President d’honor de la Acadèmia de Ciències Veterinàries i membre de la Reial Acadèmia Europea de Doctors.
Avui parlem amb Pere Costa i Batllori, doctor en veterinària, President d’honor de la Acadèmia de Ciències Veterinàries, membre de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i soci de la ICEA. Tot un referent en l’alimentació animal.
Doctor Costa, a la vostra família no hi havia cap antecedent que es dediqués a la veterinària. Què us va impulsar a escollir aquesta carrera?
Potser són petits detalls. Vaig néixer a Barcelona el 1933. A conseqüència de les penúries de la Guerra Civil i de la postguerra, els meus pares em deixaren amb els avis a Peralada (Alt Empordà) i, posteriorment, ells també varen decidir seguir el mateix camí en fer-se càrrec el meu pare de la Biblioteca del Castell de Peralada. La vida era tranquil·la i un xic monòtona. Vaig cursar l’ensenyança primària, molt primària, a l’escola del poble i el batxillerat, a l’Institut de Figueres. M’agradava aquella vida, possiblement, perquè no en coneixia cap altra. M’agradava el camp i els animals. Era amic del veterinari, a qui acompanyava sovint en les seves visites. Un parent de l’àvia materna havia sigut també veterinari del poble. Quan va arribar el moment de triar la carrera, els meus pares no volgueren influir en la meva decisió que crec els va sorprendre. Jo m’imaginava substituint el veterinari Ferran trescant per l’Empordà. La realitat va ser després molt distinta, però la decisió presa sempre m’ha omplert de satisfacció.
Quan es va llicenciar, en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quines eren les principals preocupacions del sector?
La situació era decebedora, molt decebedora. Moltes mancances en tots els sentits, una forta plètora professional, una ramaderia precària i rural que no produïa llocs de treball, les indústries sectorials tenien poca capacitat econòmica, algunes empreses estrangeres començaven a interessar-se pel sector, però bàsicament oferien treballs comercials, els coneixements que la facultat ens havia ofert no estaven actualitzats en molts casos, disposàvem d’una formació professional desfasada i el sector estava poc capitalitzat. La sortida professional més a la mà era el funcionariat, opositar al Cuerpo de Veterinarios Titulares per bàsicament fer la clínica rural i el control d’aliments per a la població i el Cuerpo Nacional per a càrrecs de direcció estatal, però no encaixava en la manera de ser d’una gran majoria. La clínica d’animals de companyia estava en una fase inicial. Es va fer imprescindible obrir l’exercici professional lliure i recórrer a les publicacions tècniques gairebé sempre franceses que era la llengua més coneguda, o nord-americanes encara que els coneixements de l’anglès eren generalment rudimentaris. Calia posar-se al dia de cara al futur i no era fàcil…
Heu vist com es passava de les explotacions ramaderes en petites granges, a passar a convertir-se en el principal subsector de l’agricultura catalana, i pal de paller d’una potent indústria exportadora. Com ha estat possible?
Treballant en l’autoafirmació dels veterinaris com a imprescindibles i fonamentals per a la salut dels animals i dels humans, per a facilitar l’oferta d’aliments d’origen animal amb plena seguretat sanitària i per al control alimentari en general. Es va treballar per a donar suport a l’empresariat nacional i estranger per a invertir en granges més grans i més professionalitzades, fàbriques de pinsos, laboratoris de medicaments i vacunes… I entre altres accions, es va aconseguir el fet de poder importar matèries primeres que no es produeixen en el país, assenyalant la soja com a producte paradigmàtic i recomanant races animals més productives per a millorar les autòctones. Tampoc no es pot oblidar l’important paper de les facultats de Veterinària de Catalunya que figuren entre les millors facultats europees.
Sou considerat un referent en tot allò relacionat amb l’alimentació animal, en l’àmbit nacional, però també com a assessor fora d’Espanya. En què van consistir aquests canvis?
Cal definir diferents camps d’activitat a millorar: la genètica dels animals quant a un creixement més ràpid amb menor consum d’un aliment equilibrat i l’estudi de les necessitats que l’animal precisa per a aquest creixement més ràpid.
M’afalaga si em considereu un referent. Va haver-hi molts referents que varen intervenir en el canvi de les estructures ramaderes que podríem denominar casolanes a la realitat actual. Cal referir-nos a les facultats de Veterinària, al capital nacional i estranger que va invertir en granges, laboratoris, tecnologies, a la facilitat de l’intercanvi de coneixements amb països més desenvolupats i també als genetistes, als nutricionistes, als químics, als comercials que varen treballar a fons. La millora en l’alimentació i en la salut animal eren imprescindibles per a aconseguir una millora en l’alimentació i la salut humana. Cal destacar el gran paper de les noves vacunes en la sanitat animal i el gran paper d’una alimentació equilibrada del bestiar en l’obtenció d’una carn, llet, ous en més quantitat, millora de preu i millora del valor nutricional. Es va aconseguir la producció industrial de porcs, aus, llet, carn de vedella, xais i conills en òptimes característiques de qualitat, sanitat i valor alimentari.
Una de les controvèrsies, i ara amb el tractat de Mercosur tornen a estar d’actualitat, és la utilització de determinades substàncies per a afavorir l’engreix ràpid dels animals. Com està actualment aquest tema?
Seria lògic que els productes importats estiguessin sotmesos a les mateixes normes de producció que té la Unió Europea i també s’hauria de fer una revisió de les citades normes europees, perquè és possible que siguin excessives per a alguns tipus de productes. És un tema delicat, però necessari en el qual haurien d’intervenir no sols els polítics i economistes, sinó també els tècnics sensats i experts coneixedors del tema.
Un dels aspectes que actualment preocupen són les malalties en el bestiar i la possibilitat que saltin entre espècies inclosa l’espècie humana. Creieu que hi ha perill d’una crisi sanitària global?
El perill sempre existeix, però és evident que si s’apliquen les normes correctament, podem viure tranquils.
La Xina està fent granges de porcs verticals de molts pisos, amb estrictes mesures de bioseguretat i residus pràcticament zero. Aquest és el model de futur?
La cria de porc en edificis verticals presenta greus problemes sanitaris per als mateixos porcs, de manera que la mortalitat existent és extraordinària. Per ara, creiem que és una experiència no viable de portar a la pràctica.
Des de la perspectiva que li donen els noranta-tres anys, com veieu el futur de la ramaderia en un món cada cop més tecnificat. Els drons seran els nous pastors i ramaders, i els veterinaris seran substituïts per IA, o ni tan sols això. Tota la carn serà de laboratori?
La carn de laboratori no es pot denominar carn. Sempre serà un producte diferent que caldrà diferenciar, com la llet d’origen vegetal que ja s’utilitza de manera molt generalitzada i que no s’hauria de denominar llet. Estem parlant de productes que, nutricionalment, no són comparables. El futur sembla que estarà en les grans indústries que explotaran granges de gran capacitat sempre limitades a un cert nombre de caps, amb els diferents estadis de producció separats o sigui granges de reproducció, granges de garrins i granges d’engreix sempre aïllades. Tot sembla indicar que aniran desapareixent, com ja està passant, els petits productors.
Què opineu de les noves tendències alimentàries que tendeixen a demonitzar el consum de carn? Hi ha una base científica o són modes?
La proteïna animal té un elevadíssim valor nutricional i està totalment ajustada per al desenvolupament normal de la humanitat. Ha estat un procés evolutiu al llarg de molts anys que ens ha portat fins aquí. És possible que en algunes societats sigui possible reduir el seu consum per motius ambientals discutibles, però sembla clar que els nivells òptims d’ingesta de proteïna animal contribueixen, en gran manera, al correcte desenvolupament d’una vida sana.
I quina és la vostra opinió sobre el futur consum d’insectes, ja que s’estan preparant granges per a la seva producció?
Personalment, espero no haver de recórrer al seu consum, però no és cap novetat el consum de formigues, per exemple, i altres insectes propis de civilitzacions alienes. Crec que cal estar oberts a aquestes possibilitats especialment per a l’alimentació animal si s’aconsegueix una combinació correcta per a cobrir les seves necessitats en aminoàcids, calories i absència de toxicitat. Personalment, crec que, arribat el cas, m’abstindré del seu consum, perquè la carn constitueix un aliment bàsic (juntament amb el peix) en l’alimentació humana i en la nostra gastronomia, i consumir-la és un plaer al qual cal intentar no renunciar.