+00 34 932 701 180 icea@iec.cat

Jornada: La vitivinicultura amb denominació d’origen als Països Catalans: situació actual i nous horitzons

El passat 9 de novembre es va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans la jornada La vitivinicultura amb denominació d’origen als Països Catalans: situació actual i nous horitzons.

En representació de la ICEA, el seu president, Jordi Sala, va donar la benvinguda als assistents, presencials i en línia, i va glossar la figura de Prat de la Riba, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, que des dels seus inicis té, entre altres funcions, establir ponts i col·laboració entre les persones de les terres de parla catalana. Avui en serà una mostra.

I va presentar la Institució d’Estudis Agraris ICEA, filial de l’IEC, especialitzada en l’àmbit agrari i el desenvolupament territorial. En concret, la Secció de Viticultura i Enologia, creada fa més de vint-i-cinc anys, ha fet un gran treball en el coneixement de la viticultura i de les varietats de raïm dels Països Catalans, i també en aspectes com la salut, l’economia, el canvi climàtic, etc.

Tot seguit, va agafar el torn Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA, que va actuar com a conductor, i que va fer la presentació de la jornada i dels ponents (vegeu-ne l’escrit).

Josep Maria Puiggròs va impartir la ponència «Evolució històrica de la vitivinicultura dels Països Catalans com a embrió de les nostres denominacions d’origen» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Anton Castellà va presentar la «Vitivinicultura amb DO al Principat: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Joan C. Martín va presentar la «Vitivinicultura amb DO al País Valencià: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Antoni Bennàssar va presentar la «Vitivinicultura amb DO a les Illes Balears: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Fabrice Rieu va presentar la «Vitivinicultura amb DO a la Catalunya del Nord: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Després d’aquestes presentacions es va fer una taula rodona amb els ponents i amb la participació del públic, en què es va posar en relleu la preocupació per la greu sequera que està patint la viticultura, sobretot al Principat i la Catalunya del Nord, i els efectes del canvi climàtic que afecta tot el conjunt dels Països Catalans. També la necessitat i la dificultat de les DO d’adaptar els seus plecs de condicions als canvis que s’estan produint, tant per les condicions climàtiques, com pels canvis en els hàbits de consum.

En els tres territoris, estan creixent més les IGP que les DO, en el cas de Catalunya la DO Catalunya, pel fet de ser més flexible i potencial.

També es va parlar del fenomen de la viticultura d’alçada o de muntanya, com a una de les maneres d’adaptar-se al canvi climàtic, però que sovint es fan amb varietats més centreeuropees.

Tots els ponents van coincidir en la importància de preservar el material genètic, que s’ha demostrat que és molt important per la seva resiliència davant del canvi climàtic.

Finalment, es va valorar molt positivament la jornada i es va manifestar l’interès a donar-li continuïtat, portar-la als altres territoris dels Països Catalans i promoure estudis i recerques de manera conjunta.

Montse Nadal va presentar els vins dels quatre territoris que es van tastar al final de l’acte. enllaç

Alba Balcells, directora general de l’Institut Català de la Vinya i el Vi, INCAVI, va fer la cloenda de la jornada, tot explicant les diferents línies de treball de l’INCAVI i va destacar les tres grans prioritats: adaptació al canvi climàtic, fer front a les noves tendències neoproteccionistes amb el tema de la salut i la digitalització, que cal aprofitar per donar més transparència, equitat i valor de les diferents baules del sector.

Es tracta d’un sector que ha hagut de fer front a reptes ingents com la pandèmia, les guerres, la inflació, els increments de costos de producció, però que ha demostrat una gran resiliència. Tanmateix, és un sector que cal cuidar i acompanyar per aconseguir que tingui futur i el paper de les DO n’és fonamental.

Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA

Recupereu la sessió

«El consum de vi de les DO catalanes a Catalunya ha passat del 28% (any 2010) a prop del 50% actualment»

Amb motiu de la Jornada que celebrem el 9 de novembre sobre «La Vitivinicultura amb D.O. als països catalans», parlem amb Salvador Puig, actual coordinador de la Secció Viticultura i Enologia de la ICEA, que va ser director general de l’INCAVI entre el gener de 2016 i el maig de 2021.

  • Segons un estudi de 2021 liderat per INNOVI, Catalunya és una de les zones on més ha augmentat la compra de vi en tenda física, liderant aquest increment a nivell europeu. A Catalunya, el 19% dels consumidors ha utilitzat la compra en línia per a comprar vi. A la Xina, el 52% compra en línia. Per què tanta diferència? Quines particularitats tenen els consumidors catalans?

Catalunya és un país vitivinícola i com a tal amb una cultura del vi important, que cal cuidar. Això explica que molts consumidors opten per comprar el vi en una tenda física, on poden comentar i rebre assessorament del personal de la botiga. En canvi, Xina no té aquesta cultura i el perfil del consumidor de vi és molt diferent, amb un alt poder adquisitiu i acostumat a utilitzar aquest canal de compra.

  • Quina posició té actualment el vi català amb DO a Catalunya? I a l’estat espanyol?

Tot i que ha augmentat considerablement el consum de vi de les DO catalanes a Catalunya, passant del 28 % (any 2010) a prop del 50 % actualment, encara no es correspon al que seria normal amb un país vitivinícola com el nostre. Estem referint-nos al vi tranquil, ja que en el cas dels escumosos el percentatge seria molt superior.

Pel que fa a l’estat espanyol, el pes dels vins de les DO catalans és relativament baix, no arriba al 10% (en cava molt més), ja que ha de competir amb regions espanyoles molt potents en vins. Altrament, l’exportació de vins i escumosos catalans és molt important, al voltant del 60 %.

  • Quina és la DO catalana que més ha crescut en els últims anys?

La DO més important pel que fa a volum és el cava. Més de la meitat de les vinyes del nostre país produeixen raïm i dues terceres parts de les ampolles produïdes són d’aquesta DO. En aquest cas el nombre d’ampolles comercialitzades s’ha mantingut bastant estable i ha crescut lleugerament. Pel que fa al vi tranquil, la DO Catalunya és, de lluny, la que té més volum, al voltant del 60%, però les altres 10 DO estan augmentant més proporcionalment i millorant el prestigi i valor dels vins que emparen.

  • Va afectar negativament la pandèmia al consum de vi? Si és així, ¿el sector ha aconseguit recuperar-se?

La pandèmia va afectar molt negativament la comercialització a través del canal de l’hoteleria i la restauració, cosa que va afectar especialment els vins de cellers petits i mitjans, però, en canvi, el canal de la llar va augmentar considerablement. Lògicament, una vegada superades les limitacions de la pandèmia i una certa millora de l’economia del país, s’han reequilibrat els dos canals que representen aproximadament la meitat cadascun.

  • El turisme vitivinícola funciona prou bé? Creu que ajuda a augmentar el valor dels vins?

L’enoturisme i el turisme a les nostres zones vitivinícoles és molt important. Una tercera part dels cellers reben aquest tipus de visites. A més d’afavorir la cultura del vi i el coneixement de les comarques vitícoles, ajuden a augmentar el valor dels vins pels productors, ja que s’estalvien el distribuïdor i cobren al comptat.

  • Creu que s’hauria de treballar més l’enoturisme a Catalunya?

El creixement espectacular de l’enoturisme a casa nostra es deu a diferents factors. Des de l’acció dels cellers que han obert les portes als seus clients, passant per l’interès creixent d’una part de la població del país i dels estrangers que ens visiten, i també per la promoció i acompanyament de la direcció general de Turisme de la Generalitat, de la conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i l’INCAVI.

  • Què podem aprendre de La Rioja?

D’entrada hem de tenir en compte que la DO Rioja produeix un nombre similar d’ampolles a les que es produeixen a Catalunya sota l’empara de les 12 DO. Això fa molt més fàcil les accions promocionals dels vins de La Rioja. La diversitat dels nostres vins, que és una gran riquesa, és més complexa a l’hora de comunicar i promocionar. A més La Rioja té una interprofessional que recapta unes quotes a tots els viticultors i elaboradors, que els permet moure’s amb uns pressupostos de promoció de l’ordre de tres vegades més dels que el conjunt de les DO catalanes i l’Administració juntes disposen a Catalunya.

 

Transcatalònia 2023

El proppassat 14 d’octubre de 2023 tingué lloc la tradicional Transcatalònia, organitzada per la Delegació Territorial de la SECS i la Secció de Sòls de la ICEA amb uns quaranta participants. Aquesta vegada el company Marc Vicens de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens va guiar a través dels sòls del Penedès, mentre que el company Lluís X. Coll va posar, a partir del seu profund coneixement de la viticultura del Penedès, el contrapunt, des d’una perspectiva agronòmica, a la informació que els perfils de sòls que visitàvem ens plantejava; excel·lent i original guia de camp. Les caves Llopart, Recaredo i Vallformosa ens van oferir conèixer alguns dels seus sòls i degustar els seus productes. Vam tenir un record per a Jaume Porta, recentment traspassat i impulsor d’aquestes Transcatalònies.

La sortida es va iniciar al castell de Subirats, magnífic observatori del Penedès, on vam gaudir d’una fantàstica exposició per part de Marc Vicens sobre les relacions sòl-paisatge al territori de la Denominació d’Origen Penedès. La cartografia detallada dels sòls d’aquesta àrea ha permès arribar a una adequada comprensió de les relacions sòl-paisatge, la qual cosa garanteix una qualitat elevada d’aquests mapes i facilita molt la continuació dels treballs cartogràfics en àrees pròximes.

Els perfils visitats ens van permetre conèixer de primera mà com les característiques dels sòls condicionen la seva productivitat vitícola, el sistema radicular dels ceps i la resposta a determinades pràctiques culturals com poden ser les cobertes vegetals o l’aportació de matèria orgànica. A sensu contrario, també va ser possible veure l’empremta que el maneig del sòl ha deixat en els perfils i en la seva morfologia: horitzons enterrats per sistematitzacions, anivellaments o desfonaments, horitzons C aportats per l’aigua en superfície, empobriment en matèria orgànica dels horitzons superficials pel treball continuat per centúries, compactació i enriquiment en matèria orgànica en el cas de femades i/o cobertes vives.

Al llarg de la jornada vam poder constatar com els viticultors malden per un maneig òptim del sòl, busquen optimitzar la qualitat i producció dels raïms i la conservació del sòl i l’aigua. Particularment interessant va ser veure com la sequera extrema d’enguany s’ha reflectit en la producció i també ha mostrat comportaments diferencials enfront d’algunes pràctiques preconitzades com les cobertes vegetals. Els viticultors van mostrar un interès especial en la manera com certes pràctiques poden afectar la biologia del sòl.

L’intercanvi d’opinions va ser molt viu i cadascú va aportar el seu punt de vista, des de la seva expertesa edafològica, malgrat que unes quantes de les qüestions agronòmiques amb rerefons edafològic, que ens va adreçar el company Lluís Coll, van quedar sense resposta i són mereixedores d’un estudi posterior.

El dinar de germanor va servir per tastar els productes dels sòls visitats i per intercanviar experiències amb els companys amb qui el contacte personal sovint és d’any a any, a la Transcatalònia.

ICEA. Secció de Sòls.

 

Jornada tècnica: Ramaderia extensiva regenerativa

Resum, conclusions i presentacions dels participants a la jornada que es va celebrar el passat 15 de juny de 2023, al Centre Cívic de la Vall de Bianya (la Garrotxa, Girona) dins el Cicle de Jornades ICEA sobre Agricultura Regenerativa i que va aplegar experts dels àmbits de la producció animal, sobre una base de rigor científic i professional.

Resum

Núria Madeo, agricultora i agroassessora, va aportar la seva experiència i va fer èmfasi sobre la importància del temps de regeneració de la vegetació de la pastura. Per això, aplica el pasturatge racional (pastura dividida en parcel·les) i manté el ramat no més de tres dies en la mateixa parcel·la per evitar l’impacte negatiu sobre el sòl. Per portar-ho a terme, revisa contínuament la planificació i manté un registre gràfic permanent. La seva pràctica va aportar nous coneixements sobre el maneig regeneratiu. Presentació

El doctor Daniel Villalba va explicar les experiències i els resultats del projecte LIFE REGEN FARMING (2013-2016), liderat per Neiker (País Basc). Els resultats van apuntar que, amb el pasturatge regeneratiu, es pot aconseguir millorar el sòl, augmentar l’embornal de carboni, reduir la petjada de carboni i una producció d’herba més elevada. Per altra banda, va explicar, a partir d’una experiència amb animals d’engreix en pasturatge, que hi ha dubte de si compensa o no el maneig que s’ha de fer, moure el tancat elèctric, cert risc de fugida, o haver de posar aigua en totes les parcel·les. Va indicar que no hi ha cap diferència amb la producció convencional, en la qualitat de la canal, ni  en el seu color tot i que el greix és més groguenc, com passa amb la ramaderia ecològica. La pregunta és si compensa econòmicament, ja que el maneig és més complex que el convencional. Presentació

El doctor Marc Gràcia va explicar l’experiència que duu a terme a la finca de les Planeses (la Garrotxa). Considera que hi ha tres elements del sistema: el més important és el sòl, la vegetació (no sobrepassar tres dies de pasturatge) i conduir adequadament els animals, perquè s’alimentin bé i tinguin benestar.  Practica també el pasturatge rotacional de Voisin en parcel·les permanents, comunicades per camins de 1.000 m²/parcel·la. A l’estiu porten el fenc a la parcel·la. Els animals no passen més de 6/8 passades per parcel·la/any. En cinc anys la MO del sòl ha augmentat fins al 4 %. Presentació

L’enginyera agrònoma Adriana Targarona va explicar l’origen del Savory Institute. L’any 1980 Allan Savory  va crear el Savory Institute sota el concepte de maneig holístic per a un futur verd i pròsper, en què la ramaderia no només és compatible, sinó més aviat imprescindible per a assegurar la conservació de la natura i, fins i tot, de la nostra espècie. El Savory Institute porta a terme formació en el maneig holístic, acreditació i verificació ambiental.  Va indicar que en aquest moment hi ha dues-centes onze persones acreditades al món. A continuació, va explicar en què consisteix la metodologia de la Verificació Ecològica per Resultats, Ecological Outcome Verification (EOV). Es tracta d’un protocol de verificació de resultats ambientals del programa Land to Market d’aquest Institut i de la Universitat de Michigan. Presentació

A la taula de debat, hi van participar a més, Marisa Reig i Sergi Caballero, que van aportar les seves experiències. Marisa Reig va transmetre la importància de la ramaderia regenerativa per a la salut humana i va explicar com es fa el maneig a la finca de quatre-centes hectàrees. Va assenyalar que els punts importants són les races autòctones, més resilients, aplicar càrregues ramaderes altes puntuals, planificar el pasturatge per evitar el rebuig i el sobrepasturatge, deixar la pastura descansar un temps llarg i monitorar la vegetació. Va assenyalar, també, que és de gran importància aconseguir la sostenibilitat econòmica.

D’altra banda, Sergi Caballero va aportar la seva experiència de la permacultura en una finca de vint hectàrees amb més de vuitanta varietats de fruiters i amb diverses espècies animals, ovelles, cabres, gallines ponedores, en què va aconseguir un increment de la MO del sòl fins al 3,2 %, sense oblidar les abelles. La permacultura és una forma d’habitar en llocs de manera completament sostenible i econòmicament viable. La permacultura permet en un primer moment satisfer plenament les necessitats de l’ésser humà sense explotar recursos naturals i encara menys contaminar. Es tracta d’un sistema de disseny ecològic i ètic per a l’activitat agrària sostenible i el desenvolupament humà.

Conclusió: Una vegada escoltades totes les intervencions i el seu debat amb els assistents, podem dir que la ramaderia regenerativa constitueix un model de producció sostenible, respectuós amb el medi, capaç de mantenir el sòl viu i fèrtil i que pot contribuir a la mitigació del canvi climàtic. La possibilitat d’acreditació dels productors i la verificació del procés de producció regeneratiu, constitueix una bona via per a anar assolint resultats amb base científica i la seva transferència en un moment clau per a l’adaptació necessària al canvi climàtic del nostre país tan sensible per les condicions mediterrànies.

El balanç global de la jornada es considera molt positiu, obre portes cap a un nou model de producció ramadera sostenible i alhora ha permès una major comprensió del maneig holístic o integral sense oblidar ni els coneixements científics i tècnics ni el rigor del procediment, perquè és un model que aplica una metodologia de verificació com és l’EOV.

Jaume Boixadera Llobet, coordinador del Cicle de Jornades ICEA sobre Agricultura Regenerativa
Josefina Plaixats Boixadera, coordinadora de la Secció de Ramaderia

Programa de la jornada

Al doctor Jaume Porta, edafòleg

A l’emotiu discurs de comiat del seu pare, Marta Porta i López-Acevedo, professional de la medicina, va fixar un marc indiscutible: «parlar d’en Jaume Porta és parlar d’edafologia». I amb un to serenament ardent i exemplar, va desgranar en uns minuts vibrants la passió del seu pare per la ciència del sòl, per l’edafologia. Unes paraules de significat contundent, expressades amb la força de les vivències familiars.

Naturalment, sense menystenir la gran aportació d’en Jaume Porta, doctor enginyer agrònom, catedràtic, a la realitat actual de la Universitat de Lleida i a la seva Escola d’Enginyeria Agrària, en la qual la seva activitat deixarà una intensa petjada, nosaltres, alguns dels deixebles de les primeres fornades «edàfiques», volem donar la perspectiva de l’activitat i mestratge d’en Jaume Porta en la ciència del sòl. Perquè en els treballs de sòls es va iniciar una llarga amistat, un treball compartit en tants projectes, una persistència sistemàtica —contra molts elements—, una superació de les adversitats i uns esforços per situar la ciència del sòl en el temps actual. Ara veiem, en nombroses realitats, com s’ha demostrat l’encert d’aquella línia estratègica, iniciada a finals dels anys setanta del segle passat, en unes modestes aules i laboratoris de la coneguda, llavors, com l’Escola d’Agrònoms de Lleida.

El repàs dels «grans fets edàfics», en què ha participat en Jaume Porta en els darrers quaranta-cinc anys al nostre país, seria aclaparador. Podem, però, fixar uns referents com són: la consolidació de l’ensenyament de la ciència del sòl, la seva sistematització, la comprensió dels sòls per les observacions de camp mitjançant les “calicates”, el perfeccionament del treball analític dels laboratoris de sòls, l’impuls a la cartografia de sòls, les derivades mediambientals dels sòls i el seu ús en l’ordenació territorial, entre d’altres. La tasca de divulgació edàfica ha estat molt rellevant amb publicacions d’un component didàctic extraordinari, un referent internacional, i amb una perspectiva de transferència del coneixement sòlida i efectiva. La realització de cursos nacionals i internacionals, en què s’han obert col·laboracions i projectes que han resultat en la formació i consolidació de professionals, intercanvis científics i la millora de la posició del nivell edafològic en el nostre país. Han estat uns anys de progrés extraordinari en el camp edàfic, gràcies a una activitat contínua i sistemàtica i en la qual en Jaume Porta ha treballat de facto fins poques hores abans de la seva sobtada defunció.

Destaquem l’impuls d’en Jaume Porta a la Sociedad Española de Ciencia del Suelo, entitat científica que aglutina els especialistes en sòls de tot l’Estat espanyol i de la qual va ser president (2009-2017). Li va donar projecció i va transformar-la en una entitat científica de gran dinàmica. Destaquem també la seva participació en la constitució de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) l’any 1979 i la seva intensa participació en la Secció de Sòls. Eren temps en què tot estava per fer i ell va entendre, des del primer moment, que calia que els sòls fossin presents en aquestes institucions que anaven naixent, també com a part dels esforços de recuperació d’aquells pioners de la ciència del sòl a casa nostra com Emili Huguet del Villar. Els membres de la Secció de Sòls recordem la seva participació en les assemblees i la seva assistència i participació activa en les Transcatalònies, de les quals en va ser el pare fundador i que han estat el bressol d’innombrables vocacions per la ciència del sòl i que han posat en relleu la gran riquesa, varietat i singularitat dels sòls de Catalunya. Afegim treballs com la immensa recopilació de la informació dels mapes i sèries de sòls de Catalunya, que va dirigir en l’espai web sobre Protecció de sòls Catalunya – les Illes Balears / Principat d’Andorra, la seva decisiva influència en l’impuls de la cartografia de sòls de Catalunya, primer per la via del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) i, posteriorment, a través de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Un projecte, el de la cartografia de sòls de Catalunya, que ha tingut en Jaume Porta un apassionat impulsor. Actualment, treballava i dirigia el Diccionari multilingüe de la ciència del sòl, un diccionari especialitzat i original que integra les noves tecnologies i les aprofita envers l’expansió del coneixement edàfic en diferents llengües.

Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1997, president honorífic de la Societat Espanyola de la Ciència del Sòl (SECS), col·legiat d’honor del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya (COEAC) i havia estat guardonat amb la Medalla de l’Estudi General de Lleida, la Medalla de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i la Medalla de la Ciutat de Lleida.

Amb un ull atent a l’intercanvi d’idees i els avenços en edafologia en altres països, fruit d’una visió estratègica innata, ha estat un impulsor de la formació complementària en ciència del sòl de graduats en centres internacionals de prestigi (postgraus, màsters, doctorats) amb el resultat d’un ampli reguitzell de professionals que ara treballen en àmbits molt diversos i actuen amb un efecte multiplicatiu consolidat. Són els efectes de les estratègies sòlides a llarg termini per les quals sempre va lluitar en Jaume Porta. I, certament, els sòls ja han tornat a l’agenda de moltes institucions nacionals i internacionals, també al nostre país. El coneixement del sòl s’ha revalorat enfront dels vells i nous reptes de la humanitat: la producció d’aliments, el manteniment de la biodiversitat, la salut del sòl i la lluita contra el canvi climàtic, per citar alguns dels grans desafiaments presents i dels pròxims anys.

Al costat d’aquesta obra impressionant no podem deixar d’esmentar el treball a la sala de màquines, discret, impecable i rigorós de la seva dona, la doctora en enginyeria agrònoma Marta López Acevedo, a la qual donem tot el nostre afecte en aquests moments. Han format un equip exemplar.

La pèrdua d’en Jaume Porta ha estat demolidora, però la seva obra ha deixat uns fonaments molt sòlids, la projecció de la seva estratègia s’ha consolidat i una munió de persones en àmbits molt diversos garanteixen la continuïtat d’aquest projecte. I, en efecte, a l’epitafi final, la seva filla va poder dir amb tota contundència: «parlar d’en Jaume Porta és parlar d’edafologia».

Rosa Poch / Jaume Boixadera / Miquel Aran, edafòlegs, membres de la Secció de Sòls de la ICEA

El rector de Vallfogona i el vi

Diada de Sant Jordi de 2023 a Vallfogona de Riucorb

Josep M. Puiggròs i Jové. Vilagrasseta (la Segarra)

Moltes gràcies per convidar-me a un acte de la rellevància que resulta de celebrar els quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona Vicenç Garcia (Saragossa, 1582 – Vallfogona, 1623).

Per als segarrencs el rector de Vallfogona ha sigut un personatge molt popular fins i tot abans que sabéssim que va ser un gran poeta de la llengua catalana en un període de decadència del català literari, i per a molts, més que els seus versos van ser els seus acudits festius que ens explicaven els nostres padrins.

Dins del ventall d’actes que heu programat resulta molt simpàtic lligar la figura del rector amb el vi i la gastronomia i concretament amb el vi de la varietat «saumoll», varietat que va ser molt important a Catalunya fins a mitjan segle xx i que a finals del mateix segle va estar a punt de desaparèixer. Des de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris), a la qual pertanyo, l’any 2011 vam impulsar la celebració d’una jornada a la cooperativa agrícola de Rodonyà que va tenir un gran èxit i hi van ser presents gairebé tots els cellers que llavors iniciaren la recuperació de la varietat del Bages, el Penedès i l’Alt Camp de Tarragona.

Encara que sembla que no hi ha cap document que ens digui quin tipus de vi bevia el rector de Vallfogona, del que podem estar segurs és que bevia vi. És fàcil argumentar-ho perquè a l’època en què va viure el rector tothom en bevia: homes, dones, padrins i canalla (excepte si tenia un impediment molt greu). El vi, durant segles, ha sigut una beguda, un aliment i un remei; era molt més sa que beure aigua, sovint contaminada, i moltes persones tenien diarrees que en alguns casos eren mortals i especialment en les criatures de 0 a 5 anys.

El vi ha format part de la nostra dieta, des de la protohistòria fins avui, és a dir, aproximadament 2.700 anys. Per les restes arqueològiques que s’han trobat, aquestes terres estaven poblades, a partir dels segles vi i v aC, pels ibers, probablement, per la tribu dels ilergets, que van construir diversos poblats com els Estinclells a Verdú (on es van trobar les restes d’una premsa de vi), o Ciutadilla, Granyanella i, una mica més lluny, el Molí de l’Espígol a Tornabous o els Vilars d’Arbeca. Els ibers coneixien el cultiu dels cereals, però no el de la vinya, i, per això, ja feien cervesa. El primer vi a la península Ibèrica (i els primers ceps cultivats) el porten els fenicis (durant els últims segles del primer mil·lenni aC) i, posteriorment, els cartaginesos de la colònia fenícia de Cartago (on avui hi ha Tunísia). Els fenicis eren un poble cananeu que habitava la Mediterrània occidental on avui es troba el Líban. A aquest poble li va arribar la cultura del vi a partir d’Armènia i/o de Mesopotàmia. Els fenicis manufacturaven diversos productes que exportaven especialment als pobles de la Mediterrània occidental, i ho feien transportant les diverses mercaderies amb uns vaixells petis però molt ràpids. Així van arribar a les costes de la península Ibèrica i iniciaren un comerç amb la població ibera. Primer van portar vi en àmfores i després també els ceps que es van plantar i es va començar a elaborar vi local. A l’inici, aquest vi era per a usos cerimonials. Una segona via, per la qual ens va arribar el vi, va ser, uns anys més tard, a través d’un altre poble d’Orient, els grecs foceus que, cap al segle vi aC, van desembarcar a l’Empordà, on van fundar la ciutat d’Empúries i van connectar amb els ibers, que allà era la tribu dels indigets, que tenien el poblat d’Ullastret. Finalment, per tancar el món antic, per Empúries, l’any 218 aC arribaren els romans que conqueriren tota la península Ibèrica i la van dividir en províncies i en el que avui és el nostre país. Van formar part de la província Tarraconensis amb capital a Tàrraco (l’actual Tarragona). En el territori que avui configura la Segarra històrica, la població romana més important va ser Iesso o la Guissona actual, on podem veure per mitjà de les excavacions que la ciutat tenia un gran espai per a la producció de vi.

Així, els fenicis ens van introduir el vi, els grecs el van ennoblir desenvolupant una vaixella de qualitat per beure i el consum va començar a augmentar en simpòsiums i els romans van estendre la vinya i el consum de vi per a tothom perquè van considerar que era un aliment, juntament amb el pa. A partir del segle v, amb la caiguda de l’Imperi romà, a causa de les invasions germàniques i, al cap de poc, de la invasió musulmana que per les creences religioses van fer que el consum de vi disminuís i la seva producció reculà considerablement.

A partir de finals del segle ix, s’inicia la recuperació del territori per part dels francs i posteriorment a partir de l’any 1100, aquesta part de la Segarra passa a mans dels comtes de Barcelona i aquestes terres passaran al comtat de Barcelona. En la recuperació de la vinya i el vi,  hi va jugar un paper important l’església, especialment els ordes religiosos, que va introduir de nou la producció i el consum del vi, ja que per a l’església cristiana el vi és un element molt important, principalment per a l’eucaristia, en què el vi es transforma en la sang de Crist, en record de la primera cerimònia del Sant Sopar. D’aquests ordes, la primera que va tenir importància a la Segarra va ser la dels templers, on a Granyena van edificar la primera casa templera de la península Ibèrica, de la qual van dependre Vallfogona i altres pobles. Aquest orde va ser dissolt pel papa l’any 1312 i els seus béns van passar a l’orde dels hospitalers i encara en aquest territori es va introduir l’orde del Cister, a Vallbona de les Monges i altres poblacions. D’aquesta època sabem també que hi havia molta vinya, però no sabem encara quin tipus de ceps s’hi cultivaven. Sabem que a finals del segle xiii, els reis i els grans senyors bevien vins importats d’Orient a través d’Itàlia com eren la garnatxa, el moscatell, el vi grec, i la malvasia i que el poble bevia el que pròpiament produïa però, d’aquest vi, no hi ha documents perquè el poble era analfabet i no sabia escriure.

A partir dels segles xv i xvi, comencen a aparèixer documents en diferents llocs que mencionen algunes varietats com la parellada o el montònec, el monestrell, el picapoll o la garnatxa. El primer que menciona el sumoll data del 1797 i és l’acadèmic Josep Navarro (Acadèmia de Ciències de Barcelona); paral·lelament, un altre acadèmic Manuel Barba i Roca, el menciona com a sumoi. En tot aquest període, encara que no hi ha documents sobre les varietats cultivades d’aquesta zona. Hi havia una gran producció de vi que majoritàriament era per a l’autoconsum. Encara en moltes cases antigues es poden veure instal·lacions per a elaborar el vi així com els cups. En aquest període també hi va haver producció d’aiguardent.

Durant el segle xix hi ha una gran expansió de la varietat saumoll, sumoi, sumoll, per molts llocs de Catalunya. Ho demostren els 226 documents que hem trobat fins ara i que mencionen la presència d’aquesta varietat de raïm negre. D’aquests documents, n’hem seleccionat uns quants que indiquem a continuació per ordre cronològic:

  • Un estudi publicat per la revista de l’IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) indica que la varietat és sensible a la nova malaltia de la vinya oïdi o malura vella.
  • Surt mencionat com una mostra procedent de Josep Golar de Vilanova i la Geltrú a l’exposició de productes de l’agricultura espanyola celebrada a Madrid pel Ministeri de Foment.
  • En una exposició de raïms organitzada per l’IACSI, 26 participants de diferents llocs, el 18 % del total aporten mostres de sumoll.
  • Un article de l’Estació Ampelogràfica Catalana, de Terrassa, menciona dintre de les varietats de cep que té disponibles per a la venda empeltades de peus americans el «saumoll de gra llarch» i el «saumoll de gra rodó».
  • Roig i Armengol esmenta el sumoll en diferents indrets de la província de Barcelona.
  • Se celebra a Sant Sadurní un congrés vitícola i en una de les actes del congrés es fa una àmplia descripció del sumoll i s’indica que és una de les varietats negres més importants de Catalunya especialment a les províncies de Tarragona i Barcelona.
  • De l’Estació Enològica de Reus, el seu director Claudi Oliveras menciona nou presències de sumoll i a l’entorn on es trobem a Savallà del Comtat, Conesa, les Piles i Secuita.

Entre el segle xix i primera part del segle xx el sumoll s’estén per molts indrets de Catalunya des de l’Empordà a l’Ebre, convertint-se (com ja hem dit abans) en una de les varietats de raïm negre més cultivades de Catalunya. Caldria afegir les dades de transmissió oral com és el cas vostre del recull dels pagesos del poble que heu fet i això caldria publicar-ho aprofitant l’acte de la celebració dels quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona, d’una manera semblant al que va fer, a la comarca del Bages, Maria Estruch a la seva tesi Mil veus de Bacus (2010).

A partir de la segona meitat del segle xx, desapareix una gran part de la vinya que havia quedat després de la fil·loxera i, en aquestes terres de la baixa Segarra, amb la revolució del tractor, es passa al monocultiu dels cereals i la vinya queda concentrada a la part més occidental de la vall del riu Corb i, més recentment, a l’Ametlla, al celler Comalats. A la vegada es va produir una onada de desprestigi de les varietats autòctones i especialment el sumoll. Feliçment, a finals del segle xx i el que portem del segle xxi, s’ha produït un interès a recuperar les varietats autòctones.

A la vall del riu Corb amb l’expansió del cava, es van abandonar les varietats negres i es va passar a cultivar principalment les blanques, com el macabeu i la parellada; aquesta última s’adapta molt bé per l’alçada.

En aquest moment el sumoll està autoritzat a les DO Camp de Tarragona, DO Pla de Bages, DO Penedès, DO Alella i DO Catalunya i de segur que com en el temps antic es pot adaptar novament molt bé a la baixa Segarra.

 

Bibliografia:

Puiggròs, Josep M. (2022). Història de les varietats de vinya autòctones i tradicionals de Catalunya. Universitat Rovira i Virgili, VINSEUM. [Consulta 6.9.2023: http://www.publicacions.urv.cat/altres-col%C2%B7leccions/17-altres-col-leccions/cultures-del-vi/950-hist%C3%B2ria-de-les-varietats-de-vinya-aut%C3%B2ctones-i-tradicionals-de-catalunya]

Villarroya, Agustí; Nadal, Montserrat; Puiggròs, Josep M.; Giralt, Lluís; Rovira, Joan i Domingo, Carme. (2018) Raïms: les principals varietats catalanes: història, cultiu i vins. Vilafranca del Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana. [Consulta 6.9.2023: https://www.andana.cat/Llibres/Raims.php#gsc.tab=0]

 

 

Costos de producció del raïm i del vi i cadena de valor del sector vitivinícola

En representació de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), el seu president, Jordi Sala, va donar la benvinguda als assistents, tot exposant la tasca de la institució i, en concret, de la Secció de Viticultura i Enologia que, en el tema de l’estudi de la història i descripció de les varietats autòctones, està treballant conjuntament amb el VINSEUM. També va agrair diferents ponents que van participar en la jornada i la col·laboració de l’INCAVI i el VINSEUM.

La inauguració va anar a càrrec de Joan Gòdia, director general d’Empreses Agroalimentàries, Qualitat i Gastronomia del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (DACC), que va centrar la seva intervenció en la Llei de la cadena alimentària i la tasca de control que fa el Departament en el sector vitivinícola. També va exposar algunes mesures que s’estan posant en marxa per a ajudar els viticultors afectats per la sequera (vegeu-ne la presentació).

Després va ser el torn de Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA, que va actuar com a conductor de la jornada. Va posar en relleu que es fan moltes jornades relacionades amb la viticultura i enologia, però que generalment se centren en qüestions tècniques de sanitat vegetal, maneig, màrqueting, processos enològics, etc., i poques vegades es dediquen a temes de gestió econòmica, que és fonamental per a la sostenibilitat i continuïtat del conjunt del sector. Evidentment, aquest any l’economia del sector es veurà molt afectada per la greu sequera que trasbalsa totes les explotacions i, de retruc, els cellers, i els costos seran encara més diversos i elevats, però la metodologia, que s’ha fet servir per a calcular els costos de producció del raïm i del vi base cava, pot ser orientativa per a diferents anys. La vitivinicultura catalana és molt diversa. El cava i els escumosos representen dos terços del sector i la seva economia és una referència que s’ha de tenir en compte. És clar que cada explotació i cada empresa elaboradora de vi té uns costos diferents, depèn de molts factors: dimensió, rendiments, varietats, estructura de l’empresa, etc. A la jornada es van presentar els costos corresponents a l’any 2022, i va ser la primera vegada que es va fer públicament.

També es va presentar la informació econòmica que es pot trobar a l’Observatori de la Vinya i el Vi. I a la segona part de la jornada es va fer una taula rodona amb els representants nacionals de les organitzacions representatives dels viticultors, de les cooperatives i de les patronals del vi i el cava.

El cap del servei de Secretaria de l’INCAVI i director de l’Observatori, Xavier Agell, va explicar la funció de l’Observatori i la seva regulació legal (vegeu-ne la presentació).

Cristina Escobar, investigadora del Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament (CREDA), va centrar la seva intervenció en els resultats econòmics dels cellers i la seva evolució (vegeu-ne la presentació).

Chema Gil, director del CREDA, en connexió en línia, va exposar l’estudi de costos de producció de les principals varietats de raïm blanc i de l’elaboració del vi base cava (vegeu-ne la presentació).

Posteriorment, va començar la taula rodona titulada «Com augmentar el valor de la cadena del sector?».

Joaquim Tosas, president de l’Associació d’Elaboradors de Cava (AECAVA), va dir que la sequera pot provocar canvis estructurals i que caldrà optimitzar processos. Va afirmar que el Pla Estratègic de la DO Cava és un bon instrument i que els seus resultats es veuran a curt, mitjà i llarg termini. A més, cal revalorar la marca cava, que està marcada per un posicionament a l’exterior com a producte de supermercat barat i que és difícil d’aixecar, i va comentar que s’haurien de treballar mercats verges.

Juanjo Raventós, cap de la branca del vi de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), va compartir la diagnosi que el camí ha de passar per la diferenciació. Va expressar la preocupació de les cooperatives per la manca de relleu generacional dels socis i per la sequera, que es poden traduir en abandonament de finques. També es va queixar que en el PASVE no s’aprofita prou per a la promoció, ja que el pressupost no s’esgota mai.

Rafel Ramon, representant del sector de la vinya de la Unió de Pagesos de Catalunya (UP), va dir que ja són quatre anys de crisi provocada per incidències meteorològiques, la pandèmia, etc. El fet que les principals empreses del sector estiguin en mans de fons d’inversió o de capital multinacional no està ajudant en el desenvolupament del Pla Estratègic de la DO Cava. Va afegir que el raïm per «Cava Guarda Superior» es paga gairebé al mateix preu que el genèric. En referència als costos de producció del raïm, s’ha de tenir en compte que el pagès ha de vendre per sobre d’aquests, per a poder viure i invertir en la seva explotació. També va expressar la seva preocupació per la sequera, i va afirmar que hi pot haver una disminució de la producció del 50 %, i que és molt important evitar el frau.

Valentí Roqueta, president de l’Associació Vinícola Catalana (AVC), va afirmar que és indispensable augmentar el valor del vi, promovent-ne la màxima qualitat. Va comentar que ens ho hem de creure, que s’han de facilitar l’activitat i els nous projectes que neixen i no posar traves. Que cal visualitzar la marca Catalunya vitícola, que Barcelona pot actuar com a tractora. Va reivindicar una vegada més el projecte de crear la Casa del Vi Català a la capital. I que seria bo crear una interprofessional del vi de Catalunya amb un sector més vertebrat i amb més potència de promoció.

Jaume Domènech, cap sectorial de la vinya i el vi de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), es va manifestar d’acord amb la necessitat d’una interprofessional del sector. Va destacar l’esforç dels viticultors per innovar, que un 50 % de la vinya ja és ecològica. També es va mostrar molt preocupat per la sequera, que el viticultor està a baix de tot de la cadena i que cal més equitat en el repartiment del valor. També va comentar que el mercat mundial dels escumosos està creixent i s’hauria d’aprofitar per a posicionar millor el cava a escala internacional.

La cloenda de la jornada va ser a càrrec d’Alba Balcells, directora general de l’INCAVI. En el seu parlament es va referir als diferents reptes que té el sector: canvi climàtic (l’INCAVI i l’IRTA tenen expertesa en la recerca en aquest camp), nous hàbits de consum (especialment entre els joves), l’assenyalament del vi com un problema per a la salut, la sequera, els baixos preus del raïm i del vi, etc. Davant d’això va emfasitzar les oportunitats i accions previstes: seguir potenciant la viticultura ecològica i la sostenibilitat completa (mediambiental, social i econòmica), el creixement del consum d’escumosos, especialment dels segments de més qualitat, més singularització del producte, més força en la lluita contra el frau, amb les tres unitats del DACC (camp, indústria i certificació del producte DO), potenciar la promoció conjuntament amb les DO i les organitzacions del sector, aprofundir en la transparència dels preus de la cadena per a avançar en un model més ètic i responsable (continuació dels estudis de costos del raïm i del vi que són una referència que cal tenir en compte en els contractes), i la Taula de la Sequera, en què es preveu ajudar els viticultors afectats per la sequera.

La ICEA se suma al manifest Aigua, economia i futur, impulsat per PIMEC

Patronal i sectors més afectats presenten un manifest en què demanen que es garanteixi la disponibilitat d’aigua a llarg termini i es minimitzin els efectes negatius de l’escassetat d’aquest recurs en diferents sectors i territoris

Catalunya es troba en un estat de sequera crític. Des de la ICEA en som conscients i és per això que des de fa temps impulsem jornades i iniciatives destinades a buscar solucions que alleugin aquest gran problema, com per exemple la jornada que vam celebrar el 8 de maig amb la Fundació Agrícola Catalana, en la qual va participar, entre altres, el catedràtic d’enginyeria ambiental de la UPC i president d’ASERSA, Rafael Mujeriego. Ara, ens sumem al manifest impulsat per PIMEC Aigua, economia i futur, que pretén ser una crida a les administracions públiques per a la posada en marxa urgent de mesures concretes i ajuts directes a les empreses que facin compatible la continuïtat de l’activitat econòmica amb un ús sostenible i eficient de l’aigua.

El manifest, fruit d’un procés participatiu amb tots els sectors afectats per la sequera i les restriccions d’aigua, ja compta amb 156 adhesions. El nostre sector, l’agrari, és un dels grans afectats per motius obvis. Les conseqüències són devastadores, com ja s’ha pogut comprovar en períodes de sequera anteriors: augment del preu dels aliments d’un 25 % en els cereals, un 70 % en els farratges i entre el 10 i el 18 % en el cas de la fruita.

S’estima que el 2030 a Europa l’estrès hídric afectarà el 50 % dels recursos disponibles. Per això, en el document es posa de manifest la necessitat d’impulsar els millors consensos per a promoure una política integral de gestió de l’aigua que vagi més enllà de l’actual gestió de recursos hídrics, afegint-hi els aspectes mediambientals, socials, econòmics i culturals associats al seu ús i de tot el país sencer.

El document, que proposa mesures a curt, mitjà i llarg termini, pretén ser un pla d’acció que impulsi els canvis necessaris per als pròxims deu anys, i alhora una ajuda directa per a pal·liar els efectes de la sequera a curt termini.

Entre les mesures proposades a curt termini destaquen la creació d’una Taula de l’Aigua de Catalunya, liderada per la Generalitat i que aplegui totes les administracions i actors econòmics per tal d’establir les bases del futur Pacte Nacional per l’Aigua; i un programa d’ajuts directes i crèdits a les empreses afectades per la sequera, destinats a preservar el teixit productiu i al manteniment de l’ocupació. Així mateix, defensa revisar la fiscalitat de les activitats afectades per la sequera, redissenyar i accelerar els tràmits administratius vinculats amb l’aigua, incrementar la dotació dels fons europeus Next Generation destinats a la sostenibilitat i l’eficiència, i establir programes específics de formació i reciclatge, entre altres.

D’altra banda, el manifest inclou també propostes a mitjà i llarg termini per a orientar les inversions que s’haurien d’incorporar a un Pacte Nacional per l’Aigua, així com mesures i programes estratègics que haurien de tenir una estabilitat pressupostària i d’execució durant els pròxims deu anys. Són, per exemple, la planificació d’inversions que donin resiliència al sistema hídric català: sistemes de retorn de l’aigua, àrees de recàrrega dels aqüífers, etc. A més, les entitats signants veuen necessari establir programes de suport i foment de l’eficiència amb la modernització de regadius, la reconversió dels processos industrials i altres activitats econòmiques, i l’adopció de mesures de gestió sostenible. Finalment, en el document també es demana promoure la recerca i el desenvolupament de tecnologies que contribueixin a solucionar aquesta problemàtica, assistència tècnica als agricultors i altres negocis afectats, millorar i unificar la legislació actual en referència a la gestió de l’aigua, i demanar al Govern de l’Estat, a la Generalitat de Catalunya i a la Unió Europea un front comú per a impulsar la redacció d’un pla d’infraestructures europees de l’aigua, entre moltes altres qüestions.

Entrevista de la ICEA-FCAC a Rafael Mujeriego, catedràtic d’enginyeria ambiental (UPC) i president d’ASERSA

  1. He llegit en una entrevista que li van fer que la reutilització d’aigua regenerada està estigmatitzada. Per què?

La percepció pública, cultural, normativa i, fins i tot, religiosa considera que la prevenció sanitària i especialment la higiene de l’aigua i els aliments són factors determinants del progrés humà i social. Aquesta percepció va adquirir una rellevància històrica el 1855 a Londres, quan John Snow, metge de la reina d’Anglaterra, va demostrar experimentalment (primera vegada en la història) que l’epidèmia de còlera que afectava la població de Londres era causada pel consum d’aigua d’una font pública que la captava en el riu Tàmesi i que estava «contaminada» pels abocaments d’aigües residuals de les poblacions situades aigües amunt. Aquesta incidència sanitària va impulsar l’estratègia normativa que els proveïments públics d’aigua han de realitzar-se a partir d’aigua d’una gran qualitat, lliure de contaminació. La cerca d’indicadors biològics de contaminació, més enllà de les observacions purament visuals, va contribuir al desenvolupament de la microbiologia de l’aigua, disciplina científica que iniciava el seu desenvolupament en aquells moments.

La preocupació essencial que la reutilització de l’aigua suscita entre la ciutadania i les autoritats resideix en el fet que la font d’aigua utilitzada per al procés de regeneració és precisament una aigua residual, la qual cosa els porta a pensar que la reutilització pot propiciar unes condicions sanitàries com les que es van registrar durant l’epidèmia de còlera de Londres o les registrades posteriorment en altres llocs del món. Per tot això, el gran repte de la reutilització de l’aigua és demostrar que els processos tècnics proposats i utilitzats actualment per a regenerar l’aigua permeten obtenir una aigua de qualitat microbiològica i química adequada per a protegir la salut humana i ambiental.

Són cada vegada més els projectes de regeneració i reutilització de l’aigua que han aconseguit transmetre a la població i les autoritats sanitàries una correcta percepció de l’eficàcia sanitària del procés de regeneració, cosa que facilita l’acceptació pública de l’aigua regenerada com a font alternativa de recursos. Els usos previstos per a l’aigua regenerada han anat ampliant-se: des dels més tradicionals «no potables» (l’aigua no és ingerida per les persones), com el reg agrícola i de jardineria, fins als més avantguardistes «potables» (l’aigua regenerada és ingerida per les persones), bé sigui després de la seva dispersió i mescla amb masses d’aigua naturals (aqüífers o embassaments) o bé mitjançant la ingestió directa de l’aigua regenerada després de la seva incorporació a la xarxa de proveïment. La reutilització potable que es realitza en l’Estació Espacial Internacional és, sens dubte, l’exemple més emblemàtic de la reutilització potable directa.

  1. Quina valoració fa de la gestió de les aigües depurades a Espanya?

La gestió de les aigües depurades a Espanya té com a principal referència normativa la Directiva 91/271, que té per objectiu aconseguir que la qualitat de les aigües depurades asseguri la protecció i, fins i tot, la millora de la qualitat del medi ambient receptor, siguin lleres, estuaris o la mar oberta. Els plans de sanejament de les comunitats autònomes han implantat les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) adequades per a satisfer aquests requisits, malgrat que encara quedi un petit nombre de casos per atendre, que es deuen principalment a qüestions competencials i pressupostàries (molt rarament a qüestions tècniques).

Les autoritats comunitàries estan ultimant la revisió i l’actualització de la Directiva 91/271, en la qual s’inclouran nous paràmetres de qualitat, es modificaran els límits numèrics màxims permesos i s’adoptaran noves formes de vigilància i seguiment de la qualitat dels efluents depurats i els mitjans receptors.

La consideració dels actuals i futurs efluents depurats com a font de recursos addicionals per a la seva regeneració posterior ha de portar a uns millors nivells de depuració de les aigües residuals, fins a aconseguir unes cotes superiors a les mínimes requerides per la directiva actual o per la que la substituirà en un futur. Aquesta qualitat més elevada dels efluents depurats beneficiarà el medi ambient receptor i contribuirà al fet que les estacions de regeneració d’aigua (ERA) produeixin una aigua regenerada de més qualitat i més regular.

La comunitat autònoma de la Regió de Múrcia va incorporar en el seu pla de sanejament del 2001 la provisió que el cànon de sanejament que paguen els usuaris de l’aigua urbana serveixi per a pagar tant la depuració de les aigües residuals com la regeneració posterior per a usar-la en reg agrícola. Els usuaris autoritzats capten l’aigua ja regenerada a la sortida de l’EDAR+ERA i la impulsen amb mitjans propis fins als punts d’emmagatzematge de l’aigua de reg.

En definitiva, la depuració de les aigües residuals en una regió de clima mediterrani com la nostra, caracteritzada per una notable (i creixent) irregularitat pluviomètrica, ens anirà portant cap a una «conjunció» de la depuració i la regeneració que permeti la disponibilitat de nous recursos per a un gran ventall d’usos: des dels tradicionals «no potables» fins als més avantguardistes «usos potables» en un futur. Convé ressaltar que la regeneració d’aigua en les zones costaneres (abans que l’efluent depurat s’aboqui a la mar) genera recursos nets addicionals per al cicle local de l’aigua, mentre que en les zones de l’interior la regeneració només permet una millor gestió dels recursos, però no aporta recursos addicionals: l’aigua regenerada és de més qualitat que la simplement depurada, però no altera el balanç de recursos hídrics.

  1. A quins desafiaments creu que s’enfronta la societat en relació amb l’aigua?

Les previsions dels estudis de canvi climàtic indiquen que les regions de clima mediterrani com la nostra (tant peninsular com costanera) registraran una intensificació de la seva tradicional irregularitat pluviomètrica. Continuarà havent-hi períodes de sequera i d’inundació com fins ara, però amb la diferència que aquests fenòmens climatològics es faran més marcats i més irregulars: sequeres més prolongades i pluges més intenses (amb possibles inundacions). En realitat, aquest comportament ja s’ha anat registrant des de fa diverses dècades, encara que hagi estat la sequera iniciada el 2021 la que s’ha prolongat més temps, fet que ha causat una reducció excepcional de les nostres reserves.

El gran desafiament que presenta la «irregularitat pluviomètrica» requereix un reforç de la «regulació hidrològica»: en definitiva, cal emmagatzemar aigua durant les èpoques d’abundància per a poder utilitzar-la en èpoques d’escassetat, utilitzant aqüífers, embassaments i basses de les grandàries més variades. I haurem de sumar-hi l’estalvi i l’ús eficient de l’aigua, a més de les estratègies més avantguardistes de regeneració i dessalinització tenint molt en compte la dependència energètica que comporta cadascuna.

Com a font d’inspiració, la regió del sud de Califòrnia, que gaudeix d’un clima mediterrani com el nostre, on s’han registrat sequeres més intenses fins i tot que la que ara ens afecta, on viuen vint milions d’habitants en un territori d’uns 50 000 km² i amb una pluviometria similar a la de Múrcia i Almeria, ha conclòs que la reutilització de l’aigua és una estratègia inevitable per a ells i han invertit més de 16 000 milions de dòlars per disposar de 750 hm³ d’aigua regenerada el 2035. Aquesta aigua els ha de permetre recarregar els seus aqüífers (històricament sobreexplotats), que passaran així a ser noves fonts de recursos per al proveïment d’aigua potable a les seves poblacions.

  1. Catalunya viu la major sequera de la seva història, fins al punt que s’han posat en marxa restriccions en l’ús de l’aigua. Creu que aquesta sequera és a causa del canvi climàtic? Creu que aquest tipus de restriccions seran la tònica habitual dels propers anys?

L’episodi de sequera que travessa Catalunya és un més dels que tradicionalment s’ha registrat en el passat, tal vegada una mica més prolongat. El clima mediterrani en el qual ens trobem es caracteritza precisament per això: una irregularitat pluviomètrica, que fins ara hem resolt amb estratègies de «regulació hidrològica». L’episodi de sequera del 2008-2009 forma part d’aquesta sèrie històrica. És un comportament similar al que s’ha registrat en una altra regió de clima mediterrani de l’hemisferi nord com és Califòrnia. Califòrnia pot servir-nos com a font d’inspiració del que pot ocórrer en els nostres territoris i del que es pot fer per a resoldre-ho.

Des del començament del segle actual, Califòrnia ha tingut un episodi de sequera cada dos o tres anys. El més intens i prolongat (cinc anys) es va registrar entre el 2012 i el 2017. El més recent s’ha prolongat des del 2020 fins a principis del 2023 (tres anys). El que més crida l’atenció d’aquest últim és que les intenses pluges i nevades registrades durant unes poques setmanes de gener i febrer del 2023 han omplert els embassaments fins a més del 70 % de la seva capacitat i han cobert les muntanyes de fins a tres metres de neu (i molt més en alguns casos). Tot això ha portat a una ràpida transició des de la penúria d’aigua per sequera fins a la preocupació per les inundacions a causa del desglaç accelerat que les temperatures primaverals estan causant en aquests gruixos històrics de neu.

Els estudis de canvi climàtic i les experiències ja registrades en regions de clima mediterrani indiquen que aquestes restriccions d’aigua seran habituals, tret que ens adaptem a la nova realitat climatològica i adoptem estratègies de gestió diferents de les tradicionals: més estalvi i un ús més eficient de l’aigua, més regulació hidrològica —i més diversa— i més regeneració i dessalinització de l’aigua. Tot això s’ha de fer d’acord amb les necessitats i disponibilitats locals.

  1. Com pensa que aquesta sequera afectarà el sector agrícola?

A curt termini, la situació d’excepcionalitat hidrològica i fins i tot d’emergència hidrològica ens portarà a una interrupció dels subministraments regulars i necessaris d’aigua per a l’agricultura (i altres usos), amb les consegüents pèrdues de producció, econòmiques, d’ocupació i socials que tot això comporta. El recurs a fonts d’aigua marginals ajudarà a mitigar la falta d’aigua fins que arribin les pluges. La nostra experiència històrica i la recent de Califòrnia indica que aquestes pluges arribaran, fins i tot amb una intensitat notable. Les solucions estructurals requereixen una mínima planificació i un temps d’implantació.

A mitjà i llarg termini, considerant que fins i tot després d’un període d’emergència hidrològica les pluges tornaran a produir-se (Califòrnia n’és un exemple il·lustratiu), convindrà adoptar les estratègies capaces de captar tota l’aigua de pluja possible tant per a evitar les inundacions com per a assegurar una retenció el més gran possible de recursos. Les actuacions dels gestors hídrics de Califòrnia durant aquestes últimes setmanes demanen assegurar que els embassaments s’omplen d’aigua, però assegurant la protecció necessària davant les possibles inundacions aigües avall. Els agricultors estan adoptant una nova pràctica agrícola que consisteix a deixar que una part dels seus terrenys de cultiu s’inundi amb cabals excedentaris (a manera de planes d’inundació, en cultius tolerants) a fi de promoure la infiltració d’aigua en el sòl i la recàrrega dels aqüífers.

  1. Califòrnia fa quatre anys que viu un període de sequera. Com es preparen allí per a una sequera continuada?

L’episodi de sequera més recent que ha afectat Califòrnia es va iniciar progressivament l’any 2020 i ha acabat bruscament durant els mesos de gener i febrer del 2023.

A més de les iniciatives adoptades per les autoritats hídriques (retenir aigua en els embassaments assegurant la protecció davant les previsibles avingudes per desglaç accelerat de neu) i les pràctiques agrícoles d’inundar temporalment una part dels terrenys de cultiu com a manera de recarregar els aqüífers, les ciutats del sud de Califòrnia (un territori d’uns 50 000 km², on resideixen més de vint milions de persones, amb una pluviometria com la de Múrcia i Almeria) han invertit més de 16 000 milions de dòlars per a obtenir uns 750 hm³/any (2 hm³/dia) d’aigua regenerada de cara al 2035 mitjançant regeneració avançada (purificació). Un cop regenerada, infiltraran aquesta aigua en els aqüífers propers per a l’emmagatzematge, la distribució natural i la captació posterior per a proveïment públic.

  1. Malgrat les diferències, hi ha alguna cosa de les que fan allí que puguem aplicar aquí?

El fet que Califòrnia i Espanya formin part de les regions de clima mediterrani i a més estiguin situades a unes latituds geogràfiques tan similars en l’hemisferi nord ens ofereix una font d’inspiració d’un valor enorme. Califòrnia és com la nostra «bessona climatològica» (usant la terminologia informàtica actual), que, per circumstàncies climatològiques naturals, registra anticipadament fenòmens pluviomètrics i hidrològics com els que molt bé podríem experimentar nosaltres en un futur molt immediat o que, fins i tot, ja estem experimentant.

  1. En relació amb l’aigua, què fem bé al nostre país? I què fem malament?

Si hagués de ressaltar tres facetes que ens diferencien dels californians en la manera de gestionar l’aigua, indicaria les següents:

1) La consideració de bé públic o privat dels recursos hídrics. Mentre que a Califòrnia l’aigua és majoritàriament (més del 80 %) un recurs privat, en els nostres territoris l’aigua és un recurs públic gairebé íntegrament, excepte casos molt concrets en els territoris insulars. La tradició minera durant la fundació del Golden State (1850) fa que la possessió del sòl comporti la possessió de tot el que hi ha sota la superfície. Encara que aquesta circumstància limita la capacitat normativa de les autoritats hídriques, les circumstàncies pluviomètriques i demogràfiques més recents han anat permetent avanços cap a una gestió estatal integrada, fins i tot d’aquestes aigües privades.

En el nostre cas, la consideració de l’aigua com a bé públic ofereix unes possibilitats d’actuació que convindrà impulsar en un futur pròxim, mitjançant la concertació i els acords pragmàtics, en els quals els californians són experts.

2) El nostre model preferent de gestió integrada dels recursos, que combina en una sola entitat pública la gestió dels recursos hídrics naturals i la gestió de les aigües usades (aigües residuals, amb la seva depuració), del qual la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua és un exemple. A Califòrnia és molt freqüent que les entitats de proveïment d’aigua tinguin un estatut jurídic diferent de les entitats dedicades al sanejament i la depuració. Encara que nosaltres disposem d’un nombre creixent d’entitats de gestió integrada de tots dos recursos, les possibilitats d’actuació —concretament en el sector de la regeneració i la reutilització de l’aigua— tenen un notable interval de progrés. La capacitat de les entitats californianes per a establir acords de benefici mutu (integrar els costos i els beneficis) compensa a la pràctica la seva separació de responsabilitats. N’és un exemple el projecte Groundwater Replenishment System, un projecte emblemàtic a escala mundial que va sorgir com a resultat de la col·laboració entre l’Orange County Water District (OCWD) i l’Orange County Sanitation (OCSan). En definitiva, implanten la gestió integrada del recurs seguint l’estratègia del «cas per cas».

3) Els consums unitaris d’aigua tan diferents, tant per a usos domèstics com agrícoles. Mentre que els consums domèstics d’aigua a Califòrnia són generalment superiors als 500 litres per habitant i dia, els registrats en l’Àrea Metropolitana de Barcelona   estan xifrats en menys de 110 litres per habitant i dia. És evident que un esforç per a estalviar aigua entre la població californiana produeix més beneficis que si es planteja davant la població de l’àrea de Barcelona. Vist des d’una altra perspectiva, ser un gran consumidor d’aigua ofereix un «matalàs amortidor» quan arriba el moment de fer estalvis. Així és com ho solen caracteritzar en aquelles terres.

En el sector agrícola, les seves dotacions d’aigua solen ser de l’ordre d’11 000 metres cúbics per habitant i any, mentre que en les nostres latituds aquesta dotació sol ser inferior als 6 000 metres cúbics per habitant i any. Tal com passa amb el consum domèstic, aquestes dotacions tan elevades d’aigua ofereixen un «matalàs amortidor» durant els episodis de sequera.

En definitiva, disposem de models i instruments adequats per a la gestió integrada de l’aigua, així com d’uns consums i dotacions d’aigua tradicionalment més sostenibles. Califòrnia ens ofereix un exemple anticipat en el temps tant de quin pot ser el nostre règim pluviomètric futur com de formes operatives d’adaptar-nos-hi.

 

 

Catalunya es troba en un estat de sequera crític

La situació d’emergència actual i el difícil estiu que es preveu han fet que des de la ICEA intentem aportar elements que enriqueixin el debat sobre possibles escenaris de futur. Com recordava recentment l’Organització de les Nacions Unides (ONU), cal tenir presents tres característiques sobre la disponibilitat d’aigua: a) és vital per a la vida humana, b) és necessària per a la producció alimentària i c) condiciona els ecosistemes.

Catalunya es troba en un estat de sequera crític. Això no només és un fet a casa nostra. Des del 2018, Europa té un règim de precipitacions inferiors al normal, que també s’ha vist agreujat aquest any per un descens encara més acusat de les pluges, que s’ha combinat amb unes temperatures superiors a les normals per l’època de l’any, cosa que ha propiciat que hi hagi més evapotranspiració.

Si fem un repàs a països tan diferents com Israel o França, veiem que el primer ja fa molts anys que té l’ús eficient de l’aigua com un dels seus objectius prioritaris. S’hi ha fet un desenvolupament notable de tecnologies, investigació i educació, per la qual cosa ha esdevingut un dels països modèlics en aquest aspecte. Només cal dir que prop d’un 90 % de l’aigua utilitzada per a l’agricultura és reciclada.

A França, ja en temps del president Nicolas Sarkozy, es van dur a terme una sèrie d’accions per a mitigar una futura falta de precipitacions, actuacions que ara es veuen reforçades pel govern actual, que, davant d’un escenari d’una disminució d’un 30 % de les disponibilitats d’aigua de cara al 2050, ha endegat un pla de xoc que inclou noves bases d’emmagatzemament, modernització de totes les infraestructures actuals —per a evitar al màxim pèrdues i fuites— i reutilització d’aigües reciclades.

A casa nostra sembla que anem bastant més endarrerits: primer, per una divisió administrativa absurda, pel fet de tenir dues autoritats competents en funció de si són conques externes (Confederació de l’Ebre) o internes (Generalitat de Catalunya), però també per una manca d’accions decidides pel que fa a noves infraestructures que evitin les destrosses dels aiguats sobtats i retinguin l’aigua per a futures aplicacions, la modernització de regadius o la reutilització d’aigües reciclades. Fins i tot anem endarrerits en la planificació hidràulica de les conques pròpies.

Sembla que ho deixem tot en mans de les dessaladores —fan molta feina, però no la fan tota— o de la bona voluntat de la col·laboració ciutadana, i esperem que plogui, quan el problema és clarament estructural. Segons el rànquing del World Resources Institute, ens trobem en una posició més dolenta que Itàlia o Tunísia, per exemple. Això sembla indicar que caldrien accions decidides tant pel que fa a la demanda com a l’oferta d’aigua.

Per contribuir al debat, des de la ICEA hem organitzat una jornada que tindrà lloc el 8 de maig i s’estructurarà en tres blocs:

  • Un primer bloc sobre el panorama actual de l’aigua al nostre país i quines són les conseqüències de la sequera.
  • Un segon bloc en què s’analitzaran dues classes d’agricultura —la de regadiu i la de secà—, així com els efectes de la manca d’aigua en el medi natural.
  • I, finalment, un tercer bloc en què els regants exposaran la necessitat d’un pacte de l’aigua, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) ens parlarà de canvis a conreus amb menys necessitats d’aportacions hídriques, i la Xarxa per a la Conservació de la Natura ho farà sobre sistemes diferents de gestió d’aquest medi.

La sessió serà oberta al públic i trobareu tota la informació en l’enllaç següent de l’agenda de la ICEA.

Jordi Sala
President de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA)