+00 34 932 701 180 icea@iec.cat

Història del sucre, història del món

James Walvin (2020) Histoire du sucre, histoire du monde. Editorial: La decouverte. 283 pàg.
Versió anglesa (2019) How the sugar corrupted the World. From Slavery to obesity. Editorial: Robinson.

Valoració
El títol en anglès reflecteix molt més apropiadament el contingut del llibre. L’obra vol deixar clar que es tracta d’una aproximació als mals que ha produït el sucre en el món. Els principals són d’índole social (migracions, esclavisme), ambiental (desforestació, monoconreu), i de salut (càries i obesitat). És un llibre fet de capítols independents i tendència a repetir-se, però és un bon text per seguir la història del món partint d’un producte alimentari clau.

Resum
El sucre es popularitza a partir de la revolució industrial. Abans era un producte de luxe destinat a les classes altes, que té en les escultures de sucre un referent de les monarquies absolutistes. La canya de sucre prové de l’orient i els musulmans la van expandir per la conca mediterrània. La seva producció va exigir canvis importants en els sistemes de producció, de regadiu, i transformació, així com una més gran capacitat financera de les explotacions agràries. La seva utilització es va anar ampliant, considerant-se un remei per moltes malalties i un complement per a tota mena d’aliments desagradables al gust.

Aviat el sucre, i tot allò dolç, va ser identificat amb valors d’estimació, bellesa i bon caràcter, és a dir, en valors molt positius. Les religions, tant la musulmana com la cristiana, van contribuir a donar-li un caràcter de celebració i moltes congregacions van començar a produir dolços.

Quan la demanda de sucre va anar en augment, el conreu de canya es desplaçà a zones més càlides. Les Canàries, com moltes de les illes africanes, van ser importants centres productors. Però l’augment important en la producció es va donar quan es va introduir al Brasil i a les illes del Carib amb l’ús dels esclaus africans com a mà d’obra. Es popularitzà un model de plantacions monoconreu, que obligava a desplaçaments importants dels nadius, impulsades per homes de negocis amb importants competències tècniques, capacitat financera i obertura a grans mercats. Per al treball es va recórrer a esclaus provinents de zones llunyanes. El sucre va baixar de preu i així es va incorporar a la dieta bàsica del proletariat industrial, aportant energia. Londres i Amsterdam es convertiren en els principals mercats i centres de refinament del producte. Cuba va arribar a ser un dels principals productors mundials de canya de sucre, després de passar a control dels Estats Units.

El consum de sucre va fer un salt quan el té, el cafè i la xocolata es van popularitzar a Europa i als Estats Units. Tots tres productes en els seus llocs d’origen es consumien sols, però el sabor amarg no va triomfar fins que es va complementar amb el sucre. El té va imposar-se a Gran Bretanya, potenciat per la companyia de les Índies Orientals, mentre que a gairebé tots els països de l’Europa continental ho va fer el cafè. Així, les pauses per al cafè o el té en l’àmbit laboral es van generalitzar.
En la independència dels Estats Units van tenir un paper important els conflictes generats pels impostos sobre el consum de productes alimentaris, com la llei de la melassa (1733), la llei del sucre (1760) i la del te (1773). L’impost sobre el sucre va generar un sentiment antianglès entre la població americana. La melassa de la canya de sucre proporcionava el rom, una beguda alcohòlica que també molt popular entre les classes treballadores.

A més de l’ús d’esclaus es van contractar treballadors, molts d’ells originaris de l’Índia i la Xina. Com a conseqüència les plantacions van generar importantíssims moviments migratoris arreu del món.

Durant tot el segle XIX el consum de sucre va anar augmentant impulsat per al creixement de la població i uns preus cada vegada més baixos. Els comerciants mundials i les empreses de refinament eren cada vegada més grans, aprofitant les economies d’escala que possibilitaven les innovacions tecnològiques. El sector es concentrava sota fórmules de trust i cartel, confirmant un cohesionat lobby sucrer que comercialitzava sota diverses marques, però que actuava com un cos únic que impulsava investigacions que assenyalessin els grans avantatges del consum de sucre, incidint, així, en les decisions governamentals. El sucre va entrar dins el grup de productes estratègics en tots els països més rics i va ser el producte més regulat i intervingut a les polítiques agràries de moltes zones del món.

L’arribada del segle XX donà un nou impuls ràpid al consum amb les begudes gasoses i la pastisseria industrial. La Cola-cola (fundada el 1886) és el referent principal d’aquesta nova onada de consum de sucre, que es globalitza amb les guerres mundials.

Si la història del sucre de canya segueix perfectament l’avenç del colonialisme del segle XIX, el sucre provinent de la remolatxa il·lustra les mancances de la divisió internacional del treball. La manca d’importants colònies d’Alemanya va despertar l’interès per altres formes de producció diferents de la canya. Al segle XVIII, investigadors prussians aconseguiren cristall de sucre de la remolatxa i posteriorment es desenvolupà el seu conreu i processament a Alemanya, Bèlgica i Rússia. La manca de subministrament i l’intent d’acabar amb la supremacia anglesa en el comerç mundial de sucre va impulsar Napoleó a obligar al conreu de remolatxa a França i va fer construir plantes de tractament, però la fi de les guerres napoleòniques el 1815 va precipitar la seva fallida. Posteriorment, aquest conreu s’anirà desenvolupant a moltes zones d’Europa.

El efectes negatius del consum de sucre sobre les dents són coneguts des d’abans la revolució industrial, però es consideraven resolts amb l’ús de la dentadura postissa. Però la incidència del sucre en les malalties derivades de l’obesitat és un fet recent. Durant les últimes dècades molts dels països més desenvolupats han iniciat una croada per aconseguir limitar el consum de sucre, amb un conjunt de mesures que contemplen l’establiment d’un impost específic, l’augment de l’IVA, la prohibició del consum i venda de begudes gasoses a les escoles i, fins i tot, l’intent de prohibir el seu consum en llocs públics. Per a alguns el sucre ha de seguir la mateixa trajectòria que el tabac. La indústria ha respost aquestes mesures amb la introducció de diversos edulcorants, fonamentalment artificials, oferint molts productes sense sucre, però dolços.

Comentari personal
La Política Agrària Comunitària (PAC) del sucre és una de les més complexes i completes de totes les intervencions de la política agrària. També als Estats Units, la intervenció sobre el sector ha estat increïblement generosa. Aquest fet sempre l’havia interpretat per la importància del lobby. Recordo, i crec que va ser a principis dels anys vuitanta, que va caure un avió en el qual van morir tots els ocupants que es dirigia a un “resort” de luxe. Eren els representants mundials del lobby del sucre. Un lobby global molt potent, unit i limitat en nombre. I anaven tots junts en un petit avió.

El llibre m’ha fet descobrir la importància estratègica del sucre, que mai havia considerat. Un producte alimentari que va generar energia i acceptació a les dures condicions de vida dels obrers i soldats. Un producte sotmès al racionament en molts països durant llargs períodes i que va estar a l’agenda d’indústries per nacionalitzar perquè garantir-ne el consum es considerava fonamental. Un producte que va mobilitzar importants protestes independentistes a les colònies i que va revolucionar la indústria alimentària facilitant la conservació els aliments. Un producte que va fer feliços a nens i adults, i entre moltes altres coses, un producte que va contribuir a mantenir congregacions religioses i pobles a la ruralia.

El llibre aporta informació de la condemna internacional del sucre. Actualment les xarxes socials són plenes de notícies denunciant que es tracta d’una droga que produeix addicció. Els nostres fills tracten el producte com un dimoni, mentre que els nets el veuen com una joia molt preuada ara que està prohibida.

Els pròxims anys hi haurà una lluita ferotge per controlar l’obesitat, que té un cost terrible. La factura sanitària és molt elevada i actualment, amb la COVID-19, veiem que virus i sobrepès donen resultats esgarrifosos.

Indubtablement, aquestes últimes dècades hem viscut excessos en molts àmbits i cal fer les coses millor. Però crec que no estic disposada a renunciar als aparadors de les pastisseries. La filla d’una d’aquestes nenes catalanes que van enviar a Rússia, durant la Guerra civil, i no van tornar, va explicar que quan als anys seixanta va venir a Barcelona per primera vegada, per a conèixer els avis, no la podien treure dels aparadors de les pastisseries. Li semblava que eren el paradís.

Lourdes Viladomiu

Quaderns Agraris núm. 49

La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 49.

El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:

Núm. 49: desembre 2020 – Sumari

Articles

Alimentació i energia II: implicacions futures. Xavier Flotats-Ripoll, Carles Riba-Romeva

La disponibilitat de l’aigua al sòl com a eina per a l’adaptació de la viticultura al canvi climàtic. Inmaculada Funes, Felicidad de Herralde, Xavier Aranda, Josep Jiménez, David Aguadé, Marc Prohom, Antoni Barrera-Escoda, Vicent Altava-Ortiz, Robert Savé

Anàlisi de l’ús de l’aigua en l’agricultura a Europa a partir d’indicadors ambientals. Revisió crítica. Maura Coca-Sabater, Amparo Cortés-Lucas

Importància dels trips (Thysanoptera) en les plantacions de fruiters de pinyol a Catalunya. Jesús Avilla, Dolors Bosch

El Banc de Germoplasma de la Fundació Miquel Agustí – Universitat Politècnica de Catalunya (FMA-UPC), patrimoni de l’horticultura catalana. Joan Casals, Aurora Rull, Helena Isern, Ana Rivera

En memòria de Montserrat Soliva i Torrentó (1943-2019). F. Xavier Martínez-Farré

Fe d’errates: Bases de dades de disponibilitat alimentària: llacunes estadístiques i propostes de millora (Nota sobre l’article). Ramon Clotet, Eusebi Jarauta-Bragulat, Yvonne Colomer

També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista, o bé, visitant la publicació a ISSUU.

Jornada tècnica “2020. Any Internacional de la Sanitat Vegetal”

Jornada tècnica en línia, dimecres 4 de novembre de 2020, a les 12 h.

El 2020 se celebra l’Any Internacional de la Sanitat Vegetal.

La FAO estima que cada any es destrueixen fins al 40% dels cultius a causa de les plagues i les malalties de les plantes, fet que es veu agreujat pel canvi climàtic i les activitats humanes.

Sota el lema “Protegir les plantes, protegir la vida” les Nacions Unides han declarat aquesta efemèride per tal de sensibilitzar a escala mundial sobre com la protecció de la sanitat vegetal pot ajudar a reduir la pobresa i la fam, protegir el medi ambient i impulsar el desenvolupament econòmic.

Es tracta d’una jornada en línia on 8 experts ens respondran en 5’ a una pregunta sobre diferents aspectes de la sanitat vegetal:

  • Sr. Josep Usall. Director general de l’IRTA.
  • Sr. Xavier Pons. UdL i Coordinador Màster Protecció Integrada de Cultius (PIC).
  • Sra. Maria Torné. Àrea d’investigació per a EMEA – CORTEVA.
  • Sr. Enric Vila. Director del Departament de I+D – AGROBÍO.
  • Sr. Josep M. Galimany. Tècnic de l’ADV de Covides.
  • Sr. Josep M. Pagès. Tècnic de l’Associació de Viveristes de Girona.
  • Sr. Josep Ll. Bosque. Cap Assessorament Agroalimentari – FCAC.
  • Sra. Sílvia Cifre. Directora Divisió Protecció Cultius – BASF i Vicepresidenta AEPLA.

Posteriorment els assistents podran també formular-los preguntes.

Cal inscriure’s prèviament a través de: ruralcat.gencat.cat/inscripcionspatt

Programa

Reflexions de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) arran del Projecte de Llei de Creació de l’Agència de Protecció de la Natura

Fa uns mesos es va aprovar en comissió al Parlament de Catalunya l’avantprojecte de Llei de Creació de l’Agència de la Natura. Un cop conegut el seu contingut es va produir una àmplia polèmica que ha anat en augment entre els seus defensors, sectors que la creuen millorable i col·lectius que en demanen la retirada.

Des de la ICEA creiem que es podria aprofitar aquesta riquesa d’opinions per  obrir un debat serè que permeti arribar a un acord amb el màxim consens. En aquest sentit voldríem aportar alguns elements de reflexió que van més enllà del text de l’esmentat avantprojecte, i que podrien afavorir un futur consens.

Tal com s’exposa al preàmbul del text, Catalunya té quinze vegades més hàbitats d’interès comunitari reconeguts per unitat de superfície que Alemanya, i tretze vegades més que França, per citar només dos dels exemples que s’hi exposen. Malgrat això, si hom fa una anàlisi d’aquests hàbitats i dels resultats de la seva incidència sobre la conservació i millora de la natura, el balanç és molt inferior al dels països indicats. 

Sembla, doncs, que en el seu dia Catalunya va fer una aposta més per la quantitat d’espais que per la seva qualitat, sense mesurar adequadament els recursos disponibles i la capacitat de gestió.

Analitzant el plantejament que ara es fa de la futura Agència, sembla un nou pas en la direcció del passat, una política continuista i, per això trobem a faltar una acurada anàlisi de les experiències pretèrites, tant dels seus encerts i com de les errades. 

Ara es vol crear un nou organisme. Una estructura administrativa més en el territori, amb ànims d’abastar molt més, però sense criteris explícits d’allò que es vol ni, especialment, del que es pot fer amb els mitjans disponibles.

Considerem que, vistos els antecedents i el pes dels arguments d’algunes veus favorables i d’altres veus crítiques, caldria reconsiderar-ho, abans d’avançar en la Llei, i fer una reflexió profunda sobre la política dels darrers vint-i-cinc anys, de les seves fortaleses i les seves debilitats, dels èxits i dels fracassos. Fet aquest balanç tindríem una radiografia més clara d’on i com reorientar la política de protecció de la Natura en el moment actual, en el que l’emergència climàtica, primer, i ara la COVID 19 empenyen Europa cap a nous escenaris, enfocs i estratègies més globals i més integradors. Podem posar com exemple la Green Recovery Alliance o el Green Deal.

Creiem, doncs, que seria oportú aprofitar aquesta conjuntura incerta, en la que cal qüestionar molt el passat per analitzar que s’està fent, per estudiar els plantejaments que, a dia d’avui, fan els països del nostre entorn i que poden presentar experiències i dades més positives que nosaltres, pel que fa a polítiques de protecció de la natura.

Cal, també, cercar fórmules que a la vegada que reverteixen l’actual tendència negativa de conservació, alhora ajudin a empènyer cap escenaris més positius en altres aspectes preocupants del nostre país, com són el desequilibri territorial o el buidat demogràfic. I aquí podríem trobar, igualment, la inspiració en un dels principis bàsics de la Unió Europea des de la seva fundació:  el principi de subsidiarietat, essencial en un tema com és la gestió del territori, on hi ha múltiples parts afectades.

En definitiva, substituir concepcions hegemòniques i dogmàtiques de l’últim quart del segle passat, tant en el món agrari com en el món ambientalista, i apostar per un model integrador que respongui més a les exigències del segle XXI i als escenaris de canvi que s’estan obrint.

Foto: Parc Natural dels Ports

Quaderns Agraris núm. 48

La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 48.

El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:

Núm. 48: juny 2020 – Sumari

Articles

Democratitzar la presa de decisions sobre els incendis forestals i adaptar-se al canvi climàtic. Un mètode aplicat a la reserva de la biosfera del Montseny. Iago Otero, Gonzalo Gamboa, Concepción Bueno, Guillem Canaleta, Gemma Tolosa, Helena Ballart, Laura Camprubí, Oriol Vilalta, Etel Arilla, Marc Castellnou.

La teledetecció aplicada a la viticultura. Miquel Aran, Barbara Hay, Sylvie Duthoit.

Factors de variació en la producció de canals de porcí ecològica i convencional. Immaculada Argemí-Armengol, Daniel Villalba-Mata, Javier Álvarez-Rodríguez.

Els espais del vi: reflexions al voltant del Priorat. Anna Figueras-Torruella.

Ressenya del llibre Els cereals i el pa en els països de llengua catalana a la baixa edat mitjana, d’Antoni Riera i Melis. Pablo José Alcover-Cateura.

Ressenya de l’informe Mengem futur, una reflexió sobre la sostenibilitat del sistema alimentari a Catalunya. Carles Ibáñez, Joan Vallvé, Montserrat Viladrich, Arnau Queralt, Meritxell Rota.

També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista, o bé, visitant la publicació a ISSUU.

Medi ambient, salut i agricultura

Dins de les efemèrides internacionals que cada any se celebren, el passat 22 d’abril era el Dia de la Terra. No era una edició qualsevol: era la cinquantena.

En un llunyà 22 d’abril de 1970, el senador demòcrata americà Gaylord Nelson va aconseguir mobilitzar vint milions de persones amb l’objectiu que les polítiques mediambientals s’incloguessin en l’agenda política.

Com a governador, Nelson ja havia destacat per defensar polítiques de conservació de la natura quan va promoure diverses lleis sobre el medi ambient, la qualitat de l’aire o la contaminació acústica. Com a senador, també estava convençut que les polítiques ambientals havien de recollir un component social.

Cal recordar que no va ser fins al 1972 quan l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va convocar la primera conferència internacional sobre medi ambient. Va ser en les conferències de Rio de Janeiro (1992) i de Johannesburg (2002) quan van emergir i es van consolidar propostes sobre el canvi climàtic, el desenvolupament sostenible o la defensa de la biodiversitat.

Quan semblava que ho teníem tot encarrilat, va esclatar la crisi financera del 2008, un dels resultats de la qual va ser l’increment global de les desigualtats. Ara la crisi de la COVID-19 posa en dubte el nostre model de relacions socials i fa que molts científics relacionin l’aparició de nous virus amb l’estrès dels ecosistemes.

Sectors com el sanitari o el logístic han estat sectors clau en aquesta nova situació. Hom s’ha adonat, però, que el sector agrari també ho era i que és important tenir un mínim d’autoproveïment, així com una cadena alimentària ben lubrificada en les seves diverses baules: producció, transformació, distribució i venda.

Un reflex d’aquesta nova percepció ha estat el discurs televisat del president francès Emmanuel Macron del 14 d’abril, en el qual s’adreçava a tota la nació francesa. Durant el discurs, va fer palès que, per a ell, l’agricultura i l’alimentació, com a serveis essencials i bàsics, haurien de tenir una reglamentació pròpia, diferent de les estrictes lleis de mercat i de la competència. Es tracta d’una qüestió llargament sol·licitada pels productors i que ja està prevista, encara que amb una aplicació molt restrictiva fins ara en els tractats de la Unió Europea (UE), perquè consideren que l’agricultura constitueix una possible excepció de les normes de lliure competència.

Esperem que aquesta devastadora pandèmia ens faci reflexionar sobre alguns aspectes del nostre model social i del comportament humà per tal d’aconseguir més equilibri entre els éssers humans, l’economia i la natura, de la qual tots depenem.

Jordi Sala
President de la ICEA

 

Any Internacional de la Sanitat Vegetal: Protegir les plantes, protegir la vida

Dilluns 24 de febrer de 2020, a les 16:30 h 
Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Les Nacions Unides han declarat 2020 Any Internacional de la Sanitat Vegetal, i es vol sensibilitzar a escala internacional sobre com la protecció de la sanitat vegetal pot ajudar a posar fi a la fam, reduir la pobresa i protegir el medi ambient.

A la ICEA ens sumem a aquesta celebració amb aquest primer acte:

Programa

SALUTACIÓ
Jordi Sala, president de la ICEA
Josep Usall, director general de l’IRTA

PRESENTACIÓ. 2020, l’any internacional de la Sanitat Vegetal.
Montse Martí. Coordinadora de la secció de Protecció Vegetal i assessora d’horticultors a la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar.

CONFERÈNCIA
Control Integrat: una aproximació multilateral des del paisatge al genoma
Ramon Albajes. Universitat de Lleida, Agrotecnio Center

CAP ON ANEM?

Agricultura de precisió (teledetecció i espectroscòpia) aplicada a la sanitat vegetal. Fran Garcia. AgroMapping
Eines de millora vegetal. Irma Roig. Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)
Aprenent de la natura: interaccions multitròfiques per a la protecció de cultius i boscos. Xavier Sorribas. Professor del Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia (UPC)
Cap on van els pesticides biològics al segle XXI? Maribel Trillas (UB). Departament de biologia evolutiva, ecologia i ciències ambientals de la UB.
Electro-herbicides pel control de les plantes adventícies. Francesc Llauradó. Expert de la secció Protecció Vegetal de la ICEA i director del sud d’Europa de Nufarm.
Potencial antagonista dels sòls: un nou paràmetre per incloure en anàlisi rutinària. Nuria Escudero. Microomics Systems SL., investigadora vinculada a la UPC.
Com comunicar millor la salut vegetal? El punt de vista d’un periodista científic. Michele Catanzaro. Periodista científic, amb col·laboracions a Nature, Science i El Periódico, entre altres mitjans.

CONCLUSIONS
Xavier Sorribas. Director del Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la UPC

*L’entrada és lliure, però us podeu inscriure per confirmar l’assistència a https://www.iec.cat/jornades/sanitatvegetal2020.asp 

Uns apunts sobre el nou Govern de l’Estat espanyol

Finalment, després de mesos de Govern en funcions, ja hi ha un executiu amb plena capacitat operativa. Sense entrar en valoracions globals, sí que hi ha dos aspectes que, d’entrada i pel que fa a les àrees de treball de la ICEA, em proposo destacar.

D’una banda, ha creat un ministeri amb el nom de Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, a càrrec de la quarta vicepresidenta. Crec que pot ser una bona idea posar en les mateixes mans dos dels reptes que té la nostra societat: fer una transició ordenada cap a una societat més descarbonitzada i respectuosa amb el medi ambient, i afrontar el despoblament i l’envelliment d’àmplies àrees de la geografia hispana.

Massa sovint hem vist com es prioritzaven les mesures ambientals —necessàries, és clar— sense tenir presents les poblacions afectades o bé limitant significativament les possibilitats que tenien de guanyar-se la vida, perquè s’imposava una visió marcadament urbana, que potenciava la desertització poblacional.

Ara és un signe d’esperança que s’enunciï el que podria ser un canvi d’orientació i es proposi una visió més holística del territori i la biodiversitat del paisatge i també que es fomentin activitats que permetin donar oportunitats a la gent que hi viu i que és, precisament, la que ha conservat el territori.

De l’altra, el segon aspecte destacable —que és més problemàtic— és el fet que no ha quedat prou explícit on se situa la política de benestar animal ni quin abast té. Aquest és un camp de treball en relació amb el qual cada vegada s’està més sensibilitzat. A més, a mesura que avança la civilització, es fan passes en reconeixement dels drets dels animals. Això no obstant, segons com es gestioni, pot produir disfuncions entre les polítiques específicament ramaderes en mans de l’agricultura i les més genèriques referents al benestar animal en general.

Esperem, doncs, pel bé de tots, que el nou executiu l’encerti en la seva tasca de govern.

Jordi Sala
President de la ICEA

(Imatge: Fina Fité)

Quaderns Agraris núm. 47

La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 47.

El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:

Núm. 47 : desembre 2019 – Sumari

Articles

Alimentació i energia (I): estat de la qüestió. Carles Riba-Romeva, Xavier Flotats-Ripoll.

Crisi econòmica i resiliència al territori rural català. L’ocupació manufacturera a les comarques rurals del 2008 al 2017. Jordi Rosell, Lourdes Viladomiu.

Hortus florilegium: l’arribada de les plantes exòtiques a casa nostra i el naixement d’una nova professió. Jordi Cartañà i Pinén.

Agronomia i màgia en la traducció de Ferrer Saiol de l’Opus agriculturae de pal·ladi. Raimon Sebastian-Torres.

Aprenent de formatger: estudi de la influència del tipus de quall en l’elaboració de formatges amb llet de cabra de Can Pauet. Clàudia Alcañiz Garcia.

Agrofòrum

El Servei de Nutrició i Benestar Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona. Lorena Castillejos, Pol Llonch, David Solà-Oriol.

Ressenya del llibre Raïms. Les principals varietats catalanes: història, cultiu i vins. Jordina Escala.

També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista, o bé, visitant la publicació a ISSUU.

Visita a la Cooperativa d’Ivars d’Urgell

Sortida del 23 de novembre. Secció d’Estudis Rurals.
Visita a la Cooperativa d’Ivars d’Urgell. Xerrada i debat amb Antoni Pané, el seu director general.
Dinar i visita al celler Castell del Remei.
Resum de Lourdes Viladomiu.

Presentació general de la Cooperativa

Cooperativa d’Ivars (Centre de Torregrossa)

La Cooperativa d’Ivars d’Urgell és una de les principals cooperatives de Catalunya. Es va constituir l’any 1915 i, a finals del 2018, tenia 2.300 socis actius, una facturació de 174 milions i uns cent treballadors.

La Cooperativa s’orienta a la producció de pinsos i la comercialització ramadera. Més de la meitat dels pinsos es dediquen a la producció porcina, i un 34 %, a la bovina. La producció de bestiar és de 570.000 porcs, 1,2 milions de pollastres i 35.200 caps de boví. A més, gestiona 364 ha arrendades a socis i la finca Prat de Boldú (de 110 ha), que és propietat de la Generalitat de Catalunya. També subministra un gran nombre de serveis als socis, entre els quals hi ha una secció de crèdit.

En els últims anys ha aconseguit incrementar el grau d’autoabastament de cereals per als pinsos fins al 28 %. Aquest increment es deu, en part, a la doble collita que es practica en algunes finques i a l’ús de blat de moro pastone (blat de moro fermentat).

A les instal·lacions de la Cooperativa a Torregrossa hi ha un mural, anomenat Els tres gegants, i a la rotonda d’entrada a Ivars d’Urgell hi ha un monument als cent anys de la Cooperativa. La Cooperativa duu a terme el manteniment d’una important actuació en benefici de la comunitat local i amb esperit cooperatiu.

Els resultats de la cooperativa són bons, està sanejada i la secció de crèdit, com que es tracta d’una cooperativa diversificada, assumeix menys riscos que les típiques cooperatives monoproducte. Trobareu més informació al seu web.

A continuació recollim algunes de les preocupacions d’índole general sobre el món rural que expressa Antoni Pané.

— Es produeix una caiguda demogràfica, ràpida i que entra en cercles viciosos als pobles: es perden nens, es tanca l’escola, tanca el forn, no hi ha sucursals bancàries (ni caixers), les cases s’abandonen en morir una població envellida… Com es pot evitar? El sector públic ha fet coses, però no són suficients. Potser caldria una reducció de l’impost de la renda per a aquelles persones que visquessin en el món rural. Potser els pagaments de la política agrària comuna (PAC) només s’haurien de poder pagar i gastar en el territori, i no s’haurien de fer pagaments directes a beneficiaris residents a les ciutats.
— L’activitat del sector agropecuari ha anat decreixent en aquestes dècades, ja que treballar en el sector ha perdut atractiu. Després d’uns períodes de dinamització i canvi associats a la ramaderia intensiva i la fruita dolça, hi ha una sensació d’estancament.
— Els marges de les produccions cada cop són més petits. S’ha de produir més i millor per tal de ser rendibles en un mercat globalitzat en què algú produirà més barat que tu. Cal buscar alternatives.
— La recerca no es transfereix bé al sector. No hi ha canals apropiats de transferència que comuniquin investigadors amb agricultors. Manquen actuacions de demostració properes als agricultors.

Les preocupacions d’Antoni Pané relatives a la comarca i als socis de la Cooperativa són les que recollim tot seguit.

— El sistema de reg per inundació/gravetat i per torns és absolutament ineficient i limita les alternatives de producció a la zona. La modernització del sistema de reg és fonamental per a aconseguir un sector més competitiu i més diversificat. Explica les dificultats que van tenir en la plantació de bròquil per la manca d’aigua just després d’haver-lo plantat com a resultat de les limitacions que té el sistema tradicional de reg. Canviar el sistema de reg és una prioritat i la modernització del reg al canal d’Urgell comportarà molts beneficis (estalvi d’aigua, ampliacions d’opcions productives, reducció de la càrrega de treball i més gran qualitat de vida per als treballadors…), però les reticències són fortes. Des de la Cooperativa estan treballant en dues actuacions: la primera consisteix a finançar projectes de millora a les finques dels socis, i la segona, a utilitzar els sistemes de reg instal·lats a la finca Prat de Boldú amb finalitats de demostració i experimentació.
— La distància als principals mercats limita les opcions de producció a aquells conreus que puguin ser comercialitzats per al seu processament. Vendre producte fresc no és fàcil, però si es ven a una indústria conservera de Navarra per a congelar, els marges poden ser reduïts. Continuen provant amb el bròquil en la campanya actual.
— Combinar producció agrícola amb granges ramaderes va ser molt important en el passat per a mantenir el nombre d’explotacions agràries a la zona i els seus habitants, però avui aquesta estratègia ha tocat sostre. D’una banda, cada vegada és necessària una quantitat més gran de terra per a fer viable una explotació (de 10 ha s’ha passat a 50 ha) i la terra és la que hi ha. De l’altra, les granges no tenen més recorregut, ja que no es pot incrementar el nombre de caps de bestiar ni es poden construir més granges. El sector ramader intensiu està estancat a la zona.
— La manca de relleu generacional i la resistència de vendre les terres augmenta els arrendaments, però l’arrendament de terres a tercers no és solució. L’arrendament, tal com funciona ara (informals, a curt termini…), és un factor de degradació de l’activitat agrària: l’arrendament comporta que no es fan inversions, ja que el llogater veu que els contractes són a curt —o curtíssim— termini, cosa que impossibilita amortitzar-los, i els propietaris no tenen gens d’interès a invertir.
— En el marc de l’economia circular, es treballa per a aconseguir un més gran autoabastament local dels components dels pinsos. Destaca i detalla la doble collita, amb producció de pastone, per a rendibilitzar la utilització de blat de moro d’elevat grau d’humitat. Per a veure’n més detalls, consulteu aquest enllaç.

A continuació, destaquem alguns dels temes tractats en el debat

— Hi ha una manca de polítiques transversals per a afrontar el despoblament. La Generalitat de Catalunya actua com un conjunt de conselleries independents que, amb els seus índexs, generen efectes poc apropiats per a mantenir el dinamisme de les zones rurals. Per exemple, quan no s’arriba al nombre mínim de nens es tanca l’escola sense considerar l’impacte que això té en els pobles, etc.
— Cal atorgar més valor afegit a la producció agrària i ramadera: és l’única via, ja que els preus dels productes commodities estan fixats pels mercats mundials i sotmesos a la inestabilitat en un món globalitzat i convuls.
— L’especialització dels diferents territoris agraris catalans fa pensar que no és fàcil que es pugui ampliar d’una manera rendible la cadena productiva local. Per exemple: Lleida sap engreixar porcs, que són sacrificats i elaborats a Girona; per tant, els projectes d’escorxadors a Lleida han fracassat.
— La formació de la mà d’obra és un element fonamental. Continuen existint dèficits importants que actuen com a barreres per a incorporar innovacions (com ara els drons al sector agrari).
— El despoblament dels petits municipis potser no es pot considerar dramàtic si la població es concentra en els centres comarcals que concentren serveis.
— En la transformació, potser s’ha de pensar més en la quarta i la cinquena gamma que en conserves de llaunes i congelats.
— Quan s’estudia el sector agrari català es posa massa èmfasi en el discurs dels agricultors professionals tradicionals i es coneix poc el que passa en les empreses grans (i en els nous arribats).
— El canvi climàtic condicionarà el futur i cal reflexionar sobre l’adequació dels criteris que els gestors de l’aigua i, especialment, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) estan fent servir.

Per acabar, amb el president de la Cooperativa, Josep Coll, vam fer una visita a les seves instal·lacions.

Dinar i visita al celler Castell del Remei

Després es va dinar —i esplèndidament— al restaurant del Castell del Remei (Penelles) i es va fer una visita a les instal·lacions del celler. La finca Castell del Remei consta d’un conjunt d’edificis històrics que reflecteixen els seus antics orígens, lligats a la importància del clergat, i del protagonisme de les grans famílies que van contribuir a la modernització agrària de Lleida, com els Girona, i la nova emergència d’empresaris d’altres sectors a la producció vitivinícola catalana.

Per últim, destaquem el compromís de la ICEA i del seu president d’obrir una col·laboració més estreta amb la cooperativa d’Ivars d’Urgell. S’ha pensat que es podria fer alguna de les conferències debat a les instal·lacions de la Cooperativa. Qualsevol iniciativa per part dels socis de la ICEA en aquesta direcció serà ben rebuda.

La nostra visita al web de la Cooperativa d’Ivars.