-
He llegit en una entrevista que li van fer que la reutilització d’aigua regenerada està estigmatitzada. Per què?
La percepció pública, cultural, normativa i, fins i tot, religiosa considera que la prevenció sanitària i especialment la higiene de l’aigua i els aliments són factors determinants del progrés humà i social. Aquesta percepció va adquirir una rellevància històrica el 1855 a Londres, quan John Snow, metge de la reina d’Anglaterra, va demostrar experimentalment (primera vegada en la història) que l’epidèmia de còlera que afectava la població de Londres era causada pel consum d’aigua d’una font pública que la captava en el riu Tàmesi i que estava «contaminada» pels abocaments d’aigües residuals de les poblacions situades aigües amunt. Aquesta incidència sanitària va impulsar l’estratègia normativa que els proveïments públics d’aigua han de realitzar-se a partir d’aigua d’una gran qualitat, lliure de contaminació. La cerca d’indicadors biològics de contaminació, més enllà de les observacions purament visuals, va contribuir al desenvolupament de la microbiologia de l’aigua, disciplina científica que iniciava el seu desenvolupament en aquells moments.
La preocupació essencial que la reutilització de l’aigua suscita entre la ciutadania i les autoritats resideix en el fet que la font d’aigua utilitzada per al procés de regeneració és precisament una aigua residual, la qual cosa els porta a pensar que la reutilització pot propiciar unes condicions sanitàries com les que es van registrar durant l’epidèmia de còlera de Londres o les registrades posteriorment en altres llocs del món. Per tot això, el gran repte de la reutilització de l’aigua és demostrar que els processos tècnics proposats i utilitzats actualment per a regenerar l’aigua permeten obtenir una aigua de qualitat microbiològica i química adequada per a protegir la salut humana i ambiental.
Són cada vegada més els projectes de regeneració i reutilització de l’aigua que han aconseguit transmetre a la població i les autoritats sanitàries una correcta percepció de l’eficàcia sanitària del procés de regeneració, cosa que facilita l’acceptació pública de l’aigua regenerada com a font alternativa de recursos. Els usos previstos per a l’aigua regenerada han anat ampliant-se: des dels més tradicionals «no potables» (l’aigua no és ingerida per les persones), com el reg agrícola i de jardineria, fins als més avantguardistes «potables» (l’aigua regenerada és ingerida per les persones), bé sigui després de la seva dispersió i mescla amb masses d’aigua naturals (aqüífers o embassaments) o bé mitjançant la ingestió directa de l’aigua regenerada després de la seva incorporació a la xarxa de proveïment. La reutilització potable que es realitza en l’Estació Espacial Internacional és, sens dubte, l’exemple més emblemàtic de la reutilització potable directa.
- Quina valoració fa de la gestió de les aigües depurades a Espanya?
La gestió de les aigües depurades a Espanya té com a principal referència normativa la Directiva 91/271, que té per objectiu aconseguir que la qualitat de les aigües depurades asseguri la protecció i, fins i tot, la millora de la qualitat del medi ambient receptor, siguin lleres, estuaris o la mar oberta. Els plans de sanejament de les comunitats autònomes han implantat les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) adequades per a satisfer aquests requisits, malgrat que encara quedi un petit nombre de casos per atendre, que es deuen principalment a qüestions competencials i pressupostàries (molt rarament a qüestions tècniques).
Les autoritats comunitàries estan ultimant la revisió i l’actualització de la Directiva 91/271, en la qual s’inclouran nous paràmetres de qualitat, es modificaran els límits numèrics màxims permesos i s’adoptaran noves formes de vigilància i seguiment de la qualitat dels efluents depurats i els mitjans receptors.
La consideració dels actuals i futurs efluents depurats com a font de recursos addicionals per a la seva regeneració posterior ha de portar a uns millors nivells de depuració de les aigües residuals, fins a aconseguir unes cotes superiors a les mínimes requerides per la directiva actual o per la que la substituirà en un futur. Aquesta qualitat més elevada dels efluents depurats beneficiarà el medi ambient receptor i contribuirà al fet que les estacions de regeneració d’aigua (ERA) produeixin una aigua regenerada de més qualitat i més regular.
La comunitat autònoma de la Regió de Múrcia va incorporar en el seu pla de sanejament del 2001 la provisió que el cànon de sanejament que paguen els usuaris de l’aigua urbana serveixi per a pagar tant la depuració de les aigües residuals com la regeneració posterior per a usar-la en reg agrícola. Els usuaris autoritzats capten l’aigua ja regenerada a la sortida de l’EDAR+ERA i la impulsen amb mitjans propis fins als punts d’emmagatzematge de l’aigua de reg.
En definitiva, la depuració de les aigües residuals en una regió de clima mediterrani com la nostra, caracteritzada per una notable (i creixent) irregularitat pluviomètrica, ens anirà portant cap a una «conjunció» de la depuració i la regeneració que permeti la disponibilitat de nous recursos per a un gran ventall d’usos: des dels tradicionals «no potables» fins als més avantguardistes «usos potables» en un futur. Convé ressaltar que la regeneració d’aigua en les zones costaneres (abans que l’efluent depurat s’aboqui a la mar) genera recursos nets addicionals per al cicle local de l’aigua, mentre que en les zones de l’interior la regeneració només permet una millor gestió dels recursos, però no aporta recursos addicionals: l’aigua regenerada és de més qualitat que la simplement depurada, però no altera el balanç de recursos hídrics.
- A quins desafiaments creu que s’enfronta la societat en relació amb l’aigua?
Les previsions dels estudis de canvi climàtic indiquen que les regions de clima mediterrani com la nostra (tant peninsular com costanera) registraran una intensificació de la seva tradicional irregularitat pluviomètrica. Continuarà havent-hi períodes de sequera i d’inundació com fins ara, però amb la diferència que aquests fenòmens climatològics es faran més marcats i més irregulars: sequeres més prolongades i pluges més intenses (amb possibles inundacions). En realitat, aquest comportament ja s’ha anat registrant des de fa diverses dècades, encara que hagi estat la sequera iniciada el 2021 la que s’ha prolongat més temps, fet que ha causat una reducció excepcional de les nostres reserves.
El gran desafiament que presenta la «irregularitat pluviomètrica» requereix un reforç de la «regulació hidrològica»: en definitiva, cal emmagatzemar aigua durant les èpoques d’abundància per a poder utilitzar-la en èpoques d’escassetat, utilitzant aqüífers, embassaments i basses de les grandàries més variades. I haurem de sumar-hi l’estalvi i l’ús eficient de l’aigua, a més de les estratègies més avantguardistes de regeneració i dessalinització tenint molt en compte la dependència energètica que comporta cadascuna.
Com a font d’inspiració, la regió del sud de Califòrnia, que gaudeix d’un clima mediterrani com el nostre, on s’han registrat sequeres més intenses fins i tot que la que ara ens afecta, on viuen vint milions d’habitants en un territori d’uns 50 000 km² i amb una pluviometria similar a la de Múrcia i Almeria, ha conclòs que la reutilització de l’aigua és una estratègia inevitable per a ells i han invertit més de 16 000 milions de dòlars per disposar de 750 hm³ d’aigua regenerada el 2035. Aquesta aigua els ha de permetre recarregar els seus aqüífers (històricament sobreexplotats), que passaran així a ser noves fonts de recursos per al proveïment d’aigua potable a les seves poblacions.
- Catalunya viu la major sequera de la seva història, fins al punt que s’han posat en marxa restriccions en l’ús de l’aigua. Creu que aquesta sequera és a causa del canvi climàtic? Creu que aquest tipus de restriccions seran la tònica habitual dels propers anys?
L’episodi de sequera que travessa Catalunya és un més dels que tradicionalment s’ha registrat en el passat, tal vegada una mica més prolongat. El clima mediterrani en el qual ens trobem es caracteritza precisament per això: una irregularitat pluviomètrica, que fins ara hem resolt amb estratègies de «regulació hidrològica». L’episodi de sequera del 2008-2009 forma part d’aquesta sèrie històrica. És un comportament similar al que s’ha registrat en una altra regió de clima mediterrani de l’hemisferi nord com és Califòrnia. Califòrnia pot servir-nos com a font d’inspiració del que pot ocórrer en els nostres territoris i del que es pot fer per a resoldre-ho.
Des del començament del segle actual, Califòrnia ha tingut un episodi de sequera cada dos o tres anys. El més intens i prolongat (cinc anys) es va registrar entre el 2012 i el 2017. El més recent s’ha prolongat des del 2020 fins a principis del 2023 (tres anys). El que més crida l’atenció d’aquest últim és que les intenses pluges i nevades registrades durant unes poques setmanes de gener i febrer del 2023 han omplert els embassaments fins a més del 70 % de la seva capacitat i han cobert les muntanyes de fins a tres metres de neu (i molt més en alguns casos). Tot això ha portat a una ràpida transició des de la penúria d’aigua per sequera fins a la preocupació per les inundacions a causa del desglaç accelerat que les temperatures primaverals estan causant en aquests gruixos històrics de neu.
Els estudis de canvi climàtic i les experiències ja registrades en regions de clima mediterrani indiquen que aquestes restriccions d’aigua seran habituals, tret que ens adaptem a la nova realitat climatològica i adoptem estratègies de gestió diferents de les tradicionals: més estalvi i un ús més eficient de l’aigua, més regulació hidrològica —i més diversa— i més regeneració i dessalinització de l’aigua. Tot això s’ha de fer d’acord amb les necessitats i disponibilitats locals.
- Com pensa que aquesta sequera afectarà el sector agrícola?
A curt termini, la situació d’excepcionalitat hidrològica i fins i tot d’emergència hidrològica ens portarà a una interrupció dels subministraments regulars i necessaris d’aigua per a l’agricultura (i altres usos), amb les consegüents pèrdues de producció, econòmiques, d’ocupació i socials que tot això comporta. El recurs a fonts d’aigua marginals ajudarà a mitigar la falta d’aigua fins que arribin les pluges. La nostra experiència històrica i la recent de Califòrnia indica que aquestes pluges arribaran, fins i tot amb una intensitat notable. Les solucions estructurals requereixen una mínima planificació i un temps d’implantació.
A mitjà i llarg termini, considerant que fins i tot després d’un període d’emergència hidrològica les pluges tornaran a produir-se (Califòrnia n’és un exemple il·lustratiu), convindrà adoptar les estratègies capaces de captar tota l’aigua de pluja possible tant per a evitar les inundacions com per a assegurar una retenció el més gran possible de recursos. Les actuacions dels gestors hídrics de Califòrnia durant aquestes últimes setmanes demanen assegurar que els embassaments s’omplen d’aigua, però assegurant la protecció necessària davant les possibles inundacions aigües avall. Els agricultors estan adoptant una nova pràctica agrícola que consisteix a deixar que una part dels seus terrenys de cultiu s’inundi amb cabals excedentaris (a manera de planes d’inundació, en cultius tolerants) a fi de promoure la infiltració d’aigua en el sòl i la recàrrega dels aqüífers.
- Califòrnia fa quatre anys que viu un període de sequera. Com es preparen allí per a una sequera continuada?
L’episodi de sequera més recent que ha afectat Califòrnia es va iniciar progressivament l’any 2020 i ha acabat bruscament durant els mesos de gener i febrer del 2023.
A més de les iniciatives adoptades per les autoritats hídriques (retenir aigua en els embassaments assegurant la protecció davant les previsibles avingudes per desglaç accelerat de neu) i les pràctiques agrícoles d’inundar temporalment una part dels terrenys de cultiu com a manera de recarregar els aqüífers, les ciutats del sud de Califòrnia (un territori d’uns 50 000 km², on resideixen més de vint milions de persones, amb una pluviometria com la de Múrcia i Almeria) han invertit més de 16 000 milions de dòlars per a obtenir uns 750 hm³/any (2 hm³/dia) d’aigua regenerada de cara al 2035 mitjançant regeneració avançada (purificació). Un cop regenerada, infiltraran aquesta aigua en els aqüífers propers per a l’emmagatzematge, la distribució natural i la captació posterior per a proveïment públic.
- Malgrat les diferències, hi ha alguna cosa de les que fan allí que puguem aplicar aquí?
El fet que Califòrnia i Espanya formin part de les regions de clima mediterrani i a més estiguin situades a unes latituds geogràfiques tan similars en l’hemisferi nord ens ofereix una font d’inspiració d’un valor enorme. Califòrnia és com la nostra «bessona climatològica» (usant la terminologia informàtica actual), que, per circumstàncies climatològiques naturals, registra anticipadament fenòmens pluviomètrics i hidrològics com els que molt bé podríem experimentar nosaltres en un futur molt immediat o que, fins i tot, ja estem experimentant.
- En relació amb l’aigua, què fem bé al nostre país? I què fem malament?
Si hagués de ressaltar tres facetes que ens diferencien dels californians en la manera de gestionar l’aigua, indicaria les següents:
1) La consideració de bé públic o privat dels recursos hídrics. Mentre que a Califòrnia l’aigua és majoritàriament (més del 80 %) un recurs privat, en els nostres territoris l’aigua és un recurs públic gairebé íntegrament, excepte casos molt concrets en els territoris insulars. La tradició minera durant la fundació del Golden State (1850) fa que la possessió del sòl comporti la possessió de tot el que hi ha sota la superfície. Encara que aquesta circumstància limita la capacitat normativa de les autoritats hídriques, les circumstàncies pluviomètriques i demogràfiques més recents han anat permetent avanços cap a una gestió estatal integrada, fins i tot d’aquestes aigües privades.
En el nostre cas, la consideració de l’aigua com a bé públic ofereix unes possibilitats d’actuació que convindrà impulsar en un futur pròxim, mitjançant la concertació i els acords pragmàtics, en els quals els californians són experts.
2) El nostre model preferent de gestió integrada dels recursos, que combina en una sola entitat pública la gestió dels recursos hídrics naturals i la gestió de les aigües usades (aigües residuals, amb la seva depuració), del qual la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua és un exemple. A Califòrnia és molt freqüent que les entitats de proveïment d’aigua tinguin un estatut jurídic diferent de les entitats dedicades al sanejament i la depuració. Encara que nosaltres disposem d’un nombre creixent d’entitats de gestió integrada de tots dos recursos, les possibilitats d’actuació —concretament en el sector de la regeneració i la reutilització de l’aigua— tenen un notable interval de progrés. La capacitat de les entitats californianes per a establir acords de benefici mutu (integrar els costos i els beneficis) compensa a la pràctica la seva separació de responsabilitats. N’és un exemple el projecte Groundwater Replenishment System, un projecte emblemàtic a escala mundial que va sorgir com a resultat de la col·laboració entre l’Orange County Water District (OCWD) i l’Orange County Sanitation (OCSan). En definitiva, implanten la gestió integrada del recurs seguint l’estratègia del «cas per cas».
3) Els consums unitaris d’aigua tan diferents, tant per a usos domèstics com agrícoles. Mentre que els consums domèstics d’aigua a Califòrnia són generalment superiors als 500 litres per habitant i dia, els registrats en l’Àrea Metropolitana de Barcelona estan xifrats en menys de 110 litres per habitant i dia. És evident que un esforç per a estalviar aigua entre la població californiana produeix més beneficis que si es planteja davant la població de l’àrea de Barcelona. Vist des d’una altra perspectiva, ser un gran consumidor d’aigua ofereix un «matalàs amortidor» quan arriba el moment de fer estalvis. Així és com ho solen caracteritzar en aquelles terres.
En el sector agrícola, les seves dotacions d’aigua solen ser de l’ordre d’11 000 metres cúbics per habitant i any, mentre que en les nostres latituds aquesta dotació sol ser inferior als 6 000 metres cúbics per habitant i any. Tal com passa amb el consum domèstic, aquestes dotacions tan elevades d’aigua ofereixen un «matalàs amortidor» durant els episodis de sequera.
En definitiva, disposem de models i instruments adequats per a la gestió integrada de l’aigua, així com d’uns consums i dotacions d’aigua tradicionalment més sostenibles. Califòrnia ens ofereix un exemple anticipat en el temps tant de quin pot ser el nostre règim pluviomètric futur com de formes operatives d’adaptar-nos-hi.