set. 29, 2023
A l’emotiu discurs de comiat del seu pare, Marta Porta i López-Acevedo, professional de la medicina, va fixar un marc indiscutible: «parlar d’en Jaume Porta és parlar d’edafologia». I amb un to serenament ardent i exemplar, va desgranar en uns minuts vibrants la passió del seu pare per la ciència del sòl, per l’edafologia. Unes paraules de significat contundent, expressades amb la força de les vivències familiars.
Naturalment, sense menystenir la gran aportació d’en Jaume Porta, doctor enginyer agrònom, catedràtic, a la realitat actual de la Universitat de Lleida i a la seva Escola d’Enginyeria Agrària, en la qual la seva activitat deixarà una intensa petjada, nosaltres, alguns dels deixebles de les primeres fornades «edàfiques», volem donar la perspectiva de l’activitat i mestratge d’en Jaume Porta en la ciència del sòl. Perquè en els treballs de sòls es va iniciar una llarga amistat, un treball compartit en tants projectes, una persistència sistemàtica —contra molts elements—, una superació de les adversitats i uns esforços per situar la ciència del sòl en el temps actual. Ara veiem, en nombroses realitats, com s’ha demostrat l’encert d’aquella línia estratègica, iniciada a finals dels anys setanta del segle passat, en unes modestes aules i laboratoris de la coneguda, llavors, com l’Escola d’Agrònoms de Lleida.
El repàs dels «grans fets edàfics», en què ha participat en Jaume Porta en els darrers quaranta-cinc anys al nostre país, seria aclaparador. Podem, però, fixar uns referents com són: la consolidació de l’ensenyament de la ciència del sòl, la seva sistematització, la comprensió dels sòls per les observacions de camp mitjançant les “calicates”, el perfeccionament del treball analític dels laboratoris de sòls, l’impuls a la cartografia de sòls, les derivades mediambientals dels sòls i el seu ús en l’ordenació territorial, entre d’altres. La tasca de divulgació edàfica ha estat molt rellevant amb publicacions d’un component didàctic extraordinari, un referent internacional, i amb una perspectiva de transferència del coneixement sòlida i efectiva. La realització de cursos nacionals i internacionals, en què s’han obert col·laboracions i projectes que han resultat en la formació i consolidació de professionals, intercanvis científics i la millora de la posició del nivell edafològic en el nostre país. Han estat uns anys de progrés extraordinari en el camp edàfic, gràcies a una activitat contínua i sistemàtica i en la qual en Jaume Porta ha treballat de facto fins poques hores abans de la seva sobtada defunció.
Destaquem l’impuls d’en Jaume Porta a la Sociedad Española de Ciencia del Suelo, entitat científica que aglutina els especialistes en sòls de tot l’Estat espanyol i de la qual va ser president (2009-2017). Li va donar projecció i va transformar-la en una entitat científica de gran dinàmica. Destaquem també la seva participació en la constitució de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) l’any 1979 i la seva intensa participació en la Secció de Sòls. Eren temps en què tot estava per fer i ell va entendre, des del primer moment, que calia que els sòls fossin presents en aquestes institucions que anaven naixent, també com a part dels esforços de recuperació d’aquells pioners de la ciència del sòl a casa nostra com Emili Huguet del Villar. Els membres de la Secció de Sòls recordem la seva participació en les assemblees i la seva assistència i participació activa en les Transcatalònies, de les quals en va ser el pare fundador i que han estat el bressol d’innombrables vocacions per la ciència del sòl i que han posat en relleu la gran riquesa, varietat i singularitat dels sòls de Catalunya. Afegim treballs com la immensa recopilació de la informació dels mapes i sèries de sòls de Catalunya, que va dirigir en l’espai web sobre Protecció de sòls Catalunya – les Illes Balears / Principat d’Andorra, la seva decisiva influència en l’impuls de la cartografia de sòls de Catalunya, primer per la via del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) i, posteriorment, a través de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Un projecte, el de la cartografia de sòls de Catalunya, que ha tingut en Jaume Porta un apassionat impulsor. Actualment, treballava i dirigia el Diccionari multilingüe de la ciència del sòl, un diccionari especialitzat i original que integra les noves tecnologies i les aprofita envers l’expansió del coneixement edàfic en diferents llengües.
Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1997, president honorífic de la Societat Espanyola de la Ciència del Sòl (SECS), col·legiat d’honor del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya (COEAC) i havia estat guardonat amb la Medalla de l’Estudi General de Lleida, la Medalla de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i la Medalla de la Ciutat de Lleida.
Amb un ull atent a l’intercanvi d’idees i els avenços en edafologia en altres països, fruit d’una visió estratègica innata, ha estat un impulsor de la formació complementària en ciència del sòl de graduats en centres internacionals de prestigi (postgraus, màsters, doctorats) amb el resultat d’un ampli reguitzell de professionals que ara treballen en àmbits molt diversos i actuen amb un efecte multiplicatiu consolidat. Són els efectes de les estratègies sòlides a llarg termini per les quals sempre va lluitar en Jaume Porta. I, certament, els sòls ja han tornat a l’agenda de moltes institucions nacionals i internacionals, també al nostre país. El coneixement del sòl s’ha revalorat enfront dels vells i nous reptes de la humanitat: la producció d’aliments, el manteniment de la biodiversitat, la salut del sòl i la lluita contra el canvi climàtic, per citar alguns dels grans desafiaments presents i dels pròxims anys.
Al costat d’aquesta obra impressionant no podem deixar d’esmentar el treball a la sala de màquines, discret, impecable i rigorós de la seva dona, la doctora en enginyeria agrònoma Marta López Acevedo, a la qual donem tot el nostre afecte en aquests moments. Han format un equip exemplar.
La pèrdua d’en Jaume Porta ha estat demolidora, però la seva obra ha deixat uns fonaments molt sòlids, la projecció de la seva estratègia s’ha consolidat i una munió de persones en àmbits molt diversos garanteixen la continuïtat d’aquest projecte. I, en efecte, a l’epitafi final, la seva filla va poder dir amb tota contundència: «parlar d’en Jaume Porta és parlar d’edafologia».
Rosa Poch / Jaume Boixadera / Miquel Aran, edafòlegs, membres de la Secció de Sòls de la ICEA
set. 6, 2023
Diada de Sant Jordi de 2023 a Vallfogona de Riucorb
Josep M. Puiggròs i Jové. Vilagrasseta (la Segarra)
Moltes gràcies per convidar-me a un acte de la rellevància que resulta de celebrar els quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona Vicenç Garcia (Saragossa, 1582 – Vallfogona, 1623).
Per als segarrencs el rector de Vallfogona ha sigut un personatge molt popular fins i tot abans que sabéssim que va ser un gran poeta de la llengua catalana en un període de decadència del català literari, i per a molts, més que els seus versos van ser els seus acudits festius que ens explicaven els nostres padrins.
Dins del ventall d’actes que heu programat resulta molt simpàtic lligar la figura del rector amb el vi i la gastronomia i concretament amb el vi de la varietat «saumoll», varietat que va ser molt important a Catalunya fins a mitjan segle xx i que a finals del mateix segle va estar a punt de desaparèixer. Des de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris), a la qual pertanyo, l’any 2011 vam impulsar la celebració d’una jornada a la cooperativa agrícola de Rodonyà que va tenir un gran èxit i hi van ser presents gairebé tots els cellers que llavors iniciaren la recuperació de la varietat del Bages, el Penedès i l’Alt Camp de Tarragona.
Encara que sembla que no hi ha cap document que ens digui quin tipus de vi bevia el rector de Vallfogona, del que podem estar segurs és que bevia vi. És fàcil argumentar-ho perquè a l’època en què va viure el rector tothom en bevia: homes, dones, padrins i canalla (excepte si tenia un impediment molt greu). El vi, durant segles, ha sigut una beguda, un aliment i un remei; era molt més sa que beure aigua, sovint contaminada, i moltes persones tenien diarrees que en alguns casos eren mortals i especialment en les criatures de 0 a 5 anys.
El vi ha format part de la nostra dieta, des de la protohistòria fins avui, és a dir, aproximadament 2.700 anys. Per les restes arqueològiques que s’han trobat, aquestes terres estaven poblades, a partir dels segles vi i v aC, pels ibers, probablement, per la tribu dels ilergets, que van construir diversos poblats com els Estinclells a Verdú (on es van trobar les restes d’una premsa de vi), o Ciutadilla, Granyanella i, una mica més lluny, el Molí de l’Espígol a Tornabous o els Vilars d’Arbeca. Els ibers coneixien el cultiu dels cereals, però no el de la vinya, i, per això, ja feien cervesa. El primer vi a la península Ibèrica (i els primers ceps cultivats) el porten els fenicis (durant els últims segles del primer mil·lenni aC) i, posteriorment, els cartaginesos de la colònia fenícia de Cartago (on avui hi ha Tunísia). Els fenicis eren un poble cananeu que habitava la Mediterrània occidental on avui es troba el Líban. A aquest poble li va arribar la cultura del vi a partir d’Armènia i/o de Mesopotàmia. Els fenicis manufacturaven diversos productes que exportaven especialment als pobles de la Mediterrània occidental, i ho feien transportant les diverses mercaderies amb uns vaixells petis però molt ràpids. Així van arribar a les costes de la península Ibèrica i iniciaren un comerç amb la població ibera. Primer van portar vi en àmfores i després també els ceps que es van plantar i es va començar a elaborar vi local. A l’inici, aquest vi era per a usos cerimonials. Una segona via, per la qual ens va arribar el vi, va ser, uns anys més tard, a través d’un altre poble d’Orient, els grecs foceus que, cap al segle vi aC, van desembarcar a l’Empordà, on van fundar la ciutat d’Empúries i van connectar amb els ibers, que allà era la tribu dels indigets, que tenien el poblat d’Ullastret. Finalment, per tancar el món antic, per Empúries, l’any 218 aC arribaren els romans que conqueriren tota la península Ibèrica i la van dividir en províncies i en el que avui és el nostre país. Van formar part de la província Tarraconensis amb capital a Tàrraco (l’actual Tarragona). En el territori que avui configura la Segarra històrica, la població romana més important va ser Iesso o la Guissona actual, on podem veure per mitjà de les excavacions que la ciutat tenia un gran espai per a la producció de vi.
Així, els fenicis ens van introduir el vi, els grecs el van ennoblir desenvolupant una vaixella de qualitat per beure i el consum va començar a augmentar en simpòsiums i els romans van estendre la vinya i el consum de vi per a tothom perquè van considerar que era un aliment, juntament amb el pa. A partir del segle v, amb la caiguda de l’Imperi romà, a causa de les invasions germàniques i, al cap de poc, de la invasió musulmana que per les creences religioses van fer que el consum de vi disminuís i la seva producció reculà considerablement.
A partir de finals del segle ix, s’inicia la recuperació del territori per part dels francs i posteriorment a partir de l’any 1100, aquesta part de la Segarra passa a mans dels comtes de Barcelona i aquestes terres passaran al comtat de Barcelona. En la recuperació de la vinya i el vi, hi va jugar un paper important l’església, especialment els ordes religiosos, que va introduir de nou la producció i el consum del vi, ja que per a l’església cristiana el vi és un element molt important, principalment per a l’eucaristia, en què el vi es transforma en la sang de Crist, en record de la primera cerimònia del Sant Sopar. D’aquests ordes, la primera que va tenir importància a la Segarra va ser la dels templers, on a Granyena van edificar la primera casa templera de la península Ibèrica, de la qual van dependre Vallfogona i altres pobles. Aquest orde va ser dissolt pel papa l’any 1312 i els seus béns van passar a l’orde dels hospitalers i encara en aquest territori es va introduir l’orde del Cister, a Vallbona de les Monges i altres poblacions. D’aquesta època sabem també que hi havia molta vinya, però no sabem encara quin tipus de ceps s’hi cultivaven. Sabem que a finals del segle xiii, els reis i els grans senyors bevien vins importats d’Orient a través d’Itàlia com eren la garnatxa, el moscatell, el vi grec, i la malvasia i que el poble bevia el que pròpiament produïa però, d’aquest vi, no hi ha documents perquè el poble era analfabet i no sabia escriure.
A partir dels segles xv i xvi, comencen a aparèixer documents en diferents llocs que mencionen algunes varietats com la parellada o el montònec, el monestrell, el picapoll o la garnatxa. El primer que menciona el sumoll data del 1797 i és l’acadèmic Josep Navarro (Acadèmia de Ciències de Barcelona); paral·lelament, un altre acadèmic Manuel Barba i Roca, el menciona com a sumoi. En tot aquest període, encara que no hi ha documents sobre les varietats cultivades d’aquesta zona. Hi havia una gran producció de vi que majoritàriament era per a l’autoconsum. Encara en moltes cases antigues es poden veure instal·lacions per a elaborar el vi així com els cups. En aquest període també hi va haver producció d’aiguardent.
Durant el segle xix hi ha una gran expansió de la varietat saumoll, sumoi, sumoll, per molts llocs de Catalunya. Ho demostren els 226 documents que hem trobat fins ara i que mencionen la presència d’aquesta varietat de raïm negre. D’aquests documents, n’hem seleccionat uns quants que indiquem a continuació per ordre cronològic:
- Un estudi publicat per la revista de l’IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) indica que la varietat és sensible a la nova malaltia de la vinya oïdi o malura vella.
- Surt mencionat com una mostra procedent de Josep Golar de Vilanova i la Geltrú a l’exposició de productes de l’agricultura espanyola celebrada a Madrid pel Ministeri de Foment.
- En una exposició de raïms organitzada per l’IACSI, 26 participants de diferents llocs, el 18 % del total aporten mostres de sumoll.
- Un article de l’Estació Ampelogràfica Catalana, de Terrassa, menciona dintre de les varietats de cep que té disponibles per a la venda empeltades de peus americans el «saumoll de gra llarch» i el «saumoll de gra rodó».
- Roig i Armengol esmenta el sumoll en diferents indrets de la província de Barcelona.
- Se celebra a Sant Sadurní un congrés vitícola i en una de les actes del congrés es fa una àmplia descripció del sumoll i s’indica que és una de les varietats negres més importants de Catalunya especialment a les províncies de Tarragona i Barcelona.
- De l’Estació Enològica de Reus, el seu director Claudi Oliveras menciona nou presències de sumoll i a l’entorn on es trobem a Savallà del Comtat, Conesa, les Piles i Secuita.
Entre el segle xix i primera part del segle xx el sumoll s’estén per molts indrets de Catalunya des de l’Empordà a l’Ebre, convertint-se (com ja hem dit abans) en una de les varietats de raïm negre més cultivades de Catalunya. Caldria afegir les dades de transmissió oral com és el cas vostre del recull dels pagesos del poble que heu fet i això caldria publicar-ho aprofitant l’acte de la celebració dels quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona, d’una manera semblant al que va fer, a la comarca del Bages, Maria Estruch a la seva tesi Mil veus de Bacus (2010).
A partir de la segona meitat del segle xx, desapareix una gran part de la vinya que havia quedat després de la fil·loxera i, en aquestes terres de la baixa Segarra, amb la revolució del tractor, es passa al monocultiu dels cereals i la vinya queda concentrada a la part més occidental de la vall del riu Corb i, més recentment, a l’Ametlla, al celler Comalats. A la vegada es va produir una onada de desprestigi de les varietats autòctones i especialment el sumoll. Feliçment, a finals del segle xx i el que portem del segle xxi, s’ha produït un interès a recuperar les varietats autòctones.
A la vall del riu Corb amb l’expansió del cava, es van abandonar les varietats negres i es va passar a cultivar principalment les blanques, com el macabeu i la parellada; aquesta última s’adapta molt bé per l’alçada.
En aquest moment el sumoll està autoritzat a les DO Camp de Tarragona, DO Pla de Bages, DO Penedès, DO Alella i DO Catalunya i de segur que com en el temps antic es pot adaptar novament molt bé a la baixa Segarra.
Bibliografia:
Puiggròs, Josep M. (2022). Història de les varietats de vinya autòctones i tradicionals de Catalunya. Universitat Rovira i Virgili, VINSEUM. [Consulta 6.9.2023: http://www.publicacions.urv.cat/altres-col%C2%B7leccions/17-altres-col-leccions/cultures-del-vi/950-hist%C3%B2ria-de-les-varietats-de-vinya-aut%C3%B2ctones-i-tradicionals-de-catalunya]
Villarroya, Agustí; Nadal, Montserrat; Puiggròs, Josep M.; Giralt, Lluís; Rovira, Joan i Domingo, Carme. (2018) Raïms: les principals varietats catalanes: història, cultiu i vins. Vilafranca del Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana. [Consulta 6.9.2023: https://www.andana.cat/Llibres/Raims.php#gsc.tab=0]
jul. 18, 2023
En representació de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), el seu president, Jordi Sala, va donar la benvinguda als assistents, tot exposant la tasca de la institució i, en concret, de la Secció de Viticultura i Enologia que, en el tema de l’estudi de la història i descripció de les varietats autòctones, està treballant conjuntament amb el VINSEUM. També va agrair diferents ponents que van participar en la jornada i la col·laboració de l’INCAVI i el VINSEUM.
La inauguració va anar a càrrec de Joan Gòdia, director general d’Empreses Agroalimentàries, Qualitat i Gastronomia del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (DACC), que va centrar la seva intervenció en la Llei de la cadena alimentària i la tasca de control que fa el Departament en el sector vitivinícola. També va exposar algunes mesures que s’estan posant en marxa per a ajudar els viticultors afectats per la sequera (vegeu-ne la presentació).
Després va ser el torn de Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA, que va actuar com a conductor de la jornada. Va posar en relleu que es fan moltes jornades relacionades amb la viticultura i enologia, però que generalment se centren en qüestions tècniques de sanitat vegetal, maneig, màrqueting, processos enològics, etc., i poques vegades es dediquen a temes de gestió econòmica, que és fonamental per a la sostenibilitat i continuïtat del conjunt del sector. Evidentment, aquest any l’economia del sector es veurà molt afectada per la greu sequera que trasbalsa totes les explotacions i, de retruc, els cellers, i els costos seran encara més diversos i elevats, però la metodologia, que s’ha fet servir per a calcular els costos de producció del raïm i del vi base cava, pot ser orientativa per a diferents anys. La vitivinicultura catalana és molt diversa. El cava i els escumosos representen dos terços del sector i la seva economia és una referència que s’ha de tenir en compte. És clar que cada explotació i cada empresa elaboradora de vi té uns costos diferents, depèn de molts factors: dimensió, rendiments, varietats, estructura de l’empresa, etc. A la jornada es van presentar els costos corresponents a l’any 2022, i va ser la primera vegada que es va fer públicament.
També es va presentar la informació econòmica que es pot trobar a l’Observatori de la Vinya i el Vi. I a la segona part de la jornada es va fer una taula rodona amb els representants nacionals de les organitzacions representatives dels viticultors, de les cooperatives i de les patronals del vi i el cava.
El cap del servei de Secretaria de l’INCAVI i director de l’Observatori, Xavier Agell, va explicar la funció de l’Observatori i la seva regulació legal (vegeu-ne la presentació).
Cristina Escobar, investigadora del Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament (CREDA), va centrar la seva intervenció en els resultats econòmics dels cellers i la seva evolució (vegeu-ne la presentació).
Chema Gil, director del CREDA, en connexió en línia, va exposar l’estudi de costos de producció de les principals varietats de raïm blanc i de l’elaboració del vi base cava (vegeu-ne la presentació).
Posteriorment, va començar la taula rodona titulada «Com augmentar el valor de la cadena del sector?».
Joaquim Tosas, president de l’Associació d’Elaboradors de Cava (AECAVA), va dir que la sequera pot provocar canvis estructurals i que caldrà optimitzar processos. Va afirmar que el Pla Estratègic de la DO Cava és un bon instrument i que els seus resultats es veuran a curt, mitjà i llarg termini. A més, cal revalorar la marca cava, que està marcada per un posicionament a l’exterior com a producte de supermercat barat i que és difícil d’aixecar, i va comentar que s’haurien de treballar mercats verges.
Juanjo Raventós, cap de la branca del vi de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), va compartir la diagnosi que el camí ha de passar per la diferenciació. Va expressar la preocupació de les cooperatives per la manca de relleu generacional dels socis i per la sequera, que es poden traduir en abandonament de finques. També es va queixar que en el PASVE no s’aprofita prou per a la promoció, ja que el pressupost no s’esgota mai.
Rafel Ramon, representant del sector de la vinya de la Unió de Pagesos de Catalunya (UP), va dir que ja són quatre anys de crisi provocada per incidències meteorològiques, la pandèmia, etc. El fet que les principals empreses del sector estiguin en mans de fons d’inversió o de capital multinacional no està ajudant en el desenvolupament del Pla Estratègic de la DO Cava. Va afegir que el raïm per «Cava Guarda Superior» es paga gairebé al mateix preu que el genèric. En referència als costos de producció del raïm, s’ha de tenir en compte que el pagès ha de vendre per sobre d’aquests, per a poder viure i invertir en la seva explotació. També va expressar la seva preocupació per la sequera, i va afirmar que hi pot haver una disminució de la producció del 50 %, i que és molt important evitar el frau.
Valentí Roqueta, president de l’Associació Vinícola Catalana (AVC), va afirmar que és indispensable augmentar el valor del vi, promovent-ne la màxima qualitat. Va comentar que ens ho hem de creure, que s’han de facilitar l’activitat i els nous projectes que neixen i no posar traves. Que cal visualitzar la marca Catalunya vitícola, que Barcelona pot actuar com a tractora. Va reivindicar una vegada més el projecte de crear la Casa del Vi Català a la capital. I que seria bo crear una interprofessional del vi de Catalunya amb un sector més vertebrat i amb més potència de promoció.
Jaume Domènech, cap sectorial de la vinya i el vi de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), es va manifestar d’acord amb la necessitat d’una interprofessional del sector. Va destacar l’esforç dels viticultors per innovar, que un 50 % de la vinya ja és ecològica. També es va mostrar molt preocupat per la sequera, que el viticultor està a baix de tot de la cadena i que cal més equitat en el repartiment del valor. També va comentar que el mercat mundial dels escumosos està creixent i s’hauria d’aprofitar per a posicionar millor el cava a escala internacional.
La cloenda de la jornada va ser a càrrec d’Alba Balcells, directora general de l’INCAVI. En el seu parlament es va referir als diferents reptes que té el sector: canvi climàtic (l’INCAVI i l’IRTA tenen expertesa en la recerca en aquest camp), nous hàbits de consum (especialment entre els joves), l’assenyalament del vi com un problema per a la salut, la sequera, els baixos preus del raïm i del vi, etc. Davant d’això va emfasitzar les oportunitats i accions previstes: seguir potenciant la viticultura ecològica i la sostenibilitat completa (mediambiental, social i econòmica), el creixement del consum d’escumosos, especialment dels segments de més qualitat, més singularització del producte, més força en la lluita contra el frau, amb les tres unitats del DACC (camp, indústria i certificació del producte DO), potenciar la promoció conjuntament amb les DO i les organitzacions del sector, aprofundir en la transparència dels preus de la cadena per a avançar en un model més ètic i responsable (continuació dels estudis de costos del raïm i del vi que són una referència que cal tenir en compte en els contractes), i la Taula de la Sequera, en què es preveu ajudar els viticultors afectats per la sequera.
maig 25, 2023
Patronal i sectors més afectats presenten un manifest en què demanen que es garanteixi la disponibilitat d’aigua a llarg termini i es minimitzin els efectes negatius de l’escassetat d’aquest recurs en diferents sectors i territoris
Catalunya es troba en un estat de sequera crític. Des de la ICEA en som conscients i és per això que des de fa temps impulsem jornades i iniciatives destinades a buscar solucions que alleugin aquest gran problema, com per exemple la jornada que vam celebrar el 8 de maig amb la Fundació Agrícola Catalana, en la qual va participar, entre altres, el catedràtic d’enginyeria ambiental de la UPC i president d’ASERSA, Rafael Mujeriego. Ara, ens sumem al manifest impulsat per PIMEC Aigua, economia i futur, que pretén ser una crida a les administracions públiques per a la posada en marxa urgent de mesures concretes i ajuts directes a les empreses que facin compatible la continuïtat de l’activitat econòmica amb un ús sostenible i eficient de l’aigua.
El manifest, fruit d’un procés participatiu amb tots els sectors afectats per la sequera i les restriccions d’aigua, ja compta amb 156 adhesions. El nostre sector, l’agrari, és un dels grans afectats per motius obvis. Les conseqüències són devastadores, com ja s’ha pogut comprovar en períodes de sequera anteriors: augment del preu dels aliments d’un 25 % en els cereals, un 70 % en els farratges i entre el 10 i el 18 % en el cas de la fruita.
S’estima que el 2030 a Europa l’estrès hídric afectarà el 50 % dels recursos disponibles. Per això, en el document es posa de manifest la necessitat d’impulsar els millors consensos per a promoure una política integral de gestió de l’aigua que vagi més enllà de l’actual gestió de recursos hídrics, afegint-hi els aspectes mediambientals, socials, econòmics i culturals associats al seu ús i de tot el país sencer.
El document, que proposa mesures a curt, mitjà i llarg termini, pretén ser un pla d’acció que impulsi els canvis necessaris per als pròxims deu anys, i alhora una ajuda directa per a pal·liar els efectes de la sequera a curt termini.
Entre les mesures proposades a curt termini destaquen la creació d’una Taula de l’Aigua de Catalunya, liderada per la Generalitat i que aplegui totes les administracions i actors econòmics per tal d’establir les bases del futur Pacte Nacional per l’Aigua; i un programa d’ajuts directes i crèdits a les empreses afectades per la sequera, destinats a preservar el teixit productiu i al manteniment de l’ocupació. Així mateix, defensa revisar la fiscalitat de les activitats afectades per la sequera, redissenyar i accelerar els tràmits administratius vinculats amb l’aigua, incrementar la dotació dels fons europeus Next Generation destinats a la sostenibilitat i l’eficiència, i establir programes específics de formació i reciclatge, entre altres.
D’altra banda, el manifest inclou també propostes a mitjà i llarg termini per a orientar les inversions que s’haurien d’incorporar a un Pacte Nacional per l’Aigua, així com mesures i programes estratègics que haurien de tenir una estabilitat pressupostària i d’execució durant els pròxims deu anys. Són, per exemple, la planificació d’inversions que donin resiliència al sistema hídric català: sistemes de retorn de l’aigua, àrees de recàrrega dels aqüífers, etc. A més, les entitats signants veuen necessari establir programes de suport i foment de l’eficiència amb la modernització de regadius, la reconversió dels processos industrials i altres activitats econòmiques, i l’adopció de mesures de gestió sostenible. Finalment, en el document també es demana promoure la recerca i el desenvolupament de tecnologies que contribueixin a solucionar aquesta problemàtica, assistència tècnica als agricultors i altres negocis afectats, millorar i unificar la legislació actual en referència a la gestió de l’aigua, i demanar al Govern de l’Estat, a la Generalitat de Catalunya i a la Unió Europea un front comú per a impulsar la redacció d’un pla d’infraestructures europees de l’aigua, entre moltes altres qüestions.
abr. 26, 2023
-
He llegit en una entrevista que li van fer que la reutilització d’aigua regenerada està estigmatitzada. Per què?
La percepció pública, cultural, normativa i, fins i tot, religiosa considera que la prevenció sanitària i especialment la higiene de l’aigua i els aliments són factors determinants del progrés humà i social. Aquesta percepció va adquirir una rellevància històrica el 1855 a Londres, quan John Snow, metge de la reina d’Anglaterra, va demostrar experimentalment (primera vegada en la història) que l’epidèmia de còlera que afectava la població de Londres era causada pel consum d’aigua d’una font pública que la captava en el riu Tàmesi i que estava «contaminada» pels abocaments d’aigües residuals de les poblacions situades aigües amunt. Aquesta incidència sanitària va impulsar l’estratègia normativa que els proveïments públics d’aigua han de realitzar-se a partir d’aigua d’una gran qualitat, lliure de contaminació. La cerca d’indicadors biològics de contaminació, més enllà de les observacions purament visuals, va contribuir al desenvolupament de la microbiologia de l’aigua, disciplina científica que iniciava el seu desenvolupament en aquells moments.
La preocupació essencial que la reutilització de l’aigua suscita entre la ciutadania i les autoritats resideix en el fet que la font d’aigua utilitzada per al procés de regeneració és precisament una aigua residual, la qual cosa els porta a pensar que la reutilització pot propiciar unes condicions sanitàries com les que es van registrar durant l’epidèmia de còlera de Londres o les registrades posteriorment en altres llocs del món. Per tot això, el gran repte de la reutilització de l’aigua és demostrar que els processos tècnics proposats i utilitzats actualment per a regenerar l’aigua permeten obtenir una aigua de qualitat microbiològica i química adequada per a protegir la salut humana i ambiental.
Són cada vegada més els projectes de regeneració i reutilització de l’aigua que han aconseguit transmetre a la població i les autoritats sanitàries una correcta percepció de l’eficàcia sanitària del procés de regeneració, cosa que facilita l’acceptació pública de l’aigua regenerada com a font alternativa de recursos. Els usos previstos per a l’aigua regenerada han anat ampliant-se: des dels més tradicionals «no potables» (l’aigua no és ingerida per les persones), com el reg agrícola i de jardineria, fins als més avantguardistes «potables» (l’aigua regenerada és ingerida per les persones), bé sigui després de la seva dispersió i mescla amb masses d’aigua naturals (aqüífers o embassaments) o bé mitjançant la ingestió directa de l’aigua regenerada després de la seva incorporació a la xarxa de proveïment. La reutilització potable que es realitza en l’Estació Espacial Internacional és, sens dubte, l’exemple més emblemàtic de la reutilització potable directa.
- Quina valoració fa de la gestió de les aigües depurades a Espanya?
La gestió de les aigües depurades a Espanya té com a principal referència normativa la Directiva 91/271, que té per objectiu aconseguir que la qualitat de les aigües depurades asseguri la protecció i, fins i tot, la millora de la qualitat del medi ambient receptor, siguin lleres, estuaris o la mar oberta. Els plans de sanejament de les comunitats autònomes han implantat les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) adequades per a satisfer aquests requisits, malgrat que encara quedi un petit nombre de casos per atendre, que es deuen principalment a qüestions competencials i pressupostàries (molt rarament a qüestions tècniques).
Les autoritats comunitàries estan ultimant la revisió i l’actualització de la Directiva 91/271, en la qual s’inclouran nous paràmetres de qualitat, es modificaran els límits numèrics màxims permesos i s’adoptaran noves formes de vigilància i seguiment de la qualitat dels efluents depurats i els mitjans receptors.
La consideració dels actuals i futurs efluents depurats com a font de recursos addicionals per a la seva regeneració posterior ha de portar a uns millors nivells de depuració de les aigües residuals, fins a aconseguir unes cotes superiors a les mínimes requerides per la directiva actual o per la que la substituirà en un futur. Aquesta qualitat més elevada dels efluents depurats beneficiarà el medi ambient receptor i contribuirà al fet que les estacions de regeneració d’aigua (ERA) produeixin una aigua regenerada de més qualitat i més regular.
La comunitat autònoma de la Regió de Múrcia va incorporar en el seu pla de sanejament del 2001 la provisió que el cànon de sanejament que paguen els usuaris de l’aigua urbana serveixi per a pagar tant la depuració de les aigües residuals com la regeneració posterior per a usar-la en reg agrícola. Els usuaris autoritzats capten l’aigua ja regenerada a la sortida de l’EDAR+ERA i la impulsen amb mitjans propis fins als punts d’emmagatzematge de l’aigua de reg.
En definitiva, la depuració de les aigües residuals en una regió de clima mediterrani com la nostra, caracteritzada per una notable (i creixent) irregularitat pluviomètrica, ens anirà portant cap a una «conjunció» de la depuració i la regeneració que permeti la disponibilitat de nous recursos per a un gran ventall d’usos: des dels tradicionals «no potables» fins als més avantguardistes «usos potables» en un futur. Convé ressaltar que la regeneració d’aigua en les zones costaneres (abans que l’efluent depurat s’aboqui a la mar) genera recursos nets addicionals per al cicle local de l’aigua, mentre que en les zones de l’interior la regeneració només permet una millor gestió dels recursos, però no aporta recursos addicionals: l’aigua regenerada és de més qualitat que la simplement depurada, però no altera el balanç de recursos hídrics.
- A quins desafiaments creu que s’enfronta la societat en relació amb l’aigua?
Les previsions dels estudis de canvi climàtic indiquen que les regions de clima mediterrani com la nostra (tant peninsular com costanera) registraran una intensificació de la seva tradicional irregularitat pluviomètrica. Continuarà havent-hi períodes de sequera i d’inundació com fins ara, però amb la diferència que aquests fenòmens climatològics es faran més marcats i més irregulars: sequeres més prolongades i pluges més intenses (amb possibles inundacions). En realitat, aquest comportament ja s’ha anat registrant des de fa diverses dècades, encara que hagi estat la sequera iniciada el 2021 la que s’ha prolongat més temps, fet que ha causat una reducció excepcional de les nostres reserves.
El gran desafiament que presenta la «irregularitat pluviomètrica» requereix un reforç de la «regulació hidrològica»: en definitiva, cal emmagatzemar aigua durant les èpoques d’abundància per a poder utilitzar-la en èpoques d’escassetat, utilitzant aqüífers, embassaments i basses de les grandàries més variades. I haurem de sumar-hi l’estalvi i l’ús eficient de l’aigua, a més de les estratègies més avantguardistes de regeneració i dessalinització tenint molt en compte la dependència energètica que comporta cadascuna.
Com a font d’inspiració, la regió del sud de Califòrnia, que gaudeix d’un clima mediterrani com el nostre, on s’han registrat sequeres més intenses fins i tot que la que ara ens afecta, on viuen vint milions d’habitants en un territori d’uns 50 000 km² i amb una pluviometria similar a la de Múrcia i Almeria, ha conclòs que la reutilització de l’aigua és una estratègia inevitable per a ells i han invertit més de 16 000 milions de dòlars per disposar de 750 hm³ d’aigua regenerada el 2035. Aquesta aigua els ha de permetre recarregar els seus aqüífers (històricament sobreexplotats), que passaran així a ser noves fonts de recursos per al proveïment d’aigua potable a les seves poblacions.
- Catalunya viu la major sequera de la seva història, fins al punt que s’han posat en marxa restriccions en l’ús de l’aigua. Creu que aquesta sequera és a causa del canvi climàtic? Creu que aquest tipus de restriccions seran la tònica habitual dels propers anys?
L’episodi de sequera que travessa Catalunya és un més dels que tradicionalment s’ha registrat en el passat, tal vegada una mica més prolongat. El clima mediterrani en el qual ens trobem es caracteritza precisament per això: una irregularitat pluviomètrica, que fins ara hem resolt amb estratègies de «regulació hidrològica». L’episodi de sequera del 2008-2009 forma part d’aquesta sèrie històrica. És un comportament similar al que s’ha registrat en una altra regió de clima mediterrani de l’hemisferi nord com és Califòrnia. Califòrnia pot servir-nos com a font d’inspiració del que pot ocórrer en els nostres territoris i del que es pot fer per a resoldre-ho.
Des del començament del segle actual, Califòrnia ha tingut un episodi de sequera cada dos o tres anys. El més intens i prolongat (cinc anys) es va registrar entre el 2012 i el 2017. El més recent s’ha prolongat des del 2020 fins a principis del 2023 (tres anys). El que més crida l’atenció d’aquest últim és que les intenses pluges i nevades registrades durant unes poques setmanes de gener i febrer del 2023 han omplert els embassaments fins a més del 70 % de la seva capacitat i han cobert les muntanyes de fins a tres metres de neu (i molt més en alguns casos). Tot això ha portat a una ràpida transició des de la penúria d’aigua per sequera fins a la preocupació per les inundacions a causa del desglaç accelerat que les temperatures primaverals estan causant en aquests gruixos històrics de neu.
Els estudis de canvi climàtic i les experiències ja registrades en regions de clima mediterrani indiquen que aquestes restriccions d’aigua seran habituals, tret que ens adaptem a la nova realitat climatològica i adoptem estratègies de gestió diferents de les tradicionals: més estalvi i un ús més eficient de l’aigua, més regulació hidrològica —i més diversa— i més regeneració i dessalinització de l’aigua. Tot això s’ha de fer d’acord amb les necessitats i disponibilitats locals.
- Com pensa que aquesta sequera afectarà el sector agrícola?
A curt termini, la situació d’excepcionalitat hidrològica i fins i tot d’emergència hidrològica ens portarà a una interrupció dels subministraments regulars i necessaris d’aigua per a l’agricultura (i altres usos), amb les consegüents pèrdues de producció, econòmiques, d’ocupació i socials que tot això comporta. El recurs a fonts d’aigua marginals ajudarà a mitigar la falta d’aigua fins que arribin les pluges. La nostra experiència històrica i la recent de Califòrnia indica que aquestes pluges arribaran, fins i tot amb una intensitat notable. Les solucions estructurals requereixen una mínima planificació i un temps d’implantació.
A mitjà i llarg termini, considerant que fins i tot després d’un període d’emergència hidrològica les pluges tornaran a produir-se (Califòrnia n’és un exemple il·lustratiu), convindrà adoptar les estratègies capaces de captar tota l’aigua de pluja possible tant per a evitar les inundacions com per a assegurar una retenció el més gran possible de recursos. Les actuacions dels gestors hídrics de Califòrnia durant aquestes últimes setmanes demanen assegurar que els embassaments s’omplen d’aigua, però assegurant la protecció necessària davant les possibles inundacions aigües avall. Els agricultors estan adoptant una nova pràctica agrícola que consisteix a deixar que una part dels seus terrenys de cultiu s’inundi amb cabals excedentaris (a manera de planes d’inundació, en cultius tolerants) a fi de promoure la infiltració d’aigua en el sòl i la recàrrega dels aqüífers.
- Califòrnia fa quatre anys que viu un període de sequera. Com es preparen allí per a una sequera continuada?
L’episodi de sequera més recent que ha afectat Califòrnia es va iniciar progressivament l’any 2020 i ha acabat bruscament durant els mesos de gener i febrer del 2023.
A més de les iniciatives adoptades per les autoritats hídriques (retenir aigua en els embassaments assegurant la protecció davant les previsibles avingudes per desglaç accelerat de neu) i les pràctiques agrícoles d’inundar temporalment una part dels terrenys de cultiu com a manera de recarregar els aqüífers, les ciutats del sud de Califòrnia (un territori d’uns 50 000 km², on resideixen més de vint milions de persones, amb una pluviometria com la de Múrcia i Almeria) han invertit més de 16 000 milions de dòlars per a obtenir uns 750 hm³/any (2 hm³/dia) d’aigua regenerada de cara al 2035 mitjançant regeneració avançada (purificació). Un cop regenerada, infiltraran aquesta aigua en els aqüífers propers per a l’emmagatzematge, la distribució natural i la captació posterior per a proveïment públic.
- Malgrat les diferències, hi ha alguna cosa de les que fan allí que puguem aplicar aquí?
El fet que Califòrnia i Espanya formin part de les regions de clima mediterrani i a més estiguin situades a unes latituds geogràfiques tan similars en l’hemisferi nord ens ofereix una font d’inspiració d’un valor enorme. Califòrnia és com la nostra «bessona climatològica» (usant la terminologia informàtica actual), que, per circumstàncies climatològiques naturals, registra anticipadament fenòmens pluviomètrics i hidrològics com els que molt bé podríem experimentar nosaltres en un futur molt immediat o que, fins i tot, ja estem experimentant.
- En relació amb l’aigua, què fem bé al nostre país? I què fem malament?
Si hagués de ressaltar tres facetes que ens diferencien dels californians en la manera de gestionar l’aigua, indicaria les següents:
1) La consideració de bé públic o privat dels recursos hídrics. Mentre que a Califòrnia l’aigua és majoritàriament (més del 80 %) un recurs privat, en els nostres territoris l’aigua és un recurs públic gairebé íntegrament, excepte casos molt concrets en els territoris insulars. La tradició minera durant la fundació del Golden State (1850) fa que la possessió del sòl comporti la possessió de tot el que hi ha sota la superfície. Encara que aquesta circumstància limita la capacitat normativa de les autoritats hídriques, les circumstàncies pluviomètriques i demogràfiques més recents han anat permetent avanços cap a una gestió estatal integrada, fins i tot d’aquestes aigües privades.
En el nostre cas, la consideració de l’aigua com a bé públic ofereix unes possibilitats d’actuació que convindrà impulsar en un futur pròxim, mitjançant la concertació i els acords pragmàtics, en els quals els californians són experts.
2) El nostre model preferent de gestió integrada dels recursos, que combina en una sola entitat pública la gestió dels recursos hídrics naturals i la gestió de les aigües usades (aigües residuals, amb la seva depuració), del qual la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua és un exemple. A Califòrnia és molt freqüent que les entitats de proveïment d’aigua tinguin un estatut jurídic diferent de les entitats dedicades al sanejament i la depuració. Encara que nosaltres disposem d’un nombre creixent d’entitats de gestió integrada de tots dos recursos, les possibilitats d’actuació —concretament en el sector de la regeneració i la reutilització de l’aigua— tenen un notable interval de progrés. La capacitat de les entitats californianes per a establir acords de benefici mutu (integrar els costos i els beneficis) compensa a la pràctica la seva separació de responsabilitats. N’és un exemple el projecte Groundwater Replenishment System, un projecte emblemàtic a escala mundial que va sorgir com a resultat de la col·laboració entre l’Orange County Water District (OCWD) i l’Orange County Sanitation (OCSan). En definitiva, implanten la gestió integrada del recurs seguint l’estratègia del «cas per cas».
3) Els consums unitaris d’aigua tan diferents, tant per a usos domèstics com agrícoles. Mentre que els consums domèstics d’aigua a Califòrnia són generalment superiors als 500 litres per habitant i dia, els registrats en l’Àrea Metropolitana de Barcelona estan xifrats en menys de 110 litres per habitant i dia. És evident que un esforç per a estalviar aigua entre la població californiana produeix més beneficis que si es planteja davant la població de l’àrea de Barcelona. Vist des d’una altra perspectiva, ser un gran consumidor d’aigua ofereix un «matalàs amortidor» quan arriba el moment de fer estalvis. Així és com ho solen caracteritzar en aquelles terres.
En el sector agrícola, les seves dotacions d’aigua solen ser de l’ordre d’11 000 metres cúbics per habitant i any, mentre que en les nostres latituds aquesta dotació sol ser inferior als 6 000 metres cúbics per habitant i any. Tal com passa amb el consum domèstic, aquestes dotacions tan elevades d’aigua ofereixen un «matalàs amortidor» durant els episodis de sequera.
En definitiva, disposem de models i instruments adequats per a la gestió integrada de l’aigua, així com d’uns consums i dotacions d’aigua tradicionalment més sostenibles. Califòrnia ens ofereix un exemple anticipat en el temps tant de quin pot ser el nostre règim pluviomètric futur com de formes operatives d’adaptar-nos-hi.
abr. 23, 2023
La situació d’emergència actual i el difícil estiu que es preveu han fet que des de la ICEA intentem aportar elements que enriqueixin el debat sobre possibles escenaris de futur. Com recordava recentment l’Organització de les Nacions Unides (ONU), cal tenir presents tres característiques sobre la disponibilitat d’aigua: a) és vital per a la vida humana, b) és necessària per a la producció alimentària i c) condiciona els ecosistemes.
Catalunya es troba en un estat de sequera crític. Això no només és un fet a casa nostra. Des del 2018, Europa té un règim de precipitacions inferiors al normal, que també s’ha vist agreujat aquest any per un descens encara més acusat de les pluges, que s’ha combinat amb unes temperatures superiors a les normals per l’època de l’any, cosa que ha propiciat que hi hagi més evapotranspiració.
Si fem un repàs a països tan diferents com Israel o França, veiem que el primer ja fa molts anys que té l’ús eficient de l’aigua com un dels seus objectius prioritaris. S’hi ha fet un desenvolupament notable de tecnologies, investigació i educació, per la qual cosa ha esdevingut un dels països modèlics en aquest aspecte. Només cal dir que prop d’un 90 % de l’aigua utilitzada per a l’agricultura és reciclada.
A França, ja en temps del president Nicolas Sarkozy, es van dur a terme una sèrie d’accions per a mitigar una futura falta de precipitacions, actuacions que ara es veuen reforçades pel govern actual, que, davant d’un escenari d’una disminució d’un 30 % de les disponibilitats d’aigua de cara al 2050, ha endegat un pla de xoc que inclou noves bases d’emmagatzemament, modernització de totes les infraestructures actuals —per a evitar al màxim pèrdues i fuites— i reutilització d’aigües reciclades.
A casa nostra sembla que anem bastant més endarrerits: primer, per una divisió administrativa absurda, pel fet de tenir dues autoritats competents en funció de si són conques externes (Confederació de l’Ebre) o internes (Generalitat de Catalunya), però també per una manca d’accions decidides pel que fa a noves infraestructures que evitin les destrosses dels aiguats sobtats i retinguin l’aigua per a futures aplicacions, la modernització de regadius o la reutilització d’aigües reciclades. Fins i tot anem endarrerits en la planificació hidràulica de les conques pròpies.
Sembla que ho deixem tot en mans de les dessaladores —fan molta feina, però no la fan tota— o de la bona voluntat de la col·laboració ciutadana, i esperem que plogui, quan el problema és clarament estructural. Segons el rànquing del World Resources Institute, ens trobem en una posició més dolenta que Itàlia o Tunísia, per exemple. Això sembla indicar que caldrien accions decidides tant pel que fa a la demanda com a l’oferta d’aigua.
Per contribuir al debat, des de la ICEA hem organitzat una jornada que tindrà lloc el 8 de maig i s’estructurarà en tres blocs:
- Un primer bloc sobre el panorama actual de l’aigua al nostre país i quines són les conseqüències de la sequera.
- Un segon bloc en què s’analitzaran dues classes d’agricultura —la de regadiu i la de secà—, així com els efectes de la manca d’aigua en el medi natural.
- I, finalment, un tercer bloc en què els regants exposaran la necessitat d’un pacte de l’aigua, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) ens parlarà de canvis a conreus amb menys necessitats d’aportacions hídriques, i la Xarxa per a la Conservació de la Natura ho farà sobre sistemes diferents de gestió d’aquest medi.
La sessió serà oberta al públic i trobareu tota la informació en l’enllaç següent de l’agenda de la ICEA.
Jordi Sala
President de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA)
març 6, 2023
La ICEA entrevista Ángel López (Múrcia, 1940), enginyer industrial, doctor pel Departament d’Enginyeria Mecànica i de la Construcció Industrial de la Universitat de Girona (UdG), pel Departament d’Infraestructures del Transport de l’ETSICCP de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i pel Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona (UB). Ha desenvolupat la seva activitat com a enginyer en la indústria i com a docent a la universitat, activitats que ha simultaniejat amb les de consultor.
Col·laborador de la Fundació La Caixa, va coordinar els estudis sobre els mitjans rurals de Girona i Barcelona, posteriorment publicats per La Caixa com a Jornades agràries de les comarques gironines i Jornades agràries de les comarques de Barcelona.
Va dirigir el Màster de Direcció Tècnica i va ser el promotor de la Càtedra de Processos Industrials Sostenibles, de la qual va ser el primer director. Els seus eixos d’estudi han estat: el que actualment es coneix com a economia circular, i potenciar els usos de les energies fotovoltaica, nuclear i d’hidrogen.
El 22 de febrer va impartir una xerrada per als socis de la ICEA al restaurant Antic Forn de Barcelona sobre la seva tesi doctoral, que es basa en l’activitat agroramadera a les comarques de ponent i sobre com aquesta afecta les aigües.
En què ha consistit el seu treball?
Estudiar la zona occidental de la Depressió Central catalana, destacant les terres dedicades als cultius en secans i regadius. Determinar les pressions entròpiques que hi exerceixen les activitats agroramaderes i els possibles efectes que poden tenir sobres les aigües subterrànies i superficials.
De quines dades ha partit? Quines bases de dades o estadístiques destacaria?
Estudis de l’IGME, de la DG Aigua, de l’ACA, del DARP de la Generalitat: les DUN d’usos de sòls agrícoles i rendiments productius del DARP, les explotacions de bestiars porcí i aviari: localització i censos del DARP; consums de fertilitzants minerals de l’ANFFE (Associació Nacional de Fabricants de Fertilitzants); consums de productes fitosanitaris segons AEPLA (Associació Empresarial per a la Protecció de les Plantes), i de l’Institut Aragonès d’Estadística (IAEST). I, fonamentalment, de la base de dades facilitada per la CHEbro sobre els resultats analítics de les aigües subterrànies i superficials en la zona estudiada durant prop de trenta anys.
Ha tingut algun tipus de suport econòmic per a realitzar aquesta tesi?
Cap suport econòmic; amb un dels directors del treball he realitzat una bona part de les sortides de camp, viatges amb altres alumnes de la UB pel territori i, en una ocasió, una sortida amb tres professors, dos de la UB i el tercer de la UPC.
Imagino que ha pogut visitar la zona i parlar amb algun dels agents locals. Què li ha aportat parlar amb gent de la zona?
Un treball d’aquest tipus sense interlocutors no tindria sentit; les entrevistes formals amb persones destacades dels regants, administradors de l’aigua, empreses de gestió de residus i altres amb les persones trobades a l’atzar en les sortides de camp realitzades han servit com a elements de retroalimentació per a reconduir aspectes de la recerca. En total, he realitzat catorze sortides de camp d’un o de dos dies i he recorregut més de 4.000 km, per a situar-me sobre els aspectes geogràfics del terreny.
Quins resultats destacaria?
Tots han servit per a aconseguir un mateix fi. Les pressions sobre la zona són les que determinen els efectes, aparentment finals, sobre les aigües. Les pressions no s’exerceixen sense les forces d’algú; en aquest cas els agricultors i ramaders només són els elements visibles d’una cadena de fets. Ells, a diferents nivells, sempre actuen de la mateixa forma: intenten aconseguir el creixement i la producció dels cultius i de bestiar i assegurar-se la supervivència econòmica. Les pressions són el resultat del conjunt de forces de tots els que, d’una forma o altra, intervenen en la zona.
Sobre els productes utilitzats en l’agricultura, es poden considerar quantitats importants o poc significatives?
Respecte als fertilitzants i productes fitosanitaris (Pfs), hem treballat amb les mitjanes anuals en sèries de sis a setze anys, i els seus valors són significatius. Respecte als residus generats en les explotacions de ramaderia estabulada porcina i aviària, són valors elevats que haurien de ser tractats en processos adequats per a la seva reducció i posterior utilització. Desconeixem com ha estat la seva utilització final.
Sobre productes i residus ramaders, afecten l’activitat agrícola de la zona?
Teòricament contribueixen a l’activitat agrícola, però la pressió que exerceixen en la zona sí que afecta, com a mínim, les aigües i haurien d’afectar els sòls, encara que aquest aspecte només és un criteri, ja que en l’estudi no hem inclòs les anàlisis de sòls.
AIGÜES SUPERFICIALS I SUBTERRÀNIES
Respecte a les aigües subterrànies, sabem on estan, com es comporten i què contenen?
Les masses d’aigües subterrànies en aquesta zona estan perfectament delimitades i estudiades des de fa força temps per l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya). A més, han estat estudiades per nombrosos investigadors al llarg dels últims setanta anys.
El contingut de les aigües subterrànies és el resultat de tres accions: dilueixen els compostos de les roques del sòl per on circulen, resulten afectades per la qualitat de les aigües que els arriben procedents de la capa no saturada dels sòls, bé sigui per la pluviometria o altres abocaments, així com les aigües procedents dels regadius; en tots els casos poden contenir elements procedents dels abocaments sobre els sòls, en general, i els agrícoles, en particular, bé siguin fertilitzants minerals i també restes de Pfs hormonals d’acció agrícola o ramadera, o metabòlits d’aquests. I tampoc no s’han d’oblidar els efectes de les extraccions d’aigües subterrànies i la seva contribució a la qualitat de l’aqüífer.
Totes les substàncies presents en les aigües subterrànies són atribuïbles a l’activitat humana?
En l’actualitat la zona compta amb una gran xarxa de tractament d’aigües residuals urbanes. Però fa anys això no era així: s’abocaven sense ser adequadament tractades a rius, rieres, pous negres, etc. Es pot agregar, sense equivocar-se molt, que sense els efectes de l’acció humana les aigües subterrànies només contindrien els minerals prèviament continguts abans de la seva entrada en les zones de recàrrega i els dissolts en el seu recorregut subterrani.
Hi ha alguna correlació entre els continguts de les masses d’aigües superficials i masses subterrànies?
En més o menys temps, les aigües subterrànies en situació de no confinades finalitzen el recorregut aflorant i donant lloc a fonts, rierols o abocant-se finalment a cursos fluvials o a la mar.
En el cas estudiat, les masses no confinades finalitzen en els rius, en aquest cas en els petits afluents del Segre mitjà i baix o sobre el mateix Segre o el seu al·luvial; de manera que la major part dels continguts que es troben en les masses subterrànies també es troben en les masses superficials, amb una diferència a causa de la velocitat i dilució més grans en les superficials respecte a les subterrànies: les concentracions són més elevades en aquestes últimes.
DISRUPTORS ENDOCRINS
Què són els disruptors endocrins?
En el treball no s’estudien, arribem a aquests quan busquem els possibles efectes adversos dels Pfs o els seus metabòlits presents en les aigües.
Em remeto al que escriu el doctor Nicolás Olea de Laboratori de Recerques Mèdiques de l’Hospital Clínic de la Universitat de Granada:
S’ha encunyat el terme disruptors endocrins per a definir el conjunt heterogeni de compostos químics, contaminants mediambientals, que interaccionen amb el sistema endocrí. El sistema endocrí funciona a través de la secreció interna de missatgers químics ―les hormones― que són alliberades per un òrgan al torrent circulatori i accedeixen per aquesta via als òrgans diana de la seva acció. Allí s’acoblen a receptors específics i es desencadena l’efecte hormonal desitjat. Per exemple, en la dona l’ovari produeix els estrògens que viatgen en sang, accedeixen a mama i úter i exerceixen la seva acció a través dels receptors hormonals localitzats, intracel·lularment, en cadascun d’aquests òrgans.
No és sorprenent que la major part dels disruptors endocrins clàssics estiguessin en el punt de mira de toxicòlegs i mediambientalistes, atès que molts d’aquests estaven inclosos en les llistes dels contaminants orgànics persistents (POP). Aquest és el cas dels pesticides organoclorats (exemple paradigmàtic, el DDT) i dels bifenils policlorats (PCBs), identificats com mimetitzadors endocrins i sota sospita de ser causa de malalties en les espècies animals, i fins i tot en humans, que obeeixen a mecanismes hormonals.
Es troben aquestes substàncies en les aigües i els sòls de la plana de Lleida?
En les masses d’aigües de la zona estudiada es troben residus o metabòlits de substàncies clàssiques identificades com a disruptors endocrins.
Es troben en tal quantitat que puguin afectar la salut dels seus veïns o de qui consumeixi productes agrícoles de la zona?
Les autoritats de la conca, amb la seva xarxa de control de substàncies que poden presentar algun perill, les mantenen en valors inferiors als màxims autoritzats per la legislació europea.
Els volums de fitos i agros detectats són significatius pel seu volum respecte al cabal del Segre?
Els volums mitjans del riu Segre en l’estació de Seròs durant l’època a la qual es refereix l’estudi eren de l’ordre dels 50 a 60 metres cúbics per segon. Els continguts de qualsevol substància perillosa es mesuren en picograms per litre; de manera unitària en cap cas no superen les quantitats màximes tolerades.
MARC LEGISLATIU
Creu que és correcte l’actual marc legislatiu sobre aquests temes?
En l’àmbit de la Unió Europea existeix la denominada Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), que regula la comercialització i la utilització de productes fitosanitaris i els seus residus en els aliments. No ha de sorprendre que la major part dels disruptors endocrins clàssics estiguessin en el punt de mira de toxicòlegs i mediambientalistes, atès que molts d’aquests estaven inclosos en les llistes dels contaminants orgànics persistents (POP). Aquest és el cas dels pesticides organoclorats (n’és exemple paradigmàtic el DDT) i dels bifenils policlorats (PCBs), identificats com mimetitzadors endocrins i sota sospita de ser causa de malalties en les espècies animals, i fins i tot en humans, que obeeixen a mecanismes hormonals. Totes les qüestions relacionades amb els límits legals de residus de plaguicides i pinsos estan recollides en el Reglament CE 396/2005. En l’àmbit estatal, l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) té la responsabilitat d’assessorar les autoritats competents sobre aquests temes.
Què es podria millorar?
Potser la tolerància màxima de productes perillosos hauria de concretar-se quan la presència en les aigües és de diversos productes. Actualment estan legislant els limitis admissibles només a dos nivells: per a un producte o per a més d’un, sense tenir en compte que més d’un poden ser qualsevol número.
CONCLUSIONS
En les seves tesis inicialment es referia a la biodiversitat. Totes aquestes dades tenen alguna repercussió sobre la biodiversitat de la zona?
Quan vam conèixer l’ús de Pfs, ens va semblar que el seu ús no podia ser compatible amb la biodiversitat dels sòls en la seva zona no saturada i presentava possibilitats d’afectar la cadena tròfica de la petita fauna on s’apliquen. És una apreciació general no contrastada amb els especialistes en aquesta qüestió. Des d’un punt de vista geogràfic, es va rebutjar aquesta línia de recerca, ja que no es disposava de dades objectives per a poder abordar-la.
Quines conclusions treu? Què es podia millorar?
Continuar la política de millora dels regadius realitzada en els canals d’Urgell amb el suport del DARP en la col·lectivitat 2. L’aplicació de la norma ISO 14046 sobre la petjada de l’aigua com a objectiu mitjà del control de l’aigua de reg. En acabar el treball, en l’anotació final s’indica que fem nostra la nota de l’ONU de l’agost del 2019 següent:
La forma en què ens alimentem, vestim i extraiem recursos de la naturalesa està modificant el clima terrestre, contribuint amb un 23 % de les emissions que escalfen l’atmosfera. I això posa en perill el recurs fonamental que sosté la vida: el sòl.
En el marc dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU, s’estima que a escala general, especialment en les llars, es malgasta el 28 % dels aliments produïts, fet que representa que la producció del 18 % de les terres productives, el 19 % dels fertilitzants i el 12 % de l’aigua es dediquen a produir aliments que mai es consumeixen.
Representen 1.300 milions de tones d’aliments que es perden o malgasten cada any.
Equival al necessari per a alimentar 2.000 milions de persones, dels quals 842 milions pateixen fam crònica.
Producció i consum responsable. Objectius: 30 anys per a reduir 1/2 de les pèrdues i reduiríem la demanda del 60 % dels aliments necessaris per a alimentar els 9.000 milions que hi haurà d’aquí a 25 anys.
Entrevista de l’Alba Marchador.
febr. 4, 2023
Jordi Rosell (Dept. d’Economia Aplicada de la UAB i ICEA)
Durant les darreres setmanes, en els mitjans de comunicació s’ha fet un esment especial a la pujada dels preus dels aliments. Si parem atenció a les darreres dades de l’índex de preus de consum (IPC) de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), descobrirem que mentre que l’índex general (és a dir, el del conjunt de béns i serveis de la cistella representativa del consum) mostra un creixement del 5,7 % anual —del desembre del 2021 al desembre del 2022—, en el grup «Aliments i begudes no alcohòliques», l’augment anual ha estat del 15,7 %. El mateix INE explica que «Este comportamiento es debido, principalmente, a los incrementos de los precios de la leche, queso y huevos, los aceites y grasas, el agua mineral, refrescos, zumos de frutas y vegetales y la carne» [1]. Efectivament, si mirem els productes alimentaris categoria per categoria, veurem que el preu dels olis i greixos ha augmentat un 38,1 %, el de llet ho ha fet un 37,2 %, i els dels ous, un 29,8 %.
Per a afrontar una problemàtica, primer cal identificar-ne les causes. En el cas que ens ocupa, s’ha parat molt poca atenció als elements que expliquen la pujada de preus. En termes generals, s’ha reduït a atribuir-la «als efectes de la guerra d’Ucraïna», mentre que l’atenció s’ha centrat en les mesures que, des de diferents sectors, s’han proposat per a afrontar aquesta problemàtica i, molt especialment, en la proposta de posar un topall als preus dels aliments bàsics.
Si volem entendre les causes de l’augment de preus dels aliments bàsics, cal que ens fixem en l’evolució dels costos i el comportament de la producció, així com en els factors que hi ha al darrere.
Per endinsar-nos en els factors que hi ha darrere d’aquest moviment de preus, començarem pel cas de la llet, un producte alimentari bàsic. Recordem que, d’acord amb les dades de l’INE, el seu preu per al consumidor ha augmentat un 37,2 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) [2] ens diuen que el preu mitjà del litre de llet per al consumidor ha passat de 0,64 a 0,9 €/L de novembre del 2021 a novembre del 2022, cosa que representa un augment del 40,6 %, xifra similar a l’estimació de l’INE. Constatem, doncs, un augment més que notable de preus. Si ens fixem ara en el preu pagat al ramader, les dades del Ministeri d’Agricultura mostren que el preu mitjà declarat per les entregues de llet crua ha passat de 0,362 a 0,587 €/L, també de novembre del 2021 a novembre del 2022. És a dir, el preu de la matèria primera ha augmentat un 62 % en un any [3]. Les dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural mostren un augment dels preus percebuts pels pagesos a Catalunya de 0,357 a 0,559 €/L en el mateix període, cosa que significa un augment del 57 % [4].
Quines són les raons d’aquest augment en el preu rebut pel ramader per a la llet crua? Segons els agents del sector i els experts, des de mitjans de l’any 2021 els costos per als productors de llet no han fet més que augmentar com a resultat de l’encariment de les matèries primeres —principalment, el gra i els pinsos— i també de l’energia. Aquesta dinàmica s’agreuja per l’efecte de la sequera sobre les pastures, que obliga a augmentar l’ús de cereals i pinsos [5] [6].
Com el sector agrari sap molt bé, la pujada de costos per als ramaders no necessàriament es tradueix en un augment del preu percebut. En aquest cas, ha fet falta que l’augment de costos donés lloc a una reducció de la producció, que és el resultat tant del tancament de les explotacions més febles i l’acceleració de les jubilacions com de l’augment dels enviaments a l’escorxador dels animals més vells (desvieje) [6]. Si tornem a les dades, veiem com el cens de vaques de munyir ha passat de poc més de 810.000 a 787.000 de gener del 2022 a gener del 2023 i el que és més rellevant, sempre segons les dades del Ministeri d’Agricultura, les entregues de llet crua per part dels ramaders al llarg del 2022 no han parat de baixar: de 592.000 a 573.000 tones de novembre del 2022 a novembre del 2022 [7]. La caiguda de la producció és petita (un 3,2 %), però té lloc en un context en què en els altres països de la Unió Europea també hi ha una caiguda de la producció. I, a més a més, cal recordar que, pel que fa als aliments bàsics, la demanda és molt inelàstica, fet que explica que un reduït moviment de l’oferta doni lloc a una notable variació de preus.
Considerem també el cas de l’oli d’oliva, un altre producte alimentari bàsic. Recordem que les dades de l’INE diuen que el preu per al consumidor de la partida d’olis i greixos ha augmentat un 38,1 % el 2022. Les dades del Ministeri d’Agricultura (Panel de consumo alimentario) diuen que el preu mitjà del litre d’oli d’oliva verge per al consumidor ha passat de 3,78 €/L l’octubre del 2021 a 4,54 €/L l’octubre del 2022, fet que representa un augment del 20 % [2]. Pel que fa al preu pagat al pagès, el preu mitjà ha passat de 3,08 €/L l’octubre del 2021 a 4,26 €/L l’octubre del 2022, és a dir, ha augmentat un 38 % [3].
Per a entendre l’augment del preu de l’oli d’oliva, hem de tenir en compte la caiguda de la producció de la campanya actual. Mentre que la campanya 2021-2022 es tancava amb una producció interior d’1.492.000 tones, les estimacions de la campanya 2022-2023 són de només 781.000 tones, cosa que implica una disminució del 48 %. Si la comparació la fem amb la mitjana de les últimes quatre campanyes (1.450.000 tones), la disminució és prou semblant (un 46 %). A aquesta caiguda de l’oferta espanyola, cal afegir una caiguda (lleu) de la producció a la resta de la Unió Europea i un augment moderat de l’oferta a la resta del món, que, com a resultat, dona lloc a una previsió de caiguda de l’oferta mundial del 20 % [8].
La dràstica reducció de l’oferta en aquest cas és la conseqüència directa de la reducció de les precipitacions a tota la península Ibèrica, cosa que afecta els rendiments de les oliveres de secà, però també de les de regadiu per la via de la reducció de les dotacions d’aigua de reg. A més a més, les fortes calors en l’etapa de floració i quallat inicial també n’han afectat els rendiments.
Simultàniament a la reducció de l’oferta d’oli d’oliva, s’ha produït també una pujada dels preus de l’oli de gira-sol (entre un 60 i un 70 %) com a resultat de la guerra a Ucraïna, el primer exportador mundial d’oli de gira-sol. Això limita la possibilitat que el segon exportador substitueixi el primer quan aquest puja de preu. L’encariment del producte substitutiu de l’oli d’oliva fa encara més inelàstica la demanda d’oli.
Finalment, ens referirem breument als ous. D’acord amb les dades de l’INE, el preu per al consumidor d’aquest producte ha augmentat un 37,2 % el 2022 [1]. La pujada del preu al productor ha estat encara més gran: ha passat de 111 a 225 €/100 kg també de desembre del 2021 a desembre del 2022, fet que representa un augment del 103 % [9]. Les explicacions d’aquests comportaments dels preus no són gaire diferents de les que hem vist en els dos productes anteriors: un augment de costos per als productors —un increment del 70 % dels preus dels pinsos per a ponedores el 2022 respecte dels darrers cinc anys [10] acompanyat d’una pujada dels costos energètics— i una reducció de l’oferta a conseqüència dels brots de grip aviària i de la calor de la primavera i l’estiu del 2022 [11].
Els augments dels preus dels tres productes que hem analitzat tenen un origen comú: un desajust del mercat com a resultat de la caiguda de l’oferta. En el cas de la llet, l’oferta cau com a resultat d’un augment de costos que porta a l’abandonament o la reducció de la producció. En el cas de l’oli d’oliva, és el resultat de la manca de pluja i de disponibilitat d’aigua als sistemes de regadiu. El cas dels ous combina un augment de costos amb els efectes de la grip aviària i la calor. En tots tres casos, els preus pagats als productors han augmentat de manera notable i, a més, l’augment ha estat més gran que l’augment dels preus al consumidor. D’aquesta manera, la diferència entre preus pagats al productor i preus pagats pel consumidor s’ha reduït malgrat que la resta d’activitats de la cadena de valor també pateixen un augment dels costos.
Cal concloure, almenys per als casos de tres aliments tan importants com la llet, l’oli d’oliva i els ous, que el factor determinant en l’augment de preus produït durant els darrers mesos es troba en la pujada de preus en origen, que és el resultat de la reducció de l’oferta fruit d’un augment de costos o de les condicions meteorològiques.
Atesa aquesta realitat, hem de qualificar com a mínim de sorprenents les propostes formulades recentment per alguns polítics de l’àmbit de l’esquerra. Són propostes desencertades i que poden tenir efectes molt diferents dels desitjats, perquè s’han equivocat en la diagnosi. Em refereixo a la proposta de posar un topall (topar) als preus dels aliments bàsics o d’un grup d’aquests i, en menor mesura, a la de crear un sistema de supermercats públics. Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del Govern espanyol, proposava «como hemos hecho con el gas y otras materias, topemos los precios. 20 o 30 productos que son básicos: la leche, el pan, los huevos, la fruta…» [12]. Més recentment, Ione Belarra, ministra de Drets Socials, insistia a «fijar por ley durante todo el 2023 unos topes en determinados productos al mismo nivel que el que tenían el 20 de febrero del 2022, cuando comenzó la invasión rusa de Ucrania» [13]. El gener d’enguany vam conèixer també la proposta de l’antic líder de Podem i exvicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias, de crear una cadena pública de supermercats: «si queremos precios asequibles para los productos básicos, pagar precios dignos a los ganaderos y a los agricultores; si queremos que los trabajadores del súper cobren sueldos dignos y además reducir la huella ecológica, nada mejor que un supermercado público» [14].
Les dues propostes —un topall per als preus dels aliments bàsics i un sistema de supermercats públics— impliquen posar en marxa instruments molt diferents, però comparteixen una mateixa diagnosi: l’augment del preu dels aliments bàsics és el resultat de la concentració de la distribució alimentària. Això ho deixa clar Yolanda Díaz quan es refereix a «los oligopolios que tenemos en nuestro país, que no solo están en el sector bancario o en el energético. Tenemos cinco grandes distribuidoras que concentran el 50 %» [9], així com Pablo Iglesias, que afirma: «El precio de los alimentos básicos no deja de subir y buena parte de los grandes supermercados consiguen beneficios desorbitados» [11].
L’anàlisi del que ha passat als mercats i als preus per als casos de la llet, l’oli d’oliva i els ous demostra que la dinàmica dels preus, almenys als darrers mesos, s’explica per factors molt diferents dels marges de la distribució al detall. Si això és així, posar un topall als preus per als consumidors només és sostenible si posem, explícitament o implícita, també un topall als preus en origen i, en aquest cas, ja sabem quin serà l’efecte previsible sobre l’oferta: una davallada de l’oferta que, com es dedueix del que hem explicat, no farà més que agreujar la situació.
Pel que fa a la creació d’un sistema de supermercats públics, la mala notícia és que els marges dels actuals supermercats no donen, en absolut, per a pagar preus dignes als ramaders i als agricultors, donar sous dignes als treballadors dels supermercats i pagar pràctiques que redueixin la petjada ecològica.
La concentració de la distribució alimentària al detall en unes poques grans cadenes és una realitat àmpliament admesa, igual que s’accepta que és un exemple típic de competència oligopolística. El model de negoci d’aquestes grans cadenes de distribució (alimentària i no alimentària) es basa a vendre amb un marge molt reduït grans quantitats de productes amb una elevada rotació d’actius (existències i altres actius). Això és possible pels preus baixos, resultat, d’una banda, del seu poder de negociació a la cadena de valor i, de l’altra, de l’elevada rotació d’existències. En altres paraules, la concentració i el poder de la distribució al detall actua en detriment de la resta d’agents de la cadena i, especialment, dels productors, però això no vol dir necessàriament que doni lloc a preus elevats per al consumidor final.
[1] Instituto Nacional de Estadística, Índice de precios de consumo (IPC). Base 2021. Índice de precios de consumo armonizado (IPCA). Base 2015 (en línia), 13 gener 2023, <https://www.ine.es/daco/daco42/daco421/ipc1222.pdf>
[2] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Últimos datos de consumo alimentario», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/alimentacion/temas/consumo-tendencias/panel-de-consumo-alimentario/ultimos-datos/>
[3] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Índices y precios percibidos agrarios», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/estadistica/temas/estadisticas-agrarias/economia/precios-percibidos-pagados-salarios/precios-percibidos-por-los-agricultores-y-ganaderos/default.aspx>
[4] Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, Preus percebuts pel pagès. Catalunya 2015-2022 (en línia), <https://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/observatori-agroalimentari-preus/index-preus-percebuts-agraris/>
[5] Nacho Ortega, «Por qué la leche ha subido 27 céntimos por litro y la razón por la que no dejará de hacerlo», Las Provincias (en línia), <https://www.lasprovincias.es/economia/precio-leche-subida-20221115125743-nt.html>
[6] J. Santiso i F. Sineiro, «Producción y precios de la leche en 2022 y perspectivas», VacaPinta. Revista Técnica del Vacuno Lechero (en línia), <https://vacapinta.com/es/noticias/produccion-y-precios-de-la-leche-en-2022-y-perspec.html>
[7] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Vacuno lechero. Declaraciones de entregas de leche cruda a los primeros compradores (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/informebaseentregasdelechenoviembre2022_tcm30-640412.pdf>
[8] Consejo Oleícola Internacional, «Estadísticas», a Consejo Oleícola Internacional (en línia), <https://www.internationaloliveoil.org/?lang=es>
[9] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Resumen semanal de la situación de los mercados nacionales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/datos-de-coyuntura/Default.aspx>
[10] Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, «Avícola de puesta. Informes trimestrales», a Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (en línia), <https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/sectores-ganaderos/avicola-de-puesta/default.aspx>
[11] Luís Mejia, «El precio de los huevos se dispara con el aumento “sin precedentes” de gripe aviar unido a la inflación», Newtral (en línia), 23 gener 2023, <https://www.newtral.es/gripe-aviar-espana/20230124/>
[12] Ignacio Escobar, «Yolanda Díaz: “Quiero un acuerdo con las distribuidoras para topar los precios de alimentos básicos como el pan, la leche o los huevos”», ElDiario.es (en línia), 4 setembre 2022, <https://www.eldiario.es/politica/yolanda-diaz-quiero-acuerdo-distribuidoras-topar-precios-alimentos-basicos-pan-leche-huevos_1_9288344.html>
[13] F. H. Valls, «Podemos plantea intervenir los alimentos y topar precios al nivel previo a la guerra en Ucrania», La Vanguardia (en línia), 16 gener 2022, <https://www.lavanguardia.com/economia/20230116/8685415/plantea-intervenir-alimentos-topar-precios-nivel-previo-guerra-ucrania.html>
[14] Pablo Iglesias, «Tu supermercado yugoslavo», CTXT. Contexto y Acción (en línia), 17 gener 2023, <https://ctxt.es/es/20230101/Firmas/41866/Pablo-Iglesias-supermercado-precio-cooperativas-mercado-empresas.htm>
Imatge: https://flic.kr/p/sxrsXA
gen. 11, 2023
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 53.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
Sumari
Activació del sistema immunitari de les plantes: inducció de resistència i reducció de malalties. M. Isabel Trillas-Gay, Guillem Segarra-Braunstein
Estudi i avaluació del paper dels bacteriòfags en la prevenció d’infeccions en agricultura i en animals de producció. Laura Arranz, Anna Cardona, Aida Yuste, Eulàlia Nogué, Esteban L. Arosemena, M. dels Àngels Calvo-Torras
Les confraries i germandats de treballadors del camp de Catalunya a través de l’Expediente general de cofradías (1769-1784). Héctor López-Silva
Agrofòrum
Reflexions sobre el pelatge compost discontinu en el cavall pirinenc català. Pere M. Parés-Casanova
Allò que sovint no es diu referit als arbres monumentals i llurs entorns: dels aspectes lingüístics als viaris, passant per les persones que han viscut els territoris dels arbres. Ernest Costa-Savoia
També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista.
des. 14, 2022
L’ABIM ―sigla que correspon a Annual Biocontrol Industry Meeting― és una reunió anual, en anglès, que es fa al Centre de Congressos de Basilea (Suïssa), que des de l’any 2005 acull fabricants de productes fitosanitaris biològics de tot el món. L’Institut de Recerca Suïssa per l’Agricultura Biològica (FiBL) i l’Associació Internacional de Fabricants de Biocontrol (IBMA) van organitzar la reunió.
Aquest any l’ABIM ha tingut lloc del 24 al 26 d’octubre i, segons xifres de la mateixa organització (https://www.abim.ch), ha disposat de 4.000 m2 d’exposició, 110 expositors de 19 països i més de 1.573 delegats de 53 països, representants de la indústria de control biològic. D’entre aquests expositors han participat set empreses espanyoles, quatre de Catalunya: AFEPASA, Biocontrol Technologies, Bioibérica i Futureco Bioscience; dos de València (GMW Bioscience i Idai Nature) i una de Saragossa (Daymsa). El programa del primer dia va constar de quatre sessions, quatre grups de treball, amb reunions exclusives per als membres associats de la IBMA, que corresponen als grups de semioquímics (feromones i al·leloquímics), microbials (microorganismes), invertebrats (macroorganismes) i substàncies naturals (extractes vegetals). També es va lliurar el Premi Bernard Blum 2022 al producte més innovador de l’any. El segon dia també hi va haver quatre sessions de treball i quatre tallers (només per a associats) i el tercer dia dues sessions de treball.
Els productes de biocontrol comprenen solucions de protecció de cultius amb accions fungicides, bactericides, insecticides, acaricides, nematicides, etc., que es troben al mercat com a productes registrats amb una d’aquestes accions o bé com a biofertilitzants o biostimulants.
Un debat important d’aquest any a la reunió ha estat l’alineació de l’Associació amb els objectius del Pacte Verd Europeu, de la Granja a la Taula i la reducció per a l’any 2030 del 50 % de pesticides químics. Aquest esdeveniment també ha permès poder compartir experiències amb molts professionals del sector del biocontrol, així com escoltar presentacions inspiradores i taules rodones. S’ha de remarcar la qualitat de les presentacions que van, una vegada més, validar la importància del biocontrol en la producció agrícola seguint un model d’agricultura sostenible. Una de les preocupacions més present ha estat la de conèixer la complexa i extensa regulació europea més recent per a poder registrar i comercialitzar els productes de biocontrol. Es van poder presenciar presentacions de la Comissió Europea sobre les últimes posicions polítiques referents al nou Reglament d’Ús Sostenible i els canvis rellevants en els requisits de registre dels productes de biocontrol. Les noves polítiques tenen com a objectiu reduir la dependència dels productes agroquímics i facilitar l’autorització i l’adopció de solucions que no siguin químiques.
Aquest sector obre les portes tant a les pimes com a les grans empreses, són noves oportunitats per a tothom. Es van presentar un nombre sorprenent d’innovacions, cada any són més els nous productes que es presenten i que volen ser eines imprescindibles per a facilitar la transformació cap a una agricultura més sostenible però igualment productiva. Les presentacions i expositors han posat en evidència el paper dels nous productes de biocontrol en la millora de la biodiversitat, la qualitat del sòl i la protecció dels cultius. Volen ser una alternativa vàlida per a la futura transició de la protecció de cultius amb productes agroquímics a la protecció amb productes biològics, a mesura que els nous productes biològics ofereixin solucions fiables als agricultors. Per això, aquesta trobada anual per a la indústria del biocontrol és tan important, no només per a la mateixa indústria, sinó també per a tota la societat.
El programa de l’ABIM 2022 va incloure innovacions i exitosos programes IPM de tot el món, i hi va destacar especialment el desenvolupament dinàmic del biocontrol al Brasil, primer mercat mundial de la protecció de cultius. El paper crucial de la indústria alimentària i la seva contribució a la transformació de l’agricultura van ser presentats per experts de la cadena de valor.
Des del 2015, cada any un jurat independent selecciona entre diverses candidatures un producte guanyador de biocontrol que proporciona una solució eficaç en la gestió de plagues o malalties, i que té un baix impacte en la salut humana i el medi ambient. El producte guanyador del Premi Bernard Blum 2022 de «Novel Biocontrol Solutions» va ser Pronemite de Biobest. En segon lloc va quedar Andermatt Biocontrol amb Plutex, i en tercer lloc, Oricontrol Plus d’Agrobio. El guanyador de la nova categoria «Millor producte innovador que ajuda a l’acceptació del biocontrol» va ser el producte Shindo Trap de CBC Europe. Trobareu més informació sobre els productes guanyadors a la pàgina web de la IBMA, a l’apartat Bernard Blum Award 2022.
Francesc Llauradó, tresorer de la ICEA
Dra. M. Isabel Trillas, vocal de la Junta de la ICEA
