El proppassat divendres, dia 20 de setembre, es va presentar el Mapa de sòls de Catalunya a escala 1:250.000. L’acte va tenir lloc a la seu de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Hi van participar Jaume Massó, director de l’ICGC; Elisenda Guillaumes, directora general d’Agricultura i Ramaderia del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP); Rosa M. Poch, presidenta del Grup Tècnic Intergovernamental de l’Aliança Mundial pel Sòl de la FAO; Emili Ascaso, de l’ICGC, i Jaume Boixadera, del DARP.
Els ponents van posar en relleu la importància del mapa presentat en la valoració i el reconeixement dels sòls de Catalunya. El treball constitueix el resultat d’un llarg esforç cartogràfic que ja va iniciar el DARP durant la dècada dels anys vuitanta i que, posteriorment, va continuar l’ICGC. En tot cas, es va deixar clar que el treball no és un punt final, sinó que és una síntesi, una fita i, alhora, el punt de partida de noves caracteritzacions dels recursos edàfics a una escala més detallada. L’inventari de sòls continua sent molt necessari tenint en compte les demandes territorials i ambientals existents: planificació, seguretat alimentària, protecció ambiental, mitigació del canvi climàtic, etc.
El mapa es presenta en dues versions, cadascuna amb un sistema de classificació de sòls: una versió utilitza la classificació Soil Taxonomy fins al nivell de subgrup, i l’altra versió utilitza la WRB (World Reference Base) per a treballar d’acord amb el protocol Inspire. Tot i l’escala del mapa, la seva utilitat és rellevant com a instrument de treball, especialment pel que fa a la planificació, la sistematització de la base de dades i la visualització dels recursos edàfics i també com a instrument didàctic i com a peça base de futures prospeccions a escala més gran, en especial en la línia dels mapes a escala 1:25.000, que actualment es troben en vies d’execució.
Lamentem comunicar-vos que ha mort Montserrat Soliva, professora de química de l’Escola d’Agricultura i membre de la Junta de la ICEA entre 1984 i 1990. Fins l’any 2016 formava part del Comitè de Publicacions de la ICEA.
La professora Soliva era una gran persona i molt emprenedora. Amb ella havíem ideat alguns projectes que haurem d’estudiar i tirar endavant, malauradament, sense ella.
Excel·lent persona i professora que reflectia la vocació per l’ensenyament. Pionera i impulsora dels estudis dels subproductes orgànics i el seu reaprofitament, precursora del concepte de reaprofitament i reciclatge via compostatges i aplicació al sòl.
Aquests dies hem tingut a Catalunya dues notícies relacionades amb el món forestal aparentment desconnectades, però crec que mereixen una reflexió conjunta.
D’una banda, hem patit un incendi que podia haver estat de grans dimensions, però que l’esforç dels equips d’emergència i de la població ha aconseguit que, tot i el mal produït, no arribés a la magnitud potencial prevista (unes 20.000 ha).
De l’altra, el Tribunal Suprem, a conseqüència de la demanda d’un grup ecologista, ha tombat el Pla General de Política Forestal, al·legant la manca d’adaptació a algunes directives europees i la no convalidació de la metodologia del procés de participació dels diversos agents socials.
La política forestal ha estat sempre la ventafocs de les polítiques sectorials, no perquè no sigui un tema importat —estem parlant del 60 % del territori català—, sinó perquè sempre s’ha mogut en un escenari confús en què es barregen des de paràmetres ideològics fins a aspiracions personals, però sense reflexions de fons i, per tant, sense polítiques conseqüents al respecte ni amb pressupostos adequats.
D’entrada, podem dir que encara és vigent aquella visió imperant en els inicis de la Generalitat recuperada i que podia tenir tot el sentit si es tenia present la història dels anys anteriors, durant els quals s’havia desfermat una autèntica febre per a conquerir noves terres agrícoles, esgarrapant-les de masses forestals o d’indrets que no s’haurien d’haver malmès mai.
Així, el principi dominant va ser la protecció del bosc com a element prioritari. Això va comportar que, en el cas del disseny de noves infraestructures o necessitats de sòls, sempre s’optés per afectar terrenys agrícoles —normalment més plans i, per tant, fàcils de treballar—, però sobretot amb moltes més facilitats legals, davant el blindatge a què quedava sotmès tot terreny forestal real o potencial.
La mecanització del camp va tornar moltes coses al seu lloc (per exemple, feu abandonar feixes arrabassades a la natura), però la decadència de la demografia rural també ha deixat ermes moltes terres agrícoles, que s’han emboscat ràpidament i això ha creat uns continus forestals que són avui el motiu de preocupació dels responsables de la prevenció i la lluita contra els incendis. Altres elements com plagues, el canvi climàtic i la debilitat de la població local són elements potenciadors d’aquesta preocupació.
El Pla General de Política Forestal volia bàsicament atacar dos problemes fonamentals: la manca de rendibilitat dels nostres boscos i la qualitat de la fusta que produeixen, perquè són dos vectors que podien ajudar a crear un sector productiu més autosuficient i que comportés una gestió efectiva d’aquest ampli territori arbrat. Aquest pla, però, com dèiem, ha estat rebutjat pels tribunals perquè no tenia prou en compte altres condicionants.
Sobre aquests aspectes, hi ha hagut dos posicionaments públics que considero força interessants i que marquen una possible via de treball per a revertir aquesta situació, fins ara recurrent, però que aparentment no ens deixa avançar i ens duu a un camí sense sortida.
En primer lloc, el responsable del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), el servei d’intervenció ràpida en incendis forestals, en una entrevista televisiva,[1] va venir a dir que el problema és que tot se centra en la defensa del bosc que tenim, que no deixa de ser fruit de l’activitat humana i d’un context determinat. Així és com esmercem els recursos, quan el millor seria plantejar-nos quin bosc de futur volem i podem tenir en funció dels nous condicionants, i planificar una sèrie de polítiques per a fer-lo realitat. És a dir, no hauríem d’emmirallar-nos en el passat, sinó que hauríem de ser proactius i crear el futur.
En segon lloc, en un article a La Vanguardia,[2] el conseller Josep Miró i Ardèvol, responsable del disseny del que es considera el primer pla antiincendis global de Catalunya, el Foc Verd, apunta dues accions a dur a terme: rectificar «l’errònia separació del medi natural de la Conselleria d’Agricultura», perquè això crea una fragmentació de competències en un tema que requereix tractaments globals, i «potenciar no només el cos d’agents rurals, sinó també les agrupacions de defensa vegetal, restituir els voluntaris forestals i adoptar noves tecnologies».
Crec que ambdues postures defineixen el que podrien ser eixos vertebradors d’un problema fins ara no resolt a casa nostra. Manca, però, un debat de quin model de paisatge volem: ho deixem tot en mans de la natura o bé l’ajudem a crear uns mosaics que ens permetin gestionar millor el territori i ajudar la biodiversitat?
Això darrer seria una actuació conseqüent, sobretot després de grans incendis. Volem que es torni a recuperar tot el terreny cremat segons el model anterior?, o ja dissenyem de bell antuvi ajuts per als tallafocs existents (com rius, autopistes, etc.)? Per a fer-ho, es podrien afavorir espècies diferents de les dominants (moltes vegades introduïdes artificialment) o crear discontinus agrícoles, és a dir, el que es coneix amb el nom de polígons de seguretat forestal, que són àrees controlables en cas d’incendi.
Cal una unitat de gestió i de visió àmplia del territori, que seria extensible a totes les polítiques sectorials de tots els àmbits. I, en aquest cas concret, implicaria una revisió de la legislació que fa pràcticament impossible qualsevol actuació en territori forestal. És necessària també una major participació de diferents agents socials, que consensuïn quines actuacions són prioritàries en indrets tan diversos com els que té el nostre país. S’han d’adoptar mesures efectives per a fer productius els nostres boscos, tenint present la dispersió de la propietat i la multifunció que realitzen.
En definitiva, cal aprofitar l’oportunitat que representa haver de retocar el Pla General de Política Forestal per a fer-nos més pares del futur en lloc de continuar sent només fills del passat.
Cultiu i comercialització del tomàquet: proximitat versus globalització
Liceu Renouvier de Prada (Conflent), divendres 23 d’agost de 2019.
Organització: Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) – Col·laboració: Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans
PROGRAMA
9.30-10:00 h. Obertura de la jornada, a càrrec d’Ester Torres, vice-presidenta de la ICEA
10:00-10:30 h. «El cultiu del tomàquet a nivell mundial», a càrrec de Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya).
10.30-11:00 h. «Una cadena de valor globalitzada: el tomàquet industrial», a càrrec de Lourdes Viladomiu (Departament d’Economia Aplicada, UAB)
11:00-11:15 h. Pausa cafè
11:15-11:24 h. «Reptes que te la producció de tomàquet a Catalunya», a càrrec de Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar.
11:45-12,30 h. «El potencial de l’edició genòmica per a la millora del tomàquet», a càrrec de José Pío Beltrán, professor del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-Universitat Politècnica de València).
12:30-13:00 h. Debat
15:00-15:30 h. «Produint tomàquets al Vallès, de la llavor a la comercialització, » a càrrec de Joan Vila (Hortícola Vila, Casa Flix).
15:30 -16:00 h. «Les varietats tradicionals de tomàquet en el context de l’agricultura moderna: la seva història i les perspectives de futura», a càrrec de Joan Casals Missio, investigador de la Fundació Miquel Agustí i professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
16:00 -16:30 h. «El tomàquet de conserva a Catalunya: aproximació històrica», a càrrec de Joaquim Ros (ICEA).
16:30- 17:00 h. Experiència de la producció a la Catalunya Nord.
17:00-17:45 h. Taula rodona i debat amb tots els participants. Modera: Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia.
Els jardins de Terramar, més que com una obra de jardineria, els hem d’entendre com una obra d’art. En aquest sentit, i per a donar-los aquest caire artístic, fem valer el context de la creació del projecte pel que fa a les noves tendències arquitectòniques i urbanístiques, un model que apostava per un canvi, que cercava una identitat i uns valors, i que ho expressava tot des d’un programa polític determinat fent de la cultura i l’art els seus estendards.
El projecte de ciutat jardí de Terramar arribà a Sitges a través del seu ideòleg, Francesc Armengol i Duran, un alt exponent en la indústria sabadellenca i home d’una gran cultura. El projecte fou expressat artísticament des del començament: el seu poema «Visió», del juliol del 1919, publicat a la revista Terramar, no deixa dubtes sobre el seu ideari estètic i moral. Aquest poema evoca tota la càrrega poètica que volia transmetre en aquest gran projecte d’urbanització, tot de conceptes a fer valer com a directrius (somni, visió, bellesa, ritme, grandesa, germen, forma, color, cants de brollador, refilet d’ocells…), i constitueix un clar casament entre la terra i el mar, conceptes que seran evocats al jardí de Terramar.
Terramar, com a ciutat jardí, fou un projecte d’urbanització datat del 1918, desenvolupat des del 1919 i que va continuar amb intermitència fins al 1933, seguint les orientacions sobre la forma i les característiques amb què s’havia programat, tot i els efectes de la caiguda del Banc de Barcelona i la sobtada mort d’Armengol el 1931 (la represa del projecte i la seva continuïtat ja formen part d’una altra història). Per tal de portar-ho a terme, Armengol es rodejà de professionals com els arquitectes Josep M. Martino, Josep Renom, Josep Carbonell, Miquel Utrillo, Josep Artigas i Salvador Robert —tots vinculats també al jardí—, que feren de Terramar un projecte de primer ordre a Catalunya.
Fou a mitjans del 1919 quan s’iniciaren les obres i es constituí la societat Parques y Edificaciones, SA. Les terres s’havien adquirit feia poc —fins aleshores eren vinyes— i, en el lloc on hi havia el conegut Cellerot, foren projectades les obres com a eixamplament urbanístic de Sitges. Es tractava d’un projecte innovador pel que fa a la forma i el concepte, que, a més, tenia una clara voluntat expressiva i d’embelliment públic.
El projecte urbanístic, així com el jardí, era l’hereu d’una nova concepció, la «ciutat ideal», cap a la qual tendia prenent Niça com a referent, així com la ribera francesa, la italiana de l’Adriàtic o, fins i tot, Brighton. Així, un volgut cosmopolitisme i nou estiueig s’estava gestant al nou eixample de Sitges, que va incloure la creació d’un hotel, un casino, un autòdrom, un heliport i, fins i tot, s’hi va projectar un port esportiu. El jardí va ser el que va complementar, amb un gran nivell, l’hotel restaurant.
El jardí, en concepte, tendeix a la idea del bell retorn al paradís perdut. És presentació i representació en si mateix i fa referència a un ideal mític. Els referents que l’acosten a la nova concepció de la jardineria d’aquest període inclouen l’estudi dels jardins de França i Itàlia, i dels jardins hispanoàrabs, així com del paisatgisme anglès en el sentit d’oposició a aquest estil, ja que deixa enrere el que havia estat la jardineria romàntica i eclèctica practicada unes dècades abans.
Com a font fonamental per a la creació del corpus estilístic dels jardins, cal posar en relació la poesia amb conceptes filosòfics i els pensadors que ho van vehicular a casa nostra quant a tot allò que fa referència a la concepció d’embelliment juntament amb l’ètica i l’estètica que se’n desprèn. L’imaginari col·lectiu dels jardins i el seu simbolisme es podrien entendre des de la perspectiva dels jardins de Santiago Rusiñol. Recordem que fou ell justament qui, dedicant la seva vida a l’art i a la bellesa, entengué els jardins com una metàfora en clau natural de la incidència humana sobre l’entorn —el paisatge domesticat— i, en el seu cas, també versat com ho va fer valer el 1903 creant l’àlbum Jardins d’Espanya, un gran treball on es combinava la pintura de jardins amb altres arts, sobretot les literàries. Rusiñol no deixà mai de treballar l’art dels jardins i, de fet, hi deixà una forta empremta.
Pel que fa al corpus filosòfic, elaborar-lo comporta fer una revisió dels grans pensadors i del seu llegat, que ha fonamentat una forma i un estil concrets en l’urbanisme que es desenvolupà finalment a casa nostra. Van sorgir, així, conceptes com civilisme i llatinitat en una potent campanya en pro de l’art nacional, que tingué una clara repercussió en l’art del jardí fins a desenvolupar l’anomenat art català del jardí.
El jardí com a obra d’art neix del fet que les ciutats evolucionen i necessiten jardins i espais verds públics. Formen part del nou urbanisme i en són elements clau. Es desenvolupen a partir de l’idealisme utòpic i tenint en compte el programa d’aquest projecte nacional (definit pel Noucentisme) cap a la idea de fer la Catalunya-ciutat. Aquesta necessitat expressiva requereix bons professionals, amb vocació artística, que siguin capaços de materialitzar tot aquest ideari. Això fa que l’ensenyament en fos un dels eixos fonamentals. La creació de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya va ser un projecte de país magnífic per a la recuperació de les arts decoratives amb un grau elevat de competència. Va ser en aquesta escola en la qual es va inscriure l’art del jardí. Els estudis que s’hi impartien s’abordaven des del vessant humanístic, artístic, tècnic i científic, i compaginaven pràctiques a l’Escola Superior d’Agricultura, amb la qual compartien espai i que ja procurava, en el seu ideari primer, per aquesta línia de treball entre la jardineria i el paisatgisme.
Sitges no era aliena a aquesta percepció d’alta cultura i art. El pes artístic i poètic del moment pretèrit a la creació de Terramar fou tradició a la vila. Els noms de Rusiñol, Sunyer, Morera i Utrillo no es poden deixar passar per alt, perquè reivindiquen justament el seu llegat i són transmissors d’una forma de fer i de viure culturalment.
Altres factors que no s’han d’oblidar són la situació geogràfica —davant el mar—, l’orografia, el clima, el passat agrari, el paisatge, la natura i l’arribada del tren. Tots aquests aspectes feren de Sitges i el seu eixample un bon lloc d’apostes i projectes d’interès, que van ser recollits en el jardí.
La revista Terramar va ser l’altaveu fonamental de tot aquest programa, amb un posicionament clar perquè, com indicava el seu subtítol, era una «Revista d’Art, Lletres i Deports». No va defraudar en cap d’aquests aspectes i va estar sempre a la recerca de l’embelliment per a la creixença moral i urbanística de Sitges.
El jardí, doncs, va ser qui recollí més poèticament l’essència del projecte: el passeig, les avingudes arbrades i les noves construccions van donar la més alta mostra de civilitat. Hem de considerar que el jardí és el que ens resta de les idees: el jardí com a forma, la peça central patrimonial més important del conjunt urbà, un exemple de l’ideal de la bellesa pública.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 46.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
El proppassat dia 2 de juny, la Secció de Sòls de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) va organitzar una activitat titulada «El paisatge de l’Horta de Lleida i els seus sòls» i realitzada amb el suport de la Paeria de Lleida. Es tracta d’una sortida que s’emmarca en les Ecodescobertes, que organitza la Regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Corporació Municipal i que s’orienten al coneixement del medi natural. L’Horta de Lleida és un territori extens, bona part del qual és regat des d’un període molt antic i que acull una àmplia diversitat d’habitats, que han estat més valorats en els darrers anys.
Foto activitat
L’any 2018 es va portar a terme una experiència pilot consistent en l’explicació dels sòls d’un itinerari que es realitza en alguns dels paisatges més rellevants de la zona. El terme municipal de Lleida supera les 20.000 ha d’extensió. Inclou una gamma variada de paisatges: des dels relleus propers a la comarca de les Garrigues fins al potent sistema de terrasses del riu Segre i els grans depòsits al·luvials del riu Noguera Ribagorçana, cap al límit amb l’Aragó. Es tracta d’un paisatge inclòs en la depressió de l’Ebre, on la confluència de tres rius pirenaics —la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre— ha desenvolupat un complex sistema de depòsits quaternaris sobre el substrat terciari subjacent.
El resultat ha estat un ventall de fisiografies i geomorfologies en uns sòls treballats des de fa mil·lennis. Els registres disponibles detallen l’evolució dels cultius al llarg dels segles, amb la important petjada de l’aigua de reg derivada dels rius pirenaics. Es pot observar l’evolució dels regs des de les sèquies romanes als sistemes andalusos i medievals, als regadius de l’època industrial i als sistemes de reg moderns per degoteig i aspersió, perfectament monitoritzats. Cal no oblidar les àrees dels secans esteparis, que tenen un gran valor natural. Els sòls presenten una gran varietat, ajustada als processos formadors i amb un important component de l’acció humana mitjançant el reg, la millora dels sòls salins, l’aportació de matèries orgàniques i les rotacions de cultius. Finalment, també els afecten la controvèrsia actual entre el procés d’urbanització, el segellat dels sòls i la necessària protecció dels sòls agrícoles. Un debat ben viu. En els darrers anys, l’Horta és objecte d’un procés de redescobriment i valoració, ja que és un territori culturalment i sentimental molt vinculat a la ciutat de Lleida.
Els assistents van mostrar un gran interès pel descobriment de les característiques dels sòls, un element natural poc conegut. De cara als pròxims anys, es vol ampliar el nombre de circuits de sòls i paisatges.
El proppassat dia 1 de juny, la Secció de Sòls de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) va desenvolupar la tradicional activitat Transcatalònia corresponent a l’any 2019. La jornada és una síntesi de descobriment edàfic, estudi de perfils i encaix de la ciència del sòl en el context fisiogràfic, històric i econòmic de cada zona. Aquest any la zona objecte d’estudi ha estat la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. El títol de la jornada era «Els sòls del loess. Unes notes en el front de batalla. Itinerari edàfic per la Terra Alta i Ribera d’Ebre».
Foto grup
El contingut de la jornada es basa en els estudis de sòls realitzats a la zona en els darrers trenta anys. Una bona part dels sòls d’aquestes comarques tenen una tipologia molt particular, formada a partir de depòsits eòlics (el loess) de composició molt diferent a la dels materials geològics subjacents. La concentració de loess a les Terres de l’Ebre és una de les més rellevants de la península Ibèrica.
La jornada ha inclòs una descripció general de la fisiografia de la zona, que ha afavorit el depòsit d’aquests materials originats en el tram mitjà de l’Ebre. S’han estudiat un total quatre perfils desenvolupats en diferents seqüències de depòsits eòlics, denominats localment sòls de panal. Són sòls de granulometria amb domini del llim gros i la sorra fina, sense elements grossos, de color groguenc (a vegades, una mica ataronjat), amb un alt contingut de carbonats, no salins i moderadament bàsics. En alguns casos, presenten un feble contingut de guix. Alguns perfils contenen acumulacions de carbonats en forma de ninetes del loess. En certs perfils s’han realitzat explicacions de detall amb la disponibilitat d’anàlisis micromorfològiques i datació amb tècniques de luminescència estimulada òpticament (OSL). El coneixement d’aquests sòls ha augmentat sensiblement en aquests darrers anys.
Una de les activitats de la jornada ha consistit en un tast de vins obtinguts a partir de plantacions de vinya en sòls de loess, principalment a partir de la varietat garnatxa, la dominant a la comarca de la Terra Alta. Una altra activitat ha estat l’estudi amb sensors del contingut de la humitat dels sòls formats en loess, on actualment hi ha plantacions de cirerers, un cultiu molt present a la Ribera d’Ebre, amb un maneig del reg molt exigent.
Finalment, en el context històric i paisatgístic, s’han descrit algunes de les situacions viscudes pels combatents de la batalla de l’Ebre, que va tenir lloc en aquestes contrades l’any 1938. És l’escenari del gran combat que ha estat recordat en alguns dels punts més emblemàtics del circuit. Una necessària connexió entre la història i la ciència dels sòls.
Sala Prat de la Riba de l’IEC (carrer del Carme, 47, de Barcelona)
El grup Jardins i Jardiners: art, ciència i ofici als Països Catalans de la Secció de Jardineria i Paisatgisme de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, realitzarà la seva Jornada anual “VII Tarda de Jardins i Jardiners”.
Les conferències previstes, versaran sobre jardins, jardiners i manifestacions artístiques. Seran impartides per Júlia Roman Quetgles. Professora ajudant doctora de la Universitat de les Illes Balears, adscrita al Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts, «Els jardins de les possessions mallorquines: entre la tradició constructiva i la suggestió per la modernitat artística », un recorregut en perspectiva històrica, des de les possessions mallorquines com a paisatge cultural i on es posa en relació tot d’aspectes inherents als jardins esdevenint protagonistes del paisatge artístic mallorquí ; Andreu Peralta i Mas. Jardiner i membre de Jardins i Jardiners, «Joan Mirambell, Jardins i noucentisme», una semblança d’aquest important jardiner i artista, la seva formació i desenvolupament com a professional des dels postulats noucentistes fent valer el seu llegat arreu de la geografia catalana i fins a contrades més llunyanes ; Francesc Fontbona i de Vallescar, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, «El jardí i la Pintura Catalana», el jardí com a representació i de forma molt notable a partir del segle XIX, en pintura, dibuix i l’estampa com a suport primordial, un interessant recorregut des de grans mestres com Martí i Alsina fins a Santiago Rusiñol, fent-ne especial esment per la seva vocació essencial vers el jardí tant en obra pictòrica com la literària, en definitiva versarà sobre el concepte de “natura domesticada”, una expressió inscrita plenament dins l’estètica Simbolista ; Cristina Porras Sancho i Xavier Argimon i de Vilardaga, també de Jardins i Jardiners, projectaran el curtmetratge de Fructuós Gelabert «Amor que mata», un film històric on l’escenografia te de fons els jardins de Martí-Codolar, coneguts com La Granja Vella d’Horta, fent alhora un petit repàs del desenvolupament al llarg del temps d’aquesta històrica finca.
Dins aquest grup es realitzen i dirigeixen estudis sobre el patrimoni jardiner del nostre país i es promou la divulgació d’ aquest patrimoni, a través de conferències i publicacions.
En aquesta conferència, M. Mercè Compte fa un relat de l’evolució del concepte de jardí des del Modernisme fins al nou concepte noucentista de les ciutats jardí. Centra el relat en la ciutat de Cerdanyola i en el seu desenvolupament urbanístic.
Es repassen conceptes del Modernisme i la representació artística com a referent, el model en la natura, les flors i el paisatge. Es tracten els estils internacionals en jardineria que van ser un referent per a Catalunya, posats en relació i en contradicció. S’analitza com la poesia i el simbolisme van crear un imaginari col·lectiu, posant com a exemple Santiago Rusiñol, i s’hi relacionen tot de conceptes que definiran una manera de veure i viure els jardins.
També es repassen diversos conceptes filosòfics de pensadors que van influenciar el camp artístic i urbà, fent referència a aquells que incidiren fortament en les noves configuracions dels jardins, en el Noucentisme (com la creació d’escoles especialitzades i societats), en l’urbanisme i, finalment, en les ciutats jardí. Alguns pensadors i crítics d’art catalans com Eugeni d’Ors i Joaquim Folch i Torres feren adoptar conceptes propis per al desenvolupament del jardí català, que es van plasmar a Montjuïc gràcies a Jean-Claude-Nicolas Forestier i al desenvolupament posterior de Nicolau Maria Rubió i Tudurí.
Alhora, l’empremta de la ruralia i el reflex que tingué en els jardins domèstics i ja de ple en les ciutats jardí de Cerdanyola també es va voler fer valer. Es va tractar, a més, el valor de la masia catalana, la transmissió des del Centre Excursionista de Catalunya i la recuperació de la tradició arquitectònica vernacla adaptada als jardins.
Un cop revisat aquesta mena de corpus teoricopoètic, es va fer un repàs dels projectes inicials de les ciutats jardí de Catalunya, els seus antecedents i les ciutats jardí que serviren d’inspiració per a Cerdanyola (Cordelles, Montflorit, Parcers – Antolí – Turó de Guiera), fins a arribar al gran projecte de Bellaterra del 1930.
Tot el discurs es va centrar a donar valor a certs jardins i antigues ciutats jardí de Cerdanyola que encara conserven molts d’aquests conceptes noucentistes i en els quals tingueren un paper també fonamental arquitectes com Eduard Balcells i Buigas o Nicolau Maria Rubió i Tudurí.
Escrit de M. Mercè Compte, secció de Jadineria i Paisatgisme de la ICEA