 arribarà a la vuitena. Com es pot veure al web, els temes que s’hi tracten són el fruit de moltes de les investigacions que es porten a terme des del grup.

Finalment, en els darrers temps també cal destacar l’elaboració del document Reflexions entorn dels jardins històrics a Catalunya, que pretén ajudar l’Administració competent en la tasca de catalogació i preservació de jardins històrics. No cal dir que us esperem a tots i totes a escoltar les conferències programades.

Sessions realitzades:

17 de març: El jardin ayer y hoy: un patrimonio de todos, amb Ana Luengo. Vídeo de la sessió

Algunes reflexions sobre Nutriscore i el debat actual

Escrit per Karen Hoberg (Natureco) i Lourdes Viladomiu (Universitat Autònoma de Barcelona, UAB)

Nutriscore és un sistema d’etiquetatge —o un distintiu frontal— per als productes alimentaris, que està generant un gran debat. Es vol que aquest sistema d’etiquetatge sigui obligatori a tots els països de la Unió Europea (UE) en el marc de l’estratègia «From farm to fork». És un sistema dissenyat a França que utilitza un algoritme senzill per a caracteritzar els aliments en cinc categories segons la seva qualitat nutritiva i que atorga un color a cada categoria (en format de semàfor). El color verd s’assigna a aquells aliments considerats molt adequats per a la dieta i, per contra, el color vermell s’assigna als aliments dels quals es desaconsella el consum a causa dels efectes negatius que tenen per a la salut humana. A Espanya —igual que a Itàlia—, el debat ha sorgit pel fet que alguns dels productes característics de la dieta mediterrània tenen una classificació negativa en el semàfor de Nutriscore. En el marc del debat, ens plantegem les preguntes següents.

Què aporta l’etiqueta pel que fa a informació nutricional?

Actualment, els valors nutricionals són obligatoris en l’etiquetatge dels aliments (reglament 1169/2011). Tots els productes contenen un detall del contingut nutricional. Si el consumidor vol, pot seleccionar els productes fixant-se en el seu contingut en sucres, greixos o proteïnes. Com que ja disposem d’informació àmplia, ens sembla que l’etiqueta Nutriscore no aporta res de nou al consumidor preocupat pel contingut nutricional dels productes que consumeix.

Nutriscore és una etiqueta útil i apropiada per a comunicar-se amb el consumidor actual?

El plantejament de Nutriscore és comunicar sense utilitzar paraules, recorrent a una imatge senzilla. És, per tant, una informació simple, fàcilment comprensible i que, classificant els aliments en cinc categories, pretén influir en les decisions dels consumidors orientant-los cap a productes més saludables. Però aquesta simplificació acaba sent una contradicció per la complexitat d’establir què és una dieta correcta. L’algoritme no inclou el valor fonamental de les vitamines, els minerals i altres compostos. Tampoc no ens diu res sobre la quantitat ni la freqüència del consum recomanat de cada aliment. Nutiscore perd, per tant, les orientacions tradicionals de la piràmide dels aliments i ens fa creure que una ingesta il·limitada de productes inclosos en la categoria verda és apropiada.

Els defensors de l’etiqueta diuen que cal acompanyar-la d’una gran tasca d’educació, però els dietistes i educadors creuen que l’etiqueta genera més problemes dels que vol o pot resoldre.

Per què Nutriscore posiciona malament alguns productes i, en canvi, tan bé alguns altres?

Nutriscore està pensat més aviat per als productes processats que amaguen sovint ingredients calòrics i greixosos, però s’està aplicant també a productes sense transformació o poc transformats. La gran polèmica de l’oli d’oliva deriva de la definició del producte, que en termes de l’algoritme el fa poc aconsellable, perquè té un alt contingut calòric i en greixos, però no té en compte la importància que té per al metabolisme.

D’altra banda, els substituts químics del sucre dels productes light no es consideren negatius, sinó tot el contrari: això fa que el color que Nutriscore assigna als refrescos de cola light sigui millor que el que assigna a un suc de poma natural. Nutriscore tampoc no introdueix cap informació sobre els sistemes de conreu utilitzats, siguin cultiu ecològic o amb menor ús de pesticides i altres continguts nocius.

És possible millorar la iniciativa?

Totes les opcions que hem considerat van en contra de la simplicitat que vol incorporar Nutriscore. Es podria intentar millorar el sistema de càlcul fent que permetés una distinció entre els diferents factors que formen part d’una dieta saludable; es podria combinar el color amb algun altre element informatiu; es podria diferenciar a priori entre categories de productes i permetre, així, una avaluació més acurada (per exemple, comparar els greixos de la mantega amb els de l’oli d’oliva), o es podria limitar l’etiqueta als aliments transformats (però quina és la frontera de «transformació»?). No veiem cap opció fàcil per a millorar la iniciativa.

La cinquena i última qüestió és plantejar alternatives a la proposta actual.

Molts sectors pensen que l’ús de Nutriscore no ha de ser obligatori —d’aquesta manera, Nutriscore quedaria com una iniciativa de les indústries interessades—, però d’altres creuen que aquesta etiqueta s’hauria de prohibir, perquè acabarà confonent el consumidor. Per tant, creiem que l’alternativa implica continuar treballant en una conscienciació més gran del consumidor que li permeti obtenir una educació suficient en dietètica i nutrició, així com estudiar l’impacte dels impostos que s’estan introduint en el consum de greixos i sucres.

En conclusió, pensem que Nutriscore és una iniciativa innecessària i enganyosa, que no s’ajusta al que hauria de ser la filosofia de l’estratègia «From farm to fork» i que tracta el consumidor com si fos un illetrat.

Setè Fòrum Forestal de Barcelona 2021

Espais protegits, conservació i aprofitament dels recursos naturals

Existeix un conflicte intens entre l’aprofitament i la conservació dels recursos naturals. Tant un concepte com l’altre es defineixen de mil maneres. Algunes exposicions són molt radicals, d’altres ho són menys.

A finals del segle XIX, per evitar la destrucció d’alguns paisatges pintorescs i pressionats per les activitats econòmiques poc regulades, es van inventar els espais protegits. Amb els anys, aquesta visió estètica s’ha anat completant amb la idea de la natura com a sistema que integra diversos factors: ecològics, climàtics, vegetals, faunístics i socials.

Els objectius dels espais protegits han evolucionat, en alguns casos, de la immobilització d’un paisatge a la gestió d’un sistema complex. Existeixen, doncs, diferents models segons es prioritzin més uns factors que uns altres. Hi ha qui hi posa l’èmfasi en la vegetació, hi ha qui ho fa en la fauna, i hi ha qui en destaca el paisatge o les activitats humanes.

A Catalunya no existeix una natura salvatge. Sols disposem de zones humanitzades, en ocasions d’aparença silvestre perquè hi predominen les funcions i processos irracionals.

Per aquesta raó històrica, la propietat del sòl i la majoria d’aprofitaments agrícoles, forestals i ramaders són privats. El sòl no és un bé públic, en el sentit que ho són l’aigua, l’aire i els minerals que els particulars poden utilitzar en règim de concessió, però. Aquestes circumstàncies són molt determinants, tant en la pugna entre aprofitament i conservació, com en els diferents models d’espai protegit.

Alguns dels arquetips protectors es decanten per considerar els espais protegits com un fi, d’altres els veuen com un estadi temporal per assajar la conciliació de tots els interessos que conflueixen sobre el territori.

Els del primer model sols poden aplicar-se en un àmbit reduït, i hi ha qui els ha considerat un maquillatge per amagar la incapacitat de desenvolupar polítiques de conservació eficaces de caràcter general. Els del segons s’adrecen a entendre que la conservació ha de formar part de les polítiques socials i econòmiques d’una manera integral, i que no ens hem de conformar amb unes operacions simplement cosmètiques i a la defensiva.

Per a la societat agrària el conflicte entre aprofitament i conservació s’agreuja ara que la riquesa ja no es mesura pel valor de producció de la terra, sinó per la capacitat industrial i financera. La societat rural passa a un segon terme i les grans concentracions humanes, i de vots, assoleixen tot el poder que no sempre exerceixen democràticament, és a dir, respectant les minories.

Aquesta confrontació entre conservació i aprofitament dels recursos és molt viva, però se’n parla poc. El Fòrum Forestal de Barcelona de l’any 2021 proposa debatre aquesta qüestió. Per això ha preparat l’esborrany de dos documents que han de ser la base sobre la que s’organitzarà el Fòrum:

Document 1: Els espais naturals protegits. Els diferents tipus d’espais existents: els seus objectius; la seva creació i planejament; i la seva gestió i finançament.

Document 2: Els espais naturals protegits en el seu context. El context es mouen la conservació i l’aprofitament dels recursos, i el marc en què es dissenyen i gestionen els espais protegits.

Podeu enviar les vostres aportacions i suggeriments a les opinions i plantejaments que contenen els documents, a l’adreça electrònica: icea@iec.cat  indicant al tema: FÒRUM FORESTAL 21

Els documents finals s’elaboraran tenint en consideració totes les opinions rebudes.

Història del sucre, història del món

James Walvin (2020) Histoire du sucre, histoire du monde. Editorial: La decouverte. 283 pàg.
Versió anglesa (2019) How the sugar corrupted the World. From Slavery to obesity. Editorial: Robinson.

Valoració
El títol en anglès reflecteix molt més apropiadament el contingut del llibre. L’obra vol deixar clar que es tracta d’una aproximació als mals que ha produït el sucre en el món. Els principals són d’índole social (migracions, esclavisme), ambiental (desforestació, monoconreu), i de salut (càries i obesitat). És un llibre fet de capítols independents i tendència a repetir-se, però és un bon text per seguir la història del món partint d’un producte alimentari clau.

Resum
El sucre es popularitza a partir de la revolució industrial. Abans era un producte de luxe destinat a les classes altes, que té en les escultures de sucre un referent de les monarquies absolutistes. La canya de sucre prové de l’orient i els musulmans la van expandir per la conca mediterrània. La seva producció va exigir canvis importants en els sistemes de producció, de regadiu, i transformació, així com una més gran capacitat financera de les explotacions agràries. La seva utilització es va anar ampliant, considerant-se un remei per moltes malalties i un complement per a tota mena d’aliments desagradables al gust.

Aviat el sucre, i tot allò dolç, va ser identificat amb valors d’estimació, bellesa i bon caràcter, és a dir, en valors molt positius. Les religions, tant la musulmana com la cristiana, van contribuir a donar-li un caràcter de celebració i moltes congregacions van començar a produir dolços.

Quan la demanda de sucre va anar en augment, el conreu de canya es desplaçà a zones més càlides. Les Canàries, com moltes de les illes africanes, van ser importants centres productors. Però l’augment important en la producció es va donar quan es va introduir al Brasil i a les illes del Carib amb l’ús dels esclaus africans com a mà d’obra. Es popularitzà un model de plantacions monoconreu, que obligava a desplaçaments importants dels nadius, impulsades per homes de negocis amb importants competències tècniques, capacitat financera i obertura a grans mercats. Per al treball es va recórrer a esclaus provinents de zones llunyanes. El sucre va baixar de preu i així es va incorporar a la dieta bàsica del proletariat industrial, aportant energia. Londres i Amsterdam es convertiren en els principals mercats i centres de refinament del producte. Cuba va arribar a ser un dels principals productors mundials de canya de sucre, després de passar a control dels Estats Units.

El consum de sucre va fer un salt quan el té, el cafè i la xocolata es van popularitzar a Europa i als Estats Units. Tots tres productes en els seus llocs d’origen es consumien sols, però el sabor amarg no va triomfar fins que es va complementar amb el sucre. El té va imposar-se a Gran Bretanya, potenciat per la companyia de les Índies Orientals, mentre que a gairebé tots els països de l’Europa continental ho va fer el cafè. Així, les pauses per al cafè o el té en l’àmbit laboral es van generalitzar.
En la independència dels Estats Units van tenir un paper important els conflictes generats pels impostos sobre el consum de productes alimentaris, com la llei de la melassa (1733), la llei del sucre (1760) i la del te (1773). L’impost sobre el sucre va generar un sentiment antianglès entre la població americana. La melassa de la canya de sucre proporcionava el rom, una beguda alcohòlica que també molt popular entre les classes treballadores.

A més de l’ús d’esclaus es van contractar treballadors, molts d’ells originaris de l’Índia i la Xina. Com a conseqüència les plantacions van generar importantíssims moviments migratoris arreu del món.

Durant tot el segle XIX el consum de sucre va anar augmentant impulsat per al creixement de la població i uns preus cada vegada més baixos. Els comerciants mundials i les empreses de refinament eren cada vegada més grans, aprofitant les economies d’escala que possibilitaven les innovacions tecnològiques. El sector es concentrava sota fórmules de trust i cartel, confirmant un cohesionat lobby sucrer que comercialitzava sota diverses marques, però que actuava com un cos únic que impulsava investigacions que assenyalessin els grans avantatges del consum de sucre, incidint, així, en les decisions governamentals. El sucre va entrar dins el grup de productes estratègics en tots els països més rics i va ser el producte més regulat i intervingut a les polítiques agràries de moltes zones del món.

L’arribada del segle XX donà un nou impuls ràpid al consum amb les begudes gasoses i la pastisseria industrial. La Cola-cola (fundada el 1886) és el referent principal d’aquesta nova onada de consum de sucre, que es globalitza amb les guerres mundials.

Si la història del sucre de canya segueix perfectament l’avenç del colonialisme del segle XIX, el sucre provinent de la remolatxa il·lustra les mancances de la divisió internacional del treball. La manca d’importants colònies d’Alemanya va despertar l’interès per altres formes de producció diferents de la canya. Al segle XVIII, investigadors prussians aconseguiren cristall de sucre de la remolatxa i posteriorment es desenvolupà el seu conreu i processament a Alemanya, Bèlgica i Rússia. La manca de subministrament i l’intent d’acabar amb la supremacia anglesa en el comerç mundial de sucre va impulsar Napoleó a obligar al conreu de remolatxa a França i va fer construir plantes de tractament, però la fi de les guerres napoleòniques el 1815 va precipitar la seva fallida. Posteriorment, aquest conreu s’anirà desenvolupant a moltes zones d’Europa.

El efectes negatius del consum de sucre sobre les dents són coneguts des d’abans la revolució industrial, però es consideraven resolts amb l’ús de la dentadura postissa. Però la incidència del sucre en les malalties derivades de l’obesitat és un fet recent. Durant les últimes dècades molts dels països més desenvolupats han iniciat una croada per aconseguir limitar el consum de sucre, amb un conjunt de mesures que contemplen l’establiment d’un impost específic, l’augment de l’IVA, la prohibició del consum i venda de begudes gasoses a les escoles i, fins i tot, l’intent de prohibir el seu consum en llocs públics. Per a alguns el sucre ha de seguir la mateixa trajectòria que el tabac. La indústria ha respost aquestes mesures amb la introducció de diversos edulcorants, fonamentalment artificials, oferint molts productes sense sucre, però dolços.

Comentari personal
La Política Agrària Comunitària (PAC) del sucre és una de les més complexes i completes de totes les intervencions de la política agrària. També als Estats Units, la intervenció sobre el sector ha estat increïblement generosa. Aquest fet sempre l’havia interpretat per la importància del lobby. Recordo, i crec que va ser a principis dels anys vuitanta, que va caure un avió en el qual van morir tots els ocupants que es dirigia a un “resort” de luxe. Eren els representants mundials del lobby del sucre. Un lobby global molt potent, unit i limitat en nombre. I anaven tots junts en un petit avió.

El llibre m’ha fet descobrir la importància estratègica del sucre, que mai havia considerat. Un producte alimentari que va generar energia i acceptació a les dures condicions de vida dels obrers i soldats. Un producte sotmès al racionament en molts països durant llargs períodes i que va estar a l’agenda d’indústries per nacionalitzar perquè garantir-ne el consum es considerava fonamental. Un producte que va mobilitzar importants protestes independentistes a les colònies i que va revolucionar la indústria alimentària facilitant la conservació els aliments. Un producte que va fer feliços a nens i adults, i entre moltes altres coses, un producte que va contribuir a mantenir congregacions religioses i pobles a la ruralia.

El llibre aporta informació de la condemna internacional del sucre. Actualment les xarxes socials són plenes de notícies denunciant que es tracta d’una droga que produeix addicció. Els nostres fills tracten el producte com un dimoni, mentre que els nets el veuen com una joia molt preuada ara que està prohibida.

Els pròxims anys hi haurà una lluita ferotge per controlar l’obesitat, que té un cost terrible. La factura sanitària és molt elevada i actualment, amb la COVID-19, veiem que virus i sobrepès donen resultats esgarrifosos.

Indubtablement, aquestes últimes dècades hem viscut excessos en molts àmbits i cal fer les coses millor. Però crec que no estic disposada a renunciar als aparadors de les pastisseries. La filla d’una d’aquestes nenes catalanes que van enviar a Rússia, durant la Guerra civil, i no van tornar, va explicar que quan als anys seixanta va venir a Barcelona per primera vegada, per a conèixer els avis, no la podien treure dels aparadors de les pastisseries. Li semblava que eren el paradís.

Lourdes Viladomiu

Quaderns Agraris núm. 49

La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 49.

El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:

Núm. 49: desembre 2020 – Sumari

Articles

Alimentació i energia II: implicacions futures. Xavier Flotats-Ripoll, Carles Riba-Romeva

La disponibilitat de l’aigua al sòl com a eina per a l’adaptació de la viticultura al canvi climàtic. Inmaculada Funes, Felicidad de Herralde, Xavier Aranda, Josep Jiménez, David Aguadé, Marc Prohom, Antoni Barrera-Escoda, Vicent Altava-Ortiz, Robert Savé

Anàlisi de l’ús de l’aigua en l’agricultura a Europa a partir d’indicadors ambientals. Revisió crítica. Maura Coca-Sabater, Amparo Cortés-Lucas

Importància dels trips (Thysanoptera) en les plantacions de fruiters de pinyol a Catalunya. Jesús Avilla, Dolors Bosch

El Banc de Germoplasma de la Fundació Miquel Agustí – Universitat Politècnica de Catalunya (FMA-UPC), patrimoni de l’horticultura catalana. Joan Casals, Aurora Rull, Helena Isern, Ana Rivera

En memòria de Montserrat Soliva i Torrentó (1943-2019). F. Xavier Martínez-Farré

Fe d’errates: Bases de dades de disponibilitat alimentària: llacunes estadístiques i propostes de millora (Nota sobre l’article). Ramon Clotet, Eusebi Jarauta-Bragulat, Yvonne Colomer

També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista, o bé, visitant la publicació a ISSUU.

Jornada tècnica “2020. Any Internacional de la Sanitat Vegetal”

Jornada tècnica en línia, dimecres 4 de novembre de 2020, a les 12 h.

El 2020 se celebra l’Any Internacional de la Sanitat Vegetal.

La FAO estima que cada any es destrueixen fins al 40% dels cultius a causa de les plagues i les malalties de les plantes, fet que es veu agreujat pel canvi climàtic i les activitats humanes.

Sota el lema “Protegir les plantes, protegir la vida” les Nacions Unides han declarat aquesta efemèride per tal de sensibilitzar a escala mundial sobre com la protecció de la sanitat vegetal pot ajudar a reduir la pobresa i la fam, protegir el medi ambient i impulsar el desenvolupament econòmic.

Es tracta d’una jornada en línia on 8 experts ens respondran en 5’ a una pregunta sobre diferents aspectes de la sanitat vegetal:

  • Sr. Josep Usall. Director general de l’IRTA.
  • Sr. Xavier Pons. UdL i Coordinador Màster Protecció Integrada de Cultius (PIC).
  • Sra. Maria Torné. Àrea d’investigació per a EMEA – CORTEVA.
  • Sr. Enric Vila. Director del Departament de I+D – AGROBÍO.
  • Sr. Josep M. Galimany. Tècnic de l’ADV de Covides.
  • Sr. Josep M. Pagès. Tècnic de l’Associació de Viveristes de Girona.
  • Sr. Josep Ll. Bosque. Cap Assessorament Agroalimentari – FCAC.
  • Sra. Sílvia Cifre. Directora Divisió Protecció Cultius – BASF i Vicepresidenta AEPLA.

Posteriorment els assistents podran també formular-los preguntes.

Cal inscriure’s prèviament a través de: ruralcat.gencat.cat/inscripcionspatt

Programa

Reflexions de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) arran del Projecte de Llei de Creació de l’Agència de Protecció de la Natura

Fa uns mesos es va aprovar en comissió al Parlament de Catalunya l’avantprojecte de Llei de Creació de l’Agència de la Natura. Un cop conegut el seu contingut es va produir una àmplia polèmica que ha anat en augment entre els seus defensors, sectors que la creuen millorable i col·lectius que en demanen la retirada.

Des de la ICEA creiem que es podria aprofitar aquesta riquesa d’opinions per  obrir un debat serè que permeti arribar a un acord amb el màxim consens. En aquest sentit voldríem aportar alguns elements de reflexió que van més enllà del text de l’esmentat avantprojecte, i que podrien afavorir un futur consens.

Tal com s’exposa al preàmbul del text, Catalunya té quinze vegades més hàbitats d’interès comunitari reconeguts per unitat de superfície que Alemanya, i tretze vegades més que França, per citar només dos dels exemples que s’hi exposen. Malgrat això, si hom fa una anàlisi d’aquests hàbitats i dels resultats de la seva incidència sobre la conservació i millora de la natura, el balanç és molt inferior al dels països indicats. 

Sembla, doncs, que en el seu dia Catalunya va fer una aposta més per la quantitat d’espais que per la seva qualitat, sense mesurar adequadament els recursos disponibles i la capacitat de gestió.

Analitzant el plantejament que ara es fa de la futura Agència, sembla un nou pas en la direcció del passat, una política continuista i, per això trobem a faltar una acurada anàlisi de les experiències pretèrites, tant dels seus encerts i com de les errades. 

Ara es vol crear un nou organisme. Una estructura administrativa més en el territori, amb ànims d’abastar molt més, però sense criteris explícits d’allò que es vol ni, especialment, del que es pot fer amb els mitjans disponibles.

Considerem que, vistos els antecedents i el pes dels arguments d’algunes veus favorables i d’altres veus crítiques, caldria reconsiderar-ho, abans d’avançar en la Llei, i fer una reflexió profunda sobre la política dels darrers vint-i-cinc anys, de les seves fortaleses i les seves debilitats, dels èxits i dels fracassos. Fet aquest balanç tindríem una radiografia més clara d’on i com reorientar la política de protecció de la Natura en el moment actual, en el que l’emergència climàtica, primer, i ara la COVID 19 empenyen Europa cap a nous escenaris, enfocs i estratègies més globals i més integradors. Podem posar com exemple la Green Recovery Alliance o el Green Deal.

Creiem, doncs, que seria oportú aprofitar aquesta conjuntura incerta, en la que cal qüestionar molt el passat per analitzar que s’està fent, per estudiar els plantejaments que, a dia d’avui, fan els països del nostre entorn i que poden presentar experiències i dades més positives que nosaltres, pel que fa a polítiques de protecció de la natura.

Cal, també, cercar fórmules que a la vegada que reverteixen l’actual tendència negativa de conservació, alhora ajudin a empènyer cap escenaris més positius en altres aspectes preocupants del nostre país, com són el desequilibri territorial o el buidat demogràfic. I aquí podríem trobar, igualment, la inspiració en un dels principis bàsics de la Unió Europea des de la seva fundació:  el principi de subsidiarietat, essencial en un tema com és la gestió del territori, on hi ha múltiples parts afectades.

En definitiva, substituir concepcions hegemòniques i dogmàtiques de l’últim quart del segle passat, tant en el món agrari com en el món ambientalista, i apostar per un model integrador que respongui més a les exigències del segle XXI i als escenaris de canvi que s’estan obrint.

Foto: Parc Natural dels Ports

Quaderns Agraris núm. 48

La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 48.

El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:

Núm. 48: juny 2020 – Sumari

Articles

Democratitzar la presa de decisions sobre els incendis forestals i adaptar-se al canvi climàtic. Un mètode aplicat a la reserva de la biosfera del Montseny. Iago Otero, Gonzalo Gamboa, Concepción Bueno, Guillem Canaleta, Gemma Tolosa, Helena Ballart, Laura Camprubí, Oriol Vilalta, Etel Arilla, Marc Castellnou.

La teledetecció aplicada a la viticultura. Miquel Aran, Barbara Hay, Sylvie Duthoit.

Factors de variació en la producció de canals de porcí ecològica i convencional. Immaculada Argemí-Armengol, Daniel Villalba-Mata, Javier Álvarez-Rodríguez.

Els espais del vi: reflexions al voltant del Priorat. Anna Figueras-Torruella.

Ressenya del llibre Els cereals i el pa en els països de llengua catalana a la baixa edat mitjana, d’Antoni Riera i Melis. Pablo José Alcover-Cateura.

Ressenya de l’informe Mengem futur, una reflexió sobre la sostenibilitat del sistema alimentari a Catalunya. Carles Ibáñez, Joan Vallvé, Montserrat Viladrich, Arnau Queralt, Meritxell Rota.

També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista, o bé, visitant la publicació a ISSUU.

Medi ambient, salut i agricultura

Dins de les efemèrides internacionals que cada any se celebren, el passat 22 d’abril era el Dia de la Terra. No era una edició qualsevol: era la cinquantena.

En un llunyà 22 d’abril de 1970, el senador demòcrata americà Gaylord Nelson va aconseguir mobilitzar vint milions de persones amb l’objectiu que les polítiques mediambientals s’incloguessin en l’agenda política.

Com a governador, Nelson ja havia destacat per defensar polítiques de conservació de la natura quan va promoure diverses lleis sobre el medi ambient, la qualitat de l’aire o la contaminació acústica. Com a senador, també estava convençut que les polítiques ambientals havien de recollir un component social.

Cal recordar que no va ser fins al 1972 quan l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va convocar la primera conferència internacional sobre medi ambient. Va ser en les conferències de Rio de Janeiro (1992) i de Johannesburg (2002) quan van emergir i es van consolidar propostes sobre el canvi climàtic, el desenvolupament sostenible o la defensa de la biodiversitat.

Quan semblava que ho teníem tot encarrilat, va esclatar la crisi financera del 2008, un dels resultats de la qual va ser l’increment global de les desigualtats. Ara la crisi de la COVID-19 posa en dubte el nostre model de relacions socials i fa que molts científics relacionin l’aparició de nous virus amb l’estrès dels ecosistemes.

Sectors com el sanitari o el logístic han estat sectors clau en aquesta nova situació. Hom s’ha adonat, però, que el sector agrari també ho era i que és important tenir un mínim d’autoproveïment, així com una cadena alimentària ben lubrificada en les seves diverses baules: producció, transformació, distribució i venda.

Un reflex d’aquesta nova percepció ha estat el discurs televisat del president francès Emmanuel Macron del 14 d’abril, en el qual s’adreçava a tota la nació francesa. Durant el discurs, va fer palès que, per a ell, l’agricultura i l’alimentació, com a serveis essencials i bàsics, haurien de tenir una reglamentació pròpia, diferent de les estrictes lleis de mercat i de la competència. Es tracta d’una qüestió llargament sol·licitada pels productors i que ja està prevista, encara que amb una aplicació molt restrictiva fins ara en els tractats de la Unió Europea (UE), perquè consideren que l’agricultura constitueix una possible excepció de les normes de lliure competència.

Esperem que aquesta devastadora pandèmia ens faci reflexionar sobre alguns aspectes del nostre model social i del comportament humà per tal d’aconseguir més equilibri entre els éssers humans, l’economia i la natura, de la qual tots depenem.

Jordi Sala
President de la ICEA