Notes sobre el repte demogràfic

jul. 28, 2021

Antecedents

En l’àmbit mundial s’està donant el fenomen de concentració de la població en grans conurbacions, en detriment d’altres àrees geogràfiques. Aquest fenomen fruit de les oportunitats generades per l’anomenada economia d’aglomeració, tot i que té caràcter universal, es dona amb diferent intensitat a cada país.

Espanya no roman aliena a aquesta tendència, tot i que també té les seves pròpies particularitats, fruit de la seva història i model de desenvolupament, sent un dels països de l’àrea europea que pateix amb més intensitat aquest fenomen. No en va, el Banc d’Espanya, en el seu recent informe anual corresponent a l’any 2020, manifesta que “Espanya presenta un percentatge anormalment alt de territori deshabitat”.

Aquest fenomen també es veu agreujat pel que es denomina l’hivern demogràfic europeu, en què un una vegada més, Espanya es posa al capdavant, pel que fa a baixa natalitat i envelliment de la seva població

Sembla que, en els últims anys, les administracions públiques europees, estatals i autonòmiques estan començant a considerar aquests aspectes, introduint-los en les agendes polítiques, Així en el cas espanyol s’ha concretat en la creació d’un ministeri que engloba en el seu títol, dos grans temes que estan condicionant el nostre futur “Transició ecològica i repte demogràfic”, departament a què se li ha donat el rang de vicepresidència 4a,

Aquest ministeri ha posat en marxa el “Pla de recuperació: 130 mesures per combatre el repte demogràfic” i l’ha dotat amb 10.000 milions d’euros de pressupost.

El passat dia 31 de maig, responsables de la secretària per al repte demogràfic, van exposar via zoom a la ICEA el contingut del Pla.

Alguns comentaris

Arran de les explicacions rebudes, la ICEA va crear un grup de treball, que ha emès els següents comentaris:

• Per entendre el Pla, cal tenir present, no només en l’evidència demogràfica del nostre país, sinó també el programa Espanya 2050, els fons Next generation, el Pla de Recuperació Transformació i Resiliència, o l’Agenda Urbana entre d’altres.
• Que, per a l’elaboració de les 130 mesures, considerem que el ministeri ha fet un molt bon treball de diagnosi, si bé a escala metodològica, creiem que centrar l’anàlisi en les realitats municipals, pot desvirtuar la realitat, sent potser més útil per tenir una radiografia més operativa, prendre com a unitat d’anàlisi una basa ampliada com podria ser la comarcal com a mínim.
• Un aspecte que ens sembla fonamental és que la despoblació no és el problema de per se, sinó la conseqüència d’altres problemes múltiples i diversos, i segurament diferents segons àrees geogràfiques, i per tant també de teràpies particulars sent difícil fer un diagnòstic global.
• En tot cas, pel que fa a aquest últim aspecte, cabria una reflexió derivada de l’observació dels mapes demogràfics, on s’aprecia una concentració poblacional en el que podríem anomenar el gran Madrid, i l’arc Mediterrani, amb un buidatge de diferent intensitat a la resta peninsular.
• També es posa en evidència que ja no només perden població les petites localitats, sinó que ciutats mitjanes i fins i tot algunes capitals de província no són alienes a aquest problema, el que ens indica que ens trobem davant d’un problema profund i complex, i com a tal segurament requerirà solucions diverses. Un nou model de governança per a aquestes àrees determinades podria ser un primer pas per tenir una visió de conjunt i superar les visions sectorials pròpies de cada ministeri o organisme competent en cada matèria
• Així mateix creiem que l’agricultura, en el seu ampli sentit, difícilment pot ser l’únic motor per sortir d’aquesta situació, ja que tant la piràmide d’edat en aquest sector, com la incorporació de noves tecnologies, poden fins i tot reduir més la població activa en aquest sector.
• Considerem que cada territori té les seves peculiaritats i també els seus potencials, Seria interessant en funció d’aquestes anàlisis, i amb la participació local, poder desenvolupar projectes integrals, amb l’aplicació dels diferents fons europeus o estatals, i amb una implicació publicoprivada.
• Precisament aquest partenariat publicoprivat és un aspecte que no hem sabut veure massa reflectit en el programa de les 130 mesures.
• Si Espanya és clarament un país de serveis, i amb un interès renovat en la seva indústria, aquest interès es podria traslladar-lo a tot el territori veient les possibilitats d’una industrialització difusa en funció dels recursos de cada zona. No hi pot haver un sol vector de desenvolupament, en aquest sentit, el teletreball, el turisme de natura, la bio economia forestal, la transformació agroalimentària o un model energètic descentralitzat podrien ser alguns dels aspectes a considerar, acompanyat d’una bateria de mesures formatives, tenint també en consideració les variables locals.
• Un capítol a part seria el tractament de la immigració, fenomen sobre el qual pilota en gran part el nostre creixement demogràfic, i per al qual tampoc hem vist una política específica de cara als àmbits geogràfics que ens ocupen.
• I finalment, ens semblava oportú que s’establís des d’un inici el compromís de fer una avaluació ex post de les mesures executada, per tal d’anar adquirint saber fer per a futures actuacions.

Jaume Garriga i Pujol, in memoriam

jul. 16, 2021

Assabentada la Junta Directiva de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) de la sobtada mort del nostre soci Jaume Garriga, manifestem el nostre condol a la família i als amics. Com a record reproduïm l’escrit que ens ha fet arribar Ismael Santonja, soci de la ICEA:

El 28 de juny passat ens deixà en Jaume Garriga i Pujol, víctima d’un accident de tractor, mentre feia aquella feina que més li plaïa, la primera que va veure i viure: la feina de pagès.

Tenia plans —un nou camp al Papiol— per plantar més oliveres i adés, potser, plantar magraners en un camp de la família.

En Jaume va ser una persona molt inquieta i activa. D’esperit generós i idealista —en el més noble sentit de la paraula—, un treballador infatigable.

De molt jove, lluitador antifranquista, va patir detenció i tortura. Va formar part, com a regidor, del primer Ajuntament democràtic del seu poble, Molins de Rei.

Estudià enginyeria agrícola a l’Escola d’Agricultura de Barcelona. Un dels seus primers treballs fora de l’explotació familiar va ser a la finca dels Raventós al delta de l’Ebre, que aleshores era capdavantera europea en conreus hortícoles extensius. Va entrar a Lainco, on invertí la major part de la seva vida laboral. Però treballà en molts més llocs: tenia afany de coneixement.

L’afany de contribuir a aconseguir un món millor, sense estalviar sacrifici personal, el portà a les remotes terres del Txad, on va estar uns quants anys com a cooperant amb Intermón Oxfam.

Va treballar a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), al delta de l’Ebre. Posteriorment tornà al Baix Llobregat, contractat per Agroxarxa – Unió de Pagesos; més tard, fou tècnic en l’Agrupació de Defensa Vegetal d’Horta. Finalment, es reincorporà a Lainco.

A en Jaume, malgrat l’especialització en el camp dels tractaments fitosanitaris, li interessava tot de l’agronomia: els avenços tècnics i científics, però també els econòmics i socials. Mostrava una curiositat crítica sense límits, que abastava molts altres aspectes de la vida.

A la ICEA hi va ser des del començament. Participà en el Congrés de Cultura Catalana en aquells anys bulliciosos de la Transició. Va ser un membre molt actiu, conegut i apreciat per la Institució. La seva visió holística feia que no se circumscrivís a una sola secció, tot i que on va tenir més protagonisme va ser a la Secció de Protecció Vegetal —va arribar a ser-ne responsable—; també va participar en la Secció d’Estudis Rurals i en la Secció de Viticultura i Enologia, entre d’altres.

Era present en molts seminaris, jornades i congressos.

No fa gaire va fer un màster d’agricultura ecològica. Precisament voldria acabar aquestes notes en record d’en Jaume palesant la seva sensibilització i preocupació per les qüestions mediambientals. Participà activament en la transformació del sector fitosanitari cap a models més sostenibles. Actualment prestava els seus oliverars per experimentar amb nous tractaments respectuosos amb el medi ambient.

Ens deixà malauradament massa aviat.

Sempre recordarem aquell company dinàmic, respectuós, de somriure franc (quasi mitja rialla), encuriosit i rigorós, embrancat en mil quefers, però que trobava temps per donar un cop de mà quan algú li ho demanava. Ho havia donat tot per allò que ell creia que s’havia de lluitar.

Descansa en pau, amic Jaume.

Ismael-Eduard Santonja, soci de la ICEA

Imatge: Alimentem Collserola

Classe magistral del Dr. Jaume Porta a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida

maig 17, 2021

El passat 5 de maig, el Dr. Jaume Porta va impartir una classe magistral titulada «Perspectives professionals en ciències del sòl». La dissertació es va desenvolupar en el marc del Màster Interuniversitari de Gestió de Sòls i Aigües de la Universitat de Lleida (UdL). Fou un acte en format mixt, presencial i en línia, a la sala d’actes de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (ETSEA) de Lleida, en el Campus Agroalimentari de la UdL. La conferència va ser presentada pel Dr. Ramon Batalla, del Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl (DMACS) de la UdL. A causa de les restriccions sanitàries, es van limitar el nombre d’assistents i la durada de l’acte, però hi havia la possibilitat de connectar-s’hi remotament. L’exposició fou seguida per més de cent persones (entre assistents presencials i virtuals): estudiants, col·laboradors i col·legues professionals del Dr. Jaume Porta, tant a Espanya com a Llatinoamèrica, especialment.

El Dr. Jaume Porta realitzà un repàs molt interessant de les funcions del sòl; per a cada funció, va esmentar la necessitat de conèixer-la i, també, la perspectiva de les demandes de professionals. En definitiva, feu èmfasi en la necessitat d’aprofundir en l’estudi del sòl i d’implementar solucions i desenvolupaments d’acord amb criteris científics, tecnològics i de sostenibilitat. Foren abundants els exemples fotogràfics amb les seves acotacions, que van mostrar l’experiència professional del Dr. Jaume Porta al llarg de la seva vida professional com a edafòleg i la seva trajectòria de més de quaranta anys com a professor de l’ETSEA, un centre on s’han format nombroses generacions de professionals de l’agronomia i al qual ell ha contribuït amb els coneixements aprofundits sobre la ciència del sòl. Amb la valoració del llarg recorregut realitzat i el progrés científic associat, va deixar entreveure la importància de la ruta que queda per traçar tenint en compte els reptes de la seguretat alimentària, els riscos que afronta el manteniment dels sòls i la rellevància dels seus serveis —ara revalorats—, com el manteniment de la biodiversitat o la mitigació del canvi climàtic. Va animar especialment els estudiants del màster que seguien la conferència a treballar en la seva vocació científica en relació amb l’estudi dels sòls, així com a investigar les grans possibilitats que encara es poden desenvolupar.

Finalitzada la classe va tenir lloc un acte de reconeixement de la tasca docent del Dr. Porta a la UdL. El director del DMACS, Dr. José Antonio Martínez, va tenir paraules de reconeixement de la gran influència del Dr. Porta en la seva carrera professional i també en la de molts professors del Departament presents a la sala. Va destacar el seu caràcter de treballador incansable i de científic amb una passió intensa pels sòls i l’estudi de camp (especialment, pel que fa a les descripcions de perfils en camp, de les quals ha estat sempre un gran impulsor).

L’actual rector de la UdL, Dr. Jaume Puy, va recordar la figura del Dr. Jaume Porta en el seu període com a rector. Des d’aquest càrrec va dur a terme un intens ritme de canvis d’estructura i també arquitectònics, que han deixat una pregona petjada urbanística a la ciutat de Lleida. Va destacar la seva passió pels llibres i les seves publicacions, fent referència al fet que la singular biblioteca principal de la UdL duu el nom de Jaume Porta.

La Dra. Rosa M. Poch va completar la sessió amb una visió d’altres treballs científics del Dr. Porta i va llegir unes paraules de felicitació escrites pel president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Dr. Joandomènec Ros. També va fer referència a la seva activitat a la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’IEC, amb aportacions rellevants a l’estudi dels sòls i diverses anècdotes (com la de la defensa del manteniment de l’accent diacrític del mot sòl).

Finalment, l’actual director de l’ETSEA, Dr. Jordi Graell, va aprofitar per a recordar el suport a la formació acadèmica de rigor en la qual ha insistit sempre el Dr. Porta, amb la recerca d’aquelles entitats que poguessin aportar una educació científica sòlida per a incorporar nous coneixements i enfocaments. Va comentar el seu cas personal com a exemple.

La cerimònia va acabar amb el lliurament al Dr. Jaume Porta d’un llibre d’homenatge, titulat Medi ambient i ciències del sòl. Miscel·lània homenatge a Jaume Porta, editat per membres del DMACS i publicat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), entitat de la Diputació de Lleida. És una obra que recull treballs científics, ressenyes i anècdotes de col·laboradors del Dr. Jaume Porta en el decurs dels seus anys de docència i recerca a la UdL i que és accessible en obert.

Miquel Aran
ICEA. Secció de Sòls

Algunes reflexions sobre Nutriscore i el debat actual

març 12, 2021

Escrit per Karen Hoberg (Natureco) i Lourdes Viladomiu (Universitat Autònoma de Barcelona, UAB)

Nutriscore és un sistema d’etiquetatge —o un distintiu frontal— per als productes alimentaris, que està generant un gran debat. Es vol que aquest sistema d’etiquetatge sigui obligatori a tots els països de la Unió Europea (UE) en el marc de l’estratègia «From farm to fork». És un sistema dissenyat a França que utilitza un algoritme senzill per a caracteritzar els aliments en cinc categories segons la seva qualitat nutritiva i que atorga un color a cada categoria (en format de semàfor). El color verd s’assigna a aquells aliments considerats molt adequats per a la dieta i, per contra, el color vermell s’assigna als aliments dels quals es desaconsella el consum a causa dels efectes negatius que tenen per a la salut humana. A Espanya —igual que a Itàlia—, el debat ha sorgit pel fet que alguns dels productes característics de la dieta mediterrània tenen una classificació negativa en el semàfor de Nutriscore. En el marc del debat, ens plantegem les preguntes següents.

Què aporta l’etiqueta pel que fa a informació nutricional?

Actualment, els valors nutricionals són obligatoris en l’etiquetatge dels aliments (reglament 1169/2011). Tots els productes contenen un detall del contingut nutricional. Si el consumidor vol, pot seleccionar els productes fixant-se en el seu contingut en sucres, greixos o proteïnes. Com que ja disposem d’informació àmplia, ens sembla que l’etiqueta Nutriscore no aporta res de nou al consumidor preocupat pel contingut nutricional dels productes que consumeix.

Nutriscore és una etiqueta útil i apropiada per a comunicar-se amb el consumidor actual?

El plantejament de Nutriscore és comunicar sense utilitzar paraules, recorrent a una imatge senzilla. És, per tant, una informació simple, fàcilment comprensible i que, classificant els aliments en cinc categories, pretén influir en les decisions dels consumidors orientant-los cap a productes més saludables. Però aquesta simplificació acaba sent una contradicció per la complexitat d’establir què és una dieta correcta. L’algoritme no inclou el valor fonamental de les vitamines, els minerals i altres compostos. Tampoc no ens diu res sobre la quantitat ni la freqüència del consum recomanat de cada aliment. Nutiscore perd, per tant, les orientacions tradicionals de la piràmide dels aliments i ens fa creure que una ingesta il·limitada de productes inclosos en la categoria verda és apropiada.

Els defensors de l’etiqueta diuen que cal acompanyar-la d’una gran tasca d’educació, però els dietistes i educadors creuen que l’etiqueta genera més problemes dels que vol o pot resoldre.

Per què Nutriscore posiciona malament alguns productes i, en canvi, tan bé alguns altres?

Nutriscore està pensat més aviat per als productes processats que amaguen sovint ingredients calòrics i greixosos, però s’està aplicant també a productes sense transformació o poc transformats. La gran polèmica de l’oli d’oliva deriva de la definició del producte, que en termes de l’algoritme el fa poc aconsellable, perquè té un alt contingut calòric i en greixos, però no té en compte la importància que té per al metabolisme.

D’altra banda, els substituts químics del sucre dels productes light no es consideren negatius, sinó tot el contrari: això fa que el color que Nutriscore assigna als refrescos de cola light sigui millor que el que assigna a un suc de poma natural. Nutriscore tampoc no introdueix cap informació sobre els sistemes de conreu utilitzats, siguin cultiu ecològic o amb menor ús de pesticides i altres continguts nocius.

És possible millorar la iniciativa?

Totes les opcions que hem considerat van en contra de la simplicitat que vol incorporar Nutriscore. Es podria intentar millorar el sistema de càlcul fent que permetés una distinció entre els diferents factors que formen part d’una dieta saludable; es podria combinar el color amb algun altre element informatiu; es podria diferenciar a priori entre categories de productes i permetre, així, una avaluació més acurada (per exemple, comparar els greixos de la mantega amb els de l’oli d’oliva), o es podria limitar l’etiqueta als aliments transformats (però quina és la frontera de «transformació»?). No veiem cap opció fàcil per a millorar la iniciativa.

La cinquena i última qüestió és plantejar alternatives a la proposta actual.

Molts sectors pensen que l’ús de Nutriscore no ha de ser obligatori —d’aquesta manera, Nutriscore quedaria com una iniciativa de les indústries interessades—, però d’altres creuen que aquesta etiqueta s’hauria de prohibir, perquè acabarà confonent el consumidor. Per tant, creiem que l’alternativa implica continuar treballant en una conscienciació més gran del consumidor que li permeti obtenir una educació suficient en dietètica i nutrició, així com estudiar l’impacte dels impostos que s’estan introduint en el consum de greixos i sucres.

En conclusió, pensem que Nutriscore és una iniciativa innecessària i enganyosa, que no s’ajusta al que hauria de ser la filosofia de l’estratègia «From farm to fork» i que tracta el consumidor com si fos un illetrat.