abr. 22, 2024
Escrit de Lourdes Viladomiu (ICEA- UAB)
El dia 11 d’abril, el Col·legi d’Economistes de Catalunya va organitzar una jornada molt interessant sobre el relleu generacional al sector agrari. Al final de l’escrit podeu veure el programa. En aquesta nota us resumeixo una sèrie d’elements que es van apuntar i també algunes reflexions meves sobre el tema.
En general, el relleu generacional al sector agrari es plantejava abans en termes de manteniment de la continuïtat de l’explotació agrària dins de la família. Si es produïa un trencament d’aquesta continuïtat, fos per falta d’hereus o per manca d’interès dels hereus en l’activitat de l’explotació, aquest fet es percebia com una gran pèrdua. La pèrdua no era únicament des d’un punt de vista econòmic, sinó també pels valors i per la tradició de l’explotació agrària familiar, i en el cas de Catalunya, pel que representa la masia, institució catalana, que sovint tenia una llarga història de segles de continuïtat. El relleu generacional era sinònim de la continuïtat de l’explotació agrària familiar en l’àmbit de la família.
A la jornada, i també en els plantejaments més recents de les administracions, el relleu generacional s’enfoca d’una manera més àmplia, és a dir, es consideren tots aquells grups de persones que vulguin realitzar una activitat agrària i que es vulguin instal·lar com a titulars d’una explotació, tant si tenen patrimoni agrari per heretar com si no.
Amb aquesta visió més àmplia, l’anàlisi de la incorporació de joves al sector es duu a terme posant el focus en l’existència de barreres que la dificulten, i estudiant les polítiques i intervencions per a contrarestar-les. Segons els estudis realitzats sobre el tema, les principals barreres es concreten bàsicament en: a) les dificultats per a accedir a la terra, tant de compra com de lloguer; b) la manca de crèdit; c) les dificultats per a complir els requisits, obtenir els permisos i autoritzacions per a iniciar una activitat empresarial; i d) la manca de prestigi de la professió.
Per a contrarestar aquestes dificultats s’han definit polítiques per a atreure joves. A la jornada es van assenyalar les iniciatives de la Generalitat de Catalunya (Estratègia de Relleu Generacional Agrari de Catalunya. Pla d’Acció 2023-2027) i les actuacions que realitza la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. Dos joves nous, que s’han incorporat al sector i que són beneficiaris dels ajuts de la Generalitat, van reflexionar sobre la seva experiència específica i la incorporació en general del jovent.
Resumeixo tot seguit alguns elements de les aportacions dels participants:
— Francesc Reguant va afirmar que la informació disponible sobre les explotacions agràries i l’edat dels titulars transmet una idea deformada de la realitat. L’envelliment dels agricultors és sempre el punt de partida per a il·lustrar amb dramatisme el relleu generacional en el moment actual. Però els titulars de les explotacions no són els actius agraris, i de fet, els actius agraris són joves i, en canvi, entre els titulars hi ha molts jubilats i propietaris de terres, que sovint no han sigut mai actius agraris, i que no haurien de constar com a agricultors. Aquesta visió deformada és potenciada pel sistema d’ajuts actuals de la Política Agrícola Comú (PAC), que determina pagaments directes als titulars que normalment són propietaris i no necessàriament gestors de cap activitat agrària.
— Mar Garriga ens va explicar el popurri legislatiu que existeix al voltant del titular del patrimoni de l’explotació i del que efectua realment l’activitat empresarial. La llei no facilita separar el patrimoni de la gestió de l’activitat agrària empresarial. A més a més, segons la seva experiència, la separació no és fàcil, és a dir, a efectes d’explotació, com establir de qui són les vinyes, del propietari de les terres o del que les fa produir. En conseqüència, amb una visió de jurista, passar de la noció d’explotació agrària a la d’empresa agrària, i de titular d’explotació a empresari agrari resulta difícil. I encara que existeixen elements jurídics, la transmissió de propietat i/o gestió és complexa, la qual cosa dificulta el relleu.
— Els perfils dels joves que demanen ajuts per a la incorporació al sector poden dividir-se en quatre grups: els joves arrelats, que són els que venen de pagès i sempre han estat a l’explotació o estudiant; els tradicionals mòbils, és a dir, persones que tenen origen a pagès però han treballat fora i després decideixen reincorporar-se, els nouvinguts rurals, que no tenen patrimoni familiar agrari però sempre han viscut en un entorn rural, i els nouvinguts urbans que no tenen lligam amb el món rural, ni disposen de patrimoni. Els nouvinguts representen una de cada tres sol·licituds per a l’ajut d’incorporació. Estem davant d’un nou perfil de persones interessades en el sector. Els nouvinguts no són l’excepció. Cal també, a més a més, afegir immigrants que sense demanar ajuts s’estan incorporant a l’activitat agrària com a gestors de parcel·les petites.
— El cas d’Anna Ferran correspon als joves arrelats, i parteix del patrimoni familiar agrari, en què la seva incorporació va motivar que el seu pare fes donació de terres per tal de complir amb els requisits exigits dels ajuts. Apunta que si no hagués estat per les terres del seu pare, no hauria trobat terres per a arribar a la dimensió exigida, ja que les poques opcions que surten al mercat se les queden les empreses grans. No ha rebut encara l’ajut, fa dos anys que l’espera. No parla de la viabilitat econòmica, perquè és molt recent i, de fet, és part de la finca del seu pare. És una incorporació fàcil, davant de la qual cal preguntar-se si l’ajut només ha servit per a transmetre d’una manera anticipada un patrimoni a la filla, encara que la unitat de gestió continua sent la finca original.
— Arnau Sabaté va estudiar medi ambient i ha muntat una granja de pollastres ecològics en una finca de la seva família, tot i que els seus pares no van treballar mai en l’agricultura. Indica que sense patrimoni familiar és impossible incorporar-s’hi. Assenyala que amb el que obté de la venda dels pollastres no li surten els comptes. Ho complementa amb els ingressos que li proporcionen les visites escolars a la granja i d’ensenyar el projecte a altres col·lectius. Explica que una vegada t’incorpores, fins i tot quan disposes de patrimoni familiar, cal obtenir ingressos addicionals, diversificant les fonts d’ingressos per tal d’assegurar la rendibilitat econòmica al marge del que preveia el seu pla de viabilitat.
En la meva opinió, la reducció del nombre d’explotacions i la seva falta de relleu generacional és un fet que comparteixen totes les regions del món que tenen un model agrari que es basa en explotacions familiars i que és conseqüència dels canvis que s’operen a l’estructura productiva del sector primari. Crec que és un problema fals i que la seva percepció està deformada pel fet de voler mantenir una estructura que ha evolucionat i de no haver considerat prou els canvis que s’estan produint en el sector agrari. M’explico, actualment, amb menys unitats empresarials, s’obté una producció més gran a causa de les economies d’escala i a l’increment de la productivitat. Si en les unitats productives existents es manté la producció i les empreses són econòmicament viables, no és cap drama perdre explotacions ni que no hi hagi relleu. A més a més, les formes laborals estan canviant i el treball el duen a terme cada cop més els assalariats que han substituït les ajudes familiars. Les explotacions petites desapareixen i les que es queden augmenten la seva dimensió de manera que sovint són necessàries cada cop més hectàrees per a aconseguir la viabilitat de les empreses del sector agrari. El paquet tecnològic que s’està incorporant avui dia en el sector amb la digitalització i noves tècniques menys agressives amb el medi i menys exigents en inputs semblen exigir unes inversions que només es poden amortitzar si es disposa de grans explotacions, o s’apliquen pràctiques d’externalització (com les que afavoreixen algunes cooperatives).
Però a part de l’estratègia convencional de modernització de les explotacions agràries, existeix la possibilitat de posar en pràctica models d’aprofitament de les economies de diversificació. En aquest cas, les empreses agràries diversifiquen els seus ingressos a partir de la realització de diverses activitats per part dels membres de la família. Es fan «pluriactives» i «pluringressos». Fa ja uns anys, en el marc d’un projecte europeu, vam fer una enquesta sobre les fonts d’ingressos i activitats d’una àmplia mostra d’explotacions a Catalunya i la riquesa d’opcions ens va sorprendre. La proximitat d’un ampli mercat urbà i periurbà, la importància del turisme, les opcions de producció d’energia, la riquesa gastronòmica, les residències secundàries, entre altres factors, avalen moltes opcions alternatives. Malgrat tot, el model de pluriactivitat no es té prou en compte pel que fa a la intervenció pública agrària catalana.
Les polítiques de relleu generacional, com la de la Generalitat, pretenen potenciar explotacions agràries professionals viables, és a dir, exigeixen un pla de viabilitat econòmica amb un nombre suficient d’hectàrees de terra que garanteixi la generació d’un lloc de treball d’una persona, a dedicació exclusiva. La viabilitat econòmica s’ha d’obtenir exclusivament de l’activitat agrària (amb alguna transformació i venda directa). Amb aquests condicionants només es poden aprovar plans avalats per patrimonis preexistents, tota la resta dels sol·licitants proposen projectes empresarials amb un alt risc de dificultats econòmiques en el futur. Els criteris d’elegibilitat són els propis de les explotacions agràries convencionals i resulten, en la meva opinió, totalment inadequats per a afavorir empreses emergents agrorurals i la seva continuïtat en el temps. Tal com l’Arnau va descobrir ben aviat, els comptes no sortien només de la producció de pollastres ecològics, calia diversificar els seus ingressos. L’experiència del programa Leader és un element que pot ajudar molt a entendre la riquesa de la pluriactivitat i la seva importància com a estratègia de manteniment de la població jove en el món rural. Però també en aquest àmbit la legislació no ajuda, ja que crear una empresa amb molts àmbits d’activitat és complex, costós i demana molt de temps i tràmits per a arribar a aconseguir la seva legalització.
D’altra banda, les polítiques de relleu generacional han de fer front a unes mesures de política agrària que van en sentit contrari. Em refereixo als ajuts directes de la PAC, els quals corresponen gairebé al 70 % del seu pressupost. Aquests ajuts es basen en uns drets de cobrament inscrits a la terra. Són ajuts que proporcionen una renda a la tinença de terra al marge de la seva activitat productiva. De manera que la recepció d’aquests ajuts descoratja la transferència d’una manera regulada de la terra. I sense papers no és possible sol·licitar els ajuts d’incorporació. La PAC dels ajuts directes representa una nova barrera força important per a la incorporació de joves, que s’afegeix a les altres dificultats ja esmentades anteriorment.
Per últim, vull indicar que la proposta, que l’Arnau ens va fer a la jornada, de l’establiment d’una renda agrària bàsica per a fer viables econòmicament els nous incorporats no la veig convincent. Em recorda molt el «Plan de Empleo Rural (PER)» d’Andalusia i Extremadura i tot el seu impacte en termes de corrupció i disfuncionalitats en el mercat de treball. No obstant això, penso que seria interessant organitzar algun dia un debat sobre el tema, ja que és la proposta més innovadora per als joves pagesos protagonistes de la «revolta» d’aquestes últimes setmanes.
En síntesi, el relleu generacional és una problemàtica mal plantejada en el marc d’una política agrària desastrosa —la PAC dels pagaments directes per tinença de terres—. Si volem joves en el món rural català, hem d’anar cap a unes empreses diversificades, amb una tramitació àgil per a unes empreses emergents que requereixen flexibilitat, velocitat en la tramitació administrativa i suport públic i privat.
Ponències
«Una nova mirada sobre l’estructura de les empreses agràries»
Francesc Reguant Fosas, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya
«Instruments jurídics de i per al relleu generacional»
Mar Garriga Filgueira, cap del Servei Jurídic i Laboral de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC)
«Realitat fiscal i burocràtica dels ajuts per a la incorporació de joves»
M. Àngels Capdevila Subirana, doctorant de dret financer i empresària ramadera
«Estratègia per al relleu generacional agrari»
Laura Dalmau Pol, subdirectora general de Planificació Rural (Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural)
Experiències
«Acció per a la dinamització de joves»
Josep Dadon Paz, responsable de Desenvolupament Rural a la Generalitat de Catalunya (Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural)
«El cooperativisme europeu front al relleu generacional»
Domènec Vila i Navarra, cap de la Unitat de Serveis Empresarials de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya
«La meva incorporació a la Masia Cal Viló»
Anna Ferran Arnavat, pagesa viticultora
«La creació de la nova empresa ramadera AVIAT»
Arnau Sabaté Gil, pagès avicultor
Col·loqui
Cloenda
Àngel Hermosilla Pérez, secretari general del Col·legi d’Economistes de Catalunya
març 6, 2023
La ICEA entrevista Ángel López (Múrcia, 1940), enginyer industrial, doctor pel Departament d’Enginyeria Mecànica i de la Construcció Industrial de la Universitat de Girona (UdG), pel Departament d’Infraestructures del Transport de l’ETSICCP de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i pel Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona (UB). Ha desenvolupat la seva activitat com a enginyer en la indústria i com a docent a la universitat, activitats que ha simultaniejat amb les de consultor.
Col·laborador de la Fundació La Caixa, va coordinar els estudis sobre els mitjans rurals de Girona i Barcelona, posteriorment publicats per La Caixa com a Jornades agràries de les comarques gironines i Jornades agràries de les comarques de Barcelona.
Va dirigir el Màster de Direcció Tècnica i va ser el promotor de la Càtedra de Processos Industrials Sostenibles, de la qual va ser el primer director. Els seus eixos d’estudi han estat: el que actualment es coneix com a economia circular, i potenciar els usos de les energies fotovoltaica, nuclear i d’hidrogen.
El 22 de febrer va impartir una xerrada per als socis de la ICEA al restaurant Antic Forn de Barcelona sobre la seva tesi doctoral, que es basa en l’activitat agroramadera a les comarques de ponent i sobre com aquesta afecta les aigües.
En què ha consistit el seu treball?
Estudiar la zona occidental de la Depressió Central catalana, destacant les terres dedicades als cultius en secans i regadius. Determinar les pressions entròpiques que hi exerceixen les activitats agroramaderes i els possibles efectes que poden tenir sobres les aigües subterrànies i superficials.
De quines dades ha partit? Quines bases de dades o estadístiques destacaria?
Estudis de l’IGME, de la DG Aigua, de l’ACA, del DARP de la Generalitat: les DUN d’usos de sòls agrícoles i rendiments productius del DARP, les explotacions de bestiars porcí i aviari: localització i censos del DARP; consums de fertilitzants minerals de l’ANFFE (Associació Nacional de Fabricants de Fertilitzants); consums de productes fitosanitaris segons AEPLA (Associació Empresarial per a la Protecció de les Plantes), i de l’Institut Aragonès d’Estadística (IAEST). I, fonamentalment, de la base de dades facilitada per la CHEbro sobre els resultats analítics de les aigües subterrànies i superficials en la zona estudiada durant prop de trenta anys.
Ha tingut algun tipus de suport econòmic per a realitzar aquesta tesi?
Cap suport econòmic; amb un dels directors del treball he realitzat una bona part de les sortides de camp, viatges amb altres alumnes de la UB pel territori i, en una ocasió, una sortida amb tres professors, dos de la UB i el tercer de la UPC.
Imagino que ha pogut visitar la zona i parlar amb algun dels agents locals. Què li ha aportat parlar amb gent de la zona?
Un treball d’aquest tipus sense interlocutors no tindria sentit; les entrevistes formals amb persones destacades dels regants, administradors de l’aigua, empreses de gestió de residus i altres amb les persones trobades a l’atzar en les sortides de camp realitzades han servit com a elements de retroalimentació per a reconduir aspectes de la recerca. En total, he realitzat catorze sortides de camp d’un o de dos dies i he recorregut més de 4.000 km, per a situar-me sobre els aspectes geogràfics del terreny.
Quins resultats destacaria?
Tots han servit per a aconseguir un mateix fi. Les pressions sobre la zona són les que determinen els efectes, aparentment finals, sobre les aigües. Les pressions no s’exerceixen sense les forces d’algú; en aquest cas els agricultors i ramaders només són els elements visibles d’una cadena de fets. Ells, a diferents nivells, sempre actuen de la mateixa forma: intenten aconseguir el creixement i la producció dels cultius i de bestiar i assegurar-se la supervivència econòmica. Les pressions són el resultat del conjunt de forces de tots els que, d’una forma o altra, intervenen en la zona.
Sobre els productes utilitzats en l’agricultura, es poden considerar quantitats importants o poc significatives?
Respecte als fertilitzants i productes fitosanitaris (Pfs), hem treballat amb les mitjanes anuals en sèries de sis a setze anys, i els seus valors són significatius. Respecte als residus generats en les explotacions de ramaderia estabulada porcina i aviària, són valors elevats que haurien de ser tractats en processos adequats per a la seva reducció i posterior utilització. Desconeixem com ha estat la seva utilització final.
Sobre productes i residus ramaders, afecten l’activitat agrícola de la zona?
Teòricament contribueixen a l’activitat agrícola, però la pressió que exerceixen en la zona sí que afecta, com a mínim, les aigües i haurien d’afectar els sòls, encara que aquest aspecte només és un criteri, ja que en l’estudi no hem inclòs les anàlisis de sòls.
AIGÜES SUPERFICIALS I SUBTERRÀNIES
Respecte a les aigües subterrànies, sabem on estan, com es comporten i què contenen?
Les masses d’aigües subterrànies en aquesta zona estan perfectament delimitades i estudiades des de fa força temps per l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya). A més, han estat estudiades per nombrosos investigadors al llarg dels últims setanta anys.
El contingut de les aigües subterrànies és el resultat de tres accions: dilueixen els compostos de les roques del sòl per on circulen, resulten afectades per la qualitat de les aigües que els arriben procedents de la capa no saturada dels sòls, bé sigui per la pluviometria o altres abocaments, així com les aigües procedents dels regadius; en tots els casos poden contenir elements procedents dels abocaments sobre els sòls, en general, i els agrícoles, en particular, bé siguin fertilitzants minerals i també restes de Pfs hormonals d’acció agrícola o ramadera, o metabòlits d’aquests. I tampoc no s’han d’oblidar els efectes de les extraccions d’aigües subterrànies i la seva contribució a la qualitat de l’aqüífer.
Totes les substàncies presents en les aigües subterrànies són atribuïbles a l’activitat humana?
En l’actualitat la zona compta amb una gran xarxa de tractament d’aigües residuals urbanes. Però fa anys això no era així: s’abocaven sense ser adequadament tractades a rius, rieres, pous negres, etc. Es pot agregar, sense equivocar-se molt, que sense els efectes de l’acció humana les aigües subterrànies només contindrien els minerals prèviament continguts abans de la seva entrada en les zones de recàrrega i els dissolts en el seu recorregut subterrani.
Hi ha alguna correlació entre els continguts de les masses d’aigües superficials i masses subterrànies?
En més o menys temps, les aigües subterrànies en situació de no confinades finalitzen el recorregut aflorant i donant lloc a fonts, rierols o abocant-se finalment a cursos fluvials o a la mar.
En el cas estudiat, les masses no confinades finalitzen en els rius, en aquest cas en els petits afluents del Segre mitjà i baix o sobre el mateix Segre o el seu al·luvial; de manera que la major part dels continguts que es troben en les masses subterrànies també es troben en les masses superficials, amb una diferència a causa de la velocitat i dilució més grans en les superficials respecte a les subterrànies: les concentracions són més elevades en aquestes últimes.
DISRUPTORS ENDOCRINS
Què són els disruptors endocrins?
En el treball no s’estudien, arribem a aquests quan busquem els possibles efectes adversos dels Pfs o els seus metabòlits presents en les aigües.
Em remeto al que escriu el doctor Nicolás Olea de Laboratori de Recerques Mèdiques de l’Hospital Clínic de la Universitat de Granada:
S’ha encunyat el terme disruptors endocrins per a definir el conjunt heterogeni de compostos químics, contaminants mediambientals, que interaccionen amb el sistema endocrí. El sistema endocrí funciona a través de la secreció interna de missatgers químics ―les hormones― que són alliberades per un òrgan al torrent circulatori i accedeixen per aquesta via als òrgans diana de la seva acció. Allí s’acoblen a receptors específics i es desencadena l’efecte hormonal desitjat. Per exemple, en la dona l’ovari produeix els estrògens que viatgen en sang, accedeixen a mama i úter i exerceixen la seva acció a través dels receptors hormonals localitzats, intracel·lularment, en cadascun d’aquests òrgans.
No és sorprenent que la major part dels disruptors endocrins clàssics estiguessin en el punt de mira de toxicòlegs i mediambientalistes, atès que molts d’aquests estaven inclosos en les llistes dels contaminants orgànics persistents (POP). Aquest és el cas dels pesticides organoclorats (exemple paradigmàtic, el DDT) i dels bifenils policlorats (PCBs), identificats com mimetitzadors endocrins i sota sospita de ser causa de malalties en les espècies animals, i fins i tot en humans, que obeeixen a mecanismes hormonals.
Es troben aquestes substàncies en les aigües i els sòls de la plana de Lleida?
En les masses d’aigües de la zona estudiada es troben residus o metabòlits de substàncies clàssiques identificades com a disruptors endocrins.
Es troben en tal quantitat que puguin afectar la salut dels seus veïns o de qui consumeixi productes agrícoles de la zona?
Les autoritats de la conca, amb la seva xarxa de control de substàncies que poden presentar algun perill, les mantenen en valors inferiors als màxims autoritzats per la legislació europea.
Els volums de fitos i agros detectats són significatius pel seu volum respecte al cabal del Segre?
Els volums mitjans del riu Segre en l’estació de Seròs durant l’època a la qual es refereix l’estudi eren de l’ordre dels 50 a 60 metres cúbics per segon. Els continguts de qualsevol substància perillosa es mesuren en picograms per litre; de manera unitària en cap cas no superen les quantitats màximes tolerades.
MARC LEGISLATIU
Creu que és correcte l’actual marc legislatiu sobre aquests temes?
En l’àmbit de la Unió Europea existeix la denominada Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), que regula la comercialització i la utilització de productes fitosanitaris i els seus residus en els aliments. No ha de sorprendre que la major part dels disruptors endocrins clàssics estiguessin en el punt de mira de toxicòlegs i mediambientalistes, atès que molts d’aquests estaven inclosos en les llistes dels contaminants orgànics persistents (POP). Aquest és el cas dels pesticides organoclorats (n’és exemple paradigmàtic el DDT) i dels bifenils policlorats (PCBs), identificats com mimetitzadors endocrins i sota sospita de ser causa de malalties en les espècies animals, i fins i tot en humans, que obeeixen a mecanismes hormonals. Totes les qüestions relacionades amb els límits legals de residus de plaguicides i pinsos estan recollides en el Reglament CE 396/2005. En l’àmbit estatal, l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) té la responsabilitat d’assessorar les autoritats competents sobre aquests temes.
Què es podria millorar?
Potser la tolerància màxima de productes perillosos hauria de concretar-se quan la presència en les aigües és de diversos productes. Actualment estan legislant els limitis admissibles només a dos nivells: per a un producte o per a més d’un, sense tenir en compte que més d’un poden ser qualsevol número.
CONCLUSIONS
En les seves tesis inicialment es referia a la biodiversitat. Totes aquestes dades tenen alguna repercussió sobre la biodiversitat de la zona?
Quan vam conèixer l’ús de Pfs, ens va semblar que el seu ús no podia ser compatible amb la biodiversitat dels sòls en la seva zona no saturada i presentava possibilitats d’afectar la cadena tròfica de la petita fauna on s’apliquen. És una apreciació general no contrastada amb els especialistes en aquesta qüestió. Des d’un punt de vista geogràfic, es va rebutjar aquesta línia de recerca, ja que no es disposava de dades objectives per a poder abordar-la.
Quines conclusions treu? Què es podia millorar?
Continuar la política de millora dels regadius realitzada en els canals d’Urgell amb el suport del DARP en la col·lectivitat 2. L’aplicació de la norma ISO 14046 sobre la petjada de l’aigua com a objectiu mitjà del control de l’aigua de reg. En acabar el treball, en l’anotació final s’indica que fem nostra la nota de l’ONU de l’agost del 2019 següent:
La forma en què ens alimentem, vestim i extraiem recursos de la naturalesa està modificant el clima terrestre, contribuint amb un 23 % de les emissions que escalfen l’atmosfera. I això posa en perill el recurs fonamental que sosté la vida: el sòl.
En el marc dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU, s’estima que a escala general, especialment en les llars, es malgasta el 28 % dels aliments produïts, fet que representa que la producció del 18 % de les terres productives, el 19 % dels fertilitzants i el 12 % de l’aigua es dediquen a produir aliments que mai es consumeixen.
Representen 1.300 milions de tones d’aliments que es perden o malgasten cada any.
Equival al necessari per a alimentar 2.000 milions de persones, dels quals 842 milions pateixen fam crònica.
Producció i consum responsable. Objectius: 30 anys per a reduir 1/2 de les pèrdues i reduiríem la demanda del 60 % dels aliments necessaris per a alimentar els 9.000 milions que hi haurà d’aquí a 25 anys.
Entrevista de l’Alba Marchador.
febr. 4, 2023
Jordi Rosell (Dept. d’Economia Aplicada de la UAB i ICEA)
Durant les darreres setmanes, en els mitjans de comunicació s’ha fet un esment especial a la pujada dels preus dels aliments. Si parem atenció a les darreres dades de l’índex de preus de consum (IPC) de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), descobrirem que mentre que l’índex general (és a dir, el del conjunt de béns i serveis de la cistella representativa del consum) mostra un creixement del 5,7 % anual —del desembre del 2021 al desembre del 2022—, en el grup «Aliments i begudes no alcohòliques», l’augment anual ha estat del 15,7 %. El mateix INE explica que «Este comportamiento es debido, principalmente, a los incrementos de los precios de la leche, queso y huevos, los aceites y grasas, el agua mineral, refrescos, zumos de frutas y vegetales y la carne» [1]. Efectivament, si mirem els productes alimentaris categoria per categoria, veurem que el preu dels olis i greixos ha augmentat un 38,1 %, el de llet ho ha fet un 37,2 %, i els dels ous, un 29,8 %.
Per a afrontar una problemàtica, primer cal identificar-ne les causes. En el cas que ens ocupa, s’ha parat molt poca atenció als elements que expliquen la pujada de preus. En termes generals, s’ha reduït a atribuir-la «als efectes de la guerra d’Ucraïna», mentre que l’atenció s’ha centrat en les mesures que, des de diferents sectors, s’han proposat per a afrontar aquesta problemàtica i, molt especialment, en la proposta de posar un topall als preus dels aliments bàsics.
Si volem entendre les causes de l’augment de preus dels aliments bàsics, cal que ens fixem en l’evolució dels costos i el comportament de la producció, així com en els factors que hi ha al darrere.
Per endinsar-nos en els factors que hi ha darrere d’aquest moviment de preus, començarem pel cas de la llet, un producte alimentari bàsic. Recordem que, d’acord amb les dades de l’INE, el seu preu per al consumidor ha augmentat un 37,2 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) [2] ens diuen que el preu mitjà del litre de llet per al consumidor ha passat de 0,64 a 0,9 €/L de novembre del 2021 a novembre del 2022, cosa que representa un augment del 40,6 %, xifra similar a l’estimació de l’INE. Constatem, doncs, un augment més que notable de preus. Si ens fixem ara en el preu pagat al ramader, les dades del Ministeri d’Agricultura mostren que el preu mitjà declarat per les entregues de llet crua ha passat de 0,362 a 0,587 €/L, també de novembre del 2021 a novembre del 2022. És a dir, el preu de la matèria primera ha augmentat un 62 % en un any [3]. Les dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural mostren un augment dels preus percebuts pels pagesos a Catalunya de 0,357 a 0,559 €/L en el mateix període, cosa que significa un augment del 57 % [4].
Quines són les raons d’aquest augment en el preu rebut pel ramader per a la llet crua? Segons els agents del sector i els experts, des de mitjans de l’any 2021 els costos per als productors de llet no han fet més que augmentar com a resultat de l’encariment de les matèries primeres —principalment, el gra i els pinsos— i també de l’energia. Aquesta dinàmica s’agreuja per l’efecte de la sequera sobre les pastures, que obliga a augmentar l’ús de cereals i pinsos [5] [6].
Com el sector agrari sap molt bé, la pujada de costos per als ramaders no necessàriament es tradueix en un augment del preu percebut. En aquest cas, ha fet falta que l’augment de costos donés lloc a una reducció de la producció, que és el resultat tant del tancament de les explotacions més febles i l’acceleració de les jubilacions com de l’augment dels enviaments a l’escorxador dels animals més vells (desvieje) [6]. Si tornem a les dades, veiem com el cens de vaques de munyir ha passat de poc més de 810.000 a 787.000 de gener del 2022 a gener del 2023 i el que és més rellevant, sempre segons les dades del Ministeri d’Agricultura, les entregues de llet crua per part dels ramaders al llarg del 2022 no han parat de baixar: de 592.000 a 573.000 tones de novembre del 2022 a novembre del 2022 [7]. La caiguda de la producció és petita (un 3,2 %), però té lloc en un context en què en els altres països de la Unió Europea també hi ha una caiguda de la producció. I, a més a més, cal recordar que, pel que fa als aliments bàsics, la demanda és molt inelàstica, fet que explica que un reduït moviment de l’oferta doni lloc a una notable variació de preus.
Considerem també el cas de l’oli d’oliva, un altre producte alimentari bàsic. Recordem que les dades de l’INE diuen que el preu per al consumidor de la partida d’olis i greixos ha augmentat un 38,1 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) diuen que el preu mitjà del litre d’oli d’oliva verge per al consumidor ha passat de 3,78 €/L l’octubre del 2021 a 4,54 €/L l’octubre del 2022, fet que representa un augment del 20 % [2]. Pel que fa al preu pagat al pagès, el preu mitjà ha passat de 3,08 €/L l’octubre del 2021 a 4,26 €/L l’octubre del 2022, és a dir, ha augmentat un 38 % [3].
Per a entendre l’augment del preu de l’oli d’oliva, hem de tenir en compte la caiguda de la producció de la campanya actual. Mentre que la campanya 2021-2022 es tancava amb una producció interior d’1.492.000 tones, les estimacions de la campanya 2022-2023 són de només 781.000 tones, cosa que implica una disminució del 48 %. Si la comparació la fem amb la mitjana de les últimes quatre campanyes (1.450.000 tones), la disminució és prou semblant (un 46 %). A aquesta caiguda de l’oferta espanyola, cal afegir una caiguda (lleu) de la producció a la resta de la Unió Europea i un augment moderat de l’oferta a la resta del món, que, com a resultat, dona lloc a una previsió de caiguda de l’oferta mundial del 20 % [8].
La dràstica reducció de l’oferta en aquest cas és la conseqüència directa de la reducció de les precipitacions a tota la península Ibèrica, cosa que afecta els rendiments de les oliveres de secà, però també de les de regadiu per la via de la reducció de les dotacions d’aigua de reg. A més a més, les fortes calors en l’etapa de floració i quallat inicial també n’han afectat els rendiments.
Simultàniament a la reducció de l’oferta d’oli d’oliva, s’ha produït també una pujada dels preus de l’oli de gira-sol (entre un 60 i un 70 %) com a resultat de la guerra a Ucraïna, el primer exportador mundial d’oli de gira-sol. Això limita la possibilitat que el segon exportador substitueixi el primer quan aquest puja de preu. L’encariment del producte substitutiu de l’oli d’oliva fa encara més inelàstica la demanda d’oli.
Finalment, ens referirem breument als ous. D’acord amb les dades de l’INE, el preu per al consumidor d’aquest producte ha augmentat un 37,2 % el 2022 [1]. La pujada del preu al productor ha estat encara més gran: ha passat de 111 a 225 €/100 kg també de desembre del 2021 a desembre del 2022, fet que representa un augment del 103 % [9]. Les explicacions d’aquests comportaments dels preus no són gaire diferents de les que hem vist en els dos productes anteriors: un augment de costos per als productors —un increment del 70 % dels preus dels pinsos per a ponedores el 2022 respecte dels darrers cinc anys [10] acompanyat d’una pujada dels costos energètics— i una reducció de l’oferta a conseqüència dels brots de grip aviària i de la calor de la primavera i l’estiu del 2022 [11].
Els augments dels preus dels tres productes que hem analitzat tenen un origen comú: un desajust del mercat com a resultat de la caiguda de l’oferta. En el cas de la llet, l’oferta cau com a resultat d’un augment de costos que porta a l’abandonament o la reducció de la producció. En el cas de l’oli d’oliva, és el resultat de la manca de pluja i de disponibilitat d’aigua als sistemes de regadiu. El cas dels ous combina un augment de costos amb els efectes de la grip aviària i la calor. En tots tres casos, els preus pagats als productors han augmentat de manera notable i, a més, l’augment ha estat més gran que l’augment dels preus al consumidor. D’aquesta manera, la diferència entre preus pagats al productor i preus pagats pel consumidor s’ha reduït malgrat que la resta d’activitats de la cadena de valor també pateixen un augment dels costos.
Cal concloure, almenys per als casos de tres aliments tan importants com la llet, l’oli d’oliva i els ous, que el factor determinant en l’augment de preus produït durant els darrers mesos es troba en la pujada de preus en origen, que és el resultat de la reducció de l’oferta fruit d’un augment de costos o de les condicions meteorològiques.
Atesa aquesta realitat, hem de qualificar com a mínim de sorprenents les propostes formulades recentment per alguns polítics de l’àmbit de l’esquerra. Són propostes desencertades i que poden tenir efectes molt diferents dels desitjats, perquè s’han equivocat en la diagnosi. Em refereixo a la proposta de posar un topall (topar) als preus dels aliments bàsics o d’un grup d’aquests i, en menor mesura, a la de crear un sistema de supermercats públics. Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del Govern espanyol, proposava «como hemos hecho con el gas y otras materias, topemos los precios. 20 o 30 productos que son básicos: la leche, el pan, los huevos, la fruta…» [12]. Més recentment, Ione Belarra, ministra de Drets Socials, insistia a «fijar por ley durante todo el 2023 unos topes en determinados productos al mismo nivel que el que tenían el 20 de febrero del 2022, cuando comenzó la invasión rusa de Ucrania» [13]. El gener d’enguany vam conèixer també la proposta de l’antic líder de Podem i exvicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias, de crear una cadena pública de supermercats: «si queremos precios asequibles para los productos básicos, pagar precios dignos a los ganaderos y a los agricultores; si queremos que los trabajadores del súper cobren sueldos dignos y además reducir la huella ecológica, nada mejor que un supermercado público» [14].
Les dues propostes —un topall per als preus dels aliments bàsics i un sistema de supermercats públics— impliquen posar en marxa instruments molt diferents, però comparteixen una mateixa diagnosi: l’augment del preu dels aliments bàsics és el resultat de la concentració de la distribució alimentària. Això ho deixa clar Yolanda Díaz quan es refereix a «los oligopolios que tenemos en nuestro país, que no solo están en el sector bancario o en el energético. Tenemos cinco grandes distribuidoras que concentran el 50 %» [9], així com Pablo Iglesias, que afirma: «El precio de los alimentos básicos no deja de subir y buena parte de los grandes supermercados consiguen beneficios desorbitados» [11].
L’anàlisi del que ha passat als mercats i als preus per als casos de la llet, l’oli d’oliva i els ous demostra que la dinàmica dels preus, almenys als darrers mesos, s’explica per factors molt diferents dels marges de la distribució al detall. Si això és així, posar un topall als preus per als consumidors només és sostenible si posem, explícitament o implícita, també un topall als preus en origen i, en aquest cas, ja sabem quin serà l’efecte previsible sobre l’oferta: una davallada de l’oferta que, com es dedueix del que hem explicat, no farà més que agreujar la situació.
Pel que fa a la creació d’un sistema de supermercats públics, la mala notícia és que els marges dels actuals supermercats no donen, en absolut, per a pagar preus dignes als ramaders i als agricultors, donar sous dignes als treballadors dels supermercats i pagar pràctiques que redueixin la petjada ecològica.
La concentració de la distribució alimentària al detall en unes poques grans cadenes és una realitat àmpliament admesa, igual que s’accepta que és un exemple típic de competència oligopolística. El model de negoci d’aquestes grans cadenes de distribució (alimentària i no alimentària) es basa a vendre amb un marge molt reduït grans quantitats de productes amb una elevada rotació d’actius (existències i altres actius). Això és possible pels preus baixos, resultat, d’una banda, del seu poder de negociació a la cadena de valor i, de l’altra, de l’elevada rotació d’existències. En altres paraules, la concentració i el poder de la distribució al detall actua en detriment de la resta d’agents de la cadena i, especialment, dels productors, però això no vol dir necessàriament que doni lloc a preus elevats per al consumidor final.
[1] Instituto Nacional de Estadística, Índice de precios de consumo (IPC). Base 2021. Índice de precios de consumo armonizado (IPCA). Base 2015 (en línia), 13 gener 2023, <https://www.ine.es/daco/daco42/daco421/ipc1222.pdf>
[2] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Últimos datos de consumo alimentario», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/alimentacion/temas/consumo-tendencias/panel-de-consumo-alimentario/ultimos-datos/>
[3] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Índices y precios percibidos agrarios», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/estadistica/temas/estadisticas-agrarias/economia/precios-percibidos-pagados-salarios/precios-percibidos-por-los-agricultores-y-ganaderos/default.aspx>
[4] Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, Preus percebuts pel pagès. Catalunya 2015-2022 (en línia), <https://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/observatori-agroalimentari-preus/index-preus-percebuts-agraris/>
[5] Nacho Ortega, «Por qué la leche ha subido 27 céntimos por litro y la razón por la que no dejará de hacerlo», Las Provincias (en línia), <https://www.lasprovincias.es/economia/precio-leche-subida-20221115125743-nt.html>
[6] J. Santiso i F. Sineiro, «Producción y precios de la leche en 2022 y perspectivas», VacaPinta. Revista Técnica del Vacuno Lechero (en línia), <https://vacapinta.com/es/noticias/produccion-y-precios-de-la-leche-en-2022-y-perspec.html>
[7] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Vacuno lechero. Declaraciones de entregas de leche cruda a los primeros compradores (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/informebaseentregasdelechenoviembre2022_tcm30-640412.pdf>
[8] Consejo Oleícola Internacional, «Estadísticas», a Consejo Oleícola Internacional (en línia), <https://www.internationaloliveoil.org/?lang=es>
[9] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Resumen semanal de la situación de los mercados nacionales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/datos-de-coyuntura/Default.aspx>
[10] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Avícola de puesta. Informes trimestrales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/avicola-de-puesta/default.aspx>
[11] Luís Mejia, «El precio de los huevos se dispara con el aumento “sin precedentes” de gripe aviar unido a la inflación», Newtral (en línia), 23 gener 2023, <https://www.newtral.es/gripe-aviar-espana/20230124/>
[12] Ignacio Escobar, «Yolanda Díaz: “Quiero un acuerdo con las distribuidoras para topar los precios de alimentos básicos como el pan, la leche o los huevos”», ElDiario.es (en línia), 4 setembre 2022, <https://www.eldiario.es/politica/yolanda-diaz-quiero-acuerdo-distribuidoras-topar-precios-alimentos-basicos-pan-leche-huevos_1_9288344.html>
[13] F. H. Valls, «Podemos plantea intervenir los alimentos y topar precios al nivel previo a la guerra en Ucrania», La Vanguardia (en línia), 16 gener 2022, <https://www.lavanguardia.com/economia/20230116/8685415/plantea-intervenir-alimentos-topar-precios-nivel-previo-guerra-ucrania.html>
[14] Pablo Iglesias, «Tu supermercado yugoslavo», CTXT. Contexto y Acción (en línia), 17 gener 2023, <https://ctxt.es/es/20230101/Firmas/41866/Pablo-Iglesias-supermercado-precio-cooperativas-mercado-empresas.htm>
Imatge: https://flic.kr/p/sxrsXA
juny 28, 2022
Segons el llibre, la popularitat del bacallà a la dieta alimentària dels espanyols té el seu origen en els pescadors bascos que, abans que Cristòfor Colom arribés a Amèrica, ja en pescaven a Terranova (Canadà). L’activitat es va mantenir en secret. El bacallà arribava en grans quantitats a la península Ibèrica, però al nord d’Europa mai no havien vist pesquers bascos treballant-hi.
La religió catòlica va ajudar a popularitzar el consum del bacallà, ja que tots els divendres de l’any, cada dia de la quaresma i en algunes altres festivitats, el consum de carn estava prohibit. Eren dies de bacallà, peix que es va convertir en una icona religiosa.
A més a més, la península Ibèrica disposava de sal, producte que facilitava que el bacallà pogués recórrer grans distàncies abans de ser consumit.
D’altra banda, segons la llegenda, l’origen del nom bacallà prové del català. El bacallà era un peix molt arrogant i un dia Déu li va dir «va, calla» i d’aquí li va venir el nom.
La pesca del bacallà va ser fonamental en el desenvolupament de la costa nord-est dels Estats Units i el Canadà. La ciutat de Boston va néixer del comerç del bacallà. D’aquesta ciutat sortien vaixells en direcció a Bilbao, on descarregaven el bacallà de qualitat i carregaven vi, fruites i ferro, i continuaven el viatge cap a les Antilles, on descarregaven el bacallà de baixa qualitat i carregaven sucre, melassa, rom, i tornaven cap a Boston. Amb el temps, molts d’aquells vaixells van començar a aturar-se a l’Àfrica i allà carregaven esclaus.
El bacallà és un peix quasi perfecte:
- salat i sec es conserva molt de temps, perquè té poca grassa;
- té un nivell elevat de proteïnes (18 % quan és fresc i arriba al 80 % quan és sec);
- d’ell s’aprofita tot;
- l’oli de fetge de bacallà, que molts vam patir de nens, té un alt contingut en vitamines;
- viu en aigües poc profundes i és fàcil de capturar;
- pon milions d’ous;
- no l’afecta el fred, ja que les seves proteïnes actuen com a anticongelants;
- neda amb la boca oberta i es menja tot el que hi entra.
En definitiva, el bacallà es va convertir en el peix comercial per excel·lència. Va ser fonamental en les aventures marítimes del descobriment i la consolidació del nou món. I, més tard, es va convertir en un producte estratègic, que va alimentar els esclaus (de les plantacions), els obrers de la revolució industrial (el fish and chips dels britànics) i els soldats de totes les guerres dels darrers segles.
Els pescadors de bacallà van ser una força important en la independència dels Estats Units, respecte dels anglesos, i també en les reivindicacions d’Islàndia.
Fins al segle XX, la pesca era una activitat molt dura. Les condicions de treball van canviar amb la incorporació dels motors en els vaixells, l’aplicació de xarxes d’arrossegament i la introducció de sistemes de congelació. Els vaixells es van anar convertint en factories que podien recórrer llargues distàncies.
Però en la mesura que les condicions de l’activitat de la pesca milloraven, la competència entre els vaixells augmentava: vaixells amb banderes de diversos països del món competien amb els pescadors de proximitat.
Els conflictes i les reivindicacions van caracteritzar el segle XX. Islàndia, un país que vivia exclusivament de la pesca, va arribar a la independència durant la Segona Guerra Mundial i va reivindicar un augment de les seves aigües territorials. Això va ocasionar tres guerres conegudes amb el nom de guerres del bacallà. El 1961, Gran Bretanya va reconèixer les dotze milles, que deu anys després van passar a ser cinquanta i, després, l’any 1975, van arribar a les dues-centes milles. Cada una d’aquestes ampliacions havia estat precedida d’importants confrontacions a moltes de les zones més riques en peix entre les flotes pesqueres dels grans països consumidors (entre ells, òbviament, hi havia Espanya).
En aquells anys, aquestes ampliacions no van ser concebudes com a mesures per a preservar els bancs de peixos, sinó com a proteccionisme dels pescadors autòctons enfront de les flotes pesqueres d’altres països.
Però aviat es van aixecar les veus conservacionistes i les protestes es van anar intensificant fins que els diferents països van anar incorporant límits a la captura del bacallà. Primer, va ser Noruega; posteriorment, Islàndia, i el 1992 s’introduí la moratòria a Terranova.
El llibre acaba amb la pregunta sobre si realment el bacallà tornarà a ser tan abundant com en èpoques passades o si, per contra, la davallada ha estat tan forta que ja en fa impossible la recuperació. Entre els pescadors, molts continuen esperant el «retorn del bacallà», però molts d’altres s’han reconvertit i es dediquen l’activitat turística. Aquest sector, tant a Islàndia com a Terranova, ha permès compensar —si més no, en part— la pèrdua de llocs de treball a les pesqueries i els vaixells.
El llibre conté un bon nombre de receptes de bacallà de tot el món —de cuiners famosos— i moltes anècdotes en relació amb aquest peix.
Comentari
No sé si realment el bacallà va canviar el món, però del que explica el llibre sí que es pot concloure que va tenir una importància fonamental com a font de proteïna barata per a alimentar treballadors a un cost molt baix. A les Antilles, els canvis en els fluxos comercials que va imposar Gran Bretanya amb la independència dels Estats Unitat van fer que molts esclaus es morissin de fam, cosa que evidencia la importància que tenia el bacallà en la seva alimentació. Els obrers anglesos no haurien aguantat les dures condicions de les fàbriques sense el te, el sucre i el bacallà. Els catòlics pobres no haurien pogut complir els requeriments del catolicisme sense aquest peix.
A més a més, el llibre permet fer una ràpida lectura de la història tant de Nova Anglaterra com d’altres països tot seguint les aventures d’aquest magnífic peix.
I si us agrada el bacallà, en el llibre hi ha milers de receptes, detalls sobre les diferents varietats d’aquest peix i moltes anècdotes.
Lourdes Viladomiu
MARK KURLANSKY. El bacalao. Biografía del pez que cambió el mundo (Ed. El Gallo de Oro, 2021; versió anglesa del 1997)
gen. 12, 2022
How clean are Europe’s food supply chains? The myths fueling the massive growth of Spain’s Pork industry.
Author: Thin Lei Win. Editor: Giulia Laganà – Open Society European Policy Institute, 2021
Comentaris i resum de la publicació: Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell
Disponible a: https://www.opensocietyfoundations.org/publications/how-clean-are-europe-s-food-supply-chains#publications_download
Es tracta d’una publicació de 34 pàgines resultat d’un estudi finançat per l’Open Society Foundations, la fundació impulsada pel financer d’origen hongarès George Soros.
La recerca es basa en entrevistes (més de 60) i material disponible a Internet per a «entendre el discurs dels principals lobbies» i analitzar l’accés del sector als fons públics. També es planteja com una feina d’espionatge pel fet d’haver-s’hi utilitzat «drons i fotos nocturnes» per a «documentar les insanes i insegures condicions en què són forçats a viure els animals». L’autor informa que ha obtingut «documents que mai no havien estat fets públics» i que ha entrevistat «funcionaris, activistes i experts que s’han fet ressò de les preocupacions i frustracions de molta gent arreu del país» (pàgina 7).
Després d’indicar el ràpid creixement del sector porcí a Espanya en els vuit últims anys a causa de la gran exportació de carn a la Xina i al fet que Alemanya ha limitat el creixement del seu sector carni, passa a presentar quatre «mites» sobre el sector i els confronta amb la «realitat».
El primer mite és que «la indústria porcina a Espanya ofereix llocs de treball dignes i ben remunerats». La realitat, però, segons el document, és que hi ha «una explotació dels treballadors desenfrenada [rampant]».
El segon mite és que «la indústria porcina es basa en petites empreses artesanals, crea gran nombre de llocs de treball de qualitat a les zones rurals i reverteix el descens de la població». La realitat és, però, segons el document, que «les grans empreses dominen el mercat espanyol i les seves granges industrials donen feina a menys treballadors que les petites granges artesanals».
El tercer mite és que la indústria porcina espanyola és un model de producció sostenible. La realitat, però, segons l’informe, és que les pràctiques de la indústria són molt contaminants i els animals viuen en condicions deficients.
El quart mite és que la indústria porcina espanyola és una història d’èxit financer. La realitat, però, segons l’informe, és que la indústria, tal com és, no existiria sense finançament públic.
El document, per tant, pretén desmitificar el que es presenta com a «èxit» d’un sector econòmic denunciant la problemàtica social que se’n deriva. Les seves fonts són bàsicament periodístiques, i recull, amplia i sistematitza una sèrie de problemes dels quals la premsa s’ha fet ressò els darrers anys: condicions de treball als escorxadors, impactes ambientals i moviments d’oposició a les macrogranges. Tot això presentat en el context d’una concentració empresarial i dels efectes (i defectes) de la Política Agrària Comunitària (PAC).
Pel que fa als problemes que se’n deriven, el document, com molts d’aquests treballs, no va més enllà d’aquestes denúncies. Indica accions il·legals i socialment inacceptables, però no valora la rellevància dels fets en el conjunt de la cadena de valor del porcí a fi i efecte de saber si parlem de tendències generals i trets inherents a aquesta o d’elements capaços de ser corregits. Ens referim concretament a la importància de les macrogranges, al paper clau dels escorxadors en l’estructuració de la cadena de valor del porc, a la poca rellevància del sector a l’hora de generar ocupació directa i indirecta, a la dependència de la producció dels ajuts públics… Totes aquestes hipòtesis són plantejades, però no hi ha una base per a considerar-ne la validesa. Altres aspectes, com l’impacte contaminant del sector, les condicions laborals, la dependència de les exportacions, han estat assenyalats i documentats suficientment. D’altra banda, el document no permet comprendre la importància i impacte de la integració contractual en el sector, ni el paper que les indústries de pinsos compostos fan en l’estructuració de la cadena porcina.
Pel que fa a les propostes per a millorar la situació dels treballadors dels escorxadors, es proposa un estatut laboral en la línia del que s’ha aprovat per a empreses de lliurament a domicili (delivery) com Glovo i Uber Eats. I espera que la futura «condicionalitat social» dels ajuts directes de la nova PAC serveixin per a combatre les males pràctiques en l’àmbit de les relacions laborals. Una proposta sorprenent, perquè n’hi hauria prou d’exigir el compliment de la llei i també perquè la recepció dels ajuts no està lligada a la cria de porcs ni al processament de la seva carn.
Imatge: @agriculturacat
jul. 16, 2021
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 50.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
Per a l’edició d’aquest número ha col·laborat la Fundació Agrícola Catalana
Sumari
Presentació. Jordi Sala
Pròleg. Javier Martín-Vide
Els regadius a Catalunya: una introducció a la seva evolució històrica i territorial fins a inicis del segle XXI. David Pavón
Recursos i demandes d’aigua a Catalunya. Gabriel Borràs-Calvo
Aigua i producció d’aliments. Per què els cultius necessiten aigua? Joan Girona, Josep M. Villar
La gestió de l’aigua als secans en un escenari d’incertesa pel canvi climàtic. Robert Savé, David Comino, Felicidad de Herralde, Carlos Cantero-Martínez
Tecnologies digitals de suport al reg: sensors, teledetecció i sistemes de presa de decisions. Jaume Casadesús, Joaquim Bellvert
Agrofòrum
Importància estratègica del regadiu a Catalunya. Innovació i casos d’èxit. Maite Sisquella, Francesc Reguant
Reptes actuals i futurs de les comunitats de regants. Ignasi Servià
Una nota sobre l’agricultura catalana en temps de la pandèmia provocada per la COVID-19. Jordi Rosell
També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista.
