Benvolguts companys i companyes,
Comencem un nou curs que previsiblement no serà un curs qualsevol. En el nostre entorn estan passant moltes coses que fan que els escenaris que ens eren habituals estiguin canviant amb gran rapidesa, i les persones, els països i les institucions busquen la manera d’adaptar-se a aquests moviments, o intenten dominar-los cap a escenaris que garanteixin un equilibri social. D’aquí el títol d’aquest article: S’està despertant Europa?
Aquest any està sent un exercici dur per a la rica i acomodada Europa comunitària. L’han despertat sobtadament d’un agradable son.
Una ciutadania acostumada a tenir de mitjana un nivell de vida confortable i sense gaires problemes, veu de cop i volta una inflació disparada, que se li demanen estalvis energètics i se li anuncien possibles restriccions, que sigui curosa amb l’ús de l’aigua per la sequera que afecta la major part del continent ―que ja està comportant talls en els subministraments d’aigua en els països del sud, problemes de sequera i, fins i tot, en la navegació fluvial de les terres més humides. I el preu dels aliments no para de pujar.
Canvi climàtic, conflictes bèl·lics presents o possibles, dependència energètica i alimentària estan portant la incertesa i obliguen a fer una reflexió de fons sobre el que s’estava fent i com es feia.
Economia, sostenibilitat i qualitat de vida i benestar social tornen a ser les tres potes d’un difícil equilibri.
Sempre hi ha el recurs a la dita que tot problema genera una oportunitat. I amb una visió optimista es pot dir de la crisi d’abastament petrolier i de gas, que ja està forçant un impuls al desplegament de les renovables, si bé, transitòriament, i mentre aquestes no siguin realment operatives, s’obren debats, com ara possibles moratòries en el tancament de nuclears, o el retorn provisional a fonts ja descartades com pot ser el cas del carbó, i porta incògnites sobre quines poden ser les conseqüències polítiques i socials de l’encariment de la factura o de futures restriccions.
De l’alta dependència energètica de països tercers, Europa n’ha tret una lliçó: no pot passar el mateix amb l’aprovisionament alimentari. Per tant, cal una acurada planificació que compatibilitzi un ràpid desplegament de les energies netes amb la preservació de terres fèrtils agrícoles, que a la vegada veuen la seva productivitat amenaçada pel canvi climàtic i la creixent desertització.
Tot això porta a un trencaclosques que difícilment té solució, si no revisem alguns principis doctrinals mantinguts fins ara. La necessitat de fer una mirada diferent del territori. Veure quins espais tenim buits o infrautilitzats, estructures que poden compatibilitzar l’aspecte funcional amb el fet de ser una font energètica o alimentària i, fins i tot, repensar la política dels santuaris naturals, fins ara del tot intocables, per procedir a una anàlisi més rigorosa de cada cas i veure com poden contribuir a la transició energètica, a una major sobirania alimentària, tot preservant els valors mediambientals que els defineixen.
En el cas català seria bo revisar a fons la política forestal; ja no som als anys seixanta en què la mecanització va impulsar la colonització de zones forestals o productivament bastant marginals, i que va portar a unes polítiques forestals totalment proteccionistes amb l’arribada de la democràcia. Ara patim la situació inversa: una expansió i continuïtat de les masses forestals, amb un baix nivell de gestió que constitueixen fins i tot un perill. I una legislació continuista, altament proteccionista en aquest aspecte, que fa que qualsevol petita actuació, rompuda o recuperació de terrenys agrícoles recentment abandonats sigui un autèntic viacrucis. No cal dir si es proposa actuar en terrenys forestals com una de les possibilitats en el desenvolupament d’alguna infraestructura necessària. Sense oblidar que l’excessiva densificació arbrada en la capçalera d’alguns rius, junt amb el règim irregular de pluges, no fa sinó augmentar l’estrès hídric de les masses fluvials.
L’entorn està canviant ràpidament i profundament, i malgrat això la tendència és continuar fent el mateix. Hi ha una gran resistència al canvi i s’opta per continuar donant peu a teories simplificadores, sense tenir capacitat per a oferir un nou discurs i un marc d’actuació més adaptat a les noves realitats.
Quan acabarem de despertar?
Jordi Sala Casarramona, president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris.
Imatge: Rainbow and Mammatus Clouds over the Ebro Delta ricefields. World Meteorological Organization