a càrrec de Maria Mercè Compte
Els jardins de Terramar, més que com una obra de jardineria, els hem d’entendre com una obra d’art. En aquest sentit, i per a donar-los aquest caire artístic, fem valer el context de la creació del projecte pel que fa a les noves tendències arquitectòniques i urbanístiques, un model que apostava per un canvi, que cercava una identitat i uns valors, i que ho expressava tot des d’un programa polític determinat fent de la cultura i l’art els seus estendards.
El projecte de ciutat jardí de Terramar arribà a Sitges a través del seu ideòleg, Francesc Armengol i Duran, un alt exponent en la indústria sabadellenca i home d’una gran cultura. El projecte fou expressat artísticament des del començament: el seu poema «Visió», del juliol del 1919, publicat a la revista Terramar, no deixa dubtes sobre el seu ideari estètic i moral. Aquest poema evoca tota la càrrega poètica que volia transmetre en aquest gran projecte d’urbanització, tot de conceptes a fer valer com a directrius (somni, visió, bellesa, ritme, grandesa, germen, forma, color, cants de brollador, refilet d’ocells…), i constitueix un clar casament entre la terra i el mar, conceptes que seran evocats al jardí de Terramar.
Terramar, com a ciutat jardí, fou un projecte d’urbanització datat del 1918, desenvolupat des del 1919 i que va continuar amb intermitència fins al 1933, seguint les orientacions sobre la forma i les característiques amb què s’havia programat, tot i els efectes de la caiguda del Banc de Barcelona i la sobtada mort d’Armengol el 1931 (la represa del projecte i la seva continuïtat ja formen part d’una altra història). Per tal de portar-ho a terme, Armengol es rodejà de professionals com els arquitectes Josep M. Martino, Josep Renom, Josep Carbonell, Miquel Utrillo, Josep Artigas i Salvador Robert —tots vinculats també al jardí—, que feren de Terramar un projecte de primer ordre a Catalunya.
Fou a mitjans del 1919 quan s’iniciaren les obres i es constituí la societat Parques y Edificaciones, SA. Les terres s’havien adquirit feia poc —fins aleshores eren vinyes— i, en el lloc on hi havia el conegut Cellerot, foren projectades les obres com a eixamplament urbanístic de Sitges. Es tractava d’un projecte innovador pel que fa a la forma i el concepte, que, a més, tenia una clara voluntat expressiva i d’embelliment públic.
El projecte urbanístic, així com el jardí, era l’hereu d’una nova concepció, la «ciutat ideal», cap a la qual tendia prenent Niça com a referent, així com la ribera francesa, la italiana de l’Adriàtic o, fins i tot, Brighton. Així, un volgut cosmopolitisme i nou estiueig s’estava gestant al nou eixample de Sitges, que va incloure la creació d’un hotel, un casino, un autòdrom, un heliport i, fins i tot, s’hi va projectar un port esportiu. El jardí va ser el que va complementar, amb un gran nivell, l’hotel restaurant.
El jardí, en concepte, tendeix a la idea del bell retorn al paradís perdut. És presentació i representació en si mateix i fa referència a un ideal mític. Els referents que l’acosten a la nova concepció de la jardineria d’aquest període inclouen l’estudi dels jardins de França i Itàlia, i dels jardins hispanoàrabs, així com del paisatgisme anglès en el sentit d’oposició a aquest estil, ja que deixa enrere el que havia estat la jardineria romàntica i eclèctica practicada unes dècades abans.
Com a font fonamental per a la creació del corpus estilístic dels jardins, cal posar en relació la poesia amb conceptes filosòfics i els pensadors que ho van vehicular a casa nostra quant a tot allò que fa referència a la concepció d’embelliment juntament amb l’ètica i l’estètica que se’n desprèn. L’imaginari col·lectiu dels jardins i el seu simbolisme es podrien entendre des de la perspectiva dels jardins de Santiago Rusiñol. Recordem que fou ell justament qui, dedicant la seva vida a l’art i a la bellesa, entengué els jardins com una metàfora en clau natural de la incidència humana sobre l’entorn —el paisatge domesticat— i, en el seu cas, també versat com ho va fer valer el 1903 creant l’àlbum Jardins d’Espanya, un gran treball on es combinava la pintura de jardins amb altres arts, sobretot les literàries. Rusiñol no deixà mai de treballar l’art dels jardins i, de fet, hi deixà una forta empremta.
Pel que fa al corpus filosòfic, elaborar-lo comporta fer una revisió dels grans pensadors i del seu llegat, que ha fonamentat una forma i un estil concrets en l’urbanisme que es desenvolupà finalment a casa nostra. Van sorgir, així, conceptes com civilisme i llatinitat en una potent campanya en pro de l’art nacional, que tingué una clara repercussió en l’art del jardí fins a desenvolupar l’anomenat art català del jardí.
El jardí com a obra d’art neix del fet que les ciutats evolucionen i necessiten jardins i espais verds públics. Formen part del nou urbanisme i en són elements clau. Es desenvolupen a partir de l’idealisme utòpic i tenint en compte el programa d’aquest projecte nacional (definit pel Noucentisme) cap a la idea de fer la Catalunya-ciutat. Aquesta necessitat expressiva requereix bons professionals, amb vocació artística, que siguin capaços de materialitzar tot aquest ideari. Això fa que l’ensenyament en fos un dels eixos fonamentals. La creació de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya va ser un projecte de país magnífic per a la recuperació de les arts decoratives amb un grau elevat de competència. Va ser en aquesta escola en la qual es va inscriure l’art del jardí. Els estudis que s’hi impartien s’abordaven des del vessant humanístic, artístic, tècnic i científic, i compaginaven pràctiques a l’Escola Superior d’Agricultura, amb la qual compartien espai i que ja procurava, en el seu ideari primer, per aquesta línia de treball entre la jardineria i el paisatgisme.
Sitges no era aliena a aquesta percepció d’alta cultura i art. El pes artístic i poètic del moment pretèrit a la creació de Terramar fou tradició a la vila. Els noms de Rusiñol, Sunyer, Morera i Utrillo no es poden deixar passar per alt, perquè reivindiquen justament el seu llegat i són transmissors d’una forma de fer i de viure culturalment.
Altres factors que no s’han d’oblidar són la situació geogràfica —davant el mar—, l’orografia, el clima, el passat agrari, el paisatge, la natura i l’arribada del tren. Tots aquests aspectes feren de Sitges i el seu eixample un bon lloc d’apostes i projectes d’interès, que van ser recollits en el jardí.
La revista Terramar va ser l’altaveu fonamental de tot aquest programa, amb un posicionament clar perquè, com indicava el seu subtítol, era una «Revista d’Art, Lletres i Deports». No va defraudar en cap d’aquests aspectes i va estar sempre a la recerca de l’embelliment per a la creixença moral i urbanística de Sitges.
El jardí, doncs, va ser qui recollí més poèticament l’essència del projecte: el passeig, les avingudes arbrades i les noves construccions van donar la més alta mostra de civilitat. Hem de considerar que el jardí és el que ens resta de les idees: el jardí com a forma, la peça central patrimonial més important del conjunt urbà, un exemple de l’ideal de la bellesa pública.