Francesc Reguant, economista especialitzat en temes agraris, amb una llarga trajectòria professional en què destaca com a antic membre de l’equip directiu de l’IRTA i com a antic cap del Gabinet Tècnic del DARP. Membre de la ICEA, institució de la qual va ser vicepresident. És autor de diversos llibres, i acaba de presentar la seva última obra Dos agriculturas, las dos necesarias en el Col·legi d’Economistes de Catalunya, on presideix la Comissió d’Economia Agroalimentària.
- Senyor Reguant, per què ara aquest nou llibre?
El llibre és un encàrrec de Cajamar arran de la meva participació en la Plataforma Tierra, un espai digital per a l’agroalimentació d’aquest grup cooperatiu. Allí disposo d’un blog que precisament es titula Dos agriculturas, las dos necesarias. Cajamar em va demanar que desenvolupés aquesta idea i la vinculés a les estratègies de producció d’aliments enfront del repte de la sostenibilitat global.
El model explicatiu de «dues agricultures» és una proposta que ja vaig plantejar el 2011 en el llibre Entendre l’agricultura. Així mateix, s’ha recollit en el llibre Cuits pel clima del 2025, del qual soc coautor amb la periodista Lorena Farràs. A partir d’aquest model, s’entén millor la realitat agrària i es facilita el disseny d’estratègies diferenciades molt més operatives alhora que possibles.
- Al llibre, hi assenyaleu diversos mites que s’han anat repetint en els últims anys sobre l’agricultura i els agricultors, molts dels quals són erronis. Si n’haguéssiu de destacar un com el més perjudicial per al sector, quin seria i per què?
Potser el més important és la falsa imatge del sector agroalimentari com a endarrerit, envellit, econòmicament insignificant, contaminant i gran culpable del canvi climàtic. Costa d’entendre la gran distància cultural del món urbà respecte al sector que li produeix els aliments que menja cada dia. Darrere d’aquest desconeixement neixen posicions de menyspreu i assetjament que, a més d’injustes, desorienten les polítiques necessàries.
Alhora, ha estat clarament disfuncional la manera d’adjudicar la titularitat de la PAC. Aquesta titularitat no es basa en la figura de l’agricultor actiu (ocupat agrari) sinó, principalment, en la propietat de les terres. Aquest fet ha portat a mostrar una falsa edat envellida dels pagesos, cosa que afecta la imatge de l’agricultura, però, alhora, és un fre important al relleu generacional i a la innovació.
- També hi feu molta referència a la protesta dels agricultors, anomenada «revuelta campesina». Com valoreu les respostes que des de les administracions (CE, MAPA, DARP) s’han donat a les reivindicacions pageses?
Sens dubte, les protestes han sorprès, en bona part; han obert un ampli diàleg o reflexió i han impactat en les estratègies de les diferents administracions. Un dels resultats més clars ha estat la consciència que calia donar una resposta nova a una realitat que es va transformant ràpidament. En aquest sentit, s’ha pres consciència que hi ha diferents realitats i que cal ajustar els recursos a les diferents necessitats. És a dir, les realitats diferenciades exigeixen, també, respostes diferents. S’ha parlat, com a titular periodístic, d’una «PAC a la carta». De fet, com a probable resultat de les protestes, hi haurà una reformulació molt important de les bases de la PAC, la qual cosa ja és manifesta i comença a debatre’s a partir de la proposta del Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034, publicat el 16 de juliol de 2025.
- Catalunya arrossega un retard important en la modernització del regadiu. Quins consells donaríeu al Departament d’Agricultura i a les comunitats de regants per a iniciar un procés d’adequació? Quins haurien de ser els primers passos?
Aquest retard en la modernització dels regadius, sobretot als canals d’Urgell, està comportant uns alts consums d’aigua innecessaris. Ja que podrien ser molt més baixos, si s’utilitzessin noves tècniques de regadiu, les quals obririen el camí de l’agricultura de precisió. Des d’un punt de vista mediambiental i de resiliència hídrica en un país mediterrani com Catalunya, la modernització és necessària o, millor dit, imprescindible.
Tant l’Administració de l’Estat com de la Generalitat han fet un gran esforç d’apropament a les reivindicacions dels agricultors dels canals d’Urgell i han ofert uns nivells de suport financer extraordinaris, per sobre d’altres regadius. Tanmateix, l’elevada edat de molts propietaris no estimula la innovació, malgrat que la modernització suposa un increment important del valor patrimonial de la finca. Fins i tot, organitzacions tals com Unió de Pagesos reclamen l’absoluta gratuïtat.
Des del DARP es proposa una modernització a la carta, per aquelles àrees en què els agricultors acceptin la modernització. És a dir, una modernització a clapes del terreny. Però aquest procediment és tècnicament irracional i molt més car.
Què aconsellaria al DARP sobre això? En primer lloc, seduir amb una informació tècnica, financera, patrimonial i estratègica detallada. Alhora, aprofitar al màxim tots els espais racionals de negociació. Però, finalment, utilitzar les capacitats legals de l’Administració pública per a realitzar la totalitat de la modernització segons un projecte global que situés la boca de reg a pressió a totes les finques. La pròxima sequera i el canvi climàtic no poden esperar més. La Generalitat hauria de poder oferir resultats ràpids en aquest tema i tota la societat entendria una actuació positiva per a tots (societat, regants i propietaris), malgrat el disgust d’alguns.
- Moltes organitzacions, crítiques amb l’agricultura més industrial, consideren necessari un canvi en el model de consum per a assolir la sostenibilitat del sistema. Creieu que les administracions poden impulsar aquest canvi amb èxit, o hi ha altres fórmules que podrien ser més efectives?
Aquest canvi ja s’està produint. La informació científica sobre dietètica i sostenibilitat mediambiental que s’està difonent està aconseguint canvis significatius i ben orientats en els patrons de consum, per exemple, reducció de les begudes alcohòliques i ensucrades, increment de les lleguminoses, etc. Alhora, tal com ja es fa, cal controlar i intervenir en consums clarament perillosos.
- Com imagineu el futur de les cooperatives agràries a Catalunya? Quines accions considereu que caldria impulsar per a adaptar-les als nous reptes?
Les empreses agràries catalanes necessiten sumar i guanyar dimensió. Les cooperatives són una opció especialment indicada per a aquesta finalitat. Caldria, però, tenir en compte alguns aspectes que li garanteixin la bona i eficient gestió en un entorn competitiu. En aquest sentit, alguns dels aspectes que cal tenir en compte són: en primer lloc, les dotacions de reserves suficients que li permetin una certa i adequada capacitat d’autofinançament. En aquest sentit, les cooperatives han de prevenir-se estatutàriament de la preferència pel present dels socis. Les cooperatives han de tenir sempre una mirada vers el futur. En segon lloc, estar atents als indicadors del mercat competitiu, especialment pel que fa als preus dels productes. En tercer lloc, les decisions comercials del dia a dia en un món competitiu no es poden prendre en una assemblea. Una empresa mercantil és més eficient en aquest aspecte. És una bona estratègia gestionar l’activitat comercial a través d’una empresa mercantil, la qual pot disposar també de participacions externes, mantenint sempre el control de la mateixa cooperativa. En quart lloc, la disciplina enfront del mercat. La cooperativa no pot trobar en competència al mateix mercat un soci de la cooperativa. En cinquè lloc, diferenciar per unir, qualitats diferents han de tenir preus diferents. L’homogeneïtat en el pagament dels productes dels socis acaba expulsant els millors productors. En conjunt, són un conjunt de reformes que mereixerien alguns canvis legals després d’un rigorós procés de reflexió i anàlisi.
- A les propostes per a la reforma de la PAC (post 2028) es fa esment de la necessitat de focalitzar els ajuts directes «en els agricultors que més ho necessitin». Teniu una aproximació de qui són els «agricultors que necessiten» els ajuts al nostre país? Hi ha agricultors que ara reben ajuts i que no són els que més ho necessiten?
Sens dubte, s’han de reforçar les polítiques (no només de suport financer) per a acompanyar els joves pagesos. Alhora, s’ha de garantir la plena igualtat en relació amb la dona pagesa amb un suport efectiu en la seva activitat.
Més enllà d’aquests dos aspectes, s’ha d’oferir un suport singular a l’agricultura en dificultat física. Segons la meva opinió, aquí rau la clau per a gestionar adequadament els fons de la nova PAC. Necessitem la viabilitat d’empreses agràries ubicades en entorns (muntanya, secà àrid, etc.) de dificultat física. Necessitem la seva presència activa al territori i, per aconseguir-ho, calen estratègies diferenciades i ajuts que compensin la dificultat. En realitat, aquest és un aspecte clau del model de dues agricultures, les dues necessàries.
- Just fa uns dies s’ha publicat l’Informe Fènix, quina és la vostra opinió sobre el contingut de l’Informe i les seves propostes?
Una mica abans de la seva publicació, m’havien informat d’alguns continguts de l’informe, fet que ja va motivar la meva publicació fa una setmana a Via Empresa de l’article «Confondre valor i preu, el gran error amb l’agricultura catalana». Aquest article ja volia ser una resposta parcial a l’Informe, el qual considero que fa un ús inadequat d’alguns indicadors, tals com el PIB o el VAB.
L’Informe es va publicar fa dos dies i no l’he pogut llegir en deteniment, per això, que solament puc oferir una primera impressió. En primer lloc, el coordinador, els redactors i l’equip assessor es mereixen tot el respecte professional, raó que accentua la meva sorpresa.
Certament, formular unes propostes altament destructives sobre la primera indústria del país és, si més no, molt agosarat. Però culpabilitzar els treballadors amb pitjors sous de no aportar suficient en relació amb els serveis que reben és, a parer meu, no entendre els camins de la desigualtat, de la injusta desigualtat.
Algunes interpretacions de les dades no guarden relació amb la realitat. En tots els sectors, part de la plantilla (pels treballs més simples) cobren el sou mínim. Si obviem l’existència d’aquests treballadors, el sector no funciona. Això és així a tots els sectors, no només al sector carni o al turisme. La millora de les condicions laborals i la reducció de la desigualtat són objectius de justícia social a defensar dins del complex marc d’una realitat competitiva, però això no sembla ser la intenció dels redactors de l’Informe Fènix.
Per al sector turisme, jo proposaria incrementar l’impost turístic, la qual cosa reduiria la quantitat de turistes, afavoriria un turisme més qualificat i més capaç de cobrir els costos d’ús de les nostres infraestructures.
Quant a la indústria càrnia, s’usen dades generalitzables per a la majoria dels sectors per a criminalitzar-ne un de concret. Sembla que hi hagi un biaix cultural a partir de prejudicis sobre aquest sector, quelcom molt inserit a l’imaginari col·lectiu català.
En fi… potser quan en faci una lectura aprofundida modificaré la meva opinió i reduiré la meva sorpresa.