El dia 10 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans es va dur a terme una sessió sobre la formació agrària a Catalunya, a càrrec de Joan Salvador Minguet, cap del Servei de Formació Agrària del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Salvador Minguet té una llarga trajectòria en aquest àmbit.
En aquesta sessió es van repassar totes les actuacions que realitza el Departament en l’àmbit de la formació. A continuació, comentaré alguns dels aspectes que em semblen més rellevants.
La formació agrària, en el marc del PEPAC, té un paper fonamental per a garantir el relleu generacional i també per a valorar la professió i retenir el talent en el territori.
Catalunya segueix el model francès, és a dir, la formació agrària depèn de l’Administració agrària. A Espanya ara són cinc les comunitats autònomes que mantenen aquest enfocament, la resta han transferit les competències als departaments d’ensenyament. El ponent considera que aquest model ha permès una actuació molt més important en l’àmbit de la formació agrària, però no ha estat exempta de dificultats per la coordinació i entesa amb el Departament d’Educació i Formació Professional.
Catalunya té quinze escoles agràries repartides pel territori. A diferència d’altres comunitats autònomes, no s’ha fet un procés de concentració per a generar institucions d’una dimensió més gran. El ponent considera un encert mantenir aquesta amplitud, que permet una adequació més gran i l’especialització de cadascuna de les escoles a les particularitats del seu territori. A més a més, ara treballen amb una certa integració en el marc del Campus Empresarial Agrari i també els centres de formació professional integrada actuen amb acords entre escoles per a formacions especialitzades.
Des de principi del segle xxi, estan fent ensenyament a distància amb molt d’èxit i preveuen treballar amb tecnologies que facilitin aquesta tasca com l’acord que tenen amb una empresa per a utilitzar el suport Moodle. La bretxa digital que existia anteriorment ha anat disminuint.
La formació que realitzen es pot dividir en dues tipologies: l’exigible i la no exigible. La primera tipologia correspon als estudiants que la duen a terme obligatòriament per a aconseguir algun tipus d’ajut.
Dins la formació exigible destaca la formació per a aconseguir l’ajut per primera incorporació. En aquest cas, el Departament fa un treball molt minuciós per a determinar quin és el currículum exigit a cada alumne en funció del seu projecte i de la seva experiència i formació anterior. Fa vint anys, la major part venien sense mèrits anteriors, ara aproximadament a un 35 % se li pot convalidar una part de les hores requerides. En aquests últims anys, entorn d’uns 220 alumnes fan la incorporació cada any.
En canvi, en la formació no exigible, destaquen els graus de formació professional que ofereixen les escoles agràries. L’últim any s’hi han inscrit 669 alumnes, dels quals 350 són presencials. Han desenvolupat programes internacionals, la qual cosa fa possible que un 10 % dels estudiants surtin a l’estranger a fer pràctiques de curta durada. Algunes escoles proporcionen formació professional seguint el model dual, és a dir, els estudiants fan la formació en empreses. Segons el ponent, molts d’aquests estudiants es queden a treballar a les empreses on fan les pràctiques. D’altra banda, dins la formació no exigible, uns 9.000 estudiants aquest últim any han seguit seminaris d’especialització o cursos.
Com a novetats indica la mentoria i els microcredencials.
La mentoria es va iniciar fa sis anys només per a dones, però després s’ha obert a tothom. Durant un període de dues a tres setmanes els interessats fan una estada en una empresa agrària i tenen un mentor a la seva disposició que contesta totes les seves preguntes i els ensenya com ho fa. Els mentors cobren 500 euros i han de fer un curs. El ponent està molt satisfet de l’experiència i considera que ha obert la possibilitat de treball conjunt i de treball en xarxa.
Els microcredencials són una iniciativa recent que rep un 70 % de subvenció de la Unió Europea i el 30 % restant l’ha d’assumir la universitat. És un tipus d’estudi que no requereix titulació prèvia, només cal tenir l’ESO acabada. És un programa en col·laboració amb les universitats. La Conselleria demana a les universitats un curs que funcionarà amb titulació pròpia de cada universitat. En aquest moment tenen en negociació dos curos amb la Universitat de Manresa fonamentalment de gestió i digitalització de l’empresa agrària, un curs amb la Universitat de Lleida sobre control i millora de l’oli d’oliva i un altre amb la Universitat Autònoma de Barcelona sobre innovació.
En resum, el model de formació agrària és un model amb àmplies opcions, molt dissenyat a mida dels interessos d’empreses agroalimentàries i estudiants, i amb una governança complexa. Les quinze escoles (quatre d’aquestes escoles amb residència) tenen una plantilla de 260 treballadors, que no són pròpiament professors, sinó tècnics de formació i, per tant, no han de seguir els itineraris propis establerts pel Departament d’Educació. El procés de títols i certificats és enrevessat de gestionar, participant el Departament d’Educació, el d’Agricultura i el SOC. En conjunt és un model costós econòmicament, molt flexible i difícil d’entendre per les grans opcions que indiquen i per les propostes de futur que es van apuntar.
Jornada organitzada per la ICEA el 2 d’abril de 2025 a Barcelona.
Resum realitzat per Salvador Puig i Lourdes Viladomiu.
La Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en la seva tasca de foment i divulgació de la recerca i la transferència tecnològica va celebrar una jornada des de l’experiència de l’empresa agrària de diferents sectors ramaders.
Es fan moltes jornades, debats i congressos, en els quals es presenten treballs de recerca i novetats tècniques per a l’aplicació a les explotacions agràries, però no és tan freqüent que els mateixos protagonistes parlin de la innovació incorporada a les empreses.
És evident que el sector agrari català ha avançat molt i ha incorporat molta tecnologia en els seus processos, i aquest avenç ha estat possible gràcies al treball dels investigadors, al desenvolupament fet per empreses proveïdores i a la iniciativa dels pagesos a l’hora d’aplicar aquesta nova tecnologia a la seva explotació.
En la jornada del 2 d’abril es van presentar innovacions reals que han significat canvis significatius en explotacions ramaderes dels principals sectors catalans, és a dir, el sector porcí, l’aviram, el sector vaquí de llet i vaquí de carn, i també d’innovacions que poden marcar els pròxims anys.
— «El cas de l’explotació porcina: Masia Tero», a càrrec de Teòfil Camí
— «El cas de l’explotació avícola: Ramaderia Armengol S. L.», a càrrec de Jordi Armengol
— «El cas de l’explotació lletera: Mas Gener SCP», a càrrec de Marc Xifra
— «El cas de l’explotació de vaquí de carn», a càrrec de Martí Orriols
La introducció va anar a càrrec de Ramon Armengol, ramader i director general de Desenvolupament Rural del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Va assenyalar que la ramaderia avui és poc popular, és un sector desvinculat dels ajuts públics, molt internacionalitzat i amb forta dependència dels mercats mundials. I que el cas català es caracteritza per un model exitós de ramaderia intensiva molt eficient, amb un fort control sanitari que ha estat possible per la innovació i el talent dels emprenedors. Avui ens movem cap a una ramaderia de precisió, amb molt reptes lligats al canvi climàtic. Proposa en el context actual condicionar la recepció d’ajudes públiques a disposar d’un sistema d’assegurança.
«El cas de l’explotació porcina: Masia Tero», a càrrec de Teòfil Camí
La Masia Tero es remunta a 1758. És una explotació familiar i, a partir de 1968, fa una diversificació progressiva. En el període de 1960-1980 va ser la incorporació de la ramaderia intensiva, del 1990 al 2000, la transformació ramadera i, actualment, van experimentant coses noves, emfasitzant l’àmbit de la comunicació i la professionalització.
Destaquen, entre molts altres elements, la innovació en:
— La millora genètica (avui amb cinc tipus de porcs).
— El tancament del cicle productiu porcí.
— La introducció de porcí ecològic. El porcí ecològic és un mercat molt limitat, però en fan una petita part que comercialitzen a Carrefour.
— Plats preparats, amb formats canviants (Aldi). Actualment, fan presentacions emplatades per a facilitar la feina a la restauració.
— Visites a les instal·lacions per a una millor compressió del fet ramader.
— La utilització de vàlvules de porc en el trasplantament humà.
— La participació en empreses que faciliten el subministrament de l’aliment per a la ramaderia (Roviroli …).
— La participació en empreses per a gestionar apropiadament els purins.
— Pet food en règim de màquila.
Com a element que dificulta la innovació, indica la burocràcia i el paperam administratiu.
«El cas de l’explotació avícola: Ramaderia Armengol SL», a càrrec de Jordi Armengol
El principal nucli productiu està situat a Juneda i l’explotació està integrada per l’empresa de pinsos Grup Vall Companys.
És una explotació familiar, amb poca superfície. Al principi, bestiar oví i boví, però la ramaderia intensiva va ser el mecanisme de supervivència per a l’explotació.
Actualment, hi treballen sis persones, el mercat de l’aviram és de consum domèstic i no s’exporta.
La integració li proporciona estabilitat en els ingressos. A l’aviram, és difícil tancar el cicle per una qüestió de volum.
Les innovacions les ha fet en una granja de cria de reproductors d’indiots. Fan inseminació artificial.
A les terres, hi ha tret el cereal i hi ha anat plantant ametller ecològic amb reg.
Assenyala com a problemàtiques: que el consumidor s’ha acostumat a aliments molt econòmics, que hi ha una forta desconnexió entre el món urbà i rural, amb una pressió social contra les granges que prové d’una visió bucòlica del món agrari-animal.
Cal fer front al repte de la sostenibilitat econòmica i social.
De cara al futur, creu que la innovació exigirà millorar el control ambiental de les naus, i substituir feines manuals amb més tecnologia.
«El cas de l’explotació lletera: Mas Gener SCP», a càrrec de Marc Xifra
Des de 1930, Can Xifra s’orienta a la producció de llet. Actualment, 244 vaques i 2.600 tones de llet. 9.000 litres de llet per vaca i any.
És una explotació familiar, abans masovers, rabassaires, que van patir la repressió del franquisme, situada al Baix Empordà. Comercialitzen amb Llet nostra (van ser socis fundadors). Estan en una zona molt urbanitzada amb forta pressió urbanística.
Són pioners en la introducció d’innovacions:
— Robot per a munyir l’any 2000. El primer de l’Estat espanyol.
— Genètica Holstein genètic, toro Wagyu (llibre genètic).
— Cicle tancat amb acords amb altres agricultors (darrerament utilització de canyota.)
— Trasplantament d’embrions per a aconseguir les millors vaques.
— Genotipar tota la producció de vaques frisones (associació Conafe).
— Empresa de serveis a explotacions agràries, ramaderes (Cuma Girocow) per a compartir entre diversos ramaders una màquina unifeed per a l’alimentació farratgera del bestiar.
— Llet millorada A2A2.
— Tractor autoguiat.
— Davant l’increment progressiu de la temperatura estival han millorat els rendiments amb sistemes de refrigeració de les granges.
«El cas de l’explotació de vaquí de carn», a càrrec de Martí Orriols
Productors de vaquí extensiu, fonamentalment raça bruna del Pirineu. Explotació familiar que prové de masovers des de l’any 1888. Van comprar la finca el 1985. Situada al Berguedà. 200 vaques. Amb un ramader de la Vall d’Aran han constituït una SL i comparteixen la transhumància entre el Berguedà i la Vall d’Aran.
Innovacions:
— Genètica. Millora de la raça Bruna.
— Comercialització amb distintiu Pirinat (carn ecològica).
— Comercialitza Bon Preu. Situació de mercat bona. Preus alts.
— La innovació clau en el passat va ser la instal·lació del fil elèctric per a substituir els pastors.
— Els Drons, actualment, es presenten com un element fonamental per a la ramaderia extensiva. També s’està provant la substitució del fil elèctric per un de virtual (amb collars de geolocalització i alarma) a cada animal, però té el problema de les bateries i un cost molt elevat.
— Estan intentant comprar una finca a França per a portar-hi bestiar a pasturar. La terra és més barata (encara que no és fàcil de poder-la comprar) i la tecnologia actual permet el control a distància.
Com a conclusions es poden destacar diversos elements comuns en els quatre casos:
En els quatre exemples, es tracta d’explotacions familiars, de diferents generacions, que sense deixar de ser-ho, són gestionades com a empreses. El factor humà i familiar forma part del seu ADN. Implicades en organitzacions cooperatives i socials.
El paper fonamental de les innovacions tècniques. Han incorporat moltes innovacions que han conegut a l’estranger.
En organització: tancar cercles, integració amb pinsos, arribar al consumidor.
Han aconseguit millores importants en eficiència, sobretot en substitució de feines manuals.
En tots els casos disposen d’instal·lacions d’energies renovables: fotovoltaiques.
Organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), es va celebrar el dijous, 20 de febrer a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a Barcelona.
Presentació i resum: Lourdes Viladomiu, coordinadora de la Secció d’Agricultura i Alimentació de la ICEA
Participants: Gabriel Izard, economista i professor amb quinze anys d’experiència a l’Associació Espanyola de Codificació Comercial (AECOC), expert en etiquetatge, marques i estratègia empresarial. Isabel Torrella, biòloga, comercial i tècnica d’assessorament en matèries primeres agroalimentàries. Josep Melé, enginyer i MBA per la Universitat Harvard. Actualment, treballa al Boston Consulting Group als Estats Units, assessorant estratègies empresarials de la distribució. A més dels participants en la taula, va intervenir-hi Eduard Arruga, amb una llarga trajectòria a Nestlé, que va aportar el punt de vista de les marques del fabricant.
L’objectiu bàsic de l’acte era entendre millor el món de les marques en el sector de l’alimentació, considerant que actualment una marca no correspon necessàriament a un fabricant, a causa de l’existència de marques del distribuïdor (marques blanques) i al fet que hi ha marques en les quals s’amaga el fabricant (marques negres).
La marca és una idea que es transforma en logo i en nom. És una estratègia de diferenciació del productor o del venedor, però pot comunicar diferents valors: glamur, experiència, garantia, preu més econòmic, entre altres. És un mecanisme de comunicació.
Avui, a Espanya, la marca del distribuïdor ocupa quasi un 45 % de les vendes de l’alimentació, un percentatge molt elevat en relació amb altres països. Als EUA, se situa al 25 % i Espanya desperta gran interès entre els grans distribuïdors que estan realitzant estratègies de creixement de les seves marques.
Raons del creixement de les marques blanques o marques del distribuïdor o marques pròpies (private labels)
En origen, alguns distribuïdors assenyalen que va ser una estratègia per a garantir subministrament.
Per a aconseguir uns marges més alts per al distribuïdor, pel fet de tenir uns subministradors que podien operar amb costos més baixos, gràcies a l’aprofitament de les economies d’escala i l’estalvi de les despeses de màrqueting.
Per a proporcionar productes diferents que no es troben en cap altre distribuïdor. La marca del distribuïdor és avui un mecanisme de diferenciació entre supermercats, d’atracció i de fidelització.
Per a afrontar períodes de recessió econòmica i de caiguda de la capacitat adquisitiva.
Per a donar resposta a un mercat cada vegada més polaritzat, en què hi havia un consumidor a la recerca de preu i un altre d’experiències.
Perquè el consumidor compra marca del distribuïdor per preu, però també per l’amplitud de l’oferta i perquè el diferencial de qualitat ha anat disminuint. Hi ha més gamma i amb totes les garanties de seguretat alimentària en productes amb marca blanca.
Actualment, les marques del distribuïdor s’han consolidat.
La resposta de la indústria de l’alimentació
El creixement de la marca blanca crea una situació difícil per als fabricants, que han de seleccionar entre tres opcions:
Exclusivament marca de fabricant. Les grans multinacionals han continuat apostant per les seves marques, especialment en els productes que són líders en el mercat. Per al consumidor, les marques de tota la vida són referents i tenen un valor «experiència» que justifica el sobrepreu. És un consum, sovint, per ocasions especials, però no necessàriament per la quotidianitat. Aquesta fidelitat a les marques del fabricant està desapareixent a les noves generacions que no tenen una connexió emocional amb les marques de sempre. Segons una enquesta als més joves, a igualtat de preu prefereixen marques del distribuïdor. A més a més, als joves no arriba la publicitat tradicional (TV, ràdio), que és on les marques del fabricant són molt presents.
Ambdós tipus de producte, amb marca del distribuïdor i del fabricant. El dilema es planteja en termes d’autocanalitzar-se o tancat de fàbriques. Aquest model és complex de gestionar i, sovint, la marca del distribuïdor es reserva per a alguns productes o mercats.
Només marca del distribuïdor o marca blanca. La qual cosa comporta una perillosa dependència cap al distribuïdor, que en molts casos acaba essent l’únic client. Per a l’industrial no hi ha garantia de continuïtat en el temps. S’indiquen exemples d’empreses que han tingut dificultat a trencar l’acord.
Els industrials responen amb innovació i amb la creació de nous productes:
Gràcies al fet que els perfils de recerca dins les empreses han crescut i arriben a empreses de mitjà i petit volum de vendes.
A partir de la substitució de components tradicionals en la definició dels productes amb l’objectiu de diferenciar-se, d’ajustar-se a models més nutricionals, sovint proteics, o a vegades per a reduir costos.
Per a satisfer un consumidor canviant i divers: seguidors de dietes alternatives, seguidors d’influenciadors, preocupats pel medi ambient, sensibles al benestar animal, pocs cuiners, etc.
Arguments de defensa de la marca del fabricant
Els avantatges són:
Es poden trobar aquests productes en tota classe d’establiments i a molts països.
Perduren en el temps i en conseqüència tenen l’obligació de mantenir la qualitat del producte.
Asseguren una ocupació estable.
Contribueixen a mantenir els canals de comunicació tradicionals.
Són claus en innovació. Tota la innovació important ha sortit dels grans marquistes. Ex.: Nespresso. Deu anys de recerca per a definir el cafè, l’envàs i la màquina.
Paguen més impostos.
Donen garantia i confiança.
Els desavantatges són:
Una despesa de màrqueting molt elevada.
Una estructura empresarial molt complexa i costosa en fàbriques antigues.
Un compromís social davant la comunitat que implica una despesa addicional.
El consumidor i la informació
La distribució s’ha anat concentrant i ara és la baula de la cadena alimentària que concentra la informació i el poder de negociació. Les seves marques són un dels elements d’aquesta capacitat d’imposar-se davant la indústria alimentària i dels productors agraris. Les noves tecnologies, des del codi de barres, targetes de pagament, targetes de fidelització, etc. possibiliten una importantíssima informació sobre el comportament del consumidor amb un cost baix.
El consumidor té la informació que circula per les xarxes, però això no garanteix un coneixement científic rigorós. Hi ha molts mites i falses veritats. Les modes són ràpides en aparèixer i desaparèixer.
Marques i etiquetes
L’oferta alimentària s’amplia amb marques de productes nous, amb nous productors i amb grans opcions de compra per l’arribada de productes d’arreu del món. Però aquesta àmplia existència de marques lligades a productes molt poques vegades s’identifiquen amb la marca de la seu social del fabricant.
Els productes avui s’acompanyen d’un munt d’etiquetes. A la UE, a les etiquetes dels aliments, només cal que hi figuri l’empresa responsable de la comercialització, ja sigui el fabricant, l’envasador, el distribuïdor o l’importador. Tot amb la denominació d’«operat per». En el cas dels aliments de fora, es detalla el país d’origen.
Quan un aliment indica una característica del producte que tenen tots els productes similars, per exemple, «sense gluten» en una llet, això és il·legal segons marca el Reglament (UE) 1169/2011, article 7.1.c).
Els consumidors actuals miren més les etiquetes, però hi ha poc coneixement i criteri.
La traçabilitat dels aliments funciona i amb el codi QR permetrà encara un accés més fàcil a la informació per al consumidor.
Cap a on anem/ cap a on voldríem anar
Estem en un cicle terrible per als fabricants i també per als agricultors atrapats en una distribució cada vegada més concentrada, poderosa i que coneix de primera mà el consumidor i té capacitat per a predir molt el seu comportament (dades detallades de les seves decisions, publicitat personalitzada, algoritmes de comportament, etc.)
Una estratègia per als productors és prescindir del gran distribuïdor i accedir directament al consumidor (compres en línia, estratègia de bonÀrea amb productes propis i botigues franquiciades…).
Vendre marca lligada més a «experiència» que al contingut alimentari del producte.
Apostar per productes amb etiqueta neta, és a dir, aquells que no tenen additius, conservants, etc.
Seguir les generacions joves i els seus mitjans d’informació i comunicació. Noves formes de màrqueting.
Evitar la banalització del producte, tant agrari com de la indústria alimentària, és a dir, aconseguir una diferenciació
Presentació i resum: Lourdes Viladomiu, coordinadora de la Secció d’Agricultura i Alimentació de la ICEA
Parlem amb Albert Massot que ha estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.
Entrevista realitzada per Jordi Rosell (UAB-ICEA).
Has estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat. Ens pots fer cinc cèntims de la teva relació professional amb la PAC?
Un cop acabats els meus estudis a ESADE, vaig entrar a treballar al Departament d’Agricultura de la Generalitat, on vaig descobrir la política agrària comuna (PAC) i, passat un temps, em vaig ocupar dins del Gabinet Tècnic dels temes relacionats amb les Comunitats Europees. Més endavant, el 1986, amb l’adhesió, vaig fer oposicions i vaig guanyar una plaça a la Direcció General d’Estudis del Parlament Europeu, a l’Àrea d’Agricultura i Pesca. Després d’un altre curt període al Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, vaig tornar al Parlament Europeu com a administrador-investigador, en què vaig recolzar el treball legislatiu dels eurodiputats de la Comissió d’Agricultura i Desenvolupament Rural (COMAGRI) fins al moment de jubilar-me, fa dos anys. He seguit directament, doncs, tot el procés de reformes de la PAC, des de 1992 en endavant i, especialment, la gran reforma del 2003, la qual va donar lloc a una PAC basada en els ajuts desacoblats de la producció, que és la que encara tenim avui.
En quin punt del calendari per a la pròxima reforma de la PAC estem?
Primer, caldria explicar què és una reforma de la PAC i com es desenvolupa. Una reforma és el resultat d’un procés de reflexió col·lectiva, en què la Comissió Europea gaudeix del dret d’iniciativa i defineix amb les seves propostes legislatives el camp de joc en funció dels sistemes agroalimentaris dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea, de les exigències ciutadanes, del pressupost, d’altres polítiques comunes, i, en fi, del context extern (mercats, compromisos climàtics i comercials, factors geopolítics, etc.). Per tant, l’adopció final, per part dels legisladors (Consell Europeu i Parlament Europeu) dels mecanismes i les seves modalitats d’aplicació d’una nova PAC, sempre es farà dins del marc fixat prèviament per la Comissió. Considerant aquest fet, no té sentit intentar teoritzar «models òptims d’ajuts de la PAC» per un territori concret com massa sovint veiem abans de cada procés de reforma.
Tradicionalment, una reforma de la PAC inclou diverses fases. Tot comença amb la publicació de dues Comunicacions per part de la Comissió, una sobre els grans trets de la nova PAC i una altra sobre el Marc Financer Plurianual (set anys) per al conjunt de les polítiques europees, en què s’integren tots els aspectes agrofinancers. Després, arriben les propostes reglamentàries sobre la PAC i el projecte concret de Marc Financer Plurianual que distribueix els fons.
Però, cal dir que, per a la PAC post 2027, no s’ha seguit aquest camí. Tenim certament dues Comunicacions de la Comissió, sobre el Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034 de l’11 de febrer, i sobre ‘una visió de l’agricultura i l’alimentació de la UE’ a l’horitzó 2024, del 19 de febrer. Però la Comunicació sobre el MFP pràcticament es limita a obrir un debat sobre la futura estructura del pressupost europeu, deixant caure la idea d’un únic programa financer en el qual s’integrarien les despeses dels dos pilars i fons de la PAC (FEAGA i FEADER), a gestionar mitjançant plans nacionals dels vint-i-set estats.
I pel que fa a la ‘Visió’, no és un document sobre la futura PAC, ens trobem amb un full de ruta per a tot el sector agroalimentari a l’horitzó 2040, però que apunta simultàniament cap a moltes direccions i dona poques pistes sobre l’abast dels canvis a la PAC. De totes maneres, que s’esmenti l’any 2040 fa pensar que hi haurà dues etapes. Una primera reforma per al 2027, amb pocs canvis en els mecanismes, i una segona reforma més ambiciosa per a quan s’acabi el període de l’actual Comissió Von der Leyen (2024-2029) o, més endavant, en començar el MFP post 2034. Ens podem trobar, doncs, com ha passat altres vegades, amb una revisió a mitjà termini (mid-term review) després de posar en marxa la reforma de 2027. Tanmateix, seria convenient aclarir, com més aviat millor, si les institucions aposten per una reforma en dues etapes, la qual cosa permetria un gran pacte sobre el calendari i el ritme dels canvis al sistema de suport a l’agricultura, a l’arquitectura del pressupost comunitari i, en paral·lel, i molt important, sobre l’entrada en vigor d’un nou règim de recursos propis de la Unió.
Si, finalment, els colegisladors (Consell Europeu i Parlament Europeu) accepten la constitució d’un fons únic per a la despesa del conjunt de polítiques comunes, tindríem una tercera singularitat en aquesta reforma: les propostes legislatives de la PAC perdrien la seva autonomia i es presentarien dins del projecte de Reglament del MFP 2028-2034.
Què en penses de la Comunicació sobre la «Visió de l’agricultura i l’alimentació europea en un horitzó 2040». Quins elements en destacaries?
La Visió recull fins a quaranta-quatre propostes o línies de treball diferents amb efectes a la cadena agroalimentària. Es planteja, doncs, un «full de ruta», però amb molts fils conductors i propostes que són competència d’altres polítiques, no exclusivament de la PAC. Cal destacar que, en cap moment, es fa esment del Pacte Verd Europeu (European Green Deal), ni a l’estratègia ‘Del camp a la taula’ (From Farm to Fork). En canvi, per primera vegada en aquest tipus de documents, es parla de «sobirania alimentària», d’«autonomia estratègica» i de «reciprocitat» comercial. Fet que ens fa pensar que assistim a un punt d’inflexió i s’anuncien coses noves. Sembla, també, que la sostenibilitat mediambiental i climàtica deixa de ser la brúixola de la nova PAC i es dona prioritat a la competitivitat i que «els agricultors obtinguin una millor renda del mercat». Això fa patent la influència que les protestes agràries de començament del 2024 han tingut sobre la Comissió Europea. Sembla, doncs, que tindrem una reforma de la PAC del 2027 centrada a fer un sector més atractiu per als joves i les inversions. La sostenibilitat, certament, no desapareix, però es diu ben clar que no hi haurà noves propostes legislatives en aquest àmbit. Un canvi d’enfocament que han celebrat les organitzacions professionals, però que no agrada gaire al món ecologista.
Quins són els principals elements que, al teu entendre, ens poden donar pistes de com serà la PAC en el pròxim període?
Després de llegir la Visió, jo tinc tres grans interrogants. La primera incògnita és com les quaranta-quatre propostes de la Visió es materialitzaran dins dels textos reglamentaris de la PAC. A la passada legislatura vam comprovar que una bona part de les iniciatives del Pacte Verd i ‘Del camp a la taula’ no es van incorporar adequadament als Plans Estratègics Nacionals, perquè no tenien espatllera legal i no eren, doncs, obligatòries. Algunes propostes de la Visió, com ara la Directiva sobre pràctiques comercials deslleials, es poden aprovar en paral·lel a la reforma de la PAC. Altres, però, seran adoptades després de la reforma de 2027, com les referents al benestar animal o a la nova «Estratègia de relleu generacional», que haurà de ser negociada amb els agents i els estats membres, atesos els àmbits que caldrà abordar (mercat de terres, fiscalitat, sistema de pensions…). D’altra banda, cal dir que, a més de les iniciatives pendents d’adopció el 2027, més aviat es justificarà començar una onada de revisions dels reglaments agraris o llençar una segona reforma.
Un altre gran dubte es refereix al model d’aplicació de la PAC, estrenat el 2023, que comporta un nivell comunitari de decisió (tot fixant els objectius supranacionals i el menú de mecanismes per a assolir-los) i un nivell intern (els Plans Estratègics Nacionals). Ara s’anuncia que els objectius comunitaris es limitaran a unes quantes prioritats bàsiques i els estats tindran molta més flexibilitat per a concretar-los. Jo crec que si el nivell comunitari no inclou objectius ambiciosos i vinculats, hi ha un risc creixent que la PAC esdevingui un simple marc de coordinació i repartiment del pressupost agrari.
I la tercera incògnita és sobre el finançament agrari, ja esmentada. Sembla que el comissari de pressupost aposta per un fons únic per al gruix de les polítiques comunes internes amb les probables excepcions de les inversions en favor de la competitivitat i les despeses de política exterior. Aquest fons únic treballaria amb una operativa semblant a la del Fons Europeu de Recuperació (Next Generation) creat arran de la pandèmia, la qual cosa significaria que la Comissió faria efectius els seus pagaments a cada Estat a mida dels resultats notificats pels estats. Un sistema descentralitzat i flexible, en què la PAC seria un programa específic dels fons únic i el Reglament de MFP 2028-2034 que la Comissió podria presentar entre el juny i el juliol. Cal veure si els estats membres i el Parlament Europeu acceptaran aquest projecte o el descafeïnaran a l’espera que el Consell aprovi (per unanimitat) un nou sistema de recursos propis. De totes maneres, aquest interrogant s’anirà aclarint al Consell Europeu dels pròxims 20 i 21 de març, dedicat exclusivament al tema, i s’haurà de tancar del tot a la conferència anyal del pressupost, prevista per al pròxim mes de maig.
Els ajuts directes suposen al nostre país quasi les 2/3 parts de la despesa de la PAC. De les protestes agràries d’ara fa un any sembla que aquest instrument no dona una resposta a les problemàtiques que es van denunciar, caiguda de la rendibilitat, majorment. Té sentit llavors mantenir-los?
Els ajuts per superfície (o a l’hectàrea) poden servir per a retribuir béns i serveis ambientals, però tenen moltes limitacions per a garantir un suport efectiu a la renda de les explotacions. La Visió proposa una reforma puntual del sistema d’ajuts directes. Per un costat, els pagaments bàsics a la renda no regressius desapareixerien. Serien més selectius i orientats als agricultors amb necessitats (joves, de les zones de muntanya, etc.) per diferents vies: una convergència accelerada, l’eliminació dels drets històrics, el reforçament del pagament redistributiu, sostres d’ajuts per a explotació més baixos, un sistema ampliat d’ajuts als petits agricultors, i una redefinició de la noció d’agricultor actiu. En paral·lel, es preveu enfortir els ecoesquemes per a tots els agricultors, fent-los més flexibles i incorporant les bones pràctiques que avui són dins del règim de la condicionalitat. Com que sembla difícil augmentar el pressupost de la PAC, és indefugible treure diners als grans beneficiaris per a reforçar el suport a la renda dels petits i mitjans pagesos alhora que finançar les mesures d’acompanyament i reestructuració. En aquest context, crec que el nou règim d’ajuts als més petits hauria de condicionar-se a mesures com la pertinença a una entitat col·lectiva (per exemple, una cooperativa), la jubilació a termini amb transmissió de terres, o un pla de viabilitat econòmica i ambiental de l’explotació.
Més endavant, en una segona etapa, tindria sentit un canvi del sistema d’ajuts en un règim de contractes plurianuals. La qual cosa implicaria acabar amb el sistema dels dos pilars de la PAC i transferir gradualment una part dels pagaments bàsics a favor de mesures específiques d’acompanyament (d’inversió, de gestió del risc, d’assessorament…). L’horitzó d’aquest (radical) canvi el donarà la ja anunciada adhesió d’Ucraïna, tenint en compte que el règim d’ajuts a l’hectàrea vigent no és capaç d’absorbir els més de 40 milions d’hectàrees de sòl agrari que té aquest país.
La guerra comercial o guerra aranzelària que l’Administració Trump ha començat s’ha de tenir en consideració a l’hora de reformar la PAC?
De fet, algunes coses que surten a la Visió de l’agricultura i l’alimentació de la UE no s’entenen sense Trump a la Casa Blanca. Parlo de les esmentades referències a la «sobirania alimentària», a l’autonomia estratègica, o a l’Informe Niinistö sobre la política europea de seguretat. Estem tot just a l’inici de la construcció d’una PAC per a una Unió més geopolítica. En aquest context, la política comercial ha de canviar i, en conseqüència, la Visió no es cansa de repetir el mot reciprocitat, encara que no gosa mai esmentar les «clàusules mirall». Aquesta estratègia de reciprocitat es faria realitat mitjançant una més gran harmonització internacional de les normes tècniques, sanitàries i ambientals, un nou règim de regles d’origen, més promoció, més controls a les importacions, i l’enfortiment dels mecanismes de resposta a les crisis exògenes. Tot això necessitarà un fort impuls de la diplomàcia agrícola bilateral (acords regionals) i multilateral (Organització Mundial del Comerç – OMC).
Podries sintetitzar la teva opinió sobre la PAC futura?
Resumint, la preocupació per la competitivitat està guanyant terreny en un context internacional, en què l’autonomia estratègica alimentària adquireix rellevància. Segons la meva opinió, els canvis poden ser de gran abast en termes operatius (per exemple, sobre el suport a les explotacions), però no a la primera etapa de la reforma. A mitjà termini pot esperar-se l’esclat de polítiques contractuals i diferenciades per als diversos models d’explotacions agràries que avui coexisteixen a Europa (per la via de paquets d’acompanyament a la carta). I, per acabar, no s’entreveuen, de moment, objectius quantitatius agroambientals específics per a l’agricultura (per exemple, sobre reducció d’emissions), sigui quin sigui el nivell que s’estableixi per al conjunt de la UE per al 2040.
La VII Conferència d’Hivern de Jardins i Jardiners, de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, es va tractar dels jardins romans i es va celebrar el passat 5 de març, a les 17.30 h, a l’Institut d’Estudis Catalans.
Lluís Pons, professor de l’Àrea d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona (UB), va impartir la ponència ‘El jardí romà: orígens i evolució. Exemples a Catalunya’, en què va parlar sobre la importància de l’estudi dels jardins per a entendre la societat romana, ja que la riquesa del propietari, la seva divinitat preferida i el seu nivell cultural eren factors que influïen en el jardí que dissenyaven i construïen.
A continuació, Chiara Romano, doctora en història antiga per la UB, va presentar un estudi de cas basat en la seva tesi sobre ‘Els jardins de la ciutat d’Herculà’. Aquesta antiga ciutat és un cas únic que ens permet conèixer amb detall l’amor dels seus habitants pels jardins i els estudis d’arqueobotànica i d’arqueologia que van tenir lloc a partir dels anys seixanta del segle passat i que han permès reconstruir la vegetació present en les domus d’Herculà.
Organitzà: Institució Catalana d’Estudis Agraris L’acte va tenir lloc el 5 de març de 2025 a l’IEC.
A la reunió de la secció de Viticultura i Enologia de la ICEA del passat 19 de novembre es van elegir els següents nous membres de la comissió permanent d’aquesta secció:
Eugeni Ordeig. Dedicat a recuperació de varietats a la comarca d’Osona. Impulsor i organitzador de la mostra Muntain Wines de Torelló.
Jaume Pallàs. Aparellador. Estudiós de la distribució de les varietats de raïm als Països Catalans i gran coneixedor del sector.
Lluís Coll. Enginyer Agrònom expert en viticultura, tècnic de l’ADV del Pla de Manlleu.
Enric Bartra. Doctor en biologia. Enginyer tècnic agrícola. Investigador en viticultura i enologia de l’INCAVI.
Francesc Suriol. Químic. Membre de l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació de l’IEC. Impulsor i membre de l’associació Vinya Celler Masia. Propietari i viticultor del celler Can Suriol de Font-rubí (Alt Penedès).
Esther Agramunt. Enginyera agrònoma. Actualment, treballa en el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP), però ha estat la tècnica del sector vitícola de la Unió de Pagesos de Catalunya durant molts anys.
Frédéric Galtier. Occità. Periodista. Expert en comunicació i màrqueting en el sector vitivinícola. Tècnic del Concurs Mundial de Brussel·les i del de Garnatxes del Món. També treballa en enologia de precisió.
A més, continuen formant part de la Comissió Permanent: Josep Maria Puiggròs (enginyer agrícola, doctor en història), Joaquim Ros (enginyer agrícola), Montse Nadal (biòloga, enginyera agrícola, enòloga i professora de la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili), Robert Savé (doctor en biologia, investigador emèrit de l’IRTA) i Salvador Puig ( coordinador, enginyer agrícola, exdirector de l’INCAVI).
Parlem amb Gabriel Izard que participà en la taula rodona Marques fabricants, marques blanques, marques negres. Cap a on va el consum alimentari?, del 20 de febrer a la ICEA.
Entrevista realitzada per Lourdes Viladomiu (UAB-ICEA).
En Gabriel és economista i professor de màrqueting, gestió de la distribució, international business i business in action a la Universitat Autònoma de Barcelona. És doctor en pedagogia, amb la tesi titulada La formación continua en empresas líderes de distribución comercial en España. Va treballar a l’Associació Espanyola de Codificació Comercial (AECOC), on va tenir un paper fonamental amb la implementació del codi de barres. Actualment, és delegat comercial a Espanya de l’empresa Axicon Auto ID, que desenvolupa i produeix equips de verificació de codis de barres arreu del món. A través de la seva experiència professional, l’autor coneix de primera mà el sector de la gran distribució i de l’alimentació. És coautor del llibre Marcas Negras en la era de la transparencia, dirigit per Fernando Olivares i editat per Gedisa el 2018. És autor del llibre Innovación y Liderazgo: el nacimiento del código de barras de la col·lecció «El Espejo y La Lámpara», d’Edicions de la UAB.
1. Les marques han servit, tradicionalment, per a identificar el fabricant a la vegada que per als consumidors eren un signe de procedència, és a dir, una garantia. Això continua essent cert o només ho és per a algun tipus específic de marques? Podries explicar-nos què diferencia les marques del fabricant de les marques blanques i de les marques negres?
Primer, potser hauríem de definir què és una marca, perquè al final la marca no és més que una percepció que l’autor o autora vol que quedi en qui ho percep. És una idea, un tipus específic d’història. Com que som persones intel·ligents, necessitem idees que ens permetin identificar les coses i aquestes idees són les marques.
La marca no és una garantia. La marca és el reflex d’allò que vol transmetre qui té la informació. De vegades, la marca no vol donar garantia, sinó que vol donar preu. Altres vegades, vol donar emoció o una comunicació de joventut.
Les marques de la distribució, que s’anomenen sovint marques blanques, encara que aquesta denominació no m’agrada, han passat a ser distintius del distribuïdor. Per al consumidor, projecten la percepció de preus més baixos, i per al productor, suposen costos menors, ja que aprofita economies d’escala i estalvia tot el que fa referència al màrqueting. Per acabar, les marques negres són aquelles en les quals s’amaga qui és el fabricant, qui és el que produeix o qui és, en definitiva, el que pren la decisió.
2. Per què s’amaga el fabricant?
La falta de transparència és un tema que, a vegades, en els negocis pot anar bé. Una altra cosa és que sigui apropiada, ja que, de fet, la marca negra intenta crear situacions de menys responsabilitat. Però ara, amb el registre sanitari, es pot saber l’empresa fabricant, però no és fàcilment accessible per al consumidor. Actualment, cada vegada són més els distribuïdors que especifiquen clarament el fabricant del producte.
3. També alguns autors indiquen que cal parlar de marques «prescriptores». Què volen caracteritzar amb això?
Aquest concepte té el seu origen en la paradoxa de l’elecció, que, de manera simplificada, ens diu que no sempre és millor això de tenir moltes opcions per escollir. Et bloqueges i, per tant, necessites que algú et prescrigui, et recomani. Quan tu vas a un restaurant d’aquests, d’alta cuina, i veus una carta tan llarga, acabes dient al cambrer «Vostè que em recomana?» Hi ha confiança.
És a dir, quan una empresa diu que considera que la seva marca és prescriptora, vol dir que vol guanyar la confiança del seu client orientant-lo, ens ve a dir «no busqui més, agafi això».
4. És obligatori legalment identificar el fabricant del producte, o només n’hi ha prou amb fer-ho amb l’operador a la Unió Europea?
El fabricant ha d’anar identificat d’una manera o d’una altra. Si no surt el nom del productor de manera clara en el producte, la responsabilitat serà del distribuïdor. Però, cada vegada, és menys freqüent l’opacitat, perquè el consumidor és més exigent.
5. Parlem de l’alimentació, quines diferències o especificitats té en relació amb els altres productes del gran consum?
A l’alimentació tens sobretot dues línies: l’alimentació seca i l’alimentació fresca.
L’alimentació fresca és d’alta rotació, o sigui que el nombre d’unitats venudes per espai de temps és molt més alt. Però, a més a més, l’alimentació, en general, és un negoci de volum amb marge petit.
6. Les marques són avui un valor important per a la indústria alimentària? No hi ha altres etiquetes que són importants a l’hora d’escollir el producte? Ens referim, per exemple, a les denominacions d’origen (vi…) o a la composició del iogurt sense lactosa, o proteic.
El que defineix el canvi en l’àmbit de les marques d’alimentació són els canvis del consumidor; el consumidor actual i el consumidor futur. Els consumidors joves presenten una forta volatilitat, gran immediatesa, poca fidelitat a la marca. Però, al mateix temps, són més exigents en temes de salut i en temes de sostenibilitat. Hi ha canvis ràpids: productes vegans, sense gluten, sense proteïnes càrnies, etc. Un fenomen interessant és la caiguda del consum del peix, per dues raons, una, perquè els joves consideren que el peix fa pudor i segona, perquè costa molt trobar professionals del peix.
7. És cert que el distribuïdor té molta informació sobre el consumidor, però el consumidor té poca informació sobre el fabricant final, en un món de milions de marques que venen de tot arreu?
El distribuïdor té molta informació del consumidor i el consumidor, encara que no ho sembli, també té molta informació sobre el producte, potser més que amb relació a la fàbrica que el produeix.
Avui dia, la combinació del físic i el digital a l’hora de recollir informació té resultats molt potents. Els consumidors tenen molts mitjans per a conèixer els productes en detall i quan arriben a la botiga saben exactament el que volen i coneixen el producte, fins i tot millor que el venedor. Hi ha moltíssima informació, navegant per les xarxes. A més a més, ara la personificació de la relació entre el distribuïdor i el consumidor està arribant a nivells molt alts. I aquesta informació que té el distribuïdor li transfereix la indústria després d’una negociació. Les dades no són gratis, però són molt més econòmiques i fiables del que eren abans, quan empreses com NielsenIQ (NIQ) i Kantar s’havien de basar únicament en panels i enquestes. Ara, la informació és immediata, una empresa pot conèixer cada dia els preus dels seus competidors.
8. Què va suposar el codi de barres i quins avenços preveus que permetin ampliar les opcions que proporciona aquest instrument?
El codi de barres, a més de ser un sistema d’entrada automàtica de dades a un sistema informàtic per mitjà d’un dispositiu òptic, va ser un gran acord. Un gran acord de molts interessos creuats que ha portat al fet que es faci servir d’una manera massiva. Permet saber quins són els productes que s’estan venent, poder automatitzar la cadena de subministrament, poder tenir camions amb palets amb codis de barres que quan entren al magatzem, van allà on cal. Tot això és fruit del codi de barres. La impressió del codi de barres ha estat molt important i ha estat possible perquè darrere hi ha una organització mundial, la GS1, i aquesta organització és la que promou els estàndards, i a cada país té una filial. Aquí, a Espanya, és l’AECOC.
Hi ha una recomanació que a finals del 2027 es pugui llegir també els QR en el punt de venda i això produirà més informació sobre la traçabilitat. Ja existeix la normativa de la UE per al vi, que diu que les ampolles han de portar el QR.
9. En algun moment, semblava que el codi de barres faria desaparèixer el personal de les caixes. Per què no va passar?
Sí, l’any 2000 va sortir la notícia lligada a la tecnologia de la radiofreqüència d’identificació (RFID) via uns petits xips que van amb una antena. Era una idea molt bonica d’explicar, però impracticable. Posaríem uns arcs a la sortida de la botiga i per allà passaríem amb el carro i ho llegiria tot. Però, a la pràctica, el sistema era car, i amb errors. Només s’ha acabat practicant amb productes de més preu, en comerços com ara Decathlon.
10. El QR acabarà substituint el codi de barres?
Jo crec que no, però es complementaran. En alguns casos, el QR no aporta res que es necessiti en aquell moment i, per tant, no serà necessari. El codi de barres crec que es mantindrà. La impressió dels codis és una tasca fonamental i no sempre és fàcil garantir la seva qualitat.
El passat 12 de novembre de 2024, la Secció de Protecció Vegetal de la ICEA va organitzar la 1a Trobada en Sanitat Vegetal, amb la intenció que es repeteixi anualment, i poder així debatre temes d’interès que ens preocupen i compartir experiències i opinions.
Aquesta primera edició va comptar amb una conferència inaugural de Sílvia Fornalè, tècnica de recerca del CRAG i l’IRTA, que ens va parlar de La contribució de la genòmica a la millora agroalimentària i a la protecció vegetal. Va explicar amb molta claredat com es pot contribuir des de la genòmica a la protecció vegetal, com introduir caràcters d’interès i desenvolupar noves varietats. Va mostrar exemples concrets de com, gràcies a la genòmica, actualment tenim varietats resistents a certs patògens, que d’altra manera serien molt difícils de controlar.
Després es va dur a terme la taula rodona Reptes en la formació: la manca de bons «metges de plantes». L’objectiu de la taula rodona era debatre la formació que ha de rebre una persona assessora en sanitat vegetal (SV), i si actualment és possible assolir-la amb els graus que ofereixen les diferents universitats catalanes. Hi van intervenir representants de la Universitat de Lleida (Ramon Albajes), la Universitat de Girona (Emili Montesinos), la Universitat Politècnica de Catalunya (Xavier Sorribas), la Universitat de Barcelona (Guillem Segarra), el cap del Servei de Formació Agrària del DARP (Joan Salvador Minguet) i qui va ser, fins a l’any passat, cap del Servei de Sanitat Vegetal del DARP (Jordi Giné).
Per fer una introducció dels temes que posteriorment es debatrien a la taula, Ramon Albajes va fer una exposició de la situació actual. Ara per ara, per a obtenir l’acreditació d’assessor en SV calen 40 crèdits (ECTS) en producció vegetal, dels quals 12 crèdits han de ser específics en SV. En aquests moments no hi ha cap grau universitari amb què es pugui arribar a obtenir aquests 12 crèdits en matèries obligatòries.
D’altra banda, la SV té objectius comuns tant a agricultura com a silvicultura com són la productivitat i sostenibilitat, va comentar Albajes. La SV ha de donar resposta a tota la cadena alimentària, des de la producció fins a arribar als consumidors finals. El sistema agroalimentari ha de ser econòmicament viable, socialment acceptable i ambientalment segur. Així, doncs, la SV és cada dia més complexa i necessita una aproximació multidisciplinària en recerca, formació, aplicació i promoció. Per tot això, Albajes acabà la ponència amb la pregunta: es podria pensar a crear una titulació de grau en SV impartida per les universitats de Catalunya?
Posteriorment, van intervenir la resta de ponents de la taula rodona, la majoria dels quals van mostrar el seu suport a la proposta que havia fet Ramon Albajes. Molts dels participants havien viscut tres plans d’estudi diferents en els darrers anys, i tots van estar d’acord que els models no havien millorat d’un a l’altre.
Per poder complir en un futur amb el Pacte Verd Europeu (European Green Deal) —pel qual haurem de reduir un 50 % els fitosanitaris el 2030— i a causa de l’increment de plagues foranes a causa del canvi climàtic i la globalització dels mercats, la SV encara més s’ha de contemplar des d’un punt de vista més ampli i multidisciplinari, buscant solucions genètiques, biològiques, tecnològiques, etc. A un assessor en SV li calen coneixements globals per a afrontar aquests reptes i per això cal que hi hagi una formació específica en SV.
També s’esmentà la importància que dona la Unió Europea a l’assessorament en gestió integrada de plagues i malalties, i que es preveu que serà obligatori per a tots els agricultors en els propers anys, tal com ja ho és actualment per a l’ús de productes fitosanitaris en zones no agràries.
Un altre dels temes tractats a la taula rodona, relacionat amb la SV, va ser la qualitat dels aliments des del punt de vista de les toxines, cada vegada més preocupant.
I per acabar, es va parlar de l’interès de l’alumnat en la SV. Com és que no hi ha més alumnes interessats en aquestes matèries? Segurament hi ha alguna cosa que no s’està fent o entenent bé. Amb aquestes reflexions es va acabar la taula rodona i es va començar el debat amb el públic assistent (presencial i en línia), que va mostrar una gran preocupació per aquesta qüestió.
Per concloure l’acte i donar continuïtat a la taula rodona es va acordar de crear una comissió d’estudi d’aquesta temàtica coordinada des de la Secció de Protecció Vegetal de la ICEA, per a debatre les diferents possibilitats per a millorar la formació en SV.
Va néixer a Barcelona, durant el bombardeig de 1937 i ha traspassat a 87 anys i era tot un referent en el món de la sanitat vegetal.
La Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), expressa el seu profund condol pel traspàs de Josep Maria Vives de Quadras, ocorregut a 87 anys. Vives de Quadras va ser president de l’ICEA entre el 2009 i el 2017, on es consolida com a referent en l’àmbit de la sanitat vegetal a Catalunya i l’Estat espanyol.
Enginyer agrònom per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Madrid i enginyer tècnic agrícola per l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, Vives de Quadras va iniciar la seva trajectòria professional com a cap del Servei de Protecció dels Vegetals de Catalunya l’any 1980, càrrec que va exercir fins a la seva jubilació el 2007. Durant aquest període, va impulsar la creació de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) el 1983, va potenciar les Estacions d’Avisos i el Laboratori de Diagnòstic, i va regular per primera vegada a Espanya la Producció Integrada el 1993.
Sota la seva direcció, es van afrontar amb èxit focus de plagues de quarantena com el foc bacterià i la flavescència daurada de la vinya. A més, va liderar projectes europeus com INTERREG amb França i TWINNING amb la República Txeca i Eslovènia, contribuint significativament a l’enfortiment de la sanitat vegetal a nivell internacional.
La seva dedicació i compromís amb el sector agrari català van ser reconeguts en nombroses ocasions, i la seva tasca va deixar una empremta profunda en la comunitat científica i agrícola del país. La seva aportació en la producció d’arbres i arbusts ornamentals a Catalunya, així com en la promoció de l’ús de l’arbre autòcton, són testimoni del seu compromís amb la biodiversitat i el medi ambient.
En aquests moments de dol, l’ICEA vol transmetre el seu suport i escalf a la família, amics i companys de Josep Maria Vives de Quadras, tot reconeixent la seva inestimable contribució al desenvolupament de l’agricultura i la sanitat vegetal a Catalunya.
La seva pèrdua deixa un buit significatiu en el sector, però el seu llegat perdurarà com a font d’inspiració per a futures generacions de professionals agraris.
El Dia Mundial del Sòl (WSD) se celebra anualment el 5 de desembre per centrar l’atenció en la importància d’un sòl saludable i defensar la gestió sostenible dels recursos del sòl.
La Unió Internacional de Ciències del Sòl (IUSS) va recomanar un dia internacional per celebrar el sòl l’any 2002. Sota el lideratge del Regne de Tailàndia i en el marc de l’Associació Mundial per a Sòls, la FAO ha donat suport a l’establiment formal de la WSD com a entitat global de conscienciació.
La Conferència de la FAO va aprovar per unanimitat el Dia Mundial del Sòl el juny de 2013 i va demanar la seva adopció oficial a la 68ª Assemblea General de l’ONU. El desembre de 2013, l’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 5 de desembre de 2014 com el primer Dia Mundial del Sòl oficial.
Dimarts 26 de novembre, 18:00 h, Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). Plaça de la Catedral, s/n, Lleida.
Conferència a càrrec de Rosa M. Poch (UdL-IEC-ITPS), ‘El sòl: un desconegut que trepitgem‘
Dijous 28 de novembre, 18:00 h, sala d’actes ETSEAFiV.
Cine-fòrum, documental: ‘Ganado o Desierto‘ i posterior taula rodona amb: Daniel Villalba, Geogina Alins, Rosa M. Poch i Jaume Boixadera.
Divendres 29 de novembre, 12:00 h, Aula 1.07 Edifici 3, ETSEAFiV
Conferència a càrrec de Natalia Rodríguez, Oficial de Terres i Aigües de la FAO, ‘Hacia unos suelos sanos: acciones de la Alianza Mundial por el Suelo‘
10, 11 i 12 desembre, sessions matí (10 h) i tarda (16:30 h), Parc Agrobiotech – Edifici Agroliving Lab, grups de 4-6 persones Escape Room ‘Perfilina i el misteri de l’edafologia perduda‘. Inscripcions: seccio.sols@gmail.com.
Resum de Lourdes Viladomiu (UAB-ICEA)
Jornada organitzada per la ICEA el 2 d’abril de 2025 a Barcelona.
«El cas de l’explotació porcina: Masia Tero», a càrrec de Teòfil Camí
«El cas de l’explotació avícola: Ramaderia Armengol SL», a càrrec de Jordi Armengol
«El cas de l’explotació lletera: Mas Gener SCP», a càrrec de Marc Xifra
«El cas de l’explotació de vaquí de carn», a càrrec de Martí Orriols
Organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), es va celebrar el dijous, 20 de febrer a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a Barcelona.
Parlem amb Albert Massot que ha estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.
A la reunió de la secció de Viticultura i Enologia de la ICEA del passat 19 de novembre es van elegir els següents nous membres de la comissió permanent d’aquesta secció:
Parlem amb Gabriel Izard que participà en la taula rodona Marques fabricants, marques blanques, marques negres. Cap a on va el consum alimentari?, del 20 de febrer a la ICEA.
El passat 12 de novembre de 2024, la Secció de Protecció Vegetal de la ICEA va organitzar la 1a Trobada en Sanitat Vegetal, amb la intenció que es repeteixi anualment, i poder així debatre temes d’interès que ens preocupen i compartir experiències i opinions.
La Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), expressa el seu profund condol pel traspàs de Josep Maria Vives de Quadras, ocorregut a 87 anys. Vives de Quadras va ser president de l’ICEA entre el 2009 i el 2017, on es consolida com a referent en l’àmbit de la sanitat vegetal a Catalunya i l’Estat espanyol.