Parlem amb Albert Massot que ha estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comuna (PAC)

març 18, 2025

Parlem amb Albert Massot que ha estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. 

Entrevista realitzada per Jordi Rosell (UAB-ICEA). 

Has estat treballant en un observatori privilegiat per a seguir la política agrària comunitària (PAC), com és el Servei d’Estudis del Parlament Europeu, i abans en el Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat. Ens pots fer cinc cèntims de la teva relació professional amb la PAC?  

Un cop acabats els meus estudis a ESADE, vaig entrar a treballar al Departament d’Agricultura de la Generalitat, on vaig descobrir la política agrària comuna (PAC) i, passat un temps, em vaig ocupar dins del Gabinet Tècnic dels temes relacionats amb les Comunitats Europees. Més endavant, el 1986, amb l’adhesió, vaig fer oposicions i vaig guanyar una plaça a la Direcció General d’Estudis del Parlament Europeu, a l’Àrea d’Agricultura i Pesca. Després d’un altre curt període al Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, vaig tornar al Parlament Europeu com a administrador-investigador, en què vaig recolzar el treball legislatiu dels eurodiputats de la Comissió d’Agricultura i Desenvolupament Rural (COMAGRI) fins al moment de jubilar-me, fa dos anys. He seguit directament, doncs, tot el procés de reformes de la PAC, des de 1992 en endavant i, especialment, la gran reforma del 2003, la qual va donar lloc a una PAC basada en els ajuts desacoblats de la producció, que és la que encara tenim avui. 

En quin punt del calendari per a la pròxima reforma de la PAC estem? 

Primer, caldria explicar què és una reforma de la PAC i com es desenvolupa. Una reforma és el resultat d’un procés de reflexió col·lectiva, en què la Comissió Europea gaudeix del dret d’iniciativa i defineix amb les seves propostes legislatives el camp de joc en funció dels sistemes agroalimentaris dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea, de les exigències ciutadanes, del pressupost, d’altres polítiques comunes, i, en fi, del context extern (mercats, compromisos climàtics i comercials, factors geopolítics, etc.). Per tant, l’adopció final, per part dels legisladors (Consell Europeu i Parlament Europeu) dels mecanismes i les seves modalitats d’aplicació d’una nova PAC, sempre es farà dins del marc fixat prèviament per la Comissió. Considerant aquest fet, no té sentit intentar teoritzar «models òptims d’ajuts de la PAC» per un territori concret com massa sovint veiem abans de cada procés de reforma. 

Tradicionalment, una reforma de la PAC inclou diverses fases. Tot comença amb la publicació de dues Comunicacions per part de la Comissió, una sobre els grans trets de la nova PAC i una altra sobre el Marc Financer Plurianual (set anys) per al conjunt de les polítiques europees, en què s’integren tots els aspectes agrofinancers. Després, arriben les propostes reglamentàries sobre la PAC i el projecte concret de Marc Financer Plurianual que distribueix els fons. 

Però, cal dir que, per a la PAC post 2027, no s’ha seguit aquest camí. Tenim certament dues Comunicacions de la Comissió, sobre el Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034 de l’11 de febrer, i sobre ‘una visió de l’agricultura i l’alimentació de la UE’ a l’horitzó 2024, del 19 de febrer. Però la Comunicació sobre el MFP pràcticament es limita a obrir un debat sobre la futura estructura del pressupost europeu, deixant caure la idea d’un únic programa financer en el qual s’integrarien les despeses dels dos pilars i fons de la PAC (FEAGA i FEADER), a gestionar mitjançant plans nacionals dels vint-i-set estats.  

I pel que fa a la ‘Visió’, no és un document sobre la futura PAC, ens trobem amb un full de ruta per a tot el sector agroalimentari a l’horitzó 2040, però que apunta simultàniament cap a moltes direccions i dona poques pistes sobre l’abast dels canvis a la PAC. De totes maneres, que s’esmenti l’any 2040 fa pensar que hi haurà dues etapes. Una primera reforma per al 2027, amb pocs canvis en els mecanismes, i una segona reforma més ambiciosa per a quan s’acabi el període de l’actual Comissió Von der Leyen (2024-2029) o, més endavant, en començar el MFP post 2034. Ens podem trobar, doncs, com ha passat altres vegades, amb una revisió a mitjà termini (mid-term review) després de posar en marxa la reforma de 2027. Tanmateix, seria convenient aclarir, com més aviat millor, si les institucions aposten per una reforma en dues etapes, la qual cosa permetria un gran pacte sobre el calendari i el ritme dels canvis al sistema de suport a l’agricultura, a l’arquitectura del pressupost comunitari i, en paral·lel, i molt important, sobre l’entrada en vigor d’un nou règim de recursos propis de la Unió. 

Si, finalment, els colegisladors (Consell Europeu i Parlament Europeu) accepten la constitució d’un fons únic per a la despesa del conjunt de polítiques comunes, tindríem una tercera singularitat en aquesta reforma: les propostes legislatives de la PAC perdrien la seva autonomia i es presentarien dins del projecte de Reglament del MFP 2028-2034. 

Què en penses de la Comunicació sobre la «Visió de l’agricultura i l’alimentació europea en un horitzó 2040». Quins elements en destacaries? 

La Visió recull fins a quaranta-quatre propostes o línies de treball diferents amb efectes a la cadena agroalimentària. Es planteja, doncs, un «full de ruta», però amb molts fils conductors i propostes que són competència d’altres polítiques, no exclusivament de la PAC. Cal destacar que, en cap moment, es fa esment del Pacte Verd Europeu (European Green Deal), ni a l’estratègia ‘Del camp a la taula’ (From Farm to Fork). En canvi, per primera vegada en aquest tipus de documents, es parla de «sobirania alimentària», d’«autonomia estratègica» i de «reciprocitat» comercial. Fet que ens fa pensar que assistim a un punt d’inflexió i s’anuncien coses noves. Sembla, també, que la sostenibilitat mediambiental i climàtica deixa de ser la brúixola de la nova PAC i es dona prioritat a la competitivitat i que «els agricultors obtinguin una millor renda del mercat». Això fa patent la influència que les protestes agràries de començament del 2024 han tingut sobre la Comissió Europea. Sembla, doncs, que tindrem una reforma de la PAC del 2027 centrada a fer un sector més atractiu per als joves i les inversions. La sostenibilitat, certament, no desapareix, però es diu ben clar que no hi haurà noves propostes legislatives en aquest àmbit. Un canvi d’enfocament que han celebrat les organitzacions professionals, però que no agrada gaire al món ecologista. 

Quins són els principals elements que, al teu entendre, ens poden donar pistes de com serà la PAC en el pròxim període? 

Després de llegir la Visió, jo tinc tres grans interrogants. La primera incògnita és com les quaranta-quatre propostes de la Visió es materialitzaran dins dels textos reglamentaris de la PAC. A la passada legislatura vam comprovar que una bona part de les iniciatives del Pacte Verd i ‘Del camp a la taula’ no es van incorporar adequadament als Plans Estratègics Nacionals, perquè no tenien espatllera legal i no eren, doncs, obligatòries. Algunes propostes de la Visió, com ara la Directiva sobre pràctiques comercials deslleials, es poden aprovar en paral·lel a la reforma de la PAC. Altres, però, seran adoptades després de la reforma de 2027, com les referents al benestar animal o a la nova «Estratègia de relleu generacional», que haurà de ser negociada amb els agents i els estats membres, atesos els àmbits que caldrà abordar (mercat de terres, fiscalitat, sistema de pensions…). D’altra banda, cal dir que, a més de les iniciatives pendents d’adopció el 2027, més aviat es justificarà començar una onada de revisions dels reglaments agraris o llençar una segona reforma. 

Un altre gran dubte es refereix al model d’aplicació de la PAC, estrenat el 2023, que comporta un nivell comunitari de decisió (tot fixant els objectius supranacionals i el menú de mecanismes per a assolir-los) i un nivell intern (els Plans Estratègics Nacionals). Ara s’anuncia que els objectius comunitaris es limitaran a unes quantes prioritats bàsiques i els estats tindran molta més flexibilitat per a concretar-los. Jo crec que si el nivell comunitari no inclou objectius ambiciosos i vinculats, hi ha un risc creixent que la PAC esdevingui un simple marc de coordinació i repartiment del pressupost agrari. 

I la tercera incògnita és sobre el finançament agrari, ja esmentada. Sembla que el comissari de pressupost aposta per un fons únic per al gruix de les polítiques comunes internes amb les probables excepcions de les inversions en favor de la competitivitat i les despeses de política exterior. Aquest fons únic treballaria amb una operativa semblant a la del Fons Europeu de Recuperació (Next Generation) creat arran de la pandèmia, la qual cosa significaria que la Comissió faria efectius els seus pagaments a cada Estat a mida dels resultats notificats pels estats. Un sistema descentralitzat i flexible, en què la PAC seria un programa específic dels fons únic i el Reglament de MFP 2028-2034 que la Comissió podria presentar entre el juny i el juliol. Cal veure si els estats membres i el Parlament Europeu acceptaran aquest projecte o el descafeïnaran a l’espera que el Consell aprovi (per unanimitat) un nou sistema de recursos propis. De totes maneres, aquest interrogant s’anirà aclarint al Consell Europeu dels pròxims 20 i 21 de març, dedicat exclusivament al tema, i s’haurà de tancar del tot a la conferència anyal del pressupost, prevista per al pròxim mes de maig. 

Els ajuts directes suposen al nostre país quasi les 2/3 parts de la despesa de la PAC. De les protestes agràries d’ara fa un any sembla que aquest instrument no dona una resposta a les problemàtiques que es van denunciar, caiguda de la rendibilitat, majorment. Té sentit llavors mantenir-los? 

 Els ajuts per superfície (o a l’hectàrea) poden servir per a retribuir béns i serveis ambientals, però tenen moltes limitacions per a garantir un suport efectiu a la renda de les explotacions. La Visió proposa una reforma puntual del sistema d’ajuts directes. Per un costat, els pagaments bàsics a la renda no regressius desapareixerien. Serien més selectius i orientats als agricultors amb necessitats (joves, de les zones de muntanya, etc.) per diferents vies: una convergència accelerada, l’eliminació dels drets històrics, el reforçament del pagament redistributiu, sostres d’ajuts per a explotació més baixos, un sistema ampliat d’ajuts als petits agricultors, i una redefinició de la noció d’agricultor actiu. En paral·lel, es preveu enfortir els ecoesquemes per a tots els agricultors, fent-los més flexibles i incorporant les bones pràctiques que avui són dins del règim de la condicionalitat. Com que sembla difícil augmentar el pressupost de la PAC, és indefugible treure diners als grans beneficiaris per a reforçar el suport a la renda dels petits i mitjans pagesos alhora que finançar les mesures d’acompanyament i reestructuració. En aquest context, crec que el nou règim d’ajuts als més petits hauria de condicionar-se a mesures com la pertinença a una entitat col·lectiva (per exemple, una cooperativa), la jubilació a termini amb transmissió de terres, o un pla de viabilitat econòmica i ambiental de l’explotació. 

Més endavant, en una segona etapa, tindria sentit un canvi del sistema d’ajuts en un règim de contractes plurianuals. La qual cosa implicaria acabar amb el sistema dels dos pilars de la PAC i transferir gradualment una part dels pagaments bàsics a favor de mesures específiques d’acompanyament (d’inversió, de gestió del risc, d’assessorament…). L’horitzó d’aquest (radical) canvi el donarà la ja anunciada adhesió d’Ucraïna, tenint en compte que el règim d’ajuts a l’hectàrea vigent no és capaç d’absorbir els més de 40 milions d’hectàrees de sòl agrari que té aquest país. 

La guerra comercial o guerra aranzelària que l’Administració Trump ha començat s’ha de tenir en consideració a l’hora de reformar la PAC? 

De fet, algunes coses que surten a la Visió de l’agricultura i l’alimentació de la UE no s’entenen sense Trump a la Casa Blanca. Parlo de les esmentades referències a la «sobirania alimentària», a l’autonomia estratègica, o a l’Informe Niinistö sobre la política europea de seguretat. Estem tot just a l’inici de la construcció d’una PAC per a una Unió més geopolítica. En aquest context, la política comercial ha de canviar i, en conseqüència, la Visió no es cansa de repetir el mot reciprocitat, encara que no gosa mai esmentar les «clàusules mirall». Aquesta estratègia de reciprocitat es faria realitat mitjançant una més gran harmonització internacional de les normes tècniques, sanitàries i ambientals, un nou règim de regles d’origen, més promoció, més controls a les importacions, i l’enfortiment dels mecanismes de resposta a les crisis exògenes. Tot això necessitarà un fort impuls de la diplomàcia agrícola bilateral (acords regionals) i multilateral (Organització Mundial del Comerç – OMC). 

Podries sintetitzar la teva opinió sobre la PAC futura? 

Resumint, la preocupació per la competitivitat està guanyant terreny en un context internacional, en què l’autonomia estratègica alimentària adquireix rellevància. Segons la meva opinió, els canvis poden ser de gran abast en termes operatius (per exemple, sobre el suport a les explotacions), però no a la primera etapa de la reforma. A mitjà termini pot esperar-se l’esclat de polítiques contractuals i diferenciades per als diversos models d’explotacions agràries que avui coexisteixen a Europa (per la via de paquets d’acompanyament a la carta). I, per acabar, no s’entreveuen, de moment, objectius quantitatius agroambientals específics per a l’agricultura (per exemple, sobre reducció d’emissions), sigui quin sigui el nivell que s’estableixi per al conjunt de la UE per al 2040. 

VII Conferència d’Hivern de Jardins i Jardiners: «Els jardins romans, de Roma a Catalunya»

març 13, 2025

La VII Conferència d’Hivern de Jardins i Jardiners, de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, es va tractar dels jardins romans i es va celebrar el passat 5 de març, a les 17.30 h, a l’Institut d’Estudis Catalans.

Lluís Pons, professor de l’Àrea d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona (UB), va impartir la ponència ‘El jardí romà: orígens i evolució. Exemples a Catalunya’, en què va parlar sobre la importància de l’estudi dels jardins per a entendre la societat romana, ja que la riquesa del propietari, la seva divinitat preferida i el seu nivell cultural eren factors que influïen en el jardí que dissenyaven i construïen.

A continuació, Chiara Romano, doctora en història antiga per la UB, va presentar un estudi de cas basat en la seva tesi sobre ‘Els jardins de la ciutat d’Herculà’. Aquesta antiga ciutat és un cas únic que ens permet conèixer amb detall l’amor dels seus habitants pels jardins i els estudis d’arqueobotànica i d’arqueologia que van tenir lloc a partir dels anys seixanta del segle passat i que han permès reconstruir la vegetació present en les domus d’Herculà.

Organitzà: Institució Catalana d’Estudis Agraris L’acte va tenir lloc el 5 de març de 2025 a l’IEC.

Parlem amb Gabriel Izard, economista i professor de màrqueting

febr. 19, 2025

Parlem amb Gabriel Izard que participà en la taula rodona Marques fabricants, marques blanques, marques negres. Cap a on va el consum alimentari?, del 20 de febrer a la ICEA.

Entrevista realitzada per Lourdes Viladomiu (UAB-ICEA).

En Gabriel és economista i professor de màrqueting, gestió de la distribució, international business i business in action a la Universitat Autònoma de Barcelona. És doctor en pedagogia, amb la tesi titulada La formación continua en empresas líderes de distribución comercial en España. Va treballar a l’Associació Espanyola de Codificació Comercial (AECOC), on va tenir un paper fonamental amb la implementació del codi de barres. Actualment, és delegat comercial a Espanya de l’empresa Axicon Auto ID, que desenvolupa i produeix equips de verificació de codis de barres arreu del món. A través de la seva experiència professional, l’autor coneix de primera mà el sector de la gran distribució i de l’alimentació. És coautor del llibre Marcas Negras en la era de la transparencia, dirigit per Fernando Olivares i editat per Gedisa el 2018. És autor del llibre Innovación y Liderazgo: el nacimiento del código de barras de la col·lecció «El Espejo y La Lámpara», d’Edicions de la UAB.

1. Les marques han servit, tradicionalment, per a identificar el fabricant a la vegada que per als consumidors eren un signe de procedència, és a dir, una garantia. Això continua essent cert o només ho és per a algun tipus específic de marques? Podries explicar-nos què diferencia les marques del fabricant de les marques blanques i de les marques negres?

Primer, potser hauríem de definir què és una marca, perquè al final la marca no és més que una percepció que l’autor o autora vol que quedi en qui ho percep. És una idea, un tipus específic d’història. Com que som persones intel·ligents, necessitem idees que ens permetin identificar les coses i aquestes idees són les marques.

La marca no és una garantia. La marca és el reflex d’allò que vol transmetre qui té la informació. De vegades, la marca no vol donar garantia, sinó que vol donar preu. Altres vegades, vol donar emoció o una comunicació de joventut.

Les marques de la distribució, que s’anomenen sovint marques blanques, encara que aquesta denominació no m’agrada, han passat a ser distintius del distribuïdor. Per al consumidor, projecten la percepció de preus més baixos, i per al productor, suposen costos menors, ja que aprofita economies d’escala i estalvia tot el que fa referència al màrqueting. Per acabar, les marques negres són aquelles en les quals s’amaga qui és el fabricant, qui és el que produeix o qui és, en definitiva, el que pren la decisió.

2. Per què s’amaga el fabricant?

La falta de transparència és un tema que, a vegades, en els negocis pot anar bé. Una altra cosa és que sigui apropiada, ja que, de fet, la marca negra intenta crear situacions de menys responsabilitat. Però ara, amb el registre sanitari, es pot saber l’empresa fabricant, però no és fàcilment accessible per al consumidor. Actualment, cada vegada són més els distribuïdors que especifiquen clarament el fabricant del producte.

3. També alguns autors indiquen que cal parlar de marques «prescriptores». Què volen caracteritzar amb això?

Aquest concepte té el seu origen en la paradoxa de l’elecció, que, de manera simplificada, ens diu que no sempre és millor això de tenir moltes opcions per escollir. Et bloqueges i, per tant, necessites que algú et prescrigui, et recomani. Quan tu vas a un restaurant d’aquests, d’alta cuina, i veus una carta tan llarga, acabes dient al cambrer «Vostè que em recomana?» Hi ha confiança.

És a dir, quan una empresa diu que considera que la seva marca és prescriptora, vol dir que vol guanyar la confiança del seu client orientant-lo, ens ve a dir «no busqui més, agafi això».

4. És obligatori legalment identificar el fabricant del producte, o només n’hi ha prou amb fer-ho amb l’operador a la Unió Europea?

El fabricant ha d’anar identificat d’una manera o d’una altra. Si no surt el nom del productor de manera clara en el producte, la responsabilitat serà del distribuïdor. Però, cada vegada, és menys freqüent l’opacitat, perquè el consumidor és més exigent.

5. Parlem de l’alimentació, quines diferències o especificitats té en relació amb els altres productes del gran consum?

A l’alimentació tens sobretot dues línies: l’alimentació seca i l’alimentació fresca.

L’alimentació fresca és d’alta rotació, o sigui que el nombre d’unitats venudes per espai de temps és molt més alt. Però, a més a més, l’alimentació, en general, és un negoci de volum amb marge petit.

6. Les marques són avui un valor important per a la indústria alimentària? No hi ha altres etiquetes que són importants a l’hora d’escollir el producte? Ens referim, per exemple, a les denominacions d’origen (vi…) o a la composició del iogurt sense lactosa, o proteic.

El que defineix el canvi en l’àmbit de les marques d’alimentació són els canvis del consumidor; el consumidor actual i el consumidor futur. Els consumidors joves presenten una forta volatilitat, gran immediatesa, poca fidelitat a la marca. Però, al mateix temps, són més exigents en temes de salut i en temes de sostenibilitat. Hi ha canvis ràpids: productes vegans, sense gluten, sense proteïnes càrnies, etc. Un fenomen interessant és la caiguda del consum del peix, per dues raons, una, perquè els joves consideren que el peix fa pudor i segona, perquè costa molt trobar professionals del peix.

7. És cert que el distribuïdor té molta informació sobre el consumidor, però el consumidor té poca informació sobre el fabricant final, en un món de milions de marques que venen de tot arreu?

El distribuïdor té molta informació del consumidor i el consumidor, encara que no ho sembli, també té molta informació sobre el producte, potser més que amb relació a la fàbrica que el produeix.

Avui dia, la combinació del físic i el digital a l’hora de recollir informació té resultats molt potents. Els consumidors tenen molts mitjans per a conèixer els productes en detall i quan arriben a la botiga saben exactament el que volen i coneixen el producte, fins i tot millor que el venedor. Hi ha moltíssima informació, navegant per les xarxes. A més a més, ara la personificació de la relació entre el distribuïdor i el consumidor està arribant a nivells molt alts. I aquesta informació que té el distribuïdor li transfereix la indústria després d’una negociació. Les dades no són gratis, però són molt més econòmiques i fiables del que eren abans, quan empreses com NielsenIQ (NIQ) i Kantar s’havien de basar únicament en panels i enquestes. Ara, la informació és immediata, una empresa pot conèixer cada dia els preus dels seus competidors.

8. Què va suposar el codi de barres i quins avenços preveus que permetin ampliar les opcions que proporciona aquest instrument?

El codi de barres, a més de ser un sistema d’entrada automàtica de dades a un sistema informàtic per mitjà d’un dispositiu òptic, va ser un gran acord. Un gran acord de molts interessos creuats que ha portat al fet que es faci servir d’una manera massiva. Permet saber quins són els productes que s’estan venent, poder automatitzar la cadena de subministrament, poder tenir camions amb palets amb codis de barres que quan entren al magatzem, van allà on cal. Tot això és fruit del codi de barres. La impressió del codi de barres ha estat molt important i ha estat possible perquè darrere hi ha una organització mundial, la GS1, i aquesta organització és la que promou els estàndards, i a cada país té una filial. Aquí, a Espanya, és l’AECOC.

Hi ha una recomanació que a finals del 2027 es pugui llegir també els QR en el punt de venda i això produirà més informació sobre la traçabilitat. Ja existeix la normativa de la UE per al vi, que diu que les ampolles han de portar el QR.

9. En algun moment, semblava que el codi de barres faria desaparèixer el personal de les caixes. Per què no va passar?

Sí, l’any 2000 va sortir la notícia lligada a la tecnologia de la radiofreqüència d’identificació (RFID) via uns petits xips que van amb una antena. Era una idea molt bonica d’explicar, però impracticable. Posaríem uns arcs a la sortida de la botiga i per allà passaríem amb el carro i ho llegiria tot. Però, a la pràctica, el sistema era car, i amb errors. Només s’ha acabat practicant amb productes de més preu, en comerços com ara Decathlon.

10. El QR acabarà substituint el codi de barres?

Jo crec que no, però es complementaran. En alguns casos, el QR no aporta res que es necessiti en aquell moment i, per tant, no serà necessari. El codi de barres crec que es mantindrà. La impressió dels codis és una tasca fonamental i no sempre és fàcil garantir la seva qualitat.

La ICEA lamenta el traspàs de Josep Maria Vives de Quadras, qui fou president de la institució entre 2009 i 2017

gen. 7, 2025

Va néixer a Barcelona, durant el bombardeig de 1937 i ha traspassat a 87 anys i era tot un referent en el món de la sanitat vegetal.

La Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), expressa el seu profund condol pel traspàs de Josep Maria Vives de Quadras, ocorregut a 87 anys. Vives de Quadras va ser president de l’ICEA entre el 2009 i el 2017, on es consolida com a referent en l’àmbit de la sanitat vegetal a Catalunya i l’Estat espanyol.

Enginyer agrònom per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Madrid i enginyer tècnic agrícola per l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, Vives de Quadras va iniciar la seva trajectòria professional com a cap del Servei de Protecció dels Vegetals de Catalunya l’any 1980, càrrec que va exercir fins a la seva jubilació el 2007. Durant aquest període, va impulsar la creació de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) el 1983, va potenciar les Estacions d’Avisos i el Laboratori de Diagnòstic, i va regular per primera vegada a Espanya la Producció Integrada el 1993.

Sota la seva direcció, es van afrontar amb èxit focus de plagues de quarantena com el foc bacterià i la flavescència daurada de la vinya. A més, va liderar projectes europeus com INTERREG amb França i TWINNING amb la República Txeca i Eslovènia, contribuint significativament a l’enfortiment de la sanitat vegetal a nivell internacional.

La seva dedicació i compromís amb el sector agrari català van ser reconeguts en nombroses ocasions, i la seva tasca va deixar una empremta profunda en la comunitat científica i agrícola del país. La seva aportació en la producció d’arbres i arbusts ornamentals a Catalunya, així com en la promoció de l’ús de l’arbre autòcton, són testimoni del seu compromís amb la biodiversitat i el medi ambient.

En aquests moments de dol, l’ICEA vol transmetre el seu suport i escalf a la família, amics i companys de Josep Maria Vives de Quadras, tot reconeixent la seva inestimable contribució al desenvolupament de l’agricultura i la sanitat vegetal a Catalunya.

La seva pèrdua deixa un buit significatiu en el sector, però el seu llegat perdurarà com a font d’inspiració per a futures generacions de professionals agraris.

Barcelona, 7 de gener de 2025

5 de desembre: Dia Mundial del Sòl

nov. 25, 2024

El Dia Mundial del Sòl (WSD) se celebra anualment el 5 de desembre per centrar l’atenció en la importància d’un sòl saludable i defensar la gestió sostenible dels recursos del sòl.

La Unió Internacional de Ciències del Sòl (IUSS) va recomanar un dia internacional per celebrar el sòl l’any 2002. Sota el lideratge del Regne de Tailàndia i en el marc de l’Associació Mundial per a Sòls, la FAO ha donat suport a l’establiment formal de la WSD com a entitat global de conscienciació.

La Conferència de la FAO va aprovar per unanimitat el Dia Mundial del Sòl el juny de 2013 i va demanar la seva adopció oficial a la 68ª Assemblea General de l’ONU. El desembre de 2013, l’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 5 de desembre de 2014 com el primer Dia Mundial del Sòl oficial.

Actes a Lleida – Programa  

Dimarts 26 de novembre, 18:00 h, Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). Plaça de la Catedral, s/n, Lleida.
Conferència a càrrec de Rosa M. Poch (UdL-IEC-ITPS), ‘El sòl: un desconegut que trepitgem‘

Dijous 28 de novembre, 18:00 h, sala d’actes ETSEAFiV. 
Cine-fòrum, documental: ‘Ganado o Desierto‘ i posterior taula rodona amb: Daniel Villalba, Geogina Alins, Rosa M. Poch i Jaume Boixadera.

Divendres 29 de novembre, 12:00 h, Aula 1.07 Edifici 3, ETSEAFiV
Conferència a càrrec de Natalia Rodríguez, Oficial de Terres i Aigües de la FAO, ‘Hacia unos suelos sanos: acciones de la Alianza Mundial por el Suelo‘

10, 11 i 12 desembre, sessions matí (10 h) i tarda (16:30 h), Parc Agrobiotech – Edifici Agroliving Lab, grups de 4-6 persones Escape Room ‘Perfilina i el misteri de l’edafologia perduda‘. Inscripcions: seccio.sols@gmail.com.

Reflexions sobre el futur dels espais naturals protegits i el canvi climàtic

nov. 15, 2024

El passat 31 d’octubre, la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) van organitzar una jornada que va reunir experts en recerca, gestió i governança dels espais naturals protegits. Sota el títol Espais protegits i canvi climàtic: recerca, gestió i governança, aquest esdeveniment va ser un espai per a debatre com els nostres espais protegits poden adaptar-se als reptes del canvi climàtic.

Durant la jornada es van exposar casos d’estudi i propostes per a enfortir la resiliència dels espais naturals i es van analitzar el paper de la gestió forestal, la renaturalització i les possibles millores en la governança. Els ponents van destacar la importància d’adaptar els models actuals per a afrontar un futur incert i garantir la conservació de la biodiversitat i el benestar social.

Aquest esdeveniment ens ha ajudat a avançar en la cerca de solucions i fomentar un diàleg enriquidor entre investigadors, gestors, responsables polítics, la població local i, especialment, els propietaris forestals, ja que la majoria d’aquests espais són de propietat privada. El seu paper és fonamental per a construir un futur resilient i equilibrat per als nostres espais naturals.

Moltes gràcies a tots els assistents i ponents que van fer possible aquest debat tan necessari!