Mª Isabel Trillas és biòloga investigadora d’èxit, fundadora d’una empresa de biotecnologia, membre de la Societat Catalana de Patologia Vegetal i de la Junta Directiva de la ICEA.
Doctora Trillas, vostè va estudiar a Barcelona i als Estats Units entorn dels anys 80. Quin record té d’aquelles dues maneres, suposo que molt diferents i més en aquells anys, de concebre l’ensenyament universitari. Què li van aportar?
Soc llicenciada amb grau a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB). El meu treball de llicenciatura va consistir en la caracterització física de substrats per al cultiu en test/fora sòl, treball dirigit pel Dr. Jordi Aguilà. Aquest professor estava interessat en la recerca del Prof. H. A. J. Hoitink (Universitat d’Ohio), que observava com productors que empraven compost de residus de fusta (substrat de cultiu) utilitzaven menys productes químics. L’interès del Prof. Aguilà per a entendre aquest tipus de recerca, i penso que el meu nivell d’anglès (Institut Americà i British Institut), em van permetre tenir una primera beca de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i vaig fer una curta estada (4 mesos) a l’Ohio Agricultural Research and Development Center (OARDC). De tornada a Barcelona, vaig presentar-me a la primera convocatòria de les Beques Fullbright de La Caixa, beca que vaig obtenir. Després de passar l’examen teòric, recordo sobretot l’entrevista i les explicacions entusiastes de la meva experiència americana i l’interès per la fitopatologia. Vaig fer el Màster en Science a la Universitat Estatal d’Ohio (OSU), nou mesos de cursos i començament de recerca i al voltant de 16-18 mesos de recerca a l’OARDC. Vaig presentar la tesina el 1985 i la vaig publicar el 1986 (M. I. Trillas-Gay; H. A. J. Hoitink; L. V. Madden, 1986, «Nature of suppression of Fusarium wilt of radish in a container medium amended with composted hardwood bark», Plant Disease, 70: 1023-1027). L’any 1990 vaig defensar la tesi doctoral a la UB.
El coneixement teòric amb què arribàvem els estudiants catalans era molt bo, diria que excel·lent, i mai vaig trobar-me amb desavantatge respecte dels meus companys nord-americans. La diferència més important era la major disponibilitat de materials de laboratori, nombre de pràctiques i també infraestructures, sense caure en l’excés, dels quals a casa anàvem molt escassos. El desnivell era important. Per exemple, a l’OARDC teníem un ordinador per cada dos alumnes i a la tornada al Departament de Fisiologia Vegetal tenien un ordinador per a tots. Un altre aspecte molt important i diferent era que treballaven els aspectes teòrics i científics a un alt nivell, però també les aproximacions pràctiques, treballant per i amb els productors/empreses, i la divulgació era una avaluació més per al professorat.
Com veu avui l’ensenyament universitari en aquestes matèries?
De manera general, aquests anys hem millorat en molts aspectes. Com a país penso que continuem fent una bona docència i una millor recerca. S’ha pres consciència de la importància de la recerca, i la transformació de les nostres universitats en bona part ha vingut amb la integració a Europa. Hem après a fer publicacions, a treballar en grup, i els grups a ser competitius i aconseguir diners per a projectes, i s’han millorat substantivament les nostres instal·lacions. Però encara trobo a faltar la transferència: ens falta mantenir les avaluacions per transferència i fer-les correctament, si no no podrem assolir aquesta fita. Cal estar vigilants, estem en un moment de canvi, sempre evolucionem, però en els darrers anys comencem a tenir evidència que no totes les publicacions peer review són això i no totes mantenen els nivells de «qualitat» desitjats. Algunes revistes/editorials no estan fent correctament aquesta feina i s’estan convertint en un simple negoci. És un repte que tenen els nous professors/investigadors i tots com a societat: mantenir la qualitat, i per això cal replantejar certes coses. Com a biòleg ho tinc molt clar, les espècies evolucionem, i ens adaptem o desapareixem, per tant, siguem exigents i fem-ho correctament.
De manera específica, la docència en sanitat vegetal, tant en malalties com en plagues, ha fet una reculada important en els currículums acadèmics, el nombre d’hores ha disminuït de manera substantiva i l’interès en el treball al camp tampoc no està en el seu millor moment (pocs alumnes). És un problema que observem a Catalunya, però també a la resta de la Península. Això s’ha anat constatant en els últims anys i des de la ICEA, amb un grup de treball amb professors de les diferents universitats catalanes, hem establert contactes tant amb la Conselleria d’Universitats com amb la d’Agricultura, i estem presentant propostes per a reconduir-ho en un futur esperem que proper.
Vostè és un puntal de la Societat Catalana de Patologia Vegetal (SCPV). Què pretenen amb aquesta associació? El dia 30 organitzen la 5a trobada de la Societat amb una anàlisi del paper de la intel·ligència artificial en la patologia vegetal. Quin creu que pot ser el seu paper?
Bé, soc un membre de la SCPV, la idea no és pas meva, però en conèixer-la vaig apuntar-m’hi. Als Estats Units tenen l’American Phytopathological Society, però encara no tenim una societat d’aquesta mena a Europa, les tenim per països, però tampoc no en teníem una a Catalunya. Doncs, per què no? I el fet d’estar a Barcelona…, els companys em van proposar de representar-los a les reunions mensuals. Els nostres objectius diria que encara són senzills, tenim relleu generacional i ens caldrà definir estratègies per als propers cinc anys.
Enguany celebrem la 5a reunió anual, desconec les conclusions a què arribarem el proper 30 de juny, us animo a venir i a participar-hi. Personalment, crec que hem d’«educar» la intel·ligència artificial, però també demanar/tenir drets d’autoria.
Durant la seva etapa universitària ha combinat la docència amb la recerca. I no s’ha quedat aquí: del descobriment d’una soca (T34) del fong Trichoderma asperellum va passar a crear una empresa derivada (spin off), Biocontrol Technologies, que li va valdre quedar finalista europea de les Dones Innovadores. Va ser complicat passar del camp teòric a l’empresarial?
En el transcurs de la tesi doctoral de la Lurdes Cotxarrera Vilaplana, mentre avaluàvem compostos de la recollida selectiva d’escombraries de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (col·laboració amb la Dra. Montserrat Soliva, Escola d’Agricultura, UPC), vam trobar un compost molt supressor a la fusariosi vascular del tomàquet. La naturalesa supressora d’aquest material no era deguda a components volàtils/químics sinó biològica, i els microorganismes més predominants eren fongs del gènere Trichoderma, spp.
Es va aïllar de més de dues-cents soques diferents, fins que va quedar-ne un grup reduït i finalment es va seleccionar la soca amb el número de laboratori T34 (T per Trichoderma). Per protegir-la vam insistir a fer una patent, dic «insistir» perquè a la UB tenien interès per patents en altres disciplines, però no en agricultura. Després d’una reunió amb el Dr. Pascual Segura de l’Oficina de Patents de la UB, es va patentar, primer a Espanya, i en aquell moment teníem fins a dos anys per a perllongar aquesta patent a altres països. La idea, que no va tenir èxit (2000-2002), era llicenciar la patent a alguna empresa i tenir una entrada recurrent de diners per a recerca. També el meu interès era estendre la patent per tot Europa i els Estats Units i, per a aquest segon pas, la UB ens va suggerir demanar un projecte Capital Concepte a la Generalitat de Catalunya. Així va sorgir Biocontrol Technologies, SL, per això som una empresa spin-off de la UB, sorgim a partir d’una patent. En aquell moment vaig pensar que podia fer dues coses, només publicacions, és a dir, no sortir de la meva zona de confort, o bé, si volia que el desenvolupament arribés a mans dels pagesos, havíem de fer-ho nosaltres, teníem els coneixements i les ganes.
El tema de finalista al Premi UE Dones Innovadores va sorgir en una d’aquestes informacions que rebíem de l’Oficina de Transferència de la Fundació Bosch i Gimpera – UB, ens va arribar (2017) la convocatòria de la Unió Europea de Recerca i Innovació. Efectivament, després del que havia estat fet i d’omplir la sol·licitud de producte fitosanitari (6.000 pàgines), 15 preguntes que serien 5 fulls, era una diversió. L’experiència a Brussel·les va ser això, divertida, i érem quatre finalistes espanyoles (dues de catalanes).
Pel que fa a l’última pregunta, mai m’he considerat una empresària. No he volgut tampoc fer cap màster en aquest aspecte, per deixar i confiar que cada professional faci la seva feina. El que sí que em considero és una persona emprenedora, molt intuïtiva, que ha tingut el suport i la implicació familiar per a poder fer-ho, i també soc una «fan» dels microorganismes i el control biològic.
De què parlem quan parlem de malalties en cultius?
Acadèmicament, diferenciem malalties de plagues, són disciplines diferents, i evidentment, les plantes/cultius es veuen afectades per les dues. Per malalties entenem aquells microorganismes microscòpics, que l’ull o la lupa no poden veure, per tant, parlem de manera general de virus i propers, bacteris i fongs que interfereixen negativament en el funcionament i/o creixement de les plantes. Mentre que amb les plagues ens referim a aquelles disfuncionalitats produïdes per insectes. Queden els nematodes, que estan entre les dues disciplines, i s’acostumen a ensenyar en ambdues. Plagues i malalties produeixen en les plantes el que s’anomena estrès biòtic i que es diferencia de l’abiòtic, en el sentit que aquest últim és causat per l’ambient, la falta o l’excés d’aigua, nutrients, temperatura, llum, etc., tot i que precisament l’ambient és un pilar clau en el desencadenament i la magnitud de malalties i plagues.
El control biològic és una bona alternativa per al control de les malalties?
Durant el segle passat (1940) es va imposar la proposta de l’agrònom Norman Borlaug, l’anomenada industrialització agrària o Green Revolution, que va portar a un gran increment en la producció agrícola, gràcies al foment de l’aplicació massiva de fertilitzants sintètics i productes químics de síntesi. Per contra, ens trobem un altre funcionari de l’Administració americana, la biòloga marina Rachel Carson, que observava i denunciava (Silent Spring, 1962) l’acumulació d’aquests productes, principalment DDT i la mort de peixos. El llegat d’aquella revolució verda —l’increment de la producció a qualsevol preu— el coneixem tots: degradació i contaminació de sòls i aigües, pèrdua de biodiversitat, afectacions en la salut humana, etc.
Europa, conscient d’aquestes evidències científiques es proposa en la Directiva 91/414/EEC sobre la comercialització de productes per a la protecció de les plantes (PPP) revisar les aproximadament 1.000 substàncies actives (SA) autoritzades. Aquesta directiva dona lloc a la posterior Regulació EC 1107/2009, que, després de l’harmonització en els diferents estats membres, ens porta a la prohibició d’aproximadament el 74 % d’aquelles SA. Actualment, encara hi ha més productes químics que biològics, però cada vegada més es consolida el control integrat de plagues i malalties dels cultius, on el control biològic és una eina segura (per a l’ambient, l’agent aplicador i els consumidors). La utilització d’alternatives diferents dels químics de síntesi ja no són allò que es deia als anys 90 spray and pray, i el control biològic s’està demostrant que és una excel·lent alternativa per al control de malalties i plagues.
Quina acceptació té entre els pagesos?
Cada vegada l’acceptació és més gran, tot i l’escepticisme inicial. Costa vèncer la cega confiança que encara hi ha en els químics, i sempre cal demostrar l’eficàcia dels biològics. Eficàcia que s’ha demostrat durant el procés de registre fitosanitari. El que reconforta és que amb poc temps un mateix pagès passa de negar-ho a tenir dubtes, fins que perd la por i ho prova. A partir d’aquí fàcilment es converteix en un «fan» i no vol tornar enrere.
És un mite que un fitosanitari químic sigui millor que un fitosanitari biològic, en el nostre cas tenim un gran nombre d’estudis estadístics i publicacions científiques d’altres universitats i centres de recerca, d’arreu del món, en què es demostra que T34 presenta una eficàcia comparable als químics de síntesi, igual o millor producció i, a més a més, no som fitotòxics, som residu zero i no tenim cap impacte negatiu (estudis toxicològics i ecotoxicològics) en abelles, fauna auxiliar, peixos, aus, fixadors de nitrogen. El que sí fa T34 és reduir significativament el nombre d’esclerocis, microesclerocis, clamidòspores, poblacions de patògens edàfics i alguns de foliars, és a dir, controlar les malalties.
És molt complicat obtenir un registre per a aquest tipus de productes i la seva comercialització? Europa és prou competitiva en aquest sentit?
Nosaltres, jo personalment i el nostre grup a Biocontrol Technologies, podem parlar en primera persona, donat que som una de les poques empreses que han dut a terme tot el procés des de l’aïllament i estudis de registres 2/3 del total d’estudis requerits en un registre fitosanitari, la confecció dels dossiers i la seva tramitació administrativa, fins a l’obtenció de l’autorització, tant a Europa, com al Canadà i els EUA (països amb les regulacions més estrictes). Podem dir que els requisits són gairebé els mateixos, si exceptuem que en alguns estats dels EUA no es demanen estudis d’eficàcia. El procés a la Unió Europea és més lent, principalment i des del meu punt de vista, degut al fet que ha de passar pels estats membres. Tot i que cada vegada és més àgil, encara queden coses per a millorar; penso que s’està en camí, però cal mantenir l’exigència en l’àmbit polític per no perdre competitivitat respecte d’altres potències internacionals.
Amb tot, i encara que pensem que l’eficiència europea és menor, Europa ha estat molt valenta respecte dels EUA, per exemple, en la prohibició de substàncies actives perilloses. Però no podem «abaixar la guàrdia», encara ens queda molta feina per fer.