+00 34 932 701 180 icea@iec.cat

Escrit per Karen Hoberg (Natureco) i Lourdes Viladomiu (Universitat Autònoma de Barcelona, UAB)

Nutriscore és un sistema d’etiquetatge —o un distintiu frontal— per als productes alimentaris, que està generant un gran debat. Es vol que aquest sistema d’etiquetatge sigui obligatori a tots els països de la Unió Europea (UE) en el marc de l’estratègia «From farm to fork». És un sistema dissenyat a França que utilitza un algoritme senzill per a caracteritzar els aliments en cinc categories segons la seva qualitat nutritiva i que atorga un color a cada categoria (en format de semàfor). El color verd s’assigna a aquells aliments considerats molt adequats per a la dieta i, per contra, el color vermell s’assigna als aliments dels quals es desaconsella el consum a causa dels efectes negatius que tenen per a la salut humana. A Espanya —igual que a Itàlia—, el debat ha sorgit pel fet que alguns dels productes característics de la dieta mediterrània tenen una classificació negativa en el semàfor de Nutriscore. En el marc del debat, ens plantegem les preguntes següents.

Què aporta l’etiqueta pel que fa a informació nutricional?

Actualment, els valors nutricionals són obligatoris en l’etiquetatge dels aliments (reglament 1169/2011). Tots els productes contenen un detall del contingut nutricional. Si el consumidor vol, pot seleccionar els productes fixant-se en el seu contingut en sucres, greixos o proteïnes. Com que ja disposem d’informació àmplia, ens sembla que l’etiqueta Nutriscore no aporta res de nou al consumidor preocupat pel contingut nutricional dels productes que consumeix.

Nutriscore és una etiqueta útil i apropiada per a comunicar-se amb el consumidor actual?

El plantejament de Nutriscore és comunicar sense utilitzar paraules, recorrent a una imatge senzilla. És, per tant, una informació simple, fàcilment comprensible i que, classificant els aliments en cinc categories, pretén influir en les decisions dels consumidors orientant-los cap a productes més saludables. Però aquesta simplificació acaba sent una contradicció per la complexitat d’establir què és una dieta correcta. L’algoritme no inclou el valor fonamental de les vitamines, els minerals i altres compostos. Tampoc no ens diu res sobre la quantitat ni la freqüència del consum recomanat de cada aliment. Nutiscore perd, per tant, les orientacions tradicionals de la piràmide dels aliments i ens fa creure que una ingesta il·limitada de productes inclosos en la categoria verda és apropiada.

Els defensors de l’etiqueta diuen que cal acompanyar-la d’una gran tasca d’educació, però els dietistes i educadors creuen que l’etiqueta genera més problemes dels que vol o pot resoldre.

Per què Nutriscore posiciona malament alguns productes i, en canvi, tan bé alguns altres?

Nutriscore està pensat més aviat per als productes processats que amaguen sovint ingredients calòrics i greixosos, però s’està aplicant també a productes sense transformació o poc transformats. La gran polèmica de l’oli d’oliva deriva de la definició del producte, que en termes de l’algoritme el fa poc aconsellable, perquè té un alt contingut calòric i en greixos, però no té en compte la importància que té per al metabolisme.

D’altra banda, els substituts químics del sucre dels productes light no es consideren negatius, sinó tot el contrari: això fa que el color que Nutriscore assigna als refrescos de cola light sigui millor que el que assigna a un suc de poma natural. Nutriscore tampoc no introdueix cap informació sobre els sistemes de conreu utilitzats, siguin cultiu ecològic o amb menor ús de pesticides i altres continguts nocius.

És possible millorar la iniciativa?

Totes les opcions que hem considerat van en contra de la simplicitat que vol incorporar Nutriscore. Es podria intentar millorar el sistema de càlcul fent que permetés una distinció entre els diferents factors que formen part d’una dieta saludable; es podria combinar el color amb algun altre element informatiu; es podria diferenciar a priori entre categories de productes i permetre, així, una avaluació més acurada (per exemple, comparar els greixos de la mantega amb els de l’oli d’oliva), o es podria limitar l’etiqueta als aliments transformats (però quina és la frontera de «transformació»?). No veiem cap opció fàcil per a millorar la iniciativa.

La cinquena i última qüestió és plantejar alternatives a la proposta actual.

Molts sectors pensen que l’ús de Nutriscore no ha de ser obligatori —d’aquesta manera, Nutriscore quedaria com una iniciativa de les indústries interessades—, però d’altres creuen que aquesta etiqueta s’hauria de prohibir, perquè acabarà confonent el consumidor. Per tant, creiem que l’alternativa implica continuar treballant en una conscienciació més gran del consumidor que li permeti obtenir una educació suficient en dietètica i nutrició, així com estudiar l’impacte dels impostos que s’estan introduint en el consum de greixos i sucres.

En conclusió, pensem que Nutriscore és una iniciativa innecessària i enganyosa, que no s’ajusta al que hauria de ser la filosofia de l’estratègia «From farm to fork» i que tracta el consumidor com si fos un illetrat.