Reflexions sobre el relleu generacional agrari

abr. 22, 2024

Escrit de Lourdes Viladomiu (ICEA- UAB)

El dia 11 d’abril, el Col·legi d’Economistes de Catalunya va organitzar una jornada molt interessant sobre el relleu generacional al sector agrari. Al final de l’escrit podeu veure el programa. En aquesta nota us resumeixo una sèrie d’elements que es van apuntar i també algunes reflexions meves sobre el tema.

Montcortés, els Plans de Sió, la Segarra, Lleida. Foto: Angela Llop

En general, el relleu generacional al sector agrari es plantejava abans en termes de manteniment de la continuïtat de l’explotació agrària dins de la família. Si es produïa un trencament d’aquesta continuïtat, fos per falta d’hereus o per manca d’interès dels hereus en l’activitat de l’explotació, aquest fet es percebia com una gran pèrdua. La pèrdua no era únicament des d’un punt de vista econòmic, sinó també pels valors i per la tradició de l’explotació agrària familiar, i en el cas de Catalunya, pel que representa la masia, institució catalana, que sovint tenia una llarga història de segles de continuïtat. El relleu generacional era sinònim de la continuïtat de l’explotació agrària familiar en l’àmbit de la família.

A la jornada, i també en els plantejaments més recents de les administracions, el relleu generacional s’enfoca d’una manera més àmplia, és a dir, es consideren tots aquells grups de persones que vulguin realitzar una activitat agrària i que es vulguin instal·lar com a titulars d’una explotació, tant si tenen patrimoni agrari per heretar com si no.

Amb aquesta visió més àmplia, l’anàlisi de la incorporació de joves al sector es duu a terme posant el focus en l’existència de barreres que la dificulten, i estudiant les polítiques i intervencions per a contrarestar-les. Segons els estudis realitzats sobre el tema, les principals barreres es concreten bàsicament en: a) les dificultats per a accedir a la terra, tant de compra com de lloguer; b) la manca de crèdit; c) les dificultats per a complir els requisits, obtenir els permisos i autoritzacions per a iniciar una activitat empresarial; i d) la manca de prestigi de la professió.
Per a contrarestar aquestes dificultats s’han definit polítiques per a atreure joves. A la jornada es van assenyalar les iniciatives de la Generalitat de Catalunya (Estratègia de Relleu Generacional Agrari de Catalunya. Pla d’Acció 2023-2027) i les actuacions que realitza la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. Dos joves nous, que s’han incorporat al sector i que són beneficiaris dels ajuts de la Generalitat, van reflexionar sobre la seva experiència específica i la incorporació en general del jovent.

Resumeixo tot seguit alguns elements de les aportacions dels participants:

— Francesc Reguant va afirmar que la informació disponible sobre les explotacions agràries i l’edat dels titulars transmet una idea deformada de la realitat. L’envelliment dels agricultors és sempre el punt de partida per a il·lustrar amb dramatisme el relleu generacional en el moment actual. Però els titulars de les explotacions no són els actius agraris, i de fet, els actius agraris són joves i, en canvi, entre els titulars hi ha molts jubilats i propietaris de terres, que sovint no han sigut mai actius agraris, i que no haurien de constar com a agricultors. Aquesta visió deformada és potenciada pel sistema d’ajuts actuals de la Política Agrícola Comú (PAC), que determina pagaments directes als titulars que normalment són propietaris i no necessàriament gestors de cap activitat agrària.

— Mar Garriga ens va explicar el popurri legislatiu que existeix al voltant del titular del patrimoni de l’explotació i del que efectua realment l’activitat empresarial. La llei no facilita separar el patrimoni de la gestió de l’activitat agrària empresarial. A més a més, segons la seva experiència, la separació no és fàcil, és a dir, a efectes d’explotació, com establir de qui són les vinyes, del propietari de les terres o del que les fa produir. En conseqüència, amb una visió de jurista, passar de la noció d’explotació agrària a la d’empresa agrària, i de titular d’explotació a empresari agrari resulta difícil. I encara que existeixen elements jurídics, la transmissió de propietat i/o gestió és complexa, la qual cosa dificulta el relleu.

— Els perfils dels joves que demanen ajuts per a la incorporació al sector poden dividir-se en quatre grups: els joves arrelats, que són els que venen de pagès i sempre han estat a l’explotació o estudiant; els tradicionals mòbils, és a dir, persones que tenen origen a pagès però han treballat fora i després decideixen reincorporar-se, els nouvinguts rurals, que no tenen patrimoni familiar agrari però sempre han viscut en un entorn rural, i els nouvinguts urbans que no tenen lligam amb el món rural, ni disposen de patrimoni. Els nouvinguts representen una de cada tres sol·licituds per a l’ajut d’incorporació. Estem davant d’un nou perfil de persones interessades en el sector. Els nouvinguts no són l’excepció. Cal també, a més a més, afegir immigrants que sense demanar ajuts s’estan incorporant a l’activitat agrària com a gestors de parcel·les petites.

— El cas d’Anna Ferran correspon als joves arrelats, i parteix del patrimoni familiar agrari, en què la seva incorporació va motivar que el seu pare fes donació de terres per tal de complir amb els requisits exigits dels ajuts. Apunta que si no hagués estat per les terres del seu pare, no hauria trobat terres per a arribar a la dimensió exigida, ja que les poques opcions que surten al mercat se les queden les empreses grans. No ha rebut encara l’ajut, fa dos anys que l’espera. No parla de la viabilitat econòmica, perquè és molt recent i, de fet, és part de la finca del seu pare. És una incorporació fàcil, davant de la qual cal preguntar-se si l’ajut només ha servit per a transmetre d’una manera anticipada un patrimoni a la filla, encara que la unitat de gestió continua sent la finca original.

— Arnau Sabaté va estudiar medi ambient i ha muntat una granja de pollastres ecològics en una finca de la seva família, tot i que els seus pares no van treballar mai en l’agricultura. Indica que sense patrimoni familiar és impossible incorporar-s’hi. Assenyala que amb el que obté de la venda dels pollastres no li surten els comptes. Ho complementa amb els ingressos que li proporcionen les visites escolars a la granja i d’ensenyar el projecte a altres col·lectius. Explica que una vegada t’incorpores, fins i tot quan disposes de patrimoni familiar, cal obtenir ingressos addicionals, diversificant les fonts d’ingressos per tal d’assegurar la rendibilitat econòmica al marge del que preveia el seu pla de viabilitat.

En la meva opinió, la reducció del nombre d’explotacions i la seva falta de relleu generacional és un fet que comparteixen totes les regions del món que tenen un model agrari que es basa en explotacions familiars i que és conseqüència dels canvis que s’operen a l’estructura productiva del sector primari. Crec que és un problema fals i que la seva percepció està deformada pel fet de voler mantenir una estructura que ha evolucionat i de no haver considerat prou els canvis que s’estan produint en el sector agrari. M’explico, actualment, amb menys unitats empresarials, s’obté una producció més gran a causa de les economies d’escala i a l’increment de la productivitat. Si en les unitats productives existents es manté la producció i les empreses són econòmicament viables, no és cap drama perdre explotacions ni que no hi hagi relleu. A més a més, les formes laborals estan canviant i el treball el duen a terme cada cop més els assalariats que han substituït les ajudes familiars. Les explotacions petites desapareixen i les que es queden augmenten la seva dimensió de manera que sovint són necessàries cada cop més hectàrees per a aconseguir la viabilitat de les empreses del sector agrari. El paquet tecnològic que s’està incorporant avui dia en el sector amb la digitalització i noves tècniques menys agressives amb el medi i menys exigents en inputs semblen exigir unes inversions que només es poden amortitzar si es disposa de grans explotacions, o s’apliquen pràctiques d’externalització (com les que afavoreixen algunes cooperatives).

Però a part de l’estratègia convencional de modernització de les explotacions agràries, existeix la possibilitat de posar en pràctica models d’aprofitament de les economies de diversificació. En aquest cas, les empreses agràries diversifiquen els seus ingressos a partir de la realització de diverses activitats per part dels membres de la família. Es fan «pluriactives» i «pluringressos». Fa ja uns anys, en el marc d’un projecte europeu, vam fer una enquesta sobre les fonts d’ingressos i activitats d’una àmplia mostra d’explotacions a Catalunya i la riquesa d’opcions ens va sorprendre. La proximitat d’un ampli mercat urbà i periurbà, la importància del turisme, les opcions de producció d’energia, la riquesa gastronòmica, les residències secundàries, entre altres factors, avalen moltes opcions alternatives. Malgrat tot, el model de pluriactivitat no es té prou en compte pel que fa a la intervenció pública agrària catalana.

Les polítiques de relleu generacional, com la de la Generalitat, pretenen potenciar explotacions agràries professionals viables, és a dir, exigeixen un pla de viabilitat econòmica amb un nombre suficient d’hectàrees de terra que garanteixi la generació d’un lloc de treball d’una persona, a dedicació exclusiva. La viabilitat econòmica s’ha d’obtenir exclusivament de l’activitat agrària (amb alguna transformació i venda directa). Amb aquests condicionants només es poden aprovar plans avalats per patrimonis preexistents, tota la resta dels sol·licitants proposen projectes empresarials amb un alt risc de dificultats econòmiques en el futur. Els criteris d’elegibilitat són els propis de les explotacions agràries convencionals i resulten, en la meva opinió, totalment inadequats per a afavorir empreses emergents agrorurals i la seva continuïtat en el temps. Tal com l’Arnau va descobrir ben aviat, els comptes no sortien només de la producció de pollastres ecològics, calia diversificar els seus ingressos. L’experiència del programa Leader és un element que pot ajudar molt a entendre la riquesa de la pluriactivitat i la seva importància com a estratègia de manteniment de la població jove en el món rural. Però també en aquest àmbit la legislació no ajuda, ja que crear una empresa amb molts àmbits d’activitat és complex, costós i demana molt de temps i tràmits per a arribar a aconseguir la seva legalització.

D’altra banda, les polítiques de relleu generacional han de fer front a unes mesures de política agrària que van en sentit contrari. Em refereixo als ajuts directes de la PAC, els quals corresponen gairebé al 70 % del seu pressupost. Aquests ajuts es basen en uns drets de cobrament inscrits a la terra. Són ajuts que proporcionen una renda a la tinença de terra al marge de la seva activitat productiva. De manera que la recepció d’aquests ajuts descoratja la transferència d’una manera regulada de la terra. I sense papers no és possible sol·licitar els ajuts d’incorporació. La PAC dels ajuts directes representa una nova barrera força important per a la incorporació de joves, que s’afegeix a les altres dificultats ja esmentades anteriorment.

Per últim, vull indicar que la proposta, que l’Arnau ens va fer a la jornada, de l’establiment d’una renda agrària bàsica per a fer viables econòmicament els nous incorporats no la veig convincent. Em recorda molt el «Plan de Empleo Rural (PER)» d’Andalusia i Extremadura i tot el seu impacte en termes de corrupció i disfuncionalitats en el mercat de treball. No obstant això, penso que seria interessant organitzar algun dia un debat sobre el tema, ja que és la proposta més innovadora per als joves pagesos protagonistes de la «revolta» d’aquestes últimes setmanes.

En síntesi, el relleu generacional és una problemàtica mal plantejada en el marc d’una política agrària desastrosa —la PAC dels pagaments directes per tinença de terres—. Si volem joves en el món rural català, hem d’anar cap a unes empreses diversificades, amb una tramitació àgil per a unes empreses emergents que requereixen flexibilitat, velocitat en la tramitació administrativa i suport públic i privat.

Ponències
«Una nova mirada sobre l’estructura de les empreses agràries»
Francesc Reguant Fosas, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya

«Instruments jurídics de i per al relleu generacional»
Mar Garriga Filgueira, cap del Servei Jurídic i Laboral de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC)

«Realitat fiscal i burocràtica dels ajuts per a la incorporació de joves»
M. Àngels Capdevila Subirana, doctorant de dret financer i empresària ramadera

«Estratègia per al relleu generacional agrari»
Laura Dalmau Pol, subdirectora general de Planificació Rural (Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural)

Experiències
«Acció per a la dinamització de joves»
Josep Dadon Paz, responsable de Desenvolupament Rural a la Generalitat de Catalunya (Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural)

«El cooperativisme europeu front al relleu generacional»
Domènec Vila i Navarra, cap de la Unitat de Serveis Empresarials de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya

«La meva incorporació a la Masia Cal Viló»
Anna Ferran Arnavat, pagesa viticultora

«La creació de la nova empresa ramadera AVIAT»
Arnau Sabaté Gil, pagès avicultor

Col·loqui

Cloenda
Àngel Hermosilla Pérez, secretari general del Col·legi d’Economistes de Catalunya

El bacallà. Biografia del peix que va canviar el món, de Mark Kurlansky

juny 28, 2022

Segons el llibre, la popularitat del bacallà a la dieta alimentària dels espanyols té el seu origen en els pescadors bascos que, abans que Cristòfor Colom arribés a Amèrica, ja en pescaven a Terranova (Canadà). L’activitat es va mantenir en secret. El bacallà arribava en grans quantitats a la península Ibèrica, però al nord d’Europa mai no havien vist pesquers bascos treballant-hi.

La religió catòlica va ajudar a popularitzar el consum del bacallà, ja que tots els divendres de l’any, cada dia de la quaresma i en algunes altres festivitats, el consum de carn estava prohibit. Eren dies de bacallà, peix que es va convertir en una icona religiosa.

A més a més, la península Ibèrica disposava de sal, producte que facilitava que el bacallà pogués recórrer grans distàncies abans de ser consumit.

D’altra banda, segons la llegenda, l’origen del nom bacallà prové del català. El bacallà era un peix molt arrogant i un dia Déu li va dir «va, calla» i d’aquí li va venir el nom.

La pesca del bacallà va ser fonamental en el desenvolupament de la costa nord-est dels Estats Units i el Canadà. La ciutat de Boston va néixer del comerç del bacallà. D’aquesta ciutat sortien vaixells en direcció a Bilbao, on descarregaven el bacallà de qualitat i carregaven vi, fruites i ferro, i continuaven el viatge cap a les Antilles, on descarregaven el bacallà de baixa qualitat i carregaven sucre, melassa, rom, i tornaven cap a Boston. Amb el temps, molts d’aquells vaixells van començar a aturar-se a l’Àfrica i allà carregaven esclaus.

El bacallà és un peix quasi perfecte:

• salat i sec es conserva molt de temps, perquè té poca grassa;
• té un nivell elevat de proteïnes (18 % quan és fresc i arriba al 80 % quan és sec);
• d’ell s’aprofita tot;
• l’oli de fetge de bacallà, que molts vam patir de nens, té un alt contingut en vitamines;
• viu en aigües poc profundes i és fàcil de capturar;
• pon milions d’ous;
• no l’afecta el fred, ja que les seves proteïnes actuen com a anticongelants;
• neda amb la boca oberta i es menja tot el que hi entra.

En definitiva, el bacallà es va convertir en el peix comercial per excel·lència. Va ser fonamental en les aventures marítimes del descobriment i la consolidació del nou món. I, més tard, es va convertir en un producte estratègic, que va alimentar els esclaus (de les plantacions), els obrers de la revolució industrial (el fish and chips dels britànics) i els soldats de totes les guerres dels darrers segles.

Els pescadors de bacallà van ser una força important en la independència dels Estats Units, respecte dels anglesos, i també en les reivindicacions d’Islàndia.

Fins al segle XX, la pesca era una activitat molt dura. Les condicions de treball van canviar amb la incorporació dels motors en els vaixells, l’aplicació de xarxes d’arrossegament i la introducció de sistemes de congelació. Els vaixells es van anar convertint en factories que podien recórrer llargues distàncies.

Però en la mesura que les condicions de l’activitat de la pesca milloraven, la competència entre els vaixells augmentava: vaixells amb banderes de diversos països del món competien amb els pescadors de proximitat.

Els conflictes i les reivindicacions van caracteritzar el segle XX. Islàndia, un país que vivia exclusivament de la pesca, va arribar a la independència durant la Segona Guerra Mundial i va reivindicar un augment de les seves aigües territorials. Això va ocasionar tres guerres conegudes amb el nom de guerres del bacallà. El 1961, Gran Bretanya va reconèixer les dotze milles, que deu anys després van passar a ser cinquanta i, després, l’any 1975, van arribar a les dues-centes milles. Cada una d’aquestes ampliacions havia estat precedida d’importants confrontacions a moltes de les zones més riques en peix entre les flotes pesqueres dels grans països consumidors (entre ells, òbviament, hi havia Espanya).

En aquells anys, aquestes ampliacions no van ser concebudes com a mesures per a preservar els bancs de peixos, sinó com a proteccionisme dels pescadors autòctons enfront de les flotes pesqueres d’altres països.

Però aviat es van aixecar les veus conservacionistes i les protestes es van anar intensificant fins que els diferents països van anar incorporant límits a la captura del bacallà. Primer, va ser Noruega; posteriorment, Islàndia, i el 1992 s’introduí la moratòria a Terranova.

El llibre acaba amb la pregunta sobre si realment el bacallà tornarà a ser tan abundant com en èpoques passades o si, per contra, la davallada ha estat tan forta que ja en fa impossible la recuperació. Entre els pescadors, molts continuen esperant el «retorn del bacallà», però molts d’altres s’han reconvertit i es dediquen l’activitat turística. Aquest sector, tant a Islàndia com a Terranova, ha permès compensar —si més no, en part— la pèrdua de llocs de treball a les pesqueries i els vaixells.

El llibre conté un bon nombre de receptes de bacallà de tot el món —de cuiners famosos— i moltes anècdotes en relació amb aquest peix.

Comentari

No sé si realment el bacallà va canviar el món, però del que explica el llibre sí que es pot concloure que va tenir una importància fonamental com a font de proteïna barata per a alimentar treballadors a un cost molt baix. A les Antilles, els canvis en els fluxos comercials que va imposar Gran Bretanya amb la independència dels Estats Unitat van fer que molts esclaus es morissin de fam, cosa que evidencia la importància que tenia el bacallà en la seva alimentació. Els obrers anglesos no haurien aguantat les dures condicions de les fàbriques sense el te, el sucre i el bacallà. Els catòlics pobres no haurien pogut complir els requeriments del catolicisme sense aquest peix.

A més a més, el llibre permet fer una ràpida lectura de la història tant de Nova Anglaterra com d’altres països tot seguint les aventures d’aquest magnífic peix.

I si us agrada el bacallà, en el llibre hi ha milers de receptes, detalls sobre les diferents varietats d’aquest peix i moltes anècdotes.

Lourdes Viladomiu

MARK KURLANSKY. El bacalao. Biografía del pez que cambió el mundo (Ed. El Gallo de Oro, 2021; versió anglesa del 1997)

Els mites que alimenten el creixement massiu de la indústria porcina espanyola

gen. 12, 2022

How clean are Europe’s food supply chains? The myths fueling the massive growth of Spain’s Pork industry.

Author: Thin Lei Win. Editor: Giulia Laganà – Open Society European Policy Institute, 2021

Comentaris i resum de la publicació: Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell

Disponible a: https://www.opensocietyfoundations.org/publications/how-clean-are-europe-s-food-supply-chains#publications_download

Es tracta d’una publicació de 34 pàgines resultat d’un estudi finançat per l’Open Society Foundations, la fundació impulsada pel financer d’origen hongarès George Soros.

La recerca es basa en entrevistes (més de 60) i material disponible a Internet per a «entendre el discurs dels principals lobbies» i analitzar l’accés del sector als fons públics. També es planteja com una feina d’espionatge pel fet d’haver-s’hi utilitzat «drons i fotos nocturnes» per a «documentar les insanes i insegures condicions en què són forçats a viure els animals». L’autor informa que ha obtingut «documents que mai no havien estat fets públics» i que ha entrevistat «funcionaris, activistes i experts que s’han fet ressò de les preocupacions i frustracions de molta gent arreu del país» (pàgina 7).

Després d’indicar el ràpid creixement del sector porcí a Espanya en els vuit últims anys a causa de la gran exportació de carn a la Xina i al fet que Alemanya ha limitat el creixement del seu sector carni, passa a presentar quatre «mites» sobre el sector i els confronta amb la «realitat».

El primer mite és que «la indústria porcina a Espanya ofereix llocs de treball dignes i ben remunerats». La realitat, però, segons el document, és que hi ha «una explotació dels treballadors desenfrenada [rampant]».

El segon mite és que «la indústria porcina es basa en petites empreses artesanals, crea gran nombre de llocs de treball de qualitat a les zones rurals i reverteix el descens de la població». La realitat és, però, segons el document, que «les grans empreses dominen el mercat espanyol i les seves granges industrials donen feina a menys treballadors que les petites granges artesanals».

El tercer mite és que la indústria porcina espanyola és un model de producció sostenible. La realitat, però, segons l’informe, és que les pràctiques de la indústria són molt contaminants i els animals viuen en condicions deficients.

El quart mite és que la indústria porcina espanyola és una història d’èxit financer. La realitat, però, segons l’informe, és que la indústria, tal com és, no existiria sense finançament públic.

El document, per tant, pretén desmitificar el que es presenta com a «èxit» d’un sector econòmic denunciant la problemàtica social que se’n deriva. Les seves fonts són bàsicament periodístiques, i recull, amplia i sistematitza una sèrie de problemes dels quals la premsa s’ha fet ressò els darrers anys: condicions de treball als escorxadors, impactes ambientals i moviments d’oposició a les macrogranges. Tot això presentat en el context d’una concentració empresarial i dels efectes (i defectes) de la Política Agrària Comunitària (PAC).

Pel que fa als problemes que se’n deriven, el document, com molts d’aquests treballs, no va més enllà d’aquestes denúncies. Indica accions il·legals i socialment inacceptables, però no valora la rellevància dels fets en el conjunt de la cadena de valor del porcí a fi i efecte de saber si parlem de tendències generals i trets inherents a aquesta o d’elements capaços de ser corregits. Ens referim concretament a la importància de les macrogranges, al paper clau dels escorxadors en l’estructuració de la cadena de valor del porc, a la poca rellevància del sector a l’hora de generar ocupació directa i indirecta, a la dependència de la producció dels ajuts públics… Totes aquestes hipòtesis són plantejades, però no hi ha una base per a considerar-ne la validesa. Altres aspectes, com l’impacte contaminant del sector, les condicions laborals, la dependència de les exportacions, han estat assenyalats i documentats suficientment. D’altra banda, el document no permet comprendre la importància i impacte de la integració contractual en el sector, ni el paper que les indústries de pinsos compostos fan en l’estructuració de la cadena porcina.

Pel que fa a les propostes per a millorar la situació dels treballadors dels escorxadors, es proposa un estatut laboral en la línia del que s’ha aprovat per a empreses de lliurament a domicili (delivery) com Glovo i Uber Eats. I espera que la futura «condicionalitat social» dels ajuts directes de la nova PAC serveixin per a combatre les males pràctiques en l’àmbit de les relacions laborals. Una proposta sorprenent, perquè n’hi hauria prou d’exigir el compliment de la llei i també perquè la recepció dels ajuts no està lligada a la cria de porcs ni al processament de la seva carn.

Imatge: @agriculturacat