+00 34 932 701 180 icea@iec.cat

Jornada: La vitivinicultura amb denominació d’origen als Països Catalans: situació actual i nous horitzons

El passat 9 de novembre es va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans la jornada La vitivinicultura amb denominació d’origen als Països Catalans: situació actual i nous horitzons.

En representació de la ICEA, el seu president, Jordi Sala, va donar la benvinguda als assistents, presencials i en línia, i va glossar la figura de Prat de la Riba, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, que des dels seus inicis té, entre altres funcions, establir ponts i col·laboració entre les persones de les terres de parla catalana. Avui en serà una mostra.

I va presentar la Institució d’Estudis Agraris ICEA, filial de l’IEC, especialitzada en l’àmbit agrari i el desenvolupament territorial. En concret, la Secció de Viticultura i Enologia, creada fa més de vint-i-cinc anys, ha fet un gran treball en el coneixement de la viticultura i de les varietats de raïm dels Països Catalans, i també en aspectes com la salut, l’economia, el canvi climàtic, etc.

Tot seguit, va agafar el torn Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA, que va actuar com a conductor, i que va fer la presentació de la jornada i dels ponents (vegeu-ne l’escrit).

Josep Maria Puiggròs va impartir la ponència «Evolució històrica de la vitivinicultura dels Països Catalans com a embrió de les nostres denominacions d’origen» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Anton Castellà va presentar la «Vitivinicultura amb DO al Principat: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Joan C. Martín va presentar la «Vitivinicultura amb DO al País Valencià: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Antoni Bennàssar va presentar la «Vitivinicultura amb DO a les Illes Balears: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Fabrice Rieu va presentar la «Vitivinicultura amb DO a la Catalunya del Nord: situació actual i futura» (vegeu-ne la presentació). enllaç

Després d’aquestes presentacions es va fer una taula rodona amb els ponents i amb la participació del públic, en què es va posar en relleu la preocupació per la greu sequera que està patint la viticultura, sobretot al Principat i la Catalunya del Nord, i els efectes del canvi climàtic que afecta tot el conjunt dels Països Catalans. També la necessitat i la dificultat de les DO d’adaptar els seus plecs de condicions als canvis que s’estan produint, tant per les condicions climàtiques, com pels canvis en els hàbits de consum.

En els tres territoris, estan creixent més les IGP que les DO, en el cas de Catalunya la DO Catalunya, pel fet de ser més flexible i potencial.

També es va parlar del fenomen de la viticultura d’alçada o de muntanya, com a una de les maneres d’adaptar-se al canvi climàtic, però que sovint es fan amb varietats més centreeuropees.

Tots els ponents van coincidir en la importància de preservar el material genètic, que s’ha demostrat que és molt important per la seva resiliència davant del canvi climàtic.

Finalment, es va valorar molt positivament la jornada i es va manifestar l’interès a donar-li continuïtat, portar-la als altres territoris dels Països Catalans i promoure estudis i recerques de manera conjunta.

Montse Nadal va presentar els vins dels quatre territoris que es van tastar al final de l’acte. enllaç

Alba Balcells, directora general de l’Institut Català de la Vinya i el Vi, INCAVI, va fer la cloenda de la jornada, tot explicant les diferents línies de treball de l’INCAVI i va destacar les tres grans prioritats: adaptació al canvi climàtic, fer front a les noves tendències neoproteccionistes amb el tema de la salut i la digitalització, que cal aprofitar per donar més transparència, equitat i valor de les diferents baules del sector.

Es tracta d’un sector que ha hagut de fer front a reptes ingents com la pandèmia, les guerres, la inflació, els increments de costos de producció, però que ha demostrat una gran resiliència. Tanmateix, és un sector que cal cuidar i acompanyar per aconseguir que tingui futur i el paper de les DO n’és fonamental.

Salvador Puig, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA

Recupereu la sessió

«El consum de vi de les DO catalanes a Catalunya ha passat del 28% (any 2010) a prop del 50% actualment»

Amb motiu de la Jornada que celebrem el 9 de novembre sobre «La Vitivinicultura amb D.O. als països catalans», parlem amb Salvador Puig, actual coordinador de la Secció Viticultura i Enologia de la ICEA, que va ser director general de l’INCAVI entre el gener de 2016 i el maig de 2021.

  • Segons un estudi de 2021 liderat per INNOVI, Catalunya és una de les zones on més ha augmentat la compra de vi en tenda física, liderant aquest increment a nivell europeu. A Catalunya, el 19% dels consumidors ha utilitzat la compra en línia per a comprar vi. A la Xina, el 52% compra en línia. Per què tanta diferència? Quines particularitats tenen els consumidors catalans?

Catalunya és un país vitivinícola i com a tal amb una cultura del vi important, que cal cuidar. Això explica que molts consumidors opten per comprar el vi en una tenda física, on poden comentar i rebre assessorament del personal de la botiga. En canvi, Xina no té aquesta cultura i el perfil del consumidor de vi és molt diferent, amb un alt poder adquisitiu i acostumat a utilitzar aquest canal de compra.

  • Quina posició té actualment el vi català amb DO a Catalunya? I a l’estat espanyol?

Tot i que ha augmentat considerablement el consum de vi de les DO catalanes a Catalunya, passant del 28 % (any 2010) a prop del 50 % actualment, encara no es correspon al que seria normal amb un país vitivinícola com el nostre. Estem referint-nos al vi tranquil, ja que en el cas dels escumosos el percentatge seria molt superior.

Pel que fa a l’estat espanyol, el pes dels vins de les DO catalans és relativament baix, no arriba al 10% (en cava molt més), ja que ha de competir amb regions espanyoles molt potents en vins. Altrament, l’exportació de vins i escumosos catalans és molt important, al voltant del 60 %.

  • Quina és la DO catalana que més ha crescut en els últims anys?

La DO més important pel que fa a volum és el cava. Més de la meitat de les vinyes del nostre país produeixen raïm i dues terceres parts de les ampolles produïdes són d’aquesta DO. En aquest cas el nombre d’ampolles comercialitzades s’ha mantingut bastant estable i ha crescut lleugerament. Pel que fa al vi tranquil, la DO Catalunya és, de lluny, la que té més volum, al voltant del 60%, però les altres 10 DO estan augmentant més proporcionalment i millorant el prestigi i valor dels vins que emparen.

  • Va afectar negativament la pandèmia al consum de vi? Si és així, ¿el sector ha aconseguit recuperar-se?

La pandèmia va afectar molt negativament la comercialització a través del canal de l’hoteleria i la restauració, cosa que va afectar especialment els vins de cellers petits i mitjans, però, en canvi, el canal de la llar va augmentar considerablement. Lògicament, una vegada superades les limitacions de la pandèmia i una certa millora de l’economia del país, s’han reequilibrat els dos canals que representen aproximadament la meitat cadascun.

  • El turisme vitivinícola funciona prou bé? Creu que ajuda a augmentar el valor dels vins?

L’enoturisme i el turisme a les nostres zones vitivinícoles és molt important. Una tercera part dels cellers reben aquest tipus de visites. A més d’afavorir la cultura del vi i el coneixement de les comarques vitícoles, ajuden a augmentar el valor dels vins pels productors, ja que s’estalvien el distribuïdor i cobren al comptat.

  • Creu que s’hauria de treballar més l’enoturisme a Catalunya?

El creixement espectacular de l’enoturisme a casa nostra es deu a diferents factors. Des de l’acció dels cellers que han obert les portes als seus clients, passant per l’interès creixent d’una part de la població del país i dels estrangers que ens visiten, i també per la promoció i acompanyament de la direcció general de Turisme de la Generalitat, de la conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i l’INCAVI.

  • Què podem aprendre de La Rioja?

D’entrada hem de tenir en compte que la DO Rioja produeix un nombre similar d’ampolles a les que es produeixen a Catalunya sota l’empara de les 12 DO. Això fa molt més fàcil les accions promocionals dels vins de La Rioja. La diversitat dels nostres vins, que és una gran riquesa, és més complexa a l’hora de comunicar i promocionar. A més La Rioja té una interprofessional que recapta unes quotes a tots els viticultors i elaboradors, que els permet moure’s amb uns pressupostos de promoció de l’ordre de tres vegades més dels que el conjunt de les DO catalanes i l’Administració juntes disposen a Catalunya.

 

El rector de Vallfogona i el vi

Diada de Sant Jordi de 2023 a Vallfogona de Riucorb

Josep M. Puiggròs i Jové. Vilagrasseta (la Segarra)

Moltes gràcies per convidar-me a un acte de la rellevància que resulta de celebrar els quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona Vicenç Garcia (Saragossa, 1582 – Vallfogona, 1623).

Per als segarrencs el rector de Vallfogona ha sigut un personatge molt popular fins i tot abans que sabéssim que va ser un gran poeta de la llengua catalana en un període de decadència del català literari, i per a molts, més que els seus versos van ser els seus acudits festius que ens explicaven els nostres padrins.

Dins del ventall d’actes que heu programat resulta molt simpàtic lligar la figura del rector amb el vi i la gastronomia i concretament amb el vi de la varietat «saumoll», varietat que va ser molt important a Catalunya fins a mitjan segle xx i que a finals del mateix segle va estar a punt de desaparèixer. Des de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris), a la qual pertanyo, l’any 2011 vam impulsar la celebració d’una jornada a la cooperativa agrícola de Rodonyà que va tenir un gran èxit i hi van ser presents gairebé tots els cellers que llavors iniciaren la recuperació de la varietat del Bages, el Penedès i l’Alt Camp de Tarragona.

Encara que sembla que no hi ha cap document que ens digui quin tipus de vi bevia el rector de Vallfogona, del que podem estar segurs és que bevia vi. És fàcil argumentar-ho perquè a l’època en què va viure el rector tothom en bevia: homes, dones, padrins i canalla (excepte si tenia un impediment molt greu). El vi, durant segles, ha sigut una beguda, un aliment i un remei; era molt més sa que beure aigua, sovint contaminada, i moltes persones tenien diarrees que en alguns casos eren mortals i especialment en les criatures de 0 a 5 anys.

El vi ha format part de la nostra dieta, des de la protohistòria fins avui, és a dir, aproximadament 2.700 anys. Per les restes arqueològiques que s’han trobat, aquestes terres estaven poblades, a partir dels segles vi i v aC, pels ibers, probablement, per la tribu dels ilergets, que van construir diversos poblats com els Estinclells a Verdú (on es van trobar les restes d’una premsa de vi), o Ciutadilla, Granyanella i, una mica més lluny, el Molí de l’Espígol a Tornabous o els Vilars d’Arbeca. Els ibers coneixien el cultiu dels cereals, però no el de la vinya, i, per això, ja feien cervesa. El primer vi a la península Ibèrica (i els primers ceps cultivats) el porten els fenicis (durant els últims segles del primer mil·lenni aC) i, posteriorment, els cartaginesos de la colònia fenícia de Cartago (on avui hi ha Tunísia). Els fenicis eren un poble cananeu que habitava la Mediterrània occidental on avui es troba el Líban. A aquest poble li va arribar la cultura del vi a partir d’Armènia i/o de Mesopotàmia. Els fenicis manufacturaven diversos productes que exportaven especialment als pobles de la Mediterrània occidental, i ho feien transportant les diverses mercaderies amb uns vaixells petis però molt ràpids. Així van arribar a les costes de la península Ibèrica i iniciaren un comerç amb la població ibera. Primer van portar vi en àmfores i després també els ceps que es van plantar i es va començar a elaborar vi local. A l’inici, aquest vi era per a usos cerimonials. Una segona via, per la qual ens va arribar el vi, va ser, uns anys més tard, a través d’un altre poble d’Orient, els grecs foceus que, cap al segle vi aC, van desembarcar a l’Empordà, on van fundar la ciutat d’Empúries i van connectar amb els ibers, que allà era la tribu dels indigets, que tenien el poblat d’Ullastret. Finalment, per tancar el món antic, per Empúries, l’any 218 aC arribaren els romans que conqueriren tota la península Ibèrica i la van dividir en províncies i en el que avui és el nostre país. Van formar part de la província Tarraconensis amb capital a Tàrraco (l’actual Tarragona). En el territori que avui configura la Segarra històrica, la població romana més important va ser Iesso o la Guissona actual, on podem veure per mitjà de les excavacions que la ciutat tenia un gran espai per a la producció de vi.

Així, els fenicis ens van introduir el vi, els grecs el van ennoblir desenvolupant una vaixella de qualitat per beure i el consum va començar a augmentar en simpòsiums i els romans van estendre la vinya i el consum de vi per a tothom perquè van considerar que era un aliment, juntament amb el pa. A partir del segle v, amb la caiguda de l’Imperi romà, a causa de les invasions germàniques i, al cap de poc, de la invasió musulmana que per les creences religioses van fer que el consum de vi disminuís i la seva producció reculà considerablement.

A partir de finals del segle ix, s’inicia la recuperació del territori per part dels francs i posteriorment a partir de l’any 1100, aquesta part de la Segarra passa a mans dels comtes de Barcelona i aquestes terres passaran al comtat de Barcelona. En la recuperació de la vinya i el vi,  hi va jugar un paper important l’església, especialment els ordes religiosos, que va introduir de nou la producció i el consum del vi, ja que per a l’església cristiana el vi és un element molt important, principalment per a l’eucaristia, en què el vi es transforma en la sang de Crist, en record de la primera cerimònia del Sant Sopar. D’aquests ordes, la primera que va tenir importància a la Segarra va ser la dels templers, on a Granyena van edificar la primera casa templera de la península Ibèrica, de la qual van dependre Vallfogona i altres pobles. Aquest orde va ser dissolt pel papa l’any 1312 i els seus béns van passar a l’orde dels hospitalers i encara en aquest territori es va introduir l’orde del Cister, a Vallbona de les Monges i altres poblacions. D’aquesta època sabem també que hi havia molta vinya, però no sabem encara quin tipus de ceps s’hi cultivaven. Sabem que a finals del segle xiii, els reis i els grans senyors bevien vins importats d’Orient a través d’Itàlia com eren la garnatxa, el moscatell, el vi grec, i la malvasia i que el poble bevia el que pròpiament produïa però, d’aquest vi, no hi ha documents perquè el poble era analfabet i no sabia escriure.

A partir dels segles xv i xvi, comencen a aparèixer documents en diferents llocs que mencionen algunes varietats com la parellada o el montònec, el monestrell, el picapoll o la garnatxa. El primer que menciona el sumoll data del 1797 i és l’acadèmic Josep Navarro (Acadèmia de Ciències de Barcelona); paral·lelament, un altre acadèmic Manuel Barba i Roca, el menciona com a sumoi. En tot aquest període, encara que no hi ha documents sobre les varietats cultivades d’aquesta zona. Hi havia una gran producció de vi que majoritàriament era per a l’autoconsum. Encara en moltes cases antigues es poden veure instal·lacions per a elaborar el vi així com els cups. En aquest període també hi va haver producció d’aiguardent.

Durant el segle xix hi ha una gran expansió de la varietat saumoll, sumoi, sumoll, per molts llocs de Catalunya. Ho demostren els 226 documents que hem trobat fins ara i que mencionen la presència d’aquesta varietat de raïm negre. D’aquests documents, n’hem seleccionat uns quants que indiquem a continuació per ordre cronològic:

  • Un estudi publicat per la revista de l’IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) indica que la varietat és sensible a la nova malaltia de la vinya oïdi o malura vella.
  • Surt mencionat com una mostra procedent de Josep Golar de Vilanova i la Geltrú a l’exposició de productes de l’agricultura espanyola celebrada a Madrid pel Ministeri de Foment.
  • En una exposició de raïms organitzada per l’IACSI, 26 participants de diferents llocs, el 18 % del total aporten mostres de sumoll.
  • Un article de l’Estació Ampelogràfica Catalana, de Terrassa, menciona dintre de les varietats de cep que té disponibles per a la venda empeltades de peus americans el «saumoll de gra llarch» i el «saumoll de gra rodó».
  • Roig i Armengol esmenta el sumoll en diferents indrets de la província de Barcelona.
  • Se celebra a Sant Sadurní un congrés vitícola i en una de les actes del congrés es fa una àmplia descripció del sumoll i s’indica que és una de les varietats negres més importants de Catalunya especialment a les províncies de Tarragona i Barcelona.
  • De l’Estació Enològica de Reus, el seu director Claudi Oliveras menciona nou presències de sumoll i a l’entorn on es trobem a Savallà del Comtat, Conesa, les Piles i Secuita.

Entre el segle xix i primera part del segle xx el sumoll s’estén per molts indrets de Catalunya des de l’Empordà a l’Ebre, convertint-se (com ja hem dit abans) en una de les varietats de raïm negre més cultivades de Catalunya. Caldria afegir les dades de transmissió oral com és el cas vostre del recull dels pagesos del poble que heu fet i això caldria publicar-ho aprofitant l’acte de la celebració dels quatre-cents anys de la mort del rector de Vallfogona, d’una manera semblant al que va fer, a la comarca del Bages, Maria Estruch a la seva tesi Mil veus de Bacus (2010).

A partir de la segona meitat del segle xx, desapareix una gran part de la vinya que havia quedat després de la fil·loxera i, en aquestes terres de la baixa Segarra, amb la revolució del tractor, es passa al monocultiu dels cereals i la vinya queda concentrada a la part més occidental de la vall del riu Corb i, més recentment, a l’Ametlla, al celler Comalats. A la vegada es va produir una onada de desprestigi de les varietats autòctones i especialment el sumoll. Feliçment, a finals del segle xx i el que portem del segle xxi, s’ha produït un interès a recuperar les varietats autòctones.

A la vall del riu Corb amb l’expansió del cava, es van abandonar les varietats negres i es va passar a cultivar principalment les blanques, com el macabeu i la parellada; aquesta última s’adapta molt bé per l’alçada.

En aquest moment el sumoll està autoritzat a les DO Camp de Tarragona, DO Pla de Bages, DO Penedès, DO Alella i DO Catalunya i de segur que com en el temps antic es pot adaptar novament molt bé a la baixa Segarra.

 

Bibliografia:

Puiggròs, Josep M. (2022). Història de les varietats de vinya autòctones i tradicionals de Catalunya. Universitat Rovira i Virgili, VINSEUM. [Consulta 6.9.2023: http://www.publicacions.urv.cat/altres-col%C2%B7leccions/17-altres-col-leccions/cultures-del-vi/950-hist%C3%B2ria-de-les-varietats-de-vinya-aut%C3%B2ctones-i-tradicionals-de-catalunya]

Villarroya, Agustí; Nadal, Montserrat; Puiggròs, Josep M.; Giralt, Lluís; Rovira, Joan i Domingo, Carme. (2018) Raïms: les principals varietats catalanes: història, cultiu i vins. Vilafranca del Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana. [Consulta 6.9.2023: https://www.andana.cat/Llibres/Raims.php#gsc.tab=0]

 

 

Vint-i-cinc anys de la Secció de Viticultura i Enologia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

La institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), és una entitat científica, tècnica cultural, de reflexió, estudi i debat de les diferents temàtiques de l’agricultura, la ramaderia, i la silvicultura catalana i del món rural.

La ICEA és una institució independent i plural. La seva actuació no té activitat de lucre i es basa en la dedicació voluntària dels seus membres.

L’entitat està organitzada en unes quantes seccions, una de les quals és la Secció de Viticultura i Enologia la qual aquest any es compleixen els vint-i-cinc anys d’existència.

Durant aquest període hem dut a terme diverses activitats relacionades amb la Viticultura i l’Enologia de l’àrea dels Països Catalans, però voldríem destacar  la nostra activitat pionera: l’impuls  d’estudis sobre les varietats de cep que hem considerat autòctones del nostre territori. Han estat estudis fets al llarg del temps i presentats en diverses jornades en diferents localitats de la nostra geografia i que han estat el material de diverses publicacions d’una manera especial Dossiers Agraris, de la ICEA.

Totes les activitats s’han concentrat  en el sector Enovitícola i hem comptat amb la col·laboració a part dels propis membres de la Secció,  d’estaments públics i dels professionals privats del sector. En alguns casos, aquestes col·laboracions s’han fet de manera permanent a través de convenis  i és la nostra voluntat de continuar-los durant molts anys, sense gens d’interès econòmic de la nostra part i sols amb l’objectiu de ser útils al sector i al país.

Som defensors a part de la Ciència i la Tècnica  aplicant-la a l’elaboració d’un bon vi i respecte al medi ambient  i com a base important elaborat amb les nostres varietats autòctones que formen part del patrimoni vegetal, però també de la cultura, i la història d’aquest patrimoni situant els orígens dels nostres vins dintre dels més antics en l’àmbit mundial. També hem treballat en la defensa paisatge que ens envolta. Un bon vi va associat a un entorn harmònic.

Aquestes són unes fites que hem cultivat i de segur que poden ajudar a augmentar encara més el prestigi que fa temps els nostres vins estan aconseguint.

Josep M. Puiggròs, coordinador de la secció de Viticultura i Enologia

Documentació:

Programa

Exposició de la història de la secció de Viticultura i Enologia, Josep M. Puiggròs

Resum de les ponències de la Jornada

Impacte de la Jornada:

5/11/2021: Entrevista Montserrat Nadal (Vadevi)
Montserrat Nadal: “L’ICEA fa un paper clau en la transferència de coneixement vitícola i enològic”

6/12/2021: Entrevista Josep Ma. Puiggròs (Vadevi)
Josep M. Puiggròs: “El vi laietà va alimentar les tropes de Juli Cèsar i això els va permetre conquerir la Gàl·lia”

 

 

Una reflexió sobre la situació del “cava” català

Text: Josep M. Puiggròs Jové i Joaquim Ros Saques.
Xavier Bosch (fotografies).
Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA.

Des de fa diversos anys, i com activitat de la Secció de Viticultura i Enologia de la ICEA, hem visitat diferents cellers de vi escumós i hem tingut l’oportunitat de discutir amb els productors sobre la situació del cava i l’evolució d’aquest sector, en el qual darrerament s’han produït un seguit de divisions que han originat nous grups de producció de vins escumosos fora de la DO Cava. Tot aquest procés no ha sorgit casualment, sinó que va començar ja fa unes quantes dècades.

El cava, com a vi escumós elaborat seguint el mètode champenoise i anomenat durant molts anys xampany català, es va originar durant la primera meitat del segle XIX, quan diferents productors van intentar fer diverses imitacions del xampany francès, que es coneixia a Catalunya des dels inicis del segle XIX i que havia estat molt ben acollit per la burgesia catalana del moment. Això no obstant, es considera que la data de creació del cava és el 1872 per part la família Raventós. A partir d’aquest moment i durant el segle XX va tenir un gran creixement i van sorgir altres cellers que en produïen.

Al principi va ser un producte per al consum intern català, però durant la segona meitat del segle XX, a més d’ampliar-se’n el consum a l’Estat espanyol (amb un percentatge majoritari de consum a Catalunya), la producció va fer un gran salt amb l’exportació (a partir dels anys setanta) i avui s’exporten uns cent seixanta milions d’ampolles a quasi tots els països del món. Així, l’exportació representa el 65 % de la producció total (245 milions d’ampolles). Tota aquesta evolució s’havia considerat molt positiva, però ara molta gent del sector creu que no és ben bé així i que calen reformes profundes.

Fins a l’inici dels anys seixanta, al Penedès van coexistir els vins a doll, el vi embotellat (poc) i el vi escumós. L’any 1960 es va crear la DO Penedès, que incloïa un registre de vins escumosos. El 27 de juliol de 1972 una ordre ministerial va indicar la creació del Consell Regulador de Vins Escumosos, amb un funcionament semblant a una denominació d’origen (DO). Amb l’entrada a la Unió Europea l’any 1986, es va crear i fixar geogràficament la «regió del Cava». Finalment, una ordre del 14 de novembre de 1991 en va publicar el reglament, i el Consell Regulador del Cava, que depèn de Madrid (a diferència de la resta de DO que depenen de les diferents autonomies), tenia una àrea geogràfica que es distribuïa per Catalunya, Aragó, La Rioja, Castella i Lleó, València, Extremadura, el País Basc i Navarra, amb 266 cellers. Cal tenir en compte, però, que el 95 % de la producció es fa a Catalunya, i el 75 % d’aquesta, a Sant Sadurní d’Anoia.

Hi ha dos aspectes de la DO Cava que han estat conflictius. D’una banda, el fet que l’àrea geogràfica sigui tan extensa en contradiu la definició i des de l’inici ha estat un punt molt important de fricció, atès que ha permès portar raïm de tota aquesta àrea en benefici dels grans productors i en perjudici del pagès. De l’altra, el fet que la DO depengui de Madrid, perquè el reglament indica que l’elaboració del cava es pot completar en un període de nou mesos, cosa que va fer que una gran part de la producció es posicionés en aquest sentit, i això ha causat que el cava es presenti i vengui com un producte de baix preu. Aquest darrer punt ha perjudicat la imatge dels que volen produir un cava de criança de divuit mesos o més, d’una qualitat superior i de més valor en el mercat.

L’any 2012, l’empresa de Josep M. Raventós i Blanc va ser la primera a desvincular-se de la DO Cava per elaborar un escumós amb origen, anomenat Conca del riu Anoia, amb la intenció d’arribar a ser una DO i de fer un producte de llarga criança. L’empresa aplica a les seves vinyes, a més, agricultura biològica i agricultura biodinàmica. De fora ens han fet veure que tenim el millor clima i la millor terra per a aquest producte (recordem que el Penedès fa molts anys era mar i el terra és ple de petxines). Aquesta és l’estratègia, i també la reintroducció de la llaura amb cavalls i la pastura d’ovelles. Amb tot això, Raventós i Blanc ha aconseguit un preu de l’ampolla al celler de proximitat d’entre vuit i dotze euros, però amb preus molt més alts segons la criança.

Vam poder comprovar tots aquests detalls en la visita que vam fer el 10 de maig passat, en què hi va haver un ampli debat amb Manuel Raventós. La seva filosofia és la d’exportar al màxim (tenen una producció aproximada de sis-centes mil ampolles) i a un preu que estigui en relació amb la qualitat que ofereix. Ens va comentar que al mercat de Nova York l’ampolla de Freixenet es ven a set dòlars i, en canvi, la de Raventós i Blanc, a vint-i-quatre o més, per la clara aposta que ha fet per la qualitat. Com altres de les persones del sector, critica l’enorme extensió geogràfica de la DO Cava, que va aprovar l’any 1986 l’aleshores ministre José Carlos Romero.

Per acabar, sintetitza que en aquests darrers cinc anys al Penedès han sorgit tres grups independents de la DO, han fracassat els tres grans que estan ancorats en el passat i, als que han fet el pas mirant el futur, l’únic problema amb què han topat és que els falta volum. Ha arribat el moment en què els cellers han de definir en quina direcció volen anar.

El segon grup que es va formar fora de la DO Cava és el Clàssic Penedès, que va néixer el 2014 i agrupa dinou cellers. És presidit per Josep M. Albet i Noya i compta amb una producció total d’1,8 milions d’ampolles. Els vam visitar el passat 7 de novembre.

Cellers Albet i Noya

A Albet i Noya són conscients que un dels problemes que ha fet que els tres grans cellers (Codorniu, Freixenet i Serra) fessin un mal negoci és la política comercial desastrosa que han escollit, ja que és una política de vendre molt barat en què ningú no es guanya la vida i, per això, ha esclatat aquesta campanya en què aquestes empreses han pretès pagar al productor un preu de 0,3 €/kg de raïm. Avui, dues d’aquestes empreses són en mans de capital forà: Henkell, pel que fa a Freixenet, i The Carlyle Group (fons d’inversió), pel que fa a Codorniu. Segons Josep M. Albet i Noya, «els quatre cellers més grans del cava han perdut l’orgull de pertànyer a aquesta terra». Els nous propietaris, que pensen només en els resultats, volen guanys, són molt agressius, retallen el preu de compra del raïm i el productor en rep les conseqüències. Com que són empreses multinacionals, no estan arrelades al territori i només es fixen en el resultat econòmic, ja que no els interessa gaire la proposta de la DO Cava de creació de subzones (i encara menys fer-ne una per al Penedès). Afegeix que, actualment, el cava s’ha fet un nom com a producte de baix preu.

Des de Clàssic Penedès estan mantenint converses amb Corpinnat. Tot i que no poden avançar en quin estat es troben, comenten que un objectiu òptim de creixement seria aplegar la majoria dels productors petits i mitjans —entre els quals no hi hauria els tres més grans— per a arribar a un volum total de cinquanta milions d’ampolles. «Som dos-cents cinquanta elaboradors i hauríem de ser-ne milers, com a la Xampanya.» Per a evitar fortes inversions s’està cercant una ubicació que seria un vertader viver d’empreses per a productors que vulguin elaborar entre cinc i deu mil ampolles per un període màxim de cinc anys i assessorats per enòlegs. Voldrien fer un producte diferenciat, produït en un territori homogeni, elaborat amb varietats autòctones i amb criances de divuit mesos i que es produís totalment mitjançant l’agricultura biològica i amb la introducció de la biodinàmica. Ens fan constatar que el consell regulador de la DO Cava avui té poc poder de decisió i és difícil arribar-hi a punts d’acord. També consideren que el nou pla estratègic —pagant un euro per ampolla— i el de zonificació que proposa el Consell Regulador és irreal i no es complirà. En aquests moments estan pensant en quina forma d’agrupació futura volen o poden aconseguir, i ja tenen registrat un nom prou atractiu, que no ens pot avançar. Afirmen, a més, que s’ha perdut la corretja de transmissió entre el productor i el consumidor, cosa que donava molta informació, i que han plegat molts cellers petits.

El cas de Corpinnat constitueix el cas d’escissió més recent. La reunió amb els seus coordinadors la vam tenir a les caves Llopart el 10 de maig passat. Hi van assistir la família Llopart (Pere i Assumpta); Jaume Mata, de Caves Recaredo i copresident de Corpinnat (l’altre copresident és Xavier Gramona), i Quim Graell, assessor. En aquests moments són dotze empreses; totes tenen un vi escumós de molt prestigi i amb una producció total de dos milions d’ampolles. Entre aquestes empreses hi ha Can Feixes, el gerent de la qual és Joan Huguet, que és també el president de la DO Penedès. Per a entendre el funcionament i els objectius d’aquesta associació han elaborat un fulletó.

El nom Corpinnat significa ‘cor de Penedès’ i ve dels vocables cor i pinnae; aquest últim (llatí) és de l’època romana i significa ‘roca o terreny pedregós’, que era com s’anomenava el Penedès en aquell temps, a causa de la naturalesa de sòl de la zona.

Corpinnat manifesta que s’ha compromès a fer que tots els seus membres, que consideren que el Penedès és el bressol dels grans vins escumosos, segueixin les normes següents:

  • Totes les elaboracions es faran amb varietats tradicionals (autòctones).
  • La verema es farà manualment i la producció serà 100 % ecològica.
  • La vinificació es farà 100 % a la propietat.
  • El producte serà el resultat de criances llargues (divuit mesos o més).
  • Cadena de valor de la vinya al celler.
  • Un reglament o normativa dels més exigents.

Ens afirmen que han treballat totes les estructures i han presentat tota la feina feta i lligada. No han cedit a les pressions dels que no complien. Durant anys, des de dins mateix de les institucions del sector, han intentat dialogar i negociar amb la DO Cava i no han volgut cedir als seus interessos.

Productors de la DO Cava

Volem també recollir l’opinió d’un parell de productors que es troben en la DO Cava. D’aquest grup, com és lògic, és del que se’n tenen més referències, ja que fins fa poc era l’únic grup i continua sent el majoritari.

Per tal que el nostre treball sigui equilibrat, només hem recollit l’opinió de dos productors: Cava Guilera (visita discussió, 4 juliol) i Caves Canals (visita discussió, 7 de novembre). El primer és un productor petit que dedica una bona part de la producció al mercat interior, i el segon, un productor mitjà que, a part de cava —principalment, de tipus gran criança— fa vi de la DO Penedès i Priorat i, per a ell, l’exportació representa el 70 % de la producció. Tots dos cellers han guanyat diferents premis internacionals.

Pere Guilera, president de Cava Guilera, és també el president de Pimecava, que agrupa petits productors, té una producció de vint-i-cinc mil ampolles de criances que van dels dotze als vint-i-quatre mesos. Cava Guilera ha guanyat diferents premis Vinari, entre els quals cal destacar: el premi d’or del 2019 per un cava elaborat únicament a partir de xarel·lo, el Xarel·la Verda (2012); el Vinari de plata per un altre dels seus caves, i el premi de bronze pel Guilera Agosarat (2006). Amb això vol demostrar que la qualitat no és exclusiva de ningú.

Pere Guilera no amaga el disgust en relació amb l’evolució del tema, ja que molts dels productors que avui formen Corpinnat havien estat membres actius de Pimecava i, sense saber com, d’un dia per l’altre, van formar Corpinnat. Defensa que la DO Cava té una reglamentació acceptada per la Unió Europea, que empreses autoritzades efectuen tots els controls i que, sobretot, té un nom conegut que no es presta a confusions. És crític amb aquests grups, ja que pensa que en el futur beneficiarà només als seus membres.

Finalment, va informar que la DO Cava ha iniciat un procés de zonificació. A més, fa un parell d’anys va sorgir el grup Premium, que fa només reserves i grans reserves, i avui les empreses que en formen part representen trenta-dos milions d’ampolles (el 12 % del total). El 2017 es va crear també el grup Paratge Qualificat.

Caves Ramon Canals

Pel que fa a la família Canals, han fet una gran inversió per a crear un museu sobre la vinya i el vi que exposa més de 4.500 objectes que van des del segle IV aC fins al segle XX. Hi ha col·leccions de vaixells (botes), premses i maquinària en general. També és molt important l’àmplia col·lecció d’objectes de vidre: copes, porrons i ampolles. Queda clar que aquest museu, a part de ser fruit de la passió, respon a una estratègia de complementar la venda, ja que aquest museu és conegut i es difon als clients actuals i als clients futurs potencials.

Conclusions o possibles actuacions a fer recollides de les nostres visites discussió

Seria necessari valorar el territori i que la DO tingués una àrea més homogènia geogràficament i geològicament (el sòl), unes varietats autòctones, unes característiques de paisatge, d’història i de cultura com a principals factors que donen els paràmetres de les diferents DO a tot arreu. Per a solucionar aquest punt caldria possiblement crear una nova DO o més d’una, o bé fer una zonificació molt efectiva.

Caldria establir els paràmetres de qualitat que permetin obtenir millors preus al productor i a l’elaborador, aconseguir que la competència del cava no fos el mateix cava, i fomentar nous cellers amb producció pròpia del raïm. Creiem que dedicar-se únicament a produir matèria primera, cada vegada farà més difícil sobreviure. Paral·lelament, també s’hauria de facilitar a la gent formar la seva empresa eixamplant la formació (per exemple, amb estructures com les que té la Conca de Barberà, que contenen instal·lacions per a formar el viver d’empreses i evitar les marques blanques). Els pagesos que no poguessin tenir el seu propi celler haurien de formar part de cooperatives fortes, àgils i amb un gran control de les activitats per part dels socis.

El raïm hauria de ser 100 % de la zona, i caldria fomentar al màxim les varietats autòctones i tendir a la producció biològica i també a la biodinàmica (allà on fos possible). Són necessàries fortes campanyes per a augmentar el consum interior, que ara és molt baix. El xampany té un consum d’un 65 % en el mercat interior, i el cava, d’un 35 %. Això fa que es depengui excessivament de l’exportació i hi ha un gran competidor: el prosseco italià, que en pocs anys ha superat el cava. A més, el xampany es manté com un producte de gran qualitat i de preus del raïm que són de deu a quinze vegades el nostre.

Finalment, cal promocionar el paisatge i la cultura lligada al cava; la regió del xampany i la del prosseco tenen territoris que són patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La ciutat d’Épernay inaugurarà l’any que ve un gran museu dedicat al xampany i a la Xampanya. Cal dir que, en l’aspecte cultural, des de fa uns anys es comença a tenir sensibilitat.

Sortida a Castellví de Rosanes del passat 7 de novembre.

Agraïm l’excel·lent acollida que hem tingut a tots els cellers i també fem constar que Pere Llopart, Pere Guilera i Manuel Raventós són socis de la ICEA.

A través de les seccions de Viticultura i Enologia i d’Estudis Rurals, la ICEA va organitzar a Barcelona, el passat 22 d’octubre, una tertúlia sobre la situació del cava, que va comptar amb la presència de Salvador Puig, director de l’Institut Català del Vi (INCAVI). En aquest text, no hi hem inclòs el punt de vista sorgit d’aquesta tertúlia, ja que mereix un altre article que elaborarem properament.

 

Visita a Raventós i Blanc i Caves Llopart

Divendres, 10 de maig.

Sortida al Penedès per connectar amb la situació actual del mon del cava a la comarca. Hem escollit dues empreses que representen dues tendències dins la nova situació, com són: Raventós i Blanc, actualment fora de la D.O Cava, i Caves Llopart, del grup d’empreses Corpinnat.

Amb els directius d’aquestes dues empreses debatrem la situació i futur del cava.

PROGRAMA

8.30 Sortida de Barcelona a les 8.30 matí. (Punt de trobada habitual, davant del Bar Sandor. Pl. Francesc Macià, 5)

9.15 Trobada a Caves Raventós i Blanc. Farem un tast i visitarem la finca i el celler, després parlarem amb Manuel Raventós i Pepe Raventós, actual responsable de la firma.

DINAR. Al restaurant “Mirador de les Caves” el menú setmanal de 20€ a pagar ”in situ” (Ctra. d’Ordal a Sant Sadurní Km.3.8, 08739 Els casots)

16.00 Visita a les Caves Llopart i debat sobre el cava. i Ens acompanyaran en la discussió els germans Llopart.

18.00 Final de la Jornada i tornada.

Places limitades. 

Inscripcions: Envieu un correu electrònic a icea@iec.cat abans del 6 de maig. A efectes de logística cal que tots els participants s’inscriguin per la reserva del dinar.

Com es habitual els desplaçaments es faran en cotxe particular i cal que ens organitzem de manera que tothom arribi a lloc.

Observacions: Activitat es gratuïta, excepte el dinar (previsió de 20€ per persona). Qualsevol altra despesa la pagaríem “in situ”.

Imatge Cava d’Adolfo PM