Dins de les efemèrides internacionals que cada any se celebren, el passat 22 d’abril era el Dia de la Terra. No era una edició qualsevol: era la cinquantena.
En un llunyà 22 d’abril de 1970, el senador demòcrata americà Gaylord Nelson va aconseguir mobilitzar vint milions de persones amb l’objectiu que les polítiques mediambientals s’incloguessin en l’agenda política.
Com a governador, Nelson ja havia destacat per defensar polítiques de conservació de la natura quan va promoure diverses lleis sobre el medi ambient, la qualitat de l’aire o la contaminació acústica. Com a senador, també estava convençut que les polítiques ambientals havien de recollir un component social.
Cal recordar que no va ser fins al 1972 quan l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va convocar la primera conferència internacional sobre medi ambient. Va ser en les conferències de Rio de Janeiro (1992) i de Johannesburg (2002) quan van emergir i es van consolidar propostes sobre el canvi climàtic, el desenvolupament sostenible o la defensa de la biodiversitat.
Quan semblava que ho teníem tot encarrilat, va esclatar la crisi financera del 2008, un dels resultats de la qual va ser l’increment global de les desigualtats. Ara la crisi de la COVID-19 posa en dubte el nostre model de relacions socials i fa que molts científics relacionin l’aparició de nous virus amb l’estrès dels ecosistemes.
Sectors com el sanitari o el logístic han estat sectors clau en aquesta nova situació. Hom s’ha adonat, però, que el sector agrari també ho era i que és important tenir un mínim d’autoproveïment, així com una cadena alimentària ben lubrificada en les seves diverses baules: producció, transformació, distribució i venda.
Un reflex d’aquesta nova percepció ha estat el discurs televisat del president francès Emmanuel Macron del 14 d’abril, en el qual s’adreçava a tota la nació francesa. Durant el discurs, va fer palès que, per a ell, l’agricultura i l’alimentació, com a serveis essencials i bàsics, haurien de tenir una reglamentació pròpia, diferent de les estrictes lleis de mercat i de la competència. Es tracta d’una qüestió llargament sol·licitada pels productors i que ja està prevista, encara que amb una aplicació molt restrictiva fins ara en els tractats de la Unió Europea (UE), perquè consideren que l’agricultura constitueix una possible excepció de les normes de lliure competència.
Esperem que aquesta devastadora pandèmia ens faci reflexionar sobre alguns aspectes del nostre model social i del comportament humà per tal d’aconseguir més equilibri entre els éssers humans, l’economia i la natura, de la qual tots depenem.
Dilluns 24 de febrer de 2020, a les 16:30 h Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans.
Les Nacions Unides han declarat 2020 Any Internacional de la Sanitat Vegetal, i es vol sensibilitzar a escala internacional sobre com la protecció de la sanitat vegetal pot ajudar a posar fi a la fam, reduir la pobresa i protegir el medi ambient.
A la ICEA ens sumem a aquesta celebració amb aquest primer acte:
Programa
SALUTACIÓ
Jordi Sala, president de la ICEA
Josep Usall, director general de l’IRTA
PRESENTACIÓ. 2020, l’any internacional de la Sanitat Vegetal.
Montse Martí. Coordinadora de la secció de Protecció Vegetal i assessora d’horticultors a la Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal Selmar.
CONFERÈNCIA Control Integrat: una aproximació multilateral des del paisatge al genoma
Ramon Albajes. Universitat de Lleida, Agrotecnio Center
CAP ON ANEM?
Agricultura de precisió (teledetecció i espectroscòpia) aplicada a la sanitat vegetal. Fran Garcia. AgroMapping Eines de millora vegetal. Irma Roig. Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) Aprenent de la natura: interaccions multitròfiques per a la protecció de cultius i boscos. Xavier Sorribas. Professor del Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia (UPC) Cap on van els pesticides biològics al segle XXI? Maribel Trillas (UB). Departament de biologia evolutiva, ecologia i ciències ambientals de la UB. Electro-herbicides pel control de les plantes adventícies. Francesc Llauradó. Expert de la secció Protecció Vegetal de la ICEA i director del sud d’Europa de Nufarm. Potencial antagonista dels sòls: un nou paràmetre per incloure en anàlisi rutinària. Nuria Escudero. Microomics Systems SL., investigadora vinculada a la UPC. Com comunicar millor la salut vegetal? El punt de vista d’un periodista científic. Michele Catanzaro. Periodista científic, amb col·laboracions a Nature, Science i El Periódico, entre altres mitjans.
CONCLUSIONS
Xavier Sorribas. Director del Departament d’Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la UPC
Finalment, després de mesos de Govern en funcions, ja hi ha un executiu amb plena capacitat operativa. Sense entrar en valoracions globals, sí que hi ha dos aspectes que, d’entrada i pel que fa a les àrees de treball de la ICEA, em proposo destacar.
D’una banda, ha creat un ministeri amb el nom de Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, a càrrec de la quarta vicepresidenta. Crec que pot ser una bona idea posar en les mateixes mans dos dels reptes que té la nostra societat: fer una transició ordenada cap a una societat més descarbonitzada i respectuosa amb el medi ambient, i afrontar el despoblament i l’envelliment d’àmplies àrees de la geografia hispana.
Massa sovint hem vist com es prioritzaven les mesures ambientals —necessàries, és clar— sense tenir presents les poblacions afectades o bé limitant significativament les possibilitats que tenien de guanyar-se la vida, perquè s’imposava una visió marcadament urbana, que potenciava la desertització poblacional.
Ara és un signe d’esperança que s’enunciï el que podria ser un canvi d’orientació i es proposi una visió més holística del territori i la biodiversitat del paisatge i també que es fomentin activitats que permetin donar oportunitats a la gent que hi viu i que és, precisament, la que ha conservat el territori.
De l’altra, el segon aspecte destacable —que és més problemàtic— és el fet que no ha quedat prou explícit on se situa la política de benestar animal ni quin abast té. Aquest és un camp de treball en relació amb el qual cada vegada s’està més sensibilitzat. A més, a mesura que avança la civilització, es fan passes en reconeixement dels drets dels animals. Això no obstant, segons com es gestioni, pot produir disfuncions entre les polítiques específicament ramaderes en mans de l’agricultura i les més genèriques referents al benestar animal en general.
Esperem, doncs, pel bé de tots, que el nou executiu l’encerti en la seva tasca de govern.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 47.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
Sortida del 23 de novembre. Secció d’Estudis Rurals.
Visita a la Cooperativa d’Ivars d’Urgell. Xerrada i debat amb Antoni Pané, el seu director general.
Dinar i visita al celler Castell del Remei.
Resum de Lourdes Viladomiu.
Presentació general de la Cooperativa
Cooperativa d’Ivars (Centre de Torregrossa)
La Cooperativa d’Ivars d’Urgell és una de les principals cooperatives de Catalunya. Es va constituir l’any 1915 i, a finals del 2018, tenia 2.300 socis actius, una facturació de 174 milions i uns cent treballadors.
La Cooperativa s’orienta a la producció de pinsos i la comercialització ramadera. Més de la meitat dels pinsos es dediquen a la producció porcina, i un 34 %, a la bovina. La producció de bestiar és de 570.000 porcs, 1,2 milions de pollastres i 35.200 caps de boví. A més, gestiona 364 ha arrendades a socis i la finca Prat de Boldú (de 110 ha), que és propietat de la Generalitat de Catalunya. També subministra un gran nombre de serveis als socis, entre els quals hi ha una secció de crèdit.
En els últims anys ha aconseguit incrementar el grau d’autoabastament de cereals per als pinsos fins al 28 %. Aquest increment es deu, en part, a la doble collita que es practica en algunes finques i a l’ús de blat de moro pastone (blat de moro fermentat).
A les instal·lacions de la Cooperativa a Torregrossa hi ha un mural, anomenat Els tres gegants, i a la rotonda d’entrada a Ivars d’Urgell hi ha un monument als cent anys de la Cooperativa. La Cooperativa duu a terme el manteniment d’una important actuació en benefici de la comunitat local i amb esperit cooperatiu.
Els resultats de la cooperativa són bons, està sanejada i la secció de crèdit, com que es tracta d’una cooperativa diversificada, assumeix menys riscos que les típiques cooperatives monoproducte. Trobareu més informació al seu web.
A continuació recollim algunes de les preocupacions d’índole general sobre el món rural que expressa Antoni Pané.
— Es produeix una caiguda demogràfica, ràpida i que entra en cercles viciosos als pobles: es perden nens, es tanca l’escola, tanca el forn, no hi ha sucursals bancàries (ni caixers), les cases s’abandonen en morir una població envellida… Com es pot evitar? El sector públic ha fet coses, però no són suficients. Potser caldria una reducció de l’impost de la renda per a aquelles persones que visquessin en el món rural. Potser els pagaments de la política agrària comuna (PAC) només s’haurien de poder pagar i gastar en el territori, i no s’haurien de fer pagaments directes a beneficiaris residents a les ciutats.
— L’activitat del sector agropecuari ha anat decreixent en aquestes dècades, ja que treballar en el sector ha perdut atractiu. Després d’uns períodes de dinamització i canvi associats a la ramaderia intensiva i la fruita dolça, hi ha una sensació d’estancament.
— Els marges de les produccions cada cop són més petits. S’ha de produir més i millor per tal de ser rendibles en un mercat globalitzat en què algú produirà més barat que tu. Cal buscar alternatives.
— La recerca no es transfereix bé al sector. No hi ha canals apropiats de transferència que comuniquin investigadors amb agricultors. Manquen actuacions de demostració properes als agricultors.
Les preocupacions d’Antoni Pané relatives a la comarca i als socis de la Cooperativa són les que recollim tot seguit.
— El sistema de reg per inundació/gravetat i per torns és absolutament ineficient i limita les alternatives de producció a la zona. La modernització del sistema de reg és fonamental per a aconseguir un sector més competitiu i més diversificat. Explica les dificultats que van tenir en la plantació de bròquil per la manca d’aigua just després d’haver-lo plantat com a resultat de les limitacions que té el sistema tradicional de reg. Canviar el sistema de reg és una prioritat i la modernització del reg al canal d’Urgell comportarà molts beneficis (estalvi d’aigua, ampliacions d’opcions productives, reducció de la càrrega de treball i més gran qualitat de vida per als treballadors…), però les reticències són fortes. Des de la Cooperativa estan treballant en dues actuacions: la primera consisteix a finançar projectes de millora a les finques dels socis, i la segona, a utilitzar els sistemes de reg instal·lats a la finca Prat de Boldú amb finalitats de demostració i experimentació.
— La distància als principals mercats limita les opcions de producció a aquells conreus que puguin ser comercialitzats per al seu processament. Vendre producte fresc no és fàcil, però si es ven a una indústria conservera de Navarra per a congelar, els marges poden ser reduïts. Continuen provant amb el bròquil en la campanya actual.
— Combinar producció agrícola amb granges ramaderes va ser molt important en el passat per a mantenir el nombre d’explotacions agràries a la zona i els seus habitants, però avui aquesta estratègia ha tocat sostre. D’una banda, cada vegada és necessària una quantitat més gran de terra per a fer viable una explotació (de 10 ha s’ha passat a 50 ha) i la terra és la que hi ha. De l’altra, les granges no tenen més recorregut, ja que no es pot incrementar el nombre de caps de bestiar ni es poden construir més granges. El sector ramader intensiu està estancat a la zona.
— La manca de relleu generacional i la resistència de vendre les terres augmenta els arrendaments, però l’arrendament de terres a tercers no és solució. L’arrendament, tal com funciona ara (informals, a curt termini…), és un factor de degradació de l’activitat agrària: l’arrendament comporta que no es fan inversions, ja que el llogater veu que els contractes són a curt —o curtíssim— termini, cosa que impossibilita amortitzar-los, i els propietaris no tenen gens d’interès a invertir.
— En el marc de l’economia circular, es treballa per a aconseguir un més gran autoabastament local dels components dels pinsos. Destaca i detalla la doble collita, amb producció de pastone, per a rendibilitzar la utilització de blat de moro d’elevat grau d’humitat. Per a veure’n més detalls, consulteu aquest enllaç.
A continuació, destaquem alguns dels temes tractats en el debat
— Hi ha una manca de polítiques transversals per a afrontar el despoblament. La Generalitat de Catalunya actua com un conjunt de conselleries independents que, amb els seus índexs, generen efectes poc apropiats per a mantenir el dinamisme de les zones rurals. Per exemple, quan no s’arriba al nombre mínim de nens es tanca l’escola sense considerar l’impacte que això té en els pobles, etc.
— Cal atorgar més valor afegit a la producció agrària i ramadera: és l’única via, ja que els preus dels productes commodities estan fixats pels mercats mundials i sotmesos a la inestabilitat en un món globalitzat i convuls.
— L’especialització dels diferents territoris agraris catalans fa pensar que no és fàcil que es pugui ampliar d’una manera rendible la cadena productiva local. Per exemple: Lleida sap engreixar porcs, que són sacrificats i elaborats a Girona; per tant, els projectes d’escorxadors a Lleida han fracassat.
— La formació de la mà d’obra és un element fonamental. Continuen existint dèficits importants que actuen com a barreres per a incorporar innovacions (com ara els drons al sector agrari).
— El despoblament dels petits municipis potser no es pot considerar dramàtic si la població es concentra en els centres comarcals que concentren serveis.
— En la transformació, potser s’ha de pensar més en la quarta i la cinquena gamma que en conserves de llaunes i congelats.
— Quan s’estudia el sector agrari català es posa massa èmfasi en el discurs dels agricultors professionals tradicionals i es coneix poc el que passa en les empreses grans (i en els nous arribats).
— El canvi climàtic condicionarà el futur i cal reflexionar sobre l’adequació dels criteris que els gestors de l’aigua i, especialment, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) estan fent servir.
Per acabar, amb el president de la Cooperativa, Josep Coll, vam fer una visita a les seves instal·lacions.
Dinar i visita al celler Castell del Remei
Després es va dinar —i esplèndidament— al restaurant del Castell del Remei (Penelles) i es va fer una visita a les instal·lacions del celler. La finca Castell del Remei consta d’un conjunt d’edificis històrics que reflecteixen els seus antics orígens, lligats a la importància del clergat, i del protagonisme de les grans famílies que van contribuir a la modernització agrària de Lleida, com els Girona, i la nova emergència d’empresaris d’altres sectors a la producció vitivinícola catalana.
Per últim, destaquem el compromís de la ICEA i del seu president d’obrir una col·laboració més estreta amb la cooperativa d’Ivars d’Urgell. S’ha pensat que es podria fer alguna de les conferències debat a les instal·lacions de la Cooperativa. Qualsevol iniciativa per part dels socis de la ICEA en aquesta direcció serà ben rebuda.
Text: Josep M. Puiggròs Jové i Joaquim Ros Saques.
Xavier Bosch (fotografies). Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.
Des de fa diversos anys, i com activitat de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA, hem visitat diferents cellers de vi escumós i hem tingut l’oportunitat de discutir amb els productors sobre la situació del cava i l’evolució d’aquest sector, en el qual darrerament s’han produït un seguit de divisions que han originat nous grups de producció de vins escumosos fora de la DO Cava. Tot aquest procés no ha sorgit casualment, sinó que va començar ja fa unes quantes dècades.
El cava, com a vi escumós elaborat seguint el mètode champenoise i anomenat durant molts anys xampany català, es va originar durant la primera meitat del segle XIX, quan diferents productors van intentar fer diverses imitacions del xampany francès, que es coneixia a Catalunya des dels inicis del segle XIX i que havia estat molt ben acollit per la burgesia catalana del moment. Això no obstant, es considera que la data de creació del cava és el 1872 per part la família Raventós. A partir d’aquest moment i durant el segle XX va tenir un gran creixement i van sorgir altres cellers que en produïen.
Al principi va ser un producte per al consum intern català, però durant la segona meitat del segle XX, a més d’ampliar-se’n el consum a l’Estat espanyol (amb un percentatge majoritari de consum a Catalunya), la producció va fer un gran salt amb l’exportació (a partir dels anys setanta) i avui s’exporten uns cent seixanta milions d’ampolles a quasi tots els països del món. Així, l’exportació representa el 65 % de la producció total (245 milions d’ampolles). Tota aquesta evolució s’havia considerat molt positiva, però ara molta gent del sector creu que no és ben bé així i que calen reformes profundes.
Fins a l’inici dels anys seixanta, al Penedès van coexistir els vins a doll, el vi embotellat (poc) i el vi escumós. L’any 1960 es va crear la DO Penedès, que incloïa un registre de vins escumosos. El 27 de juliol de 1972 una ordre ministerial va indicar la creació del Consell Regulador de Vins Escumosos, amb un funcionament semblant a una denominació d’origen (DO). Amb l’entrada a la Unió Europea l’any 1986, es va crear i fixar geogràficament la «regió del Cava». Finalment, una ordre del 14 de novembre de 1991 en va publicar el reglament, i el Consell Regulador del Cava, que depèn de Madrid (a diferència de la resta de DO que depenen de les diferents autonomies), tenia una àrea geogràfica que es distribuïa per Catalunya, Aragó, La Rioja, Castella i Lleó, València, Extremadura, el País Basc i Navarra, amb 266 cellers. Cal tenir en compte, però, que el 95 % de la producció es fa a Catalunya, i el 75 % d’aquesta, a Sant Sadurní d’Anoia.
Hi ha dos aspectes de la DO Cava que han estat conflictius. D’una banda, el fet que l’àrea geogràfica sigui tan extensa en contradiu la definició i des de l’inici ha estat un punt molt important de fricció, atès que ha permès portar raïm de tota aquesta àrea en benefici dels grans productors i en perjudici del pagès. De l’altra, el fet que la DO depengui de Madrid, perquè el reglament indica que l’elaboració del cava es pot completar en un període de nou mesos, cosa que va fer que una gran part de la producció es posicionés en aquest sentit, i això ha causat que el cava es presenti i vengui com un producte de baix preu. Aquest darrer punt ha perjudicat la imatge dels que volen produir un cava de criança de divuit mesos o més, d’una qualitat superior i de més valor en el mercat.
L’any 2012, l’empresa de Josep M. Raventós i Blanc va ser la primera a desvincular-se de la DO Cava per elaborar un escumós amb origen, anomenat Conca del riu Anoia, amb la intenció d’arribar a ser una DO i de fer un producte de llarga criança. L’empresa aplica a les seves vinyes, a més, agricultura biològica i agricultura biodinàmica. De fora ens han fet veure que tenim el millor clima i la millor terra per a aquest producte (recordem que el Penedès fa molts anys era mar i el terra és ple de petxines). Aquesta és l’estratègia, i també la reintroducció de la llaura amb cavalls i la pastura d’ovelles. Amb tot això, Raventós i Blanc ha aconseguit un preu de l’ampolla al celler de proximitat d’entre vuit i dotze euros, però amb preus molt més alts segons la criança.
Vam poder comprovar tots aquests detalls en la visita que vam fer el 10 de maig passat, en què hi va haver un ampli debat amb Manuel Raventós. La seva filosofia és la d’exportar al màxim (tenen una producció aproximada de sis-centes mil ampolles) i a un preu que estigui en relació amb la qualitat que ofereix. Ens va comentar que al mercat de Nova York l’ampolla de Freixenet es ven a set dòlars i, en canvi, la de Raventós i Blanc, a vint-i-quatre o més, per la clara aposta que ha fet per la qualitat. Com altres de les persones del sector, critica l’enorme extensió geogràfica de la DO Cava, que va aprovar l’any 1986 l’aleshores ministre José Carlos Romero.
Per acabar, sintetitza que en aquests darrers cinc anys al Penedès han sorgit tres grups independents de la DO, han fracassat els tres grans que estan ancorats en el passat i, als que han fet el pas mirant el futur, l’únic problema amb què han topat és que els falta volum. Ha arribat el moment en què els cellers han de definir en quina direcció volen anar.
El segon grup que es va formar fora de la DO Cava és el Clàssic Penedès, que va néixer el 2014 i agrupa dinou cellers. És presidit per Josep M. Albet i Noya i compta amb una producció total d’1,8 milions d’ampolles. Els vam visitar el passat 7 de novembre.
Cellers Albet i Noya
A Albet i Noya són conscients que un dels problemes que ha fet que els tres grans cellers (Codorniu, Freixenet i Serra) fessin un mal negoci és la política comercial desastrosa que han escollit, ja que és una política de vendre molt barat en què ningú no es guanya la vida i, per això, ha esclatat aquesta campanya en què aquestes empreses han pretès pagar al productor un preu de 0,3 €/kg de raïm. Avui, dues d’aquestes empreses són en mans de capital forà: Henkell, pel que fa a Freixenet, i The Carlyle Group (fons d’inversió), pel que fa a Codorniu. Segons Josep M. Albet i Noya, «els quatre cellers més grans del cava han perdut l’orgull de pertànyer a aquesta terra». Els nous propietaris, que pensen només en els resultats, volen guanys, són molt agressius, retallen el preu de compra del raïm i el productor en rep les conseqüències. Com que són empreses multinacionals, no estan arrelades al territori i només es fixen en el resultat econòmic, ja que no els interessa gaire la proposta de la DO Cava de creació de subzones (i encara menys fer-ne una per al Penedès). Afegeix que, actualment, el cava s’ha fet un nom com a producte de baix preu.
Des de Clàssic Penedès estan mantenint converses amb Corpinnat. Tot i que no poden avançar en quin estat es troben, comenten que un objectiu òptim de creixement seria aplegar la majoria dels productors petits i mitjans —entre els quals no hi hauria els tres més grans— per a arribar a un volum total de cinquanta milions d’ampolles. «Som dos-cents cinquanta elaboradors i hauríem de ser-ne milers, com a la Xampanya.» Per a evitar fortes inversions s’està cercant una ubicació que seria un vertader viver d’empreses per a productors que vulguin elaborar entre cinc i deu mil ampolles per un període màxim de cinc anys i assessorats per enòlegs. Voldrien fer un producte diferenciat, produït en un territori homogeni, elaborat amb varietats autòctones i amb criances de divuit mesos i que es produís totalment mitjançant l’agricultura biològica i amb la introducció de la biodinàmica. Ens fan constatar que el consell regulador de la DO Cava avui té poc poder de decisió i és difícil arribar-hi a punts d’acord. També consideren que el nou pla estratègic —pagant un euro per ampolla— i el de zonificació que proposa el Consell Regulador és irreal i no es complirà. En aquests moments estan pensant en quina forma d’agrupació futura volen o poden aconseguir, i ja tenen registrat un nom prou atractiu, que no ens pot avançar. Afirmen, a més, que s’ha perdut la corretja de transmissió entre el productor i el consumidor, cosa que donava molta informació, i que han plegat molts cellers petits.
El cas de Corpinnat constitueix el cas d’escissió més recent. La reunió amb els seus coordinadors la vam tenir a les caves Llopart el 10 de maig passat. Hi van assistir la família Llopart (Pere i Assumpta); Jaume Mata, de Caves Recaredo i copresident de Corpinnat (l’altre copresident és Xavier Gramona), i Quim Graell, assessor. En aquests moments són dotze empreses; totes tenen un vi escumós de molt prestigi i amb una producció total de dos milions d’ampolles. Entre aquestes empreses hi ha Can Feixes, el gerent de la qual és Joan Huguet, que és també el president de la DO Penedès. Per a entendre el funcionament i els objectius d’aquesta associació han elaborat un fulletó.
El nom Corpinnat significa ‘cor de Penedès’ i ve dels vocables cor i pinnae; aquest últim (llatí) és de l’època romana i significa ‘roca o terreny pedregós’, que era com s’anomenava el Penedès en aquell temps, a causa de la naturalesa de sòl de la zona.
Corpinnat manifesta que s’ha compromès a fer que tots els seus membres, que consideren que el Penedès és el bressol dels grans vins escumosos, segueixin les normes següents:
Totes les elaboracions es faran amb varietats tradicionals (autòctones).
La verema es farà manualment i la producció serà 100 % ecològica.
La vinificació es farà 100 % a la propietat.
El producte serà el resultat de criances llargues (divuit mesos o més).
Cadena de valor de la vinya al celler.
Un reglament o normativa dels més exigents.
Ens afirmen que han treballat totes les estructures i han presentat tota la feina feta i lligada. No han cedit a les pressions dels que no complien. Durant anys, des de dins mateix de les institucions del sector, han intentat dialogar i negociar amb la DO Cava i no han volgut cedir als seus interessos.
Productors de la DO Cava
Volem també recollir l’opinió d’un parell de productors que es troben en la DO Cava. D’aquest grup, com és lògic, és del que se’n tenen més referències, ja que fins fa poc era l’únic grup i continua sent el majoritari.
Per tal que el nostre treball sigui equilibrat, només hem recollit l’opinió de dos productors: Cava Guilera (visita discussió, 4 juliol) i Caves Canals (visita discussió, 7 de novembre). El primer és un productor petit que dedica una bona part de la producció al mercat interior, i el segon, un productor mitjà que, a part de cava —principalment, de tipus gran criança— fa vi de la DO Penedès i Priorat i, per a ell, l’exportació representa el 70 % de la producció. Tots dos cellers han guanyat diferents premis internacionals.
Pere Guilera, president de Cava Guilera, és també el president de Pimecava, que agrupa petits productors, té una producció de vint-i-cinc mil ampolles de criances que van dels dotze als vint-i-quatre mesos. Cava Guilera ha guanyat diferents premis Vinari, entre els quals cal destacar: el premi d’or del 2019 per un cava elaborat únicament a partir de xarel·lo, el Xarel·la Verda (2012); el Vinari de plata per un altre dels seus caves, i el premi de bronze pel Guilera Agosarat (2006). Amb això vol demostrar que la qualitat no és exclusiva de ningú.
Pere Guilera no amaga el disgust en relació amb l’evolució del tema, ja que molts dels productors que avui formen Corpinnat havien estat membres actius de Pimecava i, sense saber com, d’un dia per l’altre, van formar Corpinnat. Defensa que la DO Cava té una reglamentació acceptada per la Unió Europea, que empreses autoritzades efectuen tots els controls i que, sobretot, té un nom conegut que no es presta a confusions. És crític amb aquests grups, ja que pensa que en el futur beneficiarà només als seus membres.
Finalment, va informar que la DO Cava ha iniciat un procés de zonificació. A més, fa un parell d’anys va sorgir el grup Premium, que fa només reserves i grans reserves, i avui les empreses que en formen part representen trenta-dos milions d’ampolles (el 12 % del total). El 2017 es va crear també el grup Paratge Qualificat.
Caves Ramon Canals
Pel que fa a la família Canals, han fet una gran inversió per a crear un museu sobre la vinya i el vi que exposa més de 4.500 objectes que van des del segle IV aC fins al segle XX. Hi ha col·leccions de vaixells (botes), premses i maquinària en general. També és molt important l’àmplia col·lecció d’objectes de vidre: copes, porrons i ampolles. Queda clar que aquest museu, a part de ser fruit de la passió, respon a una estratègia de complementar la venda, ja que aquest museu és conegut i es difon als clients actuals i als clients futurs potencials.
Conclusions o possibles actuacions a fer recollides de les nostres visites discussió
Seria necessari valorar el territori i que la DO tingués una àrea més homogènia geogràficament i geològicament (el sòl), unes varietats autòctones, unes característiques de paisatge, d’història i de cultura com a principals factors que donen els paràmetres de les diferents DO a tot arreu. Per a solucionar aquest punt caldria possiblement crear una nova DO o més d’una, o bé fer una zonificació molt efectiva.
Caldria establir els paràmetres de qualitat que permetin obtenir millors preus al productor i a l’elaborador, aconseguir que la competència del cava no fos el mateix cava, i fomentar nous cellers amb producció pròpia del raïm. Creiem que dedicar-se únicament a produir matèria primera, cada vegada farà més difícil sobreviure. Paral·lelament, també s’hauria de facilitar a la gent formar la seva empresa eixamplant la formació (per exemple, amb estructures com les que té la Conca de Barberà, que contenen instal·lacions per a formar el viver d’empreses i evitar les marques blanques). Els pagesos que no poguessin tenir el seu propi celler haurien de formar part de cooperatives fortes, àgils i amb un gran control de les activitats per part dels socis.
El raïm hauria de ser 100 % de la zona, i caldria fomentar al màxim les varietats autòctones i tendir a la producció biològica i també a la biodinàmica (allà on fos possible). Són necessàries fortes campanyes per a augmentar el consum interior, que ara és molt baix. El xampany té un consum d’un 65 % en el mercat interior, i el cava, d’un 35 %. Això fa que es depengui excessivament de l’exportació i hi ha un gran competidor: el prosseco italià, que en pocs anys ha superat el cava. A més, el xampany es manté com un producte de gran qualitat i de preus del raïm que són de deu a quinze vegades el nostre.
Finalment, cal promocionar el paisatge i la cultura lligada al cava; la regió del xampany i la del prosseco tenen territoris que són patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La ciutat d’Épernay inaugurarà l’any que ve un gran museu dedicat al xampany i a la Xampanya. Cal dir que, en l’aspecte cultural, des de fa uns anys es comença a tenir sensibilitat.
Sortida a Castellví de Rosanes del passat 7 de novembre.
Agraïm l’excel·lent acollida que hem tingut a tots els cellers i també fem constar que Pere Llopart, Pere Guilera i Manuel Raventós són socis de la ICEA.
A través de les seccions de Viticultura i Enologia i d’Estudis Rurals, la ICEA va organitzar a Barcelona, el passat 22 d’octubre, una tertúlia sobre la situació del cava, que va comptar amb la presència de Salvador Puig, director de l’Institut Català del Vi (INCAVI). En aquest text, no hi hem inclòs el punt de vista sorgit d’aquesta tertúlia, ja que mereix un altre article que elaborarem properament.
S’ha celebrat a Girona la jornada “Impacte i valor d’algunes innovacions recents en el món rural”, organitzada pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya, la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona, en la que s’han donat a conèixer tant el detall com l’ impacte que aquestes innovacions han representat i, també, el valor econòmic o social que han aportat. D’entre totes les aportacions podem destacar:
L’increment de rendiment de blat tou a Catalunya, de més de 500 quilos/ha (1997-2018), efecte de la innovació de noves varietats i l’avenç en la millora genètica i pràctiques culturals; l’augment de qualitat entesa com a proteïna que ha representat evitar dependències d’importacions d’altres procedències.
Com les dejeccions ramaderes han passat de ser un problema a ser un recurs; quines són les alternatives a les aplicacions dels purins en vano i com saber el contingut de nutrients per realitzar una bona gestió de la fertilització.
La disminució (1999/2018) de la utilització d’insecticides (- 34%) i de la de fungicides (- 17%) en el conreu de la poma i la reducció dels residus en que les mostres amb el límit màxim de residus inferior al 5%, han passat del 6% al 78% en el període 1998/2016.
L’estalvi d’hores de poda que representa la utilització de la prepodadora (50%) i les tisores elèctriques (20%) en la vinya; la importància dels regs de suport, de la capa herbosa, de l’estalvi del 20% de fitosanitaris i de la de no utilitzar herbicides.
La modernització dels treballs d’extracció del suro mitjançant la seva mecanització i la millora de les condicions de treball, dels procediments d’extracció i de la comercialització i valoració del suro i dels subproductes.
L’eficiència en el reg de pomeres amb la posada en marxa del projecte Giroreg amb més cent punts de control i la participació del sector productor fructícola. L’estalvi d’aigua ha estat del 36%.
Es considera de cabdal importància que els consumidors i la ciutadania coneguin les innovacions que es desenvolupen i que els sectors productors les apliquin a les seves explotacions, per contribuir a la millora i progrés de la societat i del país.
En aquest sentit es demana a institucions i administracions la necessitat la creació d’ens o figures de comunicació que realitzin aquesta funció.
El que fins ara es coneixia amb el nom de canvi climàtic comença a anomenar-se crisi climàtica. Ja no es tracta d’una teoria o predicció científica, sinó que els seus efectes es veuen en diversos àmbits, uns de més evidents i uns altres de més subtils. Però els éssers humans i les nostres organitzacions som lents a l’hora de reaccionar davant del que no ens agrada, i ara les conseqüències d’aquesta crisi s’evidencien amb les alteracions meteorològiques.
Sabem —i informes com els del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) ens ho confirmen— que l’àrea mediterrània va cap a un canvi en el règim de pluges, cada cop més irregularment repartides en l’espai i el temps, i que combinarà forts aiguats amb llargs períodes de sequera.
Doncs bé, la mandra de canviar els paràmetres de les actuacions, sobretot en l’àrea pública, són evidents, ja que es continua amb els criteris pre-canvi climàtic. Ara bé, això no és igual a tot arreu: a França, per exemple, fa més d’una dècada que s’analitzà quines zones podrien patir sequeres en funció de les dades disponibles aleshores i, posteriorment, s’engegà una sèrie d’actuacions públiques per a pal·liar-les.
Ara, quan després de dos anys es confirma l’alternança d’aiguats amb llargs períodes secs, s’inicia una nova etapa d’estudi sobre les mesures necessàries per a preveure inundacions i s’estudia què cal fer per a aprofitar una aigua que es malmet, per convertir-la en aigua útil per al terreny, les persones i els ecosistemes.
Potser cal que, a casa nostra, on sempre ens ha agradat mirar cap al nord, en prenguem nota o que comencem a canviar les mentalitats i les normes per a adaptar-nos als nous escenaris.
La Organització Mundial de les Nacions Unides per l’Agricultura i Alimentació (FAO) fa anys que treballa de forma intensa en tota la temàtica de sòls. Mitjançant el seu portal de sòls, accessible en diverses llengües, es fa una intensa activitat de promoció del valor dels sòls, protecció, difusió científica, activitats i comunicació.
La Dra. Rosa M. Poch, membre de la ICEA, catedràtica al Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl de la Universitat de Lleida és la presidenta del Panell Intergovernamental de sòls de la FAO (període 2018-2021). Gràcies a la seva tasca en el si de la FAO s’han traduït al català els materials divulgatius més recents sobre sòls publicats la FAO.
Aquest cartells donen missatges claus en relació a temàtiques concretes com les possibilitats del recurs sòls “EL TEU ALIAT SILENCIÓS”, l’amenaça de destrucció dels sòls “ELS NOSTRES SÒLS AMENAÇATS”, la importància dels sòls en la mitigació del canvi climàtic “SÒL I CANVI CLIMÀTIC”, i elements associats als factors formadors del sòls “COM ES FORMEN ELS SÒLS”.
Felicitem a la Dra. Rosa Maria Poch per la seva doble tasca tant en la seva activitat en les activitats intrínseques de la FAO com en la seva tasca de suport al reconeixement de la llengua catalana en aquesta institució.
La versió en català dels cartells la trobareu en aquests enllaços:
El qüestionament està servit. Són realment jardins o estem parlant de jardins arquitectònics i/o simbòlics o l’intent del paisatgisme naturalista basat en el camp, un mena d’acostament cap al jardí salvatge?
La particular interiorització de Gaudí de l’arquitectura i la natura, fan que el seu coneixement transcendeixi a unes formes i concepció de l’espai únic i inconfusible, així és doncs també en els espais enjardinats.
Just en un moment on s’enfronta als jardins romàntics, als meditatius, fent dels elements naturals, l’orografia, l’arquitectura i l’ornament, una obra personal i evocadora, arribant fins i tot a què la crítica del seu temps considerés precisament el Parc Güell, un exemple de creació de les més interessants de l’anomenat jardí contemporani, fora de tota ortodòxia dins la tradició i lluny de les noves orientacions en jardineria del seu moment.
Maria Mercè Compte
(Resum de la conferència als Amics de la UNESCO. Sant Cugat del Vallès, 13 de novembre de 2019)
Dins de les efemèrides internacionals que cada any se celebren, el passat 22 d’abril era el Dia de la Terra. No era una edició qualsevol: era la cinquantena.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 47.
Dinar i visita al celler Castell del Remei
S’ha celebrat a Girona la jornada “Impacte i valor d’algunes innovacions recents en el món rural”, organitzada pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya, la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona, en la que s’han donat a conèixer tant el detall com l’ impacte que aquestes innovacions han representat i, també, el valor econòmic o social que han aportat. D’entre totes les aportacions podem destacar:
El que fins ara es coneixia amb el nom de canvi climàtic comença a anomenar-se crisi climàtica. Ja no es tracta d’una teoria o predicció científica, sinó que els seus efectes es veuen en diversos àmbits, uns de més evidents i uns altres de més subtils. Però els éssers humans i les nostres organitzacions som lents a l’hora de reaccionar davant del que no ens agrada, i ara les conseqüències d’aquesta crisi s’evidencien amb les alteracions meteorològiques.
La Organització Mundial de les Nacions Unides per l’Agricultura i Alimentació (FAO) fa anys que treballa de forma intensa en tota la temàtica de sòls. Mitjançant 
Podem parlar de jardins de Gaudí realment?