«He decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars, perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política». (Júlia Viejobueno)
Entrevista elaborada pel periodista expert en temes agroalimentaris, Èric López i Ribes.
Júlia Viejobueno Cavallé (la Figuera, 1994) va anar a estudiar estudis literaris a Barcelona, però el 2017 va decidir tornar al seu poble del Priorat per fer-se càrrec del tros familiar. Des d’aleshores combina la pagesia amb l’escriptura i l’activisme cultural. Al seu llibre Quedar-se al tros defensa un model agrícola arrelat a la terra i a les persones, allunyat de la lògica industrial que domina bona part del camp català. En aquesta entrevista per al Butlletí de la ICEA, explora els reptes de la pagesia jove, el paper de la cultura en la defensa del territori i les polítiques necessàries per a donar futur al món rural.
1. Arrels i retorn
Quin va ser el clic que et va fer desfer el camí Barcelona-Priorat?
Torno a casa quan acabo la universitat, sobretot perquè no sabia què fer a la vida. No hi havia cap feina relacionada amb els estudis que em cridés prou l’atenció i no volia continuar estudiant si no tenia un objectiu clar. La vida a ciutat tampoc m’era un reclam ni hi tenia cap vincle prou fort que m’hi fes quedar. També descobreixo que a una gran urbs et pots sentir sol i que, per tant, no és un patrimoni només dels pobles petits.
Què vas trobar en tornar que no esperaves i què vas perdre en deixar la ciutat?
En deixar la ciutat perdo serveis, l’oferta cultural i d’oci que hi ha i el fet de viure entre milers de persones, però aquí trobo que, en menor quantitat, tot això també hi és i que és ben interessant.
En tornar al Priorat conec noves persones, iniciatives i projectes. Entro en contacte amb associacions que defensen entre altres coses un model de territori viu, el valor del paisatge i tot el que representa o que promouen la cultura i la literatura. I a poc a poc canvia la mirada de veure’l, de viure’l, el redescobreixo i m’hi vaig arrelant.
La decisió de quedar-te al tros és personal, però també política. En quin sentit és un acte polític ser pagesa avui?
Viure en un territori despoblat ja és una forma de resistència contra un món que promou la vida a les ciutats. A més d’això, la pagesia permet habitar aquests llocs vivint en contacte amb la natura i, per tant, tenint més consciència dels seus ritmes i dels seus límits. Es tracta de formar-ne part i de dependre-hi i treballar-hi d’una manera arrelada i adaptada, respectuosa i acumulant coneixement teòric i pràctic. I també hi va relacionat una manera d’entendre factors com l’alimentació i la sobirania alimentària, la gestió del territori, la biodiversitat o el model de país.
2. El dia a dia al tros
Descriu-nos una jornada de feina típica entre vinyes i oliveres.
No existeix una jornada de feina típica, perquè sempre hi ha canvis, sigui de dia a dia, d’any en any o segons la temporada i la feina que es faci. Potser és més fàcil explicar un any de feina típic entre vinyes i aulivers.
L’any comença amb la poda de la vinya. És una temporada tranquil·la i el dia encara és curt, però no es pot badar. Quan s’acaba la poda, la primavera comença a treure el cap i és època d’esporgar aulivers. Abans no arribi maig, es llaura la terra i cauen els primers tractaments com ara ensofrar. Entre maig i juny, espollem la vinya (la poda en verd). Són setmanes intenses que el sol pica fort i si l’any acompanya els ceps broten fort i el raïm qualla bé. A partir de juliol, la feina es calma fins al moment de veremar, que els últims anys ha començat a finals d’agost (fa unes dècades era cap a l’octubre). I passat el goig de la collita de raïm, cap al novembre, la de l’auliva, que dura fins a les festes del desembre.
Com combines la pagesia amb l’escriptura i les col·laboracions periodístiques?
La tasca d’escriure a priori és força compatible amb la pagesia, perquè la pots fer des de casa i a l’hora que vulguis. A més, el tros permet anar rumiant i donar voltes a idees o maneres de dir-les. Així, tot no és tan fàcil: escriure requereix concentració i temps i la feina i les obligacions vitals sovint no permeten disposar-ne de com es voldria. També caldria descriure què entenem per escriptura: és diferent un article de poca extensió que un text literari que ha d’acabar sent un llibre.
Hi ha rituals o paisatges que t’alimentin la creativitat literària?
Els paisatges que em són quotidians, sigui l’entorn on visc o ja directament el tros, són els que m’alimenten la creativitat en general, perquè a part d’escriure m’agrada fer fotos i el que retrato són precisament aquests paisatges. Però diria que no es tracta d’una inspiració mística o creativa, sinó que m’agrada mostrar el que veig i el que conec i compartir-ne la bellesa (i de tant en tant la cara no tan amable).
3. Models agraris: industrial vs. tradicional
Parles de la «nostàlgia» de l’agricultura tradicional i de la pressió del model industrial. Quins avantatges i quins perills té cadascun?
El model industrial pot ser més competitiu si es parla en termes del sistema econòmic imperant; busca més rendibilitat i menys costos i va lligat a l’ús d’una tecnologia en constant renovació que ha de facilitar la feina i ser eficient. A priori també és la manera d’alimentar gran part de la població. Però també corre el risc de ser més depredador de recursos, de prioritzar el benefici econòmic a la qualitat dels productes, de ser cada cop més controlada per poques mans o per grans capitals i d’alguna manera de menystenir o explotar la mà d’obra humana.
L’agricultura tradicional ho té complicat per a competir amb l’agroindústria en termes de productivitat o en la capacitat de renovar o aprofitar la tecnologia i també pot comportar pràctiques poc ètiques amb els jornalers o assalariats, però també té la capacitat de produir aliments més sans, d’adaptar-se al territori on es fa i ser-ne motor econòmic i social, i de ser més beneficiosa que destructiva amb l’entorn on es du a terme.
Es pot innovar sense renunciar a les essències? Posa’ns un exemple pràctic.
Sí que es pot innovar sense renunciar a les essències, tot i que caldria parlar abans què vol dir «innovar» i quines són les essències. Em ve al cap les agricultures ecològiques, regeneratives, sintròpiques… que semblen innovació, perquè van contra models que les últimes dècades han prevalgut, però que recuperen sabers i sabers fer antics. I també com les eines i màquines s’han adaptat als conreus i han suposat un benefici per a qui treballa sense haver-los de canviar completament.
Quina importància dones a la diversificació (agroturisme, elaboració pròpia, venda directa) per a resistir?
La diversitat és resistència, en qualsevol àmbit. En el cas de l’agricultura la diversificació pot ajudar a sobreviure, però cal saber veure de quina manera aplicar-la i què comporta. Fer venda directa, transformar matèries primeres o l’agroturisme segurament requereix més inversió i més hores de feina, però també et pot donar aire, ja que no depens d’intermediaris o tens diverses fonts d’ingressos. De fet, l’exemple de diversificació més comuna que tenim aquí és el cas de tenir diversos cultius (el que crea mosaic); en cas que un any falli un, pot ajudar-te a no caure en picat un altre.
4. Joves i relleu generacional
Quines barreres principals troben els joves que volen incorporar-se: finançament, accés a la terra, burocràcia…?
S’hauria de fer una diferència entre els joves que volen incorporar-se que «hereten» una explotació en marxa (sigui per família o que agafen el relleu) i els que comencen de zero. Tot i això, molts dels obstacles són compartits.
El finançament és bàsic: l’agricultura requereix una gran inversió en terres, maquinària, instal·lacions, bestiar i cultius… i els beneficis poden tardar a arribar. Si no s’ajuda per aquest cantó és difícil arrencar. L’accés a la terra va relacionat a aquest factor: per competència i demanda les terres més fèrtils és fàcil que se les quedi algú que les pugui pagar millor i això posar en qüestió la viabilitat de qui comença. La burocràcia suposa un cost afegit més i la inversió de moltes hores i uns quants maldecaps que no es veuen compensats amb l’ajuda i suport que es pot esperar des de l’Administració. La falta d’acompanyament i de proximitat de qui legisla o aplica les lleis i a vegades de coneixement també pot ser una barrera important.
L’habitatge rural és un mur o una oportunitat?
La qüestió de l’habitatge és un dels problemes més importants que tenim al món rural (igual que a ciutat). Als pobles, hi ha poques cases disponibles per a entrar a viure-hi, sigui de lloguer o per a comprar, i quan n’hi ha sovint les condicions en les quals estan són força desastroses i els preus que en demanen són força alts. Sense habitatge és impossible viure als pobles. Podria ser una oportunitat d’atreure nova gent o que la gent no en marxi si es fan polítiques i es legisla perquè aquesta situació canviï.
Veus viable un model d’agricultura a temps parcial per començar?
Un model d’agricultura a temps parcial és bona opció per a qui comença, perquè permetria fer un creixement sostingut en el temps; no caldria fer una inversió tan gran d’entrada i si els primers anys els ingressos fossin més minsos, podrien complementar-se amb els d’altres feines. També seria una manera més còmoda d’acostumar-se als ritmes i tempos de treball, testar l’ofici, i permetria dedicar temps a altres coses com ara la formació.
A banda de capital, quines competències (gestió, comercialització, digitalització) són més urgents d’aprendre?
Per a dedicar-se en aquest sector i tirar endavant l’empresa cal saber una mica de tots els temes i tenir com més competències millor. A part de tot el que ha anat sortint a les altres preguntes, cal tenir coneixements de comptabilitat, fiscalitat i tot el que faci referència a la gestió de l’empresa, així com de les lleis i polítiques que marquen el sector; també de comercialització, sobretot en cas de vendre producte elaborat; de mecànica, perquè es treballa amb maquinària més o menys pesada; de pràctiques agrícoles diverses… i la llista podria continuar.
5. Polítiques i institucions
Des de la teva parcel·la, què demanaries a la PAC perquè arribi a la pagesia petita?
Per a la pagesia petita demanaria a la PAC i a qualsevol llei i norma sobre el sector que tinguin en compte les realitats dels territoris i de qui hi treballa i que es valori tot el que pot aportar la pagesia més enllà dels productes: gestió del territori, capacitat de crear mosaic agroforestal i d’afavorir la biodiversitat, sobirania alimentària… tot plegat és una eina vital davant escenaris de canvi climàtic, d’incendis gegants, d’abandonament dels pobles i del món rural.
Les normes s’han d’adaptar a les realitats de cada lloc i de les persones que hi viuen, hi treballen i el fan i no a l’inrevés. Si no és així el relleu generacional i el futur de la pagesia està condemnat a no existir. I no cal dir que això no vol dir donar carta blanca a tot el que es reclami des del sector, si això pot ser perjudicial per a altres sectors, ecosistemes, etc.
Com valoraries un ajut específic per a dones pageses joves?
No sé fins a quin punt crec que sigui útil un ajut específic per a dones pageses joves. L’ajut hauria de ser per a tots els joves pagesos, adaptat a les realitats i necessitats de cadascú.
En el cas de les dones joves pageses el que cal és que s’apliquin els canvis que des de la lluita feminista es reclama per a tots els nivells de la societat. Tenint en compte això aplicat al sector de la pagesia anomenaria temes com eliminar desigualtats salarials; trencar estereotips; posar fi a comentaris, accions i abusos masclistes; garantir conciliació familiar i feines de cures i una vida digna…
Les escoles agràries actuals responen al que necessiteu? Què hi canviaries?
No he fet cap estudi a cap escola agrària tret de cursos obligats per la incorporació, i la majoria eren a distància. Per tant, no puc parlar amb coneixement de causa. El que demanaria a qualsevol formació agrària és que s’adapti a la realitat del sector i dels territoris, que sigui pràctica i que combini sabers tradicionals amb els més innovadors.
Si fossis consellera d’Agricultura per un dia, quines tres mesures aprovaries de seguida?
No voldria pas ser consellera d’Agricultura ni un sol dia, i veient els ritmes en què funciona l’Administració amb un sol dia no faríem res.
6. Cultura, llengua i territori
El teu llibre situa la literatura dins el camp. Com pot la cultura salvar un territori despoblat?
La cultura per si sola no pot salvar un territori despoblat, però és vital per a fer-lo visible, reivindicar-lo, pensar-lo, mirar-lo de formes diferents, crear relacions amb persones d’altres indrets o de la mateixa comarca, fer que la gent es relacioni, que participin de la creació i donar-los veu… hi ha moltes maneres de fer cultura que enriqueixen i fan fort un territori.
El Priorat juga amb la marca del vi d’excel·lència. Això impulsa o encareix la vida dels pagesos?
El vi al Priorat és identitat i el que ha permès que la comarca sigui coneguda, reconeguda, viva i amb projecció de futur. Que se’n reconegui la qualitat i l’excel·lència és bàsic en una comarca que per orografia no pot competir amb altres indrets en quantitat.
Ara bé, aquest fet també comporta perills. Per una banda, perdre el mosaic i la diversitat de productes (a part dels olivers s’han abandonat altres conreus i la pastura és quasi nul·la). Pel que fa a la vida dels pagesos, ha estat positiu, perquè es valora més el raïm que cultiven, però no n’ha frenat la desaparició, perquè el model ha canviat: es perd pagesia i creixen cellers que compten amb assalariats i amb empreses que ofereixen serveis agrícoles. També hi ha el perill que terres i cellers passin a ser propietat d’inversors que no arrelin a la comarca o que es promogui un tipus de turisme enològic que acabi transformant i complicant la vida dels que hi viuen.
Quin paper té la llengua catalana en la transmissió dels sabers agraris?
La llengua és patrimoni i és una expressió més dels llocs, de les feines i dels sabers. Mantenir la llengua, en el nostre cas la catalana, és vital per a entendre on estem i què fem. Si desapareix totalment, per una substitució lingüística, o parcialment, perquè adoptem paraules més tècniques o d’altres indrets, perdem coneixement i capacitat de relacionar-nos amb el nostre tros de món.
7. Mirada de futur i recomanació final
Imagina’t el Priorat l’any 2040: com t’agradaria descriure’l?
M’agradaria que l’any 2040 el Priorat fos un territori viu on la gent pogués viure amb qualitat i dignitat i a gust i amb consciència amb el lloc. Estaria bé que s’hagués revertit el procés de despoblament, però sense passar-se, i que l’agricultura i la pagesia continuessin sent protagonistes del paisatge i de la identitat de la comarca. I que aquest paisatge mantingués els valors que avui en dia encara conserva: l’harmonia, la petita escala, la diversitat, la nitidesa…
D’on va sortir la proposta de publicar el llibre? Tu li vas proposar a l’editorial o ells a tu?
Quedar-se al tros neix d’una proposta de la Montse Serra, l’editora de Vibop. Amb la Montse ja ens coneixíem d’abans i quan va saber que vaig prendre la decisió de dedicar-me a la pagesia va creure que aquest moment havia de quedar recollit per escrit. A aquest punt de partida se li suma el que pot contenir el llibre.
Per a mi va ser un honor, perquè m’encanta l’editorial i sobretot la col·lecció «Envinats», en concret, que té com a fil conductor el vi i vincula el món de la vinya i el vi amb les arts i la creació. Més enllà que jo formi part del catàleg en recomano els llibres a qui li interessi el tema.
I per acabar, quin consell donaries a un jove o una jove que pensa: «Potser m’hi atreveixo, a quedar-me al tros»?
D’entrada a qui pensi això, jo li diria que endavant, perquè crec que la pagesia és una feina preciosa, amb molt passat i coneixements acumulats i necessària per a un futur sostenible. També faria l’advertiment que és una feina que a èpoques és dura físicament i sovint mentalment per totes les incerteses que comporta, sigui per fenòmens externs (clima, plagues) o pel factor humà (les lleis, les burocràcies i el sistema econòmic així ho fa), i que per fer front a això cal tenir recursos de tota mena, una bona xarxa d’amistats i companys amb qui fer resistència, i moltes ganes de pencar.