abr. 26, 2023
-
He llegit en una entrevista que li van fer que la reutilització d’aigua regenerada està estigmatitzada. Per què?
La percepció pública, cultural, normativa i, fins i tot, religiosa considera que la prevenció sanitària i especialment la higiene de l’aigua i els aliments són factors determinants del progrés humà i social. Aquesta percepció va adquirir una rellevància històrica el 1855 a Londres, quan John Snow, metge de la reina d’Anglaterra, va demostrar experimentalment (primera vegada en la història) que l’epidèmia de còlera que afectava la població de Londres era causada pel consum d’aigua d’una font pública que la captava en el riu Tàmesi i que estava «contaminada» pels abocaments d’aigües residuals de les poblacions situades aigües amunt. Aquesta incidència sanitària va impulsar l’estratègia normativa que els proveïments públics d’aigua han de realitzar-se a partir d’aigua d’una gran qualitat, lliure de contaminació. La cerca d’indicadors biològics de contaminació, més enllà de les observacions purament visuals, va contribuir al desenvolupament de la microbiologia de l’aigua, disciplina científica que iniciava el seu desenvolupament en aquells moments.
La preocupació essencial que la reutilització de l’aigua suscita entre la ciutadania i les autoritats resideix en el fet que la font d’aigua utilitzada per al procés de regeneració és precisament una aigua residual, la qual cosa els porta a pensar que la reutilització pot propiciar unes condicions sanitàries com les que es van registrar durant l’epidèmia de còlera de Londres o les registrades posteriorment en altres llocs del món. Per tot això, el gran repte de la reutilització de l’aigua és demostrar que els processos tècnics proposats i utilitzats actualment per a regenerar l’aigua permeten obtenir una aigua de qualitat microbiològica i química adequada per a protegir la salut humana i ambiental.
Són cada vegada més els projectes de regeneració i reutilització de l’aigua que han aconseguit transmetre a la població i les autoritats sanitàries una correcta percepció de l’eficàcia sanitària del procés de regeneració, cosa que facilita l’acceptació pública de l’aigua regenerada com a font alternativa de recursos. Els usos previstos per a l’aigua regenerada han anat ampliant-se: des dels més tradicionals «no potables» (l’aigua no és ingerida per les persones), com el reg agrícola i de jardineria, fins als més avantguardistes «potables» (l’aigua regenerada és ingerida per les persones), bé sigui després de la seva dispersió i mescla amb masses d’aigua naturals (aqüífers o embassaments) o bé mitjançant la ingestió directa de l’aigua regenerada després de la seva incorporació a la xarxa de proveïment. La reutilització potable que es realitza en l’Estació Espacial Internacional és, sens dubte, l’exemple més emblemàtic de la reutilització potable directa.
- Quina valoració fa de la gestió de les aigües depurades a Espanya?
La gestió de les aigües depurades a Espanya té com a principal referència normativa la Directiva 91/271, que té per objectiu aconseguir que la qualitat de les aigües depurades asseguri la protecció i, fins i tot, la millora de la qualitat del medi ambient receptor, siguin lleres, estuaris o la mar oberta. Els plans de sanejament de les comunitats autònomes han implantat les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) adequades per a satisfer aquests requisits, malgrat que encara quedi un petit nombre de casos per atendre, que es deuen principalment a qüestions competencials i pressupostàries (molt rarament a qüestions tècniques).
Les autoritats comunitàries estan ultimant la revisió i l’actualització de la Directiva 91/271, en la qual s’inclouran nous paràmetres de qualitat, es modificaran els límits numèrics màxims permesos i s’adoptaran noves formes de vigilància i seguiment de la qualitat dels efluents depurats i els mitjans receptors.
La consideració dels actuals i futurs efluents depurats com a font de recursos addicionals per a la seva regeneració posterior ha de portar a uns millors nivells de depuració de les aigües residuals, fins a aconseguir unes cotes superiors a les mínimes requerides per la directiva actual o per la que la substituirà en un futur. Aquesta qualitat més elevada dels efluents depurats beneficiarà el medi ambient receptor i contribuirà al fet que les estacions de regeneració d’aigua (ERA) produeixin una aigua regenerada de més qualitat i més regular.
La comunitat autònoma de la Regió de Múrcia va incorporar en el seu pla de sanejament del 2001 la provisió que el cànon de sanejament que paguen els usuaris de l’aigua urbana serveixi per a pagar tant la depuració de les aigües residuals com la regeneració posterior per a usar-la en reg agrícola. Els usuaris autoritzats capten l’aigua ja regenerada a la sortida de l’EDAR+ERA i la impulsen amb mitjans propis fins als punts d’emmagatzematge de l’aigua de reg.
En definitiva, la depuració de les aigües residuals en una regió de clima mediterrani com la nostra, caracteritzada per una notable (i creixent) irregularitat pluviomètrica, ens anirà portant cap a una «conjunció» de la depuració i la regeneració que permeti la disponibilitat de nous recursos per a un gran ventall d’usos: des dels tradicionals «no potables» fins als més avantguardistes «usos potables» en un futur. Convé ressaltar que la regeneració d’aigua en les zones costaneres (abans que l’efluent depurat s’aboqui a la mar) genera recursos nets addicionals per al cicle local de l’aigua, mentre que en les zones de l’interior la regeneració només permet una millor gestió dels recursos, però no aporta recursos addicionals: l’aigua regenerada és de més qualitat que la simplement depurada, però no altera el balanç de recursos hídrics.
- A quins desafiaments creu que s’enfronta la societat en relació amb l’aigua?
Les previsions dels estudis de canvi climàtic indiquen que les regions de clima mediterrani com la nostra (tant peninsular com costanera) registraran una intensificació de la seva tradicional irregularitat pluviomètrica. Continuarà havent-hi períodes de sequera i d’inundació com fins ara, però amb la diferència que aquests fenòmens climatològics es faran més marcats i més irregulars: sequeres més prolongades i pluges més intenses (amb possibles inundacions). En realitat, aquest comportament ja s’ha anat registrant des de fa diverses dècades, encara que hagi estat la sequera iniciada el 2021 la que s’ha prolongat més temps, fet que ha causat una reducció excepcional de les nostres reserves.
El gran desafiament que presenta la «irregularitat pluviomètrica» requereix un reforç de la «regulació hidrològica»: en definitiva, cal emmagatzemar aigua durant les èpoques d’abundància per a poder utilitzar-la en èpoques d’escassetat, utilitzant aqüífers, embassaments i basses de les grandàries més variades. I haurem de sumar-hi l’estalvi i l’ús eficient de l’aigua, a més de les estratègies més avantguardistes de regeneració i dessalinització tenint molt en compte la dependència energètica que comporta cadascuna.
Com a font d’inspiració, la regió del sud de Califòrnia, que gaudeix d’un clima mediterrani com el nostre, on s’han registrat sequeres més intenses fins i tot que la que ara ens afecta, on viuen vint milions d’habitants en un territori d’uns 50 000 km² i amb una pluviometria similar a la de Múrcia i Almeria, ha conclòs que la reutilització de l’aigua és una estratègia inevitable per a ells i han invertit més de 16 000 milions de dòlars per disposar de 750 hm³ d’aigua regenerada el 2035. Aquesta aigua els ha de permetre recarregar els seus aqüífers (històricament sobreexplotats), que passaran així a ser noves fonts de recursos per al proveïment d’aigua potable a les seves poblacions.
- Catalunya viu la major sequera de la seva història, fins al punt que s’han posat en marxa restriccions en l’ús de l’aigua. Creu que aquesta sequera és a causa del canvi climàtic? Creu que aquest tipus de restriccions seran la tònica habitual dels propers anys?
L’episodi de sequera que travessa Catalunya és un més dels que tradicionalment s’ha registrat en el passat, tal vegada una mica més prolongat. El clima mediterrani en el qual ens trobem es caracteritza precisament per això: una irregularitat pluviomètrica, que fins ara hem resolt amb estratègies de «regulació hidrològica». L’episodi de sequera del 2008-2009 forma part d’aquesta sèrie històrica. És un comportament similar al que s’ha registrat en una altra regió de clima mediterrani de l’hemisferi nord com és Califòrnia. Califòrnia pot servir-nos com a font d’inspiració del que pot ocórrer en els nostres territoris i del que es pot fer per a resoldre-ho.
Des del començament del segle actual, Califòrnia ha tingut un episodi de sequera cada dos o tres anys. El més intens i prolongat (cinc anys) es va registrar entre el 2012 i el 2017. El més recent s’ha prolongat des del 2020 fins a principis del 2023 (tres anys). El que més crida l’atenció d’aquest últim és que les intenses pluges i nevades registrades durant unes poques setmanes de gener i febrer del 2023 han omplert els embassaments fins a més del 70 % de la seva capacitat i han cobert les muntanyes de fins a tres metres de neu (i molt més en alguns casos). Tot això ha portat a una ràpida transició des de la penúria d’aigua per sequera fins a la preocupació per les inundacions a causa del desglaç accelerat que les temperatures primaverals estan causant en aquests gruixos històrics de neu.
Els estudis de canvi climàtic i les experiències ja registrades en regions de clima mediterrani indiquen que aquestes restriccions d’aigua seran habituals, tret que ens adaptem a la nova realitat climatològica i adoptem estratègies de gestió diferents de les tradicionals: més estalvi i un ús més eficient de l’aigua, més regulació hidrològica —i més diversa— i més regeneració i dessalinització de l’aigua. Tot això s’ha de fer d’acord amb les necessitats i disponibilitats locals.
- Com pensa que aquesta sequera afectarà el sector agrícola?
A curt termini, la situació d’excepcionalitat hidrològica i fins i tot d’emergència hidrològica ens portarà a una interrupció dels subministraments regulars i necessaris d’aigua per a l’agricultura (i altres usos), amb les consegüents pèrdues de producció, econòmiques, d’ocupació i socials que tot això comporta. El recurs a fonts d’aigua marginals ajudarà a mitigar la falta d’aigua fins que arribin les pluges. La nostra experiència històrica i la recent de Califòrnia indica que aquestes pluges arribaran, fins i tot amb una intensitat notable. Les solucions estructurals requereixen una mínima planificació i un temps d’implantació.
A mitjà i llarg termini, considerant que fins i tot després d’un període d’emergència hidrològica les pluges tornaran a produir-se (Califòrnia n’és un exemple il·lustratiu), convindrà adoptar les estratègies capaces de captar tota l’aigua de pluja possible tant per a evitar les inundacions com per a assegurar una retenció el més gran possible de recursos. Les actuacions dels gestors hídrics de Califòrnia durant aquestes últimes setmanes demanen assegurar que els embassaments s’omplen d’aigua, però assegurant la protecció necessària davant les possibles inundacions aigües avall. Els agricultors estan adoptant una nova pràctica agrícola que consisteix a deixar que una part dels seus terrenys de cultiu s’inundi amb cabals excedentaris (a manera de planes d’inundació, en cultius tolerants) a fi de promoure la infiltració d’aigua en el sòl i la recàrrega dels aqüífers.
- Califòrnia fa quatre anys que viu un període de sequera. Com es preparen allí per a una sequera continuada?
L’episodi de sequera més recent que ha afectat Califòrnia es va iniciar progressivament l’any 2020 i ha acabat bruscament durant els mesos de gener i febrer del 2023.
A més de les iniciatives adoptades per les autoritats hídriques (retenir aigua en els embassaments assegurant la protecció davant les previsibles avingudes per desglaç accelerat de neu) i les pràctiques agrícoles d’inundar temporalment una part dels terrenys de cultiu com a manera de recarregar els aqüífers, les ciutats del sud de Califòrnia (un territori d’uns 50 000 km², on resideixen més de vint milions de persones, amb una pluviometria com la de Múrcia i Almeria) han invertit més de 16 000 milions de dòlars per a obtenir uns 750 hm³/any (2 hm³/dia) d’aigua regenerada de cara al 2035 mitjançant regeneració avançada (purificació). Un cop regenerada, infiltraran aquesta aigua en els aqüífers propers per a l’emmagatzematge, la distribució natural i la captació posterior per a proveïment públic.
- Malgrat les diferències, hi ha alguna cosa de les que fan allí que puguem aplicar aquí?
El fet que Califòrnia i Espanya formin part de les regions de clima mediterrani i a més estiguin situades a unes latituds geogràfiques tan similars en l’hemisferi nord ens ofereix una font d’inspiració d’un valor enorme. Califòrnia és com la nostra «bessona climatològica» (usant la terminologia informàtica actual), que, per circumstàncies climatològiques naturals, registra anticipadament fenòmens pluviomètrics i hidrològics com els que molt bé podríem experimentar nosaltres en un futur molt immediat o que, fins i tot, ja estem experimentant.
- En relació amb l’aigua, què fem bé al nostre país? I què fem malament?
Si hagués de ressaltar tres facetes que ens diferencien dels californians en la manera de gestionar l’aigua, indicaria les següents:
1) La consideració de bé públic o privat dels recursos hídrics. Mentre que a Califòrnia l’aigua és majoritàriament (més del 80 %) un recurs privat, en els nostres territoris l’aigua és un recurs públic gairebé íntegrament, excepte casos molt concrets en els territoris insulars. La tradició minera durant la fundació del Golden State (1850) fa que la possessió del sòl comporti la possessió de tot el que hi ha sota la superfície. Encara que aquesta circumstància limita la capacitat normativa de les autoritats hídriques, les circumstàncies pluviomètriques i demogràfiques més recents han anat permetent avanços cap a una gestió estatal integrada, fins i tot d’aquestes aigües privades.
En el nostre cas, la consideració de l’aigua com a bé públic ofereix unes possibilitats d’actuació que convindrà impulsar en un futur pròxim, mitjançant la concertació i els acords pragmàtics, en els quals els californians són experts.
2) El nostre model preferent de gestió integrada dels recursos, que combina en una sola entitat pública la gestió dels recursos hídrics naturals i la gestió de les aigües usades (aigües residuals, amb la seva depuració), del qual la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua és un exemple. A Califòrnia és molt freqüent que les entitats de proveïment d’aigua tinguin un estatut jurídic diferent de les entitats dedicades al sanejament i la depuració. Encara que nosaltres disposem d’un nombre creixent d’entitats de gestió integrada de tots dos recursos, les possibilitats d’actuació —concretament en el sector de la regeneració i la reutilització de l’aigua— tenen un notable interval de progrés. La capacitat de les entitats californianes per a establir acords de benefici mutu (integrar els costos i els beneficis) compensa a la pràctica la seva separació de responsabilitats. N’és un exemple el projecte Groundwater Replenishment System, un projecte emblemàtic a escala mundial que va sorgir com a resultat de la col·laboració entre l’Orange County Water District (OCWD) i l’Orange County Sanitation (OCSan). En definitiva, implanten la gestió integrada del recurs seguint l’estratègia del «cas per cas».
3) Els consums unitaris d’aigua tan diferents, tant per a usos domèstics com agrícoles. Mentre que els consums domèstics d’aigua a Califòrnia són generalment superiors als 500 litres per habitant i dia, els registrats en l’Àrea Metropolitana de Barcelona estan xifrats en menys de 110 litres per habitant i dia. És evident que un esforç per a estalviar aigua entre la població californiana produeix més beneficis que si es planteja davant la població de l’àrea de Barcelona. Vist des d’una altra perspectiva, ser un gran consumidor d’aigua ofereix un «matalàs amortidor» quan arriba el moment de fer estalvis. Així és com ho solen caracteritzar en aquelles terres.
En el sector agrícola, les seves dotacions d’aigua solen ser de l’ordre d’11 000 metres cúbics per habitant i any, mentre que en les nostres latituds aquesta dotació sol ser inferior als 6 000 metres cúbics per habitant i any. Tal com passa amb el consum domèstic, aquestes dotacions tan elevades d’aigua ofereixen un «matalàs amortidor» durant els episodis de sequera.
En definitiva, disposem de models i instruments adequats per a la gestió integrada de l’aigua, així com d’uns consums i dotacions d’aigua tradicionalment més sostenibles. Califòrnia ens ofereix un exemple anticipat en el temps tant de quin pot ser el nostre règim pluviomètric futur com de formes operatives d’adaptar-nos-hi.
abr. 23, 2023
La situació d’emergència actual i el difícil estiu que es preveu han fet que des de la ICEA intentem aportar elements que enriqueixin el debat sobre possibles escenaris de futur. Com recordava recentment l’Organització de les Nacions Unides (ONU), cal tenir presents tres característiques sobre la disponibilitat d’aigua: a) és vital per a la vida humana, b) és necessària per a la producció alimentària i c) condiciona els ecosistemes.
Catalunya es troba en un estat de sequera crític. Això no només és un fet a casa nostra. Des del 2018, Europa té un règim de precipitacions inferiors al normal, que també s’ha vist agreujat aquest any per un descens encara més acusat de les pluges, que s’ha combinat amb unes temperatures superiors a les normals per l’època de l’any, cosa que ha propiciat que hi hagi més evapotranspiració.
Si fem un repàs a països tan diferents com Israel o França, veiem que el primer ja fa molts anys que té l’ús eficient de l’aigua com un dels seus objectius prioritaris. S’hi ha fet un desenvolupament notable de tecnologies, investigació i educació, per la qual cosa ha esdevingut un dels països modèlics en aquest aspecte. Només cal dir que prop d’un 90 % de l’aigua utilitzada per a l’agricultura és reciclada.
A França, ja en temps del president Nicolas Sarkozy, es van dur a terme una sèrie d’accions per a mitigar una futura falta de precipitacions, actuacions que ara es veuen reforçades pel govern actual, que, davant d’un escenari d’una disminució d’un 30 % de les disponibilitats d’aigua de cara al 2050, ha endegat un pla de xoc que inclou noves bases d’emmagatzemament, modernització de totes les infraestructures actuals —per a evitar al màxim pèrdues i fuites— i reutilització d’aigües reciclades.
A casa nostra sembla que anem bastant més endarrerits: primer, per una divisió administrativa absurda, pel fet de tenir dues autoritats competents en funció de si són conques externes (Confederació de l’Ebre) o internes (Generalitat de Catalunya), però també per una manca d’accions decidides pel que fa a noves infraestructures que evitin les destrosses dels aiguats sobtats i retinguin l’aigua per a futures aplicacions, la modernització de regadius o la reutilització d’aigües reciclades. Fins i tot anem endarrerits en la planificació hidràulica de les conques pròpies.
Sembla que ho deixem tot en mans de les dessaladores —fan molta feina, però no la fan tota— o de la bona voluntat de la col·laboració ciutadana, i esperem que plogui, quan el problema és clarament estructural. Segons el rànquing del World Resources Institute, ens trobem en una posició més dolenta que Itàlia o Tunísia, per exemple. Això sembla indicar que caldrien accions decidides tant pel que fa a la demanda com a l’oferta d’aigua.
Per contribuir al debat, des de la ICEA hem organitzat una jornada que tindrà lloc el 8 de maig i s’estructurarà en tres blocs:
- Un primer bloc sobre el panorama actual de l’aigua al nostre país i quines són les conseqüències de la sequera.
- Un segon bloc en què s’analitzaran dues classes d’agricultura —la de regadiu i la de secà—, així com els efectes de la manca d’aigua en el medi natural.
- I, finalment, un tercer bloc en què els regants exposaran la necessitat d’un pacte de l’aigua, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) ens parlarà de canvis a conreus amb menys necessitats d’aportacions hídriques, i la Xarxa per a la Conservació de la Natura ho farà sobre sistemes diferents de gestió d’aquest medi.
La sessió serà oberta al públic i trobareu tota la informació en l’enllaç següent de l’agenda de la ICEA.
Jordi Sala
President de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA)
març 6, 2023
La ICEA entrevista Ángel López (Múrcia, 1940), enginyer industrial, doctor pel Departament d’Enginyeria Mecànica i de la Construcció Industrial de la Universitat de Girona (UdG), pel Departament d’Infraestructures del Transport de l’ETSICCP de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i pel Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona (UB). Ha desenvolupat la seva activitat com a enginyer en la indústria i com a docent a la universitat, activitats que ha simultaniejat amb les de consultor.
Col·laborador de la Fundació La Caixa, va coordinar els estudis sobre els mitjans rurals de Girona i Barcelona, posteriorment publicats per La Caixa com a Jornades agràries de les comarques gironines i Jornades agràries de les comarques de Barcelona.
Va dirigir el Màster de Direcció Tècnica i va ser el promotor de la Càtedra de Processos Industrials Sostenibles, de la qual va ser el primer director. Els seus eixos d’estudi han estat: el que actualment es coneix com a economia circular, i potenciar els usos de les energies fotovoltaica, nuclear i d’hidrogen.
El 22 de febrer va impartir una xerrada per als socis de la ICEA al restaurant Antic Forn de Barcelona sobre la seva tesi doctoral, que es basa en l’activitat agroramadera a les comarques de ponent i sobre com aquesta afecta les aigües.
En què ha consistit el seu treball?
Estudiar la zona occidental de la Depressió Central catalana, destacant les terres dedicades als cultius en secans i regadius. Determinar les pressions entròpiques que hi exerceixen les activitats agroramaderes i els possibles efectes que poden tenir sobres les aigües subterrànies i superficials.
De quines dades ha partit? Quines bases de dades o estadístiques destacaria?
Estudis de l’IGME, de la DG Aigua, de l’ACA, del DARP de la Generalitat: les DUN d’usos de sòls agrícoles i rendiments productius del DARP, les explotacions de bestiars porcí i aviari: localització i censos del DARP; consums de fertilitzants minerals de l’ANFFE (Associació Nacional de Fabricants de Fertilitzants); consums de productes fitosanitaris segons AEPLA (Associació Empresarial per a la Protecció de les Plantes), i de l’Institut Aragonès d’Estadística (IAEST). I, fonamentalment, de la base de dades facilitada per la CHEbro sobre els resultats analítics de les aigües subterrànies i superficials en la zona estudiada durant prop de trenta anys.
Ha tingut algun tipus de suport econòmic per a realitzar aquesta tesi?
Cap suport econòmic; amb un dels directors del treball he realitzat una bona part de les sortides de camp, viatges amb altres alumnes de la UB pel territori i, en una ocasió, una sortida amb tres professors, dos de la UB i el tercer de la UPC.
Imagino que ha pogut visitar la zona i parlar amb algun dels agents locals. Què li ha aportat parlar amb gent de la zona?
Un treball d’aquest tipus sense interlocutors no tindria sentit; les entrevistes formals amb persones destacades dels regants, administradors de l’aigua, empreses de gestió de residus i altres amb les persones trobades a l’atzar en les sortides de camp realitzades han servit com a elements de retroalimentació per a reconduir aspectes de la recerca. En total, he realitzat catorze sortides de camp d’un o de dos dies i he recorregut més de 4.000 km, per a situar-me sobre els aspectes geogràfics del terreny.
Quins resultats destacaria?
Tots han servit per a aconseguir un mateix fi. Les pressions sobre la zona són les que determinen els efectes, aparentment finals, sobre les aigües. Les pressions no s’exerceixen sense les forces d’algú; en aquest cas els agricultors i ramaders només són els elements visibles d’una cadena de fets. Ells, a diferents nivells, sempre actuen de la mateixa forma: intenten aconseguir el creixement i la producció dels cultius i de bestiar i assegurar-se la supervivència econòmica. Les pressions són el resultat del conjunt de forces de tots els que, d’una forma o altra, intervenen en la zona.
Sobre els productes utilitzats en l’agricultura, es poden considerar quantitats importants o poc significatives?
Respecte als fertilitzants i productes fitosanitaris (Pfs), hem treballat amb les mitjanes anuals en sèries de sis a setze anys, i els seus valors són significatius. Respecte als residus generats en les explotacions de ramaderia estabulada porcina i aviària, són valors elevats que haurien de ser tractats en processos adequats per a la seva reducció i posterior utilització. Desconeixem com ha estat la seva utilització final.
Sobre productes i residus ramaders, afecten l’activitat agrícola de la zona?
Teòricament contribueixen a l’activitat agrícola, però la pressió que exerceixen en la zona sí que afecta, com a mínim, les aigües i haurien d’afectar els sòls, encara que aquest aspecte només és un criteri, ja que en l’estudi no hem inclòs les anàlisis de sòls.
AIGÜES SUPERFICIALS I SUBTERRÀNIES
Respecte a les aigües subterrànies, sabem on estan, com es comporten i què contenen?
Les masses d’aigües subterrànies en aquesta zona estan perfectament delimitades i estudiades des de fa força temps per l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya). A més, han estat estudiades per nombrosos investigadors al llarg dels últims setanta anys.
El contingut de les aigües subterrànies és el resultat de tres accions: dilueixen els compostos de les roques del sòl per on circulen, resulten afectades per la qualitat de les aigües que els arriben procedents de la capa no saturada dels sòls, bé sigui per la pluviometria o altres abocaments, així com les aigües procedents dels regadius; en tots els casos poden contenir elements procedents dels abocaments sobre els sòls, en general, i els agrícoles, en particular, bé siguin fertilitzants minerals i també restes de Pfs hormonals d’acció agrícola o ramadera, o metabòlits d’aquests. I tampoc no s’han d’oblidar els efectes de les extraccions d’aigües subterrànies i la seva contribució a la qualitat de l’aqüífer.
Totes les substàncies presents en les aigües subterrànies són atribuïbles a l’activitat humana?
En l’actualitat la zona compta amb una gran xarxa de tractament d’aigües residuals urbanes. Però fa anys això no era així: s’abocaven sense ser adequadament tractades a rius, rieres, pous negres, etc. Es pot agregar, sense equivocar-se molt, que sense els efectes de l’acció humana les aigües subterrànies només contindrien els minerals prèviament continguts abans de la seva entrada en les zones de recàrrega i els dissolts en el seu recorregut subterrani.
Hi ha alguna correlació entre els continguts de les masses d’aigües superficials i masses subterrànies?
En més o menys temps, les aigües subterrànies en situació de no confinades finalitzen el recorregut aflorant i donant lloc a fonts, rierols o abocant-se finalment a cursos fluvials o a la mar.
En el cas estudiat, les masses no confinades finalitzen en els rius, en aquest cas en els petits afluents del Segre mitjà i baix o sobre el mateix Segre o el seu al·luvial; de manera que la major part dels continguts que es troben en les masses subterrànies també es troben en les masses superficials, amb una diferència a causa de la velocitat i dilució més grans en les superficials respecte a les subterrànies: les concentracions són més elevades en aquestes últimes.
DISRUPTORS ENDOCRINS
Què són els disruptors endocrins?
En el treball no s’estudien, arribem a aquests quan busquem els possibles efectes adversos dels Pfs o els seus metabòlits presents en les aigües.
Em remeto al que escriu el doctor Nicolás Olea de Laboratori de Recerques Mèdiques de l’Hospital Clínic de la Universitat de Granada:
S’ha encunyat el terme disruptors endocrins per a definir el conjunt heterogeni de compostos químics, contaminants mediambientals, que interaccionen amb el sistema endocrí. El sistema endocrí funciona a través de la secreció interna de missatgers químics ―les hormones― que són alliberades per un òrgan al torrent circulatori i accedeixen per aquesta via als òrgans diana de la seva acció. Allí s’acoblen a receptors específics i es desencadena l’efecte hormonal desitjat. Per exemple, en la dona l’ovari produeix els estrògens que viatgen en sang, accedeixen a mama i úter i exerceixen la seva acció a través dels receptors hormonals localitzats, intracel·lularment, en cadascun d’aquests òrgans.
No és sorprenent que la major part dels disruptors endocrins clàssics estiguessin en el punt de mira de toxicòlegs i mediambientalistes, atès que molts d’aquests estaven inclosos en les llistes dels contaminants orgànics persistents (POP). Aquest és el cas dels pesticides organoclorats (exemple paradigmàtic, el DDT) i dels bifenils policlorats (PCBs), identificats com mimetitzadors endocrins i sota sospita de ser causa de malalties en les espècies animals, i fins i tot en humans, que obeeixen a mecanismes hormonals.
Es troben aquestes substàncies en les aigües i els sòls de la plana de Lleida?
En les masses d’aigües de la zona estudiada es troben residus o metabòlits de substàncies clàssiques identificades com a disruptors endocrins.
Es troben en tal quantitat que puguin afectar la salut dels seus veïns o de qui consumeixi productes agrícoles de la zona?
Les autoritats de la conca, amb la seva xarxa de control de substàncies que poden presentar algun perill, les mantenen en valors inferiors als màxims autoritzats per la legislació europea.
Els volums de fitos i agros detectats són significatius pel seu volum respecte al cabal del Segre?
Els volums mitjans del riu Segre en l’estació de Seròs durant l’època a la qual es refereix l’estudi eren de l’ordre dels 50 a 60 metres cúbics per segon. Els continguts de qualsevol substància perillosa es mesuren en picograms per litre; de manera unitària en cap cas no superen les quantitats màximes tolerades.
MARC LEGISLATIU
Creu que és correcte l’actual marc legislatiu sobre aquests temes?
En l’àmbit de la Unió Europea existeix la denominada Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), que regula la comercialització i la utilització de productes fitosanitaris i els seus residus en els aliments. No ha de sorprendre que la major part dels disruptors endocrins clàssics estiguessin en el punt de mira de toxicòlegs i mediambientalistes, atès que molts d’aquests estaven inclosos en les llistes dels contaminants orgànics persistents (POP). Aquest és el cas dels pesticides organoclorats (n’és exemple paradigmàtic el DDT) i dels bifenils policlorats (PCBs), identificats com mimetitzadors endocrins i sota sospita de ser causa de malalties en les espècies animals, i fins i tot en humans, que obeeixen a mecanismes hormonals. Totes les qüestions relacionades amb els límits legals de residus de plaguicides i pinsos estan recollides en el Reglament CE 396/2005. En l’àmbit estatal, l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) té la responsabilitat d’assessorar les autoritats competents sobre aquests temes.
Què es podria millorar?
Potser la tolerància màxima de productes perillosos hauria de concretar-se quan la presència en les aigües és de diversos productes. Actualment estan legislant els limitis admissibles només a dos nivells: per a un producte o per a més d’un, sense tenir en compte que més d’un poden ser qualsevol número.
CONCLUSIONS
En les seves tesis inicialment es referia a la biodiversitat. Totes aquestes dades tenen alguna repercussió sobre la biodiversitat de la zona?
Quan vam conèixer l’ús de Pfs, ens va semblar que el seu ús no podia ser compatible amb la biodiversitat dels sòls en la seva zona no saturada i presentava possibilitats d’afectar la cadena tròfica de la petita fauna on s’apliquen. És una apreciació general no contrastada amb els especialistes en aquesta qüestió. Des d’un punt de vista geogràfic, es va rebutjar aquesta línia de recerca, ja que no es disposava de dades objectives per a poder abordar-la.
Quines conclusions treu? Què es podia millorar?
Continuar la política de millora dels regadius realitzada en els canals d’Urgell amb el suport del DARP en la col·lectivitat 2. L’aplicació de la norma ISO 14046 sobre la petjada de l’aigua com a objectiu mitjà del control de l’aigua de reg. En acabar el treball, en l’anotació final s’indica que fem nostra la nota de l’ONU de l’agost del 2019 següent:
La forma en què ens alimentem, vestim i extraiem recursos de la naturalesa està modificant el clima terrestre, contribuint amb un 23 % de les emissions que escalfen l’atmosfera. I això posa en perill el recurs fonamental que sosté la vida: el sòl.
En el marc dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU, s’estima que a escala general, especialment en les llars, es malgasta el 28 % dels aliments produïts, fet que representa que la producció del 18 % de les terres productives, el 19 % dels fertilitzants i el 12 % de l’aigua es dediquen a produir aliments que mai es consumeixen.
Representen 1.300 milions de tones d’aliments que es perden o malgasten cada any.
Equival al necessari per a alimentar 2.000 milions de persones, dels quals 842 milions pateixen fam crònica.
Producció i consum responsable. Objectius: 30 anys per a reduir 1/2 de les pèrdues i reduiríem la demanda del 60 % dels aliments necessaris per a alimentar els 9.000 milions que hi haurà d’aquí a 25 anys.
Entrevista de l’Alba Marchador.
febr. 4, 2023
Jordi Rosell (Dept. d’Economia Aplicada de la UAB i ICEA)
Durant les darreres setmanes, en els mitjans de comunicació s’ha fet un esment especial a la pujada dels preus dels aliments. Si parem atenció a les darreres dades de l’índex de preus de consum (IPC) de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), descobrirem que mentre que l’índex general (és a dir, el del conjunt de béns i serveis de la cistella representativa del consum) mostra un creixement del 5,7 % anual —del desembre del 2021 al desembre del 2022—, en el grup «Aliments i begudes no alcohòliques», l’augment anual ha estat del 15,7 %. El mateix INE explica que «Este comportamiento es debido, principalmente, a los incrementos de los precios de la leche, queso y huevos, los aceites y grasas, el agua mineral, refrescos, zumos de frutas y vegetales y la carne» [1]. Efectivament, si mirem els productes alimentaris categoria per categoria, veurem que el preu dels olis i greixos ha augmentat un 38,1 %, el de llet ho ha fet un 37,2 %, i els dels ous, un 29,8 %.
Per a afrontar una problemàtica, primer cal identificar-ne les causes. En el cas que ens ocupa, s’ha parat molt poca atenció als elements que expliquen la pujada de preus. En termes generals, s’ha reduït a atribuir-la «als efectes de la guerra d’Ucraïna», mentre que l’atenció s’ha centrat en les mesures que, des de diferents sectors, s’han proposat per a afrontar aquesta problemàtica i, molt especialment, en la proposta de posar un topall als preus dels aliments bàsics.
Si volem entendre les causes de l’augment de preus dels aliments bàsics, cal que ens fixem en l’evolució dels costos i el comportament de la producció, així com en els factors que hi ha al darrere.
Per endinsar-nos en els factors que hi ha darrere d’aquest moviment de preus, començarem pel cas de la llet, un producte alimentari bàsic. Recordem que, d’acord amb les dades de l’INE, el seu preu per al consumidor ha augmentat un 37,2 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) [2] ens diuen que el preu mitjà del litre de llet per al consumidor ha passat de 0,64 a 0,9 €/L de novembre del 2021 a novembre del 2022, cosa que representa un augment del 40,6 %, xifra similar a l’estimació de l’INE. Constatem, doncs, un augment més que notable de preus. Si ens fixem ara en el preu pagat al ramader, les dades del Ministeri d’Agricultura mostren que el preu mitjà declarat per les entregues de llet crua ha passat de 0,362 a 0,587 €/L, també de novembre del 2021 a novembre del 2022. És a dir, el preu de la matèria primera ha augmentat un 62 % en un any [3]. Les dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural mostren un augment dels preus percebuts pels pagesos a Catalunya de 0,357 a 0,559 €/L en el mateix període, cosa que significa un augment del 57 % [4].
Quines són les raons d’aquest augment en el preu rebut pel ramader per a la llet crua? Segons els agents del sector i els experts, des de mitjans de l’any 2021 els costos per als productors de llet no han fet més que augmentar com a resultat de l’encariment de les matèries primeres —principalment, el gra i els pinsos— i també de l’energia. Aquesta dinàmica s’agreuja per l’efecte de la sequera sobre les pastures, que obliga a augmentar l’ús de cereals i pinsos [5] [6].
Com el sector agrari sap molt bé, la pujada de costos per als ramaders no necessàriament es tradueix en un augment del preu percebut. En aquest cas, ha fet falta que l’augment de costos donés lloc a una reducció de la producció, que és el resultat tant del tancament de les explotacions més febles i l’acceleració de les jubilacions com de l’augment dels enviaments a l’escorxador dels animals més vells (desvieje) [6]. Si tornem a les dades, veiem com el cens de vaques de munyir ha passat de poc més de 810.000 a 787.000 de gener del 2022 a gener del 2023 i el que és més rellevant, sempre segons les dades del Ministeri d’Agricultura, les entregues de llet crua per part dels ramaders al llarg del 2022 no han parat de baixar: de 592.000 a 573.000 tones de novembre del 2022 a novembre del 2022 [7]. La caiguda de la producció és petita (un 3,2 %), però té lloc en un context en què en els altres països de la Unió Europea també hi ha una caiguda de la producció. I, a més a més, cal recordar que, pel que fa als aliments bàsics, la demanda és molt inelàstica, fet que explica que un reduït moviment de l’oferta doni lloc a una notable variació de preus.
Considerem també el cas de l’oli d’oliva, un altre producte alimentari bàsic. Recordem que les dades de l’INE diuen que el preu per al consumidor de la partida d’olis i greixos ha augmentat un 38,1 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) diuen que el preu mitjà del litre d’oli d’oliva verge per al consumidor ha passat de 3,78 €/L l’octubre del 2021 a 4,54 €/L l’octubre del 2022, fet que representa un augment del 20 % [2]. Pel que fa al preu pagat al pagès, el preu mitjà ha passat de 3,08 €/L l’octubre del 2021 a 4,26 €/L l’octubre del 2022, és a dir, ha augmentat un 38 % [3].
Per a entendre l’augment del preu de l’oli d’oliva, hem de tenir en compte la caiguda de la producció de la campanya actual. Mentre que la campanya 2021-2022 es tancava amb una producció interior d’1.492.000 tones, les estimacions de la campanya 2022-2023 són de només 781.000 tones, cosa que implica una disminució del 48 %. Si la comparació la fem amb la mitjana de les últimes quatre campanyes (1.450.000 tones), la disminució és prou semblant (un 46 %). A aquesta caiguda de l’oferta espanyola, cal afegir una caiguda (lleu) de la producció a la resta de la Unió Europea i un augment moderat de l’oferta a la resta del món, que, com a resultat, dona lloc a una previsió de caiguda de l’oferta mundial del 20 % [8].
La dràstica reducció de l’oferta en aquest cas és la conseqüència directa de la reducció de les precipitacions a tota la península Ibèrica, cosa que afecta els rendiments de les oliveres de secà, però també de les de regadiu per la via de la reducció de les dotacions d’aigua de reg. A més a més, les fortes calors en l’etapa de floració i quallat inicial també n’han afectat els rendiments.
Simultàniament a la reducció de l’oferta d’oli d’oliva, s’ha produït també una pujada dels preus de l’oli de gira-sol (entre un 60 i un 70 %) com a resultat de la guerra a Ucraïna, el primer exportador mundial d’oli de gira-sol. Això limita la possibilitat que el segon exportador substitueixi el primer quan aquest puja de preu. L’encariment del producte substitutiu de l’oli d’oliva fa encara més inelàstica la demanda d’oli.
Finalment, ens referirem breument als ous. D’acord amb les dades de l’INE, el preu per al consumidor d’aquest producte ha augmentat un 37,2 % el 2022 [1]. La pujada del preu al productor ha estat encara més gran: ha passat de 111 a 225 €/100 kg també de desembre del 2021 a desembre del 2022, fet que representa un augment del 103 % [9]. Les explicacions d’aquests comportaments dels preus no són gaire diferents de les que hem vist en els dos productes anteriors: un augment de costos per als productors —un increment del 70 % dels preus dels pinsos per a ponedores el 2022 respecte dels darrers cinc anys [10] acompanyat d’una pujada dels costos energètics— i una reducció de l’oferta a conseqüència dels brots de grip aviària i de la calor de la primavera i l’estiu del 2022 [11].
Els augments dels preus dels tres productes que hem analitzat tenen un origen comú: un desajust del mercat com a resultat de la caiguda de l’oferta. En el cas de la llet, l’oferta cau com a resultat d’un augment de costos que porta a l’abandonament o la reducció de la producció. En el cas de l’oli d’oliva, és el resultat de la manca de pluja i de disponibilitat d’aigua als sistemes de regadiu. El cas dels ous combina un augment de costos amb els efectes de la grip aviària i la calor. En tots tres casos, els preus pagats als productors han augmentat de manera notable i, a més, l’augment ha estat més gran que l’augment dels preus al consumidor. D’aquesta manera, la diferència entre preus pagats al productor i preus pagats pel consumidor s’ha reduït malgrat que la resta d’activitats de la cadena de valor també pateixen un augment dels costos.
Cal concloure, almenys per als casos de tres aliments tan importants com la llet, l’oli d’oliva i els ous, que el factor determinant en l’augment de preus produït durant els darrers mesos es troba en la pujada de preus en origen, que és el resultat de la reducció de l’oferta fruit d’un augment de costos o de les condicions meteorològiques.
Atesa aquesta realitat, hem de qualificar com a mínim de sorprenents les propostes formulades recentment per alguns polítics de l’àmbit de l’esquerra. Són propostes desencertades i que poden tenir efectes molt diferents dels desitjats, perquè s’han equivocat en la diagnosi. Em refereixo a la proposta de posar un topall (topar) als preus dels aliments bàsics o d’un grup d’aquests i, en menor mesura, a la de crear un sistema de supermercats públics. Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del Govern espanyol, proposava «como hemos hecho con el gas y otras materias, topemos los precios. 20 o 30 productos que son básicos: la leche, el pan, los huevos, la fruta…» [12]. Més recentment, Ione Belarra, ministra de Drets Socials, insistia a «fijar por ley durante todo el 2023 unos topes en determinados productos al mismo nivel que el que tenían el 20 de febrero del 2022, cuando comenzó la invasión rusa de Ucrania» [13]. El gener d’enguany vam conèixer també la proposta de l’antic líder de Podem i exvicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias, de crear una cadena pública de supermercats: «si queremos precios asequibles para los productos básicos, pagar precios dignos a los ganaderos y a los agricultores; si queremos que los trabajadores del súper cobren sueldos dignos y además reducir la huella ecológica, nada mejor que un supermercado público» [14].
Les dues propostes —un topall per als preus dels aliments bàsics i un sistema de supermercats públics— impliquen posar en marxa instruments molt diferents, però comparteixen una mateixa diagnosi: l’augment del preu dels aliments bàsics és el resultat de la concentració de la distribució alimentària. Això ho deixa clar Yolanda Díaz quan es refereix a «los oligopolios que tenemos en nuestro país, que no solo están en el sector bancario o en el energético. Tenemos cinco grandes distribuidoras que concentran el 50 %» [9], així com Pablo Iglesias, que afirma: «El precio de los alimentos básicos no deja de subir y buena parte de los grandes supermercados consiguen beneficios desorbitados» [11].
L’anàlisi del que ha passat als mercats i als preus per als casos de la llet, l’oli d’oliva i els ous demostra que la dinàmica dels preus, almenys als darrers mesos, s’explica per factors molt diferents dels marges de la distribució al detall. Si això és així, posar un topall als preus per als consumidors només és sostenible si posem, explícitament o implícita, també un topall als preus en origen i, en aquest cas, ja sabem quin serà l’efecte previsible sobre l’oferta: una davallada de l’oferta que, com es dedueix del que hem explicat, no farà més que agreujar la situació.
Pel que fa a la creació d’un sistema de supermercats públics, la mala notícia és que els marges dels actuals supermercats no donen, en absolut, per a pagar preus dignes als ramaders i als agricultors, donar sous dignes als treballadors dels supermercats i pagar pràctiques que redueixin la petjada ecològica.
La concentració de la distribució alimentària al detall en unes poques grans cadenes és una realitat àmpliament admesa, igual que s’accepta que és un exemple típic de competència oligopolística. El model de negoci d’aquestes grans cadenes de distribució (alimentària i no alimentària) es basa a vendre amb un marge molt reduït grans quantitats de productes amb una elevada rotació d’actius (existències i altres actius). Això és possible pels preus baixos, resultat, d’una banda, del seu poder de negociació a la cadena de valor i, de l’altra, de l’elevada rotació d’existències. En altres paraules, la concentració i el poder de la distribució al detall actua en detriment de la resta d’agents de la cadena i, especialment, dels productors, però això no vol dir necessàriament que doni lloc a preus elevats per al consumidor final.
[1] Instituto Nacional de Estadística, Índice de precios de consumo (IPC). Base 2021. Índice de precios de consumo armonizado (IPCA). Base 2015 (en línia), 13 gener 2023, <https://www.ine.es/daco/daco42/daco421/ipc1222.pdf>
[2] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Últimos datos de consumo alimentario», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/alimentacion/temas/consumo-tendencias/panel-de-consumo-alimentario/ultimos-datos/>
[3] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Índices y precios percibidos agrarios», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/estadistica/temas/estadisticas-agrarias/economia/precios-percibidos-pagados-salarios/precios-percibidos-por-los-agricultores-y-ganaderos/default.aspx>
[4] Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, Preus percebuts pel pagès. Catalunya 2015-2022 (en línia), <https://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/observatori-agroalimentari-preus/index-preus-percebuts-agraris/>
[5] Nacho Ortega, «Por qué la leche ha subido 27 céntimos por litro y la razón por la que no dejará de hacerlo», Las Provincias (en línia), <https://www.lasprovincias.es/economia/precio-leche-subida-20221115125743-nt.html>
[6] J. Santiso i F. Sineiro, «Producción y precios de la leche en 2022 y perspectivas», VacaPinta. Revista Técnica del Vacuno Lechero (en línia), <https://vacapinta.com/es/noticias/produccion-y-precios-de-la-leche-en-2022-y-perspec.html>
[7] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Vacuno lechero. Declaraciones de entregas de leche cruda a los primeros compradores (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/informebaseentregasdelechenoviembre2022_tcm30-640412.pdf>
[8] Consejo Oleícola Internacional, «Estadísticas», a Consejo Oleícola Internacional (en línia), <https://www.internationaloliveoil.org/?lang=es>
[9] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Resumen semanal de la situación de los mercados nacionales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/datos-de-coyuntura/Default.aspx>
[10] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Avícola de puesta. Informes trimestrales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/avicola-de-puesta/default.aspx>
[11] Luís Mejia, «El precio de los huevos se dispara con el aumento “sin precedentes” de gripe aviar unido a la inflación», Newtral (en línia), 23 gener 2023, <https://www.newtral.es/gripe-aviar-espana/20230124/>
[12] Ignacio Escobar, «Yolanda Díaz: “Quiero un acuerdo con las distribuidoras para topar los precios de alimentos básicos como el pan, la leche o los huevos”», ElDiario.es (en línia), 4 setembre 2022, <https://www.eldiario.es/politica/yolanda-diaz-quiero-acuerdo-distribuidoras-topar-precios-alimentos-basicos-pan-leche-huevos_1_9288344.html>
[13] F. H. Valls, «Podemos plantea intervenir los alimentos y topar precios al nivel previo a la guerra en Ucrania», La Vanguardia (en línia), 16 gener 2022, <https://www.lavanguardia.com/economia/20230116/8685415/plantea-intervenir-alimentos-topar-precios-nivel-previo-guerra-ucrania.html>
[14] Pablo Iglesias, «Tu supermercado yugoslavo», CTXT. Contexto y Acción (en línia), 17 gener 2023, <https://ctxt.es/es/20230101/Firmas/41866/Pablo-Iglesias-supermercado-precio-cooperativas-mercado-empresas.htm>
Imatge: https://flic.kr/p/sxrsXA
gen. 11, 2023
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 53.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
Sumari
Activació del sistema immunitari de les plantes: inducció de resistència i reducció de malalties. M. Isabel Trillas-Gay, Guillem Segarra-Braunstein
Estudi i avaluació del paper dels bacteriòfags en la prevenció d’infeccions en agricultura i en animals de producció. Laura Arranz, Anna Cardona, Aida Yuste, Eulàlia Nogué, Esteban L. Arosemena, M. dels Àngels Calvo-Torras
Les confraries i germandats de treballadors del camp de Catalunya a través de l’Expediente general de cofradías (1769-1784). Héctor López-Silva
Agrofòrum
Reflexions sobre el pelatge compost discontinu en el cavall pirinenc català. Pere M. Parés-Casanova
Allò que sovint no es diu referit als arbres monumentals i llurs entorns: dels aspectes lingüístics als viaris, passant per les persones que han viscut els territoris dels arbres. Ernest Costa-Savoia
També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista.
des. 14, 2022
L’ABIM ―sigla que correspon a Annual Biocontrol Industry Meeting― és una reunió anual, en anglès, que es fa al Centre de Congressos de Basilea (Suïssa), que des de l’any 2005 acull fabricants de productes fitosanitaris biològics de tot el món. L’Institut de Recerca Suïssa per l’Agricultura Biològica (FiBL) i l’Associació Internacional de Fabricants de Biocontrol (IBMA) van organitzar la reunió.
Aquest any l’ABIM ha tingut lloc del 24 al 26 d’octubre i, segons xifres de la mateixa organització (https://www.abim.ch), ha disposat de 4.000 m2 d’exposició, 110 expositors de 19 països i més de 1.573 delegats de 53 països, representants de la indústria de control biològic. D’entre aquests expositors han participat set empreses espanyoles, quatre de Catalunya: AFEPASA, Biocontrol Technologies, Bioibérica i Futureco Bioscience; dos de València (GMW Bioscience i Idai Nature) i una de Saragossa (Daymsa). El programa del primer dia va constar de quatre sessions, quatre grups de treball, amb reunions exclusives per als membres associats de la IBMA, que corresponen als grups de semioquímics (feromones i al·leloquímics), microbials (microorganismes), invertebrats (macroorganismes) i substàncies naturals (extractes vegetals). També es va lliurar el Premi Bernard Blum 2022 al producte més innovador de l’any. El segon dia també hi va haver quatre sessions de treball i quatre tallers (només per a associats) i el tercer dia dues sessions de treball.
Els productes de biocontrol comprenen solucions de protecció de cultius amb accions fungicides, bactericides, insecticides, acaricides, nematicides, etc., que es troben al mercat com a productes registrats amb una d’aquestes accions o bé com a biofertilitzants o biostimulants.
Un debat important d’aquest any a la reunió ha estat l’alineació de l’Associació amb els objectius del Pacte Verd Europeu, de la Granja a la Taula i la reducció per a l’any 2030 del 50 % de pesticides químics. Aquest esdeveniment també ha permès poder compartir experiències amb molts professionals del sector del biocontrol, així com escoltar presentacions inspiradores i taules rodones. S’ha de remarcar la qualitat de les presentacions que van, una vegada més, validar la importància del biocontrol en la producció agrícola seguint un model d’agricultura sostenible. Una de les preocupacions més present ha estat la de conèixer la complexa i extensa regulació europea més recent per a poder registrar i comercialitzar els productes de biocontrol. Es van poder presenciar presentacions de la Comissió Europea sobre les últimes posicions polítiques referents al nou Reglament d’Ús Sostenible i els canvis rellevants en els requisits de registre dels productes de biocontrol. Les noves polítiques tenen com a objectiu reduir la dependència dels productes agroquímics i facilitar l’autorització i l’adopció de solucions que no siguin químiques.
Aquest sector obre les portes tant a les pimes com a les grans empreses, són noves oportunitats per a tothom. Es van presentar un nombre sorprenent d’innovacions, cada any són més els nous productes que es presenten i que volen ser eines imprescindibles per a facilitar la transformació cap a una agricultura més sostenible però igualment productiva. Les presentacions i expositors han posat en evidència el paper dels nous productes de biocontrol en la millora de la biodiversitat, la qualitat del sòl i la protecció dels cultius. Volen ser una alternativa vàlida per a la futura transició de la protecció de cultius amb productes agroquímics a la protecció amb productes biològics, a mesura que els nous productes biològics ofereixin solucions fiables als agricultors. Per això, aquesta trobada anual per a la indústria del biocontrol és tan important, no només per a la mateixa indústria, sinó també per a tota la societat.
El programa de l’ABIM 2022 va incloure innovacions i exitosos programes IPM de tot el món, i hi va destacar especialment el desenvolupament dinàmic del biocontrol al Brasil, primer mercat mundial de la protecció de cultius. El paper crucial de la indústria alimentària i la seva contribució a la transformació de l’agricultura van ser presentats per experts de la cadena de valor.
Des del 2015, cada any un jurat independent selecciona entre diverses candidatures un producte guanyador de biocontrol que proporciona una solució eficaç en la gestió de plagues o malalties, i que té un baix impacte en la salut humana i el medi ambient. El producte guanyador del Premi Bernard Blum 2022 de «Novel Biocontrol Solutions» va ser Pronemite de Biobest. En segon lloc va quedar Andermatt Biocontrol amb Plutex, i en tercer lloc, Oricontrol Plus d’Agrobio. El guanyador de la nova categoria «Millor producte innovador que ajuda a l’acceptació del biocontrol» va ser el producte Shindo Trap de CBC Europe. Trobareu més informació sobre els productes guanyadors a la pàgina web de la IBMA, a l’apartat Bernard Blum Award 2022.
Francesc Llauradó, tresorer de la ICEA
Dra. M. Isabel Trillas, vocal de la Junta de la ICEA
des. 12, 2022
Realitzada a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida, el dia 2 de desembre de 2022, amb motiu del Dia Internacional del Sòl
En el context del Dia Mundial del Sòl, corresponent a l’any 2022, la Secció de Sòls de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), conjuntament amb la delegació territorial a Catalunya de la Sociedad Española de la Ciencia del Suelo (SECS), ha organitzat una jornada centrada en la temàtica dels sòls i l’agricultura regenerativa.
En l’actual situació d’emergència climàtica i la crisi del model d’agricultura, la línia de l’agricultura regenerativa ha aparegut amb força i amb un important impacte mediàtic. Un dels seus pilars és la millora del contingut de matèria orgànica del sòl, basat en el no treball del sòl i el desenvolupament de la vegetació adventícia, una pràctica que incrementa el contingut de matèria orgànica i la biodiversitat del sòl. Aquest enfocament, complementat amb altres pràctiques, demana un canvi profund del model de gestió. Els experts de la ciència del sòl poden aportar els seus criteris sobre aquesta qüestió, posant en context la pràctica de l’agricultura regenerativa en el marc edafològic. Segurament són possibles sinergies i col·laboracions en relació amb la revaloració del sòl i els seus serveis ecosistèmics.
La jornada s’ha desenvolupat el dia 2 de desembre de 2022 al saló d’actes de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida. En un primer bloc les sessions han estat les següents:
- «Agricultura i salut del sòl», Rosa M. Poch Claret (UdL i ITPS).
- «Agricultura regenerativa: concepte i aplicació a una situació d’agricultura mediterrània», Francesc Font Rovira (Agroconsultors).
- «Biodiversitat edàfica com a motor de l’agricultura regenerativa», Xavier Domene Casadesús (CREAF-UAB).
- «Innovacions sostenibles per a una agricultura regenerativa en l’àrea mediterrània. Projecte SIRAM», Francesc Domingo Olivé (IRTA – Mas Badia).
- «Estoc de carboni orgànic en els sòls agrícoles de Catalunya», Inmaculada Funes Mesa (IRTA).
En aquestes sessions ha actuat de moderador Miquel Aran (SECS-Cat).
Posteriorment, s’ha desenvolupat una taula rodona amb la participació de:
- Josep Maria Virgili (Servei de Sòls i Gestió Mediambiental de la Producció Agrària del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural), «Condicions agràries i mediambientals en la nova PAC (2023-2027)»;
- Anna Lluís Gavaldà (Comissió de Transició Energètica i Canvi Climàtic del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya), «El punt de vista dels tècnics», i
- Núria Madeo Salvà (Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya), «Agricultura regenerativa».
La jornada ha tingut un gran interès i un potent eix centrat en el sòl, la seva gestió i conservació, l’increment de la seva biodiversitat i el repte que proposa l’agricultura regenerativa. S’han definit els conceptes bàsics de salut del sòl i l’estratègia sobre la qual cal basar el sistema de l’agricultura regenerativa. S’han presentat els resultats de diversos estudis realitzats aquests darrers anys sobre els efectes de la proposta de gestió de l’agricultura regenerativa en els sòls. També les tècniques de seguiment i avaluació, amb èmfasi en la temàtica de la matèria orgànica. S’ha aportat informació sobre projectes vigents i futurs, que aportaran una major evidència sobre els efectes reals en els sòls de l’agricultura regenerativa.
L’assistència a la jornada ha estat important: tècnics d’empreses i d’entitats del sector agrari, professionals del sector, amb especial incidència del sector vitivinícola, i estudiants i professors de la universitat. Les inscripcions han superat la xifra de 140 persones.
El balanç global de la jornada es considera molt positiu i ha permès una major comprensió de la realitat i la proposta del model productiu de l’agricultura regenerativa, confrontant-lo amb la sistemàtica de la ciència del sòl i amb la utilització de les noves tecnologies de descripció, quantificació, anàlisi i avaluació de la microbiologia del sòl.
Aquesta jornada és la primera del cicle que hem iniciat a la ICEA sobre agricultura regenerativa. Durant l’any 2023 anirem anunciant les altres jornades del cicle, que se centraran en els àmbits del carbon farming, la viticultura i la fructicultura, i que celebrarem a diferents poblacions de Catalunya.
Miquel Aran
ICEA – Coordinador de la Secció de Sòls
nov. 27, 2022
Cartell Dia Mundial del Sòl 2022
L’agricultura regenerativa (AR) és un concepte que va ser mencionat per primer cop als anys vuitanta del segle passat pel Rodale Institute als Estats Units d’Amèrica. Va romandre més o menys oblidat fins al 2014, quan va rebre un fort impuls amb el suport polític del Departament d’Agricultura dels Estats Units (USDA) i de la Unió Europea, entre altres.
Una definició podria ser la que descriu l’AR com un enfocament conservatiu i regeneratiu dels sistemes agraris i alimentaris; consisteix en un conjunt de pràctiques que, entre altres beneficis, reverteix el canvi climàtic mitjançant la reconstrucció de la matèria orgànica dels sòls i restaura la biodiversitat edàfica amb el resultat de disminuir el CO₂ a l’atmosfera i millorar el cicle de l’aigua. L’AR és una filosofia sobre com produir, que comporta l’adopció d’un seguit de principis (maneig holístic, no llaurar, etc.) i un seguit de pràctiques concretes (key line, conreus de cobertora, etc.). Malgrat la definició que s’ha apuntat abans, hi ha força polèmica sobre què és l’AR i aquesta manca de definició científica dificulta la comunicació i el debat assossegat i fructífer. Hi ha qui limita l’AR a la part productiva (agricultura) i hi ha qui la fa extensiva a tot el sistema alimentari.
L’AR es defineix com un sistema sostenible de produir aliments i, per tant, s’han de considerar les tres potes de la sostenibilitat: l’econòmica, l’ambiental i la social. Els seus practicants o els que han fet una aposta per anar cap a l’AR, des de petits agricultors a grans multinacionals, en la seva pràctica diària fan palesa la divergència existent sota el paraigua d’aquesta denominació. També hi ha a l’AR de forma explícita, una component regenerativa del sistema que hom, com han fet alguns autors, podria relacionar amb una voluntat de revitalització de l’espai rural, amb tot el que això comporta. En el punt en què sí que hi ha acord és a posar el sòl al centre de l’AR. El paradigma és, ja des dels inicis de l’AR, que cal tenir (regenerar) sòls sans per a obtenir una agricultura productiva i aliments sans. Cal tenir molt present que la constatació de la degradació de la biodiversitat, però també dels sòls, ha estat un dels motors que ha donat més impuls a l’AR.
Hi ha molts interrogants sobre com practicar-la i cal recerca i desenvolupament de tecnologies que estan molt lluny d’estar disponibles avui dia. Hi ha molt desconeixement sobre algun dels mantres que es repeteixen: degradació de sòls, biodiversitat, microbiologia del sòl, reemplaçament de nutrients. Del que tenim actualment en els nostres sistemes agrícoles hem de saber què es pot aprofitar per a l’AR. Es pot practicar arreu, però ha quedat clar que les seves especificitats depenen dels sòls, del clima i del substrat social, econòmic i cultural de l’indret on es vol aplicar.
L’anomenat carbon farming, que és indissociable de l’AR, planteja un seguit de preguntes que encara no sabem respondre. L’interès que avui hi ha per l’AR va lligat, en part, a la constatació que el sistema alimentari existent produeix un impacte ambiental tan gran que s’està al llindar de sobrepassar la capacitat portant del planeta. El carbon farming com a instrument efectiu per a la lluita i l’adaptació al canvi climàtic és una altra de les raons per les quals se li dedica actualment tanta atenció.
Els horitzons temporals de l’anomenada emergència climàtica són apressants, però exigeixen un debat serè sobre tema de l’AR. Davant d’aquesta situació, la ICEA es proposa obrir un debat mitjançant l’organització d’un seguit de jornades sobre l’AR que se celebraran en els mesos vinents a diferents indrets de Catalunya i en les quals es tractaran diversos aspectes de l’AR donant un relleu particular a l’agricultura que es practica en aquell territori.
Atesa la centralitat que té el sòl en l’AR, alguns autors ―després d’estudiar com s’està aplicant en casos pràctics publicats a la literatura científica fins aquest moment― conclouen que l’AR és una aproximació a l’agricultura que utilitza la conservació dels sòls com a punt d’entrada per a regenerar i contribuir als múltiples serveis ecosistèmics.
Per aquest motiu, la primera jornada d’aquest cicle, que se celebrarà el 2 de desembre a Lleida, se centrarà en els sòls, també com a celebració del Dia Mundial del Sòl. Durant l’hivern, com a primera part d’aquest cicle, es realitzaran en diferents ciutats jornades sobre agricultura regenerativa i carbon farming, viticultura i fructicultura.
Jaume Boixadera Llobet, membre de la Secció de Sòls de la ICEA
oct. 20, 2022
Del 3 al 6 d’octubre d’enguany s’ha celebrat el 13th Conference of the IOBC-WPRS Working Group on the Integrated Protection of Stored Products (IPSP) a la Sala Prat de la Riba de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’acte va ser coorganitzat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’IEC. Aquest congrés sobre la protecció integrada de plagues en productes emmagatzemats ha reunit 114 científics i tècnics de 32 països, principalment d’Europa, però també d’Àsia, Àfrica i Amèrica.
Aquest congrés ha servit per a l’intercanvi de resultats entre els investigadors que treballen en la utilització de mètodes per al control de les plagues i les malalties que afecten els productes emmagatzemats per a la indústria alimentària —com cereals, llegums, fruita seca, espècies i herbes aromàtiques i medicinals—, així com els aliments finals elaborats a partir d’aquestes matèries primeres. S’hi han debatut els darrers avenços científics en el desenvolupament d’eines per a la prevenció i el maneig de plagues i malalties d’aquests productes, des de l’emmagatzematge, el transport i la manipulació fins a la distribució al consumidor final, incloent-hi totes les eines del control integrat de plagues (CIP), ja siguin químiques, físiques o biològiques. El congrés ha tingut cinc sessions científiques: I) prevenció de plagues durant l’emmagatzematge i el transport; II) biologia de plagues i malalties dels productes emmagatzemats i insectes com a aliment; III) control biològic, interrupció de l’aparellament i productes naturals; IV) control químic de plagues, i V) atmosferes modificades i control físic de plagues.
En aquest acte s’ha posat de manifest la importància dels nous esdeveniments que estem patint, com la guerra d’Ucraïna (aquest país és un dels productors de cereals i llegums més importants del món i la guerra ha comportat la disminució de les existències mundials d’aquests aliments), el canvi climàtic i la reducció del nombre de substàncies actives autoritzades com a productes fitosanitaris. Tot això ha fet evidents les necessitats de millora de l’emmagatzematge de cereals i la importància de desenvolupar alternatives no químiques —com el control biològic— per a una gestió eficaç i més sostenible de les plagues.
El congrés ha estat organitzat per les doctores Núria Agustí i Cristina Castañé del Programa de Protecció Vegetal Sostenible de l’IRTA, la senyora Montse Martí (ICEA) i el doctor Jordi Riudavets, actual coordinador de l’IOBC-WPRS Working Group on the Integrated Protection of Stored Products. Van inaugurar-lo la doctora Elisenda Guillaumes (directora general d’Agricultura i Ramaderia de la Generalitat de Catalunya), el doctor Pere Puigdomènech (president de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans) i el doctor Marc Bardin, vicepresident de l’IOBC-WPRS.
set. 6, 2022
Benvolguts companys i companyes,
Comencem un nou curs que previsiblement no serà un curs qualsevol. En el nostre entorn estan passant moltes coses que fan que els escenaris que ens eren habituals estiguin canviant amb gran rapidesa, i les persones, els països i les institucions busquen la manera d’adaptar-se a aquests moviments, o intenten dominar-los cap a escenaris que garanteixin un equilibri social. D’aquí el títol d’aquest article: S’està despertant Europa?
Aquest any està sent un exercici dur per a la rica i acomodada Europa comunitària. L’han despertat sobtadament d’un agradable son.
Una ciutadania acostumada a tenir de mitjana un nivell de vida confortable i sense gaires problemes, veu de cop i volta una inflació disparada, que se li demanen estalvis energètics i se li anuncien possibles restriccions, que sigui curosa amb l’ús de l’aigua per la sequera que afecta la major part del continent ―que ja està comportant talls en els subministraments d’aigua en els països del sud, problemes de sequera i, fins i tot, en la navegació fluvial de les terres més humides. I el preu dels aliments no para de pujar.
Canvi climàtic, conflictes bèl·lics presents o possibles, dependència energètica i alimentària estan portant la incertesa i obliguen a fer una reflexió de fons sobre el que s’estava fent i com es feia.
Economia, sostenibilitat i qualitat de vida i benestar social tornen a ser les tres potes d’un difícil equilibri.
Sempre hi ha el recurs a la dita que tot problema genera una oportunitat. I amb una visió optimista es pot dir de la crisi d’abastament petrolier i de gas, que ja està forçant un impuls al desplegament de les renovables, si bé, transitòriament, i mentre aquestes no siguin realment operatives, s’obren debats, com ara possibles moratòries en el tancament de nuclears, o el retorn provisional a fonts ja descartades com pot ser el cas del carbó, i porta incògnites sobre quines poden ser les conseqüències polítiques i socials de l’encariment de la factura o de futures restriccions.
De l’alta dependència energètica de països tercers, Europa n’ha tret una lliçó: no pot passar el mateix amb l’aprovisionament alimentari. Per tant, cal una acurada planificació que compatibilitzi un ràpid desplegament de les energies netes amb la preservació de terres fèrtils agrícoles, que a la vegada veuen la seva productivitat amenaçada pel canvi climàtic i la creixent desertització.
Tot això porta a un trencaclosques que difícilment té solució, si no revisem alguns principis doctrinals mantinguts fins ara. La necessitat de fer una mirada diferent del territori. Veure quins espais tenim buits o infrautilitzats, estructures que poden compatibilitzar l’aspecte funcional amb el fet de ser una font energètica o alimentària i, fins i tot, repensar la política dels santuaris naturals, fins ara del tot intocables, per procedir a una anàlisi més rigorosa de cada cas i veure com poden contribuir a la transició energètica, a una major sobirania alimentària, tot preservant els valors mediambientals que els defineixen.
En el cas català seria bo revisar a fons la política forestal; ja no som als anys seixanta en què la mecanització va impulsar la colonització de zones forestals o productivament bastant marginals, i que va portar a unes polítiques forestals totalment proteccionistes amb l’arribada de la democràcia. Ara patim la situació inversa: una expansió i continuïtat de les masses forestals, amb un baix nivell de gestió que constitueixen fins i tot un perill. I una legislació continuista, altament proteccionista en aquest aspecte, que fa que qualsevol petita actuació, rompuda o recuperació de terrenys agrícoles recentment abandonats sigui un autèntic viacrucis. No cal dir si es proposa actuar en terrenys forestals com una de les possibilitats en el desenvolupament d’alguna infraestructura necessària. Sense oblidar que l’excessiva densificació arbrada en la capçalera d’alguns rius, junt amb el règim irregular de pluges, no fa sinó augmentar l’estrès hídric de les masses fluvials.
L’entorn està canviant ràpidament i profundament, i malgrat això la tendència és continuar fent el mateix. Hi ha una gran resistència al canvi i s’opta per continuar donant peu a teories simplificadores, sense tenir capacitat per a oferir un nou discurs i un marc d’actuació més adaptat a les noves realitats.
Quan acabarem de despertar?
Jordi Sala Casarramona, president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris.
Imatge: Rainbow and Mammatus Clouds over the Ebro Delta ricefields. World Meteorological Organization
