+00 34 932 701 180 icea@iec.cat

El bacallà. Biografia del peix que va canviar el món, de Mark Kurlansky

Segons el llibre, la popularitat del bacallà a la dieta alimentària dels espanyols té el seu origen en els pescadors bascos que, abans que Cristòfor Colom arribés a Amèrica, ja en pescaven a Terranova (Canadà). L’activitat es va mantenir en secret. El bacallà arribava en grans quantitats a la península Ibèrica, però al nord d’Europa mai no havien vist pesquers bascos treballant-hi.

La religió catòlica va ajudar a popularitzar el consum del bacallà, ja que tots els divendres de l’any, cada dia de la quaresma i en algunes altres festivitats, el consum de carn estava prohibit. Eren dies de bacallà, peix que es va convertir en una icona religiosa.

A més a més, la península Ibèrica disposava de sal, producte que facilitava que el bacallà pogués recórrer grans distàncies abans de ser consumit.

D’altra banda, segons la llegenda, l’origen del nom bacallà prové del català. El bacallà era un peix molt arrogant i un dia Déu li va dir «va, calla» i d’aquí li va venir el nom.

La pesca del bacallà va ser fonamental en el desenvolupament de la costa nord-est dels Estats Units i el Canadà. La ciutat de Boston va néixer del comerç del bacallà. D’aquesta ciutat sortien vaixells en direcció a Bilbao, on descarregaven el bacallà de qualitat i carregaven vi, fruites i ferro, i continuaven el viatge cap a les Antilles, on descarregaven el bacallà de baixa qualitat i carregaven sucre, melassa, rom, i tornaven cap a Boston. Amb el temps, molts d’aquells vaixells van començar a aturar-se a l’Àfrica i allà carregaven esclaus.

El bacallà és un peix quasi perfecte:

  • salat i sec es conserva molt de temps, perquè té poca grassa;
  • té un nivell elevat de proteïnes (18 % quan és fresc i arriba al 80 % quan és sec);
  • d’ell s’aprofita tot;
  • l’oli de fetge de bacallà, que molts vam patir de nens, té un alt contingut en vitamines;
  • viu en aigües poc profundes i és fàcil de capturar;
  • pon milions d’ous;
  • no l’afecta el fred, ja que les seves proteïnes actuen com a anticongelants;
  • neda amb la boca oberta i es menja tot el que hi entra.

En definitiva, el bacallà es va convertir en el peix comercial per excel·lència. Va ser fonamental en les aventures marítimes del descobriment i la consolidació del nou món. I, més tard, es va convertir en un producte estratègic, que va alimentar els esclaus (de les plantacions), els obrers de la revolució industrial (el fish and chips dels britànics) i els soldats de totes les guerres dels darrers segles.

Els pescadors de bacallà van ser una força important en la independència dels Estats Units, respecte dels anglesos, i també en les reivindicacions d’Islàndia.

Fins al segle XX, la pesca era una activitat molt dura. Les condicions de treball van canviar amb la incorporació dels motors en els vaixells, l’aplicació de xarxes d’arrossegament i la introducció de sistemes de congelació. Els vaixells es van anar convertint en factories que podien recórrer llargues distàncies.

Però en la mesura que les condicions de l’activitat de la pesca milloraven, la competència entre els vaixells augmentava: vaixells amb banderes de diversos països del món competien amb els pescadors de proximitat.

Els conflictes i les reivindicacions van caracteritzar el segle XX. Islàndia, un país que vivia exclusivament de la pesca, va arribar a la independència durant la Segona Guerra Mundial i va reivindicar un augment de les seves aigües territorials. Això va ocasionar tres guerres conegudes amb el nom de guerres del bacallà. El 1961, Gran Bretanya va reconèixer les dotze milles, que deu anys després van passar a ser cinquanta i, després, l’any 1975, van arribar a les dues-centes milles. Cada una d’aquestes ampliacions havia estat precedida d’importants confrontacions a moltes de les zones més riques en peix entre les flotes pesqueres dels grans països consumidors (entre ells, òbviament, hi havia Espanya).

En aquells anys, aquestes ampliacions no van ser concebudes com a mesures per a preservar els bancs de peixos, sinó com a proteccionisme dels pescadors autòctons enfront de les flotes pesqueres d’altres països.

Però aviat es van aixecar les veus conservacionistes i les protestes es van anar intensificant fins que els diferents països van anar incorporant límits a la captura del bacallà. Primer, va ser Noruega; posteriorment, Islàndia, i el 1992 s’introduí la moratòria a Terranova.

El llibre acaba amb la pregunta sobre si realment el bacallà tornarà a ser tan abundant com en èpoques passades o si, per contra, la davallada ha estat tan forta que ja en fa impossible la recuperació. Entre els pescadors, molts continuen esperant el «retorn del bacallà», però molts d’altres s’han reconvertit i es dediquen l’activitat turística. Aquest sector, tant a Islàndia com a Terranova, ha permès compensar —si més no, en part— la pèrdua de llocs de treball a les pesqueries i els vaixells.

El llibre conté un bon nombre de receptes de bacallà de tot el món —de cuiners famosos— i moltes anècdotes en relació amb aquest peix.

Comentari

No sé si realment el bacallà va canviar el món, però del que explica el llibre sí que es pot concloure que va tenir una importància fonamental com a font de proteïna barata per a alimentar treballadors a un cost molt baix. A les Antilles, els canvis en els fluxos comercials que va imposar Gran Bretanya amb la independència dels Estats Unitat van fer que molts esclaus es morissin de fam, cosa que evidencia la importància que tenia el bacallà en la seva alimentació. Els obrers anglesos no haurien aguantat les dures condicions de les fàbriques sense el te, el sucre i el bacallà. Els catòlics pobres no haurien pogut complir els requeriments del catolicisme sense aquest peix.

A més a més, el llibre permet fer una ràpida lectura de la història tant de Nova Anglaterra com d’altres països tot seguint les aventures d’aquest magnífic peix.

I si us agrada el bacallà, en el llibre hi ha milers de receptes, detalls sobre les diferents varietats d’aquest peix i moltes anècdotes.

Lourdes Viladomiu

MARK KURLANSKY. El bacalao. Biografía del pez que cambió el mundo (Ed. El Gallo de Oro, 2021; versió anglesa del 1997)

Els mites que alimenten el creixement massiu de la indústria porcina espanyola

How clean are Europe’s food supply chains? The myths fueling the massive growth of Spain’s Pork industry.

Author: Thin Lei Win. Editor: Giulia Laganà – Open Society European Policy Institute, 2021

Comentaris i resum de la publicació: Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell

Disponible a: https://www.opensocietyfoundations.org/publications/how-clean-are-europe-s-food-supply-chains#publications_download

Es tracta d’una publicació de 34 pàgines resultat d’un estudi finançat per l’Open Society Foundations, la fundació impulsada pel financer d’origen hongarès George Soros.

La recerca es basa en entrevistes (més de 60) i material disponible a Internet per a «entendre el discurs dels principals lobbies» i analitzar l’accés del sector als fons públics. També es planteja com una feina d’espionatge pel fet d’haver-s’hi utilitzat «drons i fotos nocturnes» per a «documentar les insanes i insegures condicions en què són forçats a viure els animals». L’autor informa que ha obtingut «documents que mai no havien estat fets públics» i que ha entrevistat «funcionaris, activistes i experts que s’han fet ressò de les preocupacions i frustracions de molta gent arreu del país» (pàgina 7).

Després d’indicar el ràpid creixement del sector porcí a Espanya en els vuit últims anys a causa de la gran exportació de carn a la Xina i al fet que Alemanya ha limitat el creixement del seu sector carni, passa a presentar quatre «mites» sobre el sector i els confronta amb la «realitat».

El primer mite és que «la indústria porcina a Espanya ofereix llocs de treball dignes i ben remunerats». La realitat, però, segons el document, és que hi ha «una explotació dels treballadors desenfrenada [rampant]».

El segon mite és que «la indústria porcina es basa en petites empreses artesanals, crea gran nombre de llocs de treball de qualitat a les zones rurals i reverteix el descens de la població». La realitat és, però, segons el document, que «les grans empreses dominen el mercat espanyol i les seves granges industrials donen feina a menys treballadors que les petites granges artesanals».

El tercer mite és que la indústria porcina espanyola és un model de producció sostenible. La realitat, però, segons l’informe, és que les pràctiques de la indústria són molt contaminants i els animals viuen en condicions deficients.

El quart mite és que la indústria porcina espanyola és una història d’èxit financer. La realitat, però, segons l’informe, és que la indústria, tal com és, no existiria sense finançament públic.

El document, per tant, pretén desmitificar el que es presenta com a «èxit» d’un sector econòmic denunciant la problemàtica social que se’n deriva. Les seves fonts són bàsicament periodístiques, i recull, amplia i sistematitza una sèrie de problemes dels quals la premsa s’ha fet ressò els darrers anys: condicions de treball als escorxadors, impactes ambientals i moviments d’oposició a les macrogranges. Tot això presentat en el context d’una concentració empresarial i dels efectes (i defectes) de la Política Agrària Comunitària (PAC).

Pel que fa als problemes que se’n deriven, el document, com molts d’aquests treballs, no va més enllà d’aquestes denúncies. Indica accions il·legals i socialment inacceptables, però no valora la rellevància dels fets en el conjunt de la cadena de valor del porcí a fi i efecte de saber si parlem de tendències generals i trets inherents a aquesta o d’elements capaços de ser corregits. Ens referim concretament a la importància de les macrogranges, al paper clau dels escorxadors en l’estructuració de la cadena de valor del porc, a la poca rellevància del sector a l’hora de generar ocupació directa i indirecta, a la dependència de la producció dels ajuts públics… Totes aquestes hipòtesis són plantejades, però no hi ha una base per a considerar-ne la validesa. Altres aspectes, com l’impacte contaminant del sector, les condicions laborals, la dependència de les exportacions, han estat assenyalats i documentats suficientment. D’altra banda, el document no permet comprendre la importància i impacte de la integració contractual en el sector, ni el paper que les indústries de pinsos compostos fan en l’estructuració de la cadena porcina.

Pel que fa a les propostes per a millorar la situació dels treballadors dels escorxadors, es proposa un estatut laboral en la línia del que s’ha aprovat per a empreses de lliurament a domicili (delivery) com Glovo i Uber Eats. I espera que la futura «condicionalitat social» dels ajuts directes de la nova PAC serveixin per a combatre les males pràctiques en l’àmbit de les relacions laborals. Una proposta sorprenent, perquè n’hi hauria prou d’exigir el compliment de la llei i també perquè la recepció dels ajuts no està lligada a la cria de porcs ni al processament de la seva carn.

Imatge: @agriculturacat

Quaderns Agraris núm. 50

La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 50.

El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:

Núm. 50: juny 2021 – número especial

Per a l’edició d’aquest número ha col·laborat la Fundació Agrícola Catalana

Sumari

Presentació. Jordi Sala

Pròleg. Javier Martín-Vide

Els regadius a Catalunya: una introducció a la seva evolució històrica i territorial fins a inicis del segle XXI. David Pavón

Recursos i demandes d’aigua a Catalunya. Gabriel Borràs-Calvo

Aigua i producció d’aliments. Per què els cultius necessiten aigua? Joan Girona, Josep M. Villar

La gestió de l’aigua als secans en un escenari d’incertesa pel canvi climàtic. Robert Savé, David Comino, Felicidad de Herralde, Carlos Cantero-Martínez

Tecnologies digitals de suport al reg: sensors, teledetecció i sistemes de presa de decisions. Jaume Casadesús, Joaquim Bellvert

Agrofòrum

Importància estratègica del regadiu a Catalunya. Innovació i casos d’èxit. Maite Sisquella, Francesc Reguant

Reptes actuals i futurs de les comunitats de regants. Ignasi Servià

Una nota sobre l’agricultura catalana en temps de la pandèmia provocada per la COVID-19. Jordi Rosell

També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista.

Història del sucre, història del món

James Walvin (2020) Histoire du sucre, histoire du monde. Editorial: La decouverte. 283 pàg.
Versió anglesa (2019) How the sugar corrupted the World. From Slavery to obesity. Editorial: Robinson.

Valoració
El títol en anglès reflecteix molt més apropiadament el contingut del llibre. L’obra vol deixar clar que es tracta d’una aproximació als mals que ha produït el sucre en el món. Els principals són d’índole social (migracions, esclavisme), ambiental (desforestació, monoconreu), i de salut (càries i obesitat). És un llibre fet de capítols independents i tendència a repetir-se, però és un bon text per seguir la història del món partint d’un producte alimentari clau.

Resum
El sucre es popularitza a partir de la revolució industrial. Abans era un producte de luxe destinat a les classes altes, que té en les escultures de sucre un referent de les monarquies absolutistes. La canya de sucre prové de l’orient i els musulmans la van expandir per la conca mediterrània. La seva producció va exigir canvis importants en els sistemes de producció, de regadiu, i transformació, així com una més gran capacitat financera de les explotacions agràries. La seva utilització es va anar ampliant, considerant-se un remei per moltes malalties i un complement per a tota mena d’aliments desagradables al gust.

Aviat el sucre, i tot allò dolç, va ser identificat amb valors d’estimació, bellesa i bon caràcter, és a dir, en valors molt positius. Les religions, tant la musulmana com la cristiana, van contribuir a donar-li un caràcter de celebració i moltes congregacions van començar a produir dolços.

Quan la demanda de sucre va anar en augment, el conreu de canya es desplaçà a zones més càlides. Les Canàries, com moltes de les illes africanes, van ser importants centres productors. Però l’augment important en la producció es va donar quan es va introduir al Brasil i a les illes del Carib amb l’ús dels esclaus africans com a mà d’obra. Es popularitzà un model de plantacions monoconreu, que obligava a desplaçaments importants dels nadius, impulsades per homes de negocis amb importants competències tècniques, capacitat financera i obertura a grans mercats. Per al treball es va recórrer a esclaus provinents de zones llunyanes. El sucre va baixar de preu i així es va incorporar a la dieta bàsica del proletariat industrial, aportant energia. Londres i Amsterdam es convertiren en els principals mercats i centres de refinament del producte. Cuba va arribar a ser un dels principals productors mundials de canya de sucre, després de passar a control dels Estats Units.

El consum de sucre va fer un salt quan el té, el cafè i la xocolata es van popularitzar a Europa i als Estats Units. Tots tres productes en els seus llocs d’origen es consumien sols, però el sabor amarg no va triomfar fins que es va complementar amb el sucre. El té va imposar-se a Gran Bretanya, potenciat per la companyia de les Índies Orientals, mentre que a gairebé tots els països de l’Europa continental ho va fer el cafè. Així, les pauses per al cafè o el té en l’àmbit laboral es van generalitzar.
En la independència dels Estats Units van tenir un paper important els conflictes generats pels impostos sobre el consum de productes alimentaris, com la llei de la melassa (1733), la llei del sucre (1760) i la del te (1773). L’impost sobre el sucre va generar un sentiment antianglès entre la població americana. La melassa de la canya de sucre proporcionava el rom, una beguda alcohòlica que també molt popular entre les classes treballadores.

A més de l’ús d’esclaus es van contractar treballadors, molts d’ells originaris de l’Índia i la Xina. Com a conseqüència les plantacions van generar importantíssims moviments migratoris arreu del món.

Durant tot el segle XIX el consum de sucre va anar augmentant impulsat per al creixement de la població i uns preus cada vegada més baixos. Els comerciants mundials i les empreses de refinament eren cada vegada més grans, aprofitant les economies d’escala que possibilitaven les innovacions tecnològiques. El sector es concentrava sota fórmules de trust i cartel, confirmant un cohesionat lobby sucrer que comercialitzava sota diverses marques, però que actuava com un cos únic que impulsava investigacions que assenyalessin els grans avantatges del consum de sucre, incidint, així, en les decisions governamentals. El sucre va entrar dins el grup de productes estratègics en tots els països més rics i va ser el producte més regulat i intervingut a les polítiques agràries de moltes zones del món.

L’arribada del segle XX donà un nou impuls ràpid al consum amb les begudes gasoses i la pastisseria industrial. La Cola-cola (fundada el 1886) és el referent principal d’aquesta nova onada de consum de sucre, que es globalitza amb les guerres mundials.

Si la història del sucre de canya segueix perfectament l’avenç del colonialisme del segle XIX, el sucre provinent de la remolatxa il·lustra les mancances de la divisió internacional del treball. La manca d’importants colònies d’Alemanya va despertar l’interès per altres formes de producció diferents de la canya. Al segle XVIII, investigadors prussians aconseguiren cristall de sucre de la remolatxa i posteriorment es desenvolupà el seu conreu i processament a Alemanya, Bèlgica i Rússia. La manca de subministrament i l’intent d’acabar amb la supremacia anglesa en el comerç mundial de sucre va impulsar Napoleó a obligar al conreu de remolatxa a França i va fer construir plantes de tractament, però la fi de les guerres napoleòniques el 1815 va precipitar la seva fallida. Posteriorment, aquest conreu s’anirà desenvolupant a moltes zones d’Europa.

El efectes negatius del consum de sucre sobre les dents són coneguts des d’abans la revolució industrial, però es consideraven resolts amb l’ús de la dentadura postissa. Però la incidència del sucre en les malalties derivades de l’obesitat és un fet recent. Durant les últimes dècades molts dels països més desenvolupats han iniciat una croada per aconseguir limitar el consum de sucre, amb un conjunt de mesures que contemplen l’establiment d’un impost específic, l’augment de l’IVA, la prohibició del consum i venda de begudes gasoses a les escoles i, fins i tot, l’intent de prohibir el seu consum en llocs públics. Per a alguns el sucre ha de seguir la mateixa trajectòria que el tabac. La indústria ha respost aquestes mesures amb la introducció de diversos edulcorants, fonamentalment artificials, oferint molts productes sense sucre, però dolços.

Comentari personal
La Política Agrària Comunitària (PAC) del sucre és una de les més complexes i completes de totes les intervencions de la política agrària. També als Estats Units, la intervenció sobre el sector ha estat increïblement generosa. Aquest fet sempre l’havia interpretat per la importància del lobby. Recordo, i crec que va ser a principis dels anys vuitanta, que va caure un avió en el qual van morir tots els ocupants que es dirigia a un “resort” de luxe. Eren els representants mundials del lobby del sucre. Un lobby global molt potent, unit i limitat en nombre. I anaven tots junts en un petit avió.

El llibre m’ha fet descobrir la importància estratègica del sucre, que mai havia considerat. Un producte alimentari que va generar energia i acceptació a les dures condicions de vida dels obrers i soldats. Un producte sotmès al racionament en molts països durant llargs períodes i que va estar a l’agenda d’indústries per nacionalitzar perquè garantir-ne el consum es considerava fonamental. Un producte que va mobilitzar importants protestes independentistes a les colònies i que va revolucionar la indústria alimentària facilitant la conservació els aliments. Un producte que va fer feliços a nens i adults, i entre moltes altres coses, un producte que va contribuir a mantenir congregacions religioses i pobles a la ruralia.

El llibre aporta informació de la condemna internacional del sucre. Actualment les xarxes socials són plenes de notícies denunciant que es tracta d’una droga que produeix addicció. Els nostres fills tracten el producte com un dimoni, mentre que els nets el veuen com una joia molt preuada ara que està prohibida.

Els pròxims anys hi haurà una lluita ferotge per controlar l’obesitat, que té un cost terrible. La factura sanitària és molt elevada i actualment, amb la COVID-19, veiem que virus i sobrepès donen resultats esgarrifosos.

Indubtablement, aquestes últimes dècades hem viscut excessos en molts àmbits i cal fer les coses millor. Però crec que no estic disposada a renunciar als aparadors de les pastisseries. La filla d’una d’aquestes nenes catalanes que van enviar a Rússia, durant la Guerra civil, i no van tornar, va explicar que quan als anys seixanta va venir a Barcelona per primera vegada, per a conèixer els avis, no la podien treure dels aparadors de les pastisseries. Li semblava que eren el paradís.

Lourdes Viladomiu

Visita a la Cooperativa d’Ivars d’Urgell

Sortida del 23 de novembre. Secció d’Estudis Rurals.
Visita a la Cooperativa d’Ivars d’Urgell. Xerrada i debat amb Antoni Pané, el seu director general.
Dinar i visita al celler Castell del Remei.
Resum de Lourdes Viladomiu.

Presentació general de la Cooperativa

Cooperativa d’Ivars (Centre de Torregrossa)

La Cooperativa d’Ivars d’Urgell és una de les principals cooperatives de Catalunya. Es va constituir l’any 1915 i, a finals del 2018, tenia 2.300 socis actius, una facturació de 174 milions i uns cent treballadors.

La Cooperativa s’orienta a la producció de pinsos i la comercialització ramadera. Més de la meitat dels pinsos es dediquen a la producció porcina, i un 34 %, a la bovina. La producció de bestiar és de 570.000 porcs, 1,2 milions de pollastres i 35.200 caps de boví. A més, gestiona 364 ha arrendades a socis i la finca Prat de Boldú (de 110 ha), que és propietat de la Generalitat de Catalunya. També subministra un gran nombre de serveis als socis, entre els quals hi ha una secció de crèdit.

En els últims anys ha aconseguit incrementar el grau d’autoabastament de cereals per als pinsos fins al 28 %. Aquest increment es deu, en part, a la doble collita que es practica en algunes finques i a l’ús de blat de moro pastone (blat de moro fermentat).

A les instal·lacions de la Cooperativa a Torregrossa hi ha un mural, anomenat Els tres gegants, i a la rotonda d’entrada a Ivars d’Urgell hi ha un monument als cent anys de la Cooperativa. La Cooperativa duu a terme el manteniment d’una important actuació en benefici de la comunitat local i amb esperit cooperatiu.

Els resultats de la cooperativa són bons, està sanejada i la secció de crèdit, com que es tracta d’una cooperativa diversificada, assumeix menys riscos que les típiques cooperatives monoproducte. Trobareu més informació al seu web.

A continuació recollim algunes de les preocupacions d’índole general sobre el món rural que expressa Antoni Pané.

— Es produeix una caiguda demogràfica, ràpida i que entra en cercles viciosos als pobles: es perden nens, es tanca l’escola, tanca el forn, no hi ha sucursals bancàries (ni caixers), les cases s’abandonen en morir una població envellida… Com es pot evitar? El sector públic ha fet coses, però no són suficients. Potser caldria una reducció de l’impost de la renda per a aquelles persones que visquessin en el món rural. Potser els pagaments de la política agrària comuna (PAC) només s’haurien de poder pagar i gastar en el territori, i no s’haurien de fer pagaments directes a beneficiaris residents a les ciutats.
— L’activitat del sector agropecuari ha anat decreixent en aquestes dècades, ja que treballar en el sector ha perdut atractiu. Després d’uns períodes de dinamització i canvi associats a la ramaderia intensiva i la fruita dolça, hi ha una sensació d’estancament.
— Els marges de les produccions cada cop són més petits. S’ha de produir més i millor per tal de ser rendibles en un mercat globalitzat en què algú produirà més barat que tu. Cal buscar alternatives.
— La recerca no es transfereix bé al sector. No hi ha canals apropiats de transferència que comuniquin investigadors amb agricultors. Manquen actuacions de demostració properes als agricultors.

Les preocupacions d’Antoni Pané relatives a la comarca i als socis de la Cooperativa són les que recollim tot seguit.

— El sistema de reg per inundació/gravetat i per torns és absolutament ineficient i limita les alternatives de producció a la zona. La modernització del sistema de reg és fonamental per a aconseguir un sector més competitiu i més diversificat. Explica les dificultats que van tenir en la plantació de bròquil per la manca d’aigua just després d’haver-lo plantat com a resultat de les limitacions que té el sistema tradicional de reg. Canviar el sistema de reg és una prioritat i la modernització del reg al canal d’Urgell comportarà molts beneficis (estalvi d’aigua, ampliacions d’opcions productives, reducció de la càrrega de treball i més gran qualitat de vida per als treballadors…), però les reticències són fortes. Des de la Cooperativa estan treballant en dues actuacions: la primera consisteix a finançar projectes de millora a les finques dels socis, i la segona, a utilitzar els sistemes de reg instal·lats a la finca Prat de Boldú amb finalitats de demostració i experimentació.
— La distància als principals mercats limita les opcions de producció a aquells conreus que puguin ser comercialitzats per al seu processament. Vendre producte fresc no és fàcil, però si es ven a una indústria conservera de Navarra per a congelar, els marges poden ser reduïts. Continuen provant amb el bròquil en la campanya actual.
— Combinar producció agrícola amb granges ramaderes va ser molt important en el passat per a mantenir el nombre d’explotacions agràries a la zona i els seus habitants, però avui aquesta estratègia ha tocat sostre. D’una banda, cada vegada és necessària una quantitat més gran de terra per a fer viable una explotació (de 10 ha s’ha passat a 50 ha) i la terra és la que hi ha. De l’altra, les granges no tenen més recorregut, ja que no es pot incrementar el nombre de caps de bestiar ni es poden construir més granges. El sector ramader intensiu està estancat a la zona.
— La manca de relleu generacional i la resistència de vendre les terres augmenta els arrendaments, però l’arrendament de terres a tercers no és solució. L’arrendament, tal com funciona ara (informals, a curt termini…), és un factor de degradació de l’activitat agrària: l’arrendament comporta que no es fan inversions, ja que el llogater veu que els contractes són a curt —o curtíssim— termini, cosa que impossibilita amortitzar-los, i els propietaris no tenen gens d’interès a invertir.
— En el marc de l’economia circular, es treballa per a aconseguir un més gran autoabastament local dels components dels pinsos. Destaca i detalla la doble collita, amb producció de pastone, per a rendibilitzar la utilització de blat de moro d’elevat grau d’humitat. Per a veure’n més detalls, consulteu aquest enllaç.

A continuació, destaquem alguns dels temes tractats en el debat

— Hi ha una manca de polítiques transversals per a afrontar el despoblament. La Generalitat de Catalunya actua com un conjunt de conselleries independents que, amb els seus índexs, generen efectes poc apropiats per a mantenir el dinamisme de les zones rurals. Per exemple, quan no s’arriba al nombre mínim de nens es tanca l’escola sense considerar l’impacte que això té en els pobles, etc.
— Cal atorgar més valor afegit a la producció agrària i ramadera: és l’única via, ja que els preus dels productes commodities estan fixats pels mercats mundials i sotmesos a la inestabilitat en un món globalitzat i convuls.
— L’especialització dels diferents territoris agraris catalans fa pensar que no és fàcil que es pugui ampliar d’una manera rendible la cadena productiva local. Per exemple: Lleida sap engreixar porcs, que són sacrificats i elaborats a Girona; per tant, els projectes d’escorxadors a Lleida han fracassat.
— La formació de la mà d’obra és un element fonamental. Continuen existint dèficits importants que actuen com a barreres per a incorporar innovacions (com ara els drons al sector agrari).
— El despoblament dels petits municipis potser no es pot considerar dramàtic si la població es concentra en els centres comarcals que concentren serveis.
— En la transformació, potser s’ha de pensar més en la quarta i la cinquena gamma que en conserves de llaunes i congelats.
— Quan s’estudia el sector agrari català es posa massa èmfasi en el discurs dels agricultors professionals tradicionals i es coneix poc el que passa en les empreses grans (i en els nous arribats).
— El canvi climàtic condicionarà el futur i cal reflexionar sobre l’adequació dels criteris que els gestors de l’aigua i, especialment, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) estan fent servir.

Per acabar, amb el president de la Cooperativa, Josep Coll, vam fer una visita a les seves instal·lacions.

Dinar i visita al celler Castell del Remei

Després es va dinar —i esplèndidament— al restaurant del Castell del Remei (Penelles) i es va fer una visita a les instal·lacions del celler. La finca Castell del Remei consta d’un conjunt d’edificis històrics que reflecteixen els seus antics orígens, lligats a la importància del clergat, i del protagonisme de les grans famílies que van contribuir a la modernització agrària de Lleida, com els Girona, i la nova emergència d’empresaris d’altres sectors a la producció vitivinícola catalana.

Per últim, destaquem el compromís de la ICEA i del seu president d’obrir una col·laboració més estreta amb la cooperativa d’Ivars d’Urgell. S’ha pensat que es podria fer alguna de les conferències debat a les instal·lacions de la Cooperativa. Qualsevol iniciativa per part dels socis de la ICEA en aquesta direcció serà ben rebuda.

La nostra visita al web de la Cooperativa d’Ivars.

 

 

Resum de la XXXIV Jornada d’Agricultura de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE)

Prada de Conflent, divendres 23 d’agost de 2019

Donà la benvinguda als assistents la vicepresidenta de la ICEA, Ester Torres.

Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, va fer una panoràmica general de la producció mundial del tomàquet, fresc i processat. Va destacar els elements següents com a característiques generals de la producció i el comerç: a) el tomàquet ocupa el lloc número dotze dins dels sectors agraris pel valor de la seva producció en l’àmbit mundial; b) la Xina és el primer productor, amb quasi un 50 % de la producció mundial i amb un desenvolupament recent; c) Espanya ocupa un dels primers llocs en producció i exportació de tomàquet fresc, mentre que Itàlia té un paper més destacat quant al tomàquet processat; d) Catalunya ha anat reduint de manera molt significativa la producció de tomàquet, el 2005 era de 8,5 Mt i el 2018 va ser de 4,3 Mt, i ara n’és un importador net (el 2018, a Mercabarna només un 7,3 % del tomàquet tenia com a lloc d’origen Catalunya), i e) els preus són molt volàtils i molt diferents segons la qualitat i les varietats.

Des d’un plantejament més analític, Reguant va assenyalar que, en les últimes dècades, Catalunya ha menyspreat l’horta en benefici de la producció ramadera intensiva i que, de cara al futur, cal una reconsideració ràpida a causa dels canvis que patirà la producció de carn per les noves formes d’obtenció a partir de cèl·lules mare sense la necessitat de bestiar. A més a més, el tomàquet és el producte «ideal» tenint en compte el consum d’aigua que requereix i les característiques mediterrànies de l’agricultura catalana. Va indicar, però, que les seves exigències pel que fa al treball requerit avui són un entrebanc per al desenvolupament de l’activitat. (presentació)

Lourdes Viladomiu, del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, va explicar que, si aquesta jornada es dedicava al tomàquet, era, en part, per l’interès que va despertar el llibre del periodista francès Jean-Baptiste Malet El imperio del oro rojo (Península, 2018) i aquest reportatge.

El tomàquet permet apreciar com actua la globalització en un producte concret i molt especialment en el cas del tomàquet industrial. El seu consum avui arriba pràcticament a tots els països del món i va tenir un gran impuls des de la cuina italiana (salsa per a pasta i pizza) i des d’empreses com Heinz (quètxup i sopes). La producció del tomàquet enfronta actualment tres grans zones productores amb models productius diferents: Califòrnia, amb un model tecnològicament molt eficient en el qual destaca l’empresa The Morning Star Company; la Xina, amb un desenvolupament molt particular protagonitzat per dues empreses públiques (Chalkis i Cofco Tunhe, l’una de l’Exèrcit Roig i l’altra d’un gran hòlding agroalimentari estatal) i la regió autònoma de Xinjiang, i Itàlia i altres regions mediterrànies, que aposten per un futur basat en la diferenciació i la qualitat.

El boom xinès de la producció de tomàquet va arrencar en els anys noranta i va arribar a uns màxims històrics fa uns deu anys. És una producció orientada totalment a l’exportació i que actualment aposta amb força per Àfrica, amb un creixement rapidíssim del consum i amb una important crisi de la producció autòctona tradicional. (presentació)

Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar, va fer la ponència titulada «Reptes de la producció de tomàquets a Catalunya». Durant aquesta intervenció va assenyalar que, davant de la caiguda de la producció dels darrers anys, han sorgit iniciatives des de les associacions de defensa vegetal (ADV) que obren noves possibilitats. Per exemple, Selmar, una federació d’ADV, treballa en tècniques de control biològic per a donar resposta als seus 136 associats, es finança amb les seves quotes i dona resposta a les plagues que els afecten. Fa cria de Macrolophus pygmaeus, que subministra als seus associats. Com a reptes, en el moment actual, indica que cal treballar per a garantir la qualitat ambiental, que inclou una gestió integrada de plagues i malalties que incorpori una adequació legislativa, recerca, transferència i assessorament. El model comporta el desenvolupament de marges amb flors entre la producció i requereix un coneixement més ampli per part dels consumidors. En aquest sentit, cal fer un treball important de coneixement del contingut de la producció integrada. (presentació)

José Pío Beltrán, professor d’investigació del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC – Universitat Politècnica de València), va ressaltar el potencial de l’edició genòmica per a la millora de la producció de tomàquet. Va iniciar la seva presentació explicant en què consistia l’edició genòmica i com es diferenciava de la producció transgènica. Va indicar la importància que té la tècnica CRISPR-Cas9 perquè generalitza l’ús de l’edició genòmica amb un cost molt reduït. També va reivindicar que en el descobriment d’aquesta tècnica va tenir un gran protagonisme Francisco Juan Martínez Mojica, de la Universitat d’Alacant.

El tomàquet és un conreu que es deixa transformar genèticament d’una manera senzilla i ha estat objecte d’una recerca permanent per a adequar el producte al consum. Inicialment, l’objectiu principal era el creixement del producte i es desenvolupaven híbrids domesticats. El coneixement, des del 1953, del DNA i, des del 1978, del tall de gens, ha permès entrar en l’època del new plant breeding technique, que permet el disseny de plantes. Es tracta de mutacions controlades (edicions) amb talls que utilitzen diferents tisores. Aquesta tècnica permet una gran varietat d’opcions, com ara la producció de tomàquets sense llavors, que són molt adients per al processament de tomàquet industrial.

A Europa aquesta tècnica està sotmesa a restriccions legals i no es poden comercialitzar productes sotmesos a aquesta mutació (l’edició genòmica s’identifica amb els transgènics). Si no s’aixeca aquesta restricció legislativa a Europa, Beltrán creu que la gran vencedora serà la Xina, que està treballant intensament en aquest camp.(presentació)

El matí va finalitzar amb un breu torn de preguntes. José Pío Beltrán va assenyalar algunes raons que expliquen el pànic a les mutacions genètiques, com ara el fet que, en l’opinió pública, continua molt present la intervenció del nazisme a Alemanya en aquest àmbit.

A la tarda, la primera presentació va ser a càrrec de Joan Vila, d’Hortícola Vila – Casa Flix, a Bigues i Riells. L’empresa produeix un tomàquet tradicional (Montserrat, pometa, Riells), des de la llavor fins a la comercialització. Vila assenyala que, per a mantenir una empresa hortícola, s’han de dur a terme diferents tipus de conreu que permetin activitat tot l’any, ja que el problema de la mà d’obra temporera és molt difícil de resoldre. A l’empresa tenen un banc de llavors, venen planter, la producció està sotmesa a control integrat i utilitzen vibració de les flors dos cops per setmana per a garantir la pol·linització. Comercialitzen gairebé la totalitat de la producció amb Bon Preu, amb qui tenen un acord que els obliga a complir uns estàndards i una millora de les llavors. Cada un dels tomàquets porta una etiqueta per a diferenciar el producte, ja que actualment les vendes es realitzen en caixes de lloguer que no porten el distintiu de l’empresa. La comercialització a través de cadenes de supermercats proporciona una certa garantia a l’empresa i té prioritat perquè és un producte de proximitat i de temporada (d’abril a setembre). Els preus són correctes i paguen puntualment. (presentació)

Joan Casals, investigador de la Fundació Miquel Agustí i professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya, explica que des de la Fundació estan fent un treball de recuperació de varietats tradicionals de tomàquet. Dona compte breument la història del tomàquet i dels cinc-cents anys d’evolució i millora. Entenen que les varietats tradicionals són clau en la diversitat gastronòmica i que tenen interès com a herència cultural. Amb tot, reconeix que les varietats tradicionals no són necessàriament les que millor s’adapten al territori i sovint són poc eficients en comparació amb les noves varietats més adaptades al canvi climàtic i a altres elements ambientals. Quant a les perspectives de futur, assenyala la feina que realitzen en conservació (com a banc de germoplasma), la millora genètica amb la col·laboració de productors i consumidors, i les millores orientades a reduir l’impacte ambiental. En concret, esmenta un projecte en curs per a reduir el consum d’aigua en el conreu del tomàquet de penjar.

Joaquim Ros, membre de la Junta permanent ICEA, explica la història del tomàquet de conserva a Catalunya a partir de l’experiència viscuda en primera persona a la Finca Migjorn. Era una explotació de 650 hectàrees al delta de l’Ebre, que es dedicava a l’exportació (escarola, pastanagues…), a produir pel mercat nacional (síndries, melons, patates, carxofes…) i a la producció per a la conservera Orlando (pèsols, mongetes i tomàquet), amb instal·lacions entre l’Aragó i La Rioja, que buscava àrees primarenques de producció. Va utilitzar la primera màquina de collir tomàquet a Europa, importada dels Estats Units. Aviat va topar amb seriosos problemes (climatologia i sòl) que no eren fàcilment resolubles. Els tractaments de l’arròs de finques properes amb herbicides subministrats per avionetes va ser el punt final d’una experiència que va anar de 1979 a 1999. (presentació)

Pere Georgi, pagès de la zona, corresponent a la Catalunya del Nord, assenyala que el tomàquet s’està introduint en algunes explotacions com a forma de diversificar la producció, excessivament centrada en el vi. En el seu cas, els resultats econòmics que ha obtingut fins ara de la producció de tomàquet són desfavorables.

Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia, va coordinar la taula rodona i el debat. Va explicar la seva experiència a l’empresa Nestlé quan va comprar Solis, la gran productora de salses de tomàquet. El debat va ser ric en participació dels assistents i es va fer un torn d’intervencions sobre el futur del tomàquet a Catalunya. Francesc Reguant va afirmar que cal més horta i posar fi a la ramaderia intensiva; Lourdes Viladomiu va indicar que cal aconseguir més productes gourmet amb menys barreres d’entrada per als joves; Jordi Ariño va concloure que hi ha dificultats per a trobar la inversió necessària per a un canvi de model més sostenible; Joan Vila va assegurar que cal programar les produccions; José Pío Beltran va ressaltar que s’obren moltes noves opcions amb una recerca aplicada i orientada a les necessitats dels productors; Joaquim Ros va fer notar que, en el Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna, el tomàquet marca la pauta de totes les hortalisses, i Joan Casals va explicar que cal un model participatiu consumidors-productors.