La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 52.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
La Transcatalònia 2022 ha tingut lloc el dia 4 de juny. El traçat escollit ha estat un recorregut edàfic en la zona del sud del Segrià i les Garrigues. Francisco Fonseca ha estat l’encarregat de treballar en els detalls del circuit de l’any 2022. En aquest cas, s’ha posat molt èmfasi en els canvis d’usos del territori.
Cal afegir que, després de tres anys de parada —per raons de força major—, s’ha reprès aquesta activitat, que reuneix els interessos científics per l’edafologia d’un perfil variat de professionals vinculats a aquesta ciència. També s’ha volgut donar valor al llibre Els sòls de Catalunya. Àrea meridional de Lleida, publicat l’any 1982 per Jaume Porta, Ramon Julià i col·laboradors. A més, hem tingut la sort de comptar amb la presència del doctor Jaume Porta entre els participants de la Transcatalònia 2022.
El recorregut s’ha iniciat amb una explicació del professor Carles Balasch (Universitat de Lleida) sobre la dinàmica que va constituir les formes del paisatge en l’eix del Segre i els seus afluents a la zona de la plana de Lleida (ha parlat sobre de quina manera les fases del Quaternari han modelat el paisatge). L’explicació s’ha desenvolupat a la terrassa del castell de Templers del tossal de Gardeny, una magnífica talaia de la ciutat i les comarques limítrofes.
Finalitzada aquesta descripció, el grup s’ha traslladat a la zona del terme municipal d’Alfés, on s’ha procedit a la descripció del primer perfil sobre una antiga terrassa del riu Set. Es tracta d’un sòl amb horitzó petrocàlcic, som i que, d’acord amb la present tipologia de gestió de plantacions de fruiters, presenta un fort interès per la seva resposta al maneig en condicions de fertirrigació. Tot seguit, s’ha fet una altra observació en un perfil del terme municipal de Sunyer, molt som i en una posició fisiogràfica similar. El punt d’observació ha permès percebre els profunds canvis de la comarca, associats a la introducció del regadiu per degoteig, la fructicultura intensiva, la reducció de la biodiversitat, la creació de zones exemptes de transformació per interès de conservació d’espais de reserva natural, la introducció dels camps fotovoltaics… Un seguit de temes que els estudis edafològics no poden deixar de tenir en consideració en el moment actual.
S’ha fet una tercera parada en una zona de transformació d’agricultura tradicional en secà en una zona d’agricultura intensiva en reg, plantada d’ametller i pistatxo, a la zona del terme municipal d’Alcanó. Es tracta d’un model productiu nou, hiperintensiu en capital i radicalment transformador del paisatge. S’ha ampliat el debat sobre els impactes, el futur, la sostenibilitat, el model econòmic i quines podrien ser les alternatives.
En una quarta parada, entre els municipis del Soleràs i la Granadella, a les Garrigues més intrínseques, en un paisatge de valls amb sòls col·luvials-al·luvials en els fons, amb potents bancals de pedra seca, s’ha fet una observació sobre el paisatge tradicional, d’una gran bellesa estètica, però que es troba en una fase en què van sorgint transformacions que fan témer un profund canvi d’aquestes contrades.
Posteriorment, al dinar, en un restaurant al municipi de Bellaguarda, s’ha fet una darrera observació al municipi de la Granadella, en un sòl molt antic, també amb un horitzó petrocàlcic d’una composició estètica rellevant, a causa de la seva antiga gènesi. El punt observat se situa sota les grans torres eòliques que han colonitzat bona part de les carenes de la zona. A continuació, hi ha hagut un nou debat sobre la contribució d’aquestes inversions a l’economia local i el seu impacte paisatgístic.
Finalment, s’ha tornat a Lleida, al punt de sortida. S’ha resumit la jornada i s’ha fet balanç dels canvis positius que s’han produït en el país en el període 1982 i 2022. Per acabar, hi ha hagut una aportació final del doctor Jaume Porta amb aplaudiment dels assistents i el comiat.
Segons el llibre, la popularitat del bacallà a la dieta alimentària dels espanyols té el seu origen en els pescadors bascos que, abans que Cristòfor Colom arribés a Amèrica, ja en pescaven a Terranova (Canadà). L’activitat es va mantenir en secret. El bacallà arribava en grans quantitats a la península Ibèrica, però al nord d’Europa mai no havien vist pesquers bascos treballant-hi.
La religió catòlica va ajudar a popularitzar el consum del bacallà, ja que tots els divendres de l’any, cada dia de la quaresma i en algunes altres festivitats, el consum de carn estava prohibit. Eren dies de bacallà, peix que es va convertir en una icona religiosa.
A més a més, la península Ibèrica disposava de sal, producte que facilitava que el bacallà pogués recórrer grans distàncies abans de ser consumit.
D’altra banda, segons la llegenda, l’origen del nom bacallà prové del català. El bacallà era un peix molt arrogant i un dia Déu li va dir «va, calla» i d’aquí li va venir el nom.
La pesca del bacallà va ser fonamental en el desenvolupament de la costa nord-est dels Estats Units i el Canadà. La ciutat de Boston va néixer del comerç del bacallà. D’aquesta ciutat sortien vaixells en direcció a Bilbao, on descarregaven el bacallà de qualitat i carregaven vi, fruites i ferro, i continuaven el viatge cap a les Antilles, on descarregaven el bacallà de baixa qualitat i carregaven sucre, melassa, rom, i tornaven cap a Boston. Amb el temps, molts d’aquells vaixells van començar a aturar-se a l’Àfrica i allà carregaven esclaus.
El bacallà és un peix quasi perfecte:
salat i sec es conserva molt de temps, perquè té poca grassa;
té un nivell elevat de proteïnes (18 % quan és fresc i arriba al 80 % quan és sec);
d’ell s’aprofita tot;
l’oli de fetge de bacallà, que molts vam patir de nens, té un alt contingut en vitamines;
viu en aigües poc profundes i és fàcil de capturar;
pon milions d’ous;
no l’afecta el fred, ja que les seves proteïnes actuen com a anticongelants;
neda amb la boca oberta i es menja tot el que hi entra.
En definitiva, el bacallà es va convertir en el peix comercial per excel·lència. Va ser fonamental en les aventures marítimes del descobriment i la consolidació del nou món. I, més tard, es va convertir en un producte estratègic, que va alimentar els esclaus (de les plantacions), els obrers de la revolució industrial (el fish and chips dels britànics) i els soldats de totes les guerres dels darrers segles.
Els pescadors de bacallà van ser una força important en la independència dels Estats Units, respecte dels anglesos, i també en les reivindicacions d’Islàndia.
Fins al segle XX, la pesca era una activitat molt dura. Les condicions de treball van canviar amb la incorporació dels motors en els vaixells, l’aplicació de xarxes d’arrossegament i la introducció de sistemes de congelació. Els vaixells es van anar convertint en factories que podien recórrer llargues distàncies.
Però en la mesura que les condicions de l’activitat de la pesca milloraven, la competència entre els vaixells augmentava: vaixells amb banderes de diversos països del món competien amb els pescadors de proximitat.
Els conflictes i les reivindicacions van caracteritzar el segle XX. Islàndia, un país que vivia exclusivament de la pesca, va arribar a la independència durant la Segona Guerra Mundial i va reivindicar un augment de les seves aigües territorials. Això va ocasionar tres guerres conegudes amb el nom de guerres del bacallà. El 1961, Gran Bretanya va reconèixer les dotze milles, que deu anys després van passar a ser cinquanta i, després, l’any 1975, van arribar a les dues-centes milles. Cada una d’aquestes ampliacions havia estat precedida d’importants confrontacions a moltes de les zones més riques en peix entre les flotes pesqueres dels grans països consumidors (entre ells, òbviament, hi havia Espanya).
En aquells anys, aquestes ampliacions no van ser concebudes com a mesures per a preservar els bancs de peixos, sinó com a proteccionisme dels pescadors autòctons enfront de les flotes pesqueres d’altres països.
Però aviat es van aixecar les veus conservacionistes i les protestes es van anar intensificant fins que els diferents països van anar incorporant límits a la captura del bacallà. Primer, va ser Noruega; posteriorment, Islàndia, i el 1992 s’introduí la moratòria a Terranova.
El llibre acaba amb la pregunta sobre si realment el bacallà tornarà a ser tan abundant com en èpoques passades o si, per contra, la davallada ha estat tan forta que ja en fa impossible la recuperació. Entre els pescadors, molts continuen esperant el «retorn del bacallà», però molts d’altres s’han reconvertit i es dediquen l’activitat turística. Aquest sector, tant a Islàndia com a Terranova, ha permès compensar —si més no, en part— la pèrdua de llocs de treball a les pesqueries i els vaixells.
El llibre conté un bon nombre de receptes de bacallà de tot el món —de cuiners famosos— i moltes anècdotes en relació amb aquest peix.
Comentari
No sé si realment el bacallà va canviar el món, però del que explica el llibre sí que es pot concloure que va tenir una importància fonamental com a font de proteïna barata per a alimentar treballadors a un cost molt baix. A les Antilles, els canvis en els fluxos comercials que va imposar Gran Bretanya amb la independència dels Estats Unitat van fer que molts esclaus es morissin de fam, cosa que evidencia la importància que tenia el bacallà en la seva alimentació. Els obrers anglesos no haurien aguantat les dures condicions de les fàbriques sense el te, el sucre i el bacallà. Els catòlics pobres no haurien pogut complir els requeriments del catolicisme sense aquest peix.
A més a més, el llibre permet fer una ràpida lectura de la història tant de Nova Anglaterra com d’altres països tot seguint les aventures d’aquest magnífic peix.
I si us agrada el bacallà, en el llibre hi ha milers de receptes, detalls sobre les diferents varietats d’aquest peix i moltes anècdotes.
Lourdes Viladomiu
MARK KURLANSKY. El bacalao. Biografía del pez que cambió el mundo (Ed. El Gallo de Oro, 2021; versió anglesa del 1997)
El passat 17 de maig es va presentar aquest llibre a la seu de l’IEC, amb la voluntat de donar difusió i coneixement de l’actualitat del món literari agrícola per part de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris).
En la presentació de l’obra van participar l’autora, Laia de Ahumada, i dues de les disset pageses entrevistades: la M. Carme Plana i la Dolors Clotas. És un volum que ens recorda i valora la bona tasca de les dones pageses d’arreu del país.
Com va dir l’aurora «és un merescut homenatge per a totes elles». Un bon dia es va enamorar de les mans de les pageses, aquestes mans que tenen cura de la vida i de la terra i en va voler deixar constància en aquest volum acompanyat de dibuixos realitzats per la pintora M. Rosa Vidal, que complementen cada una de les entrevistades amb un detall de com actuen i es mouen les seves mans. Tanmateix, hi ha una mica de simbologia en aquests dibuixos, les mans i no les cares. Dibuixades després de veure-les treballar. Fa pensar.
El contingut del llibre es basa en catorze conversacions i relaciona les activitats de cada una d’elles en el llarg i ample de tot el territori. Està fet en temps de mascaretes que amagaven el somriure, però que donaven força a la mirada, creant forts lligams malgrat que no hi havia petons ni abraçades.
La varietat de les seves activitats fa que es pugui entendre que la mostra és amplia i clara. Llegim que estan especialitzades en el món de la mel, dels formatges, dels productes ecològics, del panís escairat, del sabó, de la silvicultura i dels xais i les cabres, que es complementen, de la cria i engreix dels cavalls dels Pirineus, de l’elaboració de vins, de la fruita seca, de l’aviram, de les oliveres, del món corporatiu, de les plantes aromàtiques, de l’activisme ecològic…
I què ens expliquen? «Que són imprescindibles a pagès, que no paren mai de feinejar i que s’adapten els nous tempos probablement amb més rapidesa que els homes; que situen les persones, i no el treball, en el centre; que com ells, són perseverants; que tornen a casa per tenir cura dels padrins i insisteixen que també volen tenir cura del territori, que valoren l’entorn natural i que són tossudes i lliures.» Moltes són les anècdotes que recull el llibre i que van explicar, i moltes són les frases que em van colpir tot llegint-lo i que us voldria mostrar alguns exemples d’afirmacions tan rellevants: «Quan vaig posar les mans dins de la terra vaig pensar que estava arrelant en el territori», «Les dones pageses som invisibles però imprescindibles», o «Tenim molta saviesa en el país, amb les dones fent de pageses. Els homes a cops hi posen la força i les dones el cap».
També hi ha un missatge final d’incertesa quan parlen de futur, perquè no hi veuen continuïtat, perquè l’esforç no es veu compensat en el que recullen, la lluita amb la paperassa de l’Administració, perquè la pagesia no acaba de ser reconeguda, perquè hi ha moltes polítiques que protegeixen tants sectors i el sòl agrícola i la conservació del territori està deixada de la mà de déu i no s’hi compta, i es pregunten: «Quin model de pagesia volem per al nostre país?». Encara que pugui semblar un tòpic, moltes coincideixen a dir que d’aquí a uns anys ja no hi haurà prou terra ni prou pagesia per a alimentar-nos.
L’autora va acabar amb una reflexió que no puc ni vull deixar a banda perquè em sembla fruit d’haver entès i combregat amb el món rural femení: «Les dones poden salvar el món rural perquè no es resignen a acceptar les coses tal com venen, perquè busquen solucions, perquè tenen cura de la terra i de la vida. La terra és mare i alimenta, la dona alleta.»
Mentre hi hagi una dona dempeus, hi haurà esperança!
L’impuls de l’energia fotovoltaica, junt amb altres energies renovables, és essencial per avançar en la transformació energètica, tal com ens exigeix la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic. Aquest repte fa molts anys que és vist com a prioritari per les entitats signants. L’aposta de les energies considerades alternatives als carburants fòssils és una aposta clara i estratègica de la UE (Green Deal), que ara s’ha vist reforçada per les conseqüències derivades de la guerra a Ucraïna.
Tanmateix, en aquest tema, Catalunya ha actuat amb molt retard, fins al punt que és la comunitat autònoma amb un menor desenvolupament de les energies renovables. Ara s’ha evidenciat aquesta disfunció i es vol corregir ràpidament apostant per les solucions més còmodes, que, dissortadament, suposen la pèrdua d’actius de la màxima criticitat per a la producció dels aliments, a més d’una seriosa desconsideració sobre els valors de l’activitat agrària.
D’alguna manera, es vol resoldre amb urgència l’error de la manca de previsió, planificació i capacitat resolutiva dels poders públics en relació amb les energies renovables, amb un nou error que augmentaria la dependència alimentària del nostre país.
Per alertar d’aquest greu error les entitats signants del món professional, agroalimentari i ecologista han distribuït el document que figura a l’enllaç on s’exposen els principals arguments per evitar un major deteriorament de la ja minvada autosuficiència alimentaria a Catalunya i en uns moments de crisis alimentària a nivell mundial on tots els estats, inclosa la UE, estan prenent mesures per incrementar el seu potencial productiu.
Us preguem que en feu la màxima difusió
Signen el document:
ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris)
Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya
Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles de Catalunya
IPCENA-EdC
ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris)
Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya
Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles de Catalunya
El proppassat diumenge 24 d’abril, la Secció de Sòls de la ICEA, en col·laboració amb la regidoria d’Habitatge i Transició Ecològica de la Paeria de Lleida, va organitzar l’activitat Ecodescoberta. El paisatge de l’Horta a través dels sòls. El paper del riu Segre com a formador de paisatge, per promoure la divulgació de la importància dels sòls i dels paisatges edàfics en un espai agrari remarcable com l’Horta de Lleida.
En aquest recorregut es va procedir a l’exercici d’una tasca de divulgació científica, oberta al públic en general i també orientada a persones vinculades al món de l’ensenyament, sobre les característiques dels sòls presents en una topo-seqüència que va de les terrasses fluvials més altes a la plana al·luvial del riu Segre com a nivell de base. Un recorregut que permet descobrir les passades de dipòsits dels rius pirinencs i els sòls que s’hi han desenvolupat. També es va procedir a l’explicació de l’evolució dels paisatges agraris, més intensa en la segona meitat del segle XX i inicis del segle XXI. Es va destacar l’especialització fructícola, el reequilibri entre creixement urbanístic i la regeneració d’espais naturals.
A més, es va destacar un tema potent: el manteniment d’una activitat agrària en un entorn singular i proper a la ciutat de Lleida. Els aspectes sociològics i històrics entren també en aquest relat edafopaisagístic, que és el resultat d’una acció humana secular en què els regadius constitueixen un recurs de valor únic, amb una base edàfica de gran valor que cal protegir i preservar; amb la consideració, d’altra banda, dels reptes relacionats amb les noves demandes d’espais (industrials, energètiques) i les necessitats que cal afrontar respecte a la història, i la perspectiva i la realitat d’incorporació de les noves tecnologies en la producció agroalimentària, que continua tenint una base ineludible en els sòls agraris.
Es tracta d’una publicació de 34 pàgines resultat d’un estudi finançat per l’Open Society Foundations, la fundació impulsada pel financer d’origen hongarès George Soros.
La recerca es basa en entrevistes (més de 60) i material disponible a Internet per a «entendre el discurs dels principals lobbies» i analitzar l’accés del sector als fons públics. També es planteja com una feina d’espionatge pel fet d’haver-s’hi utilitzat «drons i fotos nocturnes» per a «documentar les insanes i insegures condicions en què són forçats a viure els animals». L’autor informa que ha obtingut «documents que mai no havien estat fets públics» i que ha entrevistat «funcionaris, activistes i experts que s’han fet ressò de les preocupacions i frustracions de molta gent arreu del país» (pàgina 7).
Després d’indicar el ràpid creixement del sector porcí a Espanya en els vuit últims anys a causa de la gran exportació de carn a la Xina i al fet que Alemanya ha limitat el creixement del seu sector carni, passa a presentar quatre «mites» sobre el sector i els confronta amb la «realitat».
El primer mite és que «la indústria porcina a Espanya ofereix llocs de treball dignes i ben remunerats». La realitat, però, segons el document, és que hi ha «una explotació dels treballadors desenfrenada [rampant]».
El segon mite és que «la indústria porcina es basa en petites empreses artesanals, crea gran nombre de llocs de treball de qualitat a les zones rurals i reverteix el descens de la població». La realitat és, però, segons el document, que «les grans empreses dominen el mercat espanyol i les seves granges industrials donen feina a menys treballadors que les petites granges artesanals».
El tercer mite és que la indústria porcina espanyola és un model de producció sostenible. La realitat, però, segons l’informe, és que les pràctiques de la indústria són molt contaminants i els animals viuen en condicions deficients.
El quart mite és que la indústria porcina espanyola és una història d’èxit financer. La realitat, però, segons l’informe, és que la indústria, tal com és, no existiria sense finançament públic.
El document, per tant, pretén desmitificar el que es presenta com a «èxit» d’un sector econòmic denunciant la problemàtica social que se’n deriva. Les seves fonts són bàsicament periodístiques, i recull, amplia i sistematitza una sèrie de problemes dels quals la premsa s’ha fet ressò els darrers anys: condicions de treball als escorxadors, impactes ambientals i moviments d’oposició a les macrogranges. Tot això presentat en el context d’una concentració empresarial i dels efectes (i defectes) de la Política Agrària Comunitària (PAC).
Pel que fa als problemes que se’n deriven, el document, com molts d’aquests treballs, no va més enllà d’aquestes denúncies. Indica accions il·legals i socialment inacceptables, però no valora la rellevància dels fets en el conjunt de la cadena de valor del porcí a fi i efecte de saber si parlem de tendències generals i trets inherents a aquesta o d’elements capaços de ser corregits. Ens referim concretament a la importància de les macrogranges, al paper clau dels escorxadors en l’estructuració de la cadena de valor del porc, a la poca rellevància del sector a l’hora de generar ocupació directa i indirecta, a la dependència de la producció dels ajuts públics… Totes aquestes hipòtesis són plantejades, però no hi ha una base per a considerar-ne la validesa. Altres aspectes, com l’impacte contaminant del sector, les condicions laborals, la dependència de les exportacions, han estat assenyalats i documentats suficientment. D’altra banda, el document no permet comprendre la importància i impacte de la integració contractual en el sector, ni el paper que les indústries de pinsos compostos fan en l’estructuració de la cadena porcina.
Pel que fa a les propostes per a millorar la situació dels treballadors dels escorxadors, es proposa un estatut laboral en la línia del que s’ha aprovat per a empreses de lliurament a domicili (delivery) com Glovo i Uber Eats. I espera que la futura «condicionalitat social» dels ajuts directes de la nova PAC serveixin per a combatre les males pràctiques en l’àmbit de les relacions laborals. Una proposta sorprenent, perquè n’hi hauria prou d’exigir el compliment de la llei i també perquè la recepció dels ajuts no està lligada a la cria de porcs ni al processament de la seva carn.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 51.
El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles, la llista dels quals es troba a continuació:
La institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), és una entitat científica, tècnica cultural, de reflexió, estudi i debat de les diferents temàtiques de l’agricultura, la ramaderia, i la silvicultura catalana i del món rural.
La ICEA és una institució independent i plural. La seva actuació no té activitat de lucre i es basa en la dedicació voluntària dels seus membres.
L’entitat està organitzada en unes quantes seccions, una de les quals és la Secció de Viticultura i Enologia la qual aquest any es compleixen els vint-i-cinc anys d’existència.
Durant aquest període hem dut a terme diverses activitats relacionades amb la Viticultura i l’Enologia de l’àrea dels Països Catalans, però voldríem destacar la nostra activitat pionera: l’impuls d’estudis sobre les varietats de cep que hem considerat autòctones del nostre territori. Han estat estudis fets al llarg del temps i presentats en diverses jornades en diferents localitats de la nostra geografia i que han estat el material de diverses publicacions d’una manera especial Dossiers Agraris, de la ICEA.
Totes les activitats s’han concentrat en el sector Enovitícola i hem comptat amb la col·laboració a part dels propis membres de la Secció, d’estaments públics i dels professionals privats del sector. En alguns casos, aquestes col·laboracions s’han fet de manera permanent a través de convenis i és la nostra voluntat de continuar-los durant molts anys, sense gens d’interès econòmic de la nostra part i sols amb l’objectiu de ser útils al sector i al país.
Som defensors a part de la Ciència i la Tècnica aplicant-la a l’elaboració d’un bon vi i respecte al medi ambient i com a base important elaborat amb les nostres varietats autòctones que formen part del patrimoni vegetal, però també de la cultura, i la història d’aquest patrimoni situant els orígens dels nostres vins dintre dels més antics en l’àmbit mundial. També hem treballat en la defensa paisatge que ens envolta. Un bon vi va associat a un entorn harmònic.
Aquestes són unes fites que hem cultivat i de segur que poden ajudar a augmentar encara més el prestigi que fa temps els nostres vins estan aconseguint.
Josep M. Puiggròs, coordinador de la secció de Viticultura i Enologia
El dia 27 de novembre la secció de sòls de la ICEA va realitzar una jornada de camp a la zona de Verdú (Urgell). La temàtica es va centrar en l’estudi dels edafopaisatges.
És aquest un concepte clau per entendre la distribució dels sòls en el paisatge. Però també té una evident relació amb les disciplines agronòmiques, històriques i arquitectòniques, entre d’altres.
La jornada va consistir, en primer lloc, en un l’observació del paisatge en procés de transformació en regadiu (canal Segarra Garrigues) a la Serra dels Molars, situada en un altiplà a l’oest de Verdú. De la Serra estant es va observar el mosaic de parcel·les de vinya, ametllers, olivera i cereal en fase de transformació en reg, on ja es poden començar a observar canvis sensibles amb impacte edafològic. Es van plantejar consideracions sobre els models productius esperables.
Posteriorment, el grup es va traslladar al Fondo de la Coma del Molí (Mas de Bondia), on es va observar l’estat dels marges i abancalaments, amb una anàlisi dels efectes, encara lleus, sobre l’eliminació de marges i l’impacte sobre l’emmagatzematge de l’aigua de pluja i els fluxos d’aigua d’escolament. En aquest cas es van plantejar consideracions sobre les possibilitats dels secans i la producció d’aliments d’alt valor afegit (eg: vins de gamma mitjana-alta) Per acabar la jornada es va fer, en un saló del restaurant “La Graella” de Verdú, un tast de productes del país, al qual va seguir una taula rodona i debat sobre els edafopaisatges, la seva transformació, les necessitats agronòmiques, l’encaix social i els beneficis o perjudicis previsibles de la política agrària de la UE, entre altres nombroses aportacions dels participants.
Es va proposar la creació d’un grup de treball amb l’objectiu de coordinar propostes i activitats basant-se en els coneixements de la ciència dels sòls i la seva aportació com a corrent especialitzada als criteris de gestió territorial.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 52.
Cal afegir que, després de tres anys de parada —per raons de força major—, s’ha reprès aquesta activitat, que reuneix els interessos científics per l’edafologia d’un perfil variat de professionals vinculats a aquesta ciència. També s’ha volgut donar valor al llibre Els sòls de Catalunya. Àrea meridional de Lleida, publicat l’any 1982 per Jaume Porta, Ramon Julià i col·laboradors. A més, hem tingut la sort de comptar amb la presència del doctor Jaume Porta entre els participants de la Transcatalònia 2022.
Posteriorment, al dinar, en un restaurant al municipi de Bellaguarda, s’ha fet una darrera observació al municipi de la Granadella, en un sòl molt antic, també amb un horitzó petrocàlcic d’una composició estètica rellevant, a causa de la seva antiga gènesi. El punt observat se situa sota les grans torres eòliques que han colonitzat bona part de les carenes de la zona. A continuació, hi ha hagut un nou debat sobre la contribució d’aquestes inversions a l’economia local i el seu impacte paisatgístic.
Segons el llibre, la popularitat del bacallà a la dieta alimentària dels espanyols té el seu origen en els pescadors bascos que, abans que Cristòfor Colom arribés a Amèrica, ja en pescaven a Terranova (Canadà). L’activitat es va mantenir en secret. El bacallà arribava en grans quantitats a la península Ibèrica, però al nord d’Europa mai no havien vist pesquers bascos treballant-hi.
El passat 17 de maig es va presentar aquest llibre a la seu de l’IEC, amb la voluntat de donar difusió i coneixement de l’actualitat del món literari agrícola per part de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris).
El proppassat diumenge 24 d’abril, la Secció de Sòls de la ICEA, en col·laboració amb la regidoria d’Habitatge i Transició Ecològica de la Paeria de Lleida, va organitzar l’activitat Ecodescoberta. El paisatge de l’Horta a través dels sòls. El paper del riu Segre com a formador de paisatge, per promoure la divulgació de la importància dels sòls i dels paisatges edàfics en un espai agrari remarcable com l’Horta de Lleida.
How clean are Europe’s food supply chains? The myths fueling the massive growth of Spain’s Pork industry.
La revista Quaderns Agraris, editada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar l’edició digital d’accés obert del núm. 51.
La institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), és una entitat científica, tècnica cultural, de reflexió, estudi i debat de les diferents temàtiques de l’agricultura, la ramaderia, i la silvicultura catalana i del món rural.
El dia 27 de novembre la secció de sòls de la ICEA va realitzar una jornada de camp a la zona de Verdú (Urgell). La temàtica es va centrar en l’estudi dels edafopaisatges.
Per acabar la jornada es va fer, en un saló del restaurant “La Graella” de Verdú, un tast de productes del país, al qual va seguir una taula rodona i debat sobre els edafopaisatges, la seva transformació, les necessitats agronòmiques, l’encaix social i els beneficis o perjudicis previsibles de la política agrària de la UE, entre altres nombroses aportacions dels participants.