Anna Gras Moreu és enginyera agrònoma, professora i investigadora de producció vegetal al Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Imparteix la seva docència a l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (EEABB). Té una sòlida trajectòria en l’àmbit docent universitari, iniciada l’any 1986, alhora que durant vuit anys va ser directora de l’esmentada escola. Des d’abril del 2025, és la delegada del Rector de la UPC al CER Agrotech-UPC (Centre de Recerca de Tecnologia Agroalimentària), on exerceix el càrrec de directora i també és directora científica de la xarxa X_Agritech. Actualment, col·labora en projectes de recerca basats en temes d’agrovoltaisme i espais de dades per a la generació de models d’intel·ligència artificial, així com en el projecte Agrixels.
Què ha representat la creació del CER Agrotech-UPC en el camp de la recerca i en la transferència de tecnologia agroalimentària i dins de la mateixa UPC? Quins són els principals eixos de treball d’aquest centre?
El Centre de recerca Agrotech-UPC neix en el si de l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona de la UPC, com a necessitat de donar resposta des de la Universitat a les empreses. Les empreses s’adreçaven a la direcció de l’escola amb demandes diferent, algunes relatives a trobar solucions als seus reptes i també en la recerca de talent. El 2022, des de l’equip rectoral de la UPC, es va fer una aposta ferma per tal que es constituís el CER Agrotech-UPC, dotant-lo de recursos i poder posicionar la UPC en el sector agroalimentari.
Actualment, Agrotech-UPC és la principal via d’accés per la qual es transmeten les demandes agroalimentàries d’agents externs a la Universitat, se centralitzen i, posteriorment, es canalitzen cap als investigadors. Per aquest motiu, les estratègies de comunicació tant en sentit intern com extern són fonamentals per tal d’assolir l’objectiu.
Agrotech-UPC té per objectiu promoure la recerca i transferència de coneixement de la UPC en el camp de la tecnificació del sector agrícola, generar coneixement, desenvolupar equips adaptats a les instal·lacions productives i promoure l’adopció de les tecnologies pels agents del sector, contribuint així a la producció d’aliments amb baixa petjada de carboni hídrica i tendir cap a productes d’alt valor afegit lligats al territori.
Avui, el CER Agrotech-UPC té la capacitat de col·laborar amb empreses i crear projectes en l’àmbit autonòmic, nacional o internacional en els diferents pilars del sistema agroalimentari per a fomentar la sostenibilitat del mateix i la bioeconomia. Així, els eixos en els quals estem organitzats són: producció vegetal, indústria alimentaria, valorització de subproductes, digitalització i agricultura de precisió.
Quina creieu que serà la vostra principal aportació com a directora d’aquest nou centre de recerca?
La Universitat Politècnica de Catalunya és la universitat més tecnològica de Catalunya, això representava un repte i a la vegada una gran oportunitat. Des del primer moment, vaig veure clar que una de les meves aportacions havia de ser mostrar als investigadors de la UPC, que fins aleshores aplicaven la seva recerca en altres sectors productius, que el sector agroalimentari, sovint poc visible en entorns tecnològics, tenia moltes necessitats i oportunitats.
Amb aquesta visió compartida, als inicis vam ser quaranta-dos professors i investigadors de disciplines molt diverses —des de l’agronomia i la biotecnologia fins a les telecomunicacions, la robòtica, la sensòrica o la intel·ligència artificial— que vàrem creure fermament que el futur demanava treballar plegats i amb un objectiu comú, contribuir en la tecnificació, digitalització i sostenibilitat del sector agrari. L’estratègia era clara: crear equips multidisciplinaris capaços d’abordar els reptes del sector des d’una mirada àmplia del sistema i treballar de manera interdisciplinària. Actualment, som més de vuitanta investigadors que formem part d’Agrotech-UPC i el 2025, juntament amb investigadors d’altres CER i grups de recerca de la UPC, hem assolit l’acreditació TECNIO, així que avui podem considerar que estem plenament consolidats.
Una aportació important ha estat fer visible les capacitats i el coneixement generat a la UPC a tots els agents del sector agrícola, al Govern autonòmic, a les administracions públiques i als municipis on desenvolupem la nostra activitat. Tenim la voluntat de ser un element essencial que contribueixi a la transformació i l’evolució dels sistemes agroalimentaris a través de les aportacions tecnològiques, així com participar en els principals esdeveniments, i formar part de manera activa en l’ecosistema d’R+D+I.
Avui, a través dels projectes autonòmics, nacionals i europeus, estem molt ben posicionats en tot el que fa referència a la millora genètica, digitalització i agricultura de precisió, tractament i ús d’aigües residuals, valorització de subproductes agraris, sensòrica, robòtica, entre altres.
Al llarg dels anys que heu estat directora de l’EEABB, quin ha estat el fet o projecte que més satisfacció us ha donat i per què?
La meva etapa com a directora de l’EEABB va ser, sens dubte, una de les més boniques de la meva vida professional a la universitat. Van ser anys d’intensos aprenentatges, tant en l’àmbit laboral com, sobretot, en el personal. Vaig aprendre molt, però el millor, sens dubte, va ser formar part i liderar un equip de persones compromeses i motivades per la feina, treballar plegats amb l’objectiu de fer créixer l’escola, de posicionar-la dins el mapa universitari en l’àmbit agroalimentari i en el sector, va ser un repte compartit molt engrescador. Treballar amb persones amb qui construeixes projectes, comparteixes inquietuds i celebres petits èxits col·lectius és un privilegi.
El trasllat de l’ESAB —nom històric de l’actual EEABB— de l’Escola Industrial al campus de Castelldefels l’any 2005, la plena integració a la UPC el 2008 i la implantació dels nous graus el 2009 van marcar un canvi profund, un nou paradigma universitari. Aquesta deslocalització del centre de Barcelona, sumada a una davallada generalitzada de les vocacions en l’àmbit de l’agronomia, va comportar una pèrdua significativa de matrícules que hem anat recuperant de manera progressiva al llarg dels anys. Avui, amb la direcció del professor Xavier Fàbregas, aquesta tendència s’ha consolidat amb fermesa, i la demanda per cursar estudis agroalimentaris torna a mostrar una evolució positiva i, avui, gaudim de tenir una molt bona demanda.
En aquest procés han estat clau projectes acadèmics compartits com el grau en Paisatgisme, el doble grau en Enologia i Ciències Agronòmiques, o el doble grau en Enginyeria de Sistemes Biològics i Enginyeria Alimentària. Són iniciatives que obren noves oportunitats als estudiants, aporten flexibilitat als currículums acadèmics i responen millor a les demandes i expectatives de les noves generacions.
Al llarg dels vuit anys del meu mandat es va fer un esforç molt intens per projectar l’escola cap a les institucions i per explicar que la UPC també pivotava en el sector agroalimentari, en què exerceix un paper rellevant tant en la formació de talent com en la recerca. Aquest treball sostingut de visibilització i posicionament ha tingut un retorn clar, que avui es reflecteix en la consolidació i projecció del CER Agrotech-UPC.
Fa uns cinc anys l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona va canviar el seu nom pel d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona. Per quina raó es va decidir aquest canvi de nom? Ha estat positiu aquest canvi per a la mateixa escola?
L’ESAB (Escola Superior d’Agricultura de Barcelona) va iniciar la seva activitat universitària el 1912 amb ensenyances en l’àmbit agrícola per a aportar coneixement al camp català i promoure la producció d’aliments en uns moments de molta carestia. L’escola al llarg dels anys ha anat evolucionant i ha passat per diferents etapes i també ha rebut diferents noms segons les administracions i l’organització universitària de cada moment. El 1976 esdevé una escola adscrita a la UPC i es denominà «Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Barcelona» (EUETAB). Així va començar un llarg procés d’integració a la universitat pública catalana i el 1980 la Diputació de Barcelona aprova la recuperació del nom històric de l’escola i es torna a denominar Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB).
En la Junta d’Escola del 24 de gener, es va aprovar per majoria absoluta el nom d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i Biosistemes DE BARCELONA (EEABB). Aquest canvi va respondre, principalment, a la voluntat de representar millor tots els graus que s’estaven impartint i impulsant, tant en l’àmbit de l’agronomia, l’alimentació, ciències ambientals, el paisatgisme o marí. Així doncs, la projecció de l’Escola va més enllà de l’agricultura i, en conseqüència, era recomanable que tant estudiants com professors se sentissin ben representats per al nom de l’escola. De manera que aquest canvi va respondre a la voluntat de sumar sensibilitats i on tots estiguem representats i que el nom ens identifiqui. Amb tot això no oblidarem ni la nostra història ni els nostres orígens. Molts dels professors ens hem format a l’ESAB i hi estem treballant. Per la qual cosa, mantindrem el nom històric durant un temps com a símbol d’Escola centenària que és i on s’han format la major part d’agrònoms del país.
Fa pocs mesos s’ha posat en marxa el projecte SYMBIOSYST, que ha representat la implantació per primera vegada d’una planta fotovoltaica sobre cultius hortícoles a les instal·lacions Parc UPC-Agròpolis a Viladecans, formada per 150 panells solars amb una potència de 25 a 50 kW. Com va néixer aquest projecte i quina problemàtica es buscava resoldre?
Aquest projecte va ser el primer projecte finançat per la Unió Europea que es va promoure des d’Agrotech-UPC. És un exemple clar de com sumant diferents experteses es pot crear un projecte complet. Aquest projecte neix de la necessitat de contribuir en la transició energètica cap a fonts renovables i la simbiosi que es crea amb les instal·lacions agrivoltaiques semblen una bona opció si tenim en compte que a Catalunya s’hauria de cobrir l’1 % de la superfície agrària per tal de ser autosuficients. La relació simbiòtica entre la producció d’energia i la d’aliments es basa en la col·localització de plaques solars i cultius, tot evitant que terres de cultiu s’abandonin per instal·lar plaques solars. A més, en el benefici mutu, les plaques solars generen energia neta i, alhora, proporcionen ombra que protegeix els cultius de l’estrès tèrmic i l’evaporació d’aigua en excés. Per la seva banda, l’activitat agrícola permet l’ús productiu del sòl sota els panells, i la transpiració de les plantes podria fins i tot ajudar a refrigerar lleugerament els mòduls fotovoltaics, millorant-ne l’eficiència.
En què se centra aquest projecte i quins són els seus objectius principals?
L’objectiu és desenvolupar solucions tecnològiques innovadores, combinant mòduls fotovoltaics d’última generació, estructures de muntatge i eines de suport a la presa de decisions, que permetin combinar la producció d’energia solar amb l’agricultura de manera eficient, competitiva i també respectuosa amb el paisatge i la biodiversitat.
El pilot situat a l’Agropolis és el primer pilot totalment monitorat i dissenyat per donar resposta sobre el comportament dels cultius d’horta i la millor gestió de les plaques. Un dels objectius del projecte és valorar el comportament de diferents cultius quan creixen sota uns panells fotovoltaics de dos nivells de transparència del 5 % i del 40 %. També el fet d’estar totalment monitorat i estar transferint dades sobre les variables climàtiques i de sòl, sota les plaques i a l’aire lliure permet poder crear bessons digitals que facilitin la millor gestió de les plaques (la seva orientació).
Mirant vers el futur i tenint en compte els resultats preliminars que esteu obtenint en aquest projecte, com incideixen les plaques fotovoltaiques sobre el rendiment del cultiu? Creieu que aquest tipus d’instal·lacions energètiques seran acceptades pel sector hortícola de proximitat? Creieu que es podrien obtenir resultats similars en altres tipus de cultius?
Els resultats que tenim encara són preliminars, i requereixen ser contrastats en futures campanyes. Sí que sembla que, per exemple, a l’enciam en campanya de primavera-estiu les diferències són poques. No obstant això, en la campanya hivernal, quan la llum és un factor limitant sí que s’observa un endarreriment en la collita i alguna malformació en alguna varietat. En el cas dels bròcolis, en cultiu d’hivern, inicialment semblen de molt bona qualitat i sí que s’observa un lleuger endarreriment en la collita.
S’haurà d’anar fent assajos per als diferents cultius i varietats i estació de l’any per a valorar la incidència que pot tenir la reducció lumínica en el cultiu, tant en rendiment com en qualitat de producte.
Quin impacte us agradaria que tinguessin els resultats del projecte en l’àmbit productiu en zones periurbanes? I en l’àmbit administratiu?
El principal objectiu seria adquirir un coneixement ampli i rigorós sobre quins cultius presenten millors característiques per a beneficiar-se de la reducció de la radiació lumínica i de la millora d’altres condicions ambientals quan es cultiven sota plaques fotovoltaiques. Aquest coneixement hauria de permetre establir pautes clares, contrastades i aplicables que puguin ser transferides directament als agricultors, facilitant així la presa de decisions i la correcta implantació d’aquest tipus de sistemes en les explotacions agràries.
Considero que aquest tipus d’instal·lacions, especialment en zones periurbanes amb una elevada demanda energètica i una forta pressió sobre el sòl, poden representar una oportunitat estratègica per a diversificar els ingressos de les explotacions. La producció d’energia renovable pot esdevenir una font d’ingressos complementària, ja sigui a través de la venda d’energia, d’acords amb operadors energètics o mitjançant la participació en comunitats energètiques locals. Aquestes comunitats permetrien als agricultors reduir els costos energètics associats a la seva activitat —com ara els sistemes de fred, la climatització d’hivernacles o altres instal·lacions productives—, millorant la viabilitat econòmica.
Finalment, és imprescindible reforçar el respecte pel concepte d’agrivoltaica, entès com una integració real i equilibrada entre la producció agrícola i la producció energètica, on l’activitat agrària continuï sent l’ús principal del sòl. El desplegament d’aquestes instal·lacions hauria de fer-se de manera ordenada, planificada i adaptada a les característiques de cada territori, incorporant criteris d’integració paisatgística, qualitat ambiental i compatibilitat amb altres usos. Cal tenir present que els espais periurbans són espais multifuncionals, amb valors productius, ambientals, socials i paisatgístics, i que l’agrivoltaica pot contribuir positivament a aquesta multifuncionalitat si s’implementa amb criteris clars i rigorosos.
En aquest context, és clau que els resultats d’aquests estudis es comparteixin tant amb el sector agrari com amb l’Administració pública, especialment amb aquells òrgans que tenen competències en matèria de planificació i regulació. La transferència de coneixement al sector facilita l’aplicació pràctica de les recomanacions tècniques, mentre que la seva difusió cap a l’Administració permet que el desenvolupament normatiu es basi en evidències reals obtingudes a partir de projectes pilot i pilots demostratius. D’aquesta manera, es poden evitar contradiccions entre la normativa i les recomanacions tècniques, afavorint un marc regulador coherent que impulsi un desenvolupament viable, sostenible i alineat amb la realitat del territori.
Tot i que el futur està ple d’incerteses, com veieu el sector agrícola català en relació amb la digitalització i biotecnologia que ben probable ja són unes eines necessàries per a la sostenibilitat d’aquest sector productiu?
En relació amb la digitalització, actualment estem desenvolupant un projecte d’àmbit nacional centrat en els espais de dades compartides en el sector agroalimentari. Fa aproximadament un any que treballem en el desenvolupament de diferents elements clau del projecte, com ara el demostrador **UPCxels**, l’espai de dades **UPC-DataSpace** i el cas d’ús **Agrixels**.
Aquest projecte s’emmarca en l’estratègia europea de promoció dels espais de dades com a eina clau per a impulsar la transformació digital del sector agroalimentari. L’objectiu és facilitar la compartició de dades de manera segura, sota un marc clar de governança, mitjançant l’estandardització de formats i processos, i fomentar la col·laboració entre els diferents agents de la cadena de valor. Aquest enfocament ha de permetre generar innovació i desenvolupar nous serveis digitals, especialment aquells basats en la intel·ligència artificial.
En el projecte d’Agrixels estem col·laborant amb més de quaranta empreses i entitats del sector —cooperatives, fundacions, clústers, pimes i altres actors rellevants— amb l’objectiu que formin part activa d’aquest ecosistema d’espais de dades. A l’inici del projecte la percepció nostra era d’un cert desconeixement sobre què són els espais de dades i quin valor poden aportar als agricultors i al sistema. Tanmateix, a mesura que el projecte ha anat avançant i s’han compartit els resultats i els avenços assolits, l’interès del sector ha crescut de manera molt significativa, evidenciant una clara oportunitat per a accelerar l’adopció d’aquests models col·laboratius.
Actualment, la digitalització ja no és només una opció, sinó que és pràcticament obligada, especialment per a qüestions relacionades amb la traçabilitat dels processos al llarg de tota la cadena alimentària, la seguretat alimentària i el compliment normatiu. En aquest sentit, cal tenir en compte que ben aviat serà obligatori disposar del quadern digital de camp, fet que reforça encara més la necessitat de disposar de sistemes digitals adequats.
Finalment, l’aplicació de la intel·ligència artificial permet desenvolupar models de predicció i d’optimització de recursos, així com eines que faciliten la presa de decisions basada en dades objectives i no únicament en percepcions o experiència prèvia. En definitiva, la digitalització ha de ser una palanca clau per a millorar l’eficiència, la competitivitat i la sostenibilitat del sector agroalimentari.
I per acabar, que és la xarxa X_Agritech?
La xarxa X_Agritech és la primera xarxa catalana per a la valorització la transferència de resultats de la recerca al sector agroramader. Es defineix com a finalitat principal de X_AgriTech la de contribuir a fer progressar la innovació desenvolupada en el si de les seves entitats cap a nivells de maduresa més avançats i orientar els seus nous projectes per a obtenir un major impacte social, facilitant l’adopció de les tecnologies desenvolupades pel sector productiu. En la segona edició de la xarxa, que ha començat aquest gener, hi formem part investigadors de tretze institucions del país que treballen en el sector agrari (CRAG, UAB, UB, UPC, Agrotecnio, IRTA, UdL, UdG, CREAF, URV, Eurecat, Beta, CTFC). En el si de la xarxa s’organitzen activitats orientades a la transferència, a l’emprenedoria, a promoure la innovació tecnològica en els principals pilars de coneixement de la xarxa (ramaderia, agricultura, sostenibilitat, digitalització millora genètica…) a la vegada que és un espai per a conèixer i compartir el coneixement generat en els diferents centres i crear realment una xarxa de coneixement del sector agroalimentari.