febr. 4, 2023
Jordi Rosell (Dept. d’Economia Aplicada de la UAB i ICEA)
Durant les darreres setmanes, en els mitjans de comunicació s’ha fet un esment especial a la pujada dels preus dels aliments. Si parem atenció a les darreres dades de l’índex de preus de consum (IPC) de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), descobrirem que mentre que l’índex general (és a dir, el del conjunt de béns i serveis de la cistella representativa del consum) mostra un creixement del 5,7 % anual —del desembre del 2021 al desembre del 2022—, en el grup «Aliments i begudes no alcohòliques», l’augment anual ha estat del 15,7 %. El mateix INE explica que «Este comportamiento es debido, principalmente, a los incrementos de los precios de la leche, queso y huevos, los aceites y grasas, el agua mineral, refrescos, zumos de frutas y vegetales y la carne» [1]. Efectivament, si mirem els productes alimentaris categoria per categoria, veurem que el preu dels olis i greixos ha augmentat un 38,1 %, el de llet ho ha fet un 37,2 %, i els dels ous, un 29,8 %.
Per a afrontar una problemàtica, primer cal identificar-ne les causes. En el cas que ens ocupa, s’ha parat molt poca atenció als elements que expliquen la pujada de preus. En termes generals, s’ha reduït a atribuir-la «als efectes de la guerra d’Ucraïna», mentre que l’atenció s’ha centrat en les mesures que, des de diferents sectors, s’han proposat per a afrontar aquesta problemàtica i, molt especialment, en la proposta de posar un topall als preus dels aliments bàsics.
Si volem entendre les causes de l’augment de preus dels aliments bàsics, cal que ens fixem en l’evolució dels costos i el comportament de la producció, així com en els factors que hi ha al darrere.
Per endinsar-nos en els factors que hi ha darrere d’aquest moviment de preus, començarem pel cas de la llet, un producte alimentari bàsic. Recordem que, d’acord amb les dades de l’INE, el seu preu per al consumidor ha augmentat un 37,2 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) [2] ens diuen que el preu mitjà del litre de llet per al consumidor ha passat de 0,64 a 0,9 €/L de novembre del 2021 a novembre del 2022, cosa que representa un augment del 40,6 %, xifra similar a l’estimació de l’INE. Constatem, doncs, un augment més que notable de preus. Si ens fixem ara en el preu pagat al ramader, les dades del Ministeri d’Agricultura mostren que el preu mitjà declarat per les entregues de llet crua ha passat de 0,362 a 0,587 €/L, també de novembre del 2021 a novembre del 2022. És a dir, el preu de la matèria primera ha augmentat un 62 % en un any [3]. Les dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural mostren un augment dels preus percebuts pels pagesos a Catalunya de 0,357 a 0,559 €/L en el mateix període, cosa que significa un augment del 57 % [4].
Quines són les raons d’aquest augment en el preu rebut pel ramader per a la llet crua? Segons els agents del sector i els experts, des de mitjans de l’any 2021 els costos per als productors de llet no han fet més que augmentar com a resultat de l’encariment de les matèries primeres —principalment, el gra i els pinsos— i també de l’energia. Aquesta dinàmica s’agreuja per l’efecte de la sequera sobre les pastures, que obliga a augmentar l’ús de cereals i pinsos [5] [6].
Com el sector agrari sap molt bé, la pujada de costos per als ramaders no necessàriament es tradueix en un augment del preu percebut. En aquest cas, ha fet falta que l’augment de costos donés lloc a una reducció de la producció, que és el resultat tant del tancament de les explotacions més febles i l’acceleració de les jubilacions com de l’augment dels enviaments a l’escorxador dels animals més vells (desvieje) [6]. Si tornem a les dades, veiem com el cens de vaques de munyir ha passat de poc més de 810.000 a 787.000 de gener del 2022 a gener del 2023 i el que és més rellevant, sempre segons les dades del Ministeri d’Agricultura, les entregues de llet crua per part dels ramaders al llarg del 2022 no han parat de baixar: de 592.000 a 573.000 tones de novembre del 2022 a novembre del 2022 [7]. La caiguda de la producció és petita (un 3,2 %), però té lloc en un context en què en els altres països de la Unió Europea també hi ha una caiguda de la producció. I, a més a més, cal recordar que, pel que fa als aliments bàsics, la demanda és molt inelàstica, fet que explica que un reduït moviment de l’oferta doni lloc a una notable variació de preus.
Considerem també el cas de l’oli d’oliva, un altre producte alimentari bàsic. Recordem que les dades de l’INE diuen que el preu per al consumidor de la partida d’olis i greixos ha augmentat un 38,1 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) diuen que el preu mitjà del litre d’oli d’oliva verge per al consumidor ha passat de 3,78 €/L l’octubre del 2021 a 4,54 €/L l’octubre del 2022, fet que representa un augment del 20 % [2]. Pel que fa al preu pagat al pagès, el preu mitjà ha passat de 3,08 €/L l’octubre del 2021 a 4,26 €/L l’octubre del 2022, és a dir, ha augmentat un 38 % [3].
Per a entendre l’augment del preu de l’oli d’oliva, hem de tenir en compte la caiguda de la producció de la campanya actual. Mentre que la campanya 2021-2022 es tancava amb una producció interior d’1.492.000 tones, les estimacions de la campanya 2022-2023 són de només 781.000 tones, cosa que implica una disminució del 48 %. Si la comparació la fem amb la mitjana de les últimes quatre campanyes (1.450.000 tones), la disminució és prou semblant (un 46 %). A aquesta caiguda de l’oferta espanyola, cal afegir una caiguda (lleu) de la producció a la resta de la Unió Europea i un augment moderat de l’oferta a la resta del món, que, com a resultat, dona lloc a una previsió de caiguda de l’oferta mundial del 20 % [8].
La dràstica reducció de l’oferta en aquest cas és la conseqüència directa de la reducció de les precipitacions a tota la península Ibèrica, cosa que afecta els rendiments de les oliveres de secà, però també de les de regadiu per la via de la reducció de les dotacions d’aigua de reg. A més a més, les fortes calors en l’etapa de floració i quallat inicial també n’han afectat els rendiments.
Simultàniament a la reducció de l’oferta d’oli d’oliva, s’ha produït també una pujada dels preus de l’oli de gira-sol (entre un 60 i un 70 %) com a resultat de la guerra a Ucraïna, el primer exportador mundial d’oli de gira-sol. Això limita la possibilitat que el segon exportador substitueixi el primer quan aquest puja de preu. L’encariment del producte substitutiu de l’oli d’oliva fa encara més inelàstica la demanda d’oli.
Finalment, ens referirem breument als ous. D’acord amb les dades de l’INE, el preu per al consumidor d’aquest producte ha augmentat un 37,2 % el 2022 [1]. La pujada del preu al productor ha estat encara més gran: ha passat de 111 a 225 €/100 kg també de desembre del 2021 a desembre del 2022, fet que representa un augment del 103 % [9]. Les explicacions d’aquests comportaments dels preus no són gaire diferents de les que hem vist en els dos productes anteriors: un augment de costos per als productors —un increment del 70 % dels preus dels pinsos per a ponedores el 2022 respecte dels darrers cinc anys [10] acompanyat d’una pujada dels costos energètics— i una reducció de l’oferta a conseqüència dels brots de grip aviària i de la calor de la primavera i l’estiu del 2022 [11].
Els augments dels preus dels tres productes que hem analitzat tenen un origen comú: un desajust del mercat com a resultat de la caiguda de l’oferta. En el cas de la llet, l’oferta cau com a resultat d’un augment de costos que porta a l’abandonament o la reducció de la producció. En el cas de l’oli d’oliva, és el resultat de la manca de pluja i de disponibilitat d’aigua als sistemes de regadiu. El cas dels ous combina un augment de costos amb els efectes de la grip aviària i la calor. En tots tres casos, els preus pagats als productors han augmentat de manera notable i, a més, l’augment ha estat més gran que l’augment dels preus al consumidor. D’aquesta manera, la diferència entre preus pagats al productor i preus pagats pel consumidor s’ha reduït malgrat que la resta d’activitats de la cadena de valor també pateixen un augment dels costos.
Cal concloure, almenys per als casos de tres aliments tan importants com la llet, l’oli d’oliva i els ous, que el factor determinant en l’augment de preus produït durant els darrers mesos es troba en la pujada de preus en origen, que és el resultat de la reducció de l’oferta fruit d’un augment de costos o de les condicions meteorològiques.
Atesa aquesta realitat, hem de qualificar com a mínim de sorprenents les propostes formulades recentment per alguns polítics de l’àmbit de l’esquerra. Són propostes desencertades i que poden tenir efectes molt diferents dels desitjats, perquè s’han equivocat en la diagnosi. Em refereixo a la proposta de posar un topall (topar) als preus dels aliments bàsics o d’un grup d’aquests i, en menor mesura, a la de crear un sistema de supermercats públics. Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del Govern espanyol, proposava «como hemos hecho con el gas y otras materias, topemos los precios. 20 o 30 productos que son básicos: la leche, el pan, los huevos, la fruta…» [12]. Més recentment, Ione Belarra, ministra de Drets Socials, insistia a «fijar por ley durante todo el 2023 unos topes en determinados productos al mismo nivel que el que tenían el 20 de febrero del 2022, cuando comenzó la invasión rusa de Ucrania» [13]. El gener d’enguany vam conèixer també la proposta de l’antic líder de Podem i exvicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias, de crear una cadena pública de supermercats: «si queremos precios asequibles para los productos básicos, pagar precios dignos a los ganaderos y a los agricultores; si queremos que los trabajadores del súper cobren sueldos dignos y además reducir la huella ecológica, nada mejor que un supermercado público» [14].
Les dues propostes —un topall per als preus dels aliments bàsics i un sistema de supermercats públics— impliquen posar en marxa instruments molt diferents, però comparteixen una mateixa diagnosi: l’augment del preu dels aliments bàsics és el resultat de la concentració de la distribució alimentària. Això ho deixa clar Yolanda Díaz quan es refereix a «los oligopolios que tenemos en nuestro país, que no solo están en el sector bancario o en el energético. Tenemos cinco grandes distribuidoras que concentran el 50 %» [9], així com Pablo Iglesias, que afirma: «El precio de los alimentos básicos no deja de subir y buena parte de los grandes supermercados consiguen beneficios desorbitados» [11].
L’anàlisi del que ha passat als mercats i als preus per als casos de la llet, l’oli d’oliva i els ous demostra que la dinàmica dels preus, almenys als darrers mesos, s’explica per factors molt diferents dels marges de la distribució al detall. Si això és així, posar un topall als preus per als consumidors només és sostenible si posem, explícitament o implícita, també un topall als preus en origen i, en aquest cas, ja sabem quin serà l’efecte previsible sobre l’oferta: una davallada de l’oferta que, com es dedueix del que hem explicat, no farà més que agreujar la situació.
Pel que fa a la creació d’un sistema de supermercats públics, la mala notícia és que els marges dels actuals supermercats no donen, en absolut, per a pagar preus dignes als ramaders i als agricultors, donar sous dignes als treballadors dels supermercats i pagar pràctiques que redueixin la petjada ecològica.
La concentració de la distribució alimentària al detall en unes poques grans cadenes és una realitat àmpliament admesa, igual que s’accepta que és un exemple típic de competència oligopolística. El model de negoci d’aquestes grans cadenes de distribució (alimentària i no alimentària) es basa a vendre amb un marge molt reduït grans quantitats de productes amb una elevada rotació d’actius (existències i altres actius). Això és possible pels preus baixos, resultat, d’una banda, del seu poder de negociació a la cadena de valor i, de l’altra, de l’elevada rotació d’existències. En altres paraules, la concentració i el poder de la distribució al detall actua en detriment de la resta d’agents de la cadena i, especialment, dels productors, però això no vol dir necessàriament que doni lloc a preus elevats per al consumidor final.
[1] Instituto Nacional de Estadística, Índice de precios de consumo (IPC). Base 2021. Índice de precios de consumo armonizado (IPCA). Base 2015 (en línia), 13 gener 2023, <https://www.ine.es/daco/daco42/daco421/ipc1222.pdf>
[2] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Últimos datos de consumo alimentario», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/alimentacion/temas/consumo-tendencias/panel-de-consumo-alimentario/ultimos-datos/>
[3] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Índices y precios percibidos agrarios», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/estadistica/temas/estadisticas-agrarias/economia/precios-percibidos-pagados-salarios/precios-percibidos-por-los-agricultores-y-ganaderos/default.aspx>
[4] Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, Preus percebuts pel pagès. Catalunya 2015-2022 (en línia), <https://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/observatori-agroalimentari-preus/index-preus-percebuts-agraris/>
[5] Nacho Ortega, «Por qué la leche ha subido 27 céntimos por litro y la razón por la que no dejará de hacerlo», Las Provincias (en línia), <https://www.lasprovincias.es/economia/precio-leche-subida-20221115125743-nt.html>
[6] J. Santiso i F. Sineiro, «Producción y precios de la leche en 2022 y perspectivas», VacaPinta. Revista Técnica del Vacuno Lechero (en línia), <https://vacapinta.com/es/noticias/produccion-y-precios-de-la-leche-en-2022-y-perspec.html>
[7] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Vacuno lechero. Declaraciones de entregas de leche cruda a los primeros compradores (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/informebaseentregasdelechenoviembre2022_tcm30-640412.pdf>
[8] Consejo Oleícola Internacional, «Estadísticas», a Consejo Oleícola Internacional (en línia), <https://www.internationaloliveoil.org/?lang=es>
[9] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Resumen semanal de la situación de los mercados nacionales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/datos-de-coyuntura/Default.aspx>
[10] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Avícola de puesta. Informes trimestrales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/avicola-de-puesta/default.aspx>
[11] Luís Mejia, «El precio de los huevos se dispara con el aumento “sin precedentes” de gripe aviar unido a la inflación», Newtral (en línia), 23 gener 2023, <https://www.newtral.es/gripe-aviar-espana/20230124/>
[12] Ignacio Escobar, «Yolanda Díaz: “Quiero un acuerdo con las distribuidoras para topar los precios de alimentos básicos como el pan, la leche o los huevos”», ElDiario.es (en línia), 4 setembre 2022, <https://www.eldiario.es/politica/yolanda-diaz-quiero-acuerdo-distribuidoras-topar-precios-alimentos-basicos-pan-leche-huevos_1_9288344.html>
[13] F. H. Valls, «Podemos plantea intervenir los alimentos y topar precios al nivel previo a la guerra en Ucrania», La Vanguardia (en línia), 16 gener 2022, <https://www.lavanguardia.com/economia/20230116/8685415/plantea-intervenir-alimentos-topar-precios-nivel-previo-guerra-ucrania.html>
[14] Pablo Iglesias, «Tu supermercado yugoslavo», CTXT. Contexto y Acción (en línia), 17 gener 2023, <https://ctxt.es/es/20230101/Firmas/41866/Pablo-Iglesias-supermercado-precio-cooperativas-mercado-empresas.htm>
Imatge: https://flic.kr/p/sxrsXA
juny 28, 2022
Segons el llibre, la popularitat del bacallà a la dieta alimentària dels espanyols té el seu origen en els pescadors bascos que, abans que Cristòfor Colom arribés a Amèrica, ja en pescaven a Terranova (Canadà). L’activitat es va mantenir en secret. El bacallà arribava en grans quantitats a la península Ibèrica, però al nord d’Europa mai no havien vist pesquers bascos treballant-hi.
La religió catòlica va ajudar a popularitzar el consum del bacallà, ja que tots els divendres de l’any, cada dia de la quaresma i en algunes altres festivitats, el consum de carn estava prohibit. Eren dies de bacallà, peix que es va convertir en una icona religiosa.
A més a més, la península Ibèrica disposava de sal, producte que facilitava que el bacallà pogués recórrer grans distàncies abans de ser consumit.
D’altra banda, segons la llegenda, l’origen del nom bacallà prové del català. El bacallà era un peix molt arrogant i un dia Déu li va dir «va, calla» i d’aquí li va venir el nom.
La pesca del bacallà va ser fonamental en el desenvolupament de la costa nord-est dels Estats Units i el Canadà. La ciutat de Boston va néixer del comerç del bacallà. D’aquesta ciutat sortien vaixells en direcció a Bilbao, on descarregaven el bacallà de qualitat i carregaven vi, fruites i ferro, i continuaven el viatge cap a les Antilles, on descarregaven el bacallà de baixa qualitat i carregaven sucre, melassa, rom, i tornaven cap a Boston. Amb el temps, molts d’aquells vaixells van començar a aturar-se a l’Àfrica i allà carregaven esclaus.
El bacallà és un peix quasi perfecte:
- salat i sec es conserva molt de temps, perquè té poca grassa;
- té un nivell elevat de proteïnes (18 % quan és fresc i arriba al 80 % quan és sec);
- d’ell s’aprofita tot;
- l’oli de fetge de bacallà, que molts vam patir de nens, té un alt contingut en vitamines;
- viu en aigües poc profundes i és fàcil de capturar;
- pon milions d’ous;
- no l’afecta el fred, ja que les seves proteïnes actuen com a anticongelants;
- neda amb la boca oberta i es menja tot el que hi entra.
En definitiva, el bacallà es va convertir en el peix comercial per excel·lència. Va ser fonamental en les aventures marítimes del descobriment i la consolidació del nou món. I, més tard, es va convertir en un producte estratègic, que va alimentar els esclaus (de les plantacions), els obrers de la revolució industrial (el fish and chips dels britànics) i els soldats de totes les guerres dels darrers segles.
Els pescadors de bacallà van ser una força important en la independència dels Estats Units, respecte dels anglesos, i també en les reivindicacions d’Islàndia.
Fins al segle XX, la pesca era una activitat molt dura. Les condicions de treball van canviar amb la incorporació dels motors en els vaixells, l’aplicació de xarxes d’arrossegament i la introducció de sistemes de congelació. Els vaixells es van anar convertint en factories que podien recórrer llargues distàncies.
Però en la mesura que les condicions de l’activitat de la pesca milloraven, la competència entre els vaixells augmentava: vaixells amb banderes de diversos països del món competien amb els pescadors de proximitat.
Els conflictes i les reivindicacions van caracteritzar el segle XX. Islàndia, un país que vivia exclusivament de la pesca, va arribar a la independència durant la Segona Guerra Mundial i va reivindicar un augment de les seves aigües territorials. Això va ocasionar tres guerres conegudes amb el nom de guerres del bacallà. El 1961, Gran Bretanya va reconèixer les dotze milles, que deu anys després van passar a ser cinquanta i, després, l’any 1975, van arribar a les dues-centes milles. Cada una d’aquestes ampliacions havia estat precedida d’importants confrontacions a moltes de les zones més riques en peix entre les flotes pesqueres dels grans països consumidors (entre ells, òbviament, hi havia Espanya).
En aquells anys, aquestes ampliacions no van ser concebudes com a mesures per a preservar els bancs de peixos, sinó com a proteccionisme dels pescadors autòctons enfront de les flotes pesqueres d’altres països.
Però aviat es van aixecar les veus conservacionistes i les protestes es van anar intensificant fins que els diferents països van anar incorporant límits a la captura del bacallà. Primer, va ser Noruega; posteriorment, Islàndia, i el 1992 s’introduí la moratòria a Terranova.
El llibre acaba amb la pregunta sobre si realment el bacallà tornarà a ser tan abundant com en èpoques passades o si, per contra, la davallada ha estat tan forta que ja en fa impossible la recuperació. Entre els pescadors, molts continuen esperant el «retorn del bacallà», però molts d’altres s’han reconvertit i es dediquen l’activitat turística. Aquest sector, tant a Islàndia com a Terranova, ha permès compensar —si més no, en part— la pèrdua de llocs de treball a les pesqueries i els vaixells.
El llibre conté un bon nombre de receptes de bacallà de tot el món —de cuiners famosos— i moltes anècdotes en relació amb aquest peix.
Comentari
No sé si realment el bacallà va canviar el món, però del que explica el llibre sí que es pot concloure que va tenir una importància fonamental com a font de proteïna barata per a alimentar treballadors a un cost molt baix. A les Antilles, els canvis en els fluxos comercials que va imposar Gran Bretanya amb la independència dels Estats Unitat van fer que molts esclaus es morissin de fam, cosa que evidencia la importància que tenia el bacallà en la seva alimentació. Els obrers anglesos no haurien aguantat les dures condicions de les fàbriques sense el te, el sucre i el bacallà. Els catòlics pobres no haurien pogut complir els requeriments del catolicisme sense aquest peix.
A més a més, el llibre permet fer una ràpida lectura de la història tant de Nova Anglaterra com d’altres països tot seguint les aventures d’aquest magnífic peix.
I si us agrada el bacallà, en el llibre hi ha milers de receptes, detalls sobre les diferents varietats d’aquest peix i moltes anècdotes.
Lourdes Viladomiu
MARK KURLANSKY. El bacalao. Biografía del pez que cambió el mundo (Ed. El Gallo de Oro, 2021; versió anglesa del 1997)
gen. 12, 2022
How clean are Europe’s food supply chains? The myths fueling the massive growth of Spain’s Pork industry.
Author: Thin Lei Win. Editor: Giulia Laganà – Open Society European Policy Institute, 2021
Comentaris i resum de la publicació: Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell
Disponible a: https://www.opensocietyfoundations.org/publications/how-clean-are-europe-s-food-supply-chains#publications_download
Es tracta d’una publicació de 34 pàgines resultat d’un estudi finançat per l’Open Society Foundations, la fundació impulsada pel financer d’origen hongarès George Soros.
La recerca es basa en entrevistes (més de 60) i material disponible a Internet per a «entendre el discurs dels principals lobbies» i analitzar l’accés del sector als fons públics. També es planteja com una feina d’espionatge pel fet d’haver-s’hi utilitzat «drons i fotos nocturnes» per a «documentar les insanes i insegures condicions en què són forçats a viure els animals». L’autor informa que ha obtingut «documents que mai no havien estat fets públics» i que ha entrevistat «funcionaris, activistes i experts que s’han fet ressò de les preocupacions i frustracions de molta gent arreu del país» (pàgina 7).
Després d’indicar el ràpid creixement del sector porcí a Espanya en els vuit últims anys a causa de la gran exportació de carn a la Xina i al fet que Alemanya ha limitat el creixement del seu sector carni, passa a presentar quatre «mites» sobre el sector i els confronta amb la «realitat».
El primer mite és que «la indústria porcina a Espanya ofereix llocs de treball dignes i ben remunerats». La realitat, però, segons el document, és que hi ha «una explotació dels treballadors desenfrenada [rampant]».
El segon mite és que «la indústria porcina es basa en petites empreses artesanals, crea gran nombre de llocs de treball de qualitat a les zones rurals i reverteix el descens de la població». La realitat és, però, segons el document, que «les grans empreses dominen el mercat espanyol i les seves granges industrials donen feina a menys treballadors que les petites granges artesanals».
El tercer mite és que la indústria porcina espanyola és un model de producció sostenible. La realitat, però, segons l’informe, és que les pràctiques de la indústria són molt contaminants i els animals viuen en condicions deficients.
El quart mite és que la indústria porcina espanyola és una història d’èxit financer. La realitat, però, segons l’informe, és que la indústria, tal com és, no existiria sense finançament públic.
El document, per tant, pretén desmitificar el que es presenta com a «èxit» d’un sector econòmic denunciant la problemàtica social que se’n deriva. Les seves fonts són bàsicament periodístiques, i recull, amplia i sistematitza una sèrie de problemes dels quals la premsa s’ha fet ressò els darrers anys: condicions de treball als escorxadors, impactes ambientals i moviments d’oposició a les macrogranges. Tot això presentat en el context d’una concentració empresarial i dels efectes (i defectes) de la Política Agrària Comunitària (PAC).
Pel que fa als problemes que se’n deriven, el document, com molts d’aquests treballs, no va més enllà d’aquestes denúncies. Indica accions il·legals i socialment inacceptables, però no valora la rellevància dels fets en el conjunt de la cadena de valor del porcí a fi i efecte de saber si parlem de tendències generals i trets inherents a aquesta o d’elements capaços de ser corregits. Ens referim concretament a la importància de les macrogranges, al paper clau dels escorxadors en l’estructuració de la cadena de valor del porc, a la poca rellevància del sector a l’hora de generar ocupació directa i indirecta, a la dependència de la producció dels ajuts públics… Totes aquestes hipòtesis són plantejades, però no hi ha una base per a considerar-ne la validesa. Altres aspectes, com l’impacte contaminant del sector, les condicions laborals, la dependència de les exportacions, han estat assenyalats i documentats suficientment. D’altra banda, el document no permet comprendre la importància i impacte de la integració contractual en el sector, ni el paper que les indústries de pinsos compostos fan en l’estructuració de la cadena porcina.
Pel que fa a les propostes per a millorar la situació dels treballadors dels escorxadors, es proposa un estatut laboral en la línia del que s’ha aprovat per a empreses de lliurament a domicili (delivery) com Glovo i Uber Eats. I espera que la futura «condicionalitat social» dels ajuts directes de la nova PAC serveixin per a combatre les males pràctiques en l’àmbit de les relacions laborals. Una proposta sorprenent, perquè n’hi hauria prou d’exigir el compliment de la llei i també perquè la recepció dels ajuts no està lligada a la cria de porcs ni al processament de la seva carn.
Imatge: @agriculturacat
jul. 16, 2021
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 50.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
Per a l’edició d’aquest número ha col·laborat la Fundació Agrícola Catalana
Sumari
Presentació. Jordi Sala
Pròleg. Javier Martín-Vide
Els regadius a Catalunya: una introducció a la seva evolució històrica i territorial fins a inicis del segle XXI. David Pavón
Recursos i demandes d’aigua a Catalunya. Gabriel Borràs-Calvo
Aigua i producció d’aliments. Per què els cultius necessiten aigua? Joan Girona, Josep M. Villar
La gestió de l’aigua als secans en un escenari d’incertesa pel canvi climàtic. Robert Savé, David Comino, Felicidad de Herralde, Carlos Cantero-Martínez
Tecnologies digitals de suport al reg: sensors, teledetecció i sistemes de presa de decisions. Jaume Casadesús, Joaquim Bellvert
Agrofòrum
Importància estratègica del regadiu a Catalunya. Innovació i casos d’èxit. Maite Sisquella, Francesc Reguant
Reptes actuals i futurs de les comunitats de regants. Ignasi Servià
Una nota sobre l’agricultura catalana en temps de la pandèmia provocada per la COVID-19. Jordi Rosell
També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista.
febr. 12, 2021
James Walvin (2020) Histoire du sucre, histoire du monde. Editorial: La decouverte. 283 pàg.
Versió anglesa (2019) How the sugar corrupted the World. From Slavery to obesity. Editorial: Robinson.
Valoració
El títol en anglès reflecteix molt més apropiadament el contingut del llibre. L’obra vol deixar clar que es tracta d’una aproximació als mals que ha produït el sucre en el món. Els principals són d’índole social (migracions, esclavisme), ambiental (desforestació, monoconreu), i de salut (càries i obesitat). És un llibre fet de capítols independents i tendència a repetir-se, però és un bon text per seguir la història del món partint d’un producte alimentari clau.
Resum
El sucre es popularitza a partir de la revolució industrial. Abans era un producte de luxe destinat a les classes altes, que té en les escultures de sucre un referent de les monarquies absolutistes. La canya de sucre prové de l’orient i els musulmans la van expandir per la conca mediterrània. La seva producció va exigir canvis importants en els sistemes de producció, de regadiu, i transformació, així com una més gran capacitat financera de les explotacions agràries. La seva utilització es va anar ampliant, considerant-se un remei per moltes malalties i un complement per a tota mena d’aliments desagradables al gust.
Aviat el sucre, i tot allò dolç, va ser identificat amb valors d’estimació, bellesa i bon caràcter, és a dir, en valors molt positius. Les religions, tant la musulmana com la cristiana, van contribuir a donar-li un caràcter de celebració i moltes congregacions van començar a produir dolços.
Quan la demanda de sucre va anar en augment, el conreu de canya es desplaçà a zones més càlides. Les Canàries, com moltes de les illes africanes, van ser importants centres productors. Però l’augment important en la producció es va donar quan es va introduir al Brasil i a les illes del Carib amb l’ús dels esclaus africans com a mà d’obra. Es popularitzà un model de plantacions monoconreu, que obligava a desplaçaments importants dels nadius, impulsades per homes de negocis amb importants competències tècniques, capacitat financera i obertura a grans mercats. Per al treball es va recórrer a esclaus provinents de zones llunyanes. El sucre va baixar de preu i així es va incorporar a la dieta bàsica del proletariat industrial, aportant energia. Londres i Amsterdam es convertiren en els principals mercats i centres de refinament del producte. Cuba va arribar a ser un dels principals productors mundials de canya de sucre, després de passar a control dels Estats Units.
El consum de sucre va fer un salt quan el té, el cafè i la xocolata es van popularitzar a Europa i als Estats Units. Tots tres productes en els seus llocs d’origen es consumien sols, però el sabor amarg no va triomfar fins que es va complementar amb el sucre. El té va imposar-se a Gran Bretanya, potenciat per la companyia de les Índies Orientals, mentre que a gairebé tots els països de l’Europa continental ho va fer el cafè. Així, les pauses per al cafè o el té en l’àmbit laboral es van generalitzar.
En la independència dels Estats Units van tenir un paper important els conflictes generats pels impostos sobre el consum de productes alimentaris, com la llei de la melassa (1733), la llei del sucre (1760) i la del te (1773). L’impost sobre el sucre va generar un sentiment antianglès entre la població americana. La melassa de la canya de sucre proporcionava el rom, una beguda alcohòlica que també molt popular entre les classes treballadores.
A més de l’ús d’esclaus es van contractar treballadors, molts d’ells originaris de l’Índia i la Xina. Com a conseqüència les plantacions van generar importantíssims moviments migratoris arreu del món.
Durant tot el segle XIX el consum de sucre va anar augmentant impulsat per al creixement de la població i uns preus cada vegada més baixos. Els comerciants mundials i les empreses de refinament eren cada vegada més grans, aprofitant les economies d’escala que possibilitaven les innovacions tecnològiques. El sector es concentrava sota fórmules de trust i cartel, confirmant un cohesionat lobby sucrer que comercialitzava sota diverses marques, però que actuava com un cos únic que impulsava investigacions que assenyalessin els grans avantatges del consum de sucre, incidint, així, en les decisions governamentals. El sucre va entrar dins el grup de productes estratègics en tots els països més rics i va ser el producte més regulat i intervingut a les polítiques agràries de moltes zones del món.
L’arribada del segle XX donà un nou impuls ràpid al consum amb les begudes gasoses i la pastisseria industrial. La Cola-cola (fundada el 1886) és el referent principal d’aquesta nova onada de consum de sucre, que es globalitza amb les guerres mundials.
Si la història del sucre de canya segueix perfectament l’avenç del colonialisme del segle XIX, el sucre provinent de la remolatxa il·lustra les mancances de la divisió internacional del treball. La manca d’importants colònies d’Alemanya va despertar l’interès per altres formes de producció diferents de la canya. Al segle XVIII, investigadors prussians aconseguiren cristall de sucre de la remolatxa i posteriorment es desenvolupà el seu conreu i processament a Alemanya, Bèlgica i Rússia. La manca de subministrament i l’intent d’acabar amb la supremacia anglesa en el comerç mundial de sucre va impulsar Napoleó a obligar al conreu de remolatxa a França i va fer construir plantes de tractament, però la fi de les guerres napoleòniques el 1815 va precipitar la seva fallida. Posteriorment, aquest conreu s’anirà desenvolupant a moltes zones d’Europa.
El efectes negatius del consum de sucre sobre les dents són coneguts des d’abans la revolució industrial, però es consideraven resolts amb l’ús de la dentadura postissa. Però la incidència del sucre en les malalties derivades de l’obesitat és un fet recent. Durant les últimes dècades molts dels països més desenvolupats han iniciat una croada per aconseguir limitar el consum de sucre, amb un conjunt de mesures que contemplen l’establiment d’un impost específic, l’augment de l’IVA, la prohibició del consum i venda de begudes gasoses a les escoles i, fins i tot, l’intent de prohibir el seu consum en llocs públics. Per a alguns el sucre ha de seguir la mateixa trajectòria que el tabac. La indústria ha respost aquestes mesures amb la introducció de diversos edulcorants, fonamentalment artificials, oferint molts productes sense sucre, però dolços.
Comentari personal
La Política Agrària Comunitària (PAC) del sucre és una de les més complexes i completes de totes les intervencions de la política agrària. També als Estats Units, la intervenció sobre el sector ha estat increïblement generosa. Aquest fet sempre l’havia interpretat per la importància del lobby. Recordo, i crec que va ser a principis dels anys vuitanta, que va caure un avió en el qual van morir tots els ocupants que es dirigia a un “resort” de luxe. Eren els representants mundials del lobby del sucre. Un lobby global molt potent, unit i limitat en nombre. I anaven tots junts en un petit avió.
El llibre m’ha fet descobrir la importància estratègica del sucre, que mai havia considerat. Un producte alimentari que va generar energia i acceptació a les dures condicions de vida dels obrers i soldats. Un producte sotmès al racionament en molts països durant llargs períodes i que va estar a l’agenda d’indústries per nacionalitzar perquè garantir-ne el consum es considerava fonamental. Un producte que va mobilitzar importants protestes independentistes a les colònies i que va revolucionar la indústria alimentària facilitant la conservació els aliments. Un producte que va fer feliços a nens i adults, i entre moltes altres coses, un producte que va contribuir a mantenir congregacions religioses i pobles a la ruralia.
El llibre aporta informació de la condemna internacional del sucre. Actualment les xarxes socials són plenes de notícies denunciant que es tracta d’una droga que produeix addicció. Els nostres fills tracten el producte com un dimoni, mentre que els nets el veuen com una joia molt preuada ara que està prohibida.
Els pròxims anys hi haurà una lluita ferotge per controlar l’obesitat, que té un cost terrible. La factura sanitària és molt elevada i actualment, amb la COVID-19, veiem que virus i sobrepès donen resultats esgarrifosos.
Indubtablement, aquestes últimes dècades hem viscut excessos en molts àmbits i cal fer les coses millor. Però crec que no estic disposada a renunciar als aparadors de les pastisseries. La filla d’una d’aquestes nenes catalanes que van enviar a Rússia, durant la Guerra civil, i no van tornar, va explicar que quan als anys seixanta va venir a Barcelona per primera vegada, per a conèixer els avis, no la podien treure dels aparadors de les pastisseries. Li semblava que eren el paradís.
Lourdes Viladomiu
des. 16, 2019
Sortida del 23 de novembre. Secció d’Estudis Rurals.
Visita a la Cooperativa d’Ivars d’Urgell. Xerrada i debat amb Antoni Pané, el seu director general.
Dinar i visita al celler Castell del Remei.
Resum de Lourdes Viladomiu.
Presentació general de la Cooperativa
Cooperativa d’Ivars (Centre de Torregrossa)
La Cooperativa d’Ivars d’Urgell és una de les principals cooperatives de Catalunya. Es va constituir l’any 1915 i, a finals del 2018, tenia 2.300 socis actius, una facturació de 174 milions i uns cent treballadors.
La Cooperativa s’orienta a la producció de pinsos i la comercialització ramadera. Més de la meitat dels pinsos es dediquen a la producció porcina, i un 34 %, a la bovina. La producció de bestiar és de 570.000 porcs, 1,2 milions de pollastres i 35.200 caps de boví. A més, gestiona 364 ha arrendades a socis i la finca Prat de Boldú (de 110 ha), que és propietat de la Generalitat de Catalunya. També subministra un gran nombre de serveis als socis, entre els quals hi ha una secció de crèdit.
En els últims anys ha aconseguit incrementar el grau d’autoabastament de cereals per als pinsos fins al 28 %. Aquest increment es deu, en part, a la doble collita que es practica en algunes finques i a l’ús de blat de moro pastone (blat de moro fermentat).
A les instal·lacions de la Cooperativa a Torregrossa hi ha un mural, anomenat Els tres gegants, i a la rotonda d’entrada a Ivars d’Urgell hi ha un monument als cent anys de la Cooperativa. La Cooperativa duu a terme el manteniment d’una important actuació en benefici de la comunitat local i amb esperit cooperatiu.
Els resultats de la cooperativa són bons, està sanejada i la secció de crèdit, com que es tracta d’una cooperativa diversificada, assumeix menys riscos que les típiques cooperatives monoproducte. Trobareu més informació al seu web.
A continuació recollim algunes de les preocupacions d’índole general sobre el món rural que expressa Antoni Pané.
— Es produeix una caiguda demogràfica, ràpida i que entra en cercles viciosos als pobles: es perden nens, es tanca l’escola, tanca el forn, no hi ha sucursals bancàries (ni caixers), les cases s’abandonen en morir una població envellida… Com es pot evitar? El sector públic ha fet coses, però no són suficients. Potser caldria una reducció de l’impost de la renda per a aquelles persones que visquessin en el món rural. Potser els pagaments de la política agrària comuna (PAC) només s’haurien de poder pagar i gastar en el territori, i no s’haurien de fer pagaments directes a beneficiaris residents a les ciutats.
— L’activitat del sector agropecuari ha anat decreixent en aquestes dècades, ja que treballar en el sector ha perdut atractiu. Després d’uns períodes de dinamització i canvi associats a la ramaderia intensiva i la fruita dolça, hi ha una sensació d’estancament.
— Els marges de les produccions cada cop són més petits. S’ha de produir més i millor per tal de ser rendibles en un mercat globalitzat en què algú produirà més barat que tu. Cal buscar alternatives.
— La recerca no es transfereix bé al sector. No hi ha canals apropiats de transferència que comuniquin investigadors amb agricultors. Manquen actuacions de demostració properes als agricultors.
Les preocupacions d’Antoni Pané relatives a la comarca i als socis de la Cooperativa són les que recollim tot seguit.
— El sistema de reg per inundació/gravetat i per torns és absolutament ineficient i limita les alternatives de producció a la zona. La modernització del sistema de reg és fonamental per a aconseguir un sector més competitiu i més diversificat. Explica les dificultats que van tenir en la plantació de bròquil per la manca d’aigua just després d’haver-lo plantat com a resultat de les limitacions que té el sistema tradicional de reg. Canviar el sistema de reg és una prioritat i la modernització del reg al canal d’Urgell comportarà molts beneficis (estalvi d’aigua, ampliacions d’opcions productives, reducció de la càrrega de treball i més gran qualitat de vida per als treballadors…), però les reticències són fortes. Des de la Cooperativa estan treballant en dues actuacions: la primera consisteix a finançar projectes de millora a les finques dels socis, i la segona, a utilitzar els sistemes de reg instal·lats a la finca Prat de Boldú amb finalitats de demostració i experimentació.
— La distància als principals mercats limita les opcions de producció a aquells conreus que puguin ser comercialitzats per al seu processament. Vendre producte fresc no és fàcil, però si es ven a una indústria conservera de Navarra per a congelar, els marges poden ser reduïts. Continuen provant amb el bròquil en la campanya actual.
— Combinar producció agrícola amb granges ramaderes va ser molt important en el passat per a mantenir el nombre d’explotacions agràries a la zona i els seus habitants, però avui aquesta estratègia ha tocat sostre. D’una banda, cada vegada és necessària una quantitat més gran de terra per a fer viable una explotació (de 10 ha s’ha passat a 50 ha) i la terra és la que hi ha. De l’altra, les granges no tenen més recorregut, ja que no es pot incrementar el nombre de caps de bestiar ni es poden construir més granges. El sector ramader intensiu està estancat a la zona.
— La manca de relleu generacional i la resistència de vendre les terres augmenta els arrendaments, però l’arrendament de terres a tercers no és solució. L’arrendament, tal com funciona ara (informals, a curt termini…), és un factor de degradació de l’activitat agrària: l’arrendament comporta que no es fan inversions, ja que el llogater veu que els contractes són a curt —o curtíssim— termini, cosa que impossibilita amortitzar-los, i els propietaris no tenen gens d’interès a invertir.
— En el marc de l’economia circular, es treballa per a aconseguir un més gran autoabastament local dels components dels pinsos. Destaca i detalla la doble collita, amb producció de pastone, per a rendibilitzar la utilització de blat de moro d’elevat grau d’humitat. Per a veure’n més detalls, consulteu aquest enllaç.
A continuació, destaquem alguns dels temes tractats en el debat
— Hi ha una manca de polítiques transversals per a afrontar el despoblament. La Generalitat de Catalunya actua com un conjunt de conselleries independents que, amb els seus índexs, generen efectes poc apropiats per a mantenir el dinamisme de les zones rurals. Per exemple, quan no s’arriba al nombre mínim de nens es tanca l’escola sense considerar l’impacte que això té en els pobles, etc.
— Cal atorgar més valor afegit a la producció agrària i ramadera: és l’única via, ja que els preus dels productes commodities estan fixats pels mercats mundials i sotmesos a la inestabilitat en un món globalitzat i convuls.
— L’especialització dels diferents territoris agraris catalans fa pensar que no és fàcil que es pugui ampliar d’una manera rendible la cadena productiva local. Per exemple: Lleida sap engreixar porcs, que són sacrificats i elaborats a Girona; per tant, els projectes d’escorxadors a Lleida han fracassat.
— La formació de la mà d’obra és un element fonamental. Continuen existint dèficits importants que actuen com a barreres per a incorporar innovacions (com ara els drons al sector agrari).
— El despoblament dels petits municipis potser no es pot considerar dramàtic si la població es concentra en els centres comarcals que concentren serveis.
— En la transformació, potser s’ha de pensar més en la quarta i la cinquena gamma que en conserves de llaunes i congelats.
— Quan s’estudia el sector agrari català es posa massa èmfasi en el discurs dels agricultors professionals tradicionals i es coneix poc el que passa en les empreses grans (i en els nous arribats).
— El canvi climàtic condicionarà el futur i cal reflexionar sobre l’adequació dels criteris que els gestors de l’aigua i, especialment, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) estan fent servir.
Per acabar, amb el president de la Cooperativa, Josep Coll, vam fer una visita a les seves instal·lacions.
Dinar i visita al celler Castell del Remei
Després es va dinar —i esplèndidament— al restaurant del Castell del Remei (Penelles) i es va fer una visita a les instal·lacions del celler. La finca Castell del Remei consta d’un conjunt d’edificis històrics que reflecteixen els seus antics orígens, lligats a la importància del clergat, i del protagonisme de les grans famílies que van contribuir a la modernització agrària de Lleida, com els Girona, i la nova emergència d’empresaris d’altres sectors a la producció vitivinícola catalana.
Per últim, destaquem el compromís de la ICEA i del seu president d’obrir una col·laboració més estreta amb la cooperativa d’Ivars d’Urgell. S’ha pensat que es podria fer alguna de les conferències debat a les instal·lacions de la Cooperativa. Qualsevol iniciativa per part dels socis de la ICEA en aquesta direcció serà ben rebuda.
La nostra visita al web de la Cooperativa d’Ivars.
