Diada de Sant Jordi de 2023 a Vallfogona de Riucorb
Josep M. Puiggròs i Jové. Vilagrasseta (la Segarra)
Moltes gràcies per convidar-me a un acte de la rellevància que resulta de celebrar els quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona Vicenç Garcia (Saragossa, 1582 – Vallfogona, 1623).
Per als segarrencs el rector de Vallfogona ha sigut un personatge molt popular fins i tot abans que sabéssim que va ser un gran poeta de la llengua catalana en un període de decadència del català literari, i per a molts, més que els seus versos van ser els seus acudits festius que ens explicaven els nostres padrins.
Dins del ventall d’actes que heu programat resulta molt simpàtic lligar la figura del rector amb el vi i la gastronomia i concretament amb el vi de la varietat «saumoll», varietat que va ser molt important a Catalunya fins a mitjan segle xx i que a finals del mateix segle va estar a punt de desaparèixer. Des de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris), a la qual pertanyo, l’any 2011 vam impulsar la celebració d’una jornada a la cooperativa agrícola de Rodonyà que va tenir un gran èxit i hi van ser presents gairebé tots els cellers que llavors iniciaren la recuperació de la varietat del Bages, el Penedès i l’Alt Camp de Tarragona.
Encara que sembla que no hi ha cap document que ens digui quin tipus de vi bevia el rector de Vallfogona, del que podem estar segurs és que bevia vi. És fàcil argumentar-ho perquè a l’època en què va viure el rector tothom en bevia: homes, dones, padrins i canalla (excepte si tenia un impediment molt greu). El vi, durant segles, ha sigut una beguda, un aliment i un remei; era molt més sa que beure aigua, sovint contaminada, i moltes persones tenien diarrees que en alguns casos eren mortals i especialment en les criatures de 0 a 5 anys.
El vi ha format part de la nostra dieta, des de la protohistòria fins avui, és a dir, aproximadament 2.700 anys. Per les restes arqueològiques que s’han trobat, aquestes terres estaven poblades, a partir dels segles vi i v aC, pels ibers, probablement, per la tribu dels ilergets, que van construir diversos poblats com els Estinclells a Verdú (on es van trobar les restes d’una premsa de vi), o Ciutadilla, Granyanella i, una mica més lluny, el Molí de l’Espígol a Tornabous o els Vilars d’Arbeca. Els ibers coneixien el cultiu dels cereals, però no el de la vinya, i, per això, ja feien cervesa. El primer vi a la península Ibèrica (i els primers ceps cultivats) el porten els fenicis (durant els últims segles del primer mil·lenni aC) i, posteriorment, els cartaginesos de la colònia fenícia de Cartago (on avui hi ha Tunísia). Els fenicis eren un poble cananeu que habitava la Mediterrània occidental on avui es troba el Líban. A aquest poble li va arribar la cultura del vi a partir d’Armènia i/o de Mesopotàmia. Els fenicis manufacturaven diversos productes que exportaven especialment als pobles de la Mediterrània occidental, i ho feien transportant les diverses mercaderies amb uns vaixells petis però molt ràpids. Així van arribar a les costes de la península Ibèrica i iniciaren un comerç amb la població ibera. Primer van portar vi en àmfores i després també els ceps que es van plantar i es va començar a elaborar vi local. A l’inici, aquest vi era per a usos cerimonials. Una segona via, per la qual ens va arribar el vi, va ser, uns anys més tard, a través d’un altre poble d’Orient, els grecs foceus que, cap al segle vi aC, van desembarcar a l’Empordà, on van fundar la ciutat d’Empúries i van connectar amb els ibers, que allà era la tribu dels indigets, que tenien el poblat d’Ullastret. Finalment, per tancar el món antic, per Empúries, l’any 218 aC arribaren els romans que conqueriren tota la península Ibèrica i la van dividir en províncies i en el que avui és el nostre país. Van formar part de la província Tarraconensis amb capital a Tàrraco (l’actual Tarragona). En el territori que avui configura la Segarra històrica, la població romana més important va ser Iesso o la Guissona actual, on podem veure per mitjà de les excavacions que la ciutat tenia un gran espai per a la producció de vi.
Així, els fenicis ens van introduir el vi, els grecs el van ennoblir desenvolupant una vaixella de qualitat per beure i el consum va començar a augmentar en simpòsiums i els romans van estendre la vinya i el consum de vi per a tothom perquè van considerar que era un aliment, juntament amb el pa. A partir del segle v, amb la caiguda de l’Imperi romà, a causa de les invasions germàniques i, al cap de poc, de la invasió musulmana que per les creences religioses van fer que el consum de vi disminuís i la seva producció reculà considerablement.
A partir de finals del segle ix, s’inicia la recuperació del territori per part dels francs i posteriorment a partir de l’any 1100, aquesta part de la Segarra passa a mans dels comtes de Barcelona i aquestes terres passaran al comtat de Barcelona. En la recuperació de la vinya i el vi, hi va jugar un paper important l’església, especialment els ordes religiosos, que va introduir de nou la producció i el consum del vi, ja que per a l’església cristiana el vi és un element molt important, principalment per a l’eucaristia, en què el vi es transforma en la sang de Crist, en record de la primera cerimònia del Sant Sopar. D’aquests ordes, la primera que va tenir importància a la Segarra va ser la dels templers, on a Granyena van edificar la primera casa templera de la península Ibèrica, de la qual van dependre Vallfogona i altres pobles. Aquest orde va ser dissolt pel papa l’any 1312 i els seus béns van passar a l’orde dels hospitalers i encara en aquest territori es va introduir l’orde del Cister, a Vallbona de les Monges i altres poblacions. D’aquesta època sabem també que hi havia molta vinya, però no sabem encara quin tipus de ceps s’hi cultivaven. Sabem que a finals del segle xiii, els reis i els grans senyors bevien vins importats d’Orient a través d’Itàlia com eren la garnatxa, el moscatell, el vi grec, i la malvasia i que el poble bevia el que pròpiament produïa però, d’aquest vi, no hi ha documents perquè el poble era analfabet i no sabia escriure.
A partir dels segles xv i xvi, comencen a aparèixer documents en diferents llocs que mencionen algunes varietats com la parellada o el montònec, el monestrell, el picapoll o la garnatxa. El primer que menciona el sumoll data del 1797 i és l’acadèmic Josep Navarro (Acadèmia de Ciències de Barcelona); paral·lelament, un altre acadèmic Manuel Barba i Roca, el menciona com a sumoi. En tot aquest període, encara que no hi ha documents sobre les varietats cultivades d’aquesta zona. Hi havia una gran producció de vi que majoritàriament era per a l’autoconsum. Encara en moltes cases antigues es poden veure instal·lacions per a elaborar el vi així com els cups. En aquest període també hi va haver producció d’aiguardent.
Durant el segle xix hi ha una gran expansió de la varietat saumoll, sumoi, sumoll, per molts llocs de Catalunya. Ho demostren els 226 documents que hem trobat fins ara i que mencionen la presència d’aquesta varietat de raïm negre. D’aquests documents, n’hem seleccionat uns quants que indiquem a continuació per ordre cronològic:
- Un estudi publicat per la revista de l’IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) indica que la varietat és sensible a la nova malaltia de la vinya oïdi o malura vella.
- Surt mencionat com una mostra procedent de Josep Golar de Vilanova i la Geltrú a l’exposició de productes de l’agricultura espanyola celebrada a Madrid pel Ministeri de Foment.
- En una exposició de raïms organitzada per l’IACSI, 26 participants de diferents llocs, el 18 % del total aporten mostres de sumoll.
- Un article de l’Estació Ampelogràfica Catalana, de Terrassa, menciona dintre de les varietats de cep que té disponibles per a la venda empeltades de peus americans el «saumoll de gra llarch» i el «saumoll de gra rodó».
- Roig i Armengol esmenta el sumoll en diferents indrets de la província de Barcelona.
- Se celebra a Sant Sadurní un congrés vitícola i en una de les actes del congrés es fa una àmplia descripció del sumoll i s’indica que és una de les varietats negres més importants de Catalunya especialment a les províncies de Tarragona i Barcelona.
- De l’Estació Enològica de Reus, el seu director Claudi Oliveras menciona nou presències de sumoll i a l’entorn on es trobem a Savallà del Comtat, Conesa, les Piles i Secuita.
Entre el segle xix i primera part del segle xx el sumoll s’estén per molts indrets de Catalunya des de l’Empordà a l’Ebre, convertint-se (com ja hem dit abans) en una de les varietats de raïm negre més cultivades de Catalunya. Caldria afegir les dades de transmissió oral com és el cas vostre del recull dels pagesos del poble que heu fet i això caldria publicar-ho aprofitant l’acte de la celebració dels quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona, d’una manera semblant al que va fer, a la comarca del Bages, Maria Estruch a la seva tesi Mil veus de Bacus (2010).
A partir de la segona meitat del segle xx, desapareix una gran part de la vinya que havia quedat després de la fil·loxera i, en aquestes terres de la baixa Segarra, amb la revolució del tractor, es passa al monocultiu dels cereals i la vinya queda concentrada a la part més occidental de la vall del riu Corb i, més recentment, a l’Ametlla, al celler Comalats. A la vegada es va produir una onada de desprestigi de les varietats autòctones i especialment el sumoll. Feliçment, a finals del segle xx i el que portem del segle xxi, s’ha produït un interès a recuperar les varietats autòctones.
A la vall del riu Corb amb l’expansió del cava, es van abandonar les varietats negres i es va passar a cultivar principalment les blanques, com el macabeu i la parellada; aquesta última s’adapta molt bé per l’alçada.
En aquest moment el sumoll està autoritzat a les DO Camp de Tarragona, DO Pla de Bages, DO Penedès, DO Alella i DO Catalunya i de segur que com en el temps antic es pot adaptar novament molt bé a la baixa Segarra.
Bibliografia:
Puiggròs, Josep M. (2022). Història de les varietats de vinya autòctones i tradicionals de Catalunya. Universitat Rovira i Virgili, VINSEUM. [Consulta 6.9.2023: http://www.publicacions.urv.cat/altres-col%C2%B7leccions/17-altres-col-leccions/cultures-del-vi/950-hist%C3%B2ria-de-les-varietats-de-vinya-aut%C3%B2ctones-i-tradicionals-de-catalunya]
Villarroya, Agustí; Nadal, Montserrat; Puiggròs, Josep M.; Giralt, Lluís; Rovira, Joan i Domingo, Carme. (2018) Raïms: les principals varietats catalanes: història, cultiu i vins. Vilafranca del Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana. [Consulta 6.9.2023: https://www.andana.cat/Llibres/Raims.php#gsc.tab=0]