S’ha celebrat a Girona la jornada “Impacte i valor d’algunes innovacions recents en el món rural”, organitzada pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya, la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona, en la que s’han donat a conèixer tant el detall com l’ impacte que aquestes innovacions han representat i, també, el valor econòmic o social que han aportat. D’entre totes les aportacions podem destacar:
L’increment de rendiment de blat tou a Catalunya, de més de 500 quilos/ha (1997-2018), efecte de la innovació de noves varietats i l’avenç en la millora genètica i pràctiques culturals; l’augment de qualitat entesa com a proteïna que ha representat evitar dependències d’importacions d’altres procedències.
Com les dejeccions ramaderes han passat de ser un problema a ser un recurs; quines són les alternatives a les aplicacions dels purins en vano i com saber el contingut de nutrients per realitzar una bona gestió de la fertilització.
La disminució (1999/2018) de la utilització d’insecticides (- 34%) i de la de fungicides (- 17%) en el conreu de la poma i la reducció dels residus en que les mostres amb el límit màxim de residus inferior al 5%, han passat del 6% al 78% en el període 1998/2016.
L’estalvi d’hores de poda que representa la utilització de la prepodadora (50%) i les tisores elèctriques (20%) en la vinya; la importància dels regs de suport, de la capa herbosa, de l’estalvi del 20% de fitosanitaris i de la de no utilitzar herbicides.
La modernització dels treballs d’extracció del suro mitjançant la seva mecanització i la millora de les condicions de treball, dels procediments d’extracció i de la comercialització i valoració del suro i dels subproductes.
L’eficiència en el reg de pomeres amb la posada en marxa del projecte Giroreg amb més cent punts de control i la participació del sector productor fructícola. L’estalvi d’aigua ha estat del 36%.
Es considera de cabdal importància que els consumidors i la ciutadania coneguin les innovacions que es desenvolupen i que els sectors productors les apliquin a les seves explotacions, per contribuir a la millora i progrés de la societat i del país.
En aquest sentit es demana a institucions i administracions la necessitat la creació d’ens o figures de comunicació que realitzin aquesta funció.
El que fins ara es coneixia amb el nom de canvi climàtic comença a anomenar-se crisi climàtica. Ja no es tracta d’una teoria o predicció científica, sinó que els seus efectes es veuen en diversos àmbits, uns de més evidents i uns altres de més subtils. Però els éssers humans i les nostres organitzacions som lents a l’hora de reaccionar davant del que no ens agrada, i ara les conseqüències d’aquesta crisi s’evidencien amb les alteracions meteorològiques.
Sabem —i informes com els del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) ens ho confirmen— que l’àrea mediterrània va cap a un canvi en el règim de pluges, cada cop més irregularment repartides en l’espai i el temps, i que combinarà forts aiguats amb llargs períodes de sequera.
Doncs bé, la mandra de canviar els paràmetres de les actuacions, sobretot en l’àrea pública, són evidents, ja que es continua amb els criteris pre-canvi climàtic. Ara bé, això no és igual a tot arreu: a França, per exemple, fa més d’una dècada que s’analitzà quines zones podrien patir sequeres en funció de les dades disponibles aleshores i, posteriorment, s’engegà una sèrie d’actuacions públiques per a pal·liar-les.
Ara, quan després de dos anys es confirma l’alternança d’aiguats amb llargs períodes secs, s’inicia una nova etapa d’estudi sobre les mesures necessàries per a preveure inundacions i s’estudia què cal fer per a aprofitar una aigua que es malmet, per convertir-la en aigua útil per al terreny, les persones i els ecosistemes.
Potser cal que, a casa nostra, on sempre ens ha agradat mirar cap al nord, en prenguem nota o que comencem a canviar les mentalitats i les normes per a adaptar-nos als nous escenaris.
La Organització Mundial de les Nacions Unides per l’Agricultura i Alimentació (FAO) fa anys que treballa de forma intensa en tota la temàtica de sòls. Mitjançant el seu portal de sòls, accessible en diverses llengües, es fa una intensa activitat de promoció del valor dels sòls, protecció, difusió científica, activitats i comunicació.
La Dra. Rosa M. Poch, membre de la ICEA, catedràtica al Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl de la Universitat de Lleida és la presidenta del Panell Intergovernamental de sòls de la FAO (període 2018-2021). Gràcies a la seva tasca en el si de la FAO s’han traduït al català els materials divulgatius més recents sobre sòls publicats la FAO.
Aquest cartells donen missatges claus en relació a temàtiques concretes com les possibilitats del recurs sòls “EL TEU ALIAT SILENCIÓS”, l’amenaça de destrucció dels sòls “ELS NOSTRES SÒLS AMENAÇATS”, la importància dels sòls en la mitigació del canvi climàtic “SÒL I CANVI CLIMÀTIC”, i elements associats als factors formadors del sòls “COM ES FORMEN ELS SÒLS”.
Felicitem a la Dra. Rosa Maria Poch per la seva doble tasca tant en la seva activitat en les activitats intrínseques de la FAO com en la seva tasca de suport al reconeixement de la llengua catalana en aquesta institució.
La versió en català dels cartells la trobareu en aquests enllaços:
El qüestionament està servit. Són realment jardins o estem parlant de jardins arquitectònics i/o simbòlics o l’intent del paisatgisme naturalista basat en el camp, un mena d’acostament cap al jardí salvatge?
La particular interiorització de Gaudí de l’arquitectura i la natura, fan que el seu coneixement transcendeixi a unes formes i concepció de l’espai únic i inconfusible, així és doncs també en els espais enjardinats.
Just en un moment on s’enfronta als jardins romàntics, als meditatius, fent dels elements naturals, l’orografia, l’arquitectura i l’ornament, una obra personal i evocadora, arribant fins i tot a què la crítica del seu temps considerés precisament el Parc Güell, un exemple de creació de les més interessants de l’anomenat jardí contemporani, fora de tota ortodòxia dins la tradició i lluny de les noves orientacions en jardineria del seu moment.
Maria Mercè Compte
(Resum de la conferència als Amics de la UNESCO. Sant Cugat del Vallès, 13 de novembre de 2019)
El dia 3 d’octubre de 2019 ha tingut lloc l’homenatge de la Universitat de Lleida (UdL) al Dr. Jaume Porta, rector d’aquesta universitat en el període 1993-2003. Amb aquest acte s’ha fet un reconeixement a la seva carrera acadèmica i de servei a aquesta institució acadèmica.
Prèviament s’ha procedit a la cerimònia de descobriment de la placa que dona el nom del Dr. Jaume Porta a la Biblioteca del campus de Cappont de la UdL. Es tracta d’una construcció singular i funcional que constitueix un edifici emblemàtic de la Universitat de Lleida
L’acte, ha estat presidit per l’actual Rector Sr. Jaume Puy i ha reunit un ampli conjunt de professionals tant de la UdL com externs, que han tingut ocasió de treballar amb el Dr. Porta en el decurs de la seva activitat professional a la Universitat de Lleida.
S’ha fet especialment menció a l’impuls decisiu del Dr. Jaume Porta en el desenvolupament del campus de Cappont, que reuneix un grapat d’edificis ja integrats en la trama urbana de Lleida. Igualment a la seva activitat en el món de l’edafologia amb la seva activitat de professor i formador de nombrosos professionals en la ciència del sòl.
Donà la benvinguda als assistents la vicepresidenta de la ICEA, Ester Torres.
Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, va fer una panoràmica general de la producció mundial del tomàquet, fresc i processat. Va destacar els elements següents com a característiques generals de la producció i el comerç: a) el tomàquet ocupa el lloc número dotze dins dels sectors agraris pel valor de la seva producció en l’àmbit mundial; b) la Xina és el primer productor, amb quasi un 50 % de la producció mundial i amb un desenvolupament recent; c) Espanya ocupa un dels primers llocs en producció i exportació de tomàquet fresc, mentre que Itàlia té un paper més destacat quant al tomàquet processat; d) Catalunya ha anat reduint de manera molt significativa la producció de tomàquet, el 2005 era de 8,5 Mt i el 2018 va ser de 4,3 Mt, i ara n’és un importador net (el 2018, a Mercabarna només un 7,3 % del tomàquet tenia com a lloc d’origen Catalunya), i e) els preus són molt volàtils i molt diferents segons la qualitat i les varietats.
Des d’un plantejament més analític, Reguant va assenyalar que, en les últimes dècades, Catalunya ha menyspreat l’horta en benefici de la producció ramadera intensiva i que, de cara al futur, cal una reconsideració ràpida a causa dels canvis que patirà la producció de carn per les noves formes d’obtenció a partir de cèl·lules mare sense la necessitat de bestiar. A més a més, el tomàquet és el producte «ideal» tenint en compte el consum d’aigua que requereix i les característiques mediterrànies de l’agricultura catalana. Va indicar, però, que les seves exigències pel que fa al treball requerit avui són un entrebanc per al desenvolupament de l’activitat.(presentació)
Lourdes Viladomiu, del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, va explicar que, si aquesta jornada es dedicava al tomàquet, era, en part, per l’interès que va despertar el llibre del periodista francès Jean-Baptiste Malet El imperio del oro rojo (Península, 2018) i aquest reportatge.
El tomàquet permet apreciar com actua la globalització en un producte concret i molt especialment en el cas del tomàquet industrial. El seu consum avui arriba pràcticament a tots els països del món i va tenir un gran impuls des de la cuina italiana (salsa per a pasta i pizza) i des d’empreses com Heinz (quètxup i sopes). La producció del tomàquet enfronta actualment tres grans zones productores amb models productius diferents: Califòrnia, amb un model tecnològicament molt eficient en el qual destaca l’empresa The Morning Star Company; la Xina, amb un desenvolupament molt particular protagonitzat per dues empreses públiques (Chalkis i Cofco Tunhe, l’una de l’Exèrcit Roig i l’altra d’un gran hòlding agroalimentari estatal) i la regió autònoma de Xinjiang, i Itàlia i altres regions mediterrànies, que aposten per un futur basat en la diferenciació i la qualitat.
El boom xinès de la producció de tomàquet va arrencar en els anys noranta i va arribar a uns màxims històrics fa uns deu anys. És una producció orientada totalment a l’exportació i que actualment aposta amb força per Àfrica, amb un creixement rapidíssim del consum i amb una important crisi de la producció autòctona tradicional. (presentació)
Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar, va fer la ponència titulada «Reptes de la producció de tomàquets a Catalunya». Durant aquesta intervenció va assenyalar que, davant de la caiguda de la producció dels darrers anys, han sorgit iniciatives des de les associacions de defensa vegetal (ADV) que obren noves possibilitats. Per exemple, Selmar, una federació d’ADV, treballa en tècniques de control biològic per a donar resposta als seus 136 associats, es finança amb les seves quotes i dona resposta a les plagues que els afecten. Fa cria de Macrolophus pygmaeus, que subministra als seus associats. Com a reptes, en el moment actual, indica que cal treballar per a garantir la qualitat ambiental, que inclou una gestió integrada de plagues i malalties que incorpori una adequació legislativa, recerca, transferència i assessorament. El model comporta el desenvolupament de marges amb flors entre la producció i requereix un coneixement més ampli per part dels consumidors. En aquest sentit, cal fer un treball important de coneixement del contingut de la producció integrada. (presentació)
José Pío Beltrán, professor d’investigació del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC – Universitat Politècnica de València), va ressaltar el potencial de l’edició genòmica per a la millora de la producció de tomàquet. Va iniciar la seva presentació explicant en què consistia l’edició genòmica i com es diferenciava de la producció transgènica. Va indicar la importància que té la tècnica CRISPR-Cas9 perquè generalitza l’ús de l’edició genòmica amb un cost molt reduït. També va reivindicar que en el descobriment d’aquesta tècnica va tenir un gran protagonisme Francisco Juan Martínez Mojica, de la Universitat d’Alacant.
El tomàquet és un conreu que es deixa transformar genèticament d’una manera senzilla i ha estat objecte d’una recerca permanent per a adequar el producte al consum. Inicialment, l’objectiu principal era el creixement del producte i es desenvolupaven híbrids domesticats. El coneixement, des del 1953, del DNA i, des del 1978, del tall de gens, ha permès entrar en l’època del new plant breeding technique, que permet el disseny de plantes. Es tracta de mutacions controlades (edicions) amb talls que utilitzen diferents tisores. Aquesta tècnica permet una gran varietat d’opcions, com ara la producció de tomàquets sense llavors, que són molt adients per al processament de tomàquet industrial.
A Europa aquesta tècnica està sotmesa a restriccions legals i no es poden comercialitzar productes sotmesos a aquesta mutació (l’edició genòmica s’identifica amb els transgènics). Si no s’aixeca aquesta restricció legislativa a Europa, Beltrán creu que la gran vencedora serà la Xina, que està treballant intensament en aquest camp.(presentació)
El matí va finalitzar amb un breu torn de preguntes. José Pío Beltrán va assenyalar algunes raons que expliquen el pànic a les mutacions genètiques, com ara el fet que, en l’opinió pública, continua molt present la intervenció del nazisme a Alemanya en aquest àmbit.
A la tarda, la primera presentació va ser a càrrec de Joan Vila, d’Hortícola Vila – Casa Flix, a Bigues i Riells. L’empresa produeix un tomàquet tradicional (Montserrat, pometa, Riells), des de la llavor fins a la comercialització. Vila assenyala que, per a mantenir una empresa hortícola, s’han de dur a terme diferents tipus de conreu que permetin activitat tot l’any, ja que el problema de la mà d’obra temporera és molt difícil de resoldre. A l’empresa tenen un banc de llavors, venen planter, la producció està sotmesa a control integrat i utilitzen vibració de les flors dos cops per setmana per a garantir la pol·linització. Comercialitzen gairebé la totalitat de la producció amb Bon Preu, amb qui tenen un acord que els obliga a complir uns estàndards i una millora de les llavors. Cada un dels tomàquets porta una etiqueta per a diferenciar el producte, ja que actualment les vendes es realitzen en caixes de lloguer que no porten el distintiu de l’empresa. La comercialització a través de cadenes de supermercats proporciona una certa garantia a l’empresa i té prioritat perquè és un producte de proximitat i de temporada (d’abril a setembre). Els preus són correctes i paguen puntualment.(presentació)
Joan Casals, investigador de la Fundació Miquel Agustíi professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya, explica que des de la Fundació estan fent un treball de recuperació de varietats tradicionals de tomàquet. Dona compte breument la història del tomàquet i dels cinc-cents anys d’evolució i millora. Entenen que les varietats tradicionals són clau en la diversitat gastronòmica i que tenen interès com a herència cultural. Amb tot, reconeix que les varietats tradicionals no són necessàriament les que millor s’adapten al territori i sovint són poc eficients en comparació amb les noves varietats més adaptades al canvi climàtic i a altres elements ambientals. Quant a les perspectives de futur, assenyala la feina que realitzen en conservació (com a banc de germoplasma), la millora genètica amb la col·laboració de productors i consumidors, i les millores orientades a reduir l’impacte ambiental. En concret, esmenta un projecte en curs per a reduir el consum d’aigua en el conreu del tomàquet de penjar.
Joaquim Ros, membre de la Junta permanent ICEA, explica la història del tomàquet de conserva a Catalunya a partir de l’experiència viscuda en primera persona a la Finca Migjorn. Era una explotació de 650 hectàrees al delta de l’Ebre, que es dedicava a l’exportació (escarola, pastanagues…), a produir pel mercat nacional (síndries, melons, patates, carxofes…) i a la producció per a la conservera Orlando (pèsols, mongetes i tomàquet), amb instal·lacions entre l’Aragó i La Rioja, que buscava àrees primarenques de producció. Va utilitzar la primera màquina de collir tomàquet a Europa, importada dels Estats Units. Aviat va topar amb seriosos problemes (climatologia i sòl) que no eren fàcilment resolubles. Els tractaments de l’arròs de finques properes amb herbicides subministrats per avionetes va ser el punt final d’una experiència que va anar de 1979 a 1999. (presentació)
Pere Georgi, pagès de la zona, corresponent a la Catalunya del Nord, assenyala que el tomàquet s’està introduint en algunes explotacions com a forma de diversificar la producció, excessivament centrada en el vi. En el seu cas, els resultats econòmics que ha obtingut fins ara de la producció de tomàquet són desfavorables.
Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia, va coordinar la taula rodona i el debat. Va explicar la seva experiència a l’empresa Nestlé quan va comprar Solis, la gran productora de salses de tomàquet. El debat va ser ric en participació dels assistents i es va fer un torn d’intervencions sobre el futur del tomàquet a Catalunya. Francesc Reguant va afirmar que cal més horta i posar fi a la ramaderia intensiva; Lourdes Viladomiu va indicar que cal aconseguir més productes gourmet amb menys barreres d’entrada per als joves; Jordi Ariño va concloure que hi ha dificultats per a trobar la inversió necessària per a un canvi de model més sostenible; Joan Vila va assegurar que cal programar les produccions; José Pío Beltran va ressaltar que s’obren moltes noves opcions amb una recerca aplicada i orientada a les necessitats dels productors; Joaquim Ros va fer notar que, en el Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna, el tomàquet marca la pauta de totes les hortalisses, i Joan Casals va explicar que cal un model participatiu consumidors-productors.
El proppassat divendres, dia 20 de setembre, es va presentar el Mapa de sòls de Catalunya a escala 1:250.000. L’acte va tenir lloc a la seu de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Hi van participar Jaume Massó, director de l’ICGC; Elisenda Guillaumes, directora general d’Agricultura i Ramaderia del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP); Rosa M. Poch, presidenta del Grup Tècnic Intergovernamental de l’Aliança Mundial pel Sòl de la FAO; Emili Ascaso, de l’ICGC, i Jaume Boixadera, del DARP.
Els ponents van posar en relleu la importància del mapa presentat en la valoració i el reconeixement dels sòls de Catalunya. El treball constitueix el resultat d’un llarg esforç cartogràfic que ja va iniciar el DARP durant la dècada dels anys vuitanta i que, posteriorment, va continuar l’ICGC. En tot cas, es va deixar clar que el treball no és un punt final, sinó que és una síntesi, una fita i, alhora, el punt de partida de noves caracteritzacions dels recursos edàfics a una escala més detallada. L’inventari de sòls continua sent molt necessari tenint en compte les demandes territorials i ambientals existents: planificació, seguretat alimentària, protecció ambiental, mitigació del canvi climàtic, etc.
El mapa es presenta en dues versions, cadascuna amb un sistema de classificació de sòls: una versió utilitza la classificació Soil Taxonomy fins al nivell de subgrup, i l’altra versió utilitza la WRB (World Reference Base) per a treballar d’acord amb el protocol Inspire. Tot i l’escala del mapa, la seva utilitat és rellevant com a instrument de treball, especialment pel que fa a la planificació, la sistematització de la base de dades i la visualització dels recursos edàfics i també com a instrument didàctic i com a peça base de futures prospeccions a escala més gran, en especial en la línia dels mapes a escala 1:25.000, que actualment es troben en vies d’execució.
Lamentem comunicar-vos que ha mort Montserrat Soliva, professora de química de l’Escola d’Agricultura i membre de la Junta de la ICEA entre 1984 i 1990. Fins l’any 2016 formava part del Comitè de Publicacions de la ICEA.
La professora Soliva era una gran persona i molt emprenedora. Amb ella havíem ideat alguns projectes que haurem d’estudiar i tirar endavant, malauradament, sense ella.
Excel·lent persona i professora que reflectia la vocació per l’ensenyament. Pionera i impulsora dels estudis dels subproductes orgànics i el seu reaprofitament, precursora del concepte de reaprofitament i reciclatge via compostatges i aplicació al sòl.
Aquests dies hem tingut a Catalunya dues notícies relacionades amb el món forestal aparentment desconnectades, però crec que mereixen una reflexió conjunta.
D’una banda, hem patit un incendi que podia haver estat de grans dimensions, però que l’esforç dels equips d’emergència i de la població ha aconseguit que, tot i el mal produït, no arribés a la magnitud potencial prevista (unes 20.000 ha).
De l’altra, el Tribunal Suprem, a conseqüència de la demanda d’un grup ecologista, ha tombat el Pla General de Política Forestal, al·legant la manca d’adaptació a algunes directives europees i la no convalidació de la metodologia del procés de participació dels diversos agents socials.
La política forestal ha estat sempre la ventafocs de les polítiques sectorials, no perquè no sigui un tema importat —estem parlant del 60 % del territori català—, sinó perquè sempre s’ha mogut en un escenari confús en què es barregen des de paràmetres ideològics fins a aspiracions personals, però sense reflexions de fons i, per tant, sense polítiques conseqüents al respecte ni amb pressupostos adequats.
D’entrada, podem dir que encara és vigent aquella visió imperant en els inicis de la Generalitat recuperada i que podia tenir tot el sentit si es tenia present la història dels anys anteriors, durant els quals s’havia desfermat una autèntica febre per a conquerir noves terres agrícoles, esgarrapant-les de masses forestals o d’indrets que no s’haurien d’haver malmès mai.
Així, el principi dominant va ser la protecció del bosc com a element prioritari. Això va comportar que, en el cas del disseny de noves infraestructures o necessitats de sòls, sempre s’optés per afectar terrenys agrícoles —normalment més plans i, per tant, fàcils de treballar—, però sobretot amb moltes més facilitats legals, davant el blindatge a què quedava sotmès tot terreny forestal real o potencial.
La mecanització del camp va tornar moltes coses al seu lloc (per exemple, feu abandonar feixes arrabassades a la natura), però la decadència de la demografia rural també ha deixat ermes moltes terres agrícoles, que s’han emboscat ràpidament i això ha creat uns continus forestals que són avui el motiu de preocupació dels responsables de la prevenció i la lluita contra els incendis. Altres elements com plagues, el canvi climàtic i la debilitat de la població local són elements potenciadors d’aquesta preocupació.
El Pla General de Política Forestal volia bàsicament atacar dos problemes fonamentals: la manca de rendibilitat dels nostres boscos i la qualitat de la fusta que produeixen, perquè són dos vectors que podien ajudar a crear un sector productiu més autosuficient i que comportés una gestió efectiva d’aquest ampli territori arbrat. Aquest pla, però, com dèiem, ha estat rebutjat pels tribunals perquè no tenia prou en compte altres condicionants.
Sobre aquests aspectes, hi ha hagut dos posicionaments públics que considero força interessants i que marquen una possible via de treball per a revertir aquesta situació, fins ara recurrent, però que aparentment no ens deixa avançar i ens duu a un camí sense sortida.
En primer lloc, el responsable del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), el servei d’intervenció ràpida en incendis forestals, en una entrevista televisiva,[1] va venir a dir que el problema és que tot se centra en la defensa del bosc que tenim, que no deixa de ser fruit de l’activitat humana i d’un context determinat. Així és com esmercem els recursos, quan el millor seria plantejar-nos quin bosc de futur volem i podem tenir en funció dels nous condicionants, i planificar una sèrie de polítiques per a fer-lo realitat. És a dir, no hauríem d’emmirallar-nos en el passat, sinó que hauríem de ser proactius i crear el futur.
En segon lloc, en un article a La Vanguardia,[2] el conseller Josep Miró i Ardèvol, responsable del disseny del que es considera el primer pla antiincendis global de Catalunya, el Foc Verd, apunta dues accions a dur a terme: rectificar «l’errònia separació del medi natural de la Conselleria d’Agricultura», perquè això crea una fragmentació de competències en un tema que requereix tractaments globals, i «potenciar no només el cos d’agents rurals, sinó també les agrupacions de defensa vegetal, restituir els voluntaris forestals i adoptar noves tecnologies».
Crec que ambdues postures defineixen el que podrien ser eixos vertebradors d’un problema fins ara no resolt a casa nostra. Manca, però, un debat de quin model de paisatge volem: ho deixem tot en mans de la natura o bé l’ajudem a crear uns mosaics que ens permetin gestionar millor el territori i ajudar la biodiversitat?
Això darrer seria una actuació conseqüent, sobretot després de grans incendis. Volem que es torni a recuperar tot el terreny cremat segons el model anterior?, o ja dissenyem de bell antuvi ajuts per als tallafocs existents (com rius, autopistes, etc.)? Per a fer-ho, es podrien afavorir espècies diferents de les dominants (moltes vegades introduïdes artificialment) o crear discontinus agrícoles, és a dir, el que es coneix amb el nom de polígons de seguretat forestal, que són àrees controlables en cas d’incendi.
Cal una unitat de gestió i de visió àmplia del territori, que seria extensible a totes les polítiques sectorials de tots els àmbits. I, en aquest cas concret, implicaria una revisió de la legislació que fa pràcticament impossible qualsevol actuació en territori forestal. És necessària també una major participació de diferents agents socials, que consensuïn quines actuacions són prioritàries en indrets tan diversos com els que té el nostre país. S’han d’adoptar mesures efectives per a fer productius els nostres boscos, tenint present la dispersió de la propietat i la multifunció que realitzen.
En definitiva, cal aprofitar l’oportunitat que representa haver de retocar el Pla General de Política Forestal per a fer-nos més pares del futur en lloc de continuar sent només fills del passat.
Cultiu i comercialització del tomàquet: proximitat versus globalització
Liceu Renouvier de Prada (Conflent), divendres 23 d’agost de 2019.
Organització: Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) – Col·laboració: Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans
PROGRAMA
9.30-10:00 h. Obertura de la jornada, a càrrec d’Ester Torres, vice-presidenta de la ICEA
10:00-10:30 h. «El cultiu del tomàquet a nivell mundial», a càrrec de Francesc Reguant, president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya).
10.30-11:00 h. «Una cadena de valor globalitzada: el tomàquet industrial», a càrrec de Lourdes Viladomiu (Departament d’Economia Aplicada, UAB)
11:00-11:15 h. Pausa cafè
11:15-11:24 h. «Reptes que te la producció de tomàquet a Catalunya», a càrrec de Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar.
11:45-12,30 h. «El potencial de l’edició genòmica per a la millora del tomàquet», a càrrec de José Pío Beltrán, professor del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-Universitat Politècnica de València).
12:30-13:00 h. Debat
15:00-15:30 h. «Produint tomàquets al Vallès, de la llavor a la comercialització, » a càrrec de Joan Vila (Hortícola Vila, Casa Flix).
15:30 -16:00 h. «Les varietats tradicionals de tomàquet en el context de l’agricultura moderna: la seva història i les perspectives de futura», a càrrec de Joan Casals Missio, investigador de la Fundació Miquel Agustí i professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
16:00 -16:30 h. «El tomàquet de conserva a Catalunya: aproximació històrica», a càrrec de Joaquim Ros (ICEA).
16:30- 17:00 h. Experiència de la producció a la Catalunya Nord.
17:00-17:45 h. Taula rodona i debat amb tots els participants. Modera: Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia.
S’ha celebrat a Girona la jornada “Impacte i valor d’algunes innovacions recents en el món rural”, organitzada pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya, la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona, en la que s’han donat a conèixer tant el detall com l’ impacte que aquestes innovacions han representat i, també, el valor econòmic o social que han aportat. D’entre totes les aportacions podem destacar:
El que fins ara es coneixia amb el nom de canvi climàtic comença a anomenar-se crisi climàtica. Ja no es tracta d’una teoria o predicció científica, sinó que els seus efectes es veuen en diversos àmbits, uns de més evidents i uns altres de més subtils. Però els éssers humans i les nostres organitzacions som lents a l’hora de reaccionar davant del que no ens agrada, i ara les conseqüències d’aquesta crisi s’evidencien amb les alteracions meteorològiques.
La Organització Mundial de les Nacions Unides per l’Agricultura i Alimentació (FAO) fa anys que treballa de forma intensa en tota la temàtica de sòls. Mitjançant 
Podem parlar de jardins de Gaudí realment?
El dia 3 d’octubre de 2019 ha tingut lloc l’homenatge de la Universitat de Lleida (UdL) al Dr. Jaume Porta, rector d’aquesta universitat en el període 1993-2003. Amb aquest acte s’ha fet un reconeixement a la seva carrera acadèmica i de servei a aquesta institució acadèmica.
Des d’un plantejament més analític, Reguant va assenyalar que, en les últimes dècades, Catalunya ha menyspreat l’horta en benefici de la producció ramadera intensiva i que, de cara al futur, cal una reconsideració ràpida a causa dels canvis que patirà la producció de carn per les noves formes d’obtenció a partir de cèl·lules mare sense la necessitat de bestiar. A més a més, el tomàquet és el producte «ideal» tenint en compte el consum d’aigua que requereix i les característiques mediterrànies de l’agricultura catalana. Va indicar, però, que les seves exigències pel que fa al treball requerit avui són un entrebanc per al desenvolupament de l’activitat.
El tomàquet permet apreciar com actua la globalització en un producte concret i molt especialment en el cas del tomàquet industrial. El seu consum avui arriba pràcticament a tots els països del món i va tenir un gran impuls des de la cuina italiana (salsa per a pasta i pizza) i des d’empreses com Heinz (quètxup i sopes). La producció del tomàquet enfronta actualment tres grans zones productores amb models productius diferents: Califòrnia, amb un model tecnològicament molt eficient en el qual destaca l’empresa The Morning Star Company; la Xina, amb un desenvolupament molt particular protagonitzat per dues empreses públiques (Chalkis i Cofco Tunhe, l’una de l’Exèrcit Roig i l’altra d’un gran hòlding agroalimentari estatal) i la regió autònoma de Xinjiang, i Itàlia i altres regions mediterrànies, que aposten per un futur basat en la diferenciació i la qualitat.
Jordi Ariño, responsable tècnic de la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar, va fer la ponència titulada «Reptes de la producció de tomàquets a Catalunya». Durant aquesta intervenció va assenyalar que, davant de la caiguda de la producció dels darrers anys, han sorgit iniciatives des de les associacions de defensa vegetal (ADV) que obren noves possibilitats. Per exemple, Selmar, una federació d’ADV, treballa en tècniques de control biològic per a donar resposta als seus 136 associats, es finança amb les seves quotes i dona resposta a les plagues que els afecten. Fa cria de Macrolophus pygmaeus, que subministra als seus associats. Com a reptes, en el moment actual, indica que cal treballar per a garantir la qualitat ambiental, que inclou una gestió integrada de plagues i malalties que incorpori una adequació legislativa, recerca, transferència i assessorament. El model comporta el desenvolupament de marges amb flors entre la producció i requereix un coneixement més ampli per part dels consumidors. En aquest sentit, cal fer un treball important de coneixement del contingut de la producció integrada. 
El tomàquet és un conreu que es deixa transformar genèticament d’una manera senzilla i ha estat objecte d’una recerca permanent per a adequar el producte al consum. Inicialment, l’objectiu principal era el creixement del producte i es desenvolupaven híbrids domesticats. El coneixement, des del 1953, del DNA i, des del 1978, del tall de gens, ha permès entrar en l’època del new plant breeding technique, que permet el disseny de plantes. Es tracta de mutacions controlades (edicions) amb talls que utilitzen diferents tisores. Aquesta tècnica permet una gran varietat d’opcions, com ara la producció de tomàquets sense llavors, que són molt adients per al processament de tomàquet industrial.
A la tarda, la primera presentació va ser a càrrec de Joan Vila, d’Hortícola Vila – Casa Flix, a Bigues i Riells. L’empresa produeix un tomàquet tradicional (Montserrat, pometa, Riells), des de la llavor fins a la comercialització. Vila assenyala que, per a mantenir una empresa hortícola, s’han de dur a terme diferents tipus de conreu que permetin activitat tot l’any, ja que el problema de la mà d’obra temporera és molt difícil de resoldre. A l’empresa tenen un banc de llavors, venen planter, la producció està sotmesa a control integrat i utilitzen vibració de les flors dos cops per setmana per a garantir la pol·linització. Comercialitzen gairebé la totalitat de la producció amb Bon Preu, amb qui tenen un acord que els obliga a complir uns estàndards i una millora de les llavors. Cada un dels tomàquets porta una etiqueta per a diferenciar el producte, ja que actualment les vendes es realitzen en caixes de lloguer que no porten el distintiu de l’empresa. La comercialització a través de cadenes de supermercats proporciona una certa garantia a l’empresa i té prioritat perquè és un producte de proximitat i de temporada (d’abril a setembre). Els preus són correctes i paguen puntualment.
Joan Casals, investigador de la 
Joaquim Ros, membre de la Junta permanent ICEA, explica la història del tomàquet de conserva a Catalunya a partir de l’experiència viscuda en primera persona a la Finca Migjorn. Era una explotació de 650 hectàrees al delta de l’Ebre, que es dedicava a l’exportació (escarola, pastanagues…), a produir pel mercat nacional (síndries, melons, patates, carxofes…) i a la producció per a la conservera Orlando (pèsols, mongetes i tomàquet), amb instal·lacions entre l’Aragó i La Rioja, que buscava àrees primarenques de producció. Va utilitzar la primera màquina de collir tomàquet a Europa, importada dels Estats Units. Aviat va topar amb seriosos problemes (climatologia i sòl) que no eren fàcilment resolubles. Els tractaments de l’arròs de finques properes amb herbicides subministrats per avionetes va ser el punt final d’una experiència que va anar de 1979 a 1999. 
Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia, va coordinar la taula rodona i el debat. Va explicar la seva experiència a l’empresa Nestlé quan va comprar Solis, la gran productora de salses de tomàquet. El debat va ser ric en participació dels assistents i es va fer un torn d’intervencions sobre el futur del tomàquet a Catalunya. Francesc Reguant va afirmar que cal més horta i posar fi a la ramaderia intensiva; Lourdes Viladomiu va indicar que cal aconseguir més productes gourmet amb menys barreres d’entrada per als joves; Jordi Ariño va concloure que hi ha dificultats per a trobar la inversió necessària per a un canvi de model més sostenible; Joan Vila va assegurar que cal programar les produccions; José Pío Beltran va ressaltar que s’obren moltes noves opcions amb una recerca aplicada i orientada a les necessitats dels productors; Joaquim Ros va fer notar que, en el Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna, el tomàquet marca la pauta de totes les hortalisses, i Joan Casals va explicar que cal un model participatiu consumidors-productors.
El proppassat divendres, dia 20 de setembre, es va presentar el 
El mapa es presenta en dues versions, cadascuna amb un sistema de classificació de sòls: una versió utilitza la classificació Soil Taxonomy fins al nivell de subgrup, i l’altra versió utilitza la WRB (World Reference Base) per a treballar d’acord amb el protocol Inspire. Tot i l’escala del mapa, la seva utilitat és rellevant com a instrument de treball, especialment pel que fa a la planificació, la sistematització de la base de dades i la visualització dels recursos edàfics i també com a instrument didàctic i com a peça base de futures prospeccions a escala més gran, en especial en la línia dels mapes a escala 1:25.000, que actualment es troben en vies d’execució.
De l’altra, el Tribunal Suprem, a conseqüència de la demanda d’un grup ecologista, ha tombat el Pla General de Política Forestal, al·legant la manca d’adaptació a algunes directives europees i la no convalidació de la metodologia del procés de participació dels diversos agents socials.
Universitat Catalana d’Estiu