des. 12, 2022
Realitzada a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida, el dia 2 de desembre de 2022, amb motiu del Dia Internacional del Sòl
En el context del Dia Mundial del Sòl, corresponent a l’any 2022, la Secció de Sòls de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), conjuntament amb la delegació territorial a Catalunya de la Sociedad Española de la Ciencia del Suelo (SECS), ha organitzat una jornada centrada en la temàtica dels sòls i l’agricultura regenerativa.
En l’actual situació d’emergència climàtica i la crisi del model d’agricultura, la línia de l’agricultura regenerativa ha aparegut amb força i amb un important impacte mediàtic. Un dels seus pilars és la millora del contingut de matèria orgànica del sòl, basat en el no treball del sòl i el desenvolupament de la vegetació adventícia, una pràctica que incrementa el contingut de matèria orgànica i la biodiversitat del sòl. Aquest enfocament, complementat amb altres pràctiques, demana un canvi profund del model de gestió. Els experts de la ciència del sòl poden aportar els seus criteris sobre aquesta qüestió, posant en context la pràctica de l’agricultura regenerativa en el marc edafològic. Segurament són possibles sinergies i col·laboracions en relació amb la revaloració del sòl i els seus serveis ecosistèmics.
La jornada s’ha desenvolupat el dia 2 de desembre de 2022 al saló d’actes de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida. En un primer bloc les sessions han estat les següents:
- «Agricultura i salut del sòl», Rosa M. Poch Claret (UdL i ITPS).
- «Agricultura regenerativa: concepte i aplicació a una situació d’agricultura mediterrània», Francesc Font Rovira (Agroconsultors).
- «Biodiversitat edàfica com a motor de l’agricultura regenerativa», Xavier Domene Casadesús (CREAF-UAB).
- «Innovacions sostenibles per a una agricultura regenerativa en l’àrea mediterrània. Projecte SIRAM», Francesc Domingo Olivé (IRTA – Mas Badia).
- «Estoc de carboni orgànic en els sòls agrícoles de Catalunya», Inmaculada Funes Mesa (IRTA).
En aquestes sessions ha actuat de moderador Miquel Aran (SECS-Cat).
Posteriorment, s’ha desenvolupat una taula rodona amb la participació de:
- Josep Maria Virgili (Servei de Sòls i Gestió Mediambiental de la Producció Agrària del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural), «Condicions agràries i mediambientals en la nova PAC (2023-2027)»;
- Anna Lluís Gavaldà (Comissió de Transició Energètica i Canvi Climàtic del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya), «El punt de vista dels tècnics», i
- Núria Madeo Salvà (Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya), «Agricultura regenerativa».
La jornada ha tingut un gran interès i un potent eix centrat en el sòl, la seva gestió i conservació, l’increment de la seva biodiversitat i el repte que proposa l’agricultura regenerativa. S’han definit els conceptes bàsics de salut del sòl i l’estratègia sobre la qual cal basar el sistema de l’agricultura regenerativa. S’han presentat els resultats de diversos estudis realitzats aquests darrers anys sobre els efectes de la proposta de gestió de l’agricultura regenerativa en els sòls. També les tècniques de seguiment i avaluació, amb èmfasi en la temàtica de la matèria orgànica. S’ha aportat informació sobre projectes vigents i futurs, que aportaran una major evidència sobre els efectes reals en els sòls de l’agricultura regenerativa.
L’assistència a la jornada ha estat important: tècnics d’empreses i d’entitats del sector agrari, professionals del sector, amb especial incidència del sector vitivinícola, i estudiants i professors de la universitat. Les inscripcions han superat la xifra de 140 persones.
El balanç global de la jornada es considera molt positiu i ha permès una major comprensió de la realitat i la proposta del model productiu de l’agricultura regenerativa, confrontant-lo amb la sistemàtica de la ciència del sòl i amb la utilització de les noves tecnologies de descripció, quantificació, anàlisi i avaluació de la microbiologia del sòl.
Aquesta jornada és la primera del cicle que hem iniciat a la ICEA sobre agricultura regenerativa. Durant l’any 2023 anirem anunciant les altres jornades del cicle, que se centraran en els àmbits del carbon farming, la viticultura i la fructicultura, i que celebrarem a diferents poblacions de Catalunya.
Miquel Aran
ICEA – Coordinador de la Secció de Sòls
nov. 27, 2022
Cartell Dia Mundial del Sòl 2022
L’agricultura regenerativa (AR) és un concepte que va ser mencionat per primer cop als anys vuitanta del segle passat pel Rodale Institute als Estats Units d’Amèrica. Va romandre més o menys oblidat fins al 2014, quan va rebre un fort impuls amb el suport polític del Departament d’Agricultura dels Estats Units (USDA) i de la Unió Europea, entre altres.
Una definició podria ser la que descriu l’AR com un enfocament conservatiu i regeneratiu dels sistemes agraris i alimentaris; consisteix en un conjunt de pràctiques que, entre altres beneficis, reverteix el canvi climàtic mitjançant la reconstrucció de la matèria orgànica dels sòls i restaura la biodiversitat edàfica amb el resultat de disminuir el CO₂ a l’atmosfera i millorar el cicle de l’aigua. L’AR és una filosofia sobre com produir, que comporta l’adopció d’un seguit de principis (maneig holístic, no llaurar, etc.) i un seguit de pràctiques concretes (key line, conreus de cobertora, etc.). Malgrat la definició que s’ha apuntat abans, hi ha força polèmica sobre què és l’AR i aquesta manca de definició científica dificulta la comunicació i el debat assossegat i fructífer. Hi ha qui limita l’AR a la part productiva (agricultura) i hi ha qui la fa extensiva a tot el sistema alimentari.
L’AR es defineix com un sistema sostenible de produir aliments i, per tant, s’han de considerar les tres potes de la sostenibilitat: l’econòmica, l’ambiental i la social. Els seus practicants o els que han fet una aposta per anar cap a l’AR, des de petits agricultors a grans multinacionals, en la seva pràctica diària fan palesa la divergència existent sota el paraigua d’aquesta denominació. També hi ha a l’AR de forma explícita, una component regenerativa del sistema que hom, com han fet alguns autors, podria relacionar amb una voluntat de revitalització de l’espai rural, amb tot el que això comporta. En el punt en què sí que hi ha acord és a posar el sòl al centre de l’AR. El paradigma és, ja des dels inicis de l’AR, que cal tenir (regenerar) sòls sans per a obtenir una agricultura productiva i aliments sans. Cal tenir molt present que la constatació de la degradació de la biodiversitat, però també dels sòls, ha estat un dels motors que ha donat més impuls a l’AR.
Hi ha molts interrogants sobre com practicar-la i cal recerca i desenvolupament de tecnologies que estan molt lluny d’estar disponibles avui dia. Hi ha molt desconeixement sobre algun dels mantres que es repeteixen: degradació de sòls, biodiversitat, microbiologia del sòl, reemplaçament de nutrients. Del que tenim actualment en els nostres sistemes agrícoles hem de saber què es pot aprofitar per a l’AR. Es pot practicar arreu, però ha quedat clar que les seves especificitats depenen dels sòls, del clima i del substrat social, econòmic i cultural de l’indret on es vol aplicar.
L’anomenat carbon farming, que és indissociable de l’AR, planteja un seguit de preguntes que encara no sabem respondre. L’interès que avui hi ha per l’AR va lligat, en part, a la constatació que el sistema alimentari existent produeix un impacte ambiental tan gran que s’està al llindar de sobrepassar la capacitat portant del planeta. El carbon farming com a instrument efectiu per a la lluita i l’adaptació al canvi climàtic és una altra de les raons per les quals se li dedica actualment tanta atenció.
Els horitzons temporals de l’anomenada emergència climàtica són apressants, però exigeixen un debat serè sobre tema de l’AR. Davant d’aquesta situació, la ICEA es proposa obrir un debat mitjançant l’organització d’un seguit de jornades sobre l’AR que se celebraran en els mesos vinents a diferents indrets de Catalunya i en les quals es tractaran diversos aspectes de l’AR donant un relleu particular a l’agricultura que es practica en aquell territori.
Atesa la centralitat que té el sòl en l’AR, alguns autors ―després d’estudiar com s’està aplicant en casos pràctics publicats a la literatura científica fins aquest moment― conclouen que l’AR és una aproximació a l’agricultura que utilitza la conservació dels sòls com a punt d’entrada per a regenerar i contribuir als múltiples serveis ecosistèmics.
Per aquest motiu, la primera jornada d’aquest cicle, que se celebrarà el 2 de desembre a Lleida, se centrarà en els sòls, també com a celebració del Dia Mundial del Sòl. Durant l’hivern, com a primera part d’aquest cicle, es realitzaran en diferents ciutats jornades sobre agricultura regenerativa i carbon farming, viticultura i fructicultura.
Jaume Boixadera Llobet, membre de la Secció de Sòls de la ICEA
oct. 20, 2022
Del 3 al 6 d’octubre d’enguany s’ha celebrat el 13th Conference of the IOBC-WPRS Working Group on the Integrated Protection of Stored Products (IPSP) a la Sala Prat de la Riba de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’acte va ser coorganitzat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’IEC. Aquest congrés sobre la protecció integrada de plagues en productes emmagatzemats ha reunit 114 científics i tècnics de 32 països, principalment d’Europa, però també d’Àsia, Àfrica i Amèrica.
Aquest congrés ha servit per a l’intercanvi de resultats entre els investigadors que treballen en la utilització de mètodes per al control de les plagues i les malalties que afecten els productes emmagatzemats per a la indústria alimentària —com cereals, llegums, fruita seca, espècies i herbes aromàtiques i medicinals—, així com els aliments finals elaborats a partir d’aquestes matèries primeres. S’hi han debatut els darrers avenços científics en el desenvolupament d’eines per a la prevenció i el maneig de plagues i malalties d’aquests productes, des de l’emmagatzematge, el transport i la manipulació fins a la distribució al consumidor final, incloent-hi totes les eines del control integrat de plagues (CIP), ja siguin químiques, físiques o biològiques. El congrés ha tingut cinc sessions científiques: I) prevenció de plagues durant l’emmagatzematge i el transport; II) biologia de plagues i malalties dels productes emmagatzemats i insectes com a aliment; III) control biològic, interrupció de l’aparellament i productes naturals; IV) control químic de plagues, i V) atmosferes modificades i control físic de plagues.
En aquest acte s’ha posat de manifest la importància dels nous esdeveniments que estem patint, com la guerra d’Ucraïna (aquest país és un dels productors de cereals i llegums més importants del món i la guerra ha comportat la disminució de les existències mundials d’aquests aliments), el canvi climàtic i la reducció del nombre de substàncies actives autoritzades com a productes fitosanitaris. Tot això ha fet evidents les necessitats de millora de l’emmagatzematge de cereals i la importància de desenvolupar alternatives no químiques —com el control biològic— per a una gestió eficaç i més sostenible de les plagues.
El congrés ha estat organitzat per les doctores Núria Agustí i Cristina Castañé del Programa de Protecció Vegetal Sostenible de l’IRTA, la senyora Montse Martí (ICEA) i el doctor Jordi Riudavets, actual coordinador de l’IOBC-WPRS Working Group on the Integrated Protection of Stored Products. Van inaugurar-lo la doctora Elisenda Guillaumes (directora general d’Agricultura i Ramaderia de la Generalitat de Catalunya), el doctor Pere Puigdomènech (president de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans) i el doctor Marc Bardin, vicepresident de l’IOBC-WPRS.
set. 6, 2022
Benvolguts companys i companyes,
Comencem un nou curs que previsiblement no serà un curs qualsevol. En el nostre entorn estan passant moltes coses que fan que els escenaris que ens eren habituals estiguin canviant amb gran rapidesa, i les persones, els països i les institucions busquen la manera d’adaptar-se a aquests moviments, o intenten dominar-los cap a escenaris que garanteixin un equilibri social. D’aquí el títol d’aquest article: S’està despertant Europa?
Aquest any està sent un exercici dur per a la rica i acomodada Europa comunitària. L’han despertat sobtadament d’un agradable son.
Una ciutadania acostumada a tenir de mitjana un nivell de vida confortable i sense gaires problemes, veu de cop i volta una inflació disparada, que se li demanen estalvis energètics i se li anuncien possibles restriccions, que sigui curosa amb l’ús de l’aigua per la sequera que afecta la major part del continent ―que ja està comportant talls en els subministraments d’aigua en els països del sud, problemes de sequera i, fins i tot, en la navegació fluvial de les terres més humides. I el preu dels aliments no para de pujar.
Canvi climàtic, conflictes bèl·lics presents o possibles, dependència energètica i alimentària estan portant la incertesa i obliguen a fer una reflexió de fons sobre el que s’estava fent i com es feia.
Economia, sostenibilitat i qualitat de vida i benestar social tornen a ser les tres potes d’un difícil equilibri.
Sempre hi ha el recurs a la dita que tot problema genera una oportunitat. I amb una visió optimista es pot dir de la crisi d’abastament petrolier i de gas, que ja està forçant un impuls al desplegament de les renovables, si bé, transitòriament, i mentre aquestes no siguin realment operatives, s’obren debats, com ara possibles moratòries en el tancament de nuclears, o el retorn provisional a fonts ja descartades com pot ser el cas del carbó, i porta incògnites sobre quines poden ser les conseqüències polítiques i socials de l’encariment de la factura o de futures restriccions.
De l’alta dependència energètica de països tercers, Europa n’ha tret una lliçó: no pot passar el mateix amb l’aprovisionament alimentari. Per tant, cal una acurada planificació que compatibilitzi un ràpid desplegament de les energies netes amb la preservació de terres fèrtils agrícoles, que a la vegada veuen la seva productivitat amenaçada pel canvi climàtic i la creixent desertització.
Tot això porta a un trencaclosques que difícilment té solució, si no revisem alguns principis doctrinals mantinguts fins ara. La necessitat de fer una mirada diferent del territori. Veure quins espais tenim buits o infrautilitzats, estructures que poden compatibilitzar l’aspecte funcional amb el fet de ser una font energètica o alimentària i, fins i tot, repensar la política dels santuaris naturals, fins ara del tot intocables, per procedir a una anàlisi més rigorosa de cada cas i veure com poden contribuir a la transició energètica, a una major sobirania alimentària, tot preservant els valors mediambientals que els defineixen.
En el cas català seria bo revisar a fons la política forestal; ja no som als anys seixanta en què la mecanització va impulsar la colonització de zones forestals o productivament bastant marginals, i que va portar a unes polítiques forestals totalment proteccionistes amb l’arribada de la democràcia. Ara patim la situació inversa: una expansió i continuïtat de les masses forestals, amb un baix nivell de gestió que constitueixen fins i tot un perill. I una legislació continuista, altament proteccionista en aquest aspecte, que fa que qualsevol petita actuació, rompuda o recuperació de terrenys agrícoles recentment abandonats sigui un autèntic viacrucis. No cal dir si es proposa actuar en terrenys forestals com una de les possibilitats en el desenvolupament d’alguna infraestructura necessària. Sense oblidar que l’excessiva densificació arbrada en la capçalera d’alguns rius, junt amb el règim irregular de pluges, no fa sinó augmentar l’estrès hídric de les masses fluvials.
L’entorn està canviant ràpidament i profundament, i malgrat això la tendència és continuar fent el mateix. Hi ha una gran resistència al canvi i s’opta per continuar donant peu a teories simplificadores, sense tenir capacitat per a oferir un nou discurs i un marc d’actuació més adaptat a les noves realitats.
Quan acabarem de despertar?
Jordi Sala Casarramona, president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris.
Imatge: Rainbow and Mammatus Clouds over the Ebro Delta ricefields. World Meteorological Organization
jul. 19, 2022
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 52.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
Sumari
Noves estratègies per a gestionar l’acidesa dels vins de la varietat syrah. Utilització de llevats no-Saccharomyces. M. Carme Masqué, Claustre Grau, Neus Carretero, Paloma Toraño, José M. Heras, Anna Puig
Adaptació al canvi climàtic en el sector agrícola de l’Alt Pirineu i l’Aran: riscos i oportunitats. Jordi Puig, Oriol Baena, Anton Montsant
L’agricultura dins la Regió Metropolitana de Barcelona. Els casos del vi i de la planta ornamental. Xavier Recasens, Òscar Alfranca
Origen i traçabilitat dels aliments: aplicació de la tècnica d’espectroscòpia d’infraroig proper. Alba Graells-Roca
Agrofòrum
Micotoxines: una gestió del risc complexa. Sonia Marín, Vicente Sanchis, Francisco Molino, Antonio J. Ramos
Ressenya del llibre Olivo y aceites de calidad, de Joan Tous i Josep Maria Franquet. Joan Gamundi
També podeu accedir visitant la pàgina web de la revista.
jul. 9, 2022
La Transcatalònia 2022 ha tingut lloc el dia 4 de juny. El traçat escollit ha estat un recorregut edàfic en la zona del sud del Segrià i les Garrigues. Francisco Fonseca ha estat l’encarregat de treballar en els detalls del circuit de l’any 2022. En aquest cas, s’ha posat molt èmfasi en els canvis d’usos del territori.
Cal afegir que, després de tres anys de parada —per raons de força major—, s’ha reprès aquesta activitat, que reuneix els interessos científics per l’edafologia d’un perfil variat de professionals vinculats a aquesta ciència. També s’ha volgut donar valor al llibre Els sòls de Catalunya. Àrea meridional de Lleida, publicat l’any 1982 per Jaume Porta, Ramon Julià i col·laboradors. A més, hem tingut la sort de comptar amb la presència del doctor Jaume Porta entre els participants de la Transcatalònia 2022.
El recorregut s’ha iniciat amb una explicació del professor Carles Balasch (Universitat de Lleida) sobre la dinàmica que va constituir les formes del paisatge en l’eix del Segre i els seus afluents a la zona de la plana de Lleida (ha parlat sobre de quina manera les fases del Quaternari han modelat el paisatge). L’explicació s’ha desenvolupat a la terrassa del castell de Templers del tossal de Gardeny, una magnífica talaia de la ciutat i les comarques limítrofes.
Finalitzada aquesta descripció, el grup s’ha traslladat a la zona del terme municipal d’Alfés, on s’ha procedit a la descripció del primer perfil sobre una antiga terrassa del riu Set. Es tracta d’un sòl amb horitzó petrocàlcic, som i que, d’acord amb la present tipologia de gestió de plantacions de fruiters, presenta un fort interès per la seva resposta al maneig en condicions de fertirrigació. Tot seguit, s’ha fet una altra observació en un perfil del terme municipal de Sunyer, molt som i en una posició fisiogràfica similar. El punt d’observació ha permès percebre els profunds canvis de la comarca, associats a la introducció del regadiu per degoteig, la fructicultura intensiva, la reducció de la biodiversitat, la creació de zones exemptes de transformació per interès de conservació d’espais de reserva natural, la introducció dels camps fotovoltaics… Un seguit de temes que els estudis edafològics no poden deixar de tenir en consideració en el moment actual.
S’ha fet una tercera parada en una zona de transformació d’agricultura tradicional en secà en una zona d’agricultura intensiva en reg, plantada d’ametller i pistatxo, a la zona del terme municipal d’Alcanó. Es tracta d’un model productiu nou, hiperintensiu en capital i radicalment transformador del paisatge. S’ha ampliat el debat sobre els impactes, el futur, la sostenibilitat, el model econòmic i quines podrien ser les alternatives.
En una quarta parada, entre els municipis del Soleràs i la Granadella, a les Garrigues més intrínseques, en un paisatge de valls amb sòls col·luvials-al·luvials en els fons, amb potents bancals de pedra seca, s’ha fet una observació sobre el paisatge tradicional, d’una gran bellesa estètica, però que es troba en una fase en què van sorgint transformacions que fan témer un profund canvi d’aquestes contrades.
Posteriorment, al dinar, en un restaurant al municipi de Bellaguarda, s’ha fet una darrera observació al municipi de la Granadella, en un sòl molt antic, també amb un horitzó petrocàlcic d’una composició estètica rellevant, a causa de la seva antiga gènesi. El punt observat se situa sota les grans torres eòliques que han colonitzat bona part de les carenes de la zona. A continuació, hi ha hagut un nou debat sobre la contribució d’aquestes inversions a l’economia local i el seu impacte paisatgístic.
Finalment, s’ha tornat a Lleida, al punt de sortida. S’ha resumit la jornada i s’ha fet balanç dels canvis positius que s’han produït en el país en el període 1982 i 2022. Per acabar, hi ha hagut una aportació final del doctor Jaume Porta amb aplaudiment dels assistents i el comiat.
juny 28, 2022
Segons el llibre, la popularitat del bacallà a la dieta alimentària dels espanyols té el seu origen en els pescadors bascos que, abans que Cristòfor Colom arribés a Amèrica, ja en pescaven a Terranova (Canadà). L’activitat es va mantenir en secret. El bacallà arribava en grans quantitats a la península Ibèrica, però al nord d’Europa mai no havien vist pesquers bascos treballant-hi.
La religió catòlica va ajudar a popularitzar el consum del bacallà, ja que tots els divendres de l’any, cada dia de la quaresma i en algunes altres festivitats, el consum de carn estava prohibit. Eren dies de bacallà, peix que es va convertir en una icona religiosa.
A més a més, la península Ibèrica disposava de sal, producte que facilitava que el bacallà pogués recórrer grans distàncies abans de ser consumit.
D’altra banda, segons la llegenda, l’origen del nom bacallà prové del català. El bacallà era un peix molt arrogant i un dia Déu li va dir «va, calla» i d’aquí li va venir el nom.
La pesca del bacallà va ser fonamental en el desenvolupament de la costa nord-est dels Estats Units i el Canadà. La ciutat de Boston va néixer del comerç del bacallà. D’aquesta ciutat sortien vaixells en direcció a Bilbao, on descarregaven el bacallà de qualitat i carregaven vi, fruites i ferro, i continuaven el viatge cap a les Antilles, on descarregaven el bacallà de baixa qualitat i carregaven sucre, melassa, rom, i tornaven cap a Boston. Amb el temps, molts d’aquells vaixells van començar a aturar-se a l’Àfrica i allà carregaven esclaus.
El bacallà és un peix quasi perfecte:
- salat i sec es conserva molt de temps, perquè té poca grassa;
- té un nivell elevat de proteïnes (18 % quan és fresc i arriba al 80 % quan és sec);
- d’ell s’aprofita tot;
- l’oli de fetge de bacallà, que molts vam patir de nens, té un alt contingut en vitamines;
- viu en aigües poc profundes i és fàcil de capturar;
- pon milions d’ous;
- no l’afecta el fred, ja que les seves proteïnes actuen com a anticongelants;
- neda amb la boca oberta i es menja tot el que hi entra.
En definitiva, el bacallà es va convertir en el peix comercial per excel·lència. Va ser fonamental en les aventures marítimes del descobriment i la consolidació del nou món. I, més tard, es va convertir en un producte estratègic, que va alimentar els esclaus (de les plantacions), els obrers de la revolució industrial (el fish and chips dels britànics) i els soldats de totes les guerres dels darrers segles.
Els pescadors de bacallà van ser una força important en la independència dels Estats Units, respecte dels anglesos, i també en les reivindicacions d’Islàndia.
Fins al segle XX, la pesca era una activitat molt dura. Les condicions de treball van canviar amb la incorporació dels motors en els vaixells, l’aplicació de xarxes d’arrossegament i la introducció de sistemes de congelació. Els vaixells es van anar convertint en factories que podien recórrer llargues distàncies.
Però en la mesura que les condicions de l’activitat de la pesca milloraven, la competència entre els vaixells augmentava: vaixells amb banderes de diversos països del món competien amb els pescadors de proximitat.
Els conflictes i les reivindicacions van caracteritzar el segle XX. Islàndia, un país que vivia exclusivament de la pesca, va arribar a la independència durant la Segona Guerra Mundial i va reivindicar un augment de les seves aigües territorials. Això va ocasionar tres guerres conegudes amb el nom de guerres del bacallà. El 1961, Gran Bretanya va reconèixer les dotze milles, que deu anys després van passar a ser cinquanta i, després, l’any 1975, van arribar a les dues-centes milles. Cada una d’aquestes ampliacions havia estat precedida d’importants confrontacions a moltes de les zones més riques en peix entre les flotes pesqueres dels grans països consumidors (entre ells, òbviament, hi havia Espanya).
En aquells anys, aquestes ampliacions no van ser concebudes com a mesures per a preservar els bancs de peixos, sinó com a proteccionisme dels pescadors autòctons enfront de les flotes pesqueres d’altres països.
Però aviat es van aixecar les veus conservacionistes i les protestes es van anar intensificant fins que els diferents països van anar incorporant límits a la captura del bacallà. Primer, va ser Noruega; posteriorment, Islàndia, i el 1992 s’introduí la moratòria a Terranova.
El llibre acaba amb la pregunta sobre si realment el bacallà tornarà a ser tan abundant com en èpoques passades o si, per contra, la davallada ha estat tan forta que ja en fa impossible la recuperació. Entre els pescadors, molts continuen esperant el «retorn del bacallà», però molts d’altres s’han reconvertit i es dediquen l’activitat turística. Aquest sector, tant a Islàndia com a Terranova, ha permès compensar —si més no, en part— la pèrdua de llocs de treball a les pesqueries i els vaixells.
El llibre conté un bon nombre de receptes de bacallà de tot el món —de cuiners famosos— i moltes anècdotes en relació amb aquest peix.
Comentari
No sé si realment el bacallà va canviar el món, però del que explica el llibre sí que es pot concloure que va tenir una importància fonamental com a font de proteïna barata per a alimentar treballadors a un cost molt baix. A les Antilles, els canvis en els fluxos comercials que va imposar Gran Bretanya amb la independència dels Estats Unitat van fer que molts esclaus es morissin de fam, cosa que evidencia la importància que tenia el bacallà en la seva alimentació. Els obrers anglesos no haurien aguantat les dures condicions de les fàbriques sense el te, el sucre i el bacallà. Els catòlics pobres no haurien pogut complir els requeriments del catolicisme sense aquest peix.
A més a més, el llibre permet fer una ràpida lectura de la història tant de Nova Anglaterra com d’altres països tot seguint les aventures d’aquest magnífic peix.
I si us agrada el bacallà, en el llibre hi ha milers de receptes, detalls sobre les diferents varietats d’aquest peix i moltes anècdotes.
Lourdes Viladomiu
MARK KURLANSKY. El bacalao. Biografía del pez que cambió el mundo (Ed. El Gallo de Oro, 2021; versió anglesa del 1997)
juny 1, 2022
El passat 17 de maig es va presentar aquest llibre a la seu de l’IEC, amb la voluntat de donar difusió i coneixement de l’actualitat del món literari agrícola per part de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris).
En la presentació de l’obra van participar l’autora, Laia de Ahumada, i dues de les disset pageses entrevistades: la M. Carme Plana i la Dolors Clotas. És un volum que ens recorda i valora la bona tasca de les dones pageses d’arreu del país.
Com va dir l’aurora «és un merescut homenatge per a totes elles». Un bon dia es va enamorar de les mans de les pageses, aquestes mans que tenen cura de la vida i de la terra i en va voler deixar constància en aquest volum acompanyat de dibuixos realitzats per la pintora M. Rosa Vidal, que complementen cada una de les entrevistades amb un detall de com actuen i es mouen les seves mans. Tanmateix, hi ha una mica de simbologia en aquests dibuixos, les mans i no les cares. Dibuixades després de veure-les treballar. Fa pensar.
El contingut del llibre es basa en catorze conversacions i relaciona les activitats de cada una d’elles en el llarg i ample de tot el territori. Està fet en temps de mascaretes que amagaven el somriure, però que donaven força a la mirada, creant forts lligams malgrat que no hi havia petons ni abraçades.
La varietat de les seves activitats fa que es pugui entendre que la mostra és amplia i clara. Llegim que estan especialitzades en el món de la mel, dels formatges, dels productes ecològics, del panís escairat, del sabó, de la silvicultura i dels xais i les cabres, que es complementen, de la cria i engreix dels cavalls dels Pirineus, de l’elaboració de vins, de la fruita seca, de l’aviram, de les oliveres, del món corporatiu, de les plantes aromàtiques, de l’activisme ecològic…
I què ens expliquen? «Que són imprescindibles a pagès, que no paren mai de feinejar i que s’adapten els nous tempos probablement amb més rapidesa que els homes; que situen les persones, i no el treball, en el centre; que com ells, són perseverants; que tornen a casa per tenir cura dels padrins i insisteixen que també volen tenir cura del territori, que valoren l’entorn natural i que són tossudes i lliures.» Moltes són les anècdotes que recull el llibre i que van explicar, i moltes són les frases que em van colpir tot llegint-lo i que us voldria mostrar alguns exemples d’afirmacions tan rellevants: «Quan vaig posar les mans dins de la terra vaig pensar que estava arrelant en el territori», «Les dones pageses som invisibles però imprescindibles», o «Tenim molta saviesa en el país, amb les dones fent de pageses. Els homes a cops hi posen la força i les dones el cap».
També hi ha un missatge final d’incertesa quan parlen de futur, perquè no hi veuen continuïtat, perquè l’esforç no es veu compensat en el que recullen, la lluita amb la paperassa de l’Administració, perquè la pagesia no acaba de ser reconeguda, perquè hi ha moltes polítiques que protegeixen tants sectors i el sòl agrícola i la conservació del territori està deixada de la mà de déu i no s’hi compta, i es pregunten: «Quin model de pagesia volem per al nostre país?». Encara que pugui semblar un tòpic, moltes coincideixen a dir que d’aquí a uns anys ja no hi haurà prou terra ni prou pagesia per a alimentar-nos.
L’autora va acabar amb una reflexió que no puc ni vull deixar a banda perquè em sembla fruit d’haver entès i combregat amb el món rural femení: «Les dones poden salvar el món rural perquè no es resignen a acceptar les coses tal com venen, perquè busquen solucions, perquè tenen cura de la terra i de la vida. La terra és mare i alimenta, la dona alleta.»
Mentre hi hagi una dona dempeus, hi haurà esperança!
Joaquim Ros Saques
Il·lustració de M. Rosa Vidal Tosas
maig 26, 2022
Palamós
L’impuls de l’energia fotovoltaica, junt amb altres energies renovables, és essencial per avançar en la transformació energètica, tal com ens exigeix la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic. Aquest repte fa molts anys que és vist com a prioritari per les entitats signants. L’aposta de les energies considerades alternatives als carburants fòssils és una aposta clara i estratègica de la UE (Green Deal), que ara s’ha vist reforçada per les conseqüències derivades de la guerra a Ucraïna.
Tanmateix, en aquest tema, Catalunya ha actuat amb molt retard, fins al punt que és la comunitat autònoma amb un menor desenvolupament de les energies renovables. Ara s’ha evidenciat aquesta disfunció i es vol corregir ràpidament apostant per les solucions més còmodes, que, dissortadament, suposen la pèrdua d’actius de la màxima criticitat per a la producció dels aliments, a més d’una seriosa desconsideració sobre els valors de l’activitat agrària.
D’alguna manera, es vol resoldre amb urgència l’error de la manca de previsió, planificació i capacitat resolutiva dels poders públics en relació amb les energies renovables, amb un nou error que augmentaria la dependència alimentària del nostre país.
Per alertar d’aquest greu error les entitats signants del món professional, agroalimentari i ecologista han distribuït el document que figura a l’enllaç on s’exposen els principals arguments per evitar un major deteriorament de la ja minvada autosuficiència alimentaria a Catalunya i en uns moments de crisis alimentària a nivell mundial on tots els estats, inclosa la UE, estan prenent mesures per incrementar el seu potencial productiu.
Us preguem que en feu la màxima difusió
Signen el document:
- ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris)
- Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya
- Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya
- Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles de Catalunya
- IPCENA-EdC
- ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris)
- Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya
- Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya
- Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles de Catalunya
- IPCENA-EdC
Per a més informació podeu dirigir-vos a:
maig 5, 2022
El proppassat diumenge 24 d’abril, la Secció de Sòls de la ICEA, en col·laboració amb la regidoria d’Habitatge i Transició Ecològica de la Paeria de Lleida, va organitzar l’activitat Ecodescoberta. El paisatge de l’Horta a través dels sòls. El paper del riu Segre com a formador de paisatge, per promoure la divulgació de la importància dels sòls i dels paisatges edàfics en un espai agrari remarcable com l’Horta de Lleida.
En aquest recorregut es va procedir a l’exercici d’una tasca de divulgació científica, oberta al públic en general i també orientada a persones vinculades al món de l’ensenyament, sobre les característiques dels sòls presents en una topo-seqüència que va de les terrasses fluvials més altes a la plana al·luvial del riu Segre com a nivell de base. Un recorregut que permet descobrir les passades de dipòsits dels rius pirinencs i els sòls que s’hi han desenvolupat. També es va procedir a l’explicació de l’evolució dels paisatges agraris, més intensa en la segona meitat del segle XX i inicis del segle XXI. Es va destacar l’especialització fructícola, el reequilibri entre creixement urbanístic i la regeneració d’espais naturals.
A més, es va destacar un tema potent: el manteniment d’una activitat agrària en un entorn singular i proper a la ciutat de Lleida. Els aspectes sociològics i històrics entren també en aquest relat edafopaisagístic, que és el resultat d’una acció humana secular en què els regadius constitueixen un recurs de valor únic, amb una base edàfica de gran valor que cal protegir i preservar; amb la consideració, d’altra banda, dels reptes relacionats amb les noves demandes d’espais (industrials, energètiques) i les necessitats que cal afrontar respecte a la història, i la perspectiva i la realitat d’incorporació de les noves tecnologies en la producció agroalimentària, que continua tenint una base ineludible en els sòls agraris.
Miquel Aran
ICEA – Secció de Sòls
