Entrevista a Mª Isabel Trillas Gay, fundadora de l’empresa Biocontrol Technologies i membre de la Societat Catalana de Patologia Vegetal

juny 29, 2026

Mª Isabel Trillas és biòloga investigadora d’èxit, fundadora d’una empresa de biotecnologia, membre de la Societat Catalana de Patologia Vegetal i de la Junta Directiva de la ICEA.

Doctora Trillas, vostè va estudiar a Barcelona i als Estats Units entorn dels anys 80. Quin record té d’aquelles dues maneres, suposo que molt diferents i més en aquells anys, de concebre l’ensenyament universitari. Què li van aportar?

Soc llicenciada amb grau a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB). El meu treball de llicenciatura va consistir en la caracterització física de substrats per al cultiu en test/fora sòl, treball dirigit pel Dr. Jordi Aguilà. Aquest professor estava interessat en la recerca del Prof. H. A. J. Hoitink (Universitat d’Ohio), que observava com productors que empraven compost de residus de fusta (substrat de cultiu) utilitzaven menys productes químics. L’interès del Prof. Aguilà per a entendre aquest tipus de recerca, i penso que el meu nivell d’anglès (Institut Americà i British Institut), em van permetre tenir una primera beca de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i vaig fer una curta estada (4 mesos) a l’Ohio Agricultural Research and Development Center (OARDC). De tornada a Barcelona, vaig presentar-me a la primera convocatòria de les Beques Fullbright de La Caixa, beca que vaig obtenir. Després de passar l’examen teòric, recordo sobretot l’entrevista i les explicacions entusiastes de la meva experiència americana i l’interès per la fitopatologia. Vaig fer el Màster en Science a la Universitat Estatal d’Ohio (OSU), nou mesos de cursos i començament de recerca i al voltant de 16-18 mesos de recerca a l’OARDC. Vaig presentar la tesina el 1985 i la vaig publicar el 1986 (M. I. Trillas-Gay; H. A. J. Hoitink; L. V. Madden, 1986, «Nature of suppression of Fusarium wilt of radish in a container medium amended with composted hardwood bark», Plant Disease, 70: 1023-1027). L’any 1990 vaig defensar la tesi doctoral a la UB.

El coneixement teòric amb què arribàvem els estudiants catalans era molt bo, diria que excel·lent, i mai vaig trobar-me amb desavantatge respecte dels meus companys nord-americans. La diferència més important era la major disponibilitat de materials de laboratori, nombre de pràctiques i també infraestructures, sense caure en l’excés, dels quals a casa anàvem molt escassos. El desnivell era important. Per exemple, a l’OARDC teníem un ordinador per cada dos alumnes i a la tornada al Departament de Fisiologia Vegetal tenien un ordinador per a tots. Un altre aspecte molt important i diferent era que treballaven els aspectes teòrics i científics a un alt nivell, però també les aproximacions pràctiques, treballant per i amb els productors/empreses, i la divulgació era una avaluació més per al professorat.

 Com veu avui l’ensenyament universitari en aquestes matèries?

De manera general, aquests anys hem millorat en molts aspectes. Com a país penso que continuem fent una bona docència i una millor recerca. S’ha pres consciència de la importància de la recerca, i la transformació de les nostres universitats en bona part ha vingut amb la integració a Europa. Hem après a fer publicacions, a treballar en grup, i els grups a ser competitius i aconseguir diners per a projectes, i s’han millorat substantivament les nostres instal·lacions. Però encara trobo a faltar la transferència: ens falta mantenir les avaluacions per transferència i fer-les correctament, si no no podrem assolir aquesta fita. Cal estar vigilants, estem en un moment de canvi, sempre evolucionem, però en els darrers anys comencem a tenir evidència que no totes les publicacions peer review són això i no totes mantenen els nivells de «qualitat» desitjats. Algunes revistes/editorials no estan fent correctament aquesta feina i s’estan convertint en un simple negoci. És un repte que tenen els nous professors/investigadors i tots com a societat: mantenir la qualitat, i per això cal replantejar certes coses. Com a biòleg ho tinc molt clar, les espècies evolucionem, i ens adaptem o desapareixem, per tant, siguem exigents i fem-ho correctament.

De manera específica, la docència en sanitat vegetal, tant en malalties com en plagues, ha fet una reculada important en els currículums acadèmics, el nombre d’hores ha disminuït de manera substantiva i l’interès en el treball al camp tampoc no està en el seu millor moment (pocs alumnes). És un problema que observem a Catalunya, però també a la resta de la Península. Això s’ha anat constatant en els últims anys i des de la ICEA, amb un grup de treball amb professors de les diferents universitats catalanes, hem establert contactes tant amb la Conselleria d’Universitats com amb la d’Agricultura, i estem presentant propostes per a reconduir-ho en un futur esperem que proper.

 Vostè és un puntal de la Societat Catalana de Patologia Vegetal (SCPV). Què pretenen amb aquesta associació? El dia 30 organitzen la 5a trobada de la Societat amb una anàlisi del paper de la intel·ligència artificial en la patologia vegetal. Quin creu que pot ser el seu paper?

Bé, soc un membre de la SCPV, la idea no és pas meva, però en conèixer-la vaig apuntar-m’hi. Als Estats Units tenen l’American Phytopathological Society, però encara no tenim una societat d’aquesta mena a Europa, les tenim per països, però tampoc no en teníem una a Catalunya. Doncs, per què no? I el fet d’estar a Barcelona…, els companys em van proposar de representar-los a les reunions mensuals. Els nostres objectius diria que encara són senzills, tenim relleu generacional i ens caldrà definir estratègies per als propers cinc anys.

Enguany celebrem la 5a reunió anual, desconec les conclusions a què arribarem el proper 30 de juny, us animo a venir i a participar-hi. Personalment, crec que hem d’«educar» la intel·ligència artificial, però també demanar/tenir drets d’autoria.

Durant la seva etapa universitària ha combinat la docència amb la recerca. I no s’ha quedat aquí: del descobriment d’una soca (T34) del fong Trichoderma asperellum va passar a crear una empresa derivada (spin off), Biocontrol Technologies, que li va valdre quedar finalista europea de les Dones Innovadores. Va ser complicat passar del camp teòric a l’empresarial?

En el transcurs de la tesi doctoral de la Lurdes Cotxarrera Vilaplana, mentre avaluàvem compostos de la recollida selectiva d’escombraries de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (col·laboració amb la Dra. Montserrat Soliva, Escola d’Agricultura, UPC), vam trobar un compost molt supressor a la fusariosi vascular del tomàquet. La naturalesa supressora d’aquest material no era deguda a components volàtils/químics sinó biològica, i els microorganismes més predominants eren fongs del gènere Trichoderma, spp.

Es va aïllar de més de dues-cents soques diferents, fins que va quedar-ne un grup reduït i finalment es va seleccionar la soca amb el número de laboratori T34 (T per Trichoderma). Per protegir-la vam insistir a fer una patent, dic «insistir» perquè a la UB tenien interès per patents en altres disciplines, però no en agricultura. Després d’una reunió amb el Dr. Pascual Segura de l’Oficina de Patents de la UB, es va patentar, primer a Espanya, i en aquell moment teníem fins a dos anys per a perllongar aquesta patent a altres països. La idea, que no va tenir èxit (2000-2002), era llicenciar la patent a alguna empresa i tenir una entrada recurrent de diners per a recerca. També el meu interès era estendre la patent per tot Europa i els Estats Units i, per a aquest segon pas, la UB ens va suggerir demanar un projecte Capital Concepte a la Generalitat de Catalunya. Així va sorgir Biocontrol Technologies, SL, per això som una empresa spin-off de la UB, sorgim a partir d’una patent. En aquell moment vaig pensar que podia fer dues coses, només publicacions, és a dir, no sortir de la meva zona de confort, o bé, si volia que el desenvolupament arribés a mans dels pagesos, havíem de fer-ho nosaltres, teníem els coneixements i les ganes.

El tema de finalista al Premi UE Dones Innovadores va sorgir en una d’aquestes informacions que rebíem de l’Oficina de Transferència de la Fundació Bosch i Gimpera – UB, ens va arribar (2017) la convocatòria de la Unió Europea de Recerca i Innovació. Efectivament, després del que havia estat fet i d’omplir la sol·licitud de producte fitosanitari (6.000 pàgines), 15 preguntes que serien 5 fulls, era una diversió. L’experiència a Brussel·les va ser això, divertida, i érem quatre finalistes espanyoles (dues de catalanes).

Pel que fa a l’última pregunta, mai m’he considerat una empresària. No he volgut tampoc fer cap màster en aquest aspecte, per deixar i confiar que cada professional faci la seva feina. El que sí que em considero és una persona emprenedora, molt intuïtiva, que ha tingut el suport i la implicació familiar per a poder fer-ho, i també soc una «fan» dels microorganismes i el control biològic.

De què parlem quan parlem de malalties en cultius?

Acadèmicament, diferenciem malalties de plagues, són disciplines diferents, i evidentment, les plantes/cultius es veuen afectades per les dues. Per malalties entenem aquells microorganismes microscòpics, que l’ull o la lupa no poden veure, per tant, parlem de manera general de virus i propers, bacteris i fongs que interfereixen negativament en el funcionament i/o creixement de les plantes. Mentre que amb les plagues ens referim a aquelles disfuncionalitats produïdes per insectes. Queden els nematodes, que estan entre les dues disciplines, i s’acostumen a ensenyar en ambdues. Plagues i malalties produeixen en les plantes el que s’anomena estrès biòtic i que es diferencia de l’abiòtic, en el sentit que aquest últim és causat per l’ambient, la falta o l’excés d’aigua, nutrients, temperatura, llum, etc., tot i que precisament l’ambient és un pilar clau en el desencadenament i la magnitud de malalties i plagues.

 El control biològic és una bona alternativa per al control de les malalties?

Durant el segle passat (1940) es va imposar la proposta de l’agrònom Norman Borlaug, l’anomenada industrialització agrària o Green Revolution, que va portar a un gran increment en la producció agrícola, gràcies al foment de l’aplicació massiva de fertilitzants sintètics i productes químics de síntesi. Per contra, ens trobem un altre funcionari de l’Administració americana, la biòloga marina Rachel Carson, que observava i denunciava (Silent Spring, 1962) l’acumulació d’aquests productes, principalment DDT i la mort de peixos. El llegat d’aquella revolució verda —l’increment de la producció a qualsevol preu— el coneixem tots: degradació i contaminació de sòls i aigües, pèrdua de biodiversitat, afectacions en la salut humana, etc.

Europa, conscient d’aquestes evidències científiques es proposa en la Directiva 91/414/EEC sobre la comercialització de productes per a la protecció de les plantes (PPP) revisar les aproximadament 1.000 substàncies actives (SA) autoritzades. Aquesta directiva dona lloc a la posterior Regulació EC 1107/2009, que, després de l’harmonització en els diferents estats membres, ens porta a la prohibició d’aproximadament el 74 % d’aquelles SA. Actualment, encara hi ha més productes químics que biològics, però cada vegada més es consolida el control integrat de plagues i malalties dels cultius, on el control biològic és una eina segura (per a l’ambient, l’agent aplicador i els consumidors). La utilització d’alternatives diferents dels químics de síntesi ja no són allò que es deia als anys 90 spray and pray, i el control biològic s’està demostrant que és una excel·lent alternativa per al control de malalties i plagues.

 Quina acceptació té entre els pagesos?

Cada vegada l’acceptació és més gran, tot i l’escepticisme inicial. Costa vèncer la cega confiança que encara hi ha en els químics, i sempre cal demostrar l’eficàcia dels biològics. Eficàcia que s’ha demostrat durant el procés de registre fitosanitari. El que reconforta és que amb poc temps un mateix pagès passa de negar-ho a tenir dubtes, fins que perd la por i ho prova. A partir d’aquí fàcilment es converteix en un «fan» i no vol tornar enrere.

És un mite que un fitosanitari químic sigui millor que un fitosanitari biològic, en el nostre cas tenim un gran nombre d’estudis estadístics i publicacions científiques d’altres universitats i centres de recerca, d’arreu del món, en què es demostra que T34 presenta una eficàcia comparable als químics de síntesi, igual o millor producció i, a més a més, no som fitotòxics, som residu zero i no tenim cap impacte negatiu (estudis toxicològics i ecotoxicològics) en abelles, fauna auxiliar, peixos, aus, fixadors de nitrogen. El que sí fa T34 és reduir significativament el nombre d’esclerocis, microesclerocis, clamidòspores, poblacions de patògens edàfics i alguns de foliars, és a dir, controlar les malalties.

És molt complicat obtenir un registre per a aquest tipus de productes i la seva comercialització? Europa és prou competitiva en aquest sentit?

Nosaltres, jo personalment i el nostre grup a Biocontrol Technologies, podem parlar en primera persona, donat que som una de les poques empreses que han dut a terme tot el procés des de l’aïllament i estudis de registres 2/3 del total d’estudis requerits en un registre fitosanitari, la confecció dels dossiers i la seva tramitació administrativa, fins a l’obtenció de l’autorització, tant a Europa, com al Canadà i els EUA (països amb les regulacions més estrictes). Podem dir que els requisits són gairebé els mateixos, si exceptuem que en alguns estats dels EUA no es demanen estudis d’eficàcia. El procés a la Unió Europea és més lent, principalment i des del meu punt de vista, degut al fet que ha de passar pels estats membres. Tot i que cada vegada és més àgil, encara queden coses per a millorar; penso que s’està en camí, però cal mantenir l’exigència en l’àmbit polític per no perdre competitivitat respecte d’altres potències internacionals.

Amb tot, i encara que pensem que l’eficiència europea és menor, Europa ha estat molt valenta respecte dels EUA, per exemple, en la prohibició de substàncies actives perilloses. Però no podem «abaixar la guàrdia», encara ens queda molta feina per fer.

Gestió de l’aigua per al regadiu a Catalunya. Presentació de propostes

maig 21, 2026

L’onze  de maig d’enguany es va celebrar, a la seu del Institut d’Estudis Catalans, la jornada  dedicada a la gestió de l’aigua per al regadiu a Catalunya. La inauguració de la Jornada la va fer en Jordi Sala, President de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA).

En Ramón Lletjós, gerent de l’Associació Catalana de Comunitats de Regants (ACATCOR), va presentar la seva ponència sobre la gestió de l’aigua pel regadiu al nostre país. Desprès de preguntar-se  si Catalunya pot garantir l’aigua pel regadiu i exposar els reptes que ha d’encarar l’agricultura, va parlar de la gestió del recurs aigua, gestió que no pot ser sectorial sinó única  (“una sola aigua-un sol sistema”). Finalment va donar a conèixer una sèrie de propostes que, en relació a la planificació del quart cicle hidrològic de les conques internes de Catalunya, ha fet ACATCOR. Presentació

La Lourdes Viladomiu va presentar l’informe “Els efectes socioeconòmics de la introducció de sistemes de reg de suport en els territoris” fet per la Karen Hoberg (Alimenting i ICEA), en Jordi Rosell (UAB i ICEA) i ella mateixa (UAB i ICEA). L’informe aborda el concepte de reg de suport i, a partir de tres casos d’estudi, analitza els impacte i problemàtiques mitjançant recollida de dades, entrevistes en profunditat i establiment d’indicadores proxy. Presentació

Finalment es va obrir un debat amb el públic assistent a on, entre altres temàtiques, es va parla de la problemàtica de la qualitat de l’aigua.

Entrevista a Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya

maig 21, 2026

Francesc Reguant, economista especialitzat en temes agraris, amb una llarga trajectòria professional en què destaca com a antic membre de l’equip directiu de l’IRTA i com a antic cap del Gabinet Tècnic del DARP. Membre de la ICEA, institució de la qual va ser vicepresident. És autor de diversos llibres, i acaba de presentar la seva última obra Dos agriculturas, las dos necesarias en el Col·legi d’Economistes de Catalunya, on presideix la Comissió d’Economia Agroalimentària.

1. Senyor Reguant, per què ara aquest nou llibre?

El llibre és un encàrrec de Cajamar arran de la meva participació en la Plataforma Tierra, un espai digital per a l’agroalimentació d’aquest grup cooperatiu. Allí disposo d’un blog que precisament es titula Dos agriculturas, las dos necesarias. Cajamar em va demanar que desenvolupés aquesta idea i la vinculés a les estratègies de producció d’aliments enfront del repte de la sostenibilitat global.

El model explicatiu de «dues agricultures» és una proposta que ja vaig plantejar el 2011 en el llibre Entendre l’agricultura. Així mateix, s’ha recollit en el llibre Cuits pel clima del 2025, del qual soc coautor amb la periodista Lorena Farràs. A partir d’aquest model, s’entén millor la realitat agrària i es facilita el disseny d’estratègies diferenciades molt més operatives alhora que possibles.

2. Al llibre, hi assenyaleu diversos mites que s’han anat repetint en els últims anys sobre l’agricultura i els agricultors, molts dels quals són erronis. Si n’haguéssiu de destacar un com el més perjudicial per al sector, quin seria i per què?

Potser el més important és la falsa imatge del sector agroalimentari com a endarrerit, envellit, econòmicament insignificant, contaminant i gran culpable del canvi climàtic. Costa d’entendre la gran distància cultural del món urbà respecte al sector que li produeix els aliments que menja cada dia. Darrere d’aquest desconeixement neixen posicions de menyspreu i assetjament que, a més d’injustes, desorienten les polítiques necessàries.

Alhora, ha estat clarament disfuncional la manera d’adjudicar la titularitat de la PAC. Aquesta titularitat no es basa en la figura de l’agricultor actiu (ocupat agrari) sinó, principalment, en la propietat de les terres. Aquest fet ha portat a mostrar una falsa edat envellida dels pagesos, cosa que afecta la imatge de l’agricultura, però, alhora, és un fre important al relleu generacional i a la innovació.

3. També hi feu molta referència a la protesta dels agricultors, anomenada «revuelta campesina». Com valoreu les respostes que des de les administracions (CE, MAPA, DARP) s’han donat a les reivindicacions pageses?

Sens dubte, les protestes han sorprès, en bona part; han obert un ampli diàleg o reflexió i han impactat en les estratègies de les diferents administracions. Un dels resultats més clars ha estat la consciència que calia donar una resposta nova a una realitat que es va transformant ràpidament. En aquest sentit, s’ha pres consciència que hi ha diferents realitats i que cal ajustar els recursos a les diferents necessitats. És a dir, les realitats diferenciades exigeixen, també, respostes diferents. S’ha parlat, com a titular periodístic, d’una «PAC a la carta». De fet, com a probable resultat de les protestes, hi haurà una reformulació molt important de les bases de la PAC, la qual cosa ja és manifesta i comença a debatre’s a partir de la proposta del Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034, publicat el 16 de juliol de 2025.

4. Catalunya arrossega un retard important en la modernització del regadiu. Quins consells donaríeu al Departament d’Agricultura i a les comunitats de regants per a iniciar un procés d’adequació? Quins haurien de ser els primers passos?

Aquest retard en la modernització dels regadius, sobretot als canals d’Urgell, està comportant uns alts consums d’aigua innecessaris. Ja que podrien ser molt més baixos, si s’utilitzessin noves tècniques de regadiu, les quals obririen el camí de l’agricultura de precisió. Des d’un punt de vista mediambiental i de resiliència hídrica en un país mediterrani com Catalunya, la modernització és necessària o, millor dit, imprescindible.

Tant l’Administració de l’Estat com de la Generalitat han fet un gran esforç d’apropament a les reivindicacions dels agricultors dels canals d’Urgell i han ofert uns nivells de suport financer extraordinaris, per sobre d’altres regadius. Tanmateix, l’elevada edat de molts propietaris no estimula la innovació, malgrat que la modernització suposa un increment important del valor patrimonial de la finca. Fins i tot, organitzacions tals com Unió de Pagesos reclamen l’absoluta gratuïtat.

Des del DARP es proposa una modernització a la carta, per aquelles àrees en què els agricultors acceptin la modernització. És a dir, una modernització a clapes del terreny. Però aquest procediment és tècnicament irracional i molt més car.

Què aconsellaria al DARP sobre això? En primer lloc, seduir amb una informació tècnica, financera, patrimonial i estratègica detallada. Alhora, aprofitar al màxim tots els espais racionals de negociació. Però, finalment, utilitzar les capacitats legals de l’Administració pública per a realitzar la totalitat de la modernització segons un projecte global que situés la boca de reg a pressió a totes les finques. La pròxima sequera i el canvi climàtic no poden esperar més. La Generalitat hauria de poder oferir resultats ràpids en aquest tema i tota la societat entendria una actuació positiva per a tots (societat, regants i propietaris), malgrat el disgust d’alguns.

5. Moltes organitzacions, crítiques amb l’agricultura més industrial, consideren necessari un canvi en el model de consum per a assolir la sostenibilitat del sistema. Creieu que les administracions poden impulsar aquest canvi amb èxit, o hi ha altres fórmules que podrien ser més efectives?

Aquest canvi ja s’està produint. La informació científica sobre dietètica i sostenibilitat mediambiental que s’està difonent està aconseguint canvis significatius i ben orientats en els patrons de consum, per exemple, reducció de les begudes alcohòliques i ensucrades, increment de les lleguminoses, etc. Alhora, tal com ja es fa, cal controlar i intervenir en consums clarament perillosos.

6. Com imagineu el futur de les cooperatives agràries a Catalunya? Quines accions considereu que caldria impulsar per a adaptar-les als nous reptes?

Les empreses agràries catalanes necessiten sumar i guanyar dimensió. Les cooperatives són una opció especialment indicada per a aquesta finalitat. Caldria, però, tenir en compte alguns aspectes que li garanteixin la bona i eficient gestió en un entorn competitiu. En aquest sentit, alguns dels aspectes que cal tenir en compte són: en primer lloc, les dotacions de reserves suficients que li permetin una certa i adequada capacitat d’autofinançament. En aquest sentit, les cooperatives han de prevenir-se estatutàriament de la preferència pel present dels socis. Les cooperatives han de tenir sempre una mirada vers el futur. En segon lloc, estar atents als indicadors del mercat competitiu, especialment pel que fa als preus dels productes. En tercer lloc, les decisions comercials del dia a dia en un món competitiu no es poden prendre en una assemblea. Una empresa mercantil és més eficient en aquest aspecte. És una bona estratègia gestionar l’activitat comercial a través d’una empresa mercantil, la qual pot disposar també de participacions externes, mantenint sempre el control de la mateixa cooperativa. En quart lloc, la disciplina enfront del mercat. La cooperativa no pot trobar en competència al mateix mercat un soci de la cooperativa. En cinquè lloc, diferenciar per unir, qualitats diferents han de tenir preus diferents. L’homogeneïtat en el pagament dels productes dels socis acaba expulsant els millors productors. En conjunt, són un conjunt de reformes que mereixerien alguns canvis legals després d’un rigorós procés de reflexió i anàlisi.

7. A les propostes per a la reforma de la PAC (post 2028) es fa esment de la necessitat de focalitzar els ajuts directes «en els agricultors que més ho necessitin». Teniu una aproximació de qui són els «agricultors que necessiten» els ajuts al nostre país? Hi ha agricultors que ara reben ajuts i que no són els que més ho necessiten?

Sens dubte, s’han de reforçar les polítiques (no només de suport financer) per a acompanyar els joves pagesos. Alhora, s’ha de garantir la plena igualtat en relació amb la dona pagesa amb un suport efectiu en la seva activitat.

Més enllà d’aquests dos aspectes, s’ha d’oferir un suport singular a l’agricultura en dificultat física. Segons la meva opinió, aquí rau la clau per a gestionar adequadament els fons de la nova PAC. Necessitem la viabilitat d’empreses agràries ubicades en entorns (muntanya, secà àrid, etc.) de dificultat física. Necessitem la seva presència activa al territori i, per aconseguir-ho, calen estratègies diferenciades i ajuts que compensin la dificultat. En realitat, aquest és un aspecte clau del model de dues agricultures, les dues necessàries.

8. Just fa uns dies s’ha publicat l’Informe Fènix, quina és la vostra opinió sobre el contingut de l’Informe i les seves propostes?

Una mica abans de la seva publicació, m’havien informat d’alguns continguts de l’informe, fet que ja va motivar la meva publicació fa una setmana a Via Empresa de l’article «Confondre valor i preu, el gran error amb l’agricultura catalana». Aquest article ja volia ser una resposta parcial a l’Informe, el qual considero que fa un ús inadequat d’alguns indicadors, tals com el PIB o el VAB.

L’Informe es va publicar fa dos dies i no l’he pogut llegir en deteniment, per això, que solament puc oferir una primera impressió. En primer lloc, el coordinador, els redactors i l’equip assessor es mereixen tot el respecte professional, raó que accentua la meva sorpresa.

Certament, formular unes propostes altament destructives sobre la primera indústria del país és, si més no, molt agosarat. Però culpabilitzar els treballadors amb pitjors sous de no aportar suficient en relació amb els serveis que reben és, a parer meu, no entendre els camins de la desigualtat, de la injusta desigualtat.

Algunes interpretacions de les dades no guarden relació amb la realitat. En tots els sectors, part de la plantilla (pels treballs més simples) cobren el sou mínim. Si obviem l’existència d’aquests treballadors, el sector no funciona. Això és així a tots els sectors, no només al sector carni o al turisme. La millora de les condicions laborals i la reducció de la desigualtat són objectius de justícia social a defensar dins del complex marc d’una realitat competitiva, però això no sembla ser la intenció dels redactors de l’Informe Fènix.

Per al sector turisme, jo proposaria incrementar l’impost turístic, la qual cosa reduiria la quantitat de turistes, afavoriria un turisme més qualificat i més capaç de cobrir els costos d’ús de les nostres infraestructures.

Quant a la indústria càrnia, s’usen dades generalitzables per a la majoria dels sectors per a criminalitzar-ne un de concret. Sembla que hi hagi un biaix cultural a partir de prejudicis sobre aquest sector, quelcom molt inserit a l’imaginari col·lectiu català.

En fi… potser quan en faci una lectura aprofundida modificaré la meva opinió i reduiré la meva sorpresa.

Entrevista a Pere Costa i Batllori, doctor en veterinària, exdegà del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona i excatedràtic de l’Escola d’Agricultura

abr. 23, 2026

President d’honor de la Acadèmia de Ciències Veterinàries i membre de la Reial Acadèmia Europea de Doctors.

Avui parlem amb Pere Costa i Batllori, doctor en veterinària, President d’honor de la Acadèmia de Ciències Veterinàries, membre de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i soci de la ICEA. Tot un referent en l’alimentació animal.

Doctor Costa, a la vostra família no hi havia cap antecedent que es dediqués a la veterinària. Què us va impulsar a escollir aquesta carrera?

Potser són petits detalls. Vaig néixer a Barcelona el 1933. A conseqüència de les penúries de la Guerra Civil i de la postguerra, els meus pares em deixaren amb els avis a Peralada (Alt Empordà) i, posteriorment, ells també varen decidir seguir el mateix camí en fer-se càrrec el meu pare de la Biblioteca del Castell de Peralada. La vida era tranquil·la i un xic monòtona. Vaig cursar l’ensenyança primària, molt primària, a l’escola del poble i el batxillerat, a l’Institut de Figueres. M’agradava aquella vida, possiblement, perquè no en coneixia cap altra. M’agradava el camp i els animals. Era amic del veterinari, a qui acompanyava sovint en les seves visites. Un parent de l’àvia materna havia sigut també veterinari del poble. Quan va arribar el moment de triar la carrera, els meus pares no volgueren influir en la meva decisió que crec els va sorprendre. Jo m’imaginava substituint el veterinari Ferran trescant per l’Empordà. La realitat va ser després molt distinta, però la decisió presa sempre m’ha omplert de satisfacció.

Quan es va llicenciar, en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quines eren les principals preocupacions del sector?

La situació era decebedora, molt decebedora. Moltes mancances en tots els sentits, una forta plètora professional, una ramaderia precària i rural que no produïa llocs de treball, les indústries sectorials tenien poca capacitat econòmica, algunes empreses estrangeres començaven a interessar-se pel sector, però bàsicament oferien treballs comercials, els coneixements que la facultat ens havia ofert no estaven actualitzats en molts casos, disposàvem d’una formació professional desfasada i el sector estava poc capitalitzat. La sortida professional més a la mà era el funcionariat, opositar al Cuerpo de Veterinarios Titulares per bàsicament fer la clínica rural i el control d’aliments per a la població i el Cuerpo Nacional per a càrrecs de direcció estatal, però no encaixava en la manera de ser d’una gran majoria. La clínica d’animals de companyia estava en una fase inicial. Es va fer imprescindible obrir l’exercici professional lliure i recórrer a les publicacions tècniques gairebé sempre franceses que era la llengua més coneguda, o nord-americanes encara que els coneixements de l’anglès eren generalment rudimentaris. Calia posar-se al dia de cara al futur i no era fàcil…

Heu vist com es passava de les explotacions ramaderes en petites granges, a passar a convertir-se en el principal subsector de l’agricultura catalana, i pal de paller d’una potent indústria exportadora. Com ha estat possible?

Treballant en l’autoafirmació dels veterinaris com a imprescindibles i fonamentals per a la salut dels animals i dels humans, per a facilitar l’oferta d’aliments d’origen animal amb plena seguretat sanitària i per al control alimentari en general. Es va treballar per a donar suport a l’empresariat nacional i estranger per a invertir en granges més grans i més professionalitzades, fàbriques de pinsos, laboratoris de medicaments i vacunes… I entre altres accions, es va aconseguir el fet de poder importar matèries primeres que no es produeixen en el país, assenyalant la soja com a producte paradigmàtic i recomanant races animals més productives per a millorar les autòctones. Tampoc no es pot oblidar l’important paper de les facultats de Veterinària de Catalunya que figuren entre les millors facultats europees.

Sou considerat un referent en tot allò relacionat amb l’alimentació animal, en l’àmbit nacional, però també com a assessor fora d’Espanya. En què van consistir aquests canvis?

Cal definir diferents camps d’activitat a millorar: la genètica dels animals quant a un creixement més ràpid amb menor consum d’un aliment equilibrat i l’estudi de les necessitats que l’animal precisa per a aquest creixement més ràpid.

M’afalaga si em considereu un referent. Va haver-hi molts referents que varen intervenir en el canvi de les estructures ramaderes que podríem denominar casolanes a la realitat actual. Cal referir-nos a les facultats de Veterinària, al capital nacional i estranger que va invertir en granges, laboratoris, tecnologies, a la facilitat de l’intercanvi de coneixements amb països més desenvolupats i també als genetistes, als nutricionistes, als químics, als comercials que varen treballar a fons. La millora en l’alimentació i en la salut animal eren imprescindibles per a aconseguir una millora en l’alimentació i la salut humana. Cal destacar el gran paper de les noves vacunes en la sanitat animal i el gran paper d’una alimentació equilibrada del bestiar en l’obtenció d’una carn, llet, ous en més quantitat, millora de preu i millora del valor nutricional. Es va aconseguir la producció industrial de porcs, aus, llet, carn de vedella, xais i conills en òptimes característiques de qualitat, sanitat i valor alimentari.

Una de les controvèrsies, i ara amb el tractat de Mercosur tornen a estar d’actualitat, és la utilització de determinades substàncies per a afavorir l’engreix ràpid dels animals. Com està actualment aquest tema?

Seria lògic que els productes importats estiguessin sotmesos a les mateixes normes de producció que té la Unió Europea i també s’hauria de fer una revisió de les citades normes europees, perquè és possible que siguin excessives per a alguns tipus de productes. És un tema delicat, però necessari en el qual haurien d’intervenir no sols els polítics i economistes, sinó també els tècnics sensats i experts coneixedors del tema.

Un dels aspectes que actualment preocupen són les malalties en el bestiar i la possibilitat que saltin entre espècies inclosa l’espècie humana. Creieu que hi ha perill d’una crisi sanitària global?

El perill sempre existeix, però és evident que si s’apliquen les normes correctament, podem viure tranquils.

La Xina està fent granges de porcs verticals de molts pisos, amb estrictes mesures de bioseguretat i residus pràcticament zero. Aquest és el model de futur?

La cria de porc en edificis verticals presenta greus problemes sanitaris per als mateixos porcs, de manera que la mortalitat existent és extraordinària. Per ara, creiem que és una experiència no viable de portar a la pràctica.

Des de la perspectiva que li donen els noranta-tres anys, com veieu el futur de la ramaderia en un món cada cop més tecnificat. Els drons seran els nous pastors i ramaders, i els veterinaris seran substituïts per IA, o ni tan sols això. Tota la carn serà de laboratori?

La carn de laboratori no es pot denominar carn. Sempre serà un producte diferent que caldrà diferenciar, com la llet d’origen vegetal que ja s’utilitza de manera molt generalitzada i que no s’hauria de denominar llet. Estem parlant de productes que, nutricionalment, no són comparables. El futur sembla que estarà en les grans indústries que explotaran granges de gran capacitat sempre limitades a un cert nombre de caps, amb els diferents estadis de producció separats o sigui granges de reproducció, granges de garrins i granges d’engreix sempre aïllades. Tot sembla indicar que aniran desapareixent, com ja està passant, els petits productors.

Què opineu de les noves tendències alimentàries que tendeixen a demonitzar el consum de carn? Hi ha una base científica o són modes?

La proteïna animal té un elevadíssim valor nutricional i està totalment ajustada per al desenvolupament normal de la humanitat. Ha estat un procés evolutiu al llarg de molts anys que ens ha portat fins aquí. És possible que en algunes societats sigui possible reduir el seu consum per motius ambientals discutibles, però sembla clar que els nivells òptims d’ingesta de proteïna animal contribueixen, en gran manera, al correcte desenvolupament d’una vida sana.

I quina és la vostra opinió sobre el futur consum d’insectes, ja que s’estan preparant granges per a la seva producció?

Personalment, espero no haver de recórrer al seu consum, però no és cap novetat el consum de formigues, per exemple, i altres insectes propis de civilitzacions alienes. Crec que cal estar oberts a aquestes possibilitats especialment per a l’alimentació animal si s’aconsegueix una combinació correcta per a cobrir les seves necessitats en aminoàcids, calories i absència de toxicitat. Personalment, crec que, arribat el cas, m’abstindré del seu consum, perquè la carn constitueix un aliment bàsic (juntament amb el peix) en l’alimentació humana i en la nostra gastronomia, i consumir-la és un plaer al qual cal intentar no renunciar.

Entrevista a Pablo Vilanova, director general de Mercabarna

febr. 23, 2026

Pablo Vilanova, enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, i un MBA per ESADE.

La seva carrera professional es desenvolupa els primers anys dins de l’àmbit d’assessorament i serveis d’enginyeria.

Posteriorment, el 2008, entra a formar part de l’empresa Mercados de Abastecimientos de Barcelona, S.A. (Mercabarna), on ocupa diverses posicions de responsabilitat i, des de 2023, el càrrec de director general.

Des de Mercabarna i conjuntament amb les empreses operadores del sector agroalimentari, impulsa la competitivitat, la sostenibilitat, la innovació i la transformació digital en els mercats centrals de Barcelona.

1. Com definiries en aquests moments Mercabarna?

Mercabarna és un dels principals mercats majoristes d’Europa, tant pel volum i la varietat de productes que s’hi comercialitzen —més de 2,5 milions de tones d’aliments—, com per l’abast de la seva influència —10 milions de persones—, superant els límits geogràfics de Catalunya per arribar a molts punts d’Espanya i a tot Europa.

En aquest sentit, és un motor econòmic del sector agroalimentari català i espanyol molt important, amb 550 empreses majoristes que donen feina a uns 7.500 treballadors, facturen uns 5.500 M € anuals i exporten entre un 30 % i un 40 % sobre el total d’aliments comercialitzats a Mercabarna.

A més, Mercabarna garanteix l’aprovisionament del petit i mitjà comerç d’arreu de Catalunya, gràcies al qual els consumidors tenim una gran oferta i varietat de productes frescos i més vida comercial als barris, més competència comercial i, per tant, una millor qualitat-preu d’aliments saludables.

1. Relació de Mercabarna amb el sector primari:

— Fruites i verdures. Quina presència tenen els productors en el Mercat?

Mercabarna comercialitza la meitat de la fruita i hortalissa catalanes destinades al mercat intern —unes 352.000 tones— a través de les empreses majoristes —algunes d’aquestes també productores— i dels petits productors locals que venen directament les fruites i hortalisses que conreen en aquest gran mercat.

Un dels punts en què es troba una concentració elevada de producte de proximitat és l’Àrea de la Pagesia, una zona al centre del Mercat Central de Fruites i Hortalisses per a la venda directa dels petits productors locals, on operen una trentena d’agricultors d’arreu de Catalunya, i també a la Zona de Cooperatives Agràries, on n’hi ha vuit, sobretot del Baix Llobregat i el Maresme.

— Peix i marisc. S’ha plantejat mai que els pescadors puguin venir a vendre directament el seu producte al Mercat Central?

Fins ara, els pescadors han preferit vendre el peix a través de les llotges locals o directament als majoristes de Mercabarna i, així, poder dedicar-se exclusivament a les tasques de la pesca. No obstant això, no descartem que en el futur alguna confraria de pescadors vulgui tenir presència també a Mercabarna mitjançant altres modalitats, donades les sinergies que es generen al Mercat Central.

— Plantes i flors. Com porta el sector que hi hagi dos mercats tan a prop l’un de l’altre?

En aquests moments, tenen segments de clients diferenciats. Mercabarna-flor ven sobretot als floristes de Barcelona i el Baix Llobregat, i també a dissenyadors i decoradors florals del sector de l’hostaleria, els esdeveniments, etc. Aquesta tipologia d’empreses estan agafant molta força darrerament a Mercabarna, on troben l’espai idoni per a abastir-se dels productes més adequats per als seus treballs i composicions, inclús algunes d’aquestes s’estan ubicant al mateix Mercat per a potenciar encara més aquestes sinergies amb les empreses majoristes.

— Escorxador. Per què es va tancar?

Des del seu trasllat a Mercabarna l’any 1979, provinent de l’antic escorxador de Barcelona, situat a l’actual Parc Joan Miró, l’escorxador sempre havia estat deficitari, i en els últims deu anys havia generat pèrdues acumulades per valor de 22 milions d’euros. Es va tancar per decisió unànime del Consell d’Administració de Mercabarna, el setembre de 2020, perquè aquestes pèrdues ja no estaven justificades, ja que en aquell moment la instal·lació donava servei de matança principalment només a dues empreses càrnies ubicades dins de Mercabarna, les quals tenien altres escorxadors propers que podien oferir-los aquest servei. I resulta que, en els últims anys, el sector carni ha evolucionat molt i la majoria d’empreses càrnies estan molt integrades al llarg de tota la seva cadena de valor amb escorxadors i sales de desfer que formen part de la seva pròpia estructura empresarial.

2. Els mercats centrals i la importància en la formació de preus

Els mercats centrals són crucials en la formació i la regulació dels preus dels aliments frescos perquè concentren, en un únic espai i moment, l’oferta dels agricultors, i ofereixen un volum i varietat de productes, la competència entre les més de 160 empreses majoristes que distribueixen el gènere dels productors i la demanda dels compradors detallistes. Aquesta concentració ajuda a regular els preus, aporta transparència respecte als mateixos, assegura el proveïment diari i afavoreix als ciutadans l’accés a productes frescos i saludables amb la millor relació qualitat-preu.

3. Qui és el responsable dels controls sanitaris i com es desenvolupen?

L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) vetlla per garantir la seguretat alimentària dins de Mercabarna, i afavoreix els controls higiènics sanitaris dels aliments que es comercialitzen al seu recinte. L’ASPB té onze persones permanentment a Mercabarna, entre veterinaris i auxiliars, que controlen tant la salubritat dels aliments com el correcte estat de les instal·lacions dels mercats centrals i de les empreses situades a la Zona d’Activitats Complementàries.

4. El fort creixement, aquests darrers anys, de les grans superfícies i els supermercats pot posar en perill el futur dels mercats centrals, potser més pensats per als petits i mitjans detallistes?

La quota de mercat de distribució de les grans superfícies i els supermercats és majoritària i la tendència és creixent. Però això no és incompatible amb els mercats centrals de Mercabarna, que són molt dinàmics i evolucionen també per adaptar-se a les noves necessitats de tota mena de compradors. Tot això, sense deixar també de treballar per donar un millor servei i ajudar a evolucionar el sector detallista tradicional que ha de transformar-se i donar més valor afegit per continuar sent competitiu i atractiu per al consumidor. A més, l’abast geogràfic, cada vegada més gran de distribució des de Mercabarna, fa possible que el volum de venda del Mercat Central de Fruita i Hortalissa estigui creixent.

5. Què és la Zona d’Activitats Complementàries (ZAC)? Com es va desenvolupar i quin sentit té?

És el lloc on es desenvolupen les activitats associades als Mercats Centrals de Mercabarna i ocupa, aproximadament, dues terceres parts de l’espai de Mercabarna. Es va començar a desenvolupar a finals dels anys vuitanta, promoguda per la Direcció de Mercabarna entre els majoristes dels mercats centrals, els quals van anar responent molt positivament.

A la ZAC, s’hi van instal·lar empreses que aporten valor afegit als aliments i servei als clients, i afavoreixen que els majoristes tradicionals dels mercats centrals s’hagin pogut adaptar a les noves formes de comerç i consum.

La ZAC ha estat clau en l’evolució de Mercabarna i és un dels fets diferenciadors d’aquest polígon alimentari respecte a la major part dels mercats majoristes del món. A la ZAC hi ha elaboradors de quartes gammes (amanides netes i tallades; fruites pelades; peix escatat, eviscerat i tallat; brotxetes de carn i verdures, etc.); empreses especialitzades a proveir el sector de la restauració, els petits i mitjans supermercats o les grans empreses de distribució; empreses dedicades a la importació i exportació d’aliments; maduradors de fruita; grans frigorífics d’ús públic; companyies de logística i transport; centrals de compra de les empreses de la distribució regional, etc.

La ZAC i els mercats centrals de Mercabarna es complementen, ja que la ZAC ha permès que les empreses dels mercats diversifiquessin la seva oferta per donar servei a tota classe de clients. D’aquesta manera, es poden trobar majoristes especialitzats que proveeixen els petits i mitjans detallistes, les cadenes de supermercats, els clients de la restauració o els compradors internacionals, etc.

6. Fa poc temps la superfície de Mercabarna ha crescut, amb un acord amb el Consorci de la Zona Franca. Creieu que està resol el tema del creixement a mitjà termini?

Efectivament, a finals del 2021, Mercabarna va adquirir una parcel·la 173.194 m² adjacent al polígon alimentari, que era propietat del Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), coneguda com a 22Al. Aquest fet va permetre a Mercabarna incrementar un 22 % la seva superfície. La parcel·la es va comprar amb empreses instal·lades d’altres sectors, de manera que Mercabarna està respectant els contractes d’arrendament que van adquirir amb el CZFB. De manera progressiva i a mesura vagin acabant els contractes actuals d’empreses d’activitat no alimentàries encara ubicades, s’aniran implantant noves empreses del sector agroalimentari que millorin el mix empresarial de Mercabarna per encara sumar més sinergies i innovació al conjunt de la Unitat Alimentària.

També cal tenir en compte que el tancament i enderroc de l’escorxador va alliberar molts m². De manera que entre els espais que es vagin alliberant del 22Al en els pròxims anys, els de l’antic l’escorxador que ja s’estan urbanitzant i alguna altra parcel·la lliure que hi ha al recinte, es pot garantir el creixement del polígon alimentari a mitjà i llarg termini.

7. Aquests darrers anys hi ha hagut una forta concentració d’operadors majoristes. Penseu que és suficient o encara cal disminuir la xifra actual? Podria arribar, si es concentra molt, a acostar-se a un monopoli?

Des de la posada en marxa de Mercabarna el 1971, amb el trasllat de l’antic Mercat del Born a les seves instal·lacions i, posteriorment, el de la resta de mercats majoristes (peix i flor), hi ha hagut una forta concentració d’empreses, sobretot al Mercat Central de Fruites i Hortalisses.

Això ha estat positiu, perquè ha permès que el conjunt d’empreses del Mercat pogués adaptar-se als canvis que s’han anat produint en el comerç i el consum, ja que la major part dels seus proveïdors i clients també ha anat creixent i concentrant-se, i han sorgit nous segments de mercat, noves oportunitats de negoci, que requerien unes dimensions més grans. D’aquesta manera, actualment hi ha empreses grans, mitjanes i petites que poden donar servei a diferents tipologies de clients.

Actualment, al Mercat Central de Fruites i Hortalisses hi ha 126 empreses majoristes i s’observa l’entrada de noves empreses de dimensions petites i mitjanes amb una oferta diferenciada. Per tant, el mercat s’ha anat regulant i no s’acosta ni s’acostarà a cap situació de monopoli.

8. Parlem de la sostenibilitat del recinte en tant el nombre d’empreses i la superfície el fan diferencial. Com ho tenen plantejat?

La sostenibilitat és un fonament clau, que forma part de la missió de Mercabarna, empresa pública l’objectiu de la qual és garantir el funcionament eficient i responsable de la cadena de proveïment d’aliments frescos en la baula majorista, amb criteris de sostenibilitat social, mediambiental, de bon govern i econòmica, i transparència.

Dins d’aquest marc, Mercabarna ha anat identificant els principals impactes que pot tenir l’activitat empresarial en l’entorn, i desenvolupa un pla d’acció molt ben traçat per a minimitzar-los. Aquest pla inclou molts projectes de diferents àmbits, perquè entenem la sostenibilitat des d’una perspectiva 360, és a dir, social, ambiental i econòmica.

— Temes energètics, en la mesura que hi ha un fort consum per la important quantitat de fred que precisen les instal·lacions per la classe de producte.

Quant a projectes energètics, el més destacable fins ara és REPowerMercabarna-Energia, posat en marxa el 2022, dins del pla de descarbonització i millora de l’eficiència energètica de Mercabarna, a través de l’ús d’energia fotovoltaica. Aquest projecte, al qual es van sumar pràcticament la totalitat de les 550 empreses majoristes ubicades al polígon alimentari, consisteix en la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les cobertes de tots els edificis de Mercabarna per a crear un sistema d’autoconsum que cobreix el 25 % de les necessitats energètiques d’aquest gran mercat.

Actualment, ja estan instal·lades el 100 % de les plaques fotovoltaiques en els edificis que són propietat de Mercabarna i ja s’està comercialitzant aquesta energia entre les empreses de la Unitat Alimentària en modalitat d’autoconsum compartit. A més, el 70 % de les empreses situades a la ZAC han instal·lat també plaques en els seus edificis. Així, Mercabarna compta amb la planta fotovoltaica d’autoconsum en coberta més gran de la península Ibèrica. Es tracta d’una superfície de 360.000 m² (entre edificis públics de Mercabarna i edificis privats de les empreses) i una potència total instal·lada de 18 MWp. Això suposa un estalvi d’aproximadament unes 6.000 tones de CO₂ anuals a l’atmosfera i una inversió publicoprivada de 12 milions d’euros.

— Temes de residus, en la mesura que es genera una gran quantitat de deixalles. Com ho resolen?

L’activitat de les empreses ubicades en aquest polígon alimentari genera unes 25.000 tones de residus (incloent-hi envasos i embalatges) anuals, de les quals se’n valora el 75 %, gràcies al Pla de gestió de residus de Mercabarna, basat en la recollida selectiva.

El Pla de residus es gestiona fonamentalment a través de tres infraestructures: el Punt Verd, creat el 2001 específicament per a l’activitat del polígon alimentari i recentment modernitzat; els contenidors digitalitzats de diferents materials distribuïts pels mercats centrals i la ZAC; i el Foodback o centre d’aprofitament alimentari, posat en marxa el 2022 per evitar el malbaratament alimentari, on van a parar les fruites i hortalisses excedentàries aprofitables per al consum humà, però que ja no són comercialitzables. El 2024, al Foodback es van recuperar 837 tones d’aquests productes, aportades per 92 empreses majoristes, que es van distribuir entre 116.077 persones vulnerables, a través de 305 associacions socials.

— Temes de consum d’aigua

A Mercabarna es consumeix uns 30.000 m³ d’aigua anualment, sobretot per a la neteja diària dels mercats centrals i la resta del recinte alimentari. Amb el Pla de consum responsable, posat en marxa el 2022, tot i el creixement empresarial, ja s’ha aconseguit un estalvi global del 4 %, i el que és més important, s’ha reduït un 2 % el consum d’aigua de xarxa en favor de la freàtica per a les tasques de neteja del polígon alimentari. I continuarem avançant en aquesta línia.

9. Aquests sectors tenen els seus representants amb els gremis, que entenem són els seus interlocutors. Com van les relacions?

Les relacions amb les associacions empresarials que operen a Mercabarna són bones, sobretot perquè estan basades en el diàleg i la cooperació. Aquesta bona entesa funciona a Mercabarna des de fa més de quaranta anys, ja que les diferents direccions del polígon alimentari han cregut que és impossible gestionar bé un recinte en què conflueixen moltes empreses privades diferents i de sectors diversos, sense comptar amb aquestes. I els representants de les diferents associacions majoristes han afavorit aquest diàleg.

10. Quin futur li veu a aquesta ciutat alimentària i quins són els grans objectius dels pròxims anys?

Des dels seus orígens, Mercabarna evoluciona contínuament per a adaptar-se en cada moment als canvis socioeconòmics, per tant, li auguro un bon futur.

Els grans eixos estratègics de Mercabarna per als pròxims anys són continuar avançant en la sostenibilitat 360 de l’ecosistema Mercabarna (tant de l’empresa Mercabarna com de les empreses de recinte), la transformació digital i el creixement del teixit empresarial, per convertir el polígon alimentari en un pol generador de talent i d’innovació.