Anna Gras Moreu és enginyera agrònoma, professora i investigadora de producció vegetal al Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Imparteix la seva docència a l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (EEABB). Té una sòlida trajectòria en l’àmbit docent universitari, iniciada l’any 1986, alhora que durant vuit anys va ser directora de l’esmentada escola. Des d’abril del 2025, és la delegada del Rector de la UPC al CER Agrotech-UPC(Centre de Recerca de Tecnologia Agroalimentària), on exerceix el càrrec de directora i també és directora científica de la xarxa X_Agritech. Actualment, col·labora en projectes de recerca basats en temes d’agrovoltaisme i espais de dades per a la generació de models d’intel·ligència artificial, així com en el projecte Agrixels.
Què ha representat la creació del CER Agrotech-UPC en el camp de la recerca i en la transferència de tecnologia agroalimentària i dins de la mateixa UPC? Quins són els principals eixos de treball d’aquest centre?
El Centre de recerca Agrotech-UPC neix en el si de l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona de la UPC, com a necessitat de donar resposta des de la Universitat a les empreses. Les empreses s’adreçaven a la direcció de l’escola amb demandes diferent, algunes relatives a trobar solucions als seus reptes i també en la recerca de talent. El 2022, des de l’equip rectoral de la UPC, es va fer una aposta ferma per tal que es constituís el CER Agrotech-UPC, dotant-lo de recursos i poder posicionar la UPC en el sector agroalimentari.
Actualment, Agrotech-UPC és la principal via d’accés per la qual es transmeten les demandes agroalimentàries d’agents externs a la Universitat, se centralitzen i, posteriorment, es canalitzen cap als investigadors. Per aquest motiu, les estratègies de comunicació tant en sentit intern com extern són fonamentals per tal d’assolir l’objectiu.
Agrotech-UPC té per objectiu promoure la recerca i transferència de coneixement de la UPC en el camp de la tecnificació del sector agrícola, generar coneixement, desenvolupar equips adaptats a les instal·lacions productives i promoure l’adopció de les tecnologies pels agents del sector, contribuint així a la producció d’aliments amb baixa petjada de carboni hídrica i tendir cap a productes d’alt valor afegit lligats al territori.
Avui, el CER Agrotech-UPC té la capacitat de col·laborar amb empreses i crear projectes en l’àmbit autonòmic, nacional o internacional en els diferents pilars del sistema agroalimentari per a fomentar la sostenibilitat del mateix i la bioeconomia. Així, els eixos en els quals estem organitzats són: producció vegetal, indústria alimentaria, valorització de subproductes, digitalització i agricultura de precisió.
Quina creieu que serà la vostra principal aportació com a directora d’aquest nou centre de recerca?
La Universitat Politècnica de Catalunya és la universitat més tecnològica de Catalunya, això representava un repte i a la vegada una gran oportunitat. Des del primer moment, vaig veure clar que una de les meves aportacions havia de ser mostrar als investigadors de la UPC, que fins aleshores aplicaven la seva recerca en altres sectors productius, que el sector agroalimentari, sovint poc visible en entorns tecnològics, tenia moltes necessitats i oportunitats.
Amb aquesta visió compartida, als inicis vam ser quaranta-dos professors i investigadors de disciplines molt diverses —des de l’agronomia i la biotecnologia fins a les telecomunicacions, la robòtica, la sensòrica o la intel·ligència artificial— que vàrem creure fermament que el futur demanava treballar plegats i amb un objectiu comú, contribuir en la tecnificació, digitalització i sostenibilitat del sector agrari. L’estratègia era clara: crear equips multidisciplinaris capaços d’abordar els reptes del sector des d’una mirada àmplia del sistema i treballar de manera interdisciplinària. Actualment, som més de vuitanta investigadors que formem part d’Agrotech-UPC i el 2025, juntament amb investigadors d’altres CER i grups de recerca de la UPC, hem assolit l’acreditació TECNIO, així que avui podem considerar que estem plenament consolidats.
Una aportació important ha estat fer visible les capacitats i el coneixement generat a la UPC a tots els agents del sector agrícola, al Govern autonòmic, a les administracions públiques i als municipis on desenvolupem la nostra activitat. Tenim la voluntat de ser un element essencial que contribueixi a la transformació i l’evolució dels sistemes agroalimentaris a través de les aportacions tecnològiques, així com participar en els principals esdeveniments, i formar part de manera activa en l’ecosistema d’R+D+I.
Avui, a través dels projectes autonòmics, nacionals i europeus, estem molt ben posicionats en tot el que fa referència a la millora genètica, digitalització i agricultura de precisió, tractament i ús d’aigües residuals, valorització de subproductes agraris, sensòrica, robòtica, entre altres.
Al llarg dels anys que heu estat directora de l’EEABB, quin ha estat el fet o projecte que més satisfacció us ha donat i per què?
La meva etapa com a directora de l’EEABB va ser, sens dubte, una de les més boniques de la meva vida professional a la universitat. Van ser anys d’intensos aprenentatges, tant en l’àmbit laboral com, sobretot, en el personal. Vaig aprendre molt, però el millor, sens dubte, va ser formar part i liderar un equip de persones compromeses i motivades per la feina, treballar plegats amb l’objectiu de fer créixer l’escola, de posicionar-la dins el mapa universitari en l’àmbit agroalimentari i en el sector, va ser un repte compartit molt engrescador. Treballar amb persones amb qui construeixes projectes, comparteixes inquietuds i celebres petits èxits col·lectius és un privilegi.
El trasllat de l’ESAB —nom històric de l’actual EEABB— de l’Escola Industrial al campus de Castelldefels l’any 2005, la plena integració a la UPC el 2008 i la implantació dels nous graus el 2009 van marcar un canvi profund, un nou paradigma universitari. Aquesta deslocalització del centre de Barcelona, sumada a una davallada generalitzada de les vocacions en l’àmbit de l’agronomia, va comportar una pèrdua significativa de matrícules que hem anat recuperant de manera progressiva al llarg dels anys. Avui, amb la direcció del professor Xavier Fàbregas, aquesta tendència s’ha consolidat amb fermesa, i la demanda per cursar estudis agroalimentaris torna a mostrar una evolució positiva i, avui, gaudim de tenir una molt bona demanda.
En aquest procés han estat clau projectes acadèmics compartits com el grau en Paisatgisme, el doble grau en Enologia i Ciències Agronòmiques, o el doble grau en Enginyeria de Sistemes Biològics i Enginyeria Alimentària. Són iniciatives que obren noves oportunitats als estudiants, aporten flexibilitat als currículums acadèmics i responen millor a les demandes i expectatives de les noves generacions.
Al llarg dels vuit anys del meu mandat es va fer un esforç molt intens per projectar l’escola cap a les institucions i per explicar que la UPC també pivotava en el sector agroalimentari, en què exerceix un paper rellevant tant en la formació de talent com en la recerca. Aquest treball sostingut de visibilització i posicionament ha tingut un retorn clar, que avui es reflecteix en la consolidació i projecció del CER Agrotech-UPC.
Fa uns cinc anys l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona va canviar el seu nom pel d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona. Per quina raó es va decidir aquest canvi de nom? Ha estat positiu aquest canvi per a la mateixa escola?
L’ESAB (Escola Superior d’Agricultura de Barcelona) va iniciar la seva activitat universitària el 1912 amb ensenyances en l’àmbit agrícola per a aportar coneixement al camp català i promoure la producció d’aliments en uns moments de molta carestia. L’escola al llarg dels anys ha anat evolucionant i ha passat per diferents etapes i també ha rebut diferents noms segons les administracions i l’organització universitària de cada moment. El 1976 esdevé una escola adscrita a la UPC i es denominà «Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Barcelona» (EUETAB). Així va començar un llarg procés d’integració a la universitat pública catalana i el 1980 la Diputació de Barcelona aprova la recuperació del nom històric de l’escola i es torna a denominar Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB).
En la Junta d’Escola del 24 de gener, es va aprovar per majoria absoluta el nom d’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i Biosistemes DE BARCELONA (EEABB). Aquest canvi va respondre, principalment, a la voluntat de representar millor tots els graus que s’estaven impartint i impulsant, tant en l’àmbit de l’agronomia, l’alimentació, ciències ambientals, el paisatgisme o marí. Així doncs, la projecció de l’Escola va més enllà de l’agricultura i, en conseqüència, era recomanable que tant estudiants com professors se sentissin ben representats per al nom de l’escola. De manera que aquest canvi va respondre a la voluntat de sumar sensibilitats i on tots estiguem representats i que el nom ens identifiqui. Amb tot això no oblidarem ni la nostra història ni els nostres orígens. Molts dels professors ens hem format a l’ESAB i hi estem treballant. Per la qual cosa, mantindrem el nom històric durant un temps com a símbol d’Escola centenària que és i on s’han format la major part d’agrònoms del país.
Fa pocs mesos s’ha posat en marxa el projecte SYMBIOSYST, que ha representat la implantació per primera vegada d’una planta fotovoltaica sobre cultius hortícoles a les instal·lacions Parc UPC-Agròpolis a Viladecans, formada per 150 panells solars amb una potència de 25 a 50 kW. Com va néixer aquest projecte i quina problemàtica es buscava resoldre?
Aquest projecte va ser el primer projecte finançat per la Unió Europea que es va promoure des d’Agrotech-UPC. És un exemple clar de com sumant diferents experteses es pot crear un projecte complet. Aquest projecte neix de la necessitat de contribuir en la transició energètica cap a fonts renovables i la simbiosi que es crea amb les instal·lacions agrivoltaiques semblen una bona opció si tenim en compte que a Catalunya s’hauria de cobrir l’1 % de la superfície agrària per tal de ser autosuficients. La relació simbiòtica entre la producció d’energia i la d’aliments es basa en la col·localització de plaques solars i cultius, tot evitant que terres de cultiu s’abandonin per instal·lar plaques solars. A més, en el benefici mutu, les plaques solars generen energia neta i, alhora, proporcionen ombra que protegeix els cultius de l’estrès tèrmic i l’evaporació d’aigua en excés. Per la seva banda, l’activitat agrícola permet l’ús productiu del sòl sota els panells, i la transpiració de les plantes podria fins i tot ajudar a refrigerar lleugerament els mòduls fotovoltaics, millorant-ne l’eficiència.
En què se centra aquest projecte i quins són els seus objectius principals?
L’objectiu és desenvolupar solucions tecnològiques innovadores, combinant mòduls fotovoltaics d’última generació, estructures de muntatge i eines de suport a la presa de decisions, que permetin combinar la producció d’energia solar amb l’agricultura de manera eficient, competitiva i també respectuosa amb el paisatge i la biodiversitat.
El pilot situat a l’Agropolis és el primer pilot totalment monitorat i dissenyat per donar resposta sobre el comportament dels cultius d’horta i la millor gestió de les plaques. Un dels objectius del projecte és valorar el comportament de diferents cultius quan creixen sota uns panells fotovoltaics de dos nivells de transparència del 5 % i del 40 %. També el fet d’estar totalment monitorat i estar transferint dades sobre les variables climàtiques i de sòl, sota les plaques i a l’aire lliure permet poder crear bessons digitals que facilitin la millor gestió de les plaques (la seva orientació).
Mirant vers el futur i tenint en compte els resultats preliminars que esteu obtenint en aquest projecte, com incideixen les plaques fotovoltaiques sobre el rendiment del cultiu? Creieu que aquest tipus d’instal·lacions energètiques seran acceptades pel sector hortícola de proximitat? Creieu que es podrien obtenir resultats similars en altres tipus de cultius?
Els resultats que tenim encara són preliminars, i requereixen ser contrastats en futures campanyes. Sí que sembla que, per exemple, a l’enciam en campanya de primavera-estiu les diferències són poques. No obstant això, en la campanya hivernal, quan la llum és un factor limitant sí que s’observa un endarreriment en la collita i alguna malformació en alguna varietat. En el cas dels bròcolis, en cultiu d’hivern, inicialment semblen de molt bona qualitat i sí que s’observa un lleuger endarreriment en la collita.
S’haurà d’anar fent assajos per als diferents cultius i varietats i estació de l’any per a valorar la incidència que pot tenir la reducció lumínica en el cultiu, tant en rendiment com en qualitat de producte.
Quin impacte us agradaria que tinguessin els resultats del projecte en l’àmbit productiu en zones periurbanes? I en l’àmbit administratiu?
El principal objectiu seria adquirir un coneixement ampli i rigorós sobre quins cultius presenten millors característiques per a beneficiar-se de la reducció de la radiació lumínica i de la millora d’altres condicions ambientals quan es cultiven sota plaques fotovoltaiques. Aquest coneixement hauria de permetre establir pautes clares, contrastades i aplicables que puguin ser transferides directament als agricultors, facilitant així la presa de decisions i la correcta implantació d’aquest tipus de sistemes en les explotacions agràries.
Considero que aquest tipus d’instal·lacions, especialment en zones periurbanes amb una elevada demanda energètica i una forta pressió sobre el sòl, poden representar una oportunitat estratègica per a diversificar els ingressos de les explotacions. La producció d’energia renovable pot esdevenir una font d’ingressos complementària, ja sigui a través de la venda d’energia, d’acords amb operadors energètics o mitjançant la participació en comunitats energètiques locals. Aquestes comunitats permetrien als agricultors reduir els costos energètics associats a la seva activitat —com ara els sistemes de fred, la climatització d’hivernacles o altres instal·lacions productives—, millorant la viabilitat econòmica.
Finalment, és imprescindible reforçar el respecte pel concepte d’agrivoltaica, entès com una integració real i equilibrada entre la producció agrícola i la producció energètica, on l’activitat agrària continuï sent l’ús principal del sòl. El desplegament d’aquestes instal·lacions hauria de fer-se de manera ordenada, planificada i adaptada a les característiques de cada territori, incorporant criteris d’integració paisatgística, qualitat ambiental i compatibilitat amb altres usos. Cal tenir present que els espais periurbans són espais multifuncionals, amb valors productius, ambientals, socials i paisatgístics, i que l’agrivoltaica pot contribuir positivament a aquesta multifuncionalitat si s’implementa amb criteris clars i rigorosos.
En aquest context, és clau que els resultats d’aquests estudis es comparteixin tant amb el sector agrari com amb l’Administració pública, especialment amb aquells òrgans que tenen competències en matèria de planificació i regulació. La transferència de coneixement al sector facilita l’aplicació pràctica de les recomanacions tècniques, mentre que la seva difusió cap a l’Administració permet que el desenvolupament normatiu es basi en evidències reals obtingudes a partir de projectes pilot i pilots demostratius. D’aquesta manera, es poden evitar contradiccions entre la normativa i les recomanacions tècniques, afavorint un marc regulador coherent que impulsi un desenvolupament viable, sostenible i alineat amb la realitat del territori.
Tot i que el futur està ple d’incerteses, com veieu el sector agrícola català en relació amb la digitalització i biotecnologia que ben probable ja són unes eines necessàries per a la sostenibilitat d’aquest sector productiu?
En relació amb la digitalització, actualment estem desenvolupant un projecte d’àmbit nacional centrat en els espais de dades compartides en el sector agroalimentari. Fa aproximadament un any que treballem en el desenvolupament de diferents elements clau del projecte, com ara el demostrador **UPCxels**, l’espai de dades **UPC-DataSpace** i el cas d’ús **Agrixels**.
Aquest projecte s’emmarca en l’estratègia europea de promoció dels espais de dades com a eina clau per a impulsar la transformació digital del sector agroalimentari. L’objectiu és facilitar la compartició de dades de manera segura, sota un marc clar de governança, mitjançant l’estandardització de formats i processos, i fomentar la col·laboració entre els diferents agents de la cadena de valor. Aquest enfocament ha de permetre generar innovació i desenvolupar nous serveis digitals, especialment aquells basats en la intel·ligència artificial.
En el projecte d’Agrixels estem col·laborant amb més de quaranta empreses i entitats del sector —cooperatives, fundacions, clústers, pimes i altres actors rellevants— amb l’objectiu que formin part activa d’aquest ecosistema d’espais de dades. A l’inici del projecte la percepció nostra era d’un cert desconeixement sobre què són els espais de dades i quin valor poden aportar als agricultors i al sistema. Tanmateix, a mesura que el projecte ha anat avançant i s’han compartit els resultats i els avenços assolits, l’interès del sector ha crescut de manera molt significativa, evidenciant una clara oportunitat per a accelerar l’adopció d’aquests models col·laboratius.
Actualment, la digitalització ja no és només una opció, sinó que és pràcticament obligada, especialment per a qüestions relacionades amb la traçabilitat dels processos al llarg de tota la cadena alimentària, la seguretat alimentària i el compliment normatiu. En aquest sentit, cal tenir en compte que ben aviat serà obligatori disposar del quadern digital de camp, fet que reforça encara més la necessitat de disposar de sistemes digitals adequats.
Finalment, l’aplicació de la intel·ligència artificial permet desenvolupar models de predicció i d’optimització de recursos, així com eines que faciliten la presa de decisions basada en dades objectives i no únicament en percepcions o experiència prèvia. En definitiva, la digitalització ha de ser una palanca clau per a millorar l’eficiència, la competitivitat i la sostenibilitat del sector agroalimentari.
I per acabar, que és la xarxa X_Agritech?
La xarxa X_Agritech és la primera xarxa catalana per a la valorització la transferència de resultats de la recerca al sector agroramader. Es defineix com a finalitat principal de X_AgriTech la de contribuir a fer progressar la innovació desenvolupada en el si de les seves entitats cap a nivells de maduresa més avançats i orientar els seus nous projectes per a obtenir un major impacte social, facilitant l’adopció de les tecnologies desenvolupades pel sector productiu. En la segona edició de la xarxa, que ha començat aquest gener, hi formem part investigadors de tretze institucions del país que treballen en el sector agrari (CRAG, UAB, UB, UPC, Agrotecnio, IRTA, UdL, UdG, CREAF, URV, Eurecat, Beta, CTFC). En el si de la xarxa s’organitzen activitats orientades a la transferència, a l’emprenedoria, a promoure la innovació tecnològica en els principals pilars de coneixement de la xarxa (ramaderia, agricultura, sostenibilitat, digitalització millora genètica…) a la vegada que és un espai per a conèixer i compartir el coneixement generat en els diferents centres i crear realment una xarxa de coneixement del sector agroalimentari.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 56-57.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació: Núm. 56-57: desembre 2025
Aquest mes hem rebut la desagradable notícia que la dermatitis nodular, ja present en diversos països de la Unió Europea —entre ells França—, ha travessat els Pirineus i ha arribat a casa nostra.Tot i que no comporta risc de contagi per als humans, les conseqüències per als ramaders afectats són importants, i algunes explotacions podrien no recuperar-se d’aquesta crisi sanitària i haurien de tancar, o veure com la seva tasca de millora genètica duta a terme durant molts anys, ara se’n va en orris.
Amb aquest escrit volem posar en relleu la importància de la sanitat en tots els àmbits, i la necessitat d’afrontar-la d’una manera transversal.
Fa uns dies, vam organitzar una jornada amb el títol Una nova pandèmia és possible? El primer ponent —en l’entrevista que també publiquem en aquest número— responia: «La pregunta no és si és possible, sinó quan».
Vivim en un context de comerç globalitzat, mobilitat creixent i canvi climàtic, factors que afavoreixen la propagació i mutació dels virus. Tot i que gairebé mai salten d’espècie, aquesta realitat ens obliga a adoptar una visió global.
Sovint sentim notícies sobre la grip aviària, la llengua blava o, ara, la dermatitis nodular en el món animal, però també podem citar la flavescència daurada o el foc bacterià en el món vegetal.
Potser, com que no afecten directament les persones, no els donem prou importància, però cada vegada tenen més rellevància social a causa de les pèrdues econòmiques que provoquen.
A més, també tenen efectes sobre la població en general. Per exemple, als Estats Units, la grip aviària el 2022, i encara no superada, ha obligat a sacrificar milions de gallines i ha tingut conseqüències inflacionistes arreu del món, també a casa nostra. Actualment, a l’Estat espanyol s’estan detectant diferents focus de grip aviària que fan incrementar encara més els preus dels ous i de l’aviram.
Una situació similar s’ha donat amb el mercat americà de futurs de bestiar viu, que en cinc anys ha registrat un increment proper al 80%,un augment que progressivament es trasllada a la cistella de la compra, i queafecta sobretot les economies més febles. Això, al seu torn, ha estat un dels factors que han portat la Reserva Federal nord-americana a mantenir els tipus d’interès elevats durant més temps.
A escala internacional, cal recordar que l’ONU va declarar el 2020 Any Internacional de la Sanitat Vegetal, tot recordant que les plantes proporcionen el 80% dels aliments que consumim, i que les malalties i plagues malmeten entre un 20% i un 40% del potencial alimentari mundial. Fomentar la sanitat vegetal contribueix, doncs, a reduir la fam al món, disminuir les tensions socials, afavorir el desenvolupament econòmic i protegir el medi ambient.
En un escenari de mobilitat tan intensa com l’actual, sembla aconsellable modernitzar els sistemes de previsió, coordinació i control, incorporar tecnologies més adequades i reforçar totes les àrees de coneixement relacionades amb aquestes matèries.
És cert que sovint es reacciona amb rapidesa i eficàcia quan es detecta un problema i s’hi destinen recursos. Ara bé, una de les claus de l’èxit és disposar de bons professionals, ben formats, capaços d’aplicar polítiques preventives. Aquesta, però, és una baula cada vegada més feble de la cadena, ja que molts veterans es jubilen, els joves que s’hi incorporen són pocs, i moltes matèries fonamentals estan perdent pes en els plans d’estudi.
Actualment, a la ICEA estem coordinant un grup de treball amb docents de diverses universitats catalanes per a analitzar la situació actual, proposar possibles alternatives i aportar el nostre gra de sorra a una qüestió de fons que comença a ser preocupant.
El president de la Diputació, Joan Talarn, el president de la ICEA, Jordi Sala, la directora de Segre, Anna Sàez, i la directora de l’IDAPA, Amàlia Sanz, han destacat que la iniciativa vol posar en valor la riquesa gastronòmica i agroalimentària de les comarques de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran
El president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn; el president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), Jordi Sala; la directora de Segre, Anna Sàez, i la directora de l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), Amàlia Sanz, han presentat aquest dimecres a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs el concurs popular ‘El millor plat de Lleida’, una iniciativa que vol implicar la ciutadania en la promoció de la cuina i els productes agroalimentaris del territori.
La proposta convida la població a votar, a través de la web i les xarxes de Segre, el plat que millor identifica la gastronomia local. Entre els més de 2.400 participants es sortejaran 20 experiències gastronòmiques: 10 sopars al restaurant La Boscana de Bellvís, del xef Joel Castanyé, i 10 dinars a Casa Kiko “Lo Pigal” de Llessuí. Impulsat per la ICEA i el Grup Segre, el concurs compta amb la col·laboració del Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida, a través de la marca Gust de Lleida, del Departament d’Agricultura, Pesca i Alimentació de la Generalitat a través del projecte ‘Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia’ i de l’IDAPA.
Una iniciativa per posar en valor la gastronomia i la feina dels productors
El president de la Diputació, Joan Talarn, ha destacat que “aquest concurs és un exercici de participació col·lectiva que ens ajuda a reafirmar allò que som i allò que ens identifica com a territori. Cada plat finalista porta com a ingredients la tradició, l’esforç, la innovació i l’orgull d’estar fet amb Gust de Lleida”. En aquest sentit, Talarn ha subratllat que parlar de gastronomia a Lleida, al Pirineu i a l’Aran “no és només parlar de receptes, sinó de pagesos i ramaderes, d’elaboradors i cuineres, de famílies que han fet del producte local i de proximitat una part indestriable de la nostra identitat”.
Per la seva banda, el president de la ICEA, Jordi Sala, ha subratllat que la iniciativa vol donar visibilitat a tota la cadena alimentària: “Tenim grans cuiners, però també tenim grans productors. El reconeixement a la gastronomia només és possible si valorem el treball de tota la cadena, des del camp fins a la cuina”. Sala també ha remarcat que començar el projecte des de Lleida respon a la voluntat d’enaltir “una cuina de proximitat, tant de la plana com de la muntanya, que explica el territori a través dels seus plats”.
La directora de Segre, Anna Sàez, ha animat la ciutadania a participar-hi: “Tots tenim un plat preferit, i aquest concurs és una manera divertida de descobrir-nos com a territori. A més, plats com la cassola de tros, la coca de recapte, els peus de porc o l’arròs amb carreretes són exemples de cuina identitària feta amb productes de quilòmetre zero”.
Finalment, la directora de l’IDAPA, Amàlia Sanz, ha posat en relleu que el concurs “és molt més que una votació popular, és una eina de promoció del territori, un compromís amb la qualitat i la proximitat, i un acte de reconeixement a totes les persones que, des del camp fins a la cuina, fan possible que el Pirineu i el Pla de Lleida siguin un referent gastronòmic i cultural”.
El calendari de la campanya inclou el sorteig dels premis el 12 de setembre i la publicació dels guanyadors a Segre el 13 de setembre. Els dies 18 i 23 de setembre se celebraran dos àpats a La Boscana i a Casa Kiko, respectivament.
Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls
El passat dia 7 de juliol tingué lloc, a la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, la presentació de la traducció al català de la Base Mundial de Referència del Recurs Sòl. Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls (IUSS WG WRB, 2022) anomenada sovint en molts àmbits World Reference Base (WRB).
La traducció al català ha estat duta a terme per Gerard Soler, de Plataforma per la Llengua, i l’han revisada Rosa M. Poch, de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, i Jaume Boixadera, de la Secció de Sòls de la ICEA. Aquesta traducció es trobarà ben aviat disponible a la web de l’International Soil Research and Information Center (ISRIC), juntament amb la versió anglesa original de l’any 2022 i les traduccions al francès, a l’espanyol, a l’italià i al coreà.
Actualment, existeixen al món dos sistemes internacionals de classificació i de correlació de sòls, tot i que alguns països tenen els seus sistemes propis de classificació de sòls. Aquests dos sistemes principals són la Soil Taxonomy dels EUA i l’esmentada World Reference Base (WRB), que és la taxonomia que s’ha traduït al català. Les classificacions de sòls, a part del seu interès per cartografiar-los, tenen una importància bàsica per a la comunicació sobre sòls, ja que el tipus de sòl aporta informació sobre les seves propietats i característiques, alhora que ens permet conèixer els efectes i el grau d’aplicabilitat de determinades pràctiques de gestió sobre un tipus de sòl concret, ja sigui en l’àmbit agronòmic, forestal o ambiental.
L’interès d’aquesta traducció rau en el fet que la WRB, en la seva edició més actual de l’any 2022 —que n’és la quarta—, ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu molt important en la seva estructura i fonamentació dels continguts; també en la integració dels sòls antròpics a la classificació. Això fa que previsiblement el seu ús creixi en molts indrets del món encara més del que ho ha fet els darrers anys; i que sigui referenciat en moltes revistes científiques, i més si considerem l’actual situació geopolítica.
Una altra de les raons de la generalització del seu ús és que en el seu Annex 2 figura una metodologia de descripció dels perfils de sòls plenament actualitzada, en línia amb els manuals de descripció que s’han publicat recentment. A més, el fet de disposar en català, per als no especialistes, de les regles que regeixen com anomenar un sòl (tipus de sòl) és important per a l’ensenyament i per a la transferència tecnològica.
Cal fer esment també que l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) utilitza la WRB en els seus estudis per a classificar els perfils de sòls descrits, i que Catalunya disposa ja, des del 2018, d’un mapa de sòls classificats amb la Soil Taxonomy a l’escala 1/250.000 (que és l’emprada al Mapa de Sòls de Catalunya 1/25.000), però també amb la WRB (en aquest cas, en l’edició del 2016).
En l’acte de presentació, els autors de la revisió van glossar l’interès de la WRB i de la seva traducció al català. Mireia Plana i Franch, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, va fer palesa, en la seva intervenció, la importància que té per al català disposar de terminologia tècnica i científica. Antonio Magariños, director de l’ICGC, va posar de manifest la importància dels sòls i del seu coneixement en la crisi climàtica i ambiental i en la seva solució, així com els esforços que s’estan fent a Catalunya per a assolir aquest coneixement.
«He decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars, perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política». (Júlia Viejobueno)
Entrevista elaborada pel periodista expert en temes agroalimentaris, Èric López i Ribes.
Júlia Viejobueno Cavallé (la Figuera, 1994) va anar a estudiar estudis literaris a Barcelona, però el 2017 va decidir tornar al seu poble del Priorat per fer-se càrrec del tros familiar. Des d’aleshores combina la pagesia amb l’escriptura i l’activisme cultural. Al seu llibre Quedar-se al tros defensa un model agrícola arrelat a la terra i a les persones, allunyat de la lògica industrial que domina bona part del camp català. En aquesta entrevista per al Butlletí de la ICEA, explora els reptes de la pagesia jove, el paper de la cultura en la defensa del territori i les polítiques necessàries per a donar futur al món rural.
1. Arrels i retorn
Quin va ser el clic que et va fer desfer el camí Barcelona-Priorat?
Torno a casa quan acabo la universitat, sobretot perquè no sabia què fer a la vida. No hi havia cap feina relacionada amb els estudis que em cridés prou l’atenció i no volia continuar estudiant si no tenia un objectiu clar. La vida a ciutat tampoc m’era un reclam ni hi tenia cap vincle prou fort que m’hi fes quedar. També descobreixo que a una gran urbs et pots sentir sol i que, per tant, no és un patrimoni només dels pobles petits.
Què vas trobar en tornar que no esperaves i què vas perdre en deixar la ciutat?
En deixar la ciutat perdo serveis, l’oferta cultural i d’oci que hi ha i el fet de viure entre milers de persones, però aquí trobo que, en menor quantitat, tot això també hi és i que és ben interessant.
En tornar al Priorat conec noves persones, iniciatives i projectes. Entro en contacte amb associacions que defensen entre altres coses un model de territori viu, el valor del paisatge i tot el que representa o que promouen la cultura i la literatura. I a poc a poc canvia la mirada de veure’l, de viure’l, el redescobreixo i m’hi vaig arrelant.
La decisió de quedar-te al tros és personal, però també política. En quin sentit és un acte polític ser pagesa avui?
Viure en un territori despoblat ja és una forma de resistència contra un món que promou la vida a les ciutats. A més d’això, la pagesia permet habitar aquests llocs vivint en contacte amb la natura i, per tant, tenint més consciència dels seus ritmes i dels seus límits. Es tracta de formar-ne part i de dependre-hi i treballar-hi d’una manera arrelada i adaptada, respectuosa i acumulant coneixement teòric i pràctic. I també hi va relacionat una manera d’entendre factors com l’alimentació i la sobirania alimentària, la gestió del territori, la biodiversitat o el model de país.
2. El dia a dia al tros
Descriu-nos una jornada de feina típica entre vinyes i oliveres.
No existeix una jornada de feina típica, perquè sempre hi ha canvis, sigui de dia a dia, d’any en any o segons la temporada i la feina que es faci. Potser és més fàcil explicar un any de feina típic entre vinyes i aulivers.
L’any comença amb la poda de la vinya. És una temporada tranquil·la i el dia encara és curt, però no es pot badar. Quan s’acaba la poda, la primavera comença a treure el cap i és època d’esporgar aulivers. Abans no arribi maig, es llaura la terra i cauen els primers tractaments com ara ensofrar. Entre maig i juny, espollem la vinya (la poda en verd). Són setmanes intenses que el sol pica fort i si l’any acompanya els ceps broten fort i el raïm qualla bé. A partir de juliol, la feina es calma fins al moment de veremar, que els últims anys ha començat a finals d’agost (fa unes dècades era cap a l’octubre). I passat el goig de la collita de raïm, cap al novembre, la de l’auliva, que dura fins a les festes del desembre.
Com combines la pagesia amb l’escriptura i les col·laboracions periodístiques?
La tasca d’escriure a priori és força compatible amb la pagesia, perquè la pots fer des de casa i a l’hora que vulguis. A més, el tros permet anar rumiant i donar voltes a idees o maneres de dir-les. Així, tot no és tan fàcil: escriure requereix concentració i temps i la feina i les obligacions vitals sovint no permeten disposar-ne de com es voldria. També caldria descriure què entenem per escriptura: és diferent un article de poca extensió que un text literari que ha d’acabar sent un llibre.
Hi ha rituals o paisatges que t’alimentin la creativitat literària?
Els paisatges que em són quotidians, sigui l’entorn on visc o ja directament el tros, són els que m’alimenten la creativitat en general, perquè a part d’escriure m’agrada fer fotos i el que retrato són precisament aquests paisatges. Però diria que no es tracta d’una inspiració mística o creativa, sinó que m’agrada mostrar el que veig i el que conec i compartir-ne la bellesa (i de tant en tant la cara no tan amable).
3. Models agraris: industrial vs. tradicional
Parles de la «nostàlgia» de l’agricultura tradicional i de la pressió del model industrial. Quins avantatges i quins perills té cadascun?
El model industrial pot ser més competitiu si es parla en termes del sistema econòmic imperant; busca més rendibilitat i menys costos i va lligat a l’ús d’una tecnologia en constant renovació que ha de facilitar la feina i ser eficient. A priori també és la manera d’alimentar gran part de la població. Però també corre el risc de ser més depredador de recursos, de prioritzar el benefici econòmic a la qualitat dels productes, de ser cada cop més controlada per poques mans o per grans capitals i d’alguna manera de menystenir o explotar la mà d’obra humana.
L’agricultura tradicional ho té complicat per a competir amb l’agroindústria en termes de productivitat o en la capacitat de renovar o aprofitar la tecnologia i també pot comportar pràctiques poc ètiques amb els jornalers o assalariats, però també té la capacitat de produir aliments més sans, d’adaptar-se al territori on es fa i ser-ne motor econòmic i social, i de ser més beneficiosa que destructiva amb l’entorn on es du a terme.
Es pot innovar sense renunciar a les essències? Posa’ns un exemple pràctic.
Sí que es pot innovar sense renunciar a les essències, tot i que caldria parlar abans què vol dir «innovar» i quines són les essències. Em ve al cap les agricultures ecològiques, regeneratives, sintròpiques… que semblen innovació, perquè van contra models que les últimes dècades han prevalgut, però que recuperen sabers i sabers fer antics. I també com les eines i màquines s’han adaptat als conreus i han suposat un benefici per a qui treballa sense haver-los de canviar completament.
Quina importància dones a la diversificació (agroturisme, elaboració pròpia, venda directa) per a resistir?
La diversitat és resistència, en qualsevol àmbit. En el cas de l’agricultura la diversificació pot ajudar a sobreviure, però cal saber veure de quina manera aplicar-la i què comporta. Fer venda directa, transformar matèries primeres o l’agroturisme segurament requereix més inversió i més hores de feina, però també et pot donar aire, ja que no depens d’intermediaris o tens diverses fonts d’ingressos. De fet, l’exemple de diversificació més comuna que tenim aquí és el cas de tenir diversos cultius (el que crea mosaic); en cas que un any falli un, pot ajudar-te a no caure en picat un altre.
4. Joves i relleu generacional
Quines barreres principals troben els joves que volen incorporar-se: finançament, accés a la terra, burocràcia…?
S’hauria de fer una diferència entre els joves que volen incorporar-se que «hereten» una explotació en marxa (sigui per família o que agafen el relleu) i els que comencen de zero. Tot i això, molts dels obstacles són compartits.
El finançament és bàsic: l’agricultura requereix una gran inversió en terres, maquinària, instal·lacions, bestiar i cultius… i els beneficis poden tardar a arribar. Si no s’ajuda per aquest cantó és difícil arrencar. L’accés a la terra va relacionat a aquest factor: per competència i demanda les terres més fèrtils és fàcil que se les quedi algú que les pugui pagar millor i això posar en qüestió la viabilitat de qui comença. La burocràcia suposa un cost afegit més i la inversió de moltes hores i uns quants maldecaps que no es veuen compensats amb l’ajuda i suport que es pot esperar des de l’Administració. La falta d’acompanyament i de proximitat de qui legisla o aplica les lleis i a vegades de coneixement també pot ser una barrera important.
L’habitatge rural és un mur o una oportunitat?
La qüestió de l’habitatge és un dels problemes més importants que tenim al món rural (igual que a ciutat). Als pobles, hi ha poques cases disponibles per a entrar a viure-hi, sigui de lloguer o per a comprar, i quan n’hi ha sovint les condicions en les quals estan són força desastroses i els preus que en demanen són força alts. Sense habitatge és impossible viure als pobles. Podria ser una oportunitat d’atreure nova gent o que la gent no en marxi si es fan polítiques i es legisla perquè aquesta situació canviï.
Veus viable un model d’agricultura a temps parcial per començar?
Un model d’agricultura a temps parcial és bona opció per a qui comença, perquè permetria fer un creixement sostingut en el temps; no caldria fer una inversió tan gran d’entrada i si els primers anys els ingressos fossin més minsos, podrien complementar-se amb els d’altres feines. També seria una manera més còmoda d’acostumar-se als ritmes i tempos de treball, testar l’ofici, i permetria dedicar temps a altres coses com ara la formació.
A banda de capital, quines competències (gestió, comercialització, digitalització) són més urgents d’aprendre?
Per a dedicar-se en aquest sector i tirar endavant l’empresa cal saber una mica de tots els temes i tenir com més competències millor. A part de tot el que ha anat sortint a les altres preguntes, cal tenir coneixements de comptabilitat, fiscalitat i tot el que faci referència a la gestió de l’empresa, així com de les lleis i polítiques que marquen el sector; també de comercialització, sobretot en cas de vendre producte elaborat; de mecànica, perquè es treballa amb maquinària més o menys pesada; de pràctiques agrícoles diverses… i la llista podria continuar.
5. Polítiques i institucions
Des de la teva parcel·la, què demanaries a la PAC perquè arribi a la pagesia petita?
Per a la pagesia petita demanaria a la PAC i a qualsevol llei i norma sobre el sector que tinguin en compte les realitats dels territoris i de qui hi treballa i que es valori tot el que pot aportar la pagesia més enllà dels productes: gestió del territori, capacitat de crear mosaic agroforestal i d’afavorir la biodiversitat, sobirania alimentària… tot plegat és una eina vital davant escenaris de canvi climàtic, d’incendis gegants, d’abandonament dels pobles i del món rural.
Les normes s’han d’adaptar a les realitats de cada lloc i de les persones que hi viuen, hi treballen i el fan i no a l’inrevés. Si no és així el relleu generacional i el futur de la pagesia està condemnat a no existir. I no cal dir que això no vol dir donar carta blanca a tot el que es reclami des del sector, si això pot ser perjudicial per a altres sectors, ecosistemes, etc.
Com valoraries un ajut específic per a dones pageses joves?
No sé fins a quin punt crec que sigui útil un ajut específic per a dones pageses joves. L’ajut hauria de ser per a tots els joves pagesos, adaptat a les realitats i necessitats de cadascú.
En el cas de les dones joves pageses el que cal és que s’apliquin els canvis que des de la lluita feminista es reclama per a tots els nivells de la societat. Tenint en compte això aplicat al sector de la pagesia anomenaria temes com eliminar desigualtats salarials; trencar estereotips; posar fi a comentaris, accions i abusos masclistes; garantir conciliació familiar i feines de cures i una vida digna…
Les escoles agràries actuals responen al que necessiteu? Què hi canviaries?
No he fet cap estudi a cap escola agrària tret de cursos obligats per la incorporació, i la majoria eren a distància. Per tant, no puc parlar amb coneixement de causa. El que demanaria a qualsevol formació agrària és que s’adapti a la realitat del sector i dels territoris, que sigui pràctica i que combini sabers tradicionals amb els més innovadors.
Si fossis consellera d’Agricultura per un dia, quines tres mesures aprovaries de seguida?
No voldria pas ser consellera d’Agricultura ni un sol dia, i veient els ritmes en què funciona l’Administració amb un sol dia no faríem res.
6. Cultura, llengua i territori
El teu llibre situa la literatura dins el camp. Com pot la cultura salvar un territori despoblat?
La cultura per si sola no pot salvar un territori despoblat, però és vital per a fer-lo visible, reivindicar-lo, pensar-lo, mirar-lo de formes diferents, crear relacions amb persones d’altres indrets o de la mateixa comarca, fer que la gent es relacioni, que participin de la creació i donar-los veu… hi ha moltes maneres de fer cultura que enriqueixen i fan fort un territori.
El Priorat juga amb la marca del vi d’excel·lència. Això impulsa o encareix la vida dels pagesos?
El vi al Priorat és identitat i el que ha permès que la comarca sigui coneguda, reconeguda, viva i amb projecció de futur. Que se’n reconegui la qualitat i l’excel·lència és bàsic en una comarca que per orografia no pot competir amb altres indrets en quantitat.
Ara bé, aquest fet també comporta perills. Per una banda, perdre el mosaic i la diversitat de productes (a part dels olivers s’han abandonat altres conreus i la pastura és quasi nul·la). Pel que fa a la vida dels pagesos, ha estat positiu, perquè es valora més el raïm que cultiven, però no n’ha frenat la desaparició, perquè el model ha canviat: es perd pagesia i creixen cellers que compten amb assalariats i amb empreses que ofereixen serveis agrícoles. També hi ha el perill que terres i cellers passin a ser propietat d’inversors que no arrelin a la comarca o que es promogui un tipus de turisme enològic que acabi transformant i complicant la vida dels que hi viuen.
Quin paper té la llengua catalana en la transmissió dels sabers agraris?
La llengua és patrimoni i és una expressió més dels llocs, de les feines i dels sabers. Mantenir la llengua, en el nostre cas la catalana, és vital per a entendre on estem i què fem. Si desapareix totalment, per una substitució lingüística, o parcialment, perquè adoptem paraules més tècniques o d’altres indrets, perdem coneixement i capacitat de relacionar-nos amb el nostre tros de món.
7. Mirada de futur i recomanació final
Imagina’t el Priorat l’any 2040: com t’agradaria descriure’l?
M’agradaria que l’any 2040 el Priorat fos un territori viu on la gent pogués viure amb qualitat i dignitat i a gust i amb consciència amb el lloc. Estaria bé que s’hagués revertit el procés de despoblament, però sense passar-se, i que l’agricultura i la pagesia continuessin sent protagonistes del paisatge i de la identitat de la comarca. I que aquest paisatge mantingués els valors que avui en dia encara conserva: l’harmonia, la petita escala, la diversitat, la nitidesa…
D’on va sortir la proposta de publicar el llibre? Tu li vas proposar a l’editorial o ells a tu?
Quedar-se al tros neix d’una proposta de la Montse Serra, l’editora de Vibop. Amb la Montse ja ens coneixíem d’abans i quan va saber que vaig prendre la decisió de dedicar-me a la pagesia va creure que aquest moment havia de quedar recollit per escrit. A aquest punt de partida se li suma el que pot contenir el llibre.
Per a mi va ser un honor, perquè m’encanta l’editorial i sobretot la col·lecció «Envinats», en concret, que té com a fil conductor el vi i vincula el món de la vinya i el vi amb les arts i la creació. Més enllà que jo formi part del catàleg en recomano els llibres a qui li interessi el tema.
I per acabar, quin consell donaries a un jove o una jove que pensa: «Potser m’hi atreveixo, a quedar-me al tros»?
D’entrada a qui pensi això, jo li diria que endavant, perquè crec que la pagesia és una feina preciosa, amb molt passat i coneixements acumulats i necessària per a un futur sostenible. També faria l’advertiment que és una feina que a èpoques és dura físicament i sovint mentalment per totes les incerteses que comporta, sigui per fenòmens externs (clima, plagues) o pel factor humà (les lleis, les burocràcies i el sistema econòmic així ho fa), i que per fer front a això cal tenir recursos de tota mena, una bona xarxa d’amistats i companys amb qui fer resistència, i moltes ganes de pencar.
El proppassat dia 19 de juny de 2025, va tenir lloc, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, la XII Tarda de Jardins i Jardiners de la ICEA.
Enguany, l’escriptor i periodista Julià Guillamon ens va desvelar, entre altres curiositats, que Barcelona és una de les capitals europees del cactus. En la conferència, va parlar sobre la curiositat del col·leccionisme i l’estètica del cactus dins una mena d’història cultural d’aquest element, que va arrelar molt fortament durant els anys trenta a casa nostra.
L’arquitecta i paisatgista Elisabet Quintana ens va presentar un jardí amb un alt interès cultural: el jardí del pintor José Benlliure, que ell mateix, amb el seu fill, va construir a casa seva. El jardí fou presentat des de la creació, el desenvolupament i els canvis, i també com a motiu pictòric.
Gabriel Alomar, arquitecte i urbanista, va ser revelat com un creador de jardins a partir de la recerca de Júlia Roman, doctora en història de l’art, professora de la Universitat de les Illes Balears i membre de Jardins i Jardiners. L’obra de Gabriel Alomar afronta una triple perspectiva, la de creador de jardins, la de la recerca històrica i la vetlla i protecció de jardins com a patrimoni.
Per concloure, com és habitual, Carme Farré, biòloga i paisatgista, també membre de Jardins i Jardiners, va presentar uns fragments del fons de la Filmoteca de Catalunya per tal de descobrir i situar el jardí de Madronita Andreu, filla del doctor Andreu, cineasta aficionat.
En resum, la XII Jornada de Jardins i Jardiners, coordinada per Montse Rivero, va versar sobre l’art del jardí, l’art, l’estètica de les plantes i els suports com la filmografia. De nou, van sorprendre les mirades i l’acostament a jardins i jardiners des de diverses dimensions.
VINSEUM, 23 de maig de 2025. Resum i comentari de Salvador Puig.
Inauguració
El director general de l’INCAVI, Joan Gené, va posar en relleu que cal que l’activitat al sector sigui atractiva i permeti guanyar-se la vida a viticultors, viticultores i cellers. Només un sector amb expectatives de futur i amb preus dignes garantirà el relleu generacional, que, a més, és clau per al manteniment de la població a moltes de les nostres comarques. Volem fer del vi català un sector més sostenible i més competitiu.
Va apuntar els eixos de l’Estratègia del DARPA 2024-2027 de suport a les noves incorporacions de joves.
Presentació
A càrrec de Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
En primer lloc, fa un agraïment al VINSEUM i al director general de l’INCAVI.
La ICEA, filial de l’IEC, és una entitat científica, tècnica, de cultura, reflexió, estudi i debat de les diferents temàtiques de l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i del món rural.
Una de les seccions de la ICEA és la Secció de Viticultura i Enologia, creada fa prop de trenta anys, durant els quals ha fet moltes jornades, trobades professionals, i cal destacar l’impuls d’estudis sobre les varietats de cep considerades autòctones de Catalunya.
L’any passat la ICEA va aprovar i difondre un document Propostes per a fer un sector vitivinícola català resilient en els pròxims anys.
Un dels principals reptes, que es van dir, era la manca de relleu generacional. Les condicions ambientals (míldiu, sequera, etc.), el baix preu del raïm, la manca de mà d’obra especialitzada, l’excés de burocràcia, entre altres condicionants, no facilita que els joves vulguin treballar de viticultors, i això posa en risc tot el sector vitivinícola.
Sovint es diu que la solució passa perquè els viticultors siguin també elaboradors de vi i així augmentar el valor afegit del seu producte. En alguns casos, segurament és una via (que cal acompanyar: viver de celleristes, ajuts, assessorament, etc.). En certa manera, amb el cooperativisme ja es pretén això. No obstant això, per a la major part dels 8.500 viticultors, la solució no passa, però, per fer-se vitivinicultors. Per això, el títol de la jornada parla de la viticultura. Calen viticultors professionals que facin un bon producte i dominin aquest ofici.
Volem ser útils per al sector i, per això, ens ha semblat oportú organitzar aquesta jornada. Conèixer el suport del DARPA per a la incorporació de joves, escoltar el testimoni de quatre joves viticultors de diferents comarques i realitats i, finalment, propostes dels representants del sector per a facilitar el relleu.
Som conscients que en aquesta època hi ha molta feina al camp i que un divendres a la tarda no és fàcil d’assistir-hi per a molta gent. Però ens va semblar interessant que coincidís amb la presentació del llibre de Júlia Viejobueno Quedar-se al tros.
Agraïm, doncs, als ponents, i a les persones que ens acompanyeu en aquesta jornada. Esperem que pugui ajudar una mica al fet que els viticultors joves continuïn a les explotacions i que se n’incorporin de nous.
«Situació del relleu generacional a la viticultura catalana. Estratègia de suport per part del DARPA»
Ponència a càrrec de Miquel Baldi, cap de la Secció de Gestió d’Ajuts i Desenvolupament Rural i Dinamitzador de Joves dels Serveis Territorials del DARPA a Barcelona.
Va exposar l’Estratègia elaborada pel Departament, iniciada el 2021 i aprovada per acord de Govern l’abril del 2023. (Vegeu la presentació).
Aquesta estratègia s’estructura en cinc reptes:
Coordinar tots els agents, les entitats i les institucions que donen suport, assessorament i acompanyament al procés de relleu generacional i emprenedoria agrària per a treballar conjuntament.
Rejovenir el camp català amb un relleu generacional natural de les explotacions familiars, fomentant el traspàs d’explotacions que no tenen continuïtat familiar i la creació de noves empreses agràries.
Enfortir les empreses agràries liderades per joves, assessorant-les i acompanyant-les amb un suport específic i personalitzat.
Aconseguir que els joves arrelin en el món rural facilitant l’accés a l’habitatge, als serveis bàsics i a la digitalització.
Sensibilitzar sobre el paper imprescindible de la pagesia com a productor d’aliments sostenibles, sans, de qualitat i proximitat; que és garant del territori, ja que té cura del medi ambient. I així, la ciutadania coneixerà la importància d’aquesta professió.
En la seva exposició també va mostrar l’anàlisi dels quatre perfils diferents de joves incorporats els darrers anys: tradicional arrelada, tradicional mòbil, nouvinguda rural i nouvinguda urbana.
Va destacar la importància de la planificació inicial del jove que es vol incorporar, un pla d’empresa, per a poder aconseguir una incorporació exitosa, que pot tardar uns deu anys fins a veure’s totalment consolidada.
«Casos concrets de relleu generacional en algunes comarques»
Aquesta part va ser conduïda i moderada per Esther Agramunt, membre de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
Joan Viñals (Tarragonès), Martí Torrallardona (Alt Penedès), Gala Garriga (Baix Llobregat / DO Penedès) i Josep Sedó (Priorat) van explicar el seu cas, com van decidir incorporar-se a l’explotació, les dificultats amb les quals s’han trobat, la importància del suport de la família i de partir d’una explotació existent, els valors i motivacions que troben en aquesta feina, el projecte que estan desenvolupant. Els tres primers van estudiar i treballar en altres camps abans de decidir-se a incorporar-se a l’explotació. Una cosa en comú de tots tres és que, malgrat les dificultats, els agrada aquesta feina i estan il·lusionats amb el seu projecte en el si de l’explotació.
Taula rodona: «Reptes i propostes per a facilitar el relleu generacional a la viticultura»
Aquesta part fou conduïda i moderada per Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
Josep Marrugat (Unió de Pagesos) va posar l’accent en el tema dels preus del raïm i la manca de transparència, com un dels reptes principals del sector. Creu que la Llei de la cadena alimentària i la tasca de l’INCAVI en la publicació dels costos de producció del raïm i del vi base cava han ajudat una mica a millorar-los. De fet, diversos cellers grans han deixat de produir raïm, ja que els números no els surten. També va destacar el repte de la viticultura ecològica. Va insistir que hi hem de creure i que pot ser positiva per al futur d’aquest sector. També va comentar que la DO Penedès vol incloure vins amb mínima intervenció en el plec de condicions i, fins i tot, amb un comitè de tast específic, per a facilitar que joves que estan fent aquest tipus de vins es puguin sentir més còmodes a la DO.
Jaume Domènech (Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya) va afegir que temes com el finançament que es necessita, ja que es tarda temps a cobrar la collita, la burocràcia, i que és necessari el reconeixement de la feina (recompensa en els preus). A vegades, les DO són massa rígides i no afavoreixen els projectes inicials dels joves. Va dir que també calia el relleu generacional a les organitzacions professionals. I va afirmar que la il·lusió per fer de viticultor és el motor del relleu.
Josep Anton Vendrell (Associació de Viticultors del Penedès) va comentar que en quatre dècades s’ha augmentat la producció, però han baixat els preus. Que a la viticultura, a diferència d’altres conreus més mecanitzables com els herbacis, és difícil portar molta superfície de terra. També va coincidir en la conveniència d’un relleu a les organitzacions del sector. Va valorar positivament l’estratègia del DARP de cara als joves, però que caldran voluntats i recursos. Respecte a l’accés a la terra i del banc de terres, creu convenient fer una enquesta als pagesos de més edat i sense continuïtat a l’explotació per a poder fer una projecció de les terres i articular-ne l’ús per part dels joves.
Per la seva banda, Joan Josep Raventós (Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya) va dir que el més important pel relleu és el model que «vull fer» d’acord amb les característiques de l’explotació. Lògicament, va insistir que cal tenir uns ingressos suficients, però que la llibertat i el fet de no ser manat cada dia constitueixen un valor important de cara al relleu. La Xarxa Comptable del DARPA té moltes dades econòmiques que són molt útils per als viticultors. Caldria repensar els ajuts a la incorporació. Les cooperatives han de començar a fer productes diferenciats aportats pels joves. A les reunions de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya convidem els joves a assistir-hi com a oients, perquè coneguin com funciona i s’animin a participar en els òrgans de les cooperatives.
20 de maig de 2025. Resum i comentari: Lourdes Viladomiu
La inauguració de la jornada va anar a càrrec de Jordi Sala, president de la ICEA, i la presentació de la jornada, a càrrec de Jordi Rossell.
Participants:
Raquel Serrat, coordinadora nacional de la Unió de Pagesos (UP).
Joan Carles Massot, president nacional de l’associació de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC).
Juan Regolf, president del Gremi de la Pagesia Catalana (Revolta Pagesa).
Es fan tres rondes d’intervenció: la primera, sobre diagnosi del sector, és a dir, els reptes avui; la segona, sobre actuacions o propostes, és a dir, el full de ruta, i l’última, sobre com veuen els participants el futur i quin futur voldrien per al sector.
Problemàtiques
La llista de problemàtiques és molt llarga. En destaca el tema dels preus, que consideren un problema estructural, i que es deu, diuen, a una competència deslleial, a la utilització de l’agricultura com a moneda de canvi en els acords comercials internacional, al no compliment de la clàusula mirall, i a una PAC que va oblidar els seus objectius i compromisos inicials. Una PAC que, segons ells, volia sobirania alimentària a Europa. A això, cal afegir-hi la pressió burocràtica, la convivència amb la fauna salvatge i els efectes del canvi climàtic.
Però el tema al qual dediquen més temps és el del relleu generacional. Un tema que s’aborda des de la realitat de l’explotació agrària familiar, d’on provenen la majoria dels sindicalistes, i que entén que el relleu passa per la continuïtat filial. Cal donar tota mena de facilitats, perquè s’hi quedin els fills. Un pagès ha de ser fill de pagesos. La UP matisa i accepta que els neorurals existeixen i que cal acompanyar-los i no enganyar-los. I que, per a garantir el relleu, cal que es guanyin la vida, però també cal disponibilitat de serveis rurals en el món rural. Pensen en masies disperses que avui no tenen serveis.
Citen les dades censals per a assenyalar que els pagesos tenen edats molt elevades. Caldria incorporar-ne més de tres mil a l’any i a l’última convocatòria d’ajuts s’hi van presentar poc més de 200, i que els jubilats treballen, perquè les pensions són baixes i perquè les barreres psicològiques i culturals els impedeixen deixar que les terres les portin altres persones.
Negociacions i ajuts
La UP i la JARC assenyalen que porten des de sempre negociant i que no van canviar per les mobilitzacions del 2023, i que les negociacions es fan a escala de la UE, Espanya i la Generalitat de Catalunya. També amb diversos Departaments, no només amb el d’Agricultura, sinó també amb el d’Interior amb el de Territori i amb tots els que tenen competències que els afecten. A les negociacions a la Taula Agrària s’han aconseguit resultats, se citen els ajuts a la sequera de la Generalitat (que, segons diuen, aquestes sí que van arribar a la butxaca dels agricultors, no com d’altres).
En relació amb la simplificació, indiquen que sembla que es tracta d’una simplificació per als ens administratius, sense tenir en consideració l’impacte sobre l’agricultor, al qual no arriba aquesta simplificació. Assenyalen que la proliferació de portals no els simplifica la feina.
En les assegurances, cal millorar les línies que no funcionen i tenir més garantia de subvenció. Les subvencions s’haurien de saber i cobrar per avançat. A la reforma de la PAC, estan treballant en aquest tema.
També indiquen que els ajuts haurien de ser més automàtics, és a dir, que ja estiguessin definits i previstos en cas de necessitat i que no calgués una negociació cada vegada.
Reclamen també millores en aspectes tributaris: menys pressió fiscal, excepció als impostos de successió, no pagar l’impost d’hidrocarbur, més policia per a evitar robatoris, més compensacions pels atacs de llop, etc.
Els ajuts s’han de reservar als agricultors actius. Però aquí la JARC considera que un agricultor és actiu quan més del 50 % dels seus ingressos provenen de l’agricultura; per a la UP, més del 25 %, i el Gremi no dona una xifra, però deixa clar que el percentatge no pot ser elevat. Això ho diu tenint en consideració els agricultors de la seva zona.
En termes generals, tots conclouen que calen ajuts per a tot i per a cadascuna de les coses que fan. Remarquen que és impossible competir en els mercats mundials, i que això se soluciona amb ajuts per a tot. I si es vol relleu generacional, aquest relleu s’ha de fer amb molts ajuts.
La JARC manifesta l’impacte positiu de la llei de la cadena alimentària sobre els preus.
Model de futur
La UP defensa un model de pagesia arrelada al territori. Els pagesos produeixen aliments, però també gestionen territori i asseguren l’equilibri territorial. Mantenir-los és una qüestió de país. Són essencials. Se’ls ha de facilitar la terra i l’aigua per a la seva continuïtat. Pensa que el model ha de ser de propietaris de la terra. Hi ha un percentatge massa elevat de lloguers.
La JARC remarca un model de professionals amb dedicació exclusiva a l’agricultura. Les explotacions per a sobreviure han d’augmentar la base territorial, més superfície.
El Gremi assenyala un model de pagesia que sigui compresa per la societat i que els ciutadans valorin la seva feina, que paguin proximitat i producte català. Són clau en el teixit social.
En conclusió, els tres participants van manifestar una forta sintonia en la defensa d’un model d’explotació familiar gestionada per pagesos.
Balanç
La major part de les intervencions van remarcar el caràcter precari i difícil en què viu la pagesia, sempre amenaçada.
El representant de la JARC era el més optimista. Va assenyalar que estan en un moment dolç. En canvi, el del Gremi era el més pessimista, especialment enfront de l’incompliment dels acords i ajudes per part de les administracions. Va transmetre una imatge d’un agricultor totalment dependent de les polítiques i dels ajuts.
Com a proposta de futur, cal educar el consumidor, perquè valori el producte d’aquí, i potenciar el seu consum. Una via són els menjadors escolars.
Temes que apareixen al debat
Ajuts directes de la PAC. Es necessiten, no els poden suprimir. El raonament és que aquests ajuts són fonamentals, perquè el consumidor europeu gaudeixi de preus baixos a l’alimentació.
Accés a la terra. El problema són els compradors de fora del sector com els fons d’inversió.
Els preus de l’alimentació han pujat molt els últims anys. La resposta és que eren massa baixos, no eren preus justos. Però continuen repetint que hi ha un problema de preus insuficients.
Mà d’obra assalariada d’immigrants. Cap consideració pel que fa a les seves presentacions. Al debat es necessiten, però en manquen amb qualificació per a la feina que han de fer.
Equiparació del món rural i del món urbà en accés a serveis. Fan referència a l’Agenda Rural de Catalunya.
No hi ha més empreses de serveis, perquè no troben xòfers per a portar la maquinària agrària.
Amb els sous actuals és difícil assumir productes cars. La gent no gasta en aliments, perquè ho fa a casa i gasta amb el que pot lluir.
El dia 10 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans es va dur a terme una sessió sobre la formació agrària a Catalunya, a càrrec de Joan Salvador Minguet, cap del Servei de Formació Agrària del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Salvador Minguet té una llarga trajectòria en aquest àmbit.
En aquesta sessió es van repassar totes les actuacions que realitza el Departament en l’àmbit de la formació. A continuació, comentaré alguns dels aspectes que em semblen més rellevants.
La formació agrària, en el marc del PEPAC, té un paper fonamental per a garantir el relleu generacional i també per a valorar la professió i retenir el talent en el territori.
Catalunya segueix el model francès, és a dir, la formació agrària depèn de l’Administració agrària. A Espanya ara són cinc les comunitats autònomes que mantenen aquest enfocament, la resta han transferit les competències als departaments d’ensenyament. El ponent considera que aquest model ha permès una actuació molt més important en l’àmbit de la formació agrària, però no ha estat exempta de dificultats per la coordinació i entesa amb el Departament d’Educació i Formació Professional.
Catalunya té quinze escoles agràries repartides pel territori. A diferència d’altres comunitats autònomes, no s’ha fet un procés de concentració per a generar institucions d’una dimensió més gran. El ponent considera un encert mantenir aquesta amplitud, que permet una adequació més gran i l’especialització de cadascuna de les escoles a les particularitats del seu territori. A més a més, ara treballen amb una certa integració en el marc del Campus Empresarial Agrari i també els centres de formació professional integrada actuen amb acords entre escoles per a formacions especialitzades.
Des de principi del segle xxi, estan fent ensenyament a distància amb molt d’èxit i preveuen treballar amb tecnologies que facilitin aquesta tasca com l’acord que tenen amb una empresa per a utilitzar el suport Moodle. La bretxa digital que existia anteriorment ha anat disminuint.
La formació que realitzen es pot dividir en dues tipologies: l’exigible i la no exigible. La primera tipologia correspon als estudiants que la duen a terme obligatòriament per a aconseguir algun tipus d’ajut.
Dins la formació exigible destaca la formació per a aconseguir l’ajut per primera incorporació. En aquest cas, el Departament fa un treball molt minuciós per a determinar quin és el currículum exigit a cada alumne en funció del seu projecte i de la seva experiència i formació anterior. Fa vint anys, la major part venien sense mèrits anteriors, ara aproximadament a un 35 % se li pot convalidar una part de les hores requerides. En aquests últims anys, entorn d’uns 220 alumnes fan la incorporació cada any.
En canvi, en la formació no exigible, destaquen els graus de formació professional que ofereixen les escoles agràries. L’últim any s’hi han inscrit 669 alumnes, dels quals 350 són presencials. Han desenvolupat programes internacionals, la qual cosa fa possible que un 10 % dels estudiants surtin a l’estranger a fer pràctiques de curta durada. Algunes escoles proporcionen formació professional seguint el model dual, és a dir, els estudiants fan la formació en empreses. Segons el ponent, molts d’aquests estudiants es queden a treballar a les empreses on fan les pràctiques. D’altra banda, dins la formació no exigible, uns 9.000 estudiants aquest últim any han seguit seminaris d’especialització o cursos.
Com a novetats indica la mentoria i els microcredencials.
La mentoria es va iniciar fa sis anys només per a dones, però després s’ha obert a tothom. Durant un període de dues a tres setmanes els interessats fan una estada en una empresa agrària i tenen un mentor a la seva disposició que contesta totes les seves preguntes i els ensenya com ho fa. Els mentors cobren 500 euros i han de fer un curs. El ponent està molt satisfet de l’experiència i considera que ha obert la possibilitat de treball conjunt i de treball en xarxa.
Els microcredencials són una iniciativa recent que rep un 70 % de subvenció de la Unió Europea i el 30 % restant l’ha d’assumir la universitat. És un tipus d’estudi que no requereix titulació prèvia, només cal tenir l’ESO acabada. És un programa en col·laboració amb les universitats. La Conselleria demana a les universitats un curs que funcionarà amb titulació pròpia de cada universitat. En aquest moment tenen en negociació dos curos amb la Universitat de Manresa fonamentalment de gestió i digitalització de l’empresa agrària, un curs amb la Universitat de Lleida sobre control i millora de l’oli d’oliva i un altre amb la Universitat Autònoma de Barcelona sobre innovació.
En resum, el model de formació agrària és un model amb àmplies opcions, molt dissenyat a mida dels interessos d’empreses agroalimentàries i estudiants, i amb una governança complexa. Les quinze escoles (quatre d’aquestes escoles amb residència) tenen una plantilla de 260 treballadors, que no són pròpiament professors, sinó tècnics de formació i, per tant, no han de seguir els itineraris propis establerts pel Departament d’Educació. El procés de títols i certificats és enrevessat de gestionar, participant el Departament d’Educació, el d’Agricultura i el SOC. En conjunt és un model costós econòmicament, molt flexible i difícil d’entendre per les grans opcions que indiquen i per les propostes de futur que es van apuntar.
Anna Gras Moreu és enginyera agrònoma, professora i investigadora de producció vegetal al Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Imparteix la seva docència a l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (EEABB). Té una sòlida trajectòria en l’àmbit docent universitari, iniciada l’any 1986, alhora que durant vuit anys va ser directora de l’esmentada escola. Des d’abril del 2025, és la delegada del Rector de la UPC al CER Agrotech-UPC (Centre de Recerca de Tecnologia Agroalimentària), on exerceix el càrrec de directora i també és directora científica de la xarxa X_Agritech. Actualment, col·labora en projectes de recerca basats en temes d’agrovoltaisme i espais de dades per a la generació de models d’intel·ligència artificial, així com en el projecte Agrixels.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 56-57.
El president de la Diputació, Joan Talarn, el president de la ICEA, Jordi Sala, la directora de Segre, Anna Sàez, i la directora de l’IDAPA, Amàlia Sanz, han destacat que la iniciativa vol posar en valor la riquesa gastronòmica i agroalimentària de les comarques de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran
El passat dia 7 de juliol tingué lloc, a la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, la presentació de la traducció al català de la Base Mundial de Referència del Recurs Sòl. Sistema Internacional de Classificació de Sòls per a anomenar sòls i crear llegendes de mapes de sòls (IUSS WG WRB, 2022) anomenada sovint en molts àmbits World Reference Base (WRB).
«He decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars, perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política». (Júlia Viejobueno)
El proppassat dia 19 de juny de 2025, va tenir lloc, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, la XII Tarda de Jardins i Jardiners de la ICEA.
Inauguració
«Situació del relleu generacional a la viticultura catalana. Estratègia de suport per part del DARPA»
«Casos concrets de relleu generacional en algunes comarques»
Taula rodona: «Reptes i propostes per a facilitar el relleu generacional a la viticultura»
20 de maig de 2025. Resum i comentari: Lourdes Viladomiu
Resum de Lourdes Viladomiu (UAB-ICEA)