Salvador Puig, enginyer agrícola, ha estat gerent d’Unió de Pagesos, director general de Producció, Innovació i Indústries Agroalimentàries, i director general de l’INCAVI, entre altres responsabilitats. Actualment, és el responsable de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
Quan es va crear aquesta secció i quines finalitats perseguia?
La Secció es va crear el 1996, just ara fa trenta anys i es va crear a partir de diferents activitats relacionades amb la vitivinicultura, que van cristal·litzar en la creació de la Secció, sota l’impuls i coordinació del company Josep Maria Puiggròs, tasca que ha desenvolupat fins a l’any 2021. L’objectiu principal de la Secció va ser, i continua sent, la promoció i l’estudi de les varietats de raïm autòctones catalanes i la divulgació dels nostres vins.
Quin balanç faria d’aquests quasi trenta anys d’existència?
Els treballs sobre les nostres varietats autòctones han estat molt importants. Al principi, aquestes varietats encara no es valoraven tant com ara, ja que encara s’arrossegava la influència de les varietats foranes (es parlava de millorants!) que s’havien introduït els anys anteriors. Afortunadament, aquesta situació s’ha capgirat considerablement. I en això, la tasca de la Secció hi ha ajudat molt, amb jornades tècniques i tastos de les diferents varietats, publicacions de diversos Dossiers Agraris monogràfics, la publicació Raïms. Les principals varietats catalanes: història, cultiu i vins, en col·laboració amb el VINSEUM.
En aquests treballs no ens hem centrat només en els aspectes tècnics de les varietats, com ara l’ampelografia, les característiques agronòmiques i les aptituds enològiques, sinó que s’ha fet una recerca sobre la seva història, cosa que si no ho hagués fet la ICEA i el Josep Maria Puiggròs no ho hauria fet ningú més. Actualment, ha tingut el reconeixement dels Premis Vinari i d’altres institucions. Cal dir que aquest treball s’ha fet en col·laboració amb el VINSEUM, i que s’ha materialitzat també amb la pàgina web Vitis Catalana, una eina de consulta en línia que vol agrupar les notícies sobre varietats de vinya catalanes que han aparegut al llarg de la història, cultivades en els territoris de parla i cultura catalanes.
Des del 2021, he agafat el relleu en la coordinació de la Secció i, sense deixar la columna vertebral, que és l’estudi i promoció de les varietats autòctones, hem obert el camp d’actuació en temes com la vitivinicultura d’arreu dels Països Catalans, la cadena de valor del sector, l’anàlisi de les polítiques agràries i el seu impacte en el sector, la viticultura d’alçada, el vi i la salut, el relleu generacional, etc.
Actualment, el sector del vi està en una cruïlla delicada, excedents de producció, canvi climàtic, competència internacional, gustos diferents dels consumidors, etc. Com veieu el sector a escala global?
Certament, en aquests moments, s’ajunten diversos factors que afecten i poden afectar encara més el sector. El canvi climàtic s’està manifestant en fenòmens extrems com ara les sequeres molt greus dels últims anys, que fins i tot han arribat a matar ceps, cops de calor, excés de pluges en altres moments, augment de les temperatures, etc. Un altre problema és la forta disminució del consum de vi, especialment entre la gent més jove, i sobretot en vins negres, cosa que està causant forts excedents en diferents zones productores i es comença a notar a les nostres DO. Afortunadament, una part molt important de la nostra producció és de vins blancs, sobretot en el cava. I les noves polítiques aranzelàries del president dels Estats Units estan perjudicant les nostres exportacions, que són fonamentals en la comercialització dels nostres vins. Davant de tots aquests reptes, el nostre sector haurà de reforçar l’aposta per la qualitat, més que la quantitat, i el valor.
Mirant més a casa nostra, fa ja uns mesos van publicar una radiografia del sector, fruit de trobades amb diversos actors del món de la vinya i el vi. Quines van ser les principals conclusions?
Efectivament, des de la Secció vam convocar professionals del sector en un seminari per a parlar de com fer un sector vitivinícola català resilient en els pròxims anys. A partir d’aquí, la Secció vam elaborar unes propostes que van ser aprovades per la Junta de la ICEA, i que vam fer arribar a les diferents institucions del país. Vam identificar els principals reptes als quals s’enfronta el sector: disminució i canvis en el consum de vi, marges de rendibilitat reduïts, canvis en el clima i manca de relleu generacional. I com a propostes i recomanacions: apostar clarament per la identitat dels nostres vins, amb varietats autòctones, protegir la viticultura en les comarques de secà i impulsar el regadiu en aquelles zones on hi hagi disponibilitat d’aigua, fer valdre la importància del mosaic que representa la vinya i, per tant, la protecció davant dels incendis forestals, buscar maneres de protegir la vinya de la fauna salvatge, promocionar la viticultura ecològica, millorar l’economia de tota la cadena de valor, enfortir les cooperatives i que vagin creixent en el producte acabat, treballar per més unitat i estratègia conjunta en el sector dels escumosos (dues terceres parts de la nostra viticultura), continuar estenent l’enoturisme, millorar l’organització del sector (encara poc vertebrat), i reforçar la recerca i la innovació.
Aquests dies és notícia la presa total de control d’una important firma de cava per capital estranger, fet que unit amb altres inversions foranes també en el món del cava estan creant molta incertesa especialment en el Penedès. Com ho valoreu?
Que hi hagi empreses que vulguin invertir en el món del vi hauria de ser un símptoma del fet que veuen futur en el sector. Tanmateix, quan aquesta inversió ve de fora, el vincle i el compromís amb el sector i el país no és el mateix, i en moments complicats com els actuals, és normal que hi hagi molta inquietud en el sector, especialment entre els viticultors, que ja estan en una situació força precària a causa dels preus del raïm. Els últims moviments d’aquesta principal empresa del sector del cava, comercialitzant altres escumosos diferents del cava amb la mateixa marca, encara que ho ha justificat per la manca de raïm, no és un bon senyal. Tant de bo fos una qüestió conjuntural i recuperés la producció de cava que havia fent, i tant de bo a uns preus més elevats.
Durant molts anys es va considerar que la funció principal —gairebé exclusiva— del pagès era la producció d’aliments. Amb el pas del temps, però, es va consolidar la idea de la seva multifuncionalitat: a més de produir, l’activitat agrària exercia un paper essencial en la gestió del paisatge, la preservació de la biodiversitat, la conservació del patrimoni cultural i de les tradicions, així com en la prestació de serveis complementaris com l’agroturisme.
Paral·lelament a aquesta evolució conceptual, els fons europeus destinats a la Política Agrària Comunitària (PAC) es van anar diversificant, reservant una part significativa al desenvolupament rural. Aquestes partides ja no s’havien d’orientar exclusivament als productors del sector primari —com defensaven determinats sindicats agraris—, sinó que pretenien reforçar l’entorn econòmic i social de les zones rurals en conjunt. L’objectiu era garantir serveis adequats, millorar la qualitat de vida i afavorir la cohesió territorial, tot permetent que la població rural pogués viure i prosperar en condicions equiparables a les de les àrees urbanes.
En aquest context, la Comissió Europea va impulsar una iniciativa innovadora basada en un enfocament ascendent (de baix a dalt): el programa LEADER. A través d’aquest instrument, grups d’acció local podien identificar les potencialitats del seu territori i presentar directament projectes susceptibles de rebre cofinançament comunitari. El model es fonamentava en la proximitat, la participació i la capacitat d’adaptar les intervencions a les especificitats territorials.
Aquest plantejament, que en el seu moment va representar un canvi significatiu en la governança del desenvolupament rural, amb el temps va anar perdent part del seu caràcter transformador. Les administracions comunitàries, estatals i autonòmiques van observar amb certa reticència l’elevat grau d’autonomia dels grups locals i, aprofitant tant la necessitat de cofinançament com l’obligació de garantir el compliment estricte de la normativa, van intensificar progressivament els mecanismes de control. Com a conseqüència, molts d’aquests grups han acabat actuant gairebé com una extensió de l’Administració, amb una creixent burocratització i una reducció de la seva capacitat d’innovació, perpetuant-se en el temps.
Amb l’establiment formal d’una PAC estructurada en dos pilars l’any 2000, cada comunitat autònoma a Espanya va haver d’elaborar un programa de desenvolupament rural (PDR) amb una planificació pluriennal i una visió estratègica a mitjà i llarg termini. Els PDR es van configurar com el conjunt de mesures del segon pilar cofinançades per la Unió Europea i els EEMM i configurat per tres tipus de mesures: ajuts a la modernització de les explotacions agràries i del sector agroalimentari, mesures agroambientals, i actuacions destinades a la diversificació econòmica i a la millora del medi rural.
Les administracions disposaven d’un cert marge per seleccionar i prioritzar mesures, de manera que, en comparar els programes dels diferents estats membres, s’observaven diferències significatives. De manera simplificada, es pot afirmar que els països del nord d’Europa van prioritzar les mesures ambientals, els del sud les orientades a la modernització agrària, i els de l’est aquelles vinculades a la diversificació i a la transformació estructural del món rural.
En els darrers períodes de programació, però, els PDR s’han vist progressivament més condicionats pel compliment d’objectius quantitatius, indicadors de rendiment i requisits normatius cada cop més estrictes. Això ha limitat l’autonomia estratègica que havia caracteritzat el model en els seus inicis, i la seva elaboració s’ha convertit en molts casos en una simple negociació sobre l’assignació de fons entre els diversos agents implicats, la qual cosa li resta encara més el seu caràcter de política a llarg termini.
Actualment, amb la reforma recent de la PAC, el pilar específic de desenvolupament rural tendeix a integrar-se en marcs financers més amplis i en plans estratègics nacionals, fet que en dilueix parcialment la identitat pròpia. Aquesta evolució genera preocupació, ja que podria comportar la pèrdua d’especificitat en les intervencions destinades als territoris rurals en quedar subsumides dins polítiques més generals.
No obstant això, també pot obrir una oportunitat per a redissenyar una política de desenvolupament territorial més integrada, amb una governança renovada, que faci valer la subsidiarietat en la presa de decisions i una visió del territori global i a la vegada propera, capaç d’afrontar els nous reptes de cohesió social i equilibri poblacional en una societat digitalitzada i en transició ecològica.
Pablo Vilanova, enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, i un MBA per ESADE.
La seva carrera professional es desenvolupa els primers anys dins de l’àmbit d’assessorament i serveis d’enginyeria.
Posteriorment, el 2008, entra a formar part de l’empresa Mercados de Abastecimientos de Barcelona, S.A. (Mercabarna), on ocupa diverses posicions de responsabilitat i, des de 2023, el càrrec de director general.
Des de Mercabarna i conjuntament amb les empreses operadores del sector agroalimentari, impulsa la competitivitat, la sostenibilitat, la innovació i la transformació digital en els mercats centrals de Barcelona.
Com definiries en aquests moments Mercabarna?
Mercabarna és un dels principals mercats majoristes d’Europa, tant pel volum i la varietat de productes que s’hi comercialitzen —més de 2,5 milions de tones d’aliments—, com per l’abast de la seva influència —10 milions de persones—, superant els límits geogràfics de Catalunya per arribar a molts punts d’Espanya i a tot Europa.
En aquest sentit, és un motor econòmic del sector agroalimentari català i espanyol molt important, amb 550 empreses majoristes que donen feina a uns 7.500 treballadors, facturen uns 5.500 M € anuals i exporten entre un 30 % i un 40 % sobre el total d’aliments comercialitzats a Mercabarna.
A més, Mercabarna garanteix l’aprovisionament del petit i mitjà comerç d’arreu de Catalunya, gràcies al qual els consumidors tenim una gran oferta i varietat de productes frescos i més vida comercial als barris, més competència comercial i, per tant, una millor qualitat-preu d’aliments saludables.
Relació de Mercabarna amb el sector primari:
— Fruites i verdures. Quina presència tenen els productors en el Mercat?
Mercabarna comercialitza la meitat de la fruita i hortalissa catalanes destinades al mercat intern —unes 352.000 tones— a través de les empreses majoristes —algunes d’aquestes també productores— i dels petits productors locals que venen directament les fruites i hortalisses que conreen en aquest gran mercat.
Un dels punts en què es troba una concentració elevada de producte de proximitat és l’Àrea de la Pagesia, una zona al centre del Mercat Central de Fruites i Hortalisses per a la venda directa dels petits productors locals, on operen una trentena d’agricultors d’arreu de Catalunya, i també a la Zona de Cooperatives Agràries, on n’hi ha vuit, sobretot del Baix Llobregat i el Maresme.
— Peix i marisc. S’ha plantejat mai que els pescadors puguin venir a vendre directament el seu producte al Mercat Central?
Fins ara, els pescadors han preferit vendre el peix a través de les llotges locals o directament als majoristes de Mercabarna i, així, poder dedicar-se exclusivament a les tasques de la pesca. No obstant això, no descartem que en el futur alguna confraria de pescadors vulgui tenir presència també a Mercabarna mitjançant altres modalitats, donades les sinergies que es generen al Mercat Central.
— Plantes i flors. Com porta el sector que hi hagi dos mercats tan a prop l’un de l’altre?
En aquests moments, tenen segments de clients diferenciats. Mercabarna-flor ven sobretot als floristes de Barcelona i el Baix Llobregat, i també a dissenyadors i decoradors florals del sector de l’hostaleria, els esdeveniments, etc. Aquesta tipologia d’empreses estan agafant molta força darrerament a Mercabarna, on troben l’espai idoni per a abastir-se dels productes més adequats per als seus treballs i composicions, inclús algunes d’aquestes s’estan ubicant al mateix Mercat per a potenciar encara més aquestes sinergies amb les empreses majoristes.
— Escorxador. Per què es va tancar?
Des del seu trasllat a Mercabarna l’any 1979, provinent de l’antic escorxador de Barcelona, situat a l’actual Parc Joan Miró, l’escorxador sempre havia estat deficitari, i en els últims deu anys havia generat pèrdues acumulades per valor de 22 milions d’euros. Es va tancar per decisió unànime del Consell d’Administració de Mercabarna, el setembre de 2020, perquè aquestes pèrdues ja no estaven justificades, ja que en aquell moment la instal·lació donava servei de matança principalment només a dues empreses càrnies ubicades dins de Mercabarna, les quals tenien altres escorxadors propers que podien oferir-los aquest servei. I resulta que, en els últims anys, el sector carni ha evolucionat molt i la majoria d’empreses càrnies estan molt integrades al llarg de tota la seva cadena de valor amb escorxadors i sales de desfer que formen part de la seva pròpia estructura empresarial.
Els mercats centrals i la importància en la formació de preus
Els mercats centrals són crucials en la formació i la regulació dels preus dels aliments frescos perquè concentren, en un únic espai i moment, l’oferta dels agricultors, i ofereixen un volum i varietat de productes, la competència entre les més de 160 empreses majoristes que distribueixen el gènere dels productors i la demanda dels compradors detallistes. Aquesta concentració ajuda a regular els preus, aporta transparència respecte als mateixos, assegura el proveïment diari i afavoreix als ciutadans l’accés a productes frescos i saludables amb la millor relació qualitat-preu.
Qui és el responsable dels controls sanitaris i com es desenvolupen?
L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) vetlla per garantir la seguretat alimentària dins de Mercabarna, i afavoreix els controls higiènics sanitaris dels aliments que es comercialitzen al seu recinte. L’ASPB té onze persones permanentment a Mercabarna, entre veterinaris i auxiliars, que controlen tant la salubritat dels aliments com el correcte estat de les instal·lacions dels mercats centrals i de les empreses situades a la Zona d’Activitats Complementàries.
El fort creixement, aquests darrers anys, de les grans superfícies i els supermercats pot posar en perill el futur dels mercats centrals, potser més pensats per als petits i mitjans detallistes?
La quota de mercat de distribució de les grans superfícies i els supermercats és majoritària i la tendència és creixent. Però això no és incompatible amb els mercats centrals de Mercabarna, que són molt dinàmics i evolucionen també per adaptar-se a les noves necessitats de tota mena de compradors. Tot això, sense deixar també de treballar per donar un millor servei i ajudar a evolucionar el sector detallista tradicional que ha de transformar-se i donar més valor afegit per continuar sent competitiu i atractiu per al consumidor. A més, l’abast geogràfic, cada vegada més gran de distribució des de Mercabarna, fa possible que el volum de venda del Mercat Central de Fruita i Hortalissa estigui creixent.
Què és la Zona d’Activitats Complementàries (ZAC)? Com es va desenvolupar i quin sentit té?
És el lloc on es desenvolupen les activitats associades als Mercats Centrals de Mercabarna i ocupa, aproximadament, dues terceres parts de l’espai de Mercabarna. Es va començar a desenvolupar a finals dels anys vuitanta, promoguda per la Direcció de Mercabarna entre els majoristes dels mercats centrals, els quals van anar responent molt positivament.
A la ZAC, s’hi van instal·lar empreses que aporten valor afegit als aliments i servei als clients, i afavoreixen que els majoristes tradicionals dels mercats centrals s’hagin pogut adaptar a les noves formes de comerç i consum.
La ZAC ha estat clau en l’evolució de Mercabarna i és un dels fets diferenciadors d’aquest polígon alimentari respecte a la major part dels mercats majoristes del món. A la ZAC hi ha elaboradors de quartes gammes (amanides netes i tallades; fruites pelades; peix escatat, eviscerat i tallat; brotxetes de carn i verdures, etc.); empreses especialitzades a proveir el sector de la restauració, els petits i mitjans supermercats o les grans empreses de distribució; empreses dedicades a la importació i exportació d’aliments; maduradors de fruita; grans frigorífics d’ús públic; companyies de logística i transport; centrals de compra de les empreses de la distribució regional, etc.
La ZAC i els mercats centrals de Mercabarna es complementen, ja que la ZAC ha permès que les empreses dels mercats diversifiquessin la seva oferta per donar servei a tota classe de clients. D’aquesta manera, es poden trobar majoristes especialitzats que proveeixen els petits i mitjans detallistes, les cadenes de supermercats, els clients de la restauració o els compradors internacionals, etc.
Fa poc temps la superfície de Mercabarna ha crescut, amb un acord amb el Consorci de la Zona Franca. Creieu que està resol el tema del creixement a mitjà termini?
Efectivament, a finals del 2021, Mercabarna va adquirir una parcel·la 173.194 m2 adjacent al polígon alimentari, que era propietat del Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), coneguda com a 22Al. Aquest fet va permetre a Mercabarna incrementar un 22 % la seva superfície. La parcel·la es va comprar amb empreses instal·lades d’altres sectors, de manera que Mercabarna està respectant els contractes d’arrendament que van adquirir amb el CZFB. De manera progressiva i a mesura vagin acabant els contractes actuals d’empreses d’activitat no alimentàries encara ubicades, s’aniran implantant noves empreses del sector agroalimentari que millorin el mix empresarial de Mercabarna per encara sumar més sinergies i innovació al conjunt de la Unitat Alimentària.
També cal tenir en compte que el tancament i enderroc de l’escorxador va alliberar molts m2. De manera que entre els espais que es vagin alliberant del 22Al en els pròxims anys, els de l’antic l’escorxador que ja s’estan urbanitzant i alguna altra parcel·la lliure que hi ha al recinte, es pot garantir el creixement del polígon alimentari a mitjà i llarg termini.
Aquests darrers anys hi ha hagut una forta concentració d’operadors majoristes. Penseu que és suficient o encara cal disminuir la xifra actual? Podria arribar, si es concentra molt, a acostar-se a un monopoli?
Des de la posada en marxa de Mercabarna el 1971, amb el trasllat de l’antic Mercat del Born a les seves instal·lacions i, posteriorment, el de la resta de mercats majoristes (peix i flor), hi ha hagut una forta concentració d’empreses, sobretot al Mercat Central de Fruites i Hortalisses.
Això ha estat positiu, perquè ha permès que el conjunt d’empreses del Mercat pogués adaptar-se als canvis que s’han anat produint en el comerç i el consum, ja que la major part dels seus proveïdors i clients també ha anat creixent i concentrant-se, i han sorgit nous segments de mercat, noves oportunitats de negoci, que requerien unes dimensions més grans. D’aquesta manera, actualment hi ha empreses grans, mitjanes i petites que poden donar servei a diferents tipologies de clients.
Actualment, al Mercat Central de Fruites i Hortalisses hi ha 126 empreses majoristes i s’observa l’entrada de noves empreses de dimensions petites i mitjanes amb una oferta diferenciada. Per tant, el mercat s’ha anat regulant i no s’acosta ni s’acostarà a cap situació de monopoli.
Parlem de la sostenibilitat del recinte en tant el nombre d’empreses i la superfície el fan diferencial. Com ho tenen plantejat?
La sostenibilitat és un fonament clau, que forma part de la missió de Mercabarna, empresa pública l’objectiu de la qual és garantir el funcionament eficient i responsable de la cadena de proveïment d’aliments frescos en la baula majorista, amb criteris de sostenibilitat social, mediambiental, de bon govern i econòmica, i transparència.
Dins d’aquest marc, Mercabarna ha anat identificant els principals impactes que pot tenir l’activitat empresarial en l’entorn, i desenvolupa un pla d’acció molt ben traçat per a minimitzar-los. Aquest pla inclou molts projectes de diferents àmbits, perquè entenem la sostenibilitat des d’una perspectiva 360, és a dir, social, ambiental i econòmica.
— Temes energètics, en la mesura que hi ha un fort consum per la important quantitat de fred que precisen les instal·lacions per la classe de producte.
Quant a projectes energètics, el més destacable fins ara és REPowerMercabarna-Energia, posat en marxa el 2022, dins del pla de descarbonització i millora de l’eficiència energètica de Mercabarna, a través de l’ús d’energia fotovoltaica. Aquest projecte, al qual es van sumar pràcticament la totalitat de les 550 empreses majoristes ubicades al polígon alimentari, consisteix en la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les cobertes de tots els edificis de Mercabarna per a crear un sistema d’autoconsum que cobreix el 25 % de les necessitats energètiques d’aquest gran mercat.
Actualment, ja estan instal·lades el 100 % de les plaques fotovoltaiques en els edificis que són propietat de Mercabarna i ja s’està comercialitzant aquesta energia entre les empreses de la Unitat Alimentària en modalitat d’autoconsum compartit. A més, el 70 % de les empreses situades a la ZAC han instal·lat també plaques en els seus edificis. Així, Mercabarna compta amb la planta fotovoltaica d’autoconsum en coberta més gran de la península Ibèrica. Es tracta d’una superfície de 360.000 m2 (entre edificis públics de Mercabarna i edificis privats de les empreses) i una potència total instal·lada de 18 MWp. Això suposa un estalvi d’aproximadament unes 6.000 tones de CO2 anuals a l’atmosfera i una inversió publicoprivada de 12 milions d’euros.
— Temes de residus, en la mesura que es genera una gran quantitat de deixalles. Com ho resolen?
L’activitat de les empreses ubicades en aquest polígon alimentari genera unes 25.000 tones de residus (incloent-hi envasos i embalatges) anuals, de les quals se’n valora el 75 %, gràcies al Pla de gestió de residus de Mercabarna, basat en la recollida selectiva.
El Pla de residus es gestiona fonamentalment a través de tres infraestructures: el Punt Verd, creat el 2001 específicament per a l’activitat del polígon alimentari i recentment modernitzat; els contenidors digitalitzats de diferents materials distribuïts pels mercats centrals i la ZAC; i el Foodback o centre d’aprofitament alimentari, posat en marxa el 2022 per evitar el malbaratament alimentari, on van a parar les fruites i hortalisses excedentàries aprofitables per al consum humà, però que ja no són comercialitzables. El 2024, al Foodback es van recuperar 837 tones d’aquests productes, aportades per 92 empreses majoristes, que es van distribuir entre 116.077 persones vulnerables, a través de 305 associacions socials.
— Temes de consum d’aigua
A Mercabarna es consumeix uns 30.000 m3 d’aigua anualment, sobretot per a la neteja diària dels mercats centrals i la resta del recinte alimentari. Amb el Pla de consum responsable, posat en marxa el 2022, tot i el creixement empresarial, ja s’ha aconseguit un estalvi global del 4 %, i el que és més important, s’ha reduït un 2 % el consum d’aigua de xarxa en favor de la freàtica per a les tasques de neteja del polígon alimentari. I continuarem avançant en aquesta línia.
Aquests sectors tenen els seus representants amb els gremis, que entenem són els seus interlocutors. Com van les relacions?
Les relacions amb les associacions empresarials que operen a Mercabarna són bones, sobretot perquè estan basades en el diàleg i la cooperació. Aquesta bona entesa funciona a Mercabarna des de fa més de quaranta anys, ja que les diferents direccions del polígon alimentari han cregut que és impossible gestionar bé un recinte en què conflueixen moltes empreses privades diferents i de sectors diversos, sense comptar amb aquestes. I els representants de les diferents associacions majoristes han afavorit aquest diàleg.
Quin futur li veu a aquesta ciutat alimentària i quins són els grans objectius dels pròxims anys?
Des dels seus orígens, Mercabarna evoluciona contínuament per a adaptar-se en cada moment als canvis socioeconòmics, per tant, li auguro un bon futur.
Els grans eixos estratègics de Mercabarna per als pròxims anys són continuar avançant en la sostenibilitat 360 de l’ecosistema Mercabarna (tant de l’empresa Mercabarna com de les empreses de recinte), la transformació digital i el creixement del teixit empresarial, per convertir el polígon alimentari en un pol generador de talent i d’innovació.
Anna Gras Moreu és enginyera agrònoma, professora i investigadora de producció vegetal al Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Imparteix la seva docència a l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (EEABB). Té una sòlida trajectòria en l’àmbit docent universitari, iniciada l’any 1986, alhora que durant vuit anys va ser directora de l’esmentada escola. Des d’abril del 2025, és la delegada del Rector de la UPC al CER Agrotech-UPC(Centre de Recerca de Tecnologia Agroalimentària), on exerceix el càrrec de directora i també és directora científica de la xarxa X_Agritech. Actualment, col·labora en projectes de recerca basats en temes d’agrovoltaisme i espais de dades per a la generació de models d’intel·ligència artificial, així com en el projecte Agrixels.
Què ha representat la creació del CER Agrotech-UPC en el camp de la recerca i en la transferència de tecnologia agroalimentària i dins de la mateixa UPC? Quins són els principals eixos de treball d’aquest centre?
El Centre de recerca Agrotech-UPC neix en el si de l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona de la UPC, com a necessitat de donar resposta des de la Universitat a les empreses. Les empreses s’adreçaven a la direcció de l’escola amb demandes diferent, algunes relatives a trobar solucions als seus reptes i també en la recerca de talent. El 2022, des de l’equip rectoral de la UPC, es va fer una aposta ferma per tal que es constituís el CER Agrotech-UPC, dotant-lo de recursos i poder posicionar la UPC en el sector agroalimentari.
Actualment, Agrotech-UPC és la principal via d’accés per la qual es transmeten les demandes agroalimentàries d’agents externs a la Universitat, se centralitzen i, posteriorment, es canalitzen cap als investigadors. Per aquest motiu, les estratègies de comunicació tant en sentit intern com extern són fonamentals per tal d’assolir l’objectiu.
Agrotech-UPC té per objectiu promoure la recerca i transferència de coneixement de la UPC en el camp de la tecnificació del sector agrícola, generar coneixement, desenvolupar equips adaptats a les instal·lacions productives i promoure l’adopció de les tecnologies pels agents del sector, contribuint així a la producció d’aliments amb baixa petjada de carboni hídrica i tendir cap a productes d’alt valor afegit lligats al territori.
Avui, el CER Agrotech-UPC té la capacitat de col·laborar amb empreses i crear projectes en l’àmbit autonòmic, nacional o internacional en els diferents pilars del sistema agroalimentari per a fomentar la sostenibilitat del mateix i la bioeconomia. Així, els eixos en els quals estem organitzats són: producció vegetal, indústria alimentaria, valorització de subproductes, digitalització i agricultura de precisió.
Quina creieu que serà la vostra principal aportació com a directora d’aquest nou centre de recerca?
La Universitat Politècnica de Catalunya és la universitat més tecnològica de Catalunya, això representava un repte i a la vegada una gran oportunitat. Des del primer moment, vaig veure clar que una de les meves aportacions havia de ser mostrar als investigadors de la UPC, que fins aleshores aplicaven la seva recerca en altres sectors productius, que el sector agroalimentari, sovint poc visible en entorns tecnològics, tenia moltes necessitats i oportunitats.
Amb aquesta visió compartida, als inicis vam ser quaranta-dos professors i investigadors de disciplines molt diverses —des de l’agronomia i la biotecnologia fins a les telecomunicacions, la robòtica, la sensòrica o la intel·ligència artificial— que vàrem creure fermament que el futur demanava treballar plegats i amb un objectiu comú, contribuir en la tecnificació, digitalització i sostenibilitat del sector agrari. L’estratègia era clara: crear equips multidisciplinaris capaços d’abordar els reptes del sector des d’una mirada àmplia del sistema i treballar de manera interdisciplinària. Actualment, som més de vuitanta investigadors que formem part d’Agrotech-UPC i el 2025, juntament amb investigadors d’altres CER i grups de recerca de la UPC, hem assolit l’acreditació TECNIO, així que avui podem considerar que estem plenament consolidats.
Una aportació important ha estat fer visible les capacitats i el coneixement generat a la UPC a tots els agents del sector agrícola, al Govern autonòmic, a les administracions públiques i als municipis on desenvolupem la nostra activitat. Tenim la voluntat de ser un element essencial que contribueixi a la transformació i l’evolució dels sistemes agroalimentaris a través de les aportacions tecnològiques, així com participar en els principals esdeveniments, i formar part de manera activa en l’ecosistema d’R+D+I.
Avui, a través dels projectes autonòmics, nacionals i europeus, estem molt ben posicionats en tot el que fa referència a la millora genètica, digitalització i agricultura de precisió, tractament i ús d’aigües residuals, valorització de subproductes agraris, sensòrica, robòtica, entre altres.
Al llarg dels anys que heu estat directora de l’EEABB, quin ha estat el fet o projecte que més satisfacció us ha donat i per què?
La meva etapa com a directora de l’EEABB va ser, sens dubte, una de les més boniques de la meva vida professional a la universitat. Van ser anys d’intensos aprenentatges, tant en l’àmbit laboral com, sobretot, en el personal. Vaig aprendre molt, però el millor, sens dubte, va ser formar part i liderar un equip de persones compromeses i motivades per la feina, treballar plegats amb l’objectiu de fer créixer l’escola, de posicionar-la dins el mapa universitari en l’àmbit agroalimentari i en el sector, va ser un repte compartit molt engrescador. Treballar amb persones amb qui construeixes projectes, comparteixes inquietuds i celebres petits èxits col·lectius és un privilegi.
El trasllat de l’ESAB —nom històric de l’actual EEABB— de l’Escola Industrial al campus de Castelldefels l’any 2005, la plena integració a la UPC el 2008 i la implantació dels nous graus el 2009 van marcar un canvi profund, un nou paradigma universitari. Aquesta deslocalització del centre de Barcelona, sumada a una davallada generalitzada de les vocacions en l’àmbit de l’agronomia, va comportar una pèrdua significativa de matrícules que hem anat recuperant de manera progressiva al llarg dels anys. Avui, amb la direcció del professor Xavier Fàbregas, aquesta tendència s’ha consolidat amb fermesa, i la demanda per cursar estudis agroalimentaris torna a mostrar una evolució positiva i, avui, gaudim de tenir una molt bona demanda.
En aquest procés han estat clau projectes acadèmics compartits com el grau en Paisatgisme, el doble grau en Enologia i Ciències Agronòmiques, o el doble grau en Enginyeria de Sistemes Biològics i Enginyeria Alimentària. Són iniciatives que obren noves oportunitats als estudiants, aporten flexibilitat als currículums acadèmics i responen millor a les demandes i expectatives de les noves generacions.
Al llarg dels vuit anys del meu mandat es va fer un esforç molt intens per projectar l’escola cap a les institucions i per explicar que la UPC també pivotava en el sector agroalimentari, en què exerceix un paper rellevant tant en la formació de talent com en la recerca. Aquest treball sostingut de visibilització i posicionament ha tingut un retorn clar, que avui es reflecteix en la consolidació i projecció del CER Agrotech-UPC.
Fa uns cinc anys l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona va canviar el seu nom pel d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona. Per quina raó es va decidir aquest canvi de nom? Ha estat positiu aquest canvi per a la mateixa escola?
L’ESAB (Escola Superior d’Agricultura de Barcelona) va iniciar la seva activitat universitària el 1912 amb ensenyances en l’àmbit agrícola per a aportar coneixement al camp català i promoure la producció d’aliments en uns moments de molta carestia. L’escola al llarg dels anys ha anat evolucionant i ha passat per diferents etapes i també ha rebut diferents noms segons les administracions i l’organització universitària de cada moment. El 1976 esdevé una escola adscrita a la UPC i es denominà «Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Barcelona» (EUETAB). Així va començar un llarg procés d’integració a la universitat pública catalana i el 1980 la Diputació de Barcelona aprova la recuperació del nom històric de l’escola i es torna a denominar Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB).
En la Junta d’Escola del 24 de gener, es va aprovar per majoria absoluta el nom d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i Biosistemes DE BARCELONA (EEABB). Aquest canvi va respondre, principalment, a la voluntat de representar millor tots els graus que s’estaven impartint i impulsant, tant en l’àmbit de l’agronomia, l’alimentació, ciències ambientals, el paisatgisme o marí. Així doncs, la projecció de l’Escola va més enllà de l’agricultura i, en conseqüència, era recomanable que tant estudiants com professors se sentissin ben representats per al nom de l’escola. De manera que aquest canvi va respondre a la voluntat de sumar sensibilitats i on tots estiguem representats i que el nom ens identifiqui. Amb tot això no oblidarem ni la nostra història ni els nostres orígens. Molts dels professors ens hem format a l’ESAB i hi estem treballant. Per la qual cosa, mantindrem el nom històric durant un temps com a símbol d’Escola centenària que és i on s’han format la major part d’agrònoms del país.
Fa pocs mesos s’ha posat en marxa el projecte SYMBIOSYST, que ha representat la implantació per primera vegada d’una planta fotovoltaica sobre cultius hortícoles a les instal·lacions Parc UPC-Agròpolis a Viladecans, formada per 150 panells solars amb una potència de 25 a 50 kW. Com va néixer aquest projecte i quina problemàtica es buscava resoldre?
Aquest projecte va ser el primer projecte finançat per la Unió Europea que es va promoure des d’Agrotech-UPC. És un exemple clar de com sumant diferents experteses es pot crear un projecte complet. Aquest projecte neix de la necessitat de contribuir en la transició energètica cap a fonts renovables i la simbiosi que es crea amb les instal·lacions agrivoltaiques semblen una bona opció si tenim en compte que a Catalunya s’hauria de cobrir l’1 % de la superfície agrària per tal de ser autosuficients. La relació simbiòtica entre la producció d’energia i la d’aliments es basa en la col·localització de plaques solars i cultius, tot evitant que terres de cultiu s’abandonin per instal·lar plaques solars. A més, en el benefici mutu, les plaques solars generen energia neta i, alhora, proporcionen ombra que protegeix els cultius de l’estrès tèrmic i l’evaporació d’aigua en excés. Per la seva banda, l’activitat agrícola permet l’ús productiu del sòl sota els panells, i la transpiració de les plantes podria fins i tot ajudar a refrigerar lleugerament els mòduls fotovoltaics, millorant-ne l’eficiència.
En què se centra aquest projecte i quins són els seus objectius principals?
L’objectiu és desenvolupar solucions tecnològiques innovadores, combinant mòduls fotovoltaics d’última generació, estructures de muntatge i eines de suport a la presa de decisions, que permetin combinar la producció d’energia solar amb l’agricultura de manera eficient, competitiva i també respectuosa amb el paisatge i la biodiversitat.
El pilot situat a l’Agropolis és el primer pilot totalment monitorat i dissenyat per donar resposta sobre el comportament dels cultius d’horta i la millor gestió de les plaques. Un dels objectius del projecte és valorar el comportament de diferents cultius quan creixen sota uns panells fotovoltaics de dos nivells de transparència del 5 % i del 40 %. També el fet d’estar totalment monitorat i estar transferint dades sobre les variables climàtiques i de sòl, sota les plaques i a l’aire lliure permet poder crear bessons digitals que facilitin la millor gestió de les plaques (la seva orientació).
Mirant vers el futur i tenint en compte els resultats preliminars que esteu obtenint en aquest projecte, com incideixen les plaques fotovoltaiques sobre el rendiment del cultiu? Creieu que aquest tipus d’instal·lacions energètiques seran acceptades pel sector hortícola de proximitat? Creieu que es podrien obtenir resultats similars en altres tipus de cultius?
Els resultats que tenim encara són preliminars, i requereixen ser contrastats en futures campanyes. Sí que sembla que, per exemple, a l’enciam en campanya de primavera-estiu les diferències són poques. No obstant això, en la campanya hivernal, quan la llum és un factor limitant sí que s’observa un endarreriment en la collita i alguna malformació en alguna varietat. En el cas dels bròcolis, en cultiu d’hivern, inicialment semblen de molt bona qualitat i sí que s’observa un lleuger endarreriment en la collita.
S’haurà d’anar fent assajos per als diferents cultius i varietats i estació de l’any per a valorar la incidència que pot tenir la reducció lumínica en el cultiu, tant en rendiment com en qualitat de producte.
Quin impacte us agradaria que tinguessin els resultats del projecte en l’àmbit productiu en zones periurbanes? I en l’àmbit administratiu?
El principal objectiu seria adquirir un coneixement ampli i rigorós sobre quins cultius presenten millors característiques per a beneficiar-se de la reducció de la radiació lumínica i de la millora d’altres condicions ambientals quan es cultiven sota plaques fotovoltaiques. Aquest coneixement hauria de permetre establir pautes clares, contrastades i aplicables que puguin ser transferides directament als agricultors, facilitant així la presa de decisions i la correcta implantació d’aquest tipus de sistemes en les explotacions agràries.
Considero que aquest tipus d’instal·lacions, especialment en zones periurbanes amb una elevada demanda energètica i una forta pressió sobre el sòl, poden representar una oportunitat estratègica per a diversificar els ingressos de les explotacions. La producció d’energia renovable pot esdevenir una font d’ingressos complementària, ja sigui a través de la venda d’energia, d’acords amb operadors energètics o mitjançant la participació en comunitats energètiques locals. Aquestes comunitats permetrien als agricultors reduir els costos energètics associats a la seva activitat —com ara els sistemes de fred, la climatització d’hivernacles o altres instal·lacions productives—, millorant la viabilitat econòmica.
Finalment, és imprescindible reforçar el respecte pel concepte d’agrivoltaica, entès com una integració real i equilibrada entre la producció agrícola i la producció energètica, on l’activitat agrària continuï sent l’ús principal del sòl. El desplegament d’aquestes instal·lacions hauria de fer-se de manera ordenada, planificada i adaptada a les característiques de cada territori, incorporant criteris d’integració paisatgística, qualitat ambiental i compatibilitat amb altres usos. Cal tenir present que els espais periurbans són espais multifuncionals, amb valors productius, ambientals, socials i paisatgístics, i que l’agrivoltaica pot contribuir positivament a aquesta multifuncionalitat si s’implementa amb criteris clars i rigorosos.
En aquest context, és clau que els resultats d’aquests estudis es comparteixin tant amb el sector agrari com amb l’Administració pública, especialment amb aquells òrgans que tenen competències en matèria de planificació i regulació. La transferència de coneixement al sector facilita l’aplicació pràctica de les recomanacions tècniques, mentre que la seva difusió cap a l’Administració permet que el desenvolupament normatiu es basi en evidències reals obtingudes a partir de projectes pilot i pilots demostratius. D’aquesta manera, es poden evitar contradiccions entre la normativa i les recomanacions tècniques, afavorint un marc regulador coherent que impulsi un desenvolupament viable, sostenible i alineat amb la realitat del territori.
Tot i que el futur està ple d’incerteses, com veieu el sector agrícola català en relació amb la digitalització i biotecnologia que ben probable ja són unes eines necessàries per a la sostenibilitat d’aquest sector productiu?
En relació amb la digitalització, actualment estem desenvolupant un projecte d’àmbit nacional centrat en els espais de dades compartides en el sector agroalimentari. Fa aproximadament un any que treballem en el desenvolupament de diferents elements clau del projecte, com ara el demostrador **UPCxels**, l’espai de dades **UPC-DataSpace** i el cas d’ús **Agrixels**.
Aquest projecte s’emmarca en l’estratègia europea de promoció dels espais de dades com a eina clau per a impulsar la transformació digital del sector agroalimentari. L’objectiu és facilitar la compartició de dades de manera segura, sota un marc clar de governança, mitjançant l’estandardització de formats i processos, i fomentar la col·laboració entre els diferents agents de la cadena de valor. Aquest enfocament ha de permetre generar innovació i desenvolupar nous serveis digitals, especialment aquells basats en la intel·ligència artificial.
En el projecte d’Agrixels estem col·laborant amb més de quaranta empreses i entitats del sector —cooperatives, fundacions, clústers, pimes i altres actors rellevants— amb l’objectiu que formin part activa d’aquest ecosistema d’espais de dades. A l’inici del projecte la percepció nostra era d’un cert desconeixement sobre què són els espais de dades i quin valor poden aportar als agricultors i al sistema. Tanmateix, a mesura que el projecte ha anat avançant i s’han compartit els resultats i els avenços assolits, l’interès del sector ha crescut de manera molt significativa, evidenciant una clara oportunitat per a accelerar l’adopció d’aquests models col·laboratius.
Actualment, la digitalització ja no és només una opció, sinó que és pràcticament obligada, especialment per a qüestions relacionades amb la traçabilitat dels processos al llarg de tota la cadena alimentària, la seguretat alimentària i el compliment normatiu. En aquest sentit, cal tenir en compte que ben aviat serà obligatori disposar del quadern digital de camp, fet que reforça encara més la necessitat de disposar de sistemes digitals adequats.
Finalment, l’aplicació de la intel·ligència artificial permet desenvolupar models de predicció i d’optimització de recursos, així com eines que faciliten la presa de decisions basada en dades objectives i no únicament en percepcions o experiència prèvia. En definitiva, la digitalització ha de ser una palanca clau per a millorar l’eficiència, la competitivitat i la sostenibilitat del sector agroalimentari.
I per acabar, que és la xarxa X_Agritech?
La xarxa X_Agritech és la primera xarxa catalana per a la valorització la transferència de resultats de la recerca al sector agroramader. Es defineix com a finalitat principal de X_AgriTech la de contribuir a fer progressar la innovació desenvolupada en el si de les seves entitats cap a nivells de maduresa més avançats i orientar els seus nous projectes per a obtenir un major impacte social, facilitant l’adopció de les tecnologies desenvolupades pel sector productiu. En la segona edició de la xarxa, que ha començat aquest gener, hi formem part investigadors de tretze institucions del país que treballen en el sector agrari (CRAG, UAB, UB, UPC, Agrotecnio, IRTA, UdL, UdG, CREAF, URV, Eurecat, Beta, CTFC). En el si de la xarxa s’organitzen activitats orientades a la transferència, a l’emprenedoria, a promoure la innovació tecnològica en els principals pilars de coneixement de la xarxa (ramaderia, agricultura, sostenibilitat, digitalització millora genètica…) a la vegada que és un espai per a conèixer i compartir el coneixement generat en els diferents centres i crear realment una xarxa de coneixement del sector agroalimentari.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 56-57.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació: Núm. 56-57: desembre 2025
Aquest mes hem rebut la desagradable notícia que la dermatitis nodular, ja present en diversos països de la Unió Europea —entre ells França—, ha travessat els Pirineus i ha arribat a casa nostra.Tot i que no comporta risc de contagi per als humans, les conseqüències per als ramaders afectats són importants, i algunes explotacions podrien no recuperar-se d’aquesta crisi sanitària i haurien de tancar, o veure com la seva tasca de millora genètica duta a terme durant molts anys, ara se’n va en orris.
Amb aquest escrit volem posar en relleu la importància de la sanitat en tots els àmbits, i la necessitat d’afrontar-la d’una manera transversal.
Fa uns dies, vam organitzar una jornada amb el títol Una nova pandèmia és possible? El primer ponent —en l’entrevista que també publiquem en aquest número— responia: «La pregunta no és si és possible, sinó quan».
Vivim en un context de comerç globalitzat, mobilitat creixent i canvi climàtic, factors que afavoreixen la propagació i mutació dels virus. Tot i que gairebé mai salten d’espècie, aquesta realitat ens obliga a adoptar una visió global.
Sovint sentim notícies sobre la grip aviària, la llengua blava o, ara, la dermatitis nodular en el món animal, però també podem citar la flavescència daurada o el foc bacterià en el món vegetal.
Potser, com que no afecten directament les persones, no els donem prou importància, però cada vegada tenen més rellevància social a causa de les pèrdues econòmiques que provoquen.
A més, també tenen efectes sobre la població en general. Per exemple, als Estats Units, la grip aviària el 2022, i encara no superada, ha obligat a sacrificar milions de gallines i ha tingut conseqüències inflacionistes arreu del món, també a casa nostra. Actualment, a l’Estat espanyol s’estan detectant diferents focus de grip aviària que fan incrementar encara més els preus dels ous i de l’aviram.
Una situació similar s’ha donat amb el mercat americà de futurs de bestiar viu, que en cinc anys ha registrat un increment proper al 80%,un augment que progressivament es trasllada a la cistella de la compra, i queafecta sobretot les economies més febles. Això, al seu torn, ha estat un dels factors que han portat la Reserva Federal nord-americana a mantenir els tipus d’interès elevats durant més temps.
A escala internacional, cal recordar que l’ONU va declarar el 2020 Any Internacional de la Sanitat Vegetal, tot recordant que les plantes proporcionen el 80% dels aliments que consumim, i que les malalties i plagues malmeten entre un 20% i un 40% del potencial alimentari mundial. Fomentar la sanitat vegetal contribueix, doncs, a reduir la fam al món, disminuir les tensions socials, afavorir el desenvolupament econòmic i protegir el medi ambient.
En un escenari de mobilitat tan intensa com l’actual, sembla aconsellable modernitzar els sistemes de previsió, coordinació i control, incorporar tecnologies més adequades i reforçar totes les àrees de coneixement relacionades amb aquestes matèries.
És cert que sovint es reacciona amb rapidesa i eficàcia quan es detecta un problema i s’hi destinen recursos. Ara bé, una de les claus de l’èxit és disposar de bons professionals, ben formats, capaços d’aplicar polítiques preventives. Aquesta, però, és una baula cada vegada més feble de la cadena, ja que molts veterans es jubilen, els joves que s’hi incorporen són pocs, i moltes matèries fonamentals estan perdent pes en els plans d’estudi.
Actualment, a la ICEA estem coordinant un grup de treball amb docents de diverses universitats catalanes per a analitzar la situació actual, proposar possibles alternatives i aportar el nostre gra de sorra a una qüestió de fons que comença a ser preocupant.
El president de la Diputació, Joan Talarn, el president de la ICEA, Jordi Sala, la directora de Segre, Anna Sàez, i la directora de l’IDAPA, Amàlia Sanz, han destacat que la iniciativa vol posar en valor la riquesa gastronòmica i agroalimentària de les comarques de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran
El president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn; el president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), Jordi Sala; la directora de Segre, Anna Sàez, i la directora de l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), Amàlia Sanz, han presentat aquest dimecres a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs el concurs popular ‘El millor plat de Lleida’, una iniciativa que vol implicar la ciutadania en la promoció de la cuina i els productes agroalimentaris del territori.
La proposta convida la població a votar, a través de la web i les xarxes de Segre, el plat que millor identifica la gastronomia local. Entre els més de 2.400 participants es sortejaran 20 experiències gastronòmiques: 10 sopars al restaurant La Boscana de Bellvís, del xef Joel Castanyé, i 10 dinars a Casa Kiko “Lo Pigal” de Llessuí. Impulsat per la ICEA i el Grup Segre, el concurs compta amb la col·laboració del Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida, a través de la marca Gust de Lleida, del Departament d’Agricultura, Pesca i Alimentació de la Generalitat a través del projecte ‘Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia’ i de l’IDAPA.
Una iniciativa per posar en valor la gastronomia i la feina dels productors
El president de la Diputació, Joan Talarn, ha destacat que “aquest concurs és un exercici de participació col·lectiva que ens ajuda a reafirmar allò que som i allò que ens identifica com a territori. Cada plat finalista porta com a ingredients la tradició, l’esforç, la innovació i l’orgull d’estar fet amb Gust de Lleida”. En aquest sentit, Talarn ha subratllat que parlar de gastronomia a Lleida, al Pirineu i a l’Aran “no és només parlar de receptes, sinó de pagesos i ramaderes, d’elaboradors i cuineres, de famílies que han fet del producte local i de proximitat una part indestriable de la nostra identitat”.
Per la seva banda, el president de la ICEA, Jordi Sala, ha subratllat que la iniciativa vol donar visibilitat a tota la cadena alimentària: “Tenim grans cuiners, però també tenim grans productors. El reconeixement a la gastronomia només és possible si valorem el treball de tota la cadena, des del camp fins a la cuina”. Sala també ha remarcat que començar el projecte des de Lleida respon a la voluntat d’enaltir “una cuina de proximitat, tant de la plana com de la muntanya, que explica el territori a través dels seus plats”.
La directora de Segre, Anna Sàez, ha animat la ciutadania a participar-hi: “Tots tenim un plat preferit, i aquest concurs és una manera divertida de descobrir-nos com a territori. A més, plats com la cassola de tros, la coca de recapte, els peus de porc o l’arròs amb carreretes són exemples de cuina identitària feta amb productes de quilòmetre zero”.
Finalment, la directora de l’IDAPA, Amàlia Sanz, ha posat en relleu que el concurs “és molt més que una votació popular, és una eina de promoció del territori, un compromís amb la qualitat i la proximitat, i un acte de reconeixement a totes les persones que, des del camp fins a la cuina, fan possible que el Pirineu i el Pla de Lleida siguin un referent gastronòmic i cultural”.
El calendari de la campanya inclou el sorteig dels premis el 12 de setembre i la publicació dels guanyadors a Segre el 13 de setembre. Els dies 18 i 23 de setembre se celebraran dos àpats a La Boscana i a Casa Kiko, respectivament.
Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls
El passat dia 7 de juliol tingué lloc, a la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, la presentació de la traducció al català de la Base Mundial de Referència del Recurs Sòl. Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls (IUSS WG WRB, 2022) anomenada sovint en molts àmbits World Reference Base (WRB).
La traducció al català ha estat duta a terme per Gerard Soler, de Plataforma per la Llengua, i l’han revisada Rosa M. Poch, de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, i Jaume Boixadera, de la Secció de Sòls de la ICEA. Aquesta traducció es trobarà ben aviat disponible a la web de l’International Soil Research and Information Center (ISRIC), juntament amb la versió anglesa original de l’any 2022 i les traduccions al francès, a l’espanyol, a l’italià i al coreà.
Actualment, existeixen al món dos sistemes internacionals de classificació i de correlació de sòls, tot i que alguns països tenen els seus sistemes propis de classificació de sòls. Aquests dos sistemes principals són la Soil Taxonomy dels EUA i l’esmentada World Reference Base (WRB), que és la taxonomia que s’ha traduït al català. Les classificacions de sòls, a part del seu interès per cartografiar-los, tenen una importància bàsica per a la comunicació sobre sòls, ja que el tipus de sòl aporta informació sobre les seves propietats i característiques, alhora que ens permet conèixer els efectes i el grau d’aplicabilitat de determinades pràctiques de gestió sobre un tipus de sòl concret, ja sigui en l’àmbit agronòmic, forestal o ambiental.
L’interès d’aquesta traducció rau en el fet que la WRB, en la seva edició més actual de l’any 2022 —que n’és la quarta—, ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu molt important en la seva estructura i fonamentació dels continguts; també en la integració dels sòls antròpics a la classificació. Això fa que previsiblement el seu ús creixi en molts indrets del món encara més del que ho ha fet els darrers anys; i que sigui referenciat en moltes revistes científiques, i més si considerem l’actual situació geopolítica.
Una altra de les raons de la generalització del seu ús és que en el seu Annex 2 figura una metodologia de descripció dels perfils de sòls plenament actualitzada, en línia amb els manuals de descripció que s’han publicat recentment. A més, el fet de disposar en català, per als no especialistes, de les regles que regeixen com anomenar un sòl (tipus de sòl) és important per a l’ensenyament i per a la transferència tecnològica.
Cal fer esment també que l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) utilitza la WRB en els seus estudis per a classificar els perfils de sòls descrits, i que Catalunya disposa ja, des del 2018, d’un mapa de sòls classificats amb la Soil Taxonomy a l’escala 1/250.000 (que és l’emprada al Mapa de Sòls de Catalunya 1/25.000), però també amb la WRB (en aquest cas, en l’edició del 2016).
En l’acte de presentació, els autors de la revisió van glossar l’interès de la WRB i de la seva traducció al català. Mireia Plana i Franch, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, va fer palesa, en la seva intervenció, la importància que té per al català disposar de terminologia tècnica i científica. Antonio Magariños, director de l’ICGC, va posar de manifest la importància dels sòls i del seu coneixement en la crisi climàtica i ambiental i en la seva solució, així com els esforços que s’estan fent a Catalunya per a assolir aquest coneixement.
«He decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars, perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política». (Júlia Viejobueno)
Entrevista elaborada pel periodista expert en temes agroalimentaris, Èric López i Ribes.
Júlia Viejobueno Cavallé (la Figuera, 1994) va anar a estudiar estudis literaris a Barcelona, però el 2017 va decidir tornar al seu poble del Priorat per fer-se càrrec del tros familiar. Des d’aleshores combina la pagesia amb l’escriptura i l’activisme cultural. Al seu llibre Quedar-se al tros defensa un model agrícola arrelat a la terra i a les persones, allunyat de la lògica industrial que domina bona part del camp català. En aquesta entrevista per al Butlletí de la ICEA, explora els reptes de la pagesia jove, el paper de la cultura en la defensa del territori i les polítiques necessàries per a donar futur al món rural.
1. Arrels i retorn
Quin va ser el clic que et va fer desfer el camí Barcelona-Priorat?
Torno a casa quan acabo la universitat, sobretot perquè no sabia què fer a la vida. No hi havia cap feina relacionada amb els estudis que em cridés prou l’atenció i no volia continuar estudiant si no tenia un objectiu clar. La vida a ciutat tampoc m’era un reclam ni hi tenia cap vincle prou fort que m’hi fes quedar. També descobreixo que a una gran urbs et pots sentir sol i que, per tant, no és un patrimoni només dels pobles petits.
Què vas trobar en tornar que no esperaves i què vas perdre en deixar la ciutat?
En deixar la ciutat perdo serveis, l’oferta cultural i d’oci que hi ha i el fet de viure entre milers de persones, però aquí trobo que, en menor quantitat, tot això també hi és i que és ben interessant.
En tornar al Priorat conec noves persones, iniciatives i projectes. Entro en contacte amb associacions que defensen entre altres coses un model de territori viu, el valor del paisatge i tot el que representa o que promouen la cultura i la literatura. I a poc a poc canvia la mirada de veure’l, de viure’l, el redescobreixo i m’hi vaig arrelant.
La decisió de quedar-te al tros és personal, però també política. En quin sentit és un acte polític ser pagesa avui?
Viure en un territori despoblat ja és una forma de resistència contra un món que promou la vida a les ciutats. A més d’això, la pagesia permet habitar aquests llocs vivint en contacte amb la natura i, per tant, tenint més consciència dels seus ritmes i dels seus límits. Es tracta de formar-ne part i de dependre-hi i treballar-hi d’una manera arrelada i adaptada, respectuosa i acumulant coneixement teòric i pràctic. I també hi va relacionat una manera d’entendre factors com l’alimentació i la sobirania alimentària, la gestió del territori, la biodiversitat o el model de país.
2. El dia a dia al tros
Descriu-nos una jornada de feina típica entre vinyes i oliveres.
No existeix una jornada de feina típica, perquè sempre hi ha canvis, sigui de dia a dia, d’any en any o segons la temporada i la feina que es faci. Potser és més fàcil explicar un any de feina típic entre vinyes i aulivers.
L’any comença amb la poda de la vinya. És una temporada tranquil·la i el dia encara és curt, però no es pot badar. Quan s’acaba la poda, la primavera comença a treure el cap i és època d’esporgar aulivers. Abans no arribi maig, es llaura la terra i cauen els primers tractaments com ara ensofrar. Entre maig i juny, espollem la vinya (la poda en verd). Són setmanes intenses que el sol pica fort i si l’any acompanya els ceps broten fort i el raïm qualla bé. A partir de juliol, la feina es calma fins al moment de veremar, que els últims anys ha començat a finals d’agost (fa unes dècades era cap a l’octubre). I passat el goig de la collita de raïm, cap al novembre, la de l’auliva, que dura fins a les festes del desembre.
Com combines la pagesia amb l’escriptura i les col·laboracions periodístiques?
La tasca d’escriure a priori és força compatible amb la pagesia, perquè la pots fer des de casa i a l’hora que vulguis. A més, el tros permet anar rumiant i donar voltes a idees o maneres de dir-les. Així, tot no és tan fàcil: escriure requereix concentració i temps i la feina i les obligacions vitals sovint no permeten disposar-ne de com es voldria. També caldria descriure què entenem per escriptura: és diferent un article de poca extensió que un text literari que ha d’acabar sent un llibre.
Hi ha rituals o paisatges que t’alimentin la creativitat literària?
Els paisatges que em són quotidians, sigui l’entorn on visc o ja directament el tros, són els que m’alimenten la creativitat en general, perquè a part d’escriure m’agrada fer fotos i el que retrato són precisament aquests paisatges. Però diria que no es tracta d’una inspiració mística o creativa, sinó que m’agrada mostrar el que veig i el que conec i compartir-ne la bellesa (i de tant en tant la cara no tan amable).
3. Models agraris: industrial vs. tradicional
Parles de la «nostàlgia» de l’agricultura tradicional i de la pressió del model industrial. Quins avantatges i quins perills té cadascun?
El model industrial pot ser més competitiu si es parla en termes del sistema econòmic imperant; busca més rendibilitat i menys costos i va lligat a l’ús d’una tecnologia en constant renovació que ha de facilitar la feina i ser eficient. A priori també és la manera d’alimentar gran part de la població. Però també corre el risc de ser més depredador de recursos, de prioritzar el benefici econòmic a la qualitat dels productes, de ser cada cop més controlada per poques mans o per grans capitals i d’alguna manera de menystenir o explotar la mà d’obra humana.
L’agricultura tradicional ho té complicat per a competir amb l’agroindústria en termes de productivitat o en la capacitat de renovar o aprofitar la tecnologia i també pot comportar pràctiques poc ètiques amb els jornalers o assalariats, però també té la capacitat de produir aliments més sans, d’adaptar-se al territori on es fa i ser-ne motor econòmic i social, i de ser més beneficiosa que destructiva amb l’entorn on es du a terme.
Es pot innovar sense renunciar a les essències? Posa’ns un exemple pràctic.
Sí que es pot innovar sense renunciar a les essències, tot i que caldria parlar abans què vol dir «innovar» i quines són les essències. Em ve al cap les agricultures ecològiques, regeneratives, sintròpiques… que semblen innovació, perquè van contra models que les últimes dècades han prevalgut, però que recuperen sabers i sabers fer antics. I també com les eines i màquines s’han adaptat als conreus i han suposat un benefici per a qui treballa sense haver-los de canviar completament.
Quina importància dones a la diversificació (agroturisme, elaboració pròpia, venda directa) per a resistir?
La diversitat és resistència, en qualsevol àmbit. En el cas de l’agricultura la diversificació pot ajudar a sobreviure, però cal saber veure de quina manera aplicar-la i què comporta. Fer venda directa, transformar matèries primeres o l’agroturisme segurament requereix més inversió i més hores de feina, però també et pot donar aire, ja que no depens d’intermediaris o tens diverses fonts d’ingressos. De fet, l’exemple de diversificació més comuna que tenim aquí és el cas de tenir diversos cultius (el que crea mosaic); en cas que un any falli un, pot ajudar-te a no caure en picat un altre.
4. Joves i relleu generacional
Quines barreres principals troben els joves que volen incorporar-se: finançament, accés a la terra, burocràcia…?
S’hauria de fer una diferència entre els joves que volen incorporar-se que «hereten» una explotació en marxa (sigui per família o que agafen el relleu) i els que comencen de zero. Tot i això, molts dels obstacles són compartits.
El finançament és bàsic: l’agricultura requereix una gran inversió en terres, maquinària, instal·lacions, bestiar i cultius… i els beneficis poden tardar a arribar. Si no s’ajuda per aquest cantó és difícil arrencar. L’accés a la terra va relacionat a aquest factor: per competència i demanda les terres més fèrtils és fàcil que se les quedi algú que les pugui pagar millor i això posar en qüestió la viabilitat de qui comença. La burocràcia suposa un cost afegit més i la inversió de moltes hores i uns quants maldecaps que no es veuen compensats amb l’ajuda i suport que es pot esperar des de l’Administració. La falta d’acompanyament i de proximitat de qui legisla o aplica les lleis i a vegades de coneixement també pot ser una barrera important.
L’habitatge rural és un mur o una oportunitat?
La qüestió de l’habitatge és un dels problemes més importants que tenim al món rural (igual que a ciutat). Als pobles, hi ha poques cases disponibles per a entrar a viure-hi, sigui de lloguer o per a comprar, i quan n’hi ha sovint les condicions en les quals estan són força desastroses i els preus que en demanen són força alts. Sense habitatge és impossible viure als pobles. Podria ser una oportunitat d’atreure nova gent o que la gent no en marxi si es fan polítiques i es legisla perquè aquesta situació canviï.
Veus viable un model d’agricultura a temps parcial per començar?
Un model d’agricultura a temps parcial és bona opció per a qui comença, perquè permetria fer un creixement sostingut en el temps; no caldria fer una inversió tan gran d’entrada i si els primers anys els ingressos fossin més minsos, podrien complementar-se amb els d’altres feines. També seria una manera més còmoda d’acostumar-se als ritmes i tempos de treball, testar l’ofici, i permetria dedicar temps a altres coses com ara la formació.
A banda de capital, quines competències (gestió, comercialització, digitalització) són més urgents d’aprendre?
Per a dedicar-se en aquest sector i tirar endavant l’empresa cal saber una mica de tots els temes i tenir com més competències millor. A part de tot el que ha anat sortint a les altres preguntes, cal tenir coneixements de comptabilitat, fiscalitat i tot el que faci referència a la gestió de l’empresa, així com de les lleis i polítiques que marquen el sector; també de comercialització, sobretot en cas de vendre producte elaborat; de mecànica, perquè es treballa amb maquinària més o menys pesada; de pràctiques agrícoles diverses… i la llista podria continuar.
5. Polítiques i institucions
Des de la teva parcel·la, què demanaries a la PAC perquè arribi a la pagesia petita?
Per a la pagesia petita demanaria a la PAC i a qualsevol llei i norma sobre el sector que tinguin en compte les realitats dels territoris i de qui hi treballa i que es valori tot el que pot aportar la pagesia més enllà dels productes: gestió del territori, capacitat de crear mosaic agroforestal i d’afavorir la biodiversitat, sobirania alimentària… tot plegat és una eina vital davant escenaris de canvi climàtic, d’incendis gegants, d’abandonament dels pobles i del món rural.
Les normes s’han d’adaptar a les realitats de cada lloc i de les persones que hi viuen, hi treballen i el fan i no a l’inrevés. Si no és així el relleu generacional i el futur de la pagesia està condemnat a no existir. I no cal dir que això no vol dir donar carta blanca a tot el que es reclami des del sector, si això pot ser perjudicial per a altres sectors, ecosistemes, etc.
Com valoraries un ajut específic per a dones pageses joves?
No sé fins a quin punt crec que sigui útil un ajut específic per a dones pageses joves. L’ajut hauria de ser per a tots els joves pagesos, adaptat a les realitats i necessitats de cadascú.
En el cas de les dones joves pageses el que cal és que s’apliquin els canvis que des de la lluita feminista es reclama per a tots els nivells de la societat. Tenint en compte això aplicat al sector de la pagesia anomenaria temes com eliminar desigualtats salarials; trencar estereotips; posar fi a comentaris, accions i abusos masclistes; garantir conciliació familiar i feines de cures i una vida digna…
Les escoles agràries actuals responen al que necessiteu? Què hi canviaries?
No he fet cap estudi a cap escola agrària tret de cursos obligats per la incorporació, i la majoria eren a distància. Per tant, no puc parlar amb coneixement de causa. El que demanaria a qualsevol formació agrària és que s’adapti a la realitat del sector i dels territoris, que sigui pràctica i que combini sabers tradicionals amb els més innovadors.
Si fossis consellera d’Agricultura per un dia, quines tres mesures aprovaries de seguida?
No voldria pas ser consellera d’Agricultura ni un sol dia, i veient els ritmes en què funciona l’Administració amb un sol dia no faríem res.
6. Cultura, llengua i territori
El teu llibre situa la literatura dins el camp. Com pot la cultura salvar un territori despoblat?
La cultura per si sola no pot salvar un territori despoblat, però és vital per a fer-lo visible, reivindicar-lo, pensar-lo, mirar-lo de formes diferents, crear relacions amb persones d’altres indrets o de la mateixa comarca, fer que la gent es relacioni, que participin de la creació i donar-los veu… hi ha moltes maneres de fer cultura que enriqueixen i fan fort un territori.
El Priorat juga amb la marca del vi d’excel·lència. Això impulsa o encareix la vida dels pagesos?
El vi al Priorat és identitat i el que ha permès que la comarca sigui coneguda, reconeguda, viva i amb projecció de futur. Que se’n reconegui la qualitat i l’excel·lència és bàsic en una comarca que per orografia no pot competir amb altres indrets en quantitat.
Ara bé, aquest fet també comporta perills. Per una banda, perdre el mosaic i la diversitat de productes (a part dels olivers s’han abandonat altres conreus i la pastura és quasi nul·la). Pel que fa a la vida dels pagesos, ha estat positiu, perquè es valora més el raïm que cultiven, però no n’ha frenat la desaparició, perquè el model ha canviat: es perd pagesia i creixen cellers que compten amb assalariats i amb empreses que ofereixen serveis agrícoles. També hi ha el perill que terres i cellers passin a ser propietat d’inversors que no arrelin a la comarca o que es promogui un tipus de turisme enològic que acabi transformant i complicant la vida dels que hi viuen.
Quin paper té la llengua catalana en la transmissió dels sabers agraris?
La llengua és patrimoni i és una expressió més dels llocs, de les feines i dels sabers. Mantenir la llengua, en el nostre cas la catalana, és vital per a entendre on estem i què fem. Si desapareix totalment, per una substitució lingüística, o parcialment, perquè adoptem paraules més tècniques o d’altres indrets, perdem coneixement i capacitat de relacionar-nos amb el nostre tros de món.
7. Mirada de futur i recomanació final
Imagina’t el Priorat l’any 2040: com t’agradaria descriure’l?
M’agradaria que l’any 2040 el Priorat fos un territori viu on la gent pogués viure amb qualitat i dignitat i a gust i amb consciència amb el lloc. Estaria bé que s’hagués revertit el procés de despoblament, però sense passar-se, i que l’agricultura i la pagesia continuessin sent protagonistes del paisatge i de la identitat de la comarca. I que aquest paisatge mantingués els valors que avui en dia encara conserva: l’harmonia, la petita escala, la diversitat, la nitidesa…
D’on va sortir la proposta de publicar el llibre? Tu li vas proposar a l’editorial o ells a tu?
Quedar-se al tros neix d’una proposta de la Montse Serra, l’editora de Vibop. Amb la Montse ja ens coneixíem d’abans i quan va saber que vaig prendre la decisió de dedicar-me a la pagesia va creure que aquest moment havia de quedar recollit per escrit. A aquest punt de partida se li suma el que pot contenir el llibre.
Per a mi va ser un honor, perquè m’encanta l’editorial i sobretot la col·lecció «Envinats», en concret, que té com a fil conductor el vi i vincula el món de la vinya i el vi amb les arts i la creació. Més enllà que jo formi part del catàleg en recomano els llibres a qui li interessi el tema.
I per acabar, quin consell donaries a un jove o una jove que pensa: «Potser m’hi atreveixo, a quedar-me al tros»?
D’entrada a qui pensi això, jo li diria que endavant, perquè crec que la pagesia és una feina preciosa, amb molt passat i coneixements acumulats i necessària per a un futur sostenible. També faria l’advertiment que és una feina que a èpoques és dura físicament i sovint mentalment per totes les incerteses que comporta, sigui per fenòmens externs (clima, plagues) o pel factor humà (les lleis, les burocràcies i el sistema econòmic així ho fa), i que per fer front a això cal tenir recursos de tota mena, una bona xarxa d’amistats i companys amb qui fer resistència, i moltes ganes de pencar.
El proppassat dia 19 de juny de 2025, va tenir lloc, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, la XII Tarda de Jardins i Jardiners de la ICEA.
Enguany, l’escriptor i periodista Julià Guillamon ens va desvelar, entre altres curiositats, que Barcelona és una de les capitals europees del cactus. En la conferència, va parlar sobre la curiositat del col·leccionisme i l’estètica del cactus dins una mena d’història cultural d’aquest element, que va arrelar molt fortament durant els anys trenta a casa nostra.
L’arquitecta i paisatgista Elisabet Quintana ens va presentar un jardí amb un alt interès cultural: el jardí del pintor José Benlliure, que ell mateix, amb el seu fill, va construir a casa seva. El jardí fou presentat des de la creació, el desenvolupament i els canvis, i també com a motiu pictòric.
Gabriel Alomar, arquitecte i urbanista, va ser revelat com un creador de jardins a partir de la recerca de Júlia Roman, doctora en història de l’art, professora de la Universitat de les Illes Balears i membre de Jardins i Jardiners. L’obra de Gabriel Alomar afronta una triple perspectiva, la de creador de jardins, la de la recerca històrica i la vetlla i protecció de jardins com a patrimoni.
Per concloure, com és habitual, Carme Farré, biòloga i paisatgista, també membre de Jardins i Jardiners, va presentar uns fragments del fons de la Filmoteca de Catalunya per tal de descobrir i situar el jardí de Madronita Andreu, filla del doctor Andreu, cineasta aficionat.
En resum, la XII Jornada de Jardins i Jardiners, coordinada per Montse Rivero, va versar sobre l’art del jardí, l’art, l’estètica de les plantes i els suports com la filmografia. De nou, van sorprendre les mirades i l’acostament a jardins i jardiners des de diverses dimensions.
Salvador Puig, enginyer agrícola, ha estat gerent d’Unió de Pagesos, director general de Producció, Innovació i Indústries Agroalimentàries, i director general de l’INCAVI, entre altres responsabilitats. Actualment, és el responsable de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
Pablo Vilanova, enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, i un MBA per ESADE.
Anna Gras Moreu és enginyera agrònoma, professora i investigadora de producció vegetal al Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Imparteix la seva docència a l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (EEABB). Té una sòlida trajectòria en l’àmbit docent universitari, iniciada l’any 1986, alhora que durant vuit anys va ser directora de l’esmentada escola. Des d’abril del 2025, és la delegada del Rector de la UPC al 
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 56-57.
El president de la Diputació, Joan Talarn, el president de la ICEA, Jordi Sala, la directora de Segre, Anna Sàez, i la directora de l’IDAPA, Amàlia Sanz, han destacat que la iniciativa vol posar en valor la riquesa gastronòmica i agroalimentària de les comarques de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran
El passat dia 7 de juliol tingué lloc, a la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, la presentació de la traducció al català de la Base Mundial de Referència del Recurs Sòl. Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls (IUSS WG WRB, 2022) anomenada sovint en molts àmbits World Reference Base (WRB).
«He decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars, perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política». (Júlia Viejobueno)
El proppassat dia 19 de juny de 2025, va tenir lloc, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, la XII Tarda de Jardins i Jardiners de la ICEA.