Escrit de Lourdes Viladomiu (ICEA- UAB)
El dia 11 d’abril, el Col·legi d’Economistes de Catalunya va organitzar una jornada molt interessant sobre el relleu generacional al sector agrari. Al final de l’escrit podeu veure el programa. En aquesta nota us resumeixo una sèrie d’elements que es van apuntar i també algunes reflexions meves sobre el tema.
Montcortés, els Plans de Sió, la Segarra, Lleida. Foto: Angela Llop
En general, el relleu generacional al sector agrari es plantejava abans en termes de manteniment de la continuïtat de l’explotació agrària dins de la família. Si es produïa un trencament d’aquesta continuïtat, fos per falta d’hereus o per manca d’interès dels hereus en l’activitat de l’explotació, aquest fet es percebia com una gran pèrdua. La pèrdua no era únicament des d’un punt de vista econòmic, sinó també pels valors i per la tradició de l’explotació agrària familiar, i en el cas de Catalunya, pel que representa la masia, institució catalana, que sovint tenia una llarga història de segles de continuïtat. El relleu generacional era sinònim de la continuïtat de l’explotació agrària familiar en l’àmbit de la família.
A la jornada, i també en els plantejaments més recents de les administracions, el relleu generacional s’enfoca d’una manera més àmplia, és a dir, es consideren tots aquells grups de persones que vulguin realitzar una activitat agrària i que es vulguin instal·lar com a titulars d’una explotació, tant si tenen patrimoni agrari per heretar com si no.
Amb aquesta visió més àmplia, l’anàlisi de la incorporació de joves al sector es duu a terme posant el focus en l’existència de barreres que la dificulten, i estudiant les polítiques i intervencions per a contrarestar-les. Segons els estudis realitzats sobre el tema, les principals barreres es concreten bàsicament en: a) les dificultats per a accedir a la terra, tant de compra com de lloguer; b) la manca de crèdit; c) les dificultats per a complir els requisits, obtenir els permisos i autoritzacions per a iniciar una activitat empresarial; i d) la manca de prestigi de la professió.
Per a contrarestar aquestes dificultats s’han definit polítiques per a atreure joves. A la jornada es van assenyalar les iniciatives de la Generalitat de Catalunya (Estratègia de Relleu Generacional Agrari de Catalunya. Pla d’Acció 2023-2027) i les actuacions que realitza la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. Dos joves nous, que s’han incorporat al sector i que són beneficiaris dels ajuts de la Generalitat, van reflexionar sobre la seva experiència específica i la incorporació en general del jovent.
Resumeixo tot seguit alguns elements de les aportacions dels participants:
— Francesc Reguant va afirmar que la informació disponible sobre les explotacions agràries i l’edat dels titulars transmet una idea deformada de la realitat. L’envelliment dels agricultors és sempre el punt de partida per a il·lustrar amb dramatisme el relleu generacional en el moment actual. Però els titulars de les explotacions no són els actius agraris, i de fet, els actius agraris són joves i, en canvi, entre els titulars hi ha molts jubilats i propietaris de terres, que sovint no han sigut mai actius agraris, i que no haurien de constar com a agricultors. Aquesta visió deformada és potenciada pel sistema d’ajuts actuals de la Política Agrícola Comú (PAC), que determina pagaments directes als titulars que normalment són propietaris i no necessàriament gestors de cap activitat agrària.
— Mar Garriga ens va explicar el popurri legislatiu que existeix al voltant del titular del patrimoni de l’explotació i del que efectua realment l’activitat empresarial. La llei no facilita separar el patrimoni de la gestió de l’activitat agrària empresarial. A més a més, segons la seva experiència, la separació no és fàcil, és a dir, a efectes d’explotació, com establir de qui són les vinyes, del propietari de les terres o del que les fa produir. En conseqüència, amb una visió de jurista, passar de la noció d’explotació agrària a la d’empresa agrària, i de titular d’explotació a empresari agrari resulta difícil. I encara que existeixen elements jurídics, la transmissió de propietat i/o gestió és complexa, la qual cosa dificulta el relleu.
— Els perfils dels joves que demanen ajuts per a la incorporació al sector poden dividir-se en quatre grups: els joves arrelats, que són els que venen de pagès i sempre han estat a l’explotació o estudiant; els tradicionals mòbils, és a dir, persones que tenen origen a pagès però han treballat fora i després decideixen reincorporar-se, els nouvinguts rurals, que no tenen patrimoni familiar agrari però sempre han viscut en un entorn rural, i els nouvinguts urbans que no tenen lligam amb el món rural, ni disposen de patrimoni. Els nouvinguts representen una de cada tres sol·licituds per a l’ajut d’incorporació. Estem davant d’un nou perfil de persones interessades en el sector. Els nouvinguts no són l’excepció. Cal també, a més a més, afegir immigrants que sense demanar ajuts s’estan incorporant a l’activitat agrària com a gestors de parcel·les petites.
— El cas d’Anna Ferran correspon als joves arrelats, i parteix del patrimoni familiar agrari, en què la seva incorporació va motivar que el seu pare fes donació de terres per tal de complir amb els requisits exigits dels ajuts. Apunta que si no hagués estat per les terres del seu pare, no hauria trobat terres per a arribar a la dimensió exigida, ja que les poques opcions que surten al mercat se les queden les empreses grans. No ha rebut encara l’ajut, fa dos anys que l’espera. No parla de la viabilitat econòmica, perquè és molt recent i, de fet, és part de la finca del seu pare. És una incorporació fàcil, davant de la qual cal preguntar-se si l’ajut només ha servit per a transmetre d’una manera anticipada un patrimoni a la filla, encara que la unitat de gestió continua sent la finca original.
— Arnau Sabaté va estudiar medi ambient i ha muntat una granja de pollastres ecològics en una finca de la seva família, tot i que els seus pares no van treballar mai en l’agricultura. Indica que sense patrimoni familiar és impossible incorporar-s’hi. Assenyala que amb el que obté de la venda dels pollastres no li surten els comptes. Ho complementa amb els ingressos que li proporcionen les visites escolars a la granja i d’ensenyar el projecte a altres col·lectius. Explica que una vegada t’incorpores, fins i tot quan disposes de patrimoni familiar, cal obtenir ingressos addicionals, diversificant les fonts d’ingressos per tal d’assegurar la rendibilitat econòmica al marge del que preveia el seu pla de viabilitat.
En la meva opinió, la reducció del nombre d’explotacions i la seva falta de relleu generacional és un fet que comparteixen totes les regions del món que tenen un model agrari que es basa en explotacions familiars i que és conseqüència dels canvis que s’operen a l’estructura productiva del sector primari. Crec que és un problema fals i que la seva percepció està deformada pel fet de voler mantenir una estructura que ha evolucionat i de no haver considerat prou els canvis que s’estan produint en el sector agrari. M’explico, actualment, amb menys unitats empresarials, s’obté una producció més gran a causa de les economies d’escala i a l’increment de la productivitat. Si en les unitats productives existents es manté la producció i les empreses són econòmicament viables, no és cap drama perdre explotacions ni que no hi hagi relleu. A més a més, les formes laborals estan canviant i el treball el duen a terme cada cop més els assalariats que han substituït les ajudes familiars. Les explotacions petites desapareixen i les que es queden augmenten la seva dimensió de manera que sovint són necessàries cada cop més hectàrees per a aconseguir la viabilitat de les empreses del sector agrari. El paquet tecnològic que s’està incorporant avui dia en el sector amb la digitalització i noves tècniques menys agressives amb el medi i menys exigents en inputs semblen exigir unes inversions que només es poden amortitzar si es disposa de grans explotacions, o s’apliquen pràctiques d’externalització (com les que afavoreixen algunes cooperatives).
Però a part de l’estratègia convencional de modernització de les explotacions agràries, existeix la possibilitat de posar en pràctica models d’aprofitament de les economies de diversificació. En aquest cas, les empreses agràries diversifiquen els seus ingressos a partir de la realització de diverses activitats per part dels membres de la família. Es fan «pluriactives» i «pluringressos». Fa ja uns anys, en el marc d’un projecte europeu, vam fer una enquesta sobre les fonts d’ingressos i activitats d’una àmplia mostra d’explotacions a Catalunya i la riquesa d’opcions ens va sorprendre. La proximitat d’un ampli mercat urbà i periurbà, la importància del turisme, les opcions de producció d’energia, la riquesa gastronòmica, les residències secundàries, entre altres factors, avalen moltes opcions alternatives. Malgrat tot, el model de pluriactivitat no es té prou en compte pel que fa a la intervenció pública agrària catalana.
Les polítiques de relleu generacional, com la de la Generalitat, pretenen potenciar explotacions agràries professionals viables, és a dir, exigeixen un pla de viabilitat econòmica amb un nombre suficient d’hectàrees de terra que garanteixi la generació d’un lloc de treball d’una persona, a dedicació exclusiva. La viabilitat econòmica s’ha d’obtenir exclusivament de l’activitat agrària (amb alguna transformació i venda directa). Amb aquests condicionants només es poden aprovar plans avalats per patrimonis preexistents, tota la resta dels sol·licitants proposen projectes empresarials amb un alt risc de dificultats econòmiques en el futur. Els criteris d’elegibilitat són els propis de les explotacions agràries convencionals i resulten, en la meva opinió, totalment inadequats per a afavorir empreses emergents agrorurals i la seva continuïtat en el temps. Tal com l’Arnau va descobrir ben aviat, els comptes no sortien només de la producció de pollastres ecològics, calia diversificar els seus ingressos. L’experiència del programa Leader és un element que pot ajudar molt a entendre la riquesa de la pluriactivitat i la seva importància com a estratègia de manteniment de la població jove en el món rural. Però també en aquest àmbit la legislació no ajuda, ja que crear una empresa amb molts àmbits d’activitat és complex, costós i demana molt de temps i tràmits per a arribar a aconseguir la seva legalització.
D’altra banda, les polítiques de relleu generacional han de fer front a unes mesures de política agrària que van en sentit contrari. Em refereixo als ajuts directes de la PAC, els quals corresponen gairebé al 70 % del seu pressupost. Aquests ajuts es basen en uns drets de cobrament inscrits a la terra. Són ajuts que proporcionen una renda a la tinença de terra al marge de la seva activitat productiva. De manera que la recepció d’aquests ajuts descoratja la transferència d’una manera regulada de la terra. I sense papers no és possible sol·licitar els ajuts d’incorporació. La PAC dels ajuts directes representa una nova barrera força important per a la incorporació de joves, que s’afegeix a les altres dificultats ja esmentades anteriorment.
Per últim, vull indicar que la proposta, que l’Arnau ens va fer a la jornada, de l’establiment d’una renda agrària bàsica per a fer viables econòmicament els nous incorporats no la veig convincent. Em recorda molt el «Plan de Empleo Rural (PER)» d’Andalusia i Extremadura i tot el seu impacte en termes de corrupció i disfuncionalitats en el mercat de treball. No obstant això, penso que seria interessant organitzar algun dia un debat sobre el tema, ja que és la proposta més innovadora per als joves pagesos protagonistes de la «revolta» d’aquestes últimes setmanes.
En síntesi, el relleu generacional és una problemàtica mal plantejada en el marc d’una política agrària desastrosa —la PAC dels pagaments directes per tinença de terres—. Si volem joves en el món rural català, hem d’anar cap a unes empreses diversificades, amb una tramitació àgil per a unes empreses emergents que requereixen flexibilitat, velocitat en la tramitació administrativa i suport públic i privat.
Ponències
«Una nova mirada sobre l’estructura de les empreses agràries»
Francesc Reguant Fosas, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya
«Instruments jurídics de i per al relleu generacional»
Mar Garriga Filgueira, cap del Servei Jurídic i Laboral de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC)
«Realitat fiscal i burocràtica dels ajuts per a la incorporació de joves»
M. Àngels Capdevila Subirana, doctorant de dret financer i empresària ramadera
«Estratègia per al relleu generacional agrari»
Laura Dalmau Pol, subdirectora general de Planificació Rural (Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural)
Experiències
«Acció per a la dinamització de joves»
Josep Dadon Paz, responsable de Desenvolupament Rural a la Generalitat de Catalunya (Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural)
«El cooperativisme europeu front al relleu generacional»
Domènec Vila i Navarra, cap de la Unitat de Serveis Empresarials de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya
«La meva incorporació a la Masia Cal Viló»
Anna Ferran Arnavat, pagesa viticultora
«La creació de la nova empresa ramadera AVIAT»
Arnau Sabaté Gil, pagès avicultor
Col·loqui
Cloenda
Àngel Hermosilla Pérez, secretari general del Col·legi d’Economistes de Catalunya