Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls
El passat dia 7 de juliol tingué lloc, a la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, la presentació de la traducció al català de la Base Mundial de Referència del Recurs Sòl. Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls (IUSS WG WRB, 2022) anomenada sovint en molts àmbits World Reference Base (WRB).
La traducció al català ha estat duta a terme per Gerard Soler, de Plataforma per la Llengua, i l’han revisada Rosa M. Poch, de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, i Jaume Boixadera, de la Secció de Sòls de la ICEA. Aquesta traducció es trobarà ben aviat disponible a la web de l’International Soil Research and Information Center (ISRIC), juntament amb la versió anglesa original de l’any 2022 i les traduccions al francès, a l’espanyol, a l’italià i al coreà.
Actualment, existeixen al món dos sistemes internacionals de classificació i de correlació de sòls, tot i que alguns països tenen els seus sistemes propis de classificació de sòls. Aquests dos sistemes principals són la Soil Taxonomy dels EUA i l’esmentada World Reference Base (WRB), que és la taxonomia que s’ha traduït al català. Les classificacions de sòls, a part del seu interès per cartografiar-los, tenen una importància bàsica per a la comunicació sobre sòls, ja que el tipus de sòl aporta informació sobre les seves propietats i característiques, alhora que ens permet conèixer els efectes i el grau d’aplicabilitat de determinades pràctiques de gestió sobre un tipus de sòl concret, ja sigui en l’àmbit agronòmic, forestal o ambiental.
L’interès d’aquesta traducció rau en el fet que la WRB, en la seva edició més actual de l’any 2022 —que n’és la quarta—, ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu molt important en la seva estructura i fonamentació dels continguts; també en la integració dels sòls antròpics a la classificació. Això fa que previsiblement el seu ús creixi en molts indrets del món encara més del que ho ha fet els darrers anys; i que sigui referenciat en moltes revistes científiques, i més si considerem l’actual situació geopolítica.
Una altra de les raons de la generalització del seu ús és que en el seu Annex 2 figura una metodologia de descripció dels perfils de sòls plenament actualitzada, en línia amb els manuals de descripció que s’han publicat recentment. A més, el fet de disposar en català, per als no especialistes, de les regles que regeixen com anomenar un sòl (tipus de sòl) és important per a l’ensenyament i per a la transferència tecnològica.
Cal fer esment també que l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) utilitza la WRB en els seus estudis per a classificar els perfils de sòls descrits, i que Catalunya disposa ja, des del 2018, d’un mapa de sòls classificats amb la Soil Taxonomy a l’escala 1/250.000 (que és l’emprada al Mapa de Sòls de Catalunya 1/25.000), però també amb la WRB (en aquest cas, en l’edició del 2016).
En l’acte de presentació, els autors de la revisió van glossar l’interès de la WRB i de la seva traducció al català. Mireia Plana i Franch, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, va fer palesa, en la seva intervenció, la importància que té per al català disposar de terminologia tècnica i científica. Antonio Magariños, director de l’ICGC, va posar de manifest la importància dels sòls i del seu coneixement en la crisi climàtica i ambiental i en la seva solució, així com els esforços que s’estan fent a Catalunya per a assolir aquest coneixement.
«He decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars, perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política». (Júlia Viejobueno)
Entrevista elaborada pel periodista expert en temes agroalimentaris, Èric López i Ribes.
Júlia Viejobueno Cavallé (la Figuera, 1994) va anar a estudiar estudis literaris a Barcelona, però el 2017 va decidir tornar al seu poble del Priorat per fer-se càrrec del tros familiar. Des d’aleshores combina la pagesia amb l’escriptura i l’activisme cultural. Al seu llibre Quedar-se al tros defensa un model agrícola arrelat a la terra i a les persones, allunyat de la lògica industrial que domina bona part del camp català. En aquesta entrevista per al Butlletí de la ICEA, explora els reptes de la pagesia jove, el paper de la cultura en la defensa del territori i les polítiques necessàries per a donar futur al món rural.
1. Arrels i retorn
Quin va ser el clic que et va fer desfer el camí Barcelona-Priorat?
Torno a casa quan acabo la universitat, sobretot perquè no sabia què fer a la vida. No hi havia cap feina relacionada amb els estudis que em cridés prou l’atenció i no volia continuar estudiant si no tenia un objectiu clar. La vida a ciutat tampoc m’era un reclam ni hi tenia cap vincle prou fort que m’hi fes quedar. També descobreixo que a una gran urbs et pots sentir sol i que, per tant, no és un patrimoni només dels pobles petits.
Què vas trobar en tornar que no esperaves i què vas perdre en deixar la ciutat?
En deixar la ciutat perdo serveis, l’oferta cultural i d’oci que hi ha i el fet de viure entre milers de persones, però aquí trobo que, en menor quantitat, tot això també hi és i que és ben interessant.
En tornar al Priorat conec noves persones, iniciatives i projectes. Entro en contacte amb associacions que defensen entre altres coses un model de territori viu, el valor del paisatge i tot el que representa o que promouen la cultura i la literatura. I a poc a poc canvia la mirada de veure’l, de viure’l, el redescobreixo i m’hi vaig arrelant.
La decisió de quedar-te al tros és personal, però també política. En quin sentit és un acte polític ser pagesa avui?
Viure en un territori despoblat ja és una forma de resistència contra un món que promou la vida a les ciutats. A més d’això, la pagesia permet habitar aquests llocs vivint en contacte amb la natura i, per tant, tenint més consciència dels seus ritmes i dels seus límits. Es tracta de formar-ne part i de dependre-hi i treballar-hi d’una manera arrelada i adaptada, respectuosa i acumulant coneixement teòric i pràctic. I també hi va relacionat una manera d’entendre factors com l’alimentació i la sobirania alimentària, la gestió del territori, la biodiversitat o el model de país.
2. El dia a dia al tros
Descriu-nos una jornada de feina típica entre vinyes i oliveres.
No existeix una jornada de feina típica, perquè sempre hi ha canvis, sigui de dia a dia, d’any en any o segons la temporada i la feina que es faci. Potser és més fàcil explicar un any de feina típic entre vinyes i aulivers.
L’any comença amb la poda de la vinya. És una temporada tranquil·la i el dia encara és curt, però no es pot badar. Quan s’acaba la poda, la primavera comença a treure el cap i és època d’esporgar aulivers. Abans no arribi maig, es llaura la terra i cauen els primers tractaments com ara ensofrar. Entre maig i juny, espollem la vinya (la poda en verd). Són setmanes intenses que el sol pica fort i si l’any acompanya els ceps broten fort i el raïm qualla bé. A partir de juliol, la feina es calma fins al moment de veremar, que els últims anys ha començat a finals d’agost (fa unes dècades era cap a l’octubre). I passat el goig de la collita de raïm, cap al novembre, la de l’auliva, que dura fins a les festes del desembre.
Com combines la pagesia amb l’escriptura i les col·laboracions periodístiques?
La tasca d’escriure a priori és força compatible amb la pagesia, perquè la pots fer des de casa i a l’hora que vulguis. A més, el tros permet anar rumiant i donar voltes a idees o maneres de dir-les. Així, tot no és tan fàcil: escriure requereix concentració i temps i la feina i les obligacions vitals sovint no permeten disposar-ne de com es voldria. També caldria descriure què entenem per escriptura: és diferent un article de poca extensió que un text literari que ha d’acabar sent un llibre.
Hi ha rituals o paisatges que t’alimentin la creativitat literària?
Els paisatges que em són quotidians, sigui l’entorn on visc o ja directament el tros, són els que m’alimenten la creativitat en general, perquè a part d’escriure m’agrada fer fotos i el que retrato són precisament aquests paisatges. Però diria que no es tracta d’una inspiració mística o creativa, sinó que m’agrada mostrar el que veig i el que conec i compartir-ne la bellesa (i de tant en tant la cara no tan amable).
3. Models agraris: industrial vs. tradicional
Parles de la «nostàlgia» de l’agricultura tradicional i de la pressió del model industrial. Quins avantatges i quins perills té cadascun?
El model industrial pot ser més competitiu si es parla en termes del sistema econòmic imperant; busca més rendibilitat i menys costos i va lligat a l’ús d’una tecnologia en constant renovació que ha de facilitar la feina i ser eficient. A priori també és la manera d’alimentar gran part de la població. Però també corre el risc de ser més depredador de recursos, de prioritzar el benefici econòmic a la qualitat dels productes, de ser cada cop més controlada per poques mans o per grans capitals i d’alguna manera de menystenir o explotar la mà d’obra humana.
L’agricultura tradicional ho té complicat per a competir amb l’agroindústria en termes de productivitat o en la capacitat de renovar o aprofitar la tecnologia i també pot comportar pràctiques poc ètiques amb els jornalers o assalariats, però també té la capacitat de produir aliments més sans, d’adaptar-se al territori on es fa i ser-ne motor econòmic i social, i de ser més beneficiosa que destructiva amb l’entorn on es du a terme.
Es pot innovar sense renunciar a les essències? Posa’ns un exemple pràctic.
Sí que es pot innovar sense renunciar a les essències, tot i que caldria parlar abans què vol dir «innovar» i quines són les essències. Em ve al cap les agricultures ecològiques, regeneratives, sintròpiques… que semblen innovació, perquè van contra models que les últimes dècades han prevalgut, però que recuperen sabers i sabers fer antics. I també com les eines i màquines s’han adaptat als conreus i han suposat un benefici per a qui treballa sense haver-los de canviar completament.
Quina importància dones a la diversificació (agroturisme, elaboració pròpia, venda directa) per a resistir?
La diversitat és resistència, en qualsevol àmbit. En el cas de l’agricultura la diversificació pot ajudar a sobreviure, però cal saber veure de quina manera aplicar-la i què comporta. Fer venda directa, transformar matèries primeres o l’agroturisme segurament requereix més inversió i més hores de feina, però també et pot donar aire, ja que no depens d’intermediaris o tens diverses fonts d’ingressos. De fet, l’exemple de diversificació més comuna que tenim aquí és el cas de tenir diversos cultius (el que crea mosaic); en cas que un any falli un, pot ajudar-te a no caure en picat un altre.
4. Joves i relleu generacional
Quines barreres principals troben els joves que volen incorporar-se: finançament, accés a la terra, burocràcia…?
S’hauria de fer una diferència entre els joves que volen incorporar-se que «hereten» una explotació en marxa (sigui per família o que agafen el relleu) i els que comencen de zero. Tot i això, molts dels obstacles són compartits.
El finançament és bàsic: l’agricultura requereix una gran inversió en terres, maquinària, instal·lacions, bestiar i cultius… i els beneficis poden tardar a arribar. Si no s’ajuda per aquest cantó és difícil arrencar. L’accés a la terra va relacionat a aquest factor: per competència i demanda les terres més fèrtils és fàcil que se les quedi algú que les pugui pagar millor i això posar en qüestió la viabilitat de qui comença. La burocràcia suposa un cost afegit més i la inversió de moltes hores i uns quants maldecaps que no es veuen compensats amb l’ajuda i suport que es pot esperar des de l’Administració. La falta d’acompanyament i de proximitat de qui legisla o aplica les lleis i a vegades de coneixement també pot ser una barrera important.
L’habitatge rural és un mur o una oportunitat?
La qüestió de l’habitatge és un dels problemes més importants que tenim al món rural (igual que a ciutat). Als pobles, hi ha poques cases disponibles per a entrar a viure-hi, sigui de lloguer o per a comprar, i quan n’hi ha sovint les condicions en les quals estan són força desastroses i els preus que en demanen són força alts. Sense habitatge és impossible viure als pobles. Podria ser una oportunitat d’atreure nova gent o que la gent no en marxi si es fan polítiques i es legisla perquè aquesta situació canviï.
Veus viable un model d’agricultura a temps parcial per començar?
Un model d’agricultura a temps parcial és bona opció per a qui comença, perquè permetria fer un creixement sostingut en el temps; no caldria fer una inversió tan gran d’entrada i si els primers anys els ingressos fossin més minsos, podrien complementar-se amb els d’altres feines. També seria una manera més còmoda d’acostumar-se als ritmes i tempos de treball, testar l’ofici, i permetria dedicar temps a altres coses com ara la formació.
A banda de capital, quines competències (gestió, comercialització, digitalització) són més urgents d’aprendre?
Per a dedicar-se en aquest sector i tirar endavant l’empresa cal saber una mica de tots els temes i tenir com més competències millor. A part de tot el que ha anat sortint a les altres preguntes, cal tenir coneixements de comptabilitat, fiscalitat i tot el que faci referència a la gestió de l’empresa, així com de les lleis i polítiques que marquen el sector; també de comercialització, sobretot en cas de vendre producte elaborat; de mecànica, perquè es treballa amb maquinària més o menys pesada; de pràctiques agrícoles diverses… i la llista podria continuar.
5. Polítiques i institucions
Des de la teva parcel·la, què demanaries a la PAC perquè arribi a la pagesia petita?
Per a la pagesia petita demanaria a la PAC i a qualsevol llei i norma sobre el sector que tinguin en compte les realitats dels territoris i de qui hi treballa i que es valori tot el que pot aportar la pagesia més enllà dels productes: gestió del territori, capacitat de crear mosaic agroforestal i d’afavorir la biodiversitat, sobirania alimentària… tot plegat és una eina vital davant escenaris de canvi climàtic, d’incendis gegants, d’abandonament dels pobles i del món rural.
Les normes s’han d’adaptar a les realitats de cada lloc i de les persones que hi viuen, hi treballen i el fan i no a l’inrevés. Si no és així el relleu generacional i el futur de la pagesia està condemnat a no existir. I no cal dir que això no vol dir donar carta blanca a tot el que es reclami des del sector, si això pot ser perjudicial per a altres sectors, ecosistemes, etc.
Com valoraries un ajut específic per a dones pageses joves?
No sé fins a quin punt crec que sigui útil un ajut específic per a dones pageses joves. L’ajut hauria de ser per a tots els joves pagesos, adaptat a les realitats i necessitats de cadascú.
En el cas de les dones joves pageses el que cal és que s’apliquin els canvis que des de la lluita feminista es reclama per a tots els nivells de la societat. Tenint en compte això aplicat al sector de la pagesia anomenaria temes com eliminar desigualtats salarials; trencar estereotips; posar fi a comentaris, accions i abusos masclistes; garantir conciliació familiar i feines de cures i una vida digna…
Les escoles agràries actuals responen al que necessiteu? Què hi canviaries?
No he fet cap estudi a cap escola agrària tret de cursos obligats per la incorporació, i la majoria eren a distància. Per tant, no puc parlar amb coneixement de causa. El que demanaria a qualsevol formació agrària és que s’adapti a la realitat del sector i dels territoris, que sigui pràctica i que combini sabers tradicionals amb els més innovadors.
Si fossis consellera d’Agricultura per un dia, quines tres mesures aprovaries de seguida?
No voldria pas ser consellera d’Agricultura ni un sol dia, i veient els ritmes en què funciona l’Administració amb un sol dia no faríem res.
6. Cultura, llengua i territori
El teu llibre situa la literatura dins el camp. Com pot la cultura salvar un territori despoblat?
La cultura per si sola no pot salvar un territori despoblat, però és vital per a fer-lo visible, reivindicar-lo, pensar-lo, mirar-lo de formes diferents, crear relacions amb persones d’altres indrets o de la mateixa comarca, fer que la gent es relacioni, que participin de la creació i donar-los veu… hi ha moltes maneres de fer cultura que enriqueixen i fan fort un territori.
El Priorat juga amb la marca del vi d’excel·lència. Això impulsa o encareix la vida dels pagesos?
El vi al Priorat és identitat i el que ha permès que la comarca sigui coneguda, reconeguda, viva i amb projecció de futur. Que se’n reconegui la qualitat i l’excel·lència és bàsic en una comarca que per orografia no pot competir amb altres indrets en quantitat.
Ara bé, aquest fet també comporta perills. Per una banda, perdre el mosaic i la diversitat de productes (a part dels olivers s’han abandonat altres conreus i la pastura és quasi nul·la). Pel que fa a la vida dels pagesos, ha estat positiu, perquè es valora més el raïm que cultiven, però no n’ha frenat la desaparició, perquè el model ha canviat: es perd pagesia i creixen cellers que compten amb assalariats i amb empreses que ofereixen serveis agrícoles. També hi ha el perill que terres i cellers passin a ser propietat d’inversors que no arrelin a la comarca o que es promogui un tipus de turisme enològic que acabi transformant i complicant la vida dels que hi viuen.
Quin paper té la llengua catalana en la transmissió dels sabers agraris?
La llengua és patrimoni i és una expressió més dels llocs, de les feines i dels sabers. Mantenir la llengua, en el nostre cas la catalana, és vital per a entendre on estem i què fem. Si desapareix totalment, per una substitució lingüística, o parcialment, perquè adoptem paraules més tècniques o d’altres indrets, perdem coneixement i capacitat de relacionar-nos amb el nostre tros de món.
7. Mirada de futur i recomanació final
Imagina’t el Priorat l’any 2040: com t’agradaria descriure’l?
M’agradaria que l’any 2040 el Priorat fos un territori viu on la gent pogués viure amb qualitat i dignitat i a gust i amb consciència amb el lloc. Estaria bé que s’hagués revertit el procés de despoblament, però sense passar-se, i que l’agricultura i la pagesia continuessin sent protagonistes del paisatge i de la identitat de la comarca. I que aquest paisatge mantingués els valors que avui en dia encara conserva: l’harmonia, la petita escala, la diversitat, la nitidesa…
D’on va sortir la proposta de publicar el llibre? Tu li vas proposar a l’editorial o ells a tu?
Quedar-se al tros neix d’una proposta de la Montse Serra, l’editora de Vibop. Amb la Montse ja ens coneixíem d’abans i quan va saber que vaig prendre la decisió de dedicar-me a la pagesia va creure que aquest moment havia de quedar recollit per escrit. A aquest punt de partida se li suma el que pot contenir el llibre.
Per a mi va ser un honor, perquè m’encanta l’editorial i sobretot la col·lecció «Envinats», en concret, que té com a fil conductor el vi i vincula el món de la vinya i el vi amb les arts i la creació. Més enllà que jo formi part del catàleg en recomano els llibres a qui li interessi el tema.
I per acabar, quin consell donaries a un jove o una jove que pensa: «Potser m’hi atreveixo, a quedar-me al tros»?
D’entrada a qui pensi això, jo li diria que endavant, perquè crec que la pagesia és una feina preciosa, amb molt passat i coneixements acumulats i necessària per a un futur sostenible. També faria l’advertiment que és una feina que a èpoques és dura físicament i sovint mentalment per totes les incerteses que comporta, sigui per fenòmens externs (clima, plagues) o pel factor humà (les lleis, les burocràcies i el sistema econòmic així ho fa), i que per fer front a això cal tenir recursos de tota mena, una bona xarxa d’amistats i companys amb qui fer resistència, i moltes ganes de pencar.
El proppassat dia 19 de juny de 2025, va tenir lloc, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, la XII Tarda de Jardins i Jardiners de la ICEA.
Enguany, l’escriptor i periodista Julià Guillamon ens va desvelar, entre altres curiositats, que Barcelona és una de les capitals europees del cactus. En la conferència, va parlar sobre la curiositat del col·leccionisme i l’estètica del cactus dins una mena d’història cultural d’aquest element, que va arrelar molt fortament durant els anys trenta a casa nostra.
L’arquitecta i paisatgista Elisabet Quintana ens va presentar un jardí amb un alt interès cultural: el jardí del pintor José Benlliure, que ell mateix, amb el seu fill, va construir a casa seva. El jardí fou presentat des de la creació, el desenvolupament i els canvis, i també com a motiu pictòric.
Gabriel Alomar, arquitecte i urbanista, va ser revelat com un creador de jardins a partir de la recerca de Júlia Roman, doctora en història de l’art, professora de la Universitat de les Illes Balears i membre de Jardins i Jardiners. L’obra de Gabriel Alomar afronta una triple perspectiva, la de creador de jardins, la de la recerca històrica i la vetlla i protecció de jardins com a patrimoni.
Per concloure, com és habitual, Carme Farré, biòloga i paisatgista, també membre de Jardins i Jardiners, va presentar uns fragments del fons de la Filmoteca de Catalunya per tal de descobrir i situar el jardí de Madronita Andreu, filla del doctor Andreu, cineasta aficionat.
En resum, la XII Jornada de Jardins i Jardiners, coordinada per Montse Rivero, va versar sobre l’art del jardí, l’art, l’estètica de les plantes i els suports com la filmografia. De nou, van sorprendre les mirades i l’acostament a jardins i jardiners des de diverses dimensions.
VINSEUM, 23 de maig de 2025. Resum i comentari de Salvador Puig.
Inauguració
El director general de l’INCAVI, Joan Gené, va posar en relleu que cal que l’activitat al sector sigui atractiva i permeti guanyar-se la vida a viticultors, viticultores i cellers. Només un sector amb expectatives de futur i amb preus dignes garantirà el relleu generacional, que, a més, és clau per al manteniment de la població a moltes de les nostres comarques. Volem fer del vi català un sector més sostenible i més competitiu.
Va apuntar els eixos de l’Estratègia del DARPA 2024-2027 de suport a les noves incorporacions de joves.
Presentació
A càrrec de Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
En primer lloc, fa un agraïment al VINSEUM i al director general de l’INCAVI.
La ICEA, filial de l’IEC, és una entitat científica, tècnica, de cultura, reflexió, estudi i debat de les diferents temàtiques de l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i del món rural.
Una de les seccions de la ICEA és la Secció de Viticultura i Enologia, creada fa prop de trenta anys, durant els quals ha fet moltes jornades, trobades professionals, i cal destacar l’impuls d’estudis sobre les varietats de cep considerades autòctones de Catalunya.
L’any passat la ICEA va aprovar i difondre un document Propostes per a fer un sector vitivinícola català resilient en els pròxims anys.
Un dels principals reptes, que es van dir, era la manca de relleu generacional. Les condicions ambientals (míldiu, sequera, etc.), el baix preu del raïm, la manca de mà d’obra especialitzada, l’excés de burocràcia, entre altres condicionants, no facilita que els joves vulguin treballar de viticultors, i això posa en risc tot el sector vitivinícola.
Sovint es diu que la solució passa perquè els viticultors siguin també elaboradors de vi i així augmentar el valor afegit del seu producte. En alguns casos, segurament és una via (que cal acompanyar: viver de celleristes, ajuts, assessorament, etc.). En certa manera, amb el cooperativisme ja es pretén això. No obstant això, per a la major part dels 8.500 viticultors, la solució no passa, però, per fer-se vitivinicultors. Per això, el títol de la jornada parla de la viticultura. Calen viticultors professionals que facin un bon producte i dominin aquest ofici.
Volem ser útils per al sector i, per això, ens ha semblat oportú organitzar aquesta jornada. Conèixer el suport del DARPA per a la incorporació de joves, escoltar el testimoni de quatre joves viticultors de diferents comarques i realitats i, finalment, propostes dels representants del sector per a facilitar el relleu.
Som conscients que en aquesta època hi ha molta feina al camp i que un divendres a la tarda no és fàcil d’assistir-hi per a molta gent. Però ens va semblar interessant que coincidís amb la presentació del llibre de Júlia Viejobueno Quedar-se al tros.
Agraïm, doncs, als ponents, i a les persones que ens acompanyeu en aquesta jornada. Esperem que pugui ajudar una mica al fet que els viticultors joves continuïn a les explotacions i que se n’incorporin de nous.
«Situació del relleu generacional a la viticultura catalana. Estratègia de suport per part del DARPA»
Ponència a càrrec de Miquel Baldi, cap de la Secció de Gestió d’Ajuts i Desenvolupament Rural i Dinamitzador de Joves dels Serveis Territorials del DARPA a Barcelona.
Va exposar l’Estratègia elaborada pel Departament, iniciada el 2021 i aprovada per acord de Govern l’abril del 2023. (Vegeu la presentació).
Aquesta estratègia s’estructura en cinc reptes:
Coordinar tots els agents, les entitats i les institucions que donen suport, assessorament i acompanyament al procés de relleu generacional i emprenedoria agrària per a treballar conjuntament.
Rejovenir el camp català amb un relleu generacional natural de les explotacions familiars, fomentant el traspàs d’explotacions que no tenen continuïtat familiar i la creació de noves empreses agràries.
Enfortir les empreses agràries liderades per joves, assessorant-les i acompanyant-les amb un suport específic i personalitzat.
Aconseguir que els joves arrelin en el món rural facilitant l’accés a l’habitatge, als serveis bàsics i a la digitalització.
Sensibilitzar sobre el paper imprescindible de la pagesia com a productor d’aliments sostenibles, sans, de qualitat i proximitat; que és garant del territori, ja que té cura del medi ambient. I així, la ciutadania coneixerà la importància d’aquesta professió.
En la seva exposició també va mostrar l’anàlisi dels quatre perfils diferents de joves incorporats els darrers anys: tradicional arrelada, tradicional mòbil, nouvinguda rural i nouvinguda urbana.
Va destacar la importància de la planificació inicial del jove que es vol incorporar, un pla d’empresa, per a poder aconseguir una incorporació exitosa, que pot tardar uns deu anys fins a veure’s totalment consolidada.
«Casos concrets de relleu generacional en algunes comarques»
Aquesta part va ser conduïda i moderada per Esther Agramunt, membre de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
Joan Viñals (Tarragonès), Martí Torrallardona (Alt Penedès), Gala Garriga (Baix Llobregat / DO Penedès) i Josep Sedó (Priorat) van explicar el seu cas, com van decidir incorporar-se a l’explotació, les dificultats amb les quals s’han trobat, la importància del suport de la família i de partir d’una explotació existent, els valors i motivacions que troben en aquesta feina, el projecte que estan desenvolupant. Els tres primers van estudiar i treballar en altres camps abans de decidir-se a incorporar-se a l’explotació. Una cosa en comú de tots tres és que, malgrat les dificultats, els agrada aquesta feina i estan il·lusionats amb el seu projecte en el si de l’explotació.
Taula rodona: «Reptes i propostes per a facilitar el relleu generacional a la viticultura»
Aquesta part fou conduïda i moderada per Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
Josep Marrugat (Unió de Pagesos) va posar l’accent en el tema dels preus del raïm i la manca de transparència, com un dels reptes principals del sector. Creu que la Llei de la cadena alimentària i la tasca de l’INCAVI en la publicació dels costos de producció del raïm i del vi base cava han ajudat una mica a millorar-los. De fet, diversos cellers grans han deixat de produir raïm, ja que els números no els surten. També va destacar el repte de la viticultura ecològica. Va insistir que hi hem de creure i que pot ser positiva per al futur d’aquest sector. També va comentar que la DO Penedès vol incloure vins amb mínima intervenció en el plec de condicions i, fins i tot, amb un comitè de tast específic, per a facilitar que joves que estan fent aquest tipus de vins es puguin sentir més còmodes a la DO.
Jaume Domènech (Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya) va afegir que temes com el finançament que es necessita, ja que es tarda temps a cobrar la collita, la burocràcia, i que és necessari el reconeixement de la feina (recompensa en els preus). A vegades, les DO són massa rígides i no afavoreixen els projectes inicials dels joves. Va dir que també calia el relleu generacional a les organitzacions professionals. I va afirmar que la il·lusió per fer de viticultor és el motor del relleu.
Josep Anton Vendrell (Associació de Viticultors del Penedès) va comentar que en quatre dècades s’ha augmentat la producció, però han baixat els preus. Que a la viticultura, a diferència d’altres conreus més mecanitzables com els herbacis, és difícil portar molta superfície de terra. També va coincidir en la conveniència d’un relleu a les organitzacions del sector. Va valorar positivament l’estratègia del DARP de cara als joves, però que caldran voluntats i recursos. Respecte a l’accés a la terra i del banc de terres, creu convenient fer una enquesta als pagesos de més edat i sense continuïtat a l’explotació per a poder fer una projecció de les terres i articular-ne l’ús per part dels joves.
Per la seva banda, Joan Josep Raventós (Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya) va dir que el més important pel relleu és el model que «vull fer» d’acord amb les característiques de l’explotació. Lògicament, va insistir que cal tenir uns ingressos suficients, però que la llibertat i el fet de no ser manat cada dia constitueixen un valor important de cara al relleu. La Xarxa Comptable del DARPA té moltes dades econòmiques que són molt útils per als viticultors. Caldria repensar els ajuts a la incorporació. Les cooperatives han de començar a fer productes diferenciats aportats pels joves. A les reunions de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya convidem els joves a assistir-hi com a oients, perquè coneguin com funciona i s’animin a participar en els òrgans de les cooperatives.
20 de maig de 2025. Resum i comentari: Lourdes Viladomiu
La inauguració de la jornada va anar a càrrec de Jordi Sala, president de la ICEA, i la presentació de la jornada, a càrrec de Jordi Rossell.
Participants:
Raquel Serrat, coordinadora nacional de la Unió de Pagesos (UP).
Joan Carles Massot, president nacional de l’associació de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC).
Juan Regolf, president del Gremi de la Pagesia Catalana (Revolta Pagesa).
Es fan tres rondes d’intervenció: la primera, sobre diagnosi del sector, és a dir, els reptes avui; la segona, sobre actuacions o propostes, és a dir, el full de ruta, i l’última, sobre com veuen els participants el futur i quin futur voldrien per al sector.
Problemàtiques
La llista de problemàtiques és molt llarga. En destaca el tema dels preus, que consideren un problema estructural, i que es deu, diuen, a una competència deslleial, a la utilització de l’agricultura com a moneda de canvi en els acords comercials internacional, al no compliment de la clàusula mirall, i a una PAC que va oblidar els seus objectius i compromisos inicials. Una PAC que, segons ells, volia sobirania alimentària a Europa. A això, cal afegir-hi la pressió burocràtica, la convivència amb la fauna salvatge i els efectes del canvi climàtic.
Però el tema al qual dediquen més temps és el del relleu generacional. Un tema que s’aborda des de la realitat de l’explotació agrària familiar, d’on provenen la majoria dels sindicalistes, i que entén que el relleu passa per la continuïtat filial. Cal donar tota mena de facilitats, perquè s’hi quedin els fills. Un pagès ha de ser fill de pagesos. La UP matisa i accepta que els neorurals existeixen i que cal acompanyar-los i no enganyar-los. I que, per a garantir el relleu, cal que es guanyin la vida, però també cal disponibilitat de serveis rurals en el món rural. Pensen en masies disperses que avui no tenen serveis.
Citen les dades censals per a assenyalar que els pagesos tenen edats molt elevades. Caldria incorporar-ne més de tres mil a l’any i a l’última convocatòria d’ajuts s’hi van presentar poc més de 200, i que els jubilats treballen, perquè les pensions són baixes i perquè les barreres psicològiques i culturals els impedeixen deixar que les terres les portin altres persones.
Negociacions i ajuts
La UP i la JARC assenyalen que porten des de sempre negociant i que no van canviar per les mobilitzacions del 2023, i que les negociacions es fan a escala de la UE, Espanya i la Generalitat de Catalunya. També amb diversos Departaments, no només amb el d’Agricultura, sinó també amb el d’Interior amb el de Territori i amb tots els que tenen competències que els afecten. A les negociacions a la Taula Agrària s’han aconseguit resultats, se citen els ajuts a la sequera de la Generalitat (que, segons diuen, aquestes sí que van arribar a la butxaca dels agricultors, no com d’altres).
En relació amb la simplificació, indiquen que sembla que es tracta d’una simplificació per als ens administratius, sense tenir en consideració l’impacte sobre l’agricultor, al qual no arriba aquesta simplificació. Assenyalen que la proliferació de portals no els simplifica la feina.
En les assegurances, cal millorar les línies que no funcionen i tenir més garantia de subvenció. Les subvencions s’haurien de saber i cobrar per avançat. A la reforma de la PAC, estan treballant en aquest tema.
També indiquen que els ajuts haurien de ser més automàtics, és a dir, que ja estiguessin definits i previstos en cas de necessitat i que no calgués una negociació cada vegada.
Reclamen també millores en aspectes tributaris: menys pressió fiscal, excepció als impostos de successió, no pagar l’impost d’hidrocarbur, més policia per a evitar robatoris, més compensacions pels atacs de llop, etc.
Els ajuts s’han de reservar als agricultors actius. Però aquí la JARC considera que un agricultor és actiu quan més del 50 % dels seus ingressos provenen de l’agricultura; per a la UP, més del 25 %, i el Gremi no dona una xifra, però deixa clar que el percentatge no pot ser elevat. Això ho diu tenint en consideració els agricultors de la seva zona.
En termes generals, tots conclouen que calen ajuts per a tot i per a cadascuna de les coses que fan. Remarquen que és impossible competir en els mercats mundials, i que això se soluciona amb ajuts per a tot. I si es vol relleu generacional, aquest relleu s’ha de fer amb molts ajuts.
La JARC manifesta l’impacte positiu de la llei de la cadena alimentària sobre els preus.
Model de futur
La UP defensa un model de pagesia arrelada al territori. Els pagesos produeixen aliments, però també gestionen territori i asseguren l’equilibri territorial. Mantenir-los és una qüestió de país. Són essencials. Se’ls ha de facilitar la terra i l’aigua per a la seva continuïtat. Pensa que el model ha de ser de propietaris de la terra. Hi ha un percentatge massa elevat de lloguers.
La JARC remarca un model de professionals amb dedicació exclusiva a l’agricultura. Les explotacions per a sobreviure han d’augmentar la base territorial, més superfície.
El Gremi assenyala un model de pagesia que sigui compresa per la societat i que els ciutadans valorin la seva feina, que paguin proximitat i producte català. Són clau en el teixit social.
En conclusió, els tres participants van manifestar una forta sintonia en la defensa d’un model d’explotació familiar gestionada per pagesos.
Balanç
La major part de les intervencions van remarcar el caràcter precari i difícil en què viu la pagesia, sempre amenaçada.
El representant de la JARC era el més optimista. Va assenyalar que estan en un moment dolç. En canvi, el del Gremi era el més pessimista, especialment enfront de l’incompliment dels acords i ajudes per part de les administracions. Va transmetre una imatge d’un agricultor totalment dependent de les polítiques i dels ajuts.
Com a proposta de futur, cal educar el consumidor, perquè valori el producte d’aquí, i potenciar el seu consum. Una via són els menjadors escolars.
Temes que apareixen al debat
Ajuts directes de la PAC. Es necessiten, no els poden suprimir. El raonament és que aquests ajuts són fonamentals, perquè el consumidor europeu gaudeixi de preus baixos a l’alimentació.
Accés a la terra. El problema són els compradors de fora del sector com els fons d’inversió.
Els preus de l’alimentació han pujat molt els últims anys. La resposta és que eren massa baixos, no eren preus justos. Però continuen repetint que hi ha un problema de preus insuficients.
Mà d’obra assalariada d’immigrants. Cap consideració pel que fa a les seves presentacions. Al debat es necessiten, però en manquen amb qualificació per a la feina que han de fer.
Equiparació del món rural i del món urbà en accés a serveis. Fan referència a l’Agenda Rural de Catalunya.
No hi ha més empreses de serveis, perquè no troben xòfers per a portar la maquinària agrària.
Amb els sous actuals és difícil assumir productes cars. La gent no gasta en aliments, perquè ho fa a casa i gasta amb el que pot lluir.
El dia 10 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans es va dur a terme una sessió sobre la formació agrària a Catalunya, a càrrec de Joan Salvador Minguet, cap del Servei de Formació Agrària del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Salvador Minguet té una llarga trajectòria en aquest àmbit.
En aquesta sessió es van repassar totes les actuacions que realitza el Departament en l’àmbit de la formació. A continuació, comentaré alguns dels aspectes que em semblen més rellevants.
La formació agrària, en el marc del PEPAC, té un paper fonamental per a garantir el relleu generacional i també per a valorar la professió i retenir el talent en el territori.
Catalunya segueix el model francès, és a dir, la formació agrària depèn de l’Administració agrària. A Espanya ara són cinc les comunitats autònomes que mantenen aquest enfocament, la resta han transferit les competències als departaments d’ensenyament. El ponent considera que aquest model ha permès una actuació molt més important en l’àmbit de la formació agrària, però no ha estat exempta de dificultats per la coordinació i entesa amb el Departament d’Educació i Formació Professional.
Catalunya té quinze escoles agràries repartides pel territori. A diferència d’altres comunitats autònomes, no s’ha fet un procés de concentració per a generar institucions d’una dimensió més gran. El ponent considera un encert mantenir aquesta amplitud, que permet una adequació més gran i l’especialització de cadascuna de les escoles a les particularitats del seu territori. A més a més, ara treballen amb una certa integració en el marc del Campus Empresarial Agrari i també els centres de formació professional integrada actuen amb acords entre escoles per a formacions especialitzades.
Des de principi del segle xxi, estan fent ensenyament a distància amb molt d’èxit i preveuen treballar amb tecnologies que facilitin aquesta tasca com l’acord que tenen amb una empresa per a utilitzar el suport Moodle. La bretxa digital que existia anteriorment ha anat disminuint.
La formació que realitzen es pot dividir en dues tipologies: l’exigible i la no exigible. La primera tipologia correspon als estudiants que la duen a terme obligatòriament per a aconseguir algun tipus d’ajut.
Dins la formació exigible destaca la formació per a aconseguir l’ajut per primera incorporació. En aquest cas, el Departament fa un treball molt minuciós per a determinar quin és el currículum exigit a cada alumne en funció del seu projecte i de la seva experiència i formació anterior. Fa vint anys, la major part venien sense mèrits anteriors, ara aproximadament a un 35 % se li pot convalidar una part de les hores requerides. En aquests últims anys, entorn d’uns 220 alumnes fan la incorporació cada any.
En canvi, en la formació no exigible, destaquen els graus de formació professional que ofereixen les escoles agràries. L’últim any s’hi han inscrit 669 alumnes, dels quals 350 són presencials. Han desenvolupat programes internacionals, la qual cosa fa possible que un 10 % dels estudiants surtin a l’estranger a fer pràctiques de curta durada. Algunes escoles proporcionen formació professional seguint el model dual, és a dir, els estudiants fan la formació en empreses. Segons el ponent, molts d’aquests estudiants es queden a treballar a les empreses on fan les pràctiques. D’altra banda, dins la formació no exigible, uns 9.000 estudiants aquest últim any han seguit seminaris d’especialització o cursos.
Com a novetats indica la mentoria i els microcredencials.
La mentoria es va iniciar fa sis anys només per a dones, però després s’ha obert a tothom. Durant un període de dues a tres setmanes els interessats fan una estada en una empresa agrària i tenen un mentor a la seva disposició que contesta totes les seves preguntes i els ensenya com ho fa. Els mentors cobren 500 euros i han de fer un curs. El ponent està molt satisfet de l’experiència i considera que ha obert la possibilitat de treball conjunt i de treball en xarxa.
Els microcredencials són una iniciativa recent que rep un 70 % de subvenció de la Unió Europea i el 30 % restant l’ha d’assumir la universitat. És un tipus d’estudi que no requereix titulació prèvia, només cal tenir l’ESO acabada. És un programa en col·laboració amb les universitats. La Conselleria demana a les universitats un curs que funcionarà amb titulació pròpia de cada universitat. En aquest moment tenen en negociació dos curos amb la Universitat de Manresa fonamentalment de gestió i digitalització de l’empresa agrària, un curs amb la Universitat de Lleida sobre control i millora de l’oli d’oliva i un altre amb la Universitat Autònoma de Barcelona sobre innovació.
En resum, el model de formació agrària és un model amb àmplies opcions, molt dissenyat a mida dels interessos d’empreses agroalimentàries i estudiants, i amb una governança complexa. Les quinze escoles (quatre d’aquestes escoles amb residència) tenen una plantilla de 260 treballadors, que no són pròpiament professors, sinó tècnics de formació i, per tant, no han de seguir els itineraris propis establerts pel Departament d’Educació. El procés de títols i certificats és enrevessat de gestionar, participant el Departament d’Educació, el d’Agricultura i el SOC. En conjunt és un model costós econòmicament, molt flexible i difícil d’entendre per les grans opcions que indiquen i per les propostes de futur que es van apuntar.
Jornada organitzada per la ICEA el 2 d’abril de 2025 a Barcelona.
Resum realitzat per Salvador Puig i Lourdes Viladomiu.
La Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en la seva tasca de foment i divulgació de la recerca i la transferència tecnològica va celebrar una jornada des de l’experiència de l’empresa agrària de diferents sectors ramaders.
Es fan moltes jornades, debats i congressos, en els quals es presenten treballs de recerca i novetats tècniques per a l’aplicació a les explotacions agràries, però no és tan freqüent que els mateixos protagonistes parlin de la innovació incorporada a les empreses.
És evident que el sector agrari català ha avançat molt i ha incorporat molta tecnologia en els seus processos, i aquest avenç ha estat possible gràcies al treball dels investigadors, al desenvolupament fet per empreses proveïdores i a la iniciativa dels pagesos a l’hora d’aplicar aquesta nova tecnologia a la seva explotació.
En la jornada del 2 d’abril es van presentar innovacions reals que han significat canvis significatius en explotacions ramaderes dels principals sectors catalans, és a dir, el sector porcí, l’aviram, el sector vaquí de llet i vaquí de carn, i també d’innovacions que poden marcar els pròxims anys.
— «El cas de l’explotació porcina: Masia Tero», a càrrec de Teòfil Camí
— «El cas de l’explotació avícola: Ramaderia Armengol S. L.», a càrrec de Jordi Armengol
— «El cas de l’explotació lletera: Mas Gener SCP», a càrrec de Marc Xifra
— «El cas de l’explotació de vaquí de carn», a càrrec de Martí Orriols
La introducció va anar a càrrec de Ramon Armengol, ramader i director general de Desenvolupament Rural del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Va assenyalar que la ramaderia avui és poc popular, és un sector desvinculat dels ajuts públics, molt internacionalitzat i amb forta dependència dels mercats mundials. I que el cas català es caracteritza per un model exitós de ramaderia intensiva molt eficient, amb un fort control sanitari que ha estat possible per la innovació i el talent dels emprenedors. Avui ens movem cap a una ramaderia de precisió, amb molt reptes lligats al canvi climàtic. Proposa en el context actual condicionar la recepció d’ajudes públiques a disposar d’un sistema d’assegurança.
«El cas de l’explotació porcina: Masia Tero», a càrrec de Teòfil Camí
La Masia Tero es remunta a 1758. És una explotació familiar i, a partir de 1968, fa una diversificació progressiva. En el període de 1960-1980 va ser la incorporació de la ramaderia intensiva, del 1990 al 2000, la transformació ramadera i, actualment, van experimentant coses noves, emfasitzant l’àmbit de la comunicació i la professionalització.
Destaquen, entre molts altres elements, la innovació en:
— La millora genètica (avui amb cinc tipus de porcs).
— El tancament del cicle productiu porcí.
— La introducció de porcí ecològic. El porcí ecològic és un mercat molt limitat, però en fan una petita part que comercialitzen a Carrefour.
— Plats preparats, amb formats canviants (Aldi). Actualment, fan presentacions emplatades per a facilitar la feina a la restauració.
— Visites a les instal·lacions per a una millor compressió del fet ramader.
— La utilització de vàlvules de porc en el trasplantament humà.
— La participació en empreses que faciliten el subministrament de l’aliment per a la ramaderia (Roviroli …).
— La participació en empreses per a gestionar apropiadament els purins.
— Pet food en règim de màquila.
Com a element que dificulta la innovació, indica la burocràcia i el paperam administratiu.
«El cas de l’explotació avícola: Ramaderia Armengol SL», a càrrec de Jordi Armengol
El principal nucli productiu està situat a Juneda i l’explotació està integrada per l’empresa de pinsos Grup Vall Companys.
És una explotació familiar, amb poca superfície. Al principi, bestiar oví i boví, però la ramaderia intensiva va ser el mecanisme de supervivència per a l’explotació.
Actualment, hi treballen sis persones, el mercat de l’aviram és de consum domèstic i no s’exporta.
La integració li proporciona estabilitat en els ingressos. A l’aviram, és difícil tancar el cicle per una qüestió de volum.
Les innovacions les ha fet en una granja de cria de reproductors d’indiots. Fan inseminació artificial.
A les terres, hi ha tret el cereal i hi ha anat plantant ametller ecològic amb reg.
Assenyala com a problemàtiques: que el consumidor s’ha acostumat a aliments molt econòmics, que hi ha una forta desconnexió entre el món urbà i rural, amb una pressió social contra les granges que prové d’una visió bucòlica del món agrari-animal.
Cal fer front al repte de la sostenibilitat econòmica i social.
De cara al futur, creu que la innovació exigirà millorar el control ambiental de les naus, i substituir feines manuals amb més tecnologia.
«El cas de l’explotació lletera: Mas Gener SCP», a càrrec de Marc Xifra
Des de 1930, Can Xifra s’orienta a la producció de llet. Actualment, 244 vaques i 2.600 tones de llet. 9.000 litres de llet per vaca i any.
És una explotació familiar, abans masovers, rabassaires, que van patir la repressió del franquisme, situada al Baix Empordà. Comercialitzen amb Llet nostra (van ser socis fundadors). Estan en una zona molt urbanitzada amb forta pressió urbanística.
Són pioners en la introducció d’innovacions:
— Robot per a munyir l’any 2000. El primer de l’Estat espanyol.
— Genètica Holstein genètic, toro Wagyu (llibre genètic).
— Cicle tancat amb acords amb altres agricultors (darrerament utilització de canyota.)
— Trasplantament d’embrions per a aconseguir les millors vaques.
— Genotipar tota la producció de vaques frisones (associació Conafe).
— Empresa de serveis a explotacions agràries, ramaderes (Cuma Girocow) per a compartir entre diversos ramaders una màquina unifeed per a l’alimentació farratgera del bestiar.
— Llet millorada A2A2.
— Tractor autoguiat.
— Davant l’increment progressiu de la temperatura estival han millorat els rendiments amb sistemes de refrigeració de les granges.
«El cas de l’explotació de vaquí de carn», a càrrec de Martí Orriols
Productors de vaquí extensiu, fonamentalment raça bruna del Pirineu. Explotació familiar que prové de masovers des de l’any 1888. Van comprar la finca el 1985. Situada al Berguedà. 200 vaques. Amb un ramader de la Vall d’Aran han constituït una SL i comparteixen la transhumància entre el Berguedà i la Vall d’Aran.
Innovacions:
— Genètica. Millora de la raça Bruna.
— Comercialització amb distintiu Pirinat (carn ecològica).
— Comercialitza Bon Preu. Situació de mercat bona. Preus alts.
— La innovació clau en el passat va ser la instal·lació del fil elèctric per a substituir els pastors.
— Els Drons, actualment, es presenten com un element fonamental per a la ramaderia extensiva. També s’està provant la substitució del fil elèctric per un de virtual (amb collars de geolocalització i alarma) a cada animal, però té el problema de les bateries i un cost molt elevat.
— Estan intentant comprar una finca a França per a portar-hi bestiar a pasturar. La terra és més barata (encara que no és fàcil de poder-la comprar) i la tecnologia actual permet el control a distància.
Com a conclusions es poden destacar diversos elements comuns en els quatre casos:
En els quatre exemples, es tracta d’explotacions familiars, de diferents generacions, que sense deixar de ser-ho, són gestionades com a empreses. El factor humà i familiar forma part del seu ADN. Implicades en organitzacions cooperatives i socials.
El paper fonamental de les innovacions tècniques. Han incorporat moltes innovacions que han conegut a l’estranger.
En organització: tancar cercles, integració amb pinsos, arribar al consumidor.
Han aconseguit millores importants en eficiència, sobretot en substitució de feines manuals.
En tots els casos disposen d’instal·lacions d’energies renovables: fotovoltaiques.
Organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), es va celebrar el dijous, 20 de febrer a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a Barcelona.
Presentació i resum: Lourdes Viladomiu, coordinadora de la Secció d’Agricultura i Alimentació de la ICEA
Participants: Gabriel Izard, economista i professor amb quinze anys d’experiència a l’Associació Espanyola de Codificació Comercial (AECOC), expert en etiquetatge, marques i estratègia empresarial. Isabel Torrella, biòloga, comercial i tècnica d’assessorament en matèries primeres agroalimentàries. Josep Melé, enginyer i MBA per la Universitat Harvard. Actualment, treballa al Boston Consulting Group als Estats Units, assessorant estratègies empresarials de la distribució. A més dels participants en la taula, va intervenir-hi Eduard Arruga, amb una llarga trajectòria a Nestlé, que va aportar el punt de vista de les marques del fabricant.
L’objectiu bàsic de l’acte era entendre millor el món de les marques en el sector de l’alimentació, considerant que actualment una marca no correspon necessàriament a un fabricant, a causa de l’existència de marques del distribuïdor (marques blanques) i al fet que hi ha marques en les quals s’amaga el fabricant (marques negres).
La marca és una idea que es transforma en logo i en nom. És una estratègia de diferenciació del productor o del venedor, però pot comunicar diferents valors: glamur, experiència, garantia, preu més econòmic, entre altres. És un mecanisme de comunicació.
Avui, a Espanya, la marca del distribuïdor ocupa quasi un 45 % de les vendes de l’alimentació, un percentatge molt elevat en relació amb altres països. Als EUA, se situa al 25 % i Espanya desperta gran interès entre els grans distribuïdors que estan realitzant estratègies de creixement de les seves marques.
Raons del creixement de les marques blanques o marques del distribuïdor o marques pròpies (private labels)
En origen, alguns distribuïdors assenyalen que va ser una estratègia per a garantir subministrament.
Per a aconseguir uns marges més alts per al distribuïdor, pel fet de tenir uns subministradors que podien operar amb costos més baixos, gràcies a l’aprofitament de les economies d’escala i l’estalvi de les despeses de màrqueting.
Per a proporcionar productes diferents que no es troben en cap altre distribuïdor. La marca del distribuïdor és avui un mecanisme de diferenciació entre supermercats, d’atracció i de fidelització.
Per a afrontar períodes de recessió econòmica i de caiguda de la capacitat adquisitiva.
Per a donar resposta a un mercat cada vegada més polaritzat, en què hi havia un consumidor a la recerca de preu i un altre d’experiències.
Perquè el consumidor compra marca del distribuïdor per preu, però també per l’amplitud de l’oferta i perquè el diferencial de qualitat ha anat disminuint. Hi ha més gamma i amb totes les garanties de seguretat alimentària en productes amb marca blanca.
Actualment, les marques del distribuïdor s’han consolidat.
La resposta de la indústria de l’alimentació
El creixement de la marca blanca crea una situació difícil per als fabricants, que han de seleccionar entre tres opcions:
Exclusivament marca de fabricant. Les grans multinacionals han continuat apostant per les seves marques, especialment en els productes que són líders en el mercat. Per al consumidor, les marques de tota la vida són referents i tenen un valor «experiència» que justifica el sobrepreu. És un consum, sovint, per ocasions especials, però no necessàriament per la quotidianitat. Aquesta fidelitat a les marques del fabricant està desapareixent a les noves generacions que no tenen una connexió emocional amb les marques de sempre. Segons una enquesta als més joves, a igualtat de preu prefereixen marques del distribuïdor. A més a més, als joves no arriba la publicitat tradicional (TV, ràdio), que és on les marques del fabricant són molt presents.
Ambdós tipus de producte, amb marca del distribuïdor i del fabricant. El dilema es planteja en termes d’autocanalitzar-se o tancat de fàbriques. Aquest model és complex de gestionar i, sovint, la marca del distribuïdor es reserva per a alguns productes o mercats.
Només marca del distribuïdor o marca blanca. La qual cosa comporta una perillosa dependència cap al distribuïdor, que en molts casos acaba essent l’únic client. Per a l’industrial no hi ha garantia de continuïtat en el temps. S’indiquen exemples d’empreses que han tingut dificultat a trencar l’acord.
Els industrials responen amb innovació i amb la creació de nous productes:
Gràcies al fet que els perfils de recerca dins les empreses han crescut i arriben a empreses de mitjà i petit volum de vendes.
A partir de la substitució de components tradicionals en la definició dels productes amb l’objectiu de diferenciar-se, d’ajustar-se a models més nutricionals, sovint proteics, o a vegades per a reduir costos.
Per a satisfer un consumidor canviant i divers: seguidors de dietes alternatives, seguidors d’influenciadors, preocupats pel medi ambient, sensibles al benestar animal, pocs cuiners, etc.
Arguments de defensa de la marca del fabricant
Els avantatges són:
Es poden trobar aquests productes en tota classe d’establiments i a molts països.
Perduren en el temps i en conseqüència tenen l’obligació de mantenir la qualitat del producte.
Asseguren una ocupació estable.
Contribueixen a mantenir els canals de comunicació tradicionals.
Són claus en innovació. Tota la innovació important ha sortit dels grans marquistes. Ex.: Nespresso. Deu anys de recerca per a definir el cafè, l’envàs i la màquina.
Paguen més impostos.
Donen garantia i confiança.
Els desavantatges són:
Una despesa de màrqueting molt elevada.
Una estructura empresarial molt complexa i costosa en fàbriques antigues.
Un compromís social davant la comunitat que implica una despesa addicional.
El consumidor i la informació
La distribució s’ha anat concentrant i ara és la baula de la cadena alimentària que concentra la informació i el poder de negociació. Les seves marques són un dels elements d’aquesta capacitat d’imposar-se davant la indústria alimentària i dels productors agraris. Les noves tecnologies, des del codi de barres, targetes de pagament, targetes de fidelització, etc. possibiliten una importantíssima informació sobre el comportament del consumidor amb un cost baix.
El consumidor té la informació que circula per les xarxes, però això no garanteix un coneixement científic rigorós. Hi ha molts mites i falses veritats. Les modes són ràpides en aparèixer i desaparèixer.
Marques i etiquetes
L’oferta alimentària s’amplia amb marques de productes nous, amb nous productors i amb grans opcions de compra per l’arribada de productes d’arreu del món. Però aquesta àmplia existència de marques lligades a productes molt poques vegades s’identifiquen amb la marca de la seu social del fabricant.
Els productes avui s’acompanyen d’un munt d’etiquetes. A la UE, a les etiquetes dels aliments, només cal que hi figuri l’empresa responsable de la comercialització, ja sigui el fabricant, l’envasador, el distribuïdor o l’importador. Tot amb la denominació d’«operat per». En el cas dels aliments de fora, es detalla el país d’origen.
Quan un aliment indica una característica del producte que tenen tots els productes similars, per exemple, «sense gluten» en una llet, això és il·legal segons marca el Reglament (UE) 1169/2011, article 7.1.c).
Els consumidors actuals miren més les etiquetes, però hi ha poc coneixement i criteri.
La traçabilitat dels aliments funciona i amb el codi QR permetrà encara un accés més fàcil a la informació per al consumidor.
Cap a on anem/ cap a on voldríem anar
Estem en un cicle terrible per als fabricants i també per als agricultors atrapats en una distribució cada vegada més concentrada, poderosa i que coneix de primera mà el consumidor i té capacitat per a predir molt el seu comportament (dades detallades de les seves decisions, publicitat personalitzada, algoritmes de comportament, etc.)
Una estratègia per als productors és prescindir del gran distribuïdor i accedir directament al consumidor (compres en línia, estratègia de bonÀrea amb productes propis i botigues franquiciades…).
Vendre marca lligada més a «experiència» que al contingut alimentari del producte.
Apostar per productes amb etiqueta neta, és a dir, aquells que no tenen additius, conservants, etc.
Seguir les generacions joves i els seus mitjans d’informació i comunicació. Noves formes de màrqueting.
Evitar la banalització del producte, tant agrari com de la indústria alimentària, és a dir, aconseguir una diferenciació
Presentació i resum: Lourdes Viladomiu, coordinadora de la Secció d’Agricultura i Alimentació de la ICEA
Parlem amb Albert Massot que ha estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.
Entrevista realitzada per Jordi Rosell (UAB-ICEA).
Has estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat. Ens pots fer cinc cèntims de la teva relació professional amb la PAC?
Un cop acabats els meus estudis a ESADE, vaig entrar a treballar al Departament d’Agricultura de la Generalitat, on vaig descobrir la política agrària comuna (PAC) i, passat un temps, em vaig ocupar dins del Gabinet Tècnic dels temes relacionats amb les Comunitats Europees. Més endavant, el 1986, amb l’adhesió, vaig fer oposicions i vaig guanyar una plaça a la Direcció General d’Estudis del Parlament Europeu, a l’Àrea d’Agricultura i Pesca. Després d’un altre curt període al Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, vaig tornar al Parlament Europeu com a administrador-investigador, en què vaig recolzar el treball legislatiu dels eurodiputats de la Comissió d’Agricultura i Desenvolupament Rural (COMAGRI) fins al moment de jubilar-me, fa dos anys. He seguit directament, doncs, tot el procés de reformes de la PAC, des de 1992 en endavant i, especialment, la gran reforma del 2003, la qual va donar lloc a una PAC basada en els ajuts desacoblats de la producció, que és la que encara tenim avui.
En quin punt del calendari per a la pròxima reforma de la PAC estem?
Primer, caldria explicar què és una reforma de la PAC i com es desenvolupa. Una reforma és el resultat d’un procés de reflexió col·lectiva, en què la Comissió Europea gaudeix del dret d’iniciativa i defineix amb les seves propostes legislatives el camp de joc en funció dels sistemes agroalimentaris dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea, de les exigències ciutadanes, del pressupost, d’altres polítiques comunes, i, en fi, del context extern (mercats, compromisos climàtics i comercials, factors geopolítics, etc.). Per tant, l’adopció final, per part dels legisladors (Consell Europeu i Parlament Europeu) dels mecanismes i les seves modalitats d’aplicació d’una nova PAC, sempre es farà dins del marc fixat prèviament per la Comissió. Considerant aquest fet, no té sentit intentar teoritzar «models òptims d’ajuts de la PAC» per un territori concret com massa sovint veiem abans de cada procés de reforma.
Tradicionalment, una reforma de la PAC inclou diverses fases. Tot comença amb la publicació de dues Comunicacions per part de la Comissió, una sobre els grans trets de la nova PAC i una altra sobre el Marc Financer Plurianual (set anys) per al conjunt de les polítiques europees, en què s’integren tots els aspectes agrofinancers. Després, arriben les propostes reglamentàries sobre la PAC i el projecte concret de Marc Financer Plurianual que distribueix els fons.
Però, cal dir que, per a la PAC post 2027, no s’ha seguit aquest camí. Tenim certament dues Comunicacions de la Comissió, sobre el Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034 de l’11 de febrer, i sobre ‘una visió de l’agricultura i l’alimentació de la UE’ a l’horitzó 2024, del 19 de febrer. Però la Comunicació sobre el MFP pràcticament es limita a obrir un debat sobre la futura estructura del pressupost europeu, deixant caure la idea d’un únic programa financer en el qual s’integrarien les despeses dels dos pilars i fons de la PAC (FEAGA i FEADER), a gestionar mitjançant plans nacionals dels vint-i-set estats.
I pel que fa a la ‘Visió’, no és un document sobre la futura PAC, ens trobem amb un full de ruta per a tot el sector agroalimentari a l’horitzó 2040, però que apunta simultàniament cap a moltes direccions i dona poques pistes sobre l’abast dels canvis a la PAC. De totes maneres, que s’esmenti l’any 2040 fa pensar que hi haurà dues etapes. Una primera reforma per al 2027, amb pocs canvis en els mecanismes, i una segona reforma més ambiciosa per a quan s’acabi el període de l’actual Comissió Von der Leyen (2024-2029) o, més endavant, en començar el MFP post 2034. Ens podem trobar, doncs, com ha passat altres vegades, amb una revisió a mitjà termini (mid-term review) després de posar en marxa la reforma de 2027. Tanmateix, seria convenient aclarir, com més aviat millor, si les institucions aposten per una reforma en dues etapes, la qual cosa permetria un gran pacte sobre el calendari i el ritme dels canvis al sistema de suport a l’agricultura, a l’arquitectura del pressupost comunitari i, en paral·lel, i molt important, sobre l’entrada en vigor d’un nou règim de recursos propis de la Unió.
Si, finalment, els colegisladors (Consell Europeu i Parlament Europeu) accepten la constitució d’un fons únic per a la despesa del conjunt de polítiques comunes, tindríem una tercera singularitat en aquesta reforma: les propostes legislatives de la PAC perdrien la seva autonomia i es presentarien dins del projecte de Reglament del MFP 2028-2034.
Què en penses de la Comunicació sobre la «Visió de l’agricultura i l’alimentació europea en un horitzó 2040». Quins elements en destacaries?
La Visió recull fins a quaranta-quatre propostes o línies de treball diferents amb efectes a la cadena agroalimentària. Es planteja, doncs, un «full de ruta», però amb molts fils conductors i propostes que són competència d’altres polítiques, no exclusivament de la PAC. Cal destacar que, en cap moment, es fa esment del Pacte Verd Europeu (European Green Deal), ni a l’estratègia ‘Del camp a la taula’ (From Farm to Fork). En canvi, per primera vegada en aquest tipus de documents, es parla de «sobirania alimentària», d’«autonomia estratègica» i de «reciprocitat» comercial. Fet que ens fa pensar que assistim a un punt d’inflexió i s’anuncien coses noves. Sembla, també, que la sostenibilitat mediambiental i climàtica deixa de ser la brúixola de la nova PAC i es dona prioritat a la competitivitat i que «els agricultors obtinguin una millor renda del mercat». Això fa patent la influència que les protestes agràries de començament del 2024 han tingut sobre la Comissió Europea. Sembla, doncs, que tindrem una reforma de la PAC del 2027 centrada a fer un sector més atractiu per als joves i les inversions. La sostenibilitat, certament, no desapareix, però es diu ben clar que no hi haurà noves propostes legislatives en aquest àmbit. Un canvi d’enfocament que han celebrat les organitzacions professionals, però que no agrada gaire al món ecologista.
Quins són els principals elements que, al teu entendre, ens poden donar pistes de com serà la PAC en el pròxim període?
Després de llegir la Visió, jo tinc tres grans interrogants. La primera incògnita és com les quaranta-quatre propostes de la Visió es materialitzaran dins dels textos reglamentaris de la PAC. A la passada legislatura vam comprovar que una bona part de les iniciatives del Pacte Verd i ‘Del camp a la taula’ no es van incorporar adequadament als Plans Estratègics Nacionals, perquè no tenien espatllera legal i no eren, doncs, obligatòries. Algunes propostes de la Visió, com ara la Directiva sobre pràctiques comercials deslleials, es poden aprovar en paral·lel a la reforma de la PAC. Altres, però, seran adoptades després de la reforma de 2027, com les referents al benestar animal o a la nova «Estratègia de relleu generacional», que haurà de ser negociada amb els agents i els estats membres, atesos els àmbits que caldrà abordar (mercat de terres, fiscalitat, sistema de pensions…). D’altra banda, cal dir que, a més de les iniciatives pendents d’adopció el 2027, més aviat es justificarà començar una onada de revisions dels reglaments agraris o llençar una segona reforma.
Un altre gran dubte es refereix al model d’aplicació de la PAC, estrenat el 2023, que comporta un nivell comunitari de decisió (tot fixant els objectius supranacionals i el menú de mecanismes per a assolir-los) i un nivell intern (els Plans Estratègics Nacionals). Ara s’anuncia que els objectius comunitaris es limitaran a unes quantes prioritats bàsiques i els estats tindran molta més flexibilitat per a concretar-los. Jo crec que si el nivell comunitari no inclou objectius ambiciosos i vinculats, hi ha un risc creixent que la PAC esdevingui un simple marc de coordinació i repartiment del pressupost agrari.
I la tercera incògnita és sobre el finançament agrari, ja esmentada. Sembla que el comissari de pressupost aposta per un fons únic per al gruix de les polítiques comunes internes amb les probables excepcions de les inversions en favor de la competitivitat i les despeses de política exterior. Aquest fons únic treballaria amb una operativa semblant a la del Fons Europeu de Recuperació (Next Generation) creat arran de la pandèmia, la qual cosa significaria que la Comissió faria efectius els seus pagaments a cada Estat a mida dels resultats notificats pels estats. Un sistema descentralitzat i flexible, en què la PAC seria un programa específic dels fons únic i el Reglament de MFP 2028-2034 que la Comissió podria presentar entre el juny i el juliol. Cal veure si els estats membres i el Parlament Europeu acceptaran aquest projecte o el descafeïnaran a l’espera que el Consell aprovi (per unanimitat) un nou sistema de recursos propis. De totes maneres, aquest interrogant s’anirà aclarint al Consell Europeu dels pròxims 20 i 21 de març, dedicat exclusivament al tema, i s’haurà de tancar del tot a la conferència anyal del pressupost, prevista per al pròxim mes de maig.
Els ajuts directes suposen al nostre país quasi les 2/3 parts de la despesa de la PAC. De les protestes agràries d’ara fa un any sembla que aquest instrument no dona una resposta a les problemàtiques que es van denunciar, caiguda de la rendibilitat, majorment. Té sentit llavors mantenir-los?
Els ajuts per superfície (o a l’hectàrea) poden servir per a retribuir béns i serveis ambientals, però tenen moltes limitacions per a garantir un suport efectiu a la renda de les explotacions. La Visió proposa una reforma puntual del sistema d’ajuts directes. Per un costat, els pagaments bàsics a la renda no regressius desapareixerien. Serien més selectius i orientats als agricultors amb necessitats (joves, de les zones de muntanya, etc.) per diferents vies: una convergència accelerada, l’eliminació dels drets històrics, el reforçament del pagament redistributiu, sostres d’ajuts per a explotació més baixos, un sistema ampliat d’ajuts als petits agricultors, i una redefinició de la noció d’agricultor actiu. En paral·lel, es preveu enfortir els ecoesquemes per a tots els agricultors, fent-los més flexibles i incorporant les bones pràctiques que avui són dins del règim de la condicionalitat. Com que sembla difícil augmentar el pressupost de la PAC, és indefugible treure diners als grans beneficiaris per a reforçar el suport a la renda dels petits i mitjans pagesos alhora que finançar les mesures d’acompanyament i reestructuració. En aquest context, crec que el nou règim d’ajuts als més petits hauria de condicionar-se a mesures com la pertinença a una entitat col·lectiva (per exemple, una cooperativa), la jubilació a termini amb transmissió de terres, o un pla de viabilitat econòmica i ambiental de l’explotació.
Més endavant, en una segona etapa, tindria sentit un canvi del sistema d’ajuts en un règim de contractes plurianuals. La qual cosa implicaria acabar amb el sistema dels dos pilars de la PAC i transferir gradualment una part dels pagaments bàsics a favor de mesures específiques d’acompanyament (d’inversió, de gestió del risc, d’assessorament…). L’horitzó d’aquest (radical) canvi el donarà la ja anunciada adhesió d’Ucraïna, tenint en compte que el règim d’ajuts a l’hectàrea vigent no és capaç d’absorbir els més de 40 milions d’hectàrees de sòl agrari que té aquest país.
La guerra comercial o guerra aranzelària que l’Administració Trump ha començat s’ha de tenir en consideració a l’hora de reformar la PAC?
De fet, algunes coses que surten a la Visió de l’agricultura i l’alimentació de la UE no s’entenen sense Trump a la Casa Blanca. Parlo de les esmentades referències a la «sobirania alimentària», a l’autonomia estratègica, o a l’Informe Niinistö sobre la política europea de seguretat. Estem tot just a l’inici de la construcció d’una PAC per a una Unió més geopolítica. En aquest context, la política comercial ha de canviar i, en conseqüència, la Visió no es cansa de repetir el mot reciprocitat, encara que no gosa mai esmentar les «clàusules mirall». Aquesta estratègia de reciprocitat es faria realitat mitjançant una més gran harmonització internacional de les normes tècniques, sanitàries i ambientals, un nou règim de regles d’origen, més promoció, més controls a les importacions, i l’enfortiment dels mecanismes de resposta a les crisis exògenes. Tot això necessitarà un fort impuls de la diplomàcia agrícola bilateral (acords regionals) i multilateral (Organització Mundial del Comerç – OMC).
Podries sintetitzar la teva opinió sobre la PAC futura?
Resumint, la preocupació per la competitivitat està guanyant terreny en un context internacional, en què l’autonomia estratègica alimentària adquireix rellevància. Segons la meva opinió, els canvis poden ser de gran abast en termes operatius (per exemple, sobre el suport a les explotacions), però no a la primera etapa de la reforma. A mitjà termini pot esperar-se l’esclat de polítiques contractuals i diferenciades per als diversos models d’explotacions agràries que avui coexisteixen a Europa (per la via de paquets d’acompanyament a la carta). I, per acabar, no s’entreveuen, de moment, objectius quantitatius agroambientals específics per a l’agricultura (per exemple, sobre reducció d’emissions), sigui quin sigui el nivell que s’estableixi per al conjunt de la UE per al 2040.
La VII Conferència d’Hivern de Jardins i Jardiners, de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, es va tractar dels jardins romans i es va celebrar el passat 5 de març, a les 17.30 h, a l’Institut d’Estudis Catalans.
Lluís Pons, professor de l’Àrea d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona (UB), va impartir la ponència ‘El jardí romà: orígens i evolució. Exemples a Catalunya’, en què va parlar sobre la importància de l’estudi dels jardins per a entendre la societat romana, ja que la riquesa del propietari, la seva divinitat preferida i el seu nivell cultural eren factors que influïen en el jardí que dissenyaven i construïen.
A continuació, Chiara Romano, doctora en història antiga per la UB, va presentar un estudi de cas basat en la seva tesi sobre ‘Els jardins de la ciutat d’Herculà’. Aquesta antiga ciutat és un cas únic que ens permet conèixer amb detall l’amor dels seus habitants pels jardins i els estudis d’arqueobotànica i d’arqueologia que van tenir lloc a partir dels anys seixanta del segle passat i que han permès reconstruir la vegetació present en les domus d’Herculà.
Organitzà: Institució Catalana d’Estudis Agraris L’acte va tenir lloc el 5 de març de 2025 a l’IEC.
El passat dia 7 de juliol tingué lloc, a la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, la presentació de la traducció al català de la Base Mundial de Referència del Recurs Sòl. Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls (IUSS WG WRB, 2022) anomenada sovint en molts àmbits World Reference Base (WRB).
«He decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars, perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política». (Júlia Viejobueno)
El proppassat dia 19 de juny de 2025, va tenir lloc, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, la XII Tarda de Jardins i Jardiners de la ICEA.
Inauguració
«Situació del relleu generacional a la viticultura catalana. Estratègia de suport per part del DARPA»
«Casos concrets de relleu generacional en algunes comarques»
Taula rodona: «Reptes i propostes per a facilitar el relleu generacional a la viticultura»
20 de maig de 2025. Resum i comentari: Lourdes Viladomiu
Resum de Lourdes Viladomiu (UAB-ICEA)
Jornada organitzada per la ICEA el 2 d’abril de 2025 a Barcelona.
«El cas de l’explotació porcina: Masia Tero», a càrrec de Teòfil Camí
«El cas de l’explotació avícola: Ramaderia Armengol SL», a càrrec de Jordi Armengol
«El cas de l’explotació lletera: Mas Gener SCP», a càrrec de Marc Xifra
«El cas de l’explotació de vaquí de carn», a càrrec de Martí Orriols
Organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), es va celebrar el dijous, 20 de febrer a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a Barcelona.
Parlem amb Albert Massot que ha estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.