El dia 3 d’octubre de 2019 ha tingut lloc l’homenatge de la Universitat de Lleida (UdL) al Dr. Jaume Porta, rector d’aquesta universitat en el període 1993-2003. Amb aquest acte s’ha fet un reconeixement a la seva carrera acadèmica i de servei a aquesta institució acadèmica.
Prèviament s’ha procedit a la cerimònia de descobriment de la placa que dona el nom del Dr. Jaume Porta a la Biblioteca del campus de Cappont de la UdL. Es tracta d’una construcció singular i funcional que constitueix un edifici emblemàtic de la Universitat de Lleida
L’acte, ha estat presidit per l’actual Rector Sr. Jaume Puy i ha reunit un ampli conjunt de professionals tant de la UdL com externs, que han tingut ocasió de treballar amb el Dr. Porta en el decurs de la seva activitat professional a la Universitat de Lleida.
S’ha fet especialment menció a l’impuls decisiu del Dr. Jaume Porta en el desenvolupament del campus de Cappont, que reuneix un grapat d’edificis ja integrats en la trama urbana de Lleida. Igualment a la seva activitat en el món de l’edafologia amb la seva activitat de professor i formador de nombrosos professionals en la ciència del sòl.
Donà la benvinguda als assistents la vicepresidenta de la ICEA, Ester Torres.
Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, va fer una panoràmica general de la producció mundial del tomàquet, fresc i processat. Va destacar els elements següents com a característiques generals de la producció i el comerç: a) el tomàquet ocupa el lloc número dotze dins dels sectors agraris pel valor de la seva producció en l’àmbit mundial; b) la Xina és el primer productor, amb quasi un 50 % de la producció mundial i amb un desenvolupament recent; c) Espanya ocupa un dels primers llocs en producció i exportació de tomàquet fresc, mentre que Itàlia té un paper més destacat quant al tomàquet processat; d) Catalunya ha anat reduint de manera molt significativa la producció de tomàquet, el 2005 era de 8,5 Mt i el 2018 va ser de 4,3 Mt, i ara n’és un importador net (el 2018, a Mercabarna només un 7,3 % del tomàquet tenia com a lloc d’origen Catalunya), i e) els preus són molt volàtils i molt diferents segons la qualitat i les varietats.
Des d’un plantejament més analític, Reguant va assenyalar que, en les últimes dècades, Catalunya ha menyspreat l’horta en benefici de la producció ramadera intensiva i que, de cara al futur, cal una reconsideració ràpida a causa dels canvis que patirà la producció de carn per les noves formes d’obtenció a partir de cèl·lules mare sense la necessitat de bestiar. A més a més, el tomàquet és el producte «ideal» tenint en compte el consum d’aigua que requereix i les característiques mediterrànies de l’agricultura catalana. Va indicar, però, que les seves exigències pel que fa al treball requerit avui són un entrebanc per al desenvolupament de l’activitat.(presentació)
Lourdes Viladomiu, del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, va explicar que, si aquesta jornada es dedicava al tomàquet, era, en part, per l’interès que va despertar el llibre del periodista francès Jean-Baptiste Malet El imperio del oro rojo (Península, 2018) i aquest reportatge.
El tomàquet permet apreciar com actua la globalització en un producte concret i molt especialment en el cas del tomàquet industrial. El seu consum avui arriba pràcticament a tots els països del món i va tenir un gran impuls des de la cuina italiana (salsa per a pasta i pizza) i des d’empreses com Heinz (quètxup i sopes). La producció del tomàquet enfronta actualment tres grans zones productores amb models productius diferents: Califòrnia, amb un model tecnològicament molt eficient en el qual destaca l’empresa The Morning Star Company; la Xina, amb un desenvolupament molt particular protagonitzat per dues empreses públiques (Chalkis i Cofco Tunhe, l’una de l’Exèrcit Roig i l’altra d’un gran hòlding agroalimentari estatal) i la regió autònoma de Xinjiang, i Itàlia i altres regions mediterrànies, que aposten per un futur basat en la diferenciació i la qualitat.
El boom xinès de la producció de tomàquet va arrencar en els anys noranta i va arribar a uns màxims històrics fa uns deu anys. És una producció orientada totalment a l’exportació i que actualment aposta amb força per Àfrica, amb un creixement rapidíssim del consum i amb una important crisi de la producció autòctona tradicional. (presentació)
Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar, va fer la ponència titulada «Reptes de la producció de tomàquets a Catalunya». Durant aquesta intervenció va assenyalar que, davant de la caiguda de la producció dels darrers anys, han sorgit iniciatives des de les associacions de defensa vegetal (ADV) que obren noves possibilitats. Per exemple, Selmar, una federació d’ADV, treballa en tècniques de control biològic per a donar resposta als seus 136 associats, es finança amb les seves quotes i dona resposta a les plagues que els afecten. Fa cria de Macrolophus pygmaeus, que subministra als seus associats. Com a reptes, en el moment actual, indica que cal treballar per a garantir la qualitat ambiental, que inclou una gestió integrada de plagues i malalties que incorpori una adequació legislativa, recerca, transferència i assessorament. El model comporta el desenvolupament de marges amb flors entre la producció i requereix un coneixement més ampli per part dels consumidors. En aquest sentit, cal fer un treball important de coneixement del contingut de la producció integrada. (presentació)
José Pío Beltrán, professor d’investigació del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC – Universitat Politècnica de València), va ressaltar el potencial de l’edició genòmica per a la millora de la producció de tomàquet. Va iniciar la seva presentació explicant en què consistia l’edició genòmica i com es diferenciava de la producció transgènica. Va indicar la importància que té la tècnica CRISPR-Cas9 perquè generalitza l’ús de l’edició genòmica amb un cost molt reduït. També va reivindicar que en el descobriment d’aquesta tècnica va tenir un gran protagonisme Francisco Juan Martínez Mojica, de la Universitat d’Alacant.
El tomàquet és un conreu que es deixa transformar genèticament d’una manera senzilla i ha estat objecte d’una recerca permanent per a adequar el producte al consum. Inicialment, l’objectiu principal era el creixement del producte i es desenvolupaven híbrids domesticats. El coneixement, des del 1953, del DNA i, des del 1978, del tall de gens, ha permès entrar en l’època del new plant breeding technique, que permet el disseny de plantes. Es tracta de mutacions controlades (edicions) amb talls que utilitzen diferents tisores. Aquesta tècnica permet una gran varietat d’opcions, com ara la producció de tomàquets sense llavors, que són molt adients per al processament de tomàquet industrial.
A Europa aquesta tècnica està sotmesa a restriccions legals i no es poden comercialitzar productes sotmesos a aquesta mutació (l’edició genòmica s’identifica amb els transgènics). Si no s’aixeca aquesta restricció legislativa a Europa, Beltrán creu que la gran vencedora serà la Xina, que està treballant intensament en aquest camp.(presentació)
El matí va finalitzar amb un breu torn de preguntes. José Pío Beltrán va assenyalar algunes raons que expliquen el pànic a les mutacions genètiques, com ara el fet que, en l’opinió pública, continua molt present la intervenció del nazisme a Alemanya en aquest àmbit.
A la tarda, la primera presentació va ser a càrrec de Joan Vila, d’Hortícola Vila – Casa Flix, a Bigues i Riells. L’empresa produeix un tomàquet tradicional (Montserrat, pometa, Riells), des de la llavor fins a la comercialització. Vila assenyala que, per a mantenir una empresa hortícola, s’han de dur a terme diferents tipus de conreu que permetin activitat tot l’any, ja que el problema de la mà d’obra temporera és molt difícil de resoldre. A l’empresa tenen un banc de llavors, venen planter, la producció està sotmesa a control integrat i utilitzen vibració de les flors dos cops per setmana per a garantir la pol·linització. Comercialitzen gairebé la totalitat de la producció amb Bon Preu, amb qui tenen un acord que els obliga a complir uns estàndards i una millora de les llavors. Cada un dels tomàquets porta una etiqueta per a diferenciar el producte, ja que actualment les vendes es realitzen en caixes de lloguer que no porten el distintiu de l’empresa. La comercialització a través de cadenes de supermercats proporciona una certa garantia a l’empresa i té prioritat perquè és un producte de proximitat i de temporada (d’abril a setembre). Els preus són correctes i paguen puntualment.(presentació)
Joan Casals, investigador de la Fundació Miquel Agustíi professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya, explica que des de la Fundació estan fent un treball de recuperació de varietats tradicionals de tomàquet. Dona compte breument la història del tomàquet i dels cinc-cents anys d’evolució i millora. Entenen que les varietats tradicionals són clau en la diversitat gastronòmica i que tenen interès com a herència cultural. Amb tot, reconeix que les varietats tradicionals no són necessàriament les que millor s’adapten al territori i sovint són poc eficients en comparació amb les noves varietats més adaptades al canvi climàtic i a altres elements ambientals. Quant a les perspectives de futur, assenyala la feina que realitzen en conservació (com a banc de germoplasma), la millora genètica amb la col·laboració de productors i consumidors, i les millores orientades a reduir l’impacte ambiental. En concret, esmenta un projecte en curs per a reduir el consum d’aigua en el conreu del tomàquet de penjar.
Joaquim Ros, membre de la Junta permanent ICEA, explica la història del tomàquet de conserva a Catalunya a partir de l’experiència viscuda en primera persona a la Finca Migjorn. Era una explotació de 650 hectàrees al delta de l’Ebre, que es dedicava a l’exportació (escarola, pastanagues…), a produir pel mercat nacional (síndries, melons, patates, carxofes…) i a la producció per a la conservera Orlando (pèsols, mongetes i tomàquet), amb instal·lacions entre l’Aragó i La Rioja, que buscava àrees primarenques de producció. Va utilitzar la primera màquina de collir tomàquet a Europa, importada dels Estats Units. Aviat va topar amb seriosos problemes (climatologia i sòl) que no eren fàcilment resolubles. Els tractaments de l’arròs de finques properes amb herbicides subministrats per avionetes va ser el punt final d’una experiència que va anar de 1979 a 1999. (presentació)
Pere Georgi, pagès de la zona, corresponent a la Catalunya del Nord, assenyala que el tomàquet s’està introduint en algunes explotacions com a forma de diversificar la producció, excessivament centrada en el vi. En el seu cas, els resultats econòmics que ha obtingut fins ara de la producció de tomàquet són desfavorables.
Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia, va coordinar la taula rodona i el debat. Va explicar la seva experiència a l’empresa Nestlé quan va comprar Solis, la gran productora de salses de tomàquet. El debat va ser ric en participació dels assistents i es va fer un torn d’intervencions sobre el futur del tomàquet a Catalunya. Francesc Reguant va afirmar que cal més horta i posar fi a la ramaderia intensiva; Lourdes Viladomiu va indicar que cal aconseguir més productes gourmet amb menys barreres d’entrada per als joves; Jordi Ariño va concloure que hi ha dificultats per a trobar la inversió necessària per a un canvi de model més sostenible; Joan Vila va assegurar que cal programar les produccions; José Pío Beltran va ressaltar que s’obren moltes noves opcions amb una recerca aplicada i orientada a les necessitats dels productors; Joaquim Ros va fer notar que, en el Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna, el tomàquet marca la pauta de totes les hortalisses, i Joan Casals va explicar que cal un model participatiu consumidors-productors.
El proppassat divendres, dia 20 de setembre, es va presentar el Mapa de sòls de Catalunya a escala 1:250.000. L’acte va tenir lloc a la seu de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Hi van participar Jaume Massó, director de l’ICGC; Elisenda Guillaumes, directora general d’Agricultura i Ramaderia del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP); Rosa M. Poch, presidenta del Grup Tècnic Intergovernamental de l’Aliança Mundial pel Sòl de la FAO; Emili Ascaso, de l’ICGC, i Jaume Boixadera, del DARP.
Els ponents van posar en relleu la importància del mapa presentat en la valoració i el reconeixement dels sòls de Catalunya. El treball constitueix el resultat d’un llarg esforç cartogràfic que ja va iniciar el DARP durant la dècada dels anys vuitanta i que, posteriorment, va continuar l’ICGC. En tot cas, es va deixar clar que el treball no és un punt final, sinó que és una síntesi, una fita i, alhora, el punt de partida de noves caracteritzacions dels recursos edàfics a una escala més detallada. L’inventari de sòls continua sent molt necessari tenint en compte les demandes territorials i ambientals existents: planificació, seguretat alimentària, protecció ambiental, mitigació del canvi climàtic, etc.
El mapa es presenta en dues versions, cadascuna amb un sistema de classificació de sòls: una versió utilitza la classificació Soil Taxonomy fins al nivell de subgrup, i l’altra versió utilitza la WRB (World Reference Base) per a treballar d’acord amb el protocol Inspire. Tot i l’escala del mapa, la seva utilitat és rellevant com a instrument de treball, especialment pel que fa a la planificació, la sistematització de la base de dades i la visualització dels recursos edàfics i també com a instrument didàctic i com a peça base de futures prospeccions a escala més gran, en especial en la línia dels mapes a escala 1:25.000, que actualment es troben en vies d’execució.
Lamentem comunicar-vos que ha mort Montserrat Soliva, professora de química de l’Escola d’Agricultura i membre de la Junta de la ICEA entre 1984 i 1990. Fins l’any 2016 formava part del Comitè de Publicacions de la ICEA.
La professora Soliva era una gran persona i molt emprenedora. Amb ella havíem ideat alguns projectes que haurem d’estudiar i tirar endavant, malauradament, sense ella.
Excel·lent persona i professora que reflectia la vocació per l’ensenyament. Pionera i impulsora dels estudis dels subproductes orgànics i el seu reaprofitament, precursora del concepte de reaprofitament i reciclatge via compostatges i aplicació al sòl.
Aquests dies hem tingut a Catalunya dues notícies relacionades amb el món forestal aparentment desconnectades, però crec que mereixen una reflexió conjunta.
D’una banda, hem patit un incendi que podia haver estat de grans dimensions, però que l’esforç dels equips d’emergència i de la població ha aconseguit que, tot i el mal produït, no arribés a la magnitud potencial prevista (unes 20.000 ha).
De l’altra, el Tribunal Suprem, a conseqüència de la demanda d’un grup ecologista, ha tombat el Pla General de Política Forestal, al·legant la manca d’adaptació a algunes directives europees i la no convalidació de la metodologia del procés de participació dels diversos agents socials.
La política forestal ha estat sempre la ventafocs de les polítiques sectorials, no perquè no sigui un tema importat —estem parlant del 60 % del territori català—, sinó perquè sempre s’ha mogut en un escenari confús en què es barregen des de paràmetres ideològics fins a aspiracions personals, però sense reflexions de fons i, per tant, sense polítiques conseqüents al respecte ni amb pressupostos adequats.
D’entrada, podem dir que encara és vigent aquella visió imperant en els inicis de la Generalitat recuperada i que podia tenir tot el sentit si es tenia present la història dels anys anteriors, durant els quals s’havia desfermat una autèntica febre per a conquerir noves terres agrícoles, esgarrapant-les de masses forestals o d’indrets que no s’haurien d’haver malmès mai.
Així, el principi dominant va ser la protecció del bosc com a element prioritari. Això va comportar que, en el cas del disseny de noves infraestructures o necessitats de sòls, sempre s’optés per afectar terrenys agrícoles —normalment més plans i, per tant, fàcils de treballar—, però sobretot amb moltes més facilitats legals, davant el blindatge a què quedava sotmès tot terreny forestal real o potencial.
La mecanització del camp va tornar moltes coses al seu lloc (per exemple, feu abandonar feixes arrabassades a la natura), però la decadència de la demografia rural també ha deixat ermes moltes terres agrícoles, que s’han emboscat ràpidament i això ha creat uns continus forestals que són avui el motiu de preocupació dels responsables de la prevenció i la lluita contra els incendis. Altres elements com plagues, el canvi climàtic i la debilitat de la població local són elements potenciadors d’aquesta preocupació.
El Pla General de Política Forestal volia bàsicament atacar dos problemes fonamentals: la manca de rendibilitat dels nostres boscos i la qualitat de la fusta que produeixen, perquè són dos vectors que podien ajudar a crear un sector productiu més autosuficient i que comportés una gestió efectiva d’aquest ampli territori arbrat. Aquest pla, però, com dèiem, ha estat rebutjat pels tribunals perquè no tenia prou en compte altres condicionants.
Sobre aquests aspectes, hi ha hagut dos posicionaments públics que considero força interessants i que marquen una possible via de treball per a revertir aquesta situació, fins ara recurrent, però que aparentment no ens deixa avançar i ens duu a un camí sense sortida.
En primer lloc, el responsable del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), el servei d’intervenció ràpida en incendis forestals, en una entrevista televisiva,[1] va venir a dir que el problema és que tot se centra en la defensa del bosc que tenim, que no deixa de ser fruit de l’activitat humana i d’un context determinat. Així és com esmercem els recursos, quan el millor seria plantejar-nos quin bosc de futur volem i podem tenir en funció dels nous condicionants, i planificar una sèrie de polítiques per a fer-lo realitat. És a dir, no hauríem d’emmirallar-nos en el passat, sinó que hauríem de ser proactius i crear el futur.
En segon lloc, en un article a La Vanguardia,[2] el conseller Josep Miró i Ardèvol, responsable del disseny del que es considera el primer pla antiincendis global de Catalunya, el Foc Verd, apunta dues accions a dur a terme: rectificar «l’errònia separació del medi natural de la Conselleria d’Agricultura», perquè això crea una fragmentació de competències en un tema que requereix tractaments globals, i «potenciar no només el cos d’agents rurals, sinó també les agrupacions de defensa vegetal, restituir els voluntaris forestals i adoptar noves tecnologies».
Crec que ambdues postures defineixen el que podrien ser eixos vertebradors d’un problema fins ara no resolt a casa nostra. Manca, però, un debat de quin model de paisatge volem: ho deixem tot en mans de la natura o bé l’ajudem a crear uns mosaics que ens permetin gestionar millor el territori i ajudar la biodiversitat?
Això darrer seria una actuació conseqüent, sobretot després de grans incendis. Volem que es torni a recuperar tot el terreny cremat segons el model anterior?, o ja dissenyem de bell antuvi ajuts per als tallafocs existents (com rius, autopistes, etc.)? Per a fer-ho, es podrien afavorir espècies diferents de les dominants (moltes vegades introduïdes artificialment) o crear discontinus agrícoles, és a dir, el que es coneix amb el nom de polígons de seguretat forestal, que són àrees controlables en cas d’incendi.
Cal una unitat de gestió i de visió àmplia del territori, que seria extensible a totes les polítiques sectorials de tots els àmbits. I, en aquest cas concret, implicaria una revisió de la legislació que fa pràcticament impossible qualsevol actuació en territori forestal. És necessària també una major participació de diferents agents socials, que consensuïn quines actuacions són prioritàries en indrets tan diversos com els que té el nostre país. S’han d’adoptar mesures efectives per a fer productius els nostres boscos, tenint present la dispersió de la propietat i la multifunció que realitzen.
En definitiva, cal aprofitar l’oportunitat que representa haver de retocar el Pla General de Política Forestal per a fer-nos més pares del futur en lloc de continuar sent només fills del passat.
Cultiu i comercialització del tomàquet: proximitat versus globalització
Liceu Renouvier de Prada (Conflent), divendres 23 d’agost de 2019.
Organització: Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) – Col·laboració: Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans
PROGRAMA
9.30-10:00 h. Obertura de la jornada, a càrrec d’Ester Torres, vice-presidenta de la ICEA
10:00-10:30 h. «El cultiu del tomàquet a nivell mundial», a càrrec de Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya).
10.30-11:00 h. «Una cadena de valor globalitzada: el tomàquet industrial», a càrrec de Lourdes Viladomiu (Departament d’Economia Aplicada, UAB)
11:00-11:15 h. Pausa cafè
11:15-11:24 h. «Reptes que te la producció de tomàquet a Catalunya», a càrrec de Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar.
11:45-12,30 h. «El potencial de l’edició genòmica per a la millora del tomàquet», a càrrec de José Pío Beltrán, professor del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-Universitat Politècnica de València).
12:30-13:00 h. Debat
15:00-15:30 h. «Produint tomàquets al Vallès, de la llavor a la comercialització, » a càrrec de Joan Vila (Hortícola Vila, Casa Flix).
15:30 -16:00 h. «Les varietats tradicionals de tomàquet en el context de l’agricultura moderna: la seva història i les perspectives de futura», a càrrec de Joan Casals Missio, investigador de la Fundació Miquel Agustí i professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
16:00 -16:30 h. «El tomàquet de conserva a Catalunya: aproximació històrica», a càrrec de Joaquim Ros (ICEA).
16:30- 17:00 h. Experiència de la producció a la Catalunya Nord.
17:00-17:45 h. Taula rodona i debat amb tots els participants. Modera: Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia.
Els jardins de Terramar, més que com una obra de jardineria, els hem d’entendre com una obra d’art. En aquest sentit, i per a donar-los aquest caire artístic, fem valer el context de la creació del projecte pel que fa a les noves tendències arquitectòniques i urbanístiques, un model que apostava per un canvi, que cercava una identitat i uns valors, i que ho expressava tot des d’un programa polític determinat fent de la cultura i l’art els seus estendards.
El projecte de ciutat jardí de Terramar arribà a Sitges a través del seu ideòleg, Francesc Armengol i Duran, un alt exponent en la indústria sabadellenca i home d’una gran cultura. El projecte fou expressat artísticament des del començament: el seu poema «Visió», del juliol del 1919, publicat a la revista Terramar, no deixa dubtes sobre el seu ideari estètic i moral. Aquest poema evoca tota la càrrega poètica que volia transmetre en aquest gran projecte d’urbanització, tot de conceptes a fer valer com a directrius (somni, visió, bellesa, ritme, grandesa, germen, forma, color, cants de brollador, refilet d’ocells…), i constitueix un clar casament entre la terra i el mar, conceptes que seran evocats al jardí de Terramar.
Terramar, com a ciutat jardí, fou un projecte d’urbanització datat del 1918, desenvolupat des del 1919 i que va continuar amb intermitència fins al 1933, seguint les orientacions sobre la forma i les característiques amb què s’havia programat, tot i els efectes de la caiguda del Banc de Barcelona i la sobtada mort d’Armengol el 1931 (la represa del projecte i la seva continuïtat ja formen part d’una altra història). Per tal de portar-ho a terme, Armengol es rodejà de professionals com els arquitectes Josep M. Martino, Josep Renom, Josep Carbonell, Miquel Utrillo, Josep Artigas i Salvador Robert —tots vinculats també al jardí—, que feren de Terramar un projecte de primer ordre a Catalunya.
Fou a mitjans del 1919 quan s’iniciaren les obres i es constituí la societat Parques y Edificaciones, SA. Les terres s’havien adquirit feia poc —fins aleshores eren vinyes— i, en el lloc on hi havia el conegut Cellerot, foren projectades les obres com a eixamplament urbanístic de Sitges. Es tractava d’un projecte innovador pel que fa a la forma i el concepte, que, a més, tenia una clara voluntat expressiva i d’embelliment públic.
El projecte urbanístic, així com el jardí, era l’hereu d’una nova concepció, la «ciutat ideal», cap a la qual tendia prenent Niça com a referent, així com la ribera francesa, la italiana de l’Adriàtic o, fins i tot, Brighton. Així, un volgut cosmopolitisme i nou estiueig s’estava gestant al nou eixample de Sitges, que va incloure la creació d’un hotel, un casino, un autòdrom, un heliport i, fins i tot, s’hi va projectar un port esportiu. El jardí va ser el que va complementar, amb un gran nivell, l’hotel restaurant.
El jardí, en concepte, tendeix a la idea del bell retorn al paradís perdut. És presentació i representació en si mateix i fa referència a un ideal mític. Els referents que l’acosten a la nova concepció de la jardineria d’aquest període inclouen l’estudi dels jardins de França i Itàlia, i dels jardins hispanoàrabs, així com del paisatgisme anglès en el sentit d’oposició a aquest estil, ja que deixa enrere el que havia estat la jardineria romàntica i eclèctica practicada unes dècades abans.
Com a font fonamental per a la creació del corpus estilístic dels jardins, cal posar en relació la poesia amb conceptes filosòfics i els pensadors que ho van vehicular a casa nostra quant a tot allò que fa referència a la concepció d’embelliment juntament amb l’ètica i l’estètica que se’n desprèn. L’imaginari col·lectiu dels jardins i el seu simbolisme es podrien entendre des de la perspectiva dels jardins de Santiago Rusiñol. Recordem que fou ell justament qui, dedicant la seva vida a l’art i a la bellesa, entengué els jardins com una metàfora en clau natural de la incidència humana sobre l’entorn —el paisatge domesticat— i, en el seu cas, també versat com ho va fer valer el 1903 creant l’àlbum Jardins d’Espanya, un gran treball on es combinava la pintura de jardins amb altres arts, sobretot les literàries. Rusiñol no deixà mai de treballar l’art dels jardins i, de fet, hi deixà una forta empremta.
Pel que fa al corpus filosòfic, elaborar-lo comporta fer una revisió dels grans pensadors i del seu llegat, que ha fonamentat una forma i un estil concrets en l’urbanisme que es desenvolupà finalment a casa nostra. Van sorgir, així, conceptes com civilisme i llatinitat en una potent campanya en pro de l’art nacional, que tingué una clara repercussió en l’art del jardí fins a desenvolupar l’anomenat art català del jardí.
El jardí com a obra d’art neix del fet que les ciutats evolucionen i necessiten jardins i espais verds públics. Formen part del nou urbanisme i en són elements clau. Es desenvolupen a partir de l’idealisme utòpic i tenint en compte el programa d’aquest projecte nacional (definit pel Noucentisme) cap a la idea de fer la Catalunya-ciutat. Aquesta necessitat expressiva requereix bons professionals, amb vocació artística, que siguin capaços de materialitzar tot aquest ideari. Això fa que l’ensenyament en fos un dels eixos fonamentals. La creació de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya va ser un projecte de país magnífic per a la recuperació de les arts decoratives amb un grau elevat de competència. Va ser en aquesta escola en la qual es va inscriure l’art del jardí. Els estudis que s’hi impartien s’abordaven des del vessant humanístic, artístic, tècnic i científic, i compaginaven pràctiques a l’Escola Superior d’Agricultura, amb la qual compartien espai i que ja procurava, en el seu ideari primer, per aquesta línia de treball entre la jardineria i el paisatgisme.
Sitges no era aliena a aquesta percepció d’alta cultura i art. El pes artístic i poètic del moment pretèrit a la creació de Terramar fou tradició a la vila. Els noms de Rusiñol, Sunyer, Morera i Utrillo no es poden deixar passar per alt, perquè reivindiquen justament el seu llegat i són transmissors d’una forma de fer i de viure culturalment.
Altres factors que no s’han d’oblidar són la situació geogràfica —davant el mar—, l’orografia, el clima, el passat agrari, el paisatge, la natura i l’arribada del tren. Tots aquests aspectes feren de Sitges i el seu eixample un bon lloc d’apostes i projectes d’interès, que van ser recollits en el jardí.
La revista Terramar va ser l’altaveu fonamental de tot aquest programa, amb un posicionament clar perquè, com indicava el seu subtítol, era una «Revista d’Art, Lletres i Deports». No va defraudar en cap d’aquests aspectes i va estar sempre a la recerca de l’embelliment per a la creixença moral i urbanística de Sitges.
El jardí, doncs, va ser qui recollí més poèticament l’essència del projecte: el passeig, les avingudes arbrades i les noves construccions van donar la més alta mostra de civilitat. Hem de considerar que el jardí és el que ens resta de les idees: el jardí com a forma, la peça central patrimonial més important del conjunt urbà, un exemple de l’ideal de la bellesa pública.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 46.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
El proppassat dia 2 de juny, la Secció de Sòls de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) va organitzar una activitat titulada «El paisatge de l’Horta de Lleida i els seus sòls» i realitzada amb el suport de la Paeria de Lleida. Es tracta d’una sortida que s’emmarca en les Ecodescobertes, que organitza la Regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Corporació Municipal i que s’orienten al coneixement del medi natural. L’Horta de Lleida és un territori extens, bona part del qual és regat des d’un període molt antic i que acull una àmplia diversitat d’habitats, que han estat més valorats en els darrers anys.
Foto activitat
L’any 2018 es va portar a terme una experiència pilot consistent en l’explicació dels sòls d’un itinerari que es realitza en alguns dels paisatges més rellevants de la zona. El terme municipal de Lleida supera les 20.000 ha d’extensió. Inclou una gamma variada de paisatges: des dels relleus propers a la comarca de les Garrigues fins al potent sistema de terrasses del riu Segre i els grans depòsits al·luvials del riu Noguera Ribagorçana, cap al límit amb l’Aragó. Es tracta d’un paisatge inclòs en la depressió de l’Ebre, on la confluència de tres rius pirenaics —la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre— ha desenvolupat un complex sistema de depòsits quaternaris sobre el substrat terciari subjacent.
El resultat ha estat un ventall de fisiografies i geomorfologies en uns sòls treballats des de fa mil·lennis. Els registres disponibles detallen l’evolució dels cultius al llarg dels segles, amb la important petjada de l’aigua de reg derivada dels rius pirenaics. Es pot observar l’evolució dels regs des de les sèquies romanes als sistemes andalusos i medievals, als regadius de l’època industrial i als sistemes de reg moderns per degoteig i aspersió, perfectament monitoritzats. Cal no oblidar les àrees dels secans esteparis, que tenen un gran valor natural. Els sòls presenten una gran varietat, ajustada als processos formadors i amb un important component de l’acció humana mitjançant el reg, la millora dels sòls salins, l’aportació de matèries orgàniques i les rotacions de cultius. Finalment, també els afecten la controvèrsia actual entre el procés d’urbanització, el segellat dels sòls i la necessària protecció dels sòls agrícoles. Un debat ben viu. En els darrers anys, l’Horta és objecte d’un procés de redescobriment i valoració, ja que és un territori culturalment i sentimental molt vinculat a la ciutat de Lleida.
Els assistents van mostrar un gran interès pel descobriment de les característiques dels sòls, un element natural poc conegut. De cara als pròxims anys, es vol ampliar el nombre de circuits de sòls i paisatges.
El proppassat dia 1 de juny, la Secció de Sòls de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) va desenvolupar la tradicional activitat Transcatalònia corresponent a l’any 2019. La jornada és una síntesi de descobriment edàfic, estudi de perfils i encaix de la ciència del sòl en el context fisiogràfic, històric i econòmic de cada zona. Aquest any la zona objecte d’estudi ha estat la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. El títol de la jornada era «Els sòls del loess. Unes notes en el front de batalla. Itinerari edàfic per la Terra Alta i Ribera d’Ebre».
Foto grup
El contingut de la jornada es basa en els estudis de sòls realitzats a la zona en els darrers trenta anys. Una bona part dels sòls d’aquestes comarques tenen una tipologia molt particular, formada a partir de depòsits eòlics (el loess) de composició molt diferent a la dels materials geològics subjacents. La concentració de loess a les Terres de l’Ebre és una de les més rellevants de la península Ibèrica.
La jornada ha inclòs una descripció general de la fisiografia de la zona, que ha afavorit el depòsit d’aquests materials originats en el tram mitjà de l’Ebre. S’han estudiat un total quatre perfils desenvolupats en diferents seqüències de depòsits eòlics, denominats localment sòls de panal. Són sòls de granulometria amb domini del llim gros i la sorra fina, sense elements grossos, de color groguenc (a vegades, una mica ataronjat), amb un alt contingut de carbonats, no salins i moderadament bàsics. En alguns casos, presenten un feble contingut de guix. Alguns perfils contenen acumulacions de carbonats en forma de ninetes del loess. En certs perfils s’han realitzat explicacions de detall amb la disponibilitat d’anàlisis micromorfològiques i datació amb tècniques de luminescència estimulada òpticament (OSL). El coneixement d’aquests sòls ha augmentat sensiblement en aquests darrers anys.
Una de les activitats de la jornada ha consistit en un tast de vins obtinguts a partir de plantacions de vinya en sòls de loess, principalment a partir de la varietat garnatxa, la dominant a la comarca de la Terra Alta. Una altra activitat ha estat l’estudi amb sensors del contingut de la humitat dels sòls formats en loess, on actualment hi ha plantacions de cirerers, un cultiu molt present a la Ribera d’Ebre, amb un maneig del reg molt exigent.
Finalment, en el context històric i paisatgístic, s’han descrit algunes de les situacions viscudes pels combatents de la batalla de l’Ebre, que va tenir lloc en aquestes contrades l’any 1938. És l’escenari del gran combat que ha estat recordat en alguns dels punts més emblemàtics del circuit. Una necessària connexió entre la història i la ciència dels sòls.
El dia 3 d’octubre de 2019 ha tingut lloc l’homenatge de la Universitat de Lleida (UdL) al Dr. Jaume Porta, rector d’aquesta universitat en el període 1993-2003. Amb aquest acte s’ha fet un reconeixement a la seva carrera acadèmica i de servei a aquesta institució acadèmica.
Des d’un plantejament més analític, Reguant va assenyalar que, en les últimes dècades, Catalunya ha menyspreat l’horta en benefici de la producció ramadera intensiva i que, de cara al futur, cal una reconsideració ràpida a causa dels canvis que patirà la producció de carn per les noves formes d’obtenció a partir de cèl·lules mare sense la necessitat de bestiar. A més a més, el tomàquet és el producte «ideal» tenint en compte el consum d’aigua que requereix i les característiques mediterrànies de l’agricultura catalana. Va indicar, però, que les seves exigències pel que fa al treball requerit avui són un entrebanc per al desenvolupament de l’activitat.
El tomàquet permet apreciar com actua la globalització en un producte concret i molt especialment en el cas del tomàquet industrial. El seu consum avui arriba pràcticament a tots els països del món i va tenir un gran impuls des de la cuina italiana (salsa per a pasta i pizza) i des d’empreses com Heinz (quètxup i sopes). La producció del tomàquet enfronta actualment tres grans zones productores amb models productius diferents: Califòrnia, amb un model tecnològicament molt eficient en el qual destaca l’empresa The Morning Star Company; la Xina, amb un desenvolupament molt particular protagonitzat per dues empreses públiques (Chalkis i Cofco Tunhe, l’una de l’Exèrcit Roig i l’altra d’un gran hòlding agroalimentari estatal) i la regió autònoma de Xinjiang, i Itàlia i altres regions mediterrànies, que aposten per un futur basat en la diferenciació i la qualitat.
Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar, va fer la ponència titulada «Reptes de la producció de tomàquets a Catalunya». Durant aquesta intervenció va assenyalar que, davant de la caiguda de la producció dels darrers anys, han sorgit iniciatives des de les associacions de defensa vegetal (ADV) que obren noves possibilitats. Per exemple, Selmar, una federació d’ADV, treballa en tècniques de control biològic per a donar resposta als seus 136 associats, es finança amb les seves quotes i dona resposta a les plagues que els afecten. Fa cria de Macrolophus pygmaeus, que subministra als seus associats. Com a reptes, en el moment actual, indica que cal treballar per a garantir la qualitat ambiental, que inclou una gestió integrada de plagues i malalties que incorpori una adequació legislativa, recerca, transferència i assessorament. El model comporta el desenvolupament de marges amb flors entre la producció i requereix un coneixement més ampli per part dels consumidors. En aquest sentit, cal fer un treball important de coneixement del contingut de la producció integrada. 
El tomàquet és un conreu que es deixa transformar genèticament d’una manera senzilla i ha estat objecte d’una recerca permanent per a adequar el producte al consum. Inicialment, l’objectiu principal era el creixement del producte i es desenvolupaven híbrids domesticats. El coneixement, des del 1953, del DNA i, des del 1978, del tall de gens, ha permès entrar en l’època del new plant breeding technique, que permet el disseny de plantes. Es tracta de mutacions controlades (edicions) amb talls que utilitzen diferents tisores. Aquesta tècnica permet una gran varietat d’opcions, com ara la producció de tomàquets sense llavors, que són molt adients per al processament de tomàquet industrial.
A la tarda, la primera presentació va ser a càrrec de Joan Vila, d’Hortícola Vila – Casa Flix, a Bigues i Riells. L’empresa produeix un tomàquet tradicional (Montserrat, pometa, Riells), des de la llavor fins a la comercialització. Vila assenyala que, per a mantenir una empresa hortícola, s’han de dur a terme diferents tipus de conreu que permetin activitat tot l’any, ja que el problema de la mà d’obra temporera és molt difícil de resoldre. A l’empresa tenen un banc de llavors, venen planter, la producció està sotmesa a control integrat i utilitzen vibració de les flors dos cops per setmana per a garantir la pol·linització. Comercialitzen gairebé la totalitat de la producció amb Bon Preu, amb qui tenen un acord que els obliga a complir uns estàndards i una millora de les llavors. Cada un dels tomàquets porta una etiqueta per a diferenciar el producte, ja que actualment les vendes es realitzen en caixes de lloguer que no porten el distintiu de l’empresa. La comercialització a través de cadenes de supermercats proporciona una certa garantia a l’empresa i té prioritat perquè és un producte de proximitat i de temporada (d’abril a setembre). Els preus són correctes i paguen puntualment.
Joan Casals, investigador de la 
Joaquim Ros, membre de la Junta permanent ICEA, explica la història del tomàquet de conserva a Catalunya a partir de l’experiència viscuda en primera persona a la Finca Migjorn. Era una explotació de 650 hectàrees al delta de l’Ebre, que es dedicava a l’exportació (escarola, pastanagues…), a produir pel mercat nacional (síndries, melons, patates, carxofes…) i a la producció per a la conservera Orlando (pèsols, mongetes i tomàquet), amb instal·lacions entre l’Aragó i La Rioja, que buscava àrees primarenques de producció. Va utilitzar la primera màquina de collir tomàquet a Europa, importada dels Estats Units. Aviat va topar amb seriosos problemes (climatologia i sòl) que no eren fàcilment resolubles. Els tractaments de l’arròs de finques properes amb herbicides subministrats per avionetes va ser el punt final d’una experiència que va anar de 1979 a 1999. 
Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia, va coordinar la taula rodona i el debat. Va explicar la seva experiència a l’empresa Nestlé quan va comprar Solis, la gran productora de salses de tomàquet. El debat va ser ric en participació dels assistents i es va fer un torn d’intervencions sobre el futur del tomàquet a Catalunya. Francesc Reguant va afirmar que cal més horta i posar fi a la ramaderia intensiva; Lourdes Viladomiu va indicar que cal aconseguir més productes gourmet amb menys barreres d’entrada per als joves; Jordi Ariño va concloure que hi ha dificultats per a trobar la inversió necessària per a un canvi de model més sostenible; Joan Vila va assegurar que cal programar les produccions; José Pío Beltran va ressaltar que s’obren moltes noves opcions amb una recerca aplicada i orientada a les necessitats dels productors; Joaquim Ros va fer notar que, en el Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna, el tomàquet marca la pauta de totes les hortalisses, i Joan Casals va explicar que cal un model participatiu consumidors-productors.
El proppassat divendres, dia 20 de setembre, es va presentar el 
El mapa es presenta en dues versions, cadascuna amb un sistema de classificació de sòls: una versió utilitza la classificació Soil Taxonomy fins al nivell de subgrup, i l’altra versió utilitza la WRB (World Reference Base) per a treballar d’acord amb el protocol Inspire. Tot i l’escala del mapa, la seva utilitat és rellevant com a instrument de treball, especialment pel que fa a la planificació, la sistematització de la base de dades i la visualització dels recursos edàfics i també com a instrument didàctic i com a peça base de futures prospeccions a escala més gran, en especial en la línia dels mapes a escala 1:25.000, que actualment es troben en vies d’execució.
De l’altra, el Tribunal Suprem, a conseqüència de la demanda d’un grup ecologista, ha tombat el Pla General de Política Forestal, al·legant la manca d’adaptació a algunes directives europees i la no convalidació de la metodologia del procés de participació dels diversos agents socials.
Universitat Catalana d’Estiu
El projecte de ciutat jardí de Terramar arribà a Sitges a través del seu ideòleg, Francesc Armengol i Duran, un alt exponent en la indústria sabadellenca i home d’una gran cultura. El projecte fou expressat artísticament des del començament: el seu poema «Visió», del juliol del 1919, publicat a la revista Terramar, no deixa dubtes sobre el seu ideari estètic i moral. Aquest poema evoca tota la càrrega poètica que volia transmetre en aquest gran projecte d’urbanització, tot de conceptes a fer valer com a directrius (somni, visió, bellesa, ritme, grandesa, germen, forma, color, cants de brollador, refilet d’ocells…), i constitueix un clar casament entre la terra i el mar, conceptes que seran evocats al jardí de Terramar.
Altres factors que no s’han d’oblidar són la situació geogràfica —davant el mar—, l’orografia, el clima, el passat agrari, el paisatge, la natura i l’arribada del tren. Tots aquests aspectes feren de Sitges i el seu eixample un bon lloc d’apostes i projectes d’interès, que van ser recollits en el jardí.
